dilluns, 27 de febrer de 2012

Per alguna cosa deu ser

Setmana de gossos, entre una cosa i altra, males cares i discussions, malentesos i tristesa. Es fa difícil entendre'ns de vegades, aquest gran misteri de la comunicació humana. Caure en el desànim i en la desesperança, que fàcil sembla, i com de més fàcil és deixar-se vèncer i no lluitar. Però sempre hi ha una espurna que ens fa reaccionar, un gest, un detall. De sobte una abraçada, o la demanda d'un petó. De sobte, tornem a començar. I sembla difícil; probablement ho sigui. Però estem aquí, oi? Encara som aquí. Per alguna cosa deu ser.

divendres, 24 de febrer de 2012

Enèsima prova

Per si encara me'n calgués alguna més, descobreixo que m'estic fent gran quan... surto un divendres i torno a casa a la mateixa hora a la qual solia sortir de casa abans.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Tots els homes d'Escòcia

En sabem molt de prejutjar, de subestimar qui sigui per les pintes que porta, de creure'ns més llestos, més bons o més guapos. Som experts a menystenir altra gent per la seva condició d'edat, de sexe o de color de pell. Sort que la vida ens posa en ridícul de vegades, per fer baixar una mica el nostre ego.

Els Amics de les Arts tenen nou disc i porto dies escoltant-lo tot sovint. Després de l'inevitable mala impressió inicial he de dir que m'agrada cada cop més. Com sempre, les lletres parlen, toquen i arriben. I això m'ha passat amb una cançó que m'agradaria compartir. No és ni la que té més ritme, ni la més graciosa, no serà single segur, de fet és la cançó que tanca el disc i molts pensaran que és per adormir-se. Però la història que explica em sembla genial. No sé si és basada en fets reals, però explica una experiència en un pub escocès on es riuen d'un vellet aparentment decrèpit, un home que situaries abans en un asil que en un pub. Però les aparences enganyen i el vell els farà empassar les paraules. Una bona lliçó que faríem bé de tenir present, no s'ha de jutjar mai un llibre per la seva coberta. És Tots els homes d'Escòcia, una cançó que no se sentirà massa enlloc, però que us recomano que escolteu, us ho demano, de fet, pel seu missatge. Vaig a buscar un encenedor per començar a brandar-lo...

Tots Els Homes d'Escòcia by Els Amics de les Arts on Grooveshark

La lletra aquí per si la voleu seguir.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Calçotada


No sóc massa bo seguint tradicions, però quan es tracta de menjar ja és una altra cosa. Fins i tot en això fallo una mica, no sóc gens amant dels calçots. Però la carn i la salvitxada no les perdono.

dijous, 16 de febrer de 2012

Relats conjunts, Composition X


—Papa, m'ajudes amb els deures del co...
—Que no veus que estic treballant Lluc? Ara no destorbis, va.
—Però papa, la mestra ens ha dit que ens ajudés el nostre pare amb...
—Que no m'has sentit? Et dic que ara no tinc temps per aquestes ximpleries, per què no li preguntes a ta mare?
—...però només és aquest full...
—Cony de nen! Porta cap aquí, a veure què és tan difícil!
—És això...
—I quin problema hi ha? Això no pots fer-ho tu sol??
—He d'explicar què és cada cosa...
—A veure, ho podries haver trobat al google, a sobre ets un mandrós. Fem via, això gran d'aquí a l'esquerra és el nucli, ho veus?
—Papa...
—Ara no m'interrompis, aquests tres arcs de la dreta representen l'aparell de Golgi i totes aquestes línies són el reticle endoplasmàtic, em segueixes?
—Però papa...
—Xxxxt! La rodona transparent és una vacuola, això ratllat és el centríol i la part verda representa el citoesquelet, no sé on veus la complicació!
—No, però papa, és que...
—Aquí sota a l'esquerra tens dos mitocondris, molt mal fets, per cert.

Després d'uns instants de silenci.

—Què, ja en tens prou o continuo? Per què calles ara?
—És que...
—M'estàs fent perdre el temps, què et passa ara?
—Doooooncs... que aquesta imatge no ens l'ha donat la mestra de naturals... no és una cèl·lula...
—No diguis bajanades, si està claríssim!
—Ens l'han donat a plàstica... en realitat és un quadre de Kandinsky i hem d'interpretar el seu art abstracte.

Ara és el pare el que calla.  


Aquest és el meu Relat Conjunt d'aquest mes.

dilluns, 13 de febrer de 2012

Reprimenda

Que fàcil és criticar. I què difícil fer crítiques. Sento cada dia com afusellen a gent amb ximpleries, amb crítiques absurdes, i a l'hora de dir alguna cosa a algú, una cosa que et molesta o que cal parlar, a veure qui és el guapo que obre la boca. Avui m'han clavat una reprimenda que considero merescuda, l'he acceptat amb voluntat de que serveixi d'alguna cosa. A la persona que m'ha parlat li ha costat déu i ajuda enfocar el tema, he vist com el seu nerviosisme creixia per moments. Per què, que no era just el que m'estava dient? Aplaudeixo la seva valentia. Ens costa, ens costa massa dir les coses. En canvi tenim la llengua molt fluixa quan es tracta de ximpleries i l'altre no està davant. Potser no té res a veure una cosa i l'altra, però avui m'han fet encara una mica més de ràbia els poca-substància que es creuen alguna cosa quan s'enriuen d'un altre a les seves esquenes.

divendres, 10 de febrer de 2012

Robotets

Passa en totes les fases de la vida, sempre pensem que el que ve després és més seriós, més compromès i que hi haurem de posar els cinc sentits. Passa en el món acadèmic, i fins i tot en temes més personals. I quan arribem al món laboral pensem que s'ha acabat la broma, que ara hem de ser treballadors competents i com petits robots programats per no cometre errors. Res més lluny de la realitat.

Jo, que vaig passar de la pública a la privada, pensava que tot seria molt diferent, més professional. Un cop dins, t'adones que la gent que hi treballa no són màquines, no hi ha perfecció. Es tracta de persones i com a tals, tenen els seus dies bons i els seus dies dolents, cometen errors i per més que estiguin a la feina, necessiten els seus moments de disbauxa i de fer ximpleries. I per sorpresa meva, que ho miro des de dins, sento dir que la reputació de l'empresa és immillorable en el sector. Que diferents es veuen les coses segons el punt de referència!

Llavors penses que és només on ets tu, que les grans empreses que s'anuncien per la tele, o els teus proveïdors mateix, que sempre et serveixen amb gran diligència, han de funcionar diferent. Però parles amb amics i coneguts, i qui més, qui menys, pot explicar un munt de coses que fa o que passen a la seva feina que no són precisament laborals. He sentit cada cosa... Això em porta a pensar que, com a persones que som, si no tinguéssim moments d'esbarjo mental, se'ns faria molt carregosa la cosa. Vuit hores treballant com màquines és impossible. I no significa ser menys professionals, no importa tant el com, només que el resultat sigui bo, i aquest és millor si estem mínimament a gust. Estic segur que això passa a totes les empreses i a tots els nivells. Pensem que el món funciona perquè els que fan les feines són ens perfectes i invisibles, però en realitat són persones, com nosaltres mateixos. I ningú no ens ha d'explicar com funcionem nosaltres mateixos...

Mentre escrivia el post m'ha vingut al cap una frase de la Sara, coautora del blog Truquem al Gegant del Pi?, que preguntava a la Gemma: Mama, tu què fas per divertir-te a la feina? La trobo molt escaient per aquest post!

dimarts, 7 de febrer de 2012

Herois

Sona el despertador i traiem el braç de sota les mantes per aturar-lo. Però d'un acte reflex el tornem a soterrar, la mà està congelada! És hora de llevar-se però no ho podem fer, no ara. Ens tapem fins el capdamunt. Fora fa molt fred, però a més, ens morim de son, ahir vam tornar a allitar-nos massa tard. Un dels primers pensaments coherents, ben tapats entre mantes, és que quan arribem a casa a la tarda farem la migdiada. Ideal començar el dia d'aquesta manera. Canviem una mica de posició i ens endormisquem. Però no no, si ens despistem ens hi enganxarem segur. Mirem el rellotge, els minuts passen, però seguim sense forces per aixecar el tors. Traiem el nas a fora i ens baixa la temperatura de la cara. Ens tornem a tapar. Se'ns tanquen els ulls, ens debatem amb la son i està a punt de guanyar-nos. Però fem la proesa de tornar a obrir les parpelles. Potser no resistirem una tercera batalla i sabem que ens hem d'acabar aixecant per força, de manera que fem l'immens esforç de treure els braços fora, lluitem contra els elements i el rellotge. I contra pronòstic, o contra voluntat, un dia més fem l'acte heroic d'apartar les mantes i fer un salt del llit i posar els peus a terra, tremolant, amb els ulls empetitits i despentinats. Però un cop més hem guanyat. Comença un nou dia.

*****

Què, encara no has votat la millor iniciativa blogaire del 2011? Fes-ho directament aquí.
Ah, i si ja has votat, no t'oblidis de tornar a c@ts a comprovar que el teu nom surt a la llista! Si no surt, queixa't!

diumenge, 5 de febrer de 2012

Una estoneta de parlar

No descobreixo res de nou si destaco la importància de parlar, de treure les coses que ens neguitegen. Sempre he cregut que és molt sa tenir algú amb qui poder fer net, anar comentant la jugada perquè no ens creixi dins. Com em deia un amic, verbalitzar els problemes ja ajuda. Però fa poc vaig tenir l'oportunitat de comprovar justament el contrari. En una època que no em venia gens de gust parlar de les meves coses, ni trobava ningú amb qui volgués fer-ho, vaig començar a sentir-me irritable, a treure la mala llet i a tractar la gent del meu voltant com no es mereixien. No acabava d'entendre per què, però alguna cosa m'estava passant factura.

Un dia vaig seure amb algú i vaig treure un munt de coses que no havia explicat encara. Un cop vam acabar, res de sessions maratonianes, mitja horeta, em vaig sentir com nou, més lleuger, com si realment m'hagués tret un pes de sobre. I és que és cert que portava una càrrega. Però el millor del cas és que em sentia descansat i molt més alegre. I agraït amb qui m'havia escoltat, és clar. Una millora molt palpable. Això demostra què pot haver-hi rere una persona emmurriada i que aquest estat pot canviar molt fàcilment, només amb una estoneta de parlar.

dijous, 2 de febrer de 2012

Setciències

Un tipus de persona que pot ser molesta és el setciències. Però més enllà dels que volen demostrar que en saben molt, cosa que pot cansar, estan els que realment tot ho saben. O que aparenten saber-ho tot, el que seria un milhomes. Aquests, més que molestos, em semblen perillosos. Dir les coses amb total convenciment dóna credibilitat a un argument, però no hi ha cap mal en reconèixer que un concepte s'escapa del nostre enteniment o habilitat. Aquesta manca d'humilitat és el que em desconcerta, són capaços d'inventar-se qualsevol explicació per tal de no quedar al descobert. Això sí, amb el mateix aplom que al principi. I jo, conscient de les meves limitacions, me'n crec algun de tant en tant perquè em sembla que tanta seguretat ha d'anar acompanyada d'un coneixement profund de la matèria. Fins que t'adones que comencen les contradiccions o que entren en un terreny que tu domines, i llavors saps que ja no et pots creure res, i que mai més podràs confiar en el que diu aquella persona perquè saps com és, un saberut sense substància. Quan pregunto és perquè no ho sé, busco una resposta encertada, la necessito. Accepto un 'em sap greu, no et puc ajudar' però no em serveix de res una invenció. I menys quan el tema de debat pot portar conseqüències molt negatives si no es tracta convenientment.