dijous, 20 de desembre de 2012

La meva fe

Ara que venen les festes de Nadal, m'és una mica inevitable pensar en la religiositat associada a aquestes festes, i en el credo en general. A casa meva mai no se li ha donat aquest sentit, sempre ha estat un temps de trobada familiar, sense més. De petit l'únic contacte conscient amb la religió que tenia era a casa la iaia, vaig dormir en dues habitacions d'aquella casa durant molts anys. En una tenia un gran rosari de fusta sobre la capçalera, i en l'altra un bust de la mare de Déu. Més enllà, la meva vida ha esdevingut una fugida constant de tot allò que fes olor a religió.

A aquestes alçades de la pel·lícula, no crec que això sorprengui ningú, mai no he estudiat ni una paraula de religió i amb prou feines hauré fullejat algun cop un text sagrat (tot i que curiosament recordo una cançó de missa de la comunió de ma cosina, d'ara farà uns 25 anys). Em van batejar perquè vaig néixer al 'temps de silenci', però no vaig passar d'aquí. No sóc creient, em declaro agnòstic, però sóc conscient que tothom necessita creure en alguna cosa, per això respecto molt la fe de les persones, i no tant així la religió, que n'hi ha moltes i variades, i tots els creients pensen que la seva és la veritable. Aquesta diferència entre religions també em preocupa una mica, perquè separa les persones de manera irreconciliable, més que ajuntar-les en una adoració conjunta.

I si no crec en res espiritual, en què crec? Doncs bàsicament en la raó, en els fets demostrables amb arguments i lògica. Necessito que les coses en les que crec tinguin una explicació, un origen, una finalitat. El dia que la ciència demostri l'existència de Déu, jo hi creuré. De moment tot apunta en sentit contrari, per això no crec. I en el que tampoc no crec és en les imposicions que marquen les religions, per benintencionades que siguin. Hi ha corrents de pensament que indiquen unes pautes de comportament, però al meu entendre, aquestes no haurien de ser mai un tot o res. Em costa entendre la mentalitat dels fidels, m'és molt difícil posar-me a la seva pell, però els respecto, mentre ells respectin que jo sigui com sóc, i que no tinc intenció de canviar.

NOTA: aquest és un tema espinós, i no vull ferir cap sensibilitat. Només expresso la meva visió, completament personal i espero haver mostrat el respecte adient. Sobretot això, demano respecte per totes les maneres de creure i pensar que es puguin expressar arran d'aquest post.

36 comentaris:

  1. Un post sobre religió on no apareix el pastafarisme? Quina insolència!

    ResponElimina
  2. Ves muntant el pessebre pastafari, heretge! Arrrr!!
    http://www.venganza.org/2008/12/fsm-nativity-scene/

    ResponElimina
  3. Jo crec que t'has expressat molt clarament i amb tota correcció. Pel que fa al meu pensament al respecte d'aquest tema, doncs és molt i molt similar al teu. Ara bé, jo vaig fer un pas més en el món religiós... vaig arribar a fer la comunió! Ara, no cal ni que et digui quin era el gran interès que tenia per a mi fer la comunió, no? Segur que tu mateix ho endenvines, és un dels clàssics.

    A casa meva també he anat veient com la creença s'anava dissolent, evaporant. No dic que no siguin creients, però ho són més per tradició que per ferma creença. Abans, de tant en tant, encara anaven a missa i, fins i tot, el dia de Nadal ens hi feien anar a mon germà i a mi... fins que vam dir que prou, que per a nosaltres era anar a fer comèdia i que, precisament per respecte a la gent que hi creia i es prenia les cerimònies seriosament i amb devoció, preferíem no posar-hi els peus. Senzillament per això, per respecte.

    ResponElimina
  4. Estic batejada, he fet la comunió i estic confirmada. De la comunió fins que vaig marxar a estudiar fora el poble anava a misa cada dia (llegia les lectures)Crec, no sé ben bé en què, però no en el que prediquen o potser si en el que prediquen però no en com es comporten i ens ho venen. Tampoc entenc que les diferent religions ens separin quan el fons sembla ser el mateix, però ho tenen muntat així suposo també expressament. He perdut gran part de la religiositat, però m'agraden aquestes festes pel que tenen de reunir la família o amics encara que sigui al voltant d'una taula.
    Ho has explicat molt bé, no crec que ningú es pugui sentir faltat al respecte.
    Un petó

    ResponElimina

  5. Jo necessito creure que la vida té quelcom de màgia, d'inexplicable. No voldria desentrellar el misteri de l'existència ni que cap científic ho exposés en cap revista de prestigi. Crec que viure així, perdria tota la gràcia, o la poca que en poc tenir, ja no ho sé.

    Respecto a tots els creients, jo tan sols em considero cristiana (no catòlica)i la figura i el missatge de Jesús el trobo fascinant -tant si va existir com si és un invent- Altre cosa és com s'ha tergiversat el seu personatge.

    ResponElimina
  6. Tu i jo estem d'acord...el que passa és que jo no m'atreveixo a dir certes coses però sempre m'ha xocat molt que per defensar una religió s'hagin de cometre tants assassinats i que en temps de crisi la seva bondat quedi en el no res.

    ResponElimina
  7. Jo tinc una etapa del meu passat força mística, però per diverses circumstàncies vaig anar pendent la fe i ara passo bastant del tema. No pots barrejar la raó amb les coses de la fe perquè unes i altres es donen patades, justament això és la fé, creure sense haver vist. I jo he vist certes coses que m'han desencantat i per això he deixat la fe. El que no he deixat és de fer. Ser bona persona, aquest si que hauria de ser el manament universal, siguis de la religió que siguis. I m'he tornat més espiritual que religiosa perquè a dis nostre hi ha moltes coses que la raó no explica però que hi són i que s'han de treballar, s'han de descobrir, s'han de saber canalitzar. Ara, hi pot estar d'acord el qui vulgui i en desacord igual. El respecte davant de tot.

    ResponElimina
  8. a la meva generació som molts els qui vam tenir una educació religiosa, tan aviat com vaig tenir ús de raó conscient vaig deixar de creure, em considero com tu agnòstica.
    Tot i així no crec que la raó sigui l'única font de saviesa, és més considero que és molt limitada.. i sovint només dóna voltes en si mateixa sense arribar enlloc..
    em fa l'efecte que l'ésser humà i potser la vida en general tenen moltes més possibilitats i potencialitats del que en un principi creiem, no parlo de màgia ni d'esperits, però obro la porta a tota mena d'experiències que ara per ara no sabem explicar..
    m'estimo molt la percepció en un aspecte ampli i per tant no unívoc, subjectiu,i tan veritable com qualsevol objectivitat..

    d'altra banda, des del punt de vista científic i mèdic es constaten fets que no són objectivables ni científics com ara per exemple, si és que és cert, que la predisposició d'un malalt afavoreix o no el procés de la malatia, si això és cert voldrà dir que la fe del malalt en considerar que se'n sortirà, té efectes positius i objectius.. llavors hauríem de plantejar-nos fins a quin punt les crences generen forces en si mateixes..
    no sé si m'explico gaire bé, però crec que una cosa és ser agnòstic cosa que entenc i comparteixo, però creure en la raó com a font d'explicació de tot em sembla molt reduccionista..
    m'ha agradat que tractis temes que no se solen tractar i en canvi tots ens plantegem..

    ResponElimina
  9. No et deixis enganyar per definicions lògiques, el veritable poder és a La Força...

    ... i la teva falta de fe la trobo molesta !!

    PS: Si et piquen a la porta, obres i t'apareix l'Estrella de la Mort ja saps que te l'has buscada tu !!!

    :P ;)

    ResponElimina
  10. Jo també penso bastant com tu. Penso que les religions com a institucions han fet molt més mal que bé. I sóc ben bé agnòstica.

    En canvi, pel que fa a la espiritualitat, jo no és que hi cregui, sinó que la sento dins, una certa espiritualitat. Sovint massa oblidada. Però ho veig molt i molt diferent que la religió.

    No m'agraden les normes estetes de la majoria de religions i m'agrada més viure segons la meva manera de veure les coses i segons els meus criteris del que representa ser bona persona.

    ResponElimina
  11. El tema de Déu sempre m'ha interessat força, sobretot des que hi vaig deixar de creure, cap allà els 14 anys. Vaig estar uns dies donant voltes al tema fins que em va semblar que no tenia cap sentit, que no era creïble. Després a la carrera encara em vaig refermar més (realment, hi ha teories curioses com l'argument ontològic, segons el qual si tenim la idea de Déu i Déu és perfecte, ha d'existir necessàriament -o sigui que en realitat aquesta teoria només serveix per als que ja són creients) així que em sento atea, tot i que he tingut alguna crisi de no fe, també. Bàsicament, el que crec és que Déu és una projecció humana, una creació humana per explicar el món, per donar sentit, per trobar consol, pels motius que siguin. També entenc que hi ha gent que sent una espiritualitat que jo no sento gaire (i de vegades m'agradaria) i que no està lligada a un Déu transcendent.
    D'altra banda, encara falten molts anys perquè la religió sigui una cosa individual i lliure a tot el món, que és el que hauria de ser (una altra cosa és adaptar les tradicions, com el Nadal, digue'm-ho a mi, que feia més de 30 anys que no feia pessebre! :-)

    ResponElimina
  12. Ei ei ei, acabo de recordar que tinc un llibre molt maco: "The Book of Gods. 600 Gods from 20 Pantheons explained", m'agrada especialment el déu (noti's que passo de la majúscula a la minúscula) japonès Kami, que és el déu de les coses incomprensibles...

    ResponElimina
  13. Jo trobo que aquest ha de ser un tema personal de cadascú i en aquest sentit s'ha de respectar al 100%. Coincideixo doncs amb tu i amb altres comentaristes que el problema apareix quan es perd aquest respecte mutu, per exemple quan per part d'alguns extremistes religiosos es vol imposar la seva fe (que naturalment és l'única veritable... per ells), però també en cas contrari, que tots coneixem suposats "lliberals" que, com ells no creuen, es pensen que tenen el dret de ridiculitzar les creences dels altres.
    Si donem una opinió sobre matemàtiques podem estar equivocats o no, però quan opinem sobre la nostra fe sempre tenim raó mentre entenguem que el que dóna una opinió contrària a la nostra també té tota la raó.

    ResponElimina
  14. És la pregunta del milió ... per què som aquí i on anem? Com jo ja tinc uns anys i vaig passar la meva infància en un col · legi de monges, la religió va marcar una etapa bastant gran de la meva vida fins que em vaig adonar del poc sentit que tenia tot el que m'havien explicat i cregut fins llavors. En aquest replantejament va jugar un paper molt important el veure que les persones que ens ensenyaven en la fe, no predicaven amb l'exemple. A poc a poc m'he adonat fixant-me en la natura que hi ha un equilibri, diguem que si alguna cosa es desvia d'aquesta unió és quan es produeix el caos. És un TOT i nosaltres som part d'aquest tot i alhora, som cadascun un tot, envoltat dels altres. Sé que quan vull explicar-ho potser no trobi les paraules, però jo ho tinc clar.
    També crec en l'evolució de cada un, en els nivells evolutius que ens portaran a un món molt més just i que comporta un treball individual en primer lloc, per convertir-se en col.lectiu després. No sé si m'he explicat bé.
    Estic d'acord amb tu quan dius que cadascú ha de respectar les creences dels altres, com els altres han de respectar les nostres.

    Aferrades.

    ResponElimina
  15. Jo em considero cristiana més que no pas catòlica perquè admiro la figura de Jesucrist i podríem dir que crec en el seu missatge, però no crec en els poders muntats al voltant de la seva figura. Per a mi el més important és creure en la humanitat i en les persones, com a part del món com diu sa lluna, i crec que totes les religiones tenen més coses comunes que pas diferències. I el que intento és ser bona persona seguint aquests principis potser autoconstruïts d'aquí i d'allà. Crec que has expressat el teu punt de vista amb el màxim respecte i això és vital a l'hora de parlar de qualsevol tema. Hi ha gent a qui li serveix molt tenir certes creences i els ajuda a viure i si no fan mal a ningú em sembla absolutament legítim i respectable.

    ResponElimina
  16. Sóc batejada, he fet la comunió i fins als dotze anys em duien a missa. La meva àvia hi creia molt i m'ensenyava totes les pregàries. Miro enrere i no em fa nosa, però quan vaig créixer i decidir, doncs, vaig triar no creure en res més que en les persones i en el món/univers. Cada dia se'm fa més difícil mantenir-hi la fe, però hi continuo creient. Tot i així, penso que conèixer la cultura cristiana, com la de qualsevol altra religió és un bon coneixement. A la meva escola fèiem religió i era una assignatura que no em molestava gens si llegíem algun text sagrat o fèiem història. El que ja no m'agradava tant era quan ens feien pregar o inventar alguna pregaria pel mes de maria, pel dia del senyor i tota la pesca.

    Penso que t'has explicat molt bé, amb tacte i dient el que sents i com ho sents. A mi el Nadal també m'agrada més pel que té de familiar que no pel que representa en origen. Sigui com sigui, bon nadal, eh?!!!

    ResponElimina
  17. Jo crec que les religions ajuden a tranquilitzat l'anisetat de les persones. Les religions són bones, creure és bonic, el que no està tan bé, al meu parer, és ferir altres persones en nom d'aquesta doctrina, sigui quina sigui...
    Jo pel que fa a la religió que se'ns ha ensenyat tota la vida també em considero agnòstica, crec que la Bíblia és una gran novela, amb molta part de fantasia, però ep, que està molt bé! la Bíblia avui en dia és cultura, com suposo que també ho deu ser el Coràn o altres llibres sagrats.
    La meva fe radica en l'energia.... una energia que no és pot veure, però sí notar! Tots som energia, el món es va crear per una explosió d'energia, nosaltres ens movem per energia, el nostre cervell, ple de substàncies químiques, genera energia i ens fa bellugar..... A partir d'aquí hi ha qui treballa amb aquesta energia, canalitzant-la, cuidant-la, entenent-la i altres que no. I m'assembla super bé. Cadascú que faci el que vulgui coi! Però el que em fa més ràbia és que quan expresso "la meva fe", hi ha creients catòlics que se'n riuen..... I llavors és quan em surt a mi la vena poc respectuosa..... en fi!! Espero aver-me explicat bé!!!!

    ResponElimina
  18. Home de poca fe... què en farem de tu oh ésser racional?!

    A mi em van educar cristianament i catòlicament. He fet totes les comunions i podria dir que algunes les vaig fer convençuda de tenir fe. Però vaig créixer i vaig deixar de creure i vaig començar a pensar. Que no dic que els que creuen no pensin, no. A casa meva pensen i molt i no són ignorants, ans tot el contrari. Però per mi la raó i la fe no lliguen. Sóc un altre ésser racional, què vols fer-hi.
    Respecto totes les creences i religions. No respecto els absolutismes ni fanatismes. Com tampoc respecto a qui fa servir la seva religió com a bandera per actuar amb superioritat vers els altres. I qui diu superioritat diu moltes altres coses.
    Tampoc m'agrada la gent que vol convèncer-me de que el seu Déu és l'únic i que si no hi creus cagada pastoret.
    Respecto molt poc l'Església com a institució. Francament no m'agrada gens. Si he de ser d'algú sóc dels Casaldàligues i dels Vicentes Ferrer.

    I ja no dic res més perquè ja em posaria a despotricar i no cal.

    ResponElimina
  19. Trobo que el tractes amb molt de respecte i penso que és bo parlar-ne, encara que és complexe, i a mi, personalment, se'm fa un xic difícil.

    Tafanera com sóc, no em contento en respectar les creences de la gent i prou, i fa un temps vaig estar donant-li voltes. Vaig arribar a la conclusió que hi ha persones que tenen/tenim necessitats espirituals i hi ha persones que no. Xq? no sé si és un tema de fortalesa psíquica, o de sensibilitat emocional o de què, però que existeix així, n'estic convençuda. A aquesta conclusió hi vaig arribar un dia parlant sobre la moda del feng-shui, de les religions llunyanes, exòtiques, com molta gent les abraça quan no deixen de ser religions. I quan tampoc son tan diferents a la nostra. I xq passa? xq la nostra religió, en el que es basa la nostra societat, no està ben vista. La gent no es pot sentir acollida i sent rebuig. Xò si tenen aquesta espiritualitat, doncs la troben en d'altres.

    I això ho respecto, m'entristeix una mica i alhora, doncs recomforta, saber que qui té necessitat espiritual la troba, doncs està bé, no?

    Sóc creient i d fet participo de l'esglèsia en l'entitat on participo,xò crec d'una manera completament diferent als meus pares i a la majoria dels catòlics, més aviat dic que sóc cristiana. I entenc que la gent, sobretot la gent jove, no pugui trobar recomfort a l'esglèsia d'avui, molt sovint no la trobo. Explicar la meva fe seria molt extens i crec que tampoc sigui necessari, xò tampoc ho puc negar.

    Per mi, aquestes festes, tot i que aquest any estan sent molt tristes i intento donar força i esperança a la família, son el neixament de noves esperances, de nous reptes on caminar. I l'estil de Jesús, que sols ens demana que estimem i ens fa lliures, doncs em diu que s'ha de lluitar. Fa un mes i mig o així vaig anar a una xerrada d'un teòleg que no cau gaire bé a cap membre de la jerarquia eclesiàstica. Es va parlar de la desobediència civil, i jo que fa temps que me la plantejo xò que no m'atrevia, doncs em va ser un rebulsiu. Si Jesús va ser un gran desobedient, em dóna força. Per mi, això és la fe. No és resar, anar a missa, ....

    No se si m'explico gaire bé (potser aquest comentari em fa tenir uns quants unfollows,.... llavors tb voldria dir que no em coneixen, oi?)

    En tot cas, no m'estic de desitjar-te bones festes, uns bons dies de descans i que estiguis amb els que estimes.

    ResponElimina
  20. Comparteixo força el que dius, Xexu. Jo he participat una mica més que tu de la litúrgia catòlica, vaig fer la confirmació i tot, però allò és part del passat i d'un context molt concret que ha quedat enrere. Em considero racional gairebé al cent per cent, però reconec que hi ha una petita part de mi que busca certa espiritualitat, una espiritualitat que poc té a veure amb la religió catòlica i més amb la connexió amb la natura i l'empatia amb les persones.

    Per mi les creences religioses no haurien de traspassar el terreny personal, practicades col·lectivament o individualment, però mai no haurien de ser el pretext per crear institucions que es dediquen a escampar dogma ni, per descomptat, per rebre diners públics ni convertir-se en estructures d'estat.

    I coses com aquesta són del tot inadmissibles:
    El Papa llama a los católicos a la "lucha" por una familia formada por un padre, una madre y los hijos http://huff.to/Ui1V17

    Però en tot cas, bones festes (religioses o no) i molt bona entrada d'any, ara que sembla que hem superat la fi del món. ;)

    ResponElimina
  21. És un post molt maco, un escrit molt ben explicat i molt respectuós. No crec que ningú es pugui sentir ofès per res del que hi dius, perquè no dius res dolent, tan sols expliques la teva forma de veure-ho i ja està :-)

    Em fa gràcia això de la cançó que recordes de la Comunió de la teva cosina, crec que ho vas explicar una vegada... era "Una espiga dorada por el sol..." ;-)))

    El tema de la fe és tan personal que crec que hi deu haver tantes visions com persones i, el més important, és que tothom respecti tothom. A mi, com a persona creient, practicant, catequista, que avui gairebé no ha dormit perquè estava corregint i passant els escrits que han de sortir a la Revista Parroquial (que, per cert, ha de sortir el dia de Nadal i fins aquesta tarda no l'he pogut portar a la impremta, estic morta... després en Josep Lluís diu que parlo per les nits... com no he de parlar si no sé ni quan estic conscient ni quan inconscient?... ara, per exemple, jo diria que estic desperta i que estic responent un comentari a cal XEXU... que t'hi jugues que m'he quedat clapada i ho estic somiant i, quan em desperti seran les dues de la matinada i...)

    Deia que, com a persona creient, em molesta tant la gent que ens mira com als "pobres ximplets" ignorants, que creiem perquè som molt febles i necessitem alguna cosa a la que agafar-nos per no enfonsar-nos, una mena de "cosa màgica", persones que es creuen superiors perquè parlen de "la raó", de la "ciència", d'allò que és "demostrable" i estan convençuts que l'intel·lecte de la gent de fe és mínim..., com aquells que es diuen creients que, per alguna estranya raó, miren com amb superioritat als que, com diuen, "no tenen la sort de ser creients", com si ateus i agnòstics fossin una mena de persones insensibles, com si només hi pogués haver "bona gent" dins "dels seus"... això em rebenta bastant.

    En fi... per on anàvem?... Crec que m'estic despertant...

    Doncs això, deia que és tan personal, tan "íntim", que s'ha de respectar "per força" (bona la frase, eh? "respectar per força"... després no sé si s'entendrà res d'aquest comentari tan surrealista... prometo que no he fumat res "raru"... ni avui ni mai de la vida, senzillament, no dormo) i és que les conviccions que neixen tant "de dins" no es poden canviar. Jo, ni que volgués, no podria deixar de ser creient... perquè "ho sento" dins meu.

    Vaig a preparar un te i ens el prendrem (el meu nen i jo) amb una rosquilla Dunkin farcida de crema de xocolata hehehe... És que han obert una botiga a Reus i han estat uns dies fent ofertes: Un cafè amb llet i una rosquilla per 1 Euru... A més, una altre oferta de paga dos i t'emportes tres... Doncs jo he anat i m'he pres allí el cafè amb llet, m'he endut quatre rosquilles i he pagat tres eurus i picu hehe

    Bé doncs, bona tarda tothom.

    ResponElimina
  22. Jo tinc fe en que tot plegat, algun dia, s'aclarisca.

    ResponElimina
  23. Són temes profunds, en que és difícil fer-se entendre amb un comentari per més llarga que es pugui fer.
    Bàsicament jo NECESSITO CREURE, sense això la vida em sembla una estafa.
    Per les meves circumstancies ja sóc catòlica, però la meva espiritualitat no combrega amb les rodes de moli de les altes esferes eclesiàstiques que s'entretenen investigant si a Betlem hi havien bous i mules quan hi han nens que és moren de fam.
    És tot més senzill, i molt més difícil.

    ResponElimina
  24. La religió es qüestió de fe i per tant fora de lògica racional,entenc jo...però respecto tant a qui hi creu com a qui no, cada un té les seves raons. El que ja no comparteixo tant es el ús de la religió per finalitats que s'aparten de la seva raó de ser, la manipulació que s'en fa i s'ha fet en el passat, per interessos particulars, aixó crec que dona motius per deixar de creure...
    De tota manera, també penso i crec, que sigui en una religió, una idea o un "nosequé" tothom en algun moment difícil , fa la seva pregaria personal per no estar sol i trobar un alleujament o una resposta ...en el fons ho necessitem !

    ResponElimina
  25. Crec que amb la quantitat de devots que s'han posat a filosofar arrel d'aquest post, podries crear la teva pròpia religió.

    Pel que fa al cristianisme, el seu gran èxit ha estat crear unes quantes festivitats d'èxit per aquestes dates, que és un fet que implica a devots de totes les fes. Els més devots, fins i tot allarguen les festivitats a dues setmanes, que és ben bé un miracle.

    ResponElimina
  26. Déu existeix i és diu Leo Messi. Et calen més demostracions que tots els seus gols?
    Salutacions!

    ResponElimina
  27. Com ja vaig dir, aquest és un tema força espinós, però estic content que hagueu entès que l’escrivia des del respecte, que ningú no s’hagi molestat, i que en els comentaris hagueu demostrat que sou persones respectuoses i obertes a parlar de la vostra fe i creences. És clar que ningú parla d’altres religions, i és una llàstima perquè seria interessant, però per aquests verals no hi ha massa varietat. Moltes gràcies a tothom pels comentaris i per la serenor amb que hem tractat aquests temes.

    Pons, de fet no inclou cap religió, o les inclou totes. No crec per igual en res que no es pugui demostrar, tot i que he de dir que les tesis del Pastafarisme són molt atractives, almenys elimina la majoria d’imposicions que tenen les altres religions. Em sap greu, però a casa meva no hi ha cap mena de motiu nadalenc, no serveix que no posi pessebre de cap tipus?

    Porquet, com tu, moltes criatures fan la comunió per obtenir regals promesos. A aquella edat no se sap encara si esdevindran religiosos o no, tret que la família sigui de fortes conviccions, però la majoria s’hi apunten. A mi se’m va plantejar l’opció, i vaig passar completament. La meva iaia, que guardava els diners per fer-me un bon regal de comunió, me’l va fer igualment quan vaig acabar no sé quins estudis, ella sí que hi creia, però la seva descendència ja no va continuar amb aquesta fe, com comentes tu, i com sospito que ha passat a moltíssimes cases. Nadal ha esdevingut una tradició que a molta gent li agrada celebrar, sense buscar-li una explicació religiosa, uns dies fixats del calendari en que les famílies es troben. Trobo molt assenyada l’opció que vau prendre el teu germà i tu, la més lògica. Anar a missa no era bo per a ningú, ni per vosaltres que no hi crèieu, ni pels que hi anaven convençuts. Encara que s’ha de veure quants hi anaven convençuts, i altres obligats, que això hi fa. Potser és justament en contra de les premisses de les religions, però això d’obligar a certes pràctiques a mi potser és el que se’m faria més difícil.

    Lluna, també m’agrada com ho planteges tu. Com dic, no tic res en contra de la creença, de la fe, tot respecte. Suposo que la meva mare també creu, a la seva manera, però no ens ha imposat mai cap manera de pensar, almenys voluntàriament. Sé que posa estampetes i espelmes per demanar coses, però no l’he vist mai resar ni anar a missa. Això sí, la tradició de Nadal li agrada mantenir-la. Jo cada any li dic que passo d’anar-hi, i ella em contesta amb el mateix ‘només és un dia, home’. Sap que hi aniré, i sobretot és per ella. Però res a veure amb religió. Potser el que he après a casa indirectament és que es pot creure, però no cal ser religiós. Penso que són dues coses molt diferents.

    Helena Arumi, potser et sorprendrà, però he sentit altres persones que pensen com tu. Necessiten que hi hagi coses inexplicables, energies, màgia, i hi creuen. La meva opinió, com pots pensar, és que hi ha coses que no es poden explicar, que no tenim resposta, però la clau és ‘encara’. Penso que moltes coses s’aniran entenent i perdran aquest punt de màgic o místic. I potser serà una desil•lusió per molts, però a mi m’agrada saber com funcionen les coses.
    Sobre la paraula de Jesús, malauradament, no en puc dir res, perquè no la conec. Em costa que les seves idees, tal com dius, certes o atribuïdes, eren molt sensates, però no puc anar més enllà d’aquí. Però probablement tinguis raó en que s’ha deformat molt la seva figura.

    Sr. Gasull, és cert que s’han comès autèntiques atrocitats en nom de la religió, però això no vol dir que tots els seguidors d’aquestes religions hi estiguin d’acord. També es comenten moltes atrocitats en nom de coses tan menyspreables com els diners i el poder, i això ens sembla bé? A mi no, la veritat.

    ResponElimina
  28. Laura T, precisament per això ho barrejo. El meu pensament és just al contrari del que promulga la fe, la creença cega, per dir-ho d’alguna manera. I crec fermament en allò que em demostra les coses que passen i que vivim: la raó. Si una cosa no té explicació, no hi puc creure. En el meu cas em sembla que sempre ha estat així. Ser bona persona, o mirar de ser-ho, no només és cosa de la religió, l’ètica ens ho marca també, i jo em decanto més aviat per aquesta darrera. I m’agrada que entris en temes tan complexos com ‘el que hi ha dins nostre’. És cert que no cal anar lluny per trobar coses que no podem explicar, però en el cas del nostre propi ésser, penso que la ciència fa passos de gegant per demostrar que tots els intangibles que contenim tenen una base bioquímica i cel•lular. Jo crec que això, però em sembla que majoritàriament tothom creu en l’esperit o l’ànima. No tinc respostes, potser sí que hi ha alguna cosa més, però pel que he après, i perquè em sembla una explicació, em decanto a pensar en la fluïdesa del nostre cervell per explicar aquests intangibles que deia. Ja n’hem parlat altres cops, i no pretenc convèncer a ningú, però a hores d’ara difícilment em convencerà ningú a mi del contrari.

    Lolita, molt bon plantejament, i m’obligues a replantejar coses. No voldria equivocar-me amb la interpretació que faig del teu comentari, però com comentava a l’Helena Arumi aquí dalt, és cert que hi ha coses que actualment no tenen explicació, i apunten a certes, avalades per estudis, i no hi ha res que aconsegueixi aclarir per què es donen, com l’exemple que poses tu. Bé, jo no tinc respostes, i potser sí que una actitud positiva davant d’una malaltia pot ajudar a curar-la. Però què fa falta per una actitud positiva, entesa com el contrari d’una depressió? Doncs que es moguin cascades d’uns neurotransmissors concrets. Estar animat o estar trist té diverses vessants, jo no diré que no hi hagi alguna cosa més perquè no ho sé, i ningú no m’ho ha demostrat encara, però el que sí que sé segur és que hi ha paràmetres bioquímics associats a aquests fets. Causa o conseqüència? Qui ho sap. Ara, se sap alguns dels efectes d’aquestes molècules, sobre l’ànim estan clars, però per què no han de tenir efectes o desencadenar altres respostes que no coneixem, com per exemple, actuar potenciant el sistema immune, augmentant les defenses, i per tant, atacant de manera més eficient la malaltia?
    Això que t’explico és una especulació. Però i si es demostra que és així? És un fet plausible, si és així, s’acabarà demostrant. Llavors hem de deixar de pensar que els intangibles que hi ha en nosaltres son tots explicables per la ciència? No necessàriament. Sempre hi haurà coses per demostrar. Però el fet és que jo penso que tot s’ha de poder demostrar, és només la meva idea, i igual que alguns creuen en un Déu totpoderós, jo crec en allò que té explicació. Potser dir ‘la raó’ no és la millor manera d’expressar-m’ho, espero que m’entenguis millor amb aquesta explicació, però potser és justament el que estàs dient que no és prou. Accepto que la gent cregui en intangibles, perquè jo mateix no tinc explicació per moltes coses. Però l’argument que solc donar per algunes coses inexplicables és precisament la nostra immensa capacitat perceptiva que excedeix en molt la capacitat de processar tot el que percebem.

    Carquinyol, ara sí que m’he guanyat ser un heretge. Si et dic que no sóc gaire amant de Star Wars? És clar, conec la Força, i l’Estrella de la Mort i totes aquestes martingales, però no sóc gens d’aquesta saga! Ja he begut oli...

    ResponElimina
  29. Carme, apalaudeixo el teu comentari per múltiples motius, encara que resulta una mica injust aplaudir allò amb que estem d’acord, és clar. El que em sorprèn molt positivament és que tinguem aquesta semblança de pensament malgrat la diferència d’edat, i sobretot la diferència d’educació i marc històric que ens ha tocat viure. Jo no sento aquesta espiritualitat que dius, però és una cosa que puc entendre, la necessitat de creure en alguna cosa, dins teu saps que hi ha alguna cosa més, encara que no practiquis ni facis gala d’aquesta fe. Però certament és molt diferent això que la religió. Per començar, perquè tu creus perquè ho sents així, no perquè ningú t’hi obligui, i perquè tu actues de la manera que creus, no seguint unes doctrines concretes, i penso que ningú podrà dir que siguis mala persona per això.

    Gemma Sara, m'agrada la teva manera de plantejar-ho, tan analítica i argumentada. On s'és vist prendre aquesta determinació amb 14 anys? Quina gràcia. Però ja apuntaves maneres, és clar. Al meu entendre vam ser nosaltres els que vam fer Déu a la nostra imatge i semblança, una projecció humana, com tu dius. Per això cada cultura el representa amb els trets ètnics propis, o amb éssers especials representatius. Però és només el que penso, evidentment els creients ho entenen a la inversa, i és respectable, com tu dius, es tracta de creure en una figura que doni sentit a totes les coses, i per ara no tenim explicació per tot el que passa, així que continua sent una bona explicació. Creus realment que la religió acabarà sent pròpia de cadascú, a mode de la filosofia pròpia que hauríem de tenir tots nosaltres? Religió personalitzada, interessant concepte.
    Bona aquesta del déu Kami. Aquest llibre ha de ser una mina, perquè ha de sortir cada cosa... mitologia, però segur que tots i cadascun dels déus que hi surten té o ha tingut adoradors. Com deia, tothom necessita creure en alguna cosa.

    McAbeu, ben vistos els dos extrems. Com sempre, cap d'ells no és bo, es perd el respecte i s'acaben tocant en les pitjors coses. Jo ja em declaro poc amant de les religions, és la meva opció, però tampoc no sóc ningú per discutir els devots, cadascú fa amb la seva vida el que li sembla. Però és clar, això implica que m'han de respectar a mi també, i hi ha religions, em temo, que com a molt et toleren, però que no t'acceptaran mai com un congènere si no ets de la seva mateixa creença. Què hi farem, contra això no es pot lluitar. He de dir que jo generalment he arribat a una bona entesa al respecte de la fe, però això no vol dir que amb algunes persones la diferència no sigui irreconciliable.

    Sa lluna, suposo que a molts els va passar com a tu, van estudiar en escoles religioses, però això no va fer que la fe perdurés després d'acabar els estudis. També hi fa això que dius de l'exemple, però en altres religions més estrictes sempre es predica amb l'exemple, o això sembla. El que no sé és si entenc el que expliques a continuació, ni pel que fa a això del tot, ni la part de l'evolució persona. Potser ho podries explicar d'una altra manera a veure si ho entenc.

    Myself, a l'hora d'escriure el post vaig estar a punt d'afegir que creia en les persones, perquè així ho deia fa un temps. La meva poca fe religiosa sempre ha estat així, però solia dir que creia en això tan tangible que són les persones. El que passa és que d'un temps ençà les persones, com a col•lectiu, em deceben. Hi he deixat de creure. Crec en persones puntuals, però el cas és que aquestes també fallen i s'ha d'assumir. Si ho saps, no passa res. Si creus que aquestes persones no poden fallar mai, llavors és quan venen els disgustos. Les religions per elles mateixes tenen totes moltes semblances, això sí, però és la gent que marca la diferència, i hi ha molt de 'si ets d'aquesta manera, és que no ets de la meva manera, i està malament'. Fins i tot els més religiosos poden acceptar i respectar que altres pensin diferent, però no sempre és així.

    ResponElimina
  30. Sílvia, el teu procés estic segur que és el de moltíssima gent. Els avis, sobretot, estaven educats en la fe cristiana i eren, en general, molt més creients. Ja a la generació dels nostres pares la cosa va decaure, i amb nosaltres s’ha acabat de perdre, però no en tots els casos, ni molt menys! Entenc perfectament el que dius d’estudiar el cristianisme, com qualsevol altra assignatura, pot tenir coses interessants, però no s’ha d’anar més enllà, com si a Català t’obliguessin a escriure un llibre per aprovar el curs. I també, com a tu, em costa molt mantenir la fe en el món que ens envolta, ens emportem cada patacada.
    A mi el Nadal no m’entusiasma ni per temes familiars, però tampoc no vull generar un disgust a la família, així que vaig i callo. Remugo una mica, perquè no sigui dit. Mira, si té una cosa bona, potser és el menjar!

    Alba, no sé si acaba de ser la religió el que calma les persones. Jo penso que les condiciona i restringeix una mica. Creure sí que dóna esperança, saber que hi ha alguna cosa més enllà que sempre ens vigila. El problema és que hi ha moltes maneres de vendre’l. Creure en un Déu bondadós pot estar molt bé, però què hi ha d’allò de ser temerós de Déu. No és una mena d’amenaça? I evidentment, les atrocitats en nom de la religió no entren al meu cap.
    No he llegit la Bíblia, ni cap altre text d’aquests (perquè el Silmaríl•lion no compta, oi?), però són obres cabdals, és clar. Se’n faci la interpretació que se’n faci, tenen una gran importància històrica.
    Això d’atacar quan som atacats suposo que és normal. Si es demana respecte, és per ambdues bandes. El problema és que molts cops, no sempre, eh, ni molt menys, però els creients són molt intransigents amb la seva fe. És l’única, i si no la comparteixes, estàs equivocat. Això no m’agrada, naturalment, i si se’m posen així probablement jo també saltaré en contra. I bé, també defensaria algú de qui s’estan rient per culpa de la seva fe. Com tu dius, cadascú que pensi el que vulgui. Sobre la teva fe jo et discutiria coses, però no creguis que no m’agrada com ho planteges. Energia, se’ns dubte és molt important i és real. Però quins tipus d’energia, i fins on arriba? No acabo de veure com es poden intercanviar els diferents tipus d’energia, passar d’una a altra. Apa, ja tens preguntes per reflexionar sobre la teva fe!

    Elur, què es podia esperar d’una capri com tu? Un punt important és això que la raó i la fe no lliguen. Bé, no serà perquè els creients no tinguin argumentacions per la seva fe, i probablement les troben més vàlides que les teves. Però sí que semblen conceptes oposats.
    Segurament els problemes que té molta gent amb la religió són pels motius que cites, els fanatismes, la superioritat i l’arrogància, però no cal dir que no tota la gent religiosa és així. He de dir que he topat amb algunes persones a la vida de religions d’aquestes que t’exclouen si no ets dels seus, i tot i així m’han tractat amb educació i cordialitat, respecten que no sigui religiós, i l’únic que passa és que mai no em veuran com un igual. És una mica absurd, al meu entendre, que una persona no sigui considerada com a igual pel fet de ser d’una altra religió o no seguir-ne cap. De persones en som tots, i compartim un 99% llarg del genoma, no veig on són els problemes. Però bé, s’ha d’acceptar, tot i que resulti tremendament irracional, i amb això ja tornem a estar al cap del carrer.
    L’Església com a institució a mi em genera molt poca confiança i un escàs respecte. Però com qualsevol altra multinacional, saps que totes tenen coses dolentes i molts morts a l’armari. Posem per cas, la Coca-Cola. No vull saber els secrets que amaga l’empresa, i com tracta els seus treballadors i tota la pesca. Ara, gaudeixo molt de prendre un refresc, és ben bo. Doncs amb l’Església igual, la institució serà com vulgui, però si vull pregar o confessar-me o el que sigui, l’església del poble i el capellà que hi hagi segur que em seran de gran ajuda.

    ResponElimina
  31. rits, veig que hi has pensat molt, realment. I el teu comentari és molt interessant. No sé a què es deu aquesta necessitat espiritual, però tampoc li posaria etiquetes, hi és o no hi és, i segur que pot ser per mil i un motius. Pensa, però, que els que no tenen aquesta espiritualitat s’han de buscar el suport en altres bandes. La religió a casa nostra passa per ser una cosa una mica casposa, i és cert que genera rebuig, però no entenc per què. Motius deu haver, potser és perquè l’Església, en majúscules, no s’adapta als temps i segueix defensant algunes coses que a dia d’avui són insostenibles, segur que et venen exemples al cap. Per què abraçar doncs religions orientals? Doncs per començar perquè te les venen com cultura. No és una religió, és només una manera de fer que tenen aquella gent. I amb això tots contents. Jo, no cal dir-ho, passo de totes aquestes coses.
    Com que fa temps que ens coneixem jo ja tinc present la teva fe i crec que l’has explicat altres vegades. No te la podria relatar fil per randa, és clar, però sé que ets crítica, que reflexiones molt en la creença i sobretot no comparteixes molts mandats de l’Església. Però creus, i això és important per tu. Tot plegat, molt teu, no trobes? Mantindràs la teva fe, creuràs a la teva manera, i com sempre, la teva vessant crítica la trobo molt positiva, no t’ho has d’empassar tot, i no ho fas. Almenys discutir-ho, qüestionar-ho. Com expliques després, no crec que et puguin titllar d’incoherent. Les coses que fas són sempre amb motiu i producte de la reflexió, encara que aquesta es basi en la paraula de Jesús, i perquè no? El pots agafar com a model per regir la teva vida.
    A mi em sembla que t’expliques molt bé, i no veig perquè ningú es podria prendre malament les teves paraules. Al cap i a la fi, és la teva fe, l’exerceixes amb coherència. I és clar que sí, bones festes, i esperem que millori una mica l’estat d’ànim de la teva família.

    Pati, començo pel final. En un comentari més amunt deia que l’Església no s’ha sabut adaptar als nous temps, i segueix predicant el seu dogma sense tenir en compte molta gent, perquè la situació ha canviat molt, o com a mínim s’ha normalitzat respecte fa uns anys (i sempre en el primer món, és clar). No accepto que ningú em digui com he de formar la meva família. I que en el meu cas la família sigui com ells volen és qüestió de preferència, però que s’oblidin de que em casi, si ho puc evitar, així que també estaré fent malament. Com algú o alguns es poden creure amb dret de jutjar i no permetre a algú que faci ús del seu amor de la manera que vulgui? Que estem al segle XXI, eh?
    Si considerem espiritualitat aquesta empatia amb els altres i la connexió amb la natura n’haurem d’ampliar la definició. Potser d’aquesta manera tothom té una vessant espiritual que gestiona de la manera que vol. Més amunt dèiem que hi ha persones que són espirituals i n’hi ha que no, no sé per quina opció decantar-me. En tot cas no deixar-ho tot en mans de la raó està bé, no? La complicitat amb algú de vegades sembla pura màgia, però potser millor no li busquem un sentit, gaudim-ne i prou.
    També m’agrada la teva visió sobre les creences, la fe de cadascú. L’Església no deixa de ser una multinacional, i si realment els fidels van al seu capellà proper quan necessiten el que sigui que els pugui proporcionar, no entenc per què ha d’existir una seu central que gestioni, però sobretot que mogui aquestes quantitats de diners, poder i influència.

    Assumpta, quina memòria! Mentre escrivia el post vaig recordar la cançó i encara la tinc gravada, no hi ha manera que marxi, ja veus. D’aquestes coses rares de la memòria. Home, que només somiessis fer el comentari seria una murga, perquè això vol dir que l’hauries de reescriure altre cop, que no et quedes mai curta. Més val que t’asseguris d’estar ben desperta quan comentes! Ja veig que has estat enfeinada, això de la revista de la parròquia ho fas de molt bon grat, però et porta feina, eh? Continua a baix

    ResponElimina
  32. Tu mateixa ho dius, de gent desconsiderada i irrespectuosa n’hi ha a tots els bàndols, i cap d’ells no actua correctament. Si poses el respecte per davant no cal que t’enemistis amb ningú, senzillament cadascú pensa com vol, mentre respecti els altres i no faci mal a ningú. I segur que algunes opinions poden ser coincidents i tot, perquè hi ha coses que van més enllà de la fe que pugui tenir cadascú. Que com tu dius, és força personal, a més a més. Seguir una doctrina no vol dir que no puguis seguir el teu propi criteri en certes coses, això és evident. I tu pots mantenir la teva fe, però com saps hi ha gent que la per també. Suposo que no s’acaba de canviar mai, però fent un símil una mica frívol, qui ha estat seguidor del Barça, per més que acabi passant del futbol perquè s’avorreix, o perquè troba coses més interessants per fer (incomprensible, ja ho sé), si els preguntes igualment et diran que són del Barça, no?
    Assumpta! Que després hauràs de tornar a fer règim si comences a menjar donuts tan barats! I pensa que ara ve nadal i ens posarem tots com bacons! Ai ai ai...

    Jpmerch, això sí que és una fe veritable, creure en una cosa que probablement no existeix! Però tingues fe!

    Glòria, la teva postura em sembla perfectament lògica, i t’ho dic de veritat. És la que em sembla més fàcil d’entendre, per la meva manera de pensar. Tu creus, ho necessites, tens aquesta fe arrelada i n’estàs convençuda. Davant d’això, no puc dir res. El que sí que puc discutir són els temes més terrenals que promulga l’estament eclesiàstic, i veig que tu tampoc no estàs contenta amb part de les seves accions. Com han dit per aquí, la fe hauria de ser molt personal, com intueixo que és la teva, i no hi hauria d’haver ningú que t’obligués a fer-ne ús de cap manera concreta.

    Artur, em sembla que tots, en algun moment o altre, ens encomanem a Déu, encara que després diem que no hi creiem. No sé si és una necessitat, penso que és una cosa cultural. Tot i que jo no he estudiat mai religió, la idea de Déu sempre plana al nostre voltant. Durant molt temps ha interessat que sigui així, i forma part de tots nosaltres. Que després ens ho plantegem una mica més profundament ja és una altra història, com dius, la fe té aquesta component de creure en alguna cosa sense plantejar-se res més, amb la mateixa definició de la paraula ens en podem adonar. La raó és una altra cosa, no s’accepta res que no tingui una explicació, i personalment entenc que al llarg dels segles, aquesta s’hagi acabat imposant en molts àmbits, cosa que no vol dir que les religions hagin decaigut, d’alguna manera o altra, crec que les idees religioses, del tipus que siguin, continuen sent majoria en el nostre món.

    Sergi, quina feinada muntar ara una religió, tu. Aquí no hi ha normes, només el respecte pels altres. I en relació a això, no sé com prendre’m el teu comentari sobre el cristianisme. Suposo que ha aportat molt a molta gent, nosaltres en som herència. I mira si sóc poc devot jo que aquests dies treballaré com un animal.

    Albert, però aquest és un Déu que veiem, que està allà. En aquest sí que crec, i si és l’únic que hi ha, he de dir que sóc creient. Però em sembla que alguns t’ho podrien discutir això...

    ResponElimina
  33. cadascú és ben lliure en tot en ideologia, en creences, la meva família mai ha estat especialment religiosa , El dictador ens havia imposat per força un catolicisme tronat i restrictiu que encara ens feia rebutjar-lo més , ara bé per cultura, per tradició, per l'educació rebuda a l'escola de llavors reconec que la religió forma part de mi com un element de cultura i alhora ètic, admiro als qui es dediquen a la gent més necessitada, als cures de barri, a les monges que exposen la seva vida en llocs en permanent conflicte...de vegades crec que crec i de vegades no...diríem que sóc agnòstica , dubto...i també respecto profundament als qui es manifesten creients i als qui no...ja m'he enrotllat ....per cert que passis unes bones festes Xexu!

    ResponElimina
  34. Penso bastant com tu tot i que jo vaig arribar-hi després d'anar a secundaria a una escola religiosa. A mi el que em sembla meravellòs és l'estructura de la matèria i energia i com s'organitza per fer-se complexa, senzilla, complicada i simplificada al mateix temps.

    ResponElimina
  35. Llibertat de pensament, de creences, sóc com tu, no he estat educada en el món religiós i el desconec, però per altra banda hi tinc molt de respecte. Jo també crec en les persones, i un dels problemes més grossos és quan una ideologia, és converteix en religió. Xexu,qua passis un bon nadal!!!! Una abraçada!

    ResponElimina
  36. Elfreelang, no hi ha pitjor manera d'introduir-te en en un credo que obligant-te a abraçar-lo per la força. Potser de vegades funciona, però em sembla que el més normal és que generi rebuig. Però és clar, tal com era i és el país, el catolicisme ha estat present sempre, i vulguis que no, és part de la cultura.
    Com sempre les bases fan molt bona feina, creuen en el que fan i no s'arronsen, però sembla que si puges una mica la teva posició dins l'estructura la cosa ja canvia. Passa el mateix en política, així que res nou. Suposo que això de creure a estones i a estones no també és perfectament acceptable, segur que li passa a molta altra gent.

    Jordi, ja veig que creus més en la física que no pas en cap ésser superior. Realitats més tangibles, encara que també força incomprensibles.

    Marta, tothom és lliure de creure el que vulgui, refermar-se en la seva creença, ja que necessitem alguna cosa en la que agafar-nos. No acabo d'entendre això de la ideologia que es converteix en religió, de vegades la frontera és difícil de posar.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.