divendres, 7 de desembre de 2012

Tacones lejanos

No hi ha res que ens esgarrifi més als integrants del meu despatx, passats, presents i m'atreviria a dir que futurs, que el so d'uns tacons acostant-se pel passadís. Pèls del clatell eriçats, tots en guàrdia, converses aturades i pantalla convenient a l'ordinador. Sentir uns tacons és el preludi de l'arribada de la nostra superior. Que no és pas mala dona, eh? Però és una persona recta i ens fa cosa que ens vegi en actitud 'poc professional'. El problema és que a l'empresa hi ha majoria de dones, ens guanyen per golejada, i naturalment a totes els agrada lluir. La nostra cap sempre vesteix de manera molt elegant, però sovint altres noies també porten tacons i ens espanten. Algunes ja ens avisen abans d'aparèixer a la nostra porta, coneixedores de l'efecte, a mode de gos de Pavlov, que ens fan els tacons. Sempre els diem a totes que a la feina sabata plana, que no s'ha de presumir, i que a més ens posen la por al cos, però no hi ha manera. Si no les sentim venir no passa res, però tenim un munt de falses alarmes, i el cor no sé si aguantarà tants ensurts.

Però el veritable problema és que la nostra estimada cap, de tant en tant, ni que sigui un cop al mes, tampoc porta tacons...

23 comentaris:

  1. Hahaha! Què exagerat... però sí, els talons (odio dir "tacons", malgrat que és igual de correcte!) són molt delatadors, no sé si les que en porten en són conscients.
    A la meva edat, el problema amb els talons és a la biblioteca, i té una altra connotació. Més en plan "escolta, maca, que això no és una passarel·la de moda!". Bàsicament perquè el cloc-cloc-cloc desconcentra que dóna gust.
    Bé, conclusió del post: si a la feina estiguéssiu pel que s'ha d'estar, us evitaríeu esglais perquè tindríeu la consciència tranquil·la... Amb treballadors així, no s'aixeca un país, eh! =P

    ResponElimina
  2. hehehe! jo no entenc les dones que porten tacons en el seu dia a dia.... amb lo bé que es va a peu pla! :-)) Jo si fos la cap també aniria variant així pots contrastar les actituds dels treballadors quan avises previament i quan no.... hehehe! Som tots uns falsots ehhh, jo reconec que quan apareix la meva superior a la meva zona de treball també em faig la "més" responsable i dissimulo si rondava per la catosfera... :DD

    ResponElimina
  3. Estic amb la Yáiza, clar si estem a lo que estem doncs les jefes amb talons molesten... Txtxtx molt malament!!! Jo per evitar problemes (les meves jefes no porten talons gairebé mai) estic d'esquena a la pared, sempre em venen de cara i puc controlar el que tinc a la pantalla hehehe
    Bon vespre!!

    ResponElimina

  4. Sí són intimidadors els talons. I molt pel·liculeros.
    Més incòmodes que les sabates o botes planes però alhora tan femenins!
    Per sort, ara estan de moda amb una mica de plataformeta al davant, els peep-toes. I són molt més còmodes de portar.
    Jo, a la feina vaig gairebé sempre plana. Si surto a algun lloc, de vegades em poso talons, al meu marit li agraden i de cop creixo uns quants centímetres que ja em va bé (és que de petita no vaig menjar prou sopes):D
    És una avantatge sentir els cloc, cloc de la cap. La meva cap sol anar plana, però la veritat és que no podem fer gaire res, doncs al estar de cara al públic, hi hagi o no la jefa hem d'atendre als malalts que venen a buscar els medicaments.
    :-P

    ResponElimina
  5. Hooooome! Us he imaginat tal com gossets de Pavlov, ja et pots imaginar el meu somriure!! :)

    El despatx del meu cap està just darrere de la meva taula, a més a més quan es fa de nit, des de la seva taula veu perfectament tots els meus moviments a través del reflex al finestral. Sortosament està molt poc temps al seu despatx. Però si sol pujar sigilosament per l'escala que porta des de la fàbrica a l'oficina, sort també del seu mòbil que gairebé mai deixa "d´avisar". ;)
    Tot i que que se´l veu tranquil, el treball sempre surt quan pertoca!.

    Nanit!





    ResponElimina
  6. On vaig sentir jo l'altre dia un caminar de tacons?... Ara no n'estic segura...

    Veus? he après una cosa nova, no sabia aquesta història del gos de Pavlov que, si fos física quàntica, podria ser viu i mort al mateix temps... ui... crec que barrejo coses ;-)

    ResponElimina
  7. Això dels talons és ben cert, jo tinc clavada en la memòria, el so del caminar d'una "madre" (les monges on jo anava, es feien dir "madres", quan vaig acabar la bàsica van passar a ser "mares", suposo que la transició va fer el seu efecte), i som capaços de reconèixer el caminar. Evidentment, si és marcat pels talons, encara més; i si és d'algú que mana, encara més!!!
    Bona trastada, que vagi plana; deu ser una estratègia!!!
    Que bona, aquesta d'avui!!! "Piensa en mi, cuando sufras...!

    ResponElimina
  8. No t'estranyi que algun dia la vostre estimada cap es vesteixi de ninja i aparegui penjada del sostre.

    ResponElimina
  9. Em passa com la Yaiza, de fet, no sabia ni que fós correcte!! "tacons" aaaaargh!!

    ResponElimina
  10. Doncs jo com que tinc jefe....quan sento uns talons ja aixeco les orelles a veure el personal...

    ResponElimina
  11. Doncs és prou bona dona, si va taconejant pel passadís és com si truqués a la porta del despatx. Us dona temps a reaccionar... Però el dia que ve d'estranquis, amb sabata plana, ja és més pelut!

    Ara, que la Yaiza té raó en la seva "conclusió"

    ResponElimina
  12. Queda molt xulo el "Keep calm and speak catalan" així, amb el fons negre, ressalta i queda tan elegant! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'agrada! El missatge i el format!

      Elimina
  13. ja m'agradaria que a l'institut el director portés tacons...se'l sentiria d'una hora lluny!

    ResponElimina
  14. Com a la Yaiza i a l'Anna, tacons em fauna esgarrifança. No anava d'això el post, oi? M'agradaria veure-us per un foradet. Heu de fer molta gràcia quan correu a "comportar-vos" quan sentiu uns talons

    ResponElimina
  15. La meva dire no en porta mai, i jo tampoc. El passadís és tan estret, que surtiria tothom a veure qui "taconeja", jejeje...

    Però una mica de taló s'agraeix, si es va en faldilla...

    ResponElimina
  16. Hahaha... pot sonar cruel, però si treballés amb vosaltres un cop al mes mínim me'n posaria, només per veure-us la carona :P

    És clar, que llavors estic pensant que potser no em faria tanta gràcia perquè jo també adoptaria aquesta aversió al soroll dels talons...

    ResponElimina
  17. Jo no el tinc associat a res, aquest soroll de talons, ni hi tinc cap reflex condicionat, però no m'agrada gens... jo no en porto mai dels mais... crec que cauria!

    ResponElimina
  18. A mi els talons m'encanten i reconec que quan els porto, el so que produeixen em fan sentir molt poderosa.

    Potser perquè he vist en els meus alumnes reflectida aquesta sensació que tu parles... i per a la meva feina és una dosi d'autoritat que em va genial, tot i que després aquesta autoritat te l'has de treballar i guanyar, que els joves no són pas rucs i tampoc saben qui és el gos de Pavlov. Ehem, és el que té la mala reforma educativa.

    ResponElimina
  19. cloc, cloc, cloc... ja sóc aquí! No m'has sentit arribar? M'he posat expressament els talons per comentar, no en duc mai. En la meva antiga feina vaig arribar a reconèixer el soroll de les passes de tota la gent que s'acostava al despatx. De vegades m'equivocava però era divertit provar d'endevinar-ho. Hi ha passes ràpides, lentes, fermes... és tot un món. I sí, els talons hi ajudaven molt!

    ResponElimina
  20. Un bon dia avui per contestar els comentaris, ja que la meva cap no hi era, i podia estar tranquil. Gràcies a tots per dir la vostra, i ja ho sabeu, a l’hora de comentar aquest blog, res de posar-se talons.

    Yáiza, una mica exagerat sí que és, però mira, m’agrada explicar-ho així. La majoria de vegades la cap ve en so de pau, així que no hi ha per tant. Però aquesta reacció automàtica en sentir els tacons sí que hi és, eh? En alguns casos ha estat molt bèstia, suposo que en ocasions que no estàvem fent el que tocaria, certament. Si he d’aixecar jo el país, anem llestos. A banda de treballar també m’agrada passar-ho bé a la feina, i això no tothom entén que pot ser així.

    Alba, que cadascú vagi com vulgui, si no va incòmode, però que vagi de puntetes quan s’acosti al despatx! La meva cap no és ximple i suposo que s’adona que el soroll que fa alerta la gent, però no sé si ho relaciona. En canvi, tots els altres de la planta estem assabentats, d’alguna manera segur que li ha arribat. El cas és que és força bona amb nosaltres i jo amb ella faig molta conya, però no és del tipus de persona que vull que em vegi fent certes coses, com per exemple mirar blogs!

    Lluna, bona estratègia. Jo vaig inclinar una mica la pantalla perquè no es vegi tan fàcilment el que estic fent. Que no és tan greu, eh? Comentar blogs, escriure mails, res de l’altre món. Però a banda tenim interessants converses allà al despatx, i és clar, s’han d’acabar si sentim els talons.

    Helena Arumi, desconec aquest tipus de sabates que dius, no en tinc massa idea, només veig que hi ha molta varietat de models. No sóc massa amat dels tacons, segurament és perquè sóc baixet i les noies que en porten encara em fan més baixet. Suposo que des de l’altra perspectiva es veu totalment diferent, és clar. Si creieu que estilitzen, us queden bé, i a més us fan créixer una mica, doncs ja va bé.
    Per mi és una sort no estar de cara al públic, la veritat. Em permet vestir de qualsevol manera, i les meves comunicacions, que són moltes, són per mail, que em resulta molt més fàcil que parlar cara a cara. Suposo que a tot t’acostumes, però treballar de cara al públic crec que a mi em costaria.

    Sa lluna, per sort, no fem salivera, però és sentir el soroll de tacons i témer el pitjor, tot en un, quan en realitat un fet no té res a veure amb l’altre. Condicionament, ja saps.
    He de dir que la nostra cap, a part de portar-se bé amb nosaltres, ens deixa força espai. Ens exigeix molt, però també ens dóna contrapartides si li responem, i la veritat és que ho fem. Tot surt a l’hora i tan bé com es pot, poca cosa té a retreure’ns, així que si ens enganxa fent alguna altra cosa que no és treballar, tampoc no passa res. És més una sensació nostra de no voler que ens vegi perdre el temps, fa com lleig. Però les coses com siguin, la dona té coses per criticar, com tots, però no sóc dels que parla malament gratuïtament, no es pot dir que sigui malcarada i dèspota amb nosaltres, tot el contrari. Però això no treu que els seus talons ens posin els pèls de punta!

    Assumpta, no et queixaràs que no us explico experiments científics, per alguna cosa havia de servir la carrera, no? Pavlov va aconseguir que els seus gossos fessin salivera en tocar una campaneta, sense que hi hagués menjar pel mig, i el so dels tacons ens aconsegueix posar els pèls de punta, de vegades sense que hi sigui la nostra cap. No sé res sobre el gos d’Schrödinger!
    Oi que queda bé? Em sembla que aquest rètol farà fortuna entre tots nosaltres.

    ResponElimina
  21. Dafne, quan aprenem a detectar l’autoritat, ja estem llestos. Quan intuïm que s’acosta, tot el cos es posa en guàrdia, i si porta tacons ja ni et dic. Sí, jo també penso que ho fa expressament això de posar-se sabata plana i silenciosa de tant en tant per veure què fem allà al despatx tantes hores. I també és típic que quan el cap passa per on tu estàs, no t’enganxi mai treballant. Sort que pots mostrar els resultats i això t’avala, però sé del cert que als que manen els mosquegen si no et veuen físicament treballant.

    Pons, sempre hem sospitat que té càmeres o micròfons al despatx, molt més elegant això que vestir-se de ninja, trobo que no fa per ella.

    Anna, és correcte i es poden fer servir els dos. Jo prefereixo fer servir tacó per anomenar l’alça aquesta que porten les sabates, i taló per la part posterior del peu. Manies que té un.

    Sr. Gasull, que espavilat! Quan no t’hi jugues les garrofes, els tacons són tota una altra cosa!

    Glòria, jo que explico les meves febleses i els meus actes menys nobles, i encara m’ho aneu retraient, hehehe. Sí, ja sé que s’ha d’estar pel que s’ha d’estar, però no es pot estar 8 hores així, que pares boig. I sempre tenen el do de l’oportunitat, aparèixer quan no toca. No crec que ho faci per consideració això de posar-se talons, però almenys tenim un mètode. Generalment funciona. Generalment.

    Elfreelang, qui sap, potser quan no fa de director, i fora d’allà, sí que se’n posa...

    Mireia, veig que no us ha agradat gens la paraula que he triat, tot i que és correcta, snif... No et pensis, no estem mai fent res de l’altre món, però quan se senten els talons ens posem una mica tensos, i ja se sap, minimitzes qualsevol cosa fora de lloc a l’ordinador, agafes algun informe per anar completant... no es podrà queixar, la feina sempre surt, encara que tinguem estones d’esbarjo, que d’això ja n’hem parlat altres vegades.

    Cantireta, precisament aquesta dona no sol portar faldilla, almenys en la meva imatge mental no me la imagino així. Però els tacons no solen faltar, sempre vesteix amb molta elegància.

    Laia, saps allò que et vaig dir de donar-me el currículum i que ja et diria si sabia d’algun lloc de feina...? Doncs oblida-ho! Seràs mala persona! No es juga així amb els nervis de la gent. Ja veuries, ja. Un cop ets dins, a tu tampoc no et faria cap gràcia, no tindries ganes de fer broma amb això!

    Carme, doncs amb tu aniríem llestos si fossis la nostra superior! M’enganxaries sempre comentant el Col•lecció de moments, o la Maira, o ves a saber, i llavors la feina la tindries tu per saber si m’has d’esbroncar o donar-me les gràcies!

    Marion, mira que sou dolentes algunes, eh? Així que tu ho fas expressament, eh? Doncs potser la meva cap també, i no ho sabem. És molt bona amb nosaltres, però ja li agrada l’autoritat, això sí. No sé què dir-te, fora d’això que explicava els talons tampoc no em fan massa gràcia, perquè com que sóc baixet, em deixen encara més avall. No guanyo per disgustos.

    Sílvia, avui perquè la nostra cap no hi era, i anava més tranquil, però un altre dia, prohibit posar-se talons per comentar! Les meves anteriors companyes sí que reconeixien el caminar de qui venia. Primer tots en tensió, però es relaxaven si s’adonaven de que no era ella. Però jo sóc un home, què vols, de mi no es pot esperar que fili tan prim! Algun dia deixarà de servir aquesta excusa, oi?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.