dijous, 31 de maig de 2012

Gata-ca


A l'empresa hi tenim una gateta, jo li dic Gataca. És una pobre bestiola del carrer que va prendre una gran decisió el dia que va decidir rondar pels verals de la nostra porta. Cada dia li posen menjar i està sempre per allà. És molt esquerpa i no es deixa tocar, però pràcticament ja la tenim domesticada. Té les seves rutines i sobretot coneix a la gent que surt a fumar, es fan companyia mútua. 

Avui en arribar me l'he trobat davant de la porta d'entrada, no es sol posar allà. Si l'hagués deixat, hagués entrat amb mi, deu voler descobrir què hi ha a l'altra cantó d'aquella porta per on entrem i sortim els seus amics humans. No m'he pogut resistir a fer-li una foto mentre seguia fent guàrdia per poder entrar, o perquè d'allà en sortís alguna cosa per menjar.

dimarts, 29 de maig de 2012

Agafa el toro

La qüestió és criticar. I és que aquell m'ha dit que tu... i després li ha dit a l'altre que jo... Si no t'agrada, si et fa posar nerviós... per què t'hi fiques? Jo visc perfectament tranquil sense estar garlant dels altres tot el sant dia, i assumint que el que faig jo no sempre és millor i que la resta de gent no ho fan tot malament. I tampoc estic sol en aquesta croada, hi ha gent que passa d'aquesta mena de safareig que es dóna a totes les empreses.

Avui m'ha fet gràcia com tres persones intentàvem 'instruir' una quarta per poder fugir d'aquesta espiral, per enfrontar-se als que viuen en permanent estat d'estira i arronsa amb la resta. Tres versions diferents per solucionar una única situació que se li escapa de les mans: 1) L'enfrontament directe i posada en evidència davant d'altres companys. 2) Fer el buit fins que s'adonin de que si t'allunyes és per alguna cosa. 3) Parlar-ho amb el cor a la mà esperant la bona reacció dels altres. Totes viables, potser cap d'elles útil, però totes provinents de gent que sap reaccionar i agafar el toro per les banyes. Però de què li serveix això a algú que sempre fuig dels problemes perquè té pànic a enfrontar-s'hi? Molt fàcil ho veiem alguns, sense tenir en compte que si hi ha tres versions n'hi pot haver moltes més, i una d'elles és la de la quarta persona: no fer res. Es pot aconsellar a algú com actuar, però si està acostumat a fugir no adoptarà les maneres dels que s'hi tiren de cap. Ha de trobar la seva pròpia, però ha de ser diferent de quedar-se de braços creuats. Altrament, les queixes no tenen cap sentit, si no estàs disposat a canviar les coses, per què queixar-se?

dissabte, 26 de maig de 2012

365 nits

Fa un temps vaig fer un post, com tants altres companys blogaires, anunciant que per fi veia la llum en paper el recull de relats '365 contes' en el que vaig tenir el plaer de participar. Fa il·lusió veure una obra teva en paper, encara que sigui tan compartida, però en principi el que em feia gràcia era assolir la fita, tenir-lo a les mans, no el llibre en si. He de reconèixer que no tenia intenció de llegir-lo ja que ja ho vaig fer en el seu moment, quan els contes sortien publicats en el blog creat a tal efecte. Però resulta que vaig tenir la pensada de regalar un exemplar a la meva parella, en una petita arrencada d'orgull, i ella em va fer una proposta d'aquestes que són difícils de refusar, primer perquè poden tenir conseqüències negatives (ehem), però després perquè fa gràcia i ho trobes ben bonic. Ara cada dia acaba amb un conte llegit, el que toca aquell dia de l'any concret, i ens el llegim en veu alta l'un a l'altra en dies alterns, un dia ella, un dia jo. I en cas que no passem la nit plegats, cadascú té el seu exemplar i llegim el mateix conte els dos abans d'anar a dormir. Pot semblar una cosa molt nyonya, però no direu que no és maco!

dimecres, 23 de maig de 2012

Relats conjunts, Sunglasses (II)


Anar a la platja li agradava, sobretot acompanyat. Darrerament gaudia molt de baixar-hi a la tarda amb la seva parella, passaven una bona estona passejant o estirats a la sorra, jugant a algun joc, llegint o fent algun bany a l'aigua tèbia del capvespre. Viure prop del mar era una delícia, una de les millors decisions que havien pres. Però la platja li portava un cert sentiment de tristesa, no sabia per què. Estar-s'hi amb la Magda, o quan els acompanyaven alguns amics era fantàstic, però quan es quedava sol o s'aïllava amb el moviment hipnòtic de les ones, una melancolia estranya l'assaltava i més d'una llàgrima li havia rodolat galta avall sense que ningú se n'adonés.

En Jaume no en sabia el motiu, però per alguna raó no volia perdre aquelles estones de platja. Gran part de la seva infància i joventut no hi havia posat ni un peu i ara recuperava el temps perdut. No ho havia tingut fàcil, el seu pare era un home cruel i esquerp i no havia estat massa per ell tots aquells anys. Ara feia moltes coses que li havien mancat temps enrere.

Una tarda de setembre, la Magda i ell passejaven per la vora del mar com tantes altres vegades. Anaven distrets i fent broma, fins que en Jaume va veure, a pocs metres, un objecte negre mig enterrat. Encuriosit, s'hi va acostar. Eren unes ulleres de sol de dona. Quan les va tenir a les mans, la Magda va haver d'agafar-lo perquè estava completament pàl·lid i semblava que anava a caure. Era evident que li havia fet un salt el cor. Ella ho va saber més tard, però el que l'havia deixat en aquest estat de xoc va ser la formació d'un record a la ment, un record que havia estat completament perdut fins aquell moment.

La imatge d'aquelles ulleres de sol a terra, caigudes, i d'una dona marxant d'allà per no tornar mai més: la seva mare. Les ulleres, tan pròpies d'ella, havien quedat oblidades als seus peus i semblava que conservaven encara la seva mirada. Ell era només un marrec de tres anys, completament inconscient del que acabava de viure. Només el pare parlant amb la mare, algunes paraules confessades i el canvi sobtat en l'expressió de la seva mare, una foscor que li va envair el rostre. Les ulleres van caure i ella va desaparèixer per sempre. 23 anys després, aquelles mateixes ulleres tornaven a caure a la sorra, ara de les mans d'en Jaume, que acabava de fer-se conscient de la vida que li van arrabassar.


No me n'he pogut estar de fer una segona contribució a Relats Conjunts d'aquest mes. I vosaltres, ja heu participat?

diumenge, 20 de maig de 2012

Cimera del G8

Els líders polítics dels països més poderosos del món, el que es coneix com G8, es reuneixen un cop l'any per debatre temes econòmics i polítics, una reunió que afecta, en gran mesura, el futur de tots nosaltres. Important la cimera d'aquest any perquè la situació mundial comença a ser molt preocupant. És d'esperar que els grans caps visibles de potències com Alemanya, Regne Unit, França o EUA actuïn amb la professionalitat i la seriositat que l'ocasió es mereix. És de suposar també, que el fet de que la final de la Champions League, que enfrontava un equip anglès i un alemany, fos aquest cap de setmana no té res a veure amb la data triada per la reunió.

 Foto extreta d'Internet

Sé que són humans, que tenen tot el dret de veure un partit de futbol si volen. Però caram, ja que el món està potes enlaire, almenys que dissimulin una mica.

dissabte, 19 de maig de 2012

Testament

És un moment de reflexió quan seus al voltant d'una taula per celebrar que el petit de la casa ja en fa 30. Per mi rai, que fa quatre anys que els tinc, però pels meus pares és adonar-se que ha passat molt temps des que ens van tenir, i realment deu haver passat molt ràpid. Que el nen en faci 30 és més dur per ells que pel qui canvia de dígit. Però per si no fos poc això, a mig dinar, que estava animat, ens han donat un bon ensurt al meu germà i a mi quan, de sobte, la meva mare ha deixat anar tan alegrement 'per cert, que el vostre pare i jo ja hem fet testament!'. Aquí es girava la truita, eh!

Tot plegat té una explicació, però que els teus pares et diguin que han fet testament posa els pèls de punta! Han tingut certs problemes en la gestió d'una herència familiar i han decidit posar-nos-ho molt més fàcil a nosaltres, que no haguem de fer pràcticament res per heretar. No és que ens puguin deixar massa cosa, de fet el que quedarà serà una hipoteca, però bé, en qualsevol cas, tot ha quedat previst i arreglat. Naturalment, preferim no haver d'obrir el sobre en molt, molt temps...

dimecres, 16 de maig de 2012

Relats conjunts, Sunglasses


L'havien enviat en una missió de pau, un planeta habitat nou, una nova cultura per conèixer i per bescanviar coneixements. Els que escollien per a aquesta mena de tasques eren uns privilegiats i l'omplia d'orgull que li haguessin encarregat aquell planeta que segons els informes s'anomenava Terra. El procediment era clar, primer un període d'observació, i a continuació la presa de contacte, sempre buscant la interacció pacífica. Però mai va arribar a les fases posteriors, en observar els humans durant un breu interval de temps, no va poder-ho suportar més, en un atac de desesperació, va arrencar-se els ulls per no veure res més i va fugir cames ajudeu-me.


La meva aportació per Relats Conjunts d'aquest més!

dilluns, 14 de maig de 2012

Colt


Déu va crear els homes i Samuel Colt els va fer tots iguals

Samuel Colt era fill d'un fabricant de sedes americà, però ves per on, era aficionat a les armes. Amb les seves observacions, va ser l'inventor del revòlver, una arma de foc que permetia disparar uns quants trets consecutius sense haver de parar a carregar-la cada cop, gràcies a un tambor rotatori. Com que els humans som així de pacífics i bonifacis, l'invent va triomfar com la coca-cola, després que el bo (?) d'en Colt perfeccionés un sistema de fabricació en cadena. D'aquí en va sortir la frase que obre el post, posat que qualsevol podia fer servir el seu invent fàcilment.

En Samuel Colt s'hagués pogut quedar a casa el dia que va decidir visitar l'Índia, lloc on es va inspirar per fabricar el revòlver, però si no l'hagués inventat ell, algú altre hagués arribat a la idea tard o d'hora. De fet, les armes de foc ja feia temps que corrien. És trist pensar que aquest pugui ser un dels invents que ha canviat el món, com tants altres potencialment tan destructius, però això diu molt de la naturalesa humana. Si rebutgéssim aquestes idees en lloc de rebre-les amb entusiasme, potser demostraríem que som éssers realment intel·ligents.


Post inspirat per '100 invents que han canviat el món' d'aquest senyor. Una lectura ideal per aprendre una mica més sobre nosaltres mateixos.

divendres, 11 de maig de 2012

Viure de l'aire

Tants anys estudiant el metabolisme, com el cos és capaç d'aprofitar els recursos per fer totes les seves funcions. Tantes notícies sentides i llegides sobre la fam al món, sobre campanyes de recaptació d'aliments per aquells que estan desnodrits...

Doncs ara resulta que hi ha gent que viu sense ingerir cap mena d'aliment per voluntat pròpia i que sobreviuen feliçment sense problemes. Per exemple, Oberom Silva és un iogui brasiler que diu que la seva família i ell fa 9 anys que no mengen res i que s'alimenten de prana. Després estan els que diuen alimentar-se de la llum, els respiracionistes, dels quals n'han fet una pel·lícula que es diu 'Viure de la llum' i tot! I finalment està el cas més sorprenent de tots, el de l'indi Prahlad Jani, que té 84 anys i assegura que en fa 74 que ni menja ni beu res de res. Segons diuen, va passar dues setmanes en observació en un hospital i van comprovar que ni ingeria ni evacuava res.

Sincerament, això s'escapa de tota lògica i de tot coneixement que tinguem del tema. Parlen d'energies, d'autocontrol... hi ha molta gent que hi creu. Però fins a aquest punt? Així que per no morir-se de gana només s'ha de saber fer com aquesta gent? També diuen que ha mort gent intentant seguir aquestes corrents, que són poc menys que sectes, i no m'estranya. Jo no em crec res, em sembla totalment inversemblant. Segur que, quan ningú mira, es posen com bacons. Bé, per si de cas, jo seguiré menjant, no voldria ser un d'aquests que la pràctica els surt malament...

dimecres, 9 de maig de 2012

Bandarra

Quan el meu germà i jo ja érem ganàpies, la nostra iaia va emmalaltir i havia de romandre al llit la major part del temps. Als estius li fèiem companyia i de vegades érem trapelles, uns mals bitxos, vaja. Com a resposta la iaia ens insultava amb paraules gruixudes de creació pròpia, antigues i totalment inofensives. És clar, ella mai no hauria fet servir cap insult malsonant. A nosaltres ens feien riure molt i la incitàvem a dir-nos-en, eren moments divertidíssims. Ara en recordo pocs, tabalots era un. Mussotis, tarots... no sé, en tenia un munt i se'ls treia de la màniga. I nosaltres, entre riures, també n'hi dèiem i segur que els tres ho passàvem bé per igual. Fins els dia que se'm va acudir dir-li bandarra. Vaig deixar anar la paraula amb el més gran dels somriures, pensant que li deia brètola, que la tractava de persona sense escrúpols capaç de tot, però és una paraula que em sembla totalment suau. La iaia va empal·lidir i va quedar totalment ofesa, enfadada, ens va dir que això ho diguéssim mai de la vida, visiblement alterada. Perquè no tenia cap rosari a mà, si no estic segur que l'hagués passat!

No va sortir de la seva boca, però aquell dia vaig saber que bandarra també vol dir prostituta. Amb raó la pobra dona es va quedar de pedra. Naturalment, no era pas la meva intenció insultar-la en aquests termes. Però és un record que no deixa de ser graciós. Així que avui que celebrem l'aPARAULA'm en motiu del centenari de la secció filològica del IEC, jo vull aparaular aquesta paraula:

Bandarra

No sé si això em deixa en massa bon lloc, però mira, per estrany que sembli, la paraula em porta records força bons.


diumenge, 6 de maig de 2012

Una sola lluna


De la lluna més gran de l'any, tot el que es pot aconseguir amb una camareta com la meva. Per compartir-la i pensar-se, per embadalir-se i admirar-la. Una única lluna per tots, en un mateix cel que ens aixopluga, estiguem on estiguem.

divendres, 4 de maig de 2012

Tyler

Atenció: aquest post pot contenir spoilers de Fight Club.

Imagina que coneixes una persona, tant és, home o dona. Estableixes relació, descobreixes molts punts de semblança entre els dos i es torna de la teva absoluta confiança. Us enteneu molt, endegueu projectes en comú, fins i tot. Tot va com una seda, però mica en mica et trobes incongruències. Et sonen llocs on saps que no has estat abans, et saluden persones que no coneixes, recordes fets que no has viscut. I acabes descobrint que aquest amic teu no existeix realment, que és imaginari. O sí que existeix, però que no és més que una altra personalitat teva, un trastorn d'identitat dissociatiu (personalitat múltiple).

Em poso en aquesta circumstància i m'esgarrifo. I potser aquesta idea ve d'un llibre o pel·lícula, però hi ha gent que ho pateix de veritat. No m'imagino com pot ser perdre el control del propi funcionament mental d'aquesta manera...

dimecres, 2 de maig de 2012

El cicle de la vida

Fa un temps vaig explicar com el meu pare m'insistia tant de petit amb els Beatles que jo els vaig agafar molta tírria. Llavors ja feia molt que s'havien retirat, però és clar, tota música anterior era millor que l'actual! Posteriorment va girar la truita i es reia del meu germà i de mi si no coneixíem les últimes novetats que descobria ell a Radio 3. Tot un exemple de coherència.

Des d'aquells temps em vaig dir que miraria d'escoltar sempre la ràdio i d'estar al cas de la música que es fa. Per ara ho he anat complint, i a cada època he anat recollint grups nous que m'han agradat i he seguit. Però quan penso en les cançons que sento més meves m'adono que cada cop tenen més anys a sobre, si he d'enumerar les preferides, si és que això és possible, me'n vaig cap els '90 o principis dels 2000. Llavors penso que, un cop més, la vida em demostra que no sóc diferent, que no podré vèncer les tendències de sempre, les que ja he observat en els meus grans, aquelles de les que estava convençut de diferir .

Si mai tinc un fill, em veuré abocat a menystenir la música que escolti, a dir-li que no val res senzillament perquè està feta avui en dia. Li hauré de dir, sense remei, que tot el que es feia als '90 eren obres d'art, i que ja no hi ha grups com els Smashing Pumpkins o Placebo, i potser hauré de sentir-li dir, amb no poc criteri: 'per sort pare, per sort'.