dimarts, 31 de gener de 2012

Ascens

El 2011 s'acabava amb una notícia que ens va deixar molt tocats als meus companys i a mi. El nostre repoker particular, que ja havia quedat reduït a poker, perdia un altre dels seus membres. Aquest cop però, la baixa ho capgirava tot, marxava la nostra superior, una de les persones més vàlides i organitzades que mai he conegut. La incertesa es va apoderar de nosaltres, sense ella res semblava possible.

Han passat els dies i en el meu grup continuem sent dues persones (la tercera la veiem cada dia però treballa en una altra àrea). No teníem massa clar què passaria amb nosaltres, estàvem una mica desemparats. L'únic que quedava clar era que, de moment, ens havíem de carregar a l'esquena, en especial jo, la molta feina que feia la nostra ex-companya. Doncs bé, quan ja toquem a febrer, ha arribat la decisió de dalt. Em donen galons, oficialment ocuparé la plaça de la noia que va marxar, amb tot el que això comporta, molta més responsabilitat, però també millors condicions. Més enllà de l'alegria que això portarà al meu compte corrent, em queda la confiança dipositada en les meves possibilitats, l'aposta de posar en el càrrec algú amb l'experiència, però sense el títol que demana la posició. 

Confio en les meves capacitats però també sé que no sóc ella. He d'agrair-li tot el que n'he après, que ha estat molt, i a molts nivells. No m'espanta el repte, però espero no decebre ningú. El primer decebut seria jo. Una gran notícia per començar l'any, producte de l'esforç i del compliment del deure. I un bon moment per tenir més present que mai la frase que tinc penjada aquí a la barra lateral.

diumenge, 29 de gener de 2012

La pregunta incòmoda

Va ser en un tren per Bèlgica, ara farà uns 16 anys. Estava de visita a casa uns amics belgues que coneixia de l'estiu, una escapada a la que m'havien d'acompanyar els altres catalans del grup, però que vaig acabar fent sol. En una època en la que el meu anglès era força més fluid que ara, se'm devia notar igualment un accent poc britànic. Conversàvem animadament quan un noi grenyut, el que ara coneixeríem per un anti-sistema, es va acostar al nostre compartiment per demanar-nos un bolígraf. Li vam deixar i va tornar al seu lloc. En tornar-nos-el, encuriosit pel meu accent, va preguntar-me si era espanyol. Amb la boca petita, i una punxada al cor com sempre em sol passar, vaig dir que sí. El noi va voler saber d'on era exactament, es veu que ell havia passat una temporada a Galícia, em penso. Li vaig dir que era de Barcelona. La seva resposta em va deixar ben parat:  'then you are not spanish, you are catalan!' (llavors no ets espanyol, ets català!).

Tant com em costava fer entendre als amics belgues que no em sentia espanyol, sempre em prenien per boig. Aquella afortunada trobada em va obrir els ulls, és igual que estiguis perdut per qualsevol racó del món, mai no has de renunciar a la teva terra. Des de llavors sempre he respost 'català' davant la pregunta de si sóc espanyol. I espero continuar fent-ho, fins que algun dia em puguin fer la pregunta directament: ets català?

Un record que em va de primera per preguntar: ja has donat la cara per la independència?

divendres, 27 de gener de 2012

Vida 'privada'

Cada dia esmorzem en el mateix bar, prenem el mateix i ens atén la mateixa cambrera. La noia, més o menys de la nostra edat, és simpàtica i ens té afecte, la majoria de clients que té no són com nosaltres. Ara, s'ha de dir que vindria a ser el que es coneix com una peixatera: crida, és tafanera i té un tarannà una mica bast. A mi em cau bé, però no deixa de ser la cambrera que ens serveix els cafès cada matí, res més

La sorpresa la vam tenir, almenys jo, quan l'altre dia li deixa anar a una companya "a la teva boda estaves guapíssima, però ara encara estàs més guapa". La sorpresa no venia perquè hagués anat a la boda, que sabem que no hi va anar, o perquè li digués guapa, que ho és. Després de la perplexitat inicial de tota la taula, crec que vaig ser el primer en endevinar la resposta: facebook.

En aquell moment vaig reafirmar la meva postura respecte aquest invent diabòlic. Sé que té coses bones, que és una eina útil, però la majoria de persones no estan preparades per tenir una arma així entre mans, i en aquest cas ho dic tant per una com per l'altra. Situacions com aquesta s'escapen de la meva comprensió i penso que fins aquí podíem arribar. M'avanço als 'peròs' que els amants de l'aplicació em criticaran, ja sé que té moltes opcions de privacitat. Però també us dic que els que correm per aquí ens passem moltes hores a Internet i sabem el pa que s'hi dóna. Molta gent té facebook només per tafanejar i l'utilitza amb inconsciència. Per ells farà. La situació que descric és innocent, però si això és possible, què no ho serà? Com si no fos fàcil trobar informació nostra per la xarxa, només falta que la servim en safata de plata i amb un llacet.

Facebook no és un invent del dimoni, com m'agrada dir. Però no tots els paladars estan preparats per qualsevol menja. El problema és que, en aquest cas, tenim tota l'oferta gastronòmica a l'abast i de manera gratuïta. Ho veig perillós i em fa por.

dimarts, 24 de gener de 2012

Relats conjunts, Chop Suey (segona versió)


—No et giris ara, han arribat i seuen. Sento dir-t'ho, però se'l veu molt alegre.
—No pateixis, ho tinc més que assumit. Es creu molt llest, o em creu a mi molt ximple, però fa temps que ho sabia.
—Em sap molt greu, no sé com t'ha pogut fer això. Ara parlen animadament.
—De veritat, estic bé. He patit angoixa, he plorat, m'he enrabiat. Ara ja només vull demostrar-li que no pot jugar amb mi, que no sóc tan idiota ni tan cega.
 —Penses plantar-te davant seu com m'has dit? Jo no tindria valor. Ara riuen, ell li ofereix la mà perquè li agafi.
—I tant si ho faré! Aquest malparit sabrà com les gasto! Veurem la gràcia que li fa quan es trobi totes les seves coses a la porta de casa.
—Es mereix això i més. Però et repeteixo que jo no seria capaç. Ni d'això, ni de l'escena que vols muntar aquí...
—Doncs obre bé els ulls, l'ensurt que s'endurà no l'oblidarà fàcilment. Tu avisa'm quan els vegis més enjogassats.
—Ara s'agafen de les mans i ell la mira amb cara de xai... de debò ho faràs?

Entre la remor del cafè no destaca el xerric d'una cadira en arrossegar-se cap enrere, una dona s'aixeca.  


La imatge d'aquest mes de Relats Conjunts és tan bona que m'ha donat per una segona proposta!

dissabte, 21 de gener de 2012

No pensaràs marxar...?

Jaqueta posada. Bossa creuada al pit. Repassem, mòbil, claus, cartera, llibre... ho tinc tot. Portes de les habitacions cat-free tancades, ordinador apagat. Vaig cap a la porta, tot llest per sortir. Unes passes em segueixen i llavors: miols.

     —No, no, no, no NO! No pensaràs marxar així, oi? Te'n vas sense posar menjar??

Era una sèrie de miols, però els he entès perfectament i contesto.

     —És massa d'hora, ja te'n posaré quan torni!

Però posa cara d'indignat i continua a la seva:

     —Si home! A saber quan tornaràs, penses deixar-me el plat buit??
     —Que no vindré tard, torno i et poso menjar —li repeteixo.

Assegut expectant davant el moble on hi ha la bossa de pinso, segueix amb les seves queixes disposat a no acceptar un no per resposta.

     —Que t'he dit que no, almenys posa-me'n una mica, per si trigues massa!

Insisteixo amb el tema horari, però veig que no en trauré res, i em sap greu deixar-lo amb la paraula a la boca. O al morro. Al final he de cedir jo, com sol passar.


Sí, parlo amb el meu gat, què passa??

dijous, 19 de gener de 2012

Estudiar és difícil

Sóc una persona dispersa, sempre m'ha costat molt concentrar-me per qualsevol cosa. Quan estudiava era una desgràcia, havia de fer tantes hores per arribar a una quantitat d'estudi acceptable... em passava el dia a la biblioteca, a casa m'era encara més impossible posar-m'hi. Per això, quan penso en els universitaris d'avui en dia (molts deuen estar en ple període d'exàmens), dono gràcies al cel per no haver conegut el món dels blogs quan era a la carrera. I no és el meu cas, però també el facebook, el twitter, els mòbils amb internet... realment, algú acaba els estudis avui en dia? Jo crec que no hagués pogut, amb tantes distraccions. Encara que, a la meva època...

...jugàvem a un joc molt ximple a l'ordinador que era una mena de tennis anomenat Slim Volley.

...teníem cartells escrits en fulls de paper amb algun missatge estàndard que aixecàvem quan la situació s'esqueia.

...feia una estadística sobre els llocs que ocupaven els meus companys a la taula (sempre érem a la mateixa), per després assignar els llocs en propietat a cadascú, de ple dret. Jo tenia un 100% en el meu lloc.

...feia també una estadística dels temps de descans de cadascú.

...i encara una altra del temps de migdiada (!!) de cadascú.

...podíem perdre tota una tarda mirant de resoldre un dubte que no tenia absolutament res a veure amb l'assignatura que tocava.

...la taula s'anava omplint cada cop més de ninotets i altres fetitxes.

...ens dedicàvem a buscar una cançó d'amor en català, però amor de veritat, sense cap pega.

...havia arribat a fet una llista de totes les cançons que em sonàvem a la ràdio.

...eren les nostres èpoques preferides per discutir-nos amb les nostres parelles.

...ens apuntàvem a tots els 'descansos de piti', tot i que no fumàvem. Mai va ser només el temps d'una cigarreta.

...vaig arribar a inventar un joc de daus que jugava sol durant les nits que vetllava a casa, just abans d'un examen.

I les que no dec recordar... ben mirat, potser no deu ser tan difícil això d'estudiar. Si jo em vaig treure dues carreres...

dilluns, 16 de gener de 2012

Relats conjunts, Chop Suey


Aquella carta inesperada li havia capgirat la vida. No en el sentit literal, el seu entorn no havia canviat, però des que va llegir les dues pàgines escrites amb una perfecta cal·ligrafia ja no podia pensar en res més. Valorava si en el punt que es trobava era el moment d'afrontar aquelles paraules; no s'hi veia amb cor. Feia temps que havia deixat enrere el passat, hi havia deixat de pensar. Prou que l'havia capficada, però era una persona forta, havia mirat sempre cap endavant, cap el futur. Fins ara.

Feia dues setmanes que tenia la carta a les mans, cada nit la rellegia. El seu marit estava preocupat, ella semblava només una carcassa des que havia rebut les noves, com una imatge en negatiu de la dona vital i afectuosa que era. No volia que la trasbalsés, i temia fer tard. L'estimava tant. Els havia costat arribar a tenir una existència plàcida, una llar, una filleta preciosa. Ara buscaven el segon. Però com podia afectar-los aquesta reaparició sobtada, quelcom que creien desaparegut, d'un temps passat? D'una vida passada.

22 anys havien passat. 22 anys des que era una nena de 5, poc més gran que la seva filla ara. Aquelles llums que s'acostaven, aquell soroll estrident, una frenada impossible. Després, orfenat, pares adoptius. Només en quedaven flaixos d'aquella època. Ni records, se'n podien dir. Imatges confuses, ombres. I si a la memòria no hi quedava res, d'aquella vida, la que tenia quan era una nena feliç, encara en quedava menys. O això pensava. Incrèdula encara, havia desat la carta abans de dirigir-se al punt de trobada. Qualsevol dubte es va esvair quan va veure aquella dona de 27 anys asseguda en una de les taules del cafè. La seva viva imatge, la seva germana bessona. Durant 22 anys l'havia donada per morta. Ningú no li havia dit el contrari. Il·lesa com en va sortir, afortunada, al cap i a la fi, la van allunyar de tot el que coneixia, que creia perdut. Ara seia davant del seu passat retrobat. Tenien una vida per explicar-se.


Proposta de gener de Relats Conjunts. És la número 50, animeu-vos a participar!

divendres, 13 de gener de 2012

Propaganda a TV3

No sé si coneixeu un micro-espai que fan per TV3 que es diu Català a l'atac, aquell palíndrom que va popularitzar Màrius Serra. En ell ens expliquen, en un minut, alguna expressió catalana i els seus usos, de manera molt dinàmica i visual. Bé, jo no el coneixia, però en McAbeu em va fer notar que al programa van fer una mica de propaganda d'aquest humil blog, i si no us ho creieu, mireu, mireu:


I es nota que parlaven d'aquest blog i no de qualsevol altra cosa, perquè una de les opcions de la pregunta és: per donar per acabada una Assumpta!

dimarts, 10 de gener de 2012

El concurs de can Mac

Fa uns dies va acabar el concurs del post número 1000 del blog Xarel-10. Durant un mes, els enigmes que cada dia el bo d'en McAbeu ens serveix en safata de plata duraven 24 hores i tenien els comentaris tancats. Es tractava d'encertar-ne els màxims possibles i anar fent punts. Els guanyadors tenien premi, així que uns quants ens hi vam esforçar de valent. El segon i tercer llocs van ser respectivament per en Jordi i en pons007, que m'ho van posar molt difícil, però vaig tenir una mica més de fortuna que ells i vaig acabar primer. Aquesta victòria, aconseguida només perquè la persona que hagués guanyat era en aquest cas l'organitzadora del concurs i no participava, em va fer molt feliç. Fa uns dies que llueixo amb orgull a la barra lateral la medalla que vaig guanyar, però us la vull ensenyar bé:


Però no acabava aquí la cosa. El premi incloïa també un val de 25€ per comprar llibres d'ocasió a El Magatzem, i ja sabeu que jo pels llibres maaaa-tooo. He esperat uns dies a fer aquest post perquè volia mostrar el botí aconseguit, i per fi el tinc a les meves mans, és aquest:


Carme Riera, Hemingway i Tom Sharpe ja esperen torn a la lleixa dels pendents. Moltes gràcies Mac per fer-nos jugar i gaudir tant amb els teus enigmes. I un cop més, moltes felicitats pel post 1000 (i següents!), per una organització fantàstica que va aplegar una bona colla de participants, i també enhorabona a tots ells pels seus encerts, és clar!

Ah, i que no se m'oblidi! També vaig guanyar l'últim premi de l'any passat dels jocs del llibre amagat de la Jomateixa, del blog Tumateix Llibres! Aquest cop, empatat amb en McAbeu, és clar! El premi encara no el tinc a les meves mans, però em permetreu que presumeixi una mica més i us l'ensenyi també, és aquest:


Moltes gràcies a tu també, Joma!

diumenge, 8 de gener de 2012

Schrödinger

Tinc un gat especialment pesat que no hi ha manera de treure's de sobre. De vegades em posa nerviós i comença a desperta-me instints assassins, però mai fins avui havia pensat mètodes tan expeditius per fer-lo parar de miolar. M'ha passat pel cap l'experiment del gat de Schrödinger...

Erwin Schrödinger era un físic austríac que va guanyar el Nobel de l'especialitat el 1933 per una equació que descriu l'evolució al llarg del temps de l'estat quàntic d'un sistema físic, i que porta el seu nom. Però si es va fer més conegut en cercles no tan tècnics i va obtenir certa notorietat en la cultura friki, va ser per un curiós experiment mental anomenat Gat de Schrödinger. I no perquè sigui un experiment amb objectius poc científics! Pretenia demostrar que les anteriors concepcions de la física no eren vàlides per explicar la mecànica quàntica.  Per fer-ho, va proposar tancar un gat viu en una caixa hermètica d'acer, juntament amb un comptador Geiger (que és un detector de partícules que serveix per mesurar els nivells de radiació ionitzant) i una certa quantitat de substància radioactiva. Durant la següent hora, hi havia un 50% de possibilitats que un àtom es desintegrés i si això passava, el comptador ho detectaria i trencaria una ampolleta d'àcid hidrociànic que mataria el gat.


Segons Schrödinger, només podem saber si el gat és viu o mort quan obrim la caixa, però llavors ja estem interferint i canviant el sistema. La mecànica quàntica descriu que, si no toquem res, el sistema entra en una superposició d'estats, no és que el gat estigui viu o mort, sinó que tant pot estar viu com mort, així que diem que està viu i mort al mateix temps. La conclusió, però és que la mecànica quàntica no es pot aplicar a altres sistemes que no siguin partícules, perquè seria absurd.

Una altra conclusió que trec jo és que a Schrödinger no li agradaven massa els gats... quines idees.

NOTA: Cap animal domèstic ha patit una agressió durant la redacció d'aquest post.
NOTA2: La física quàntica no és en absolut el meu camp, així que demano disculpes si no m'he sabut explicar bé o he comès algun error.

dijous, 5 de gener de 2012

Vull ser com en Kvothe!

En una nit màgica com avui, per què no demanar ser tan crack com un personatge de ficció? Fa poc he llegit El temor d'un home savi, el segon volum de la Crònica de l'assassí de reis de Patrick Rothfuss i la saga em té meravellat. El personatge principal, en Kvothe, és un fora de sèrie, és impossible no agafar-li estimació. Però tot el llibre val la pena. Aquest és el recull de frases que he anat apuntant a la meva llibreta, a veure si us semblen tan enginyoses com a mi:

  • Els llibres són un mal substitut de la companyia femenina, però són més fàcils de trobar. 
  • Si ningú no ho fa mai, per què té nom?
  • És difícil enyorar una cosa que sempre hi és. 
  • Jo no et mentiria (...). No és veritat. Ho faria. Val la pena mentir per tu. Però no ho estava fent. També val la pena dir la veritat per tu. 
  • Al món no hi ha res més difícil que convèncer algú d'una veritat nova. 
  • Tot home savi tem tres coses: la tempesta al mar, la nit sense lluna i la ira d'un home benèvol. 
  • Les preguntes que no podem respondre són les que més ens ensenyen. Ens ensenyen a pensar. Si dónes a un home una resposta, l'únic que en treu és un fet petit. Però dóna-li una pregunta i buscarà les seves pròpies respostes. 
  • Només un ximple es capfica per les coses que no pot controlar. 
  • He esperat molt temps per ensenyar a aquestes flors com n'ets, de bonica. 
  • Si tot el que faràs estarà malament, tant per tant, fes el que vulguis.

I això és tot. Que els Reis siguin bons amb vosaltres. Us podrien portar aquest llibre...