dissabte, 24 de novembre de 2012

Miau miau

Em deia el meu amic GG que el seu fill comença a fer relacions d'idees i a recordar coses. Un dia, de camí al jardí d'infància, va veure un gat posat en un lloc i va dir el típic 'miau miau'. En dies posteriors, en passar per allà, tot i que el gat s'havia fet fonedís, el nen continuava fent 'miau miau'. Penso que aquests dies he pogut comprovar la seva evolució en el terreny cognitiu.

La gràcia és que parlar d'això va sortir arran d'alguns records que jo explicava d'altres visites a la capital escocesa. Però no records de vivències o d'anècdotes, sinó de converses intranscendents que vam tenir ja fa molt temps. Res que marqui, res important, només passar per un lloc i recordar que allà vas fer una pregunta d'un tema qualsevol, només per curiositat, sense que allò anés més enllà. No és exclusiu d'aquí, és clar, només em pregunto com és possible que no recordi què vaig sopar ahir i em vinguin a la ment unes converses tan absurdes en el lloc exacte que van tenir lloc.

Sí, ja sé que tenim memòries de diferents tipus i que cursa per diferents vies, però no deixa d'encuriosir-me. Moltes vegades miro un racó concret dels que trepitjo habitualment i immediatament em venen coses que hi han passat, paraules dites, i la majoria de vegades són d'una importància nul·la, però estan allà, es neguen a desaparèixer. Aquesta és la capacitat del nostre cervell, un disc dur infinit del que no cal esborrar res. Qui sap si el fill dels meus amics, d'aquí molts anys i de visita a Edinburgh, en passar prop de la seva guarderia deixarà anar un 'miau miau'.

23 comentaris:

  1. la nostre ment és encara inexplicable i aquestes coses que ens passen ens confirmen la teoria de que és inacabable. Llàstima que no sabem encara treure-li tot el suc

    ResponElimina
  2. Realment el cervell és un enigma!!! El poder de la ment, és esfereïdor i sorprenent!!!
    Ja ens ho explicaràs si ho fa en passar per la guarderia.

    ResponElimina
  3. Tant de bo poguéssim utilitzar el cervell al 100%, segurament coses increïbles podríem fer. Potser...la curació del nostre propi cos, per dir-ne una.

    De vegades tinc records de quan només tenia tres o quatre anys, i d'això fa mig segle!!

    Bessets!

    ResponElimina
  4. És tan selectiva, la memòria! la meva guarda precisions inexplicables i en canvi alguna cosa prou important, em costa molt recordar-la.

    ResponElimina
  5. Això a mi em passava de petita: quan estudiava a casa, em venia al cap que, per exemple, quan a classe havíem estat llegint aquell paràgaf, tal company o companya de classe havia fet nosequin comentari (que probablement no tenia res a veure amb el text). És a dir, fixava els esdeveniments que passaven a la meva classe de primària, amb el tros de llibre que treballàvem en aquell moment. Així de més gran, no tinc clar que em passi tant... tot i que això no treu que, com et passa a tu, un dia creui plaça Universitat (plaça que he creuat mil cops) i recordi aquella nit concreta que passava per allà amb tal persona i parlant de tal cosa. Sí que és curiós, el cervell, sí. I ja et dic, molt neuropsicopsiquiàtric estàs tu darrerament! No pares!

    Per cert, el millor del post, el títol. I més, si ve de boca d'una criatureta.

    ResponElimina
  6. La memòria de vegades és una mica capritxosa amb els records. És bastant sorprenent. Jo tinc una capacitat innata per allò del "acabat de dir, acabat d'oferir" i, en canvi, puc recordar un detall molt concret d'un record, com per exemple el color de la camisa o la bossa que portava algú. Coses banals d'aquelles que gairebé ningú es fixa. Misteris de la ment...

    Me n'alegro que tornis a estar per aquí. :)

    ResponElimina
  7. és molt.curiós. A mi això concretament no em passa massa sovint. El q si q em passa i m'encurioseix és q al llarg del dia penso en persones q m'han marcat, però els records són d'escenea cotidianes. Em costa d'explicar.

    ResponElimina
  8. Molt curiós, i els nens és veritat que ho fan molt això! Potser el nen oblidarà el miau miau però li arribarà el record per una altra via, potser el dia que vegi un altre gat o passegi per davant d'una guarderia. Jo també penso com m'ho faig per enrecordar-me d'aquestes converses sense importància. La memòria instantània és sorprenent!

    ResponElimina
  9. Els fils de l'evocació són tot un tresor: només de sentir determinada olor pots anar al passat a més velocitat que el deLorean de "Regreso al futuro".

    ResponElimina
  10. De fet som memòria, el cervell quin gran enigma i quina meravella.....miau!

    ResponElimina
  11. La meva memòria sempre és així... sempre, sempre... és que pot ser diferent?... miau! :-)

    ResponElimina
  12. A mi em passa amb les olors...és increïble el que t'arriben a evocar! El funcionament de la memòria és molt curiós, cert... i m'has fet pensar en la gent que la perd, i amb ella la seva identitat. Això sí que és terrible.

    ResponElimina
  13. Compto que aviat ens transformaran tots en androides i amb el nostre supercervell biotecnològic ho recordarem tot. Queda poc, no?

    ResponElimina
  14. A mi em passa el mateix. Tinc molt mala memòria, crec, però quan menys m'ho espero em passen també aquests instants de records que semblava que havien passat sense deixar rastre.

    ResponElimina
  15. Recordar... tornar el cor al trau de la memòria.

    ResponElimina
  16. La meva memòria es dolentota i a sobre anàrquica, va per lliure per on vol i la feina és meva per seguir-la o per fer-la seguir. D'una cosa em porta al altra!
    Son capricioses les memòries...

    ResponElimina
  17. Intrascendents no devien ser. Potser no et semblen profundes o còmiques o dramàtiques... xò et desperten sentiments. Diversos, des de com et senties, amb qui estaves..... I per això te'n recordes. Vaja, crec que podria ser x això, xò no ho sé del cert, la memòria és ben complexa.





    ResponElimina
  18. Sembla que les emocions "fixen" els records, no? encara que puguin semblar intranscendents... D'altra banda, m'has fet recordar que ens van fer un curs de mapes mentals, i un dels exercicis era col.locar mentalment tot d'objectes/personatges a llocs concrets de la sala, l'associació, aconsellaven, com més estrafolària, millor. Al dia següent, mirant els llocs encara recordàvem aquells objectes que en principi ni ens anaven ni ens venien... curiós! Miau!

    ResponElimina
  19. Gràcies a totes i a tots els que heu llegit i comentat aquest post. Ja estic de tornada. Als pares de la criatura els va agradar el post, ells han vingut els dos moments que relaciona el post, i tants altres. La memòria és sorprenent i de vegades caòtica. No n’entenc massa, tot el que pugui dir aquí no té una base ferma que ho sustenti, però m’agrada pensar-hi i donar-ho voltes.

    Sr. Gasull, la capacitat que té excedeix la nostra comprensió, no la podem entendre perquè és massa complexa, és una paradoxa, ens fa falta una ment més complexa per poder arribar a entendre la nostra ment, cosa que no és possible.

    Dafne, parlava d'anys endavant, a saber què recordarà el nen. Jo de moment ja vaig veient què recordo. La ment és tan enrevessada que no hi ha manera d'entendre-la.

    Sa lluna, tinc entès que això de fer servir un percentatge petit del nostre cervell no és ben bé cert. En realitat el fem servir tot, però no tot alhora. Si el tinguéssim tot activat al mateix temps, probablement se'ns fondrien els ploms. És normal tenir records tan antics, en el moment que es comença a retenir el que ens va passant, això sembla que és per sempre ja, encara que els records no estaran disponibles en tot moment, només en casos concrets.

    Carme, és selectiva i capritxosa, ben cert. No triem nosaltres les coses que hem de recordar i què no, deu ser el nostre sistema de percepció, tan externa com interna el que ens fa aflorar records, o mantenir-los a flor de pell.

    Yáiza, primerament, sí que és cert que dels últims posts en uns quants he parlat de temes que fan referència, d'una manera o altra, al funcionament del cervell. No sé noia, va a temporades això, ara m'ha donat per aquí. Casualitat, o és que ja començo a estar tocat del bolet? I segueixo pel final, si ja ho dic jo, el millor del post és el títol, que a més no és meu, tota la resta no val res!
    El cas que descrius dels comentaris de classe és un bon exemple del que volia dir, com també ho seria una hipotètica conversa a Plaça Universitat. Però no sé si ara recordaries els comentaris dels companys sense tenir el llibre davant, caldria que llegissis el llibre i a cada fragment recordessis el comentari en qüestió. I sobre la plaça, com tu dius, has passat molts cops per allà, però probablement només recordaries una conversa, no totes les altres, i això és el que em passa a mi també, he passat per aquest lloc molts cops després, però recordo només aquella conversa, que no tenia res de transcendent.

    Marion, el fet de recordar aquests fets tan puntuals a mi em diu que a la memòria ho tenim tot, que tot ho percebem i conservem, i el fet que algunes coses ens vinguin i altres no ves a saber per què és, per coses de cadascú, perquè ho relacionem amb altres fets més importants, no sé. Jo no acabo de marxar mai, ja ho aniràs comprovant.

    Txari, això teu em sembla que és una altra cosa, una introspecció, una revisió vital. Pot ser sinònim de canvis? Canvis que has percebut, oi?

    Sílvia, tens raó que seria massa fàcil recordar el gat quan torni a passar pel mateix lloc. Això pot ser, però el record li pot arribar per infinites vies, és clar. Són els camins de la memòria, ho comprovem amb nosaltres mateixos, aquesta memòria instantània que dius tu. El cervell humà és una cosa increïble.

    MontseLladó, són tot un misteri, i una de les gràcies de la nostra memòria, com s’apareixen les coses i per què. Però també fa una mica la murga, ens agradaria recordar moltes coses importants però per contra recordem converses absurdes sense cap transcendència.

    Elfreelang, no l’arribarem a entendre mai, tenim un gran tresor aquí a la part de dalt del cos, l’hem d’explotar tant com puguem. Miau!

    Assumpta, generalment tinc els records més organitzats, però algunes coses sempre em sorprenen. Si la teva funciona així, no m’estranya que després vagis saltant d’una cosa a l’altra de manera caòtica. Hi ha ordre en el teu caos, que sempre acaba sortint tot. Miau!

    ResponElimina
  20. Persona, per això la gent tem tant una malaltia com l’Alzheimer, és una de les pitjors coses que et pot passar. El cos deixa de funcionar, però quan és la ment la que no funciona, la persona està venuda de veritat. Jo tinc problemes amb les olors, no tinc massa sentit de l’olfacte, però tot i això, sé del cert que el que expliques és veritat. El canal olfactiu és un potentíssim evocador de records.

    Pons, doncs no sé, el que més sap de tecnologia ets tu. Com ho porten?

    Jomateixa, senyal que ho portem tot dins. El problema és que surti quan li dóna la gana, i el que li dóna la gana. Si poguéssim recordar tot el que volem en el moment que ho volem... però llavors no seria tan divertit, oi?

    Cantireta, per més que llegeixo el teu comentari em quedo sense saber què contestar-te. No estic prou inspirat.

    Glòria, a més em sembla que quants més records tenim acumulats més anàrquica es torna la nostra memòria, sembla com si el sistema fallés i ens evoqués coses sense sentit, però potser no és així, potser és que incorporem un sistema de relacions d’idees que es dispara quan té molt on triar. A saber, som tan complexos...

    rits, pot ser que tinguis raó en un fet, la importància del records potser no rau en què es va dir, sinó en les circumstàncies que es va dir, la companyia, que representava tot allò... perquè realment el record que explicava l’altre dia, és ben absurd i la conversa era intranscendent de veritat. Però si és així, que el que hi juguen són altres coses, per què aquella conversa concreta si en aquells dies n’hi va haver centenars de diferents, i la gent i el lloc eren els mateixos?

    Gemma Sara, quins cursos més estranys, et dediques a enganyar la memòria? Suposo que les relacions d’idees són claus perquè alguns records aflorin quan no ens ho esperem. De vegades és fàcil seguir aquesta relació, com en un fil de pensament que ens porta d’una cosa a una altra totalment diferent. Però altres cops les relacions d’idees se’ns escapen, com en el cas que explico. Ni la més remota idea de per què recordo algunes converses concretes en llocs concrets, i d’altres no, encara que he passat per allà infinitat de cops.

    ResponElimina
  21. És sorprenent la memòria, oi? Últimament en parlem molt amb ell, que no recorda mai les mateixes coses que jo, ni s'orienta igual que jo, ni recorda què vam menjar quan vam anar a tal lloc...
    I això perquè darrerament oblido més coses que de costum... deu ser que el rec sanguini no arriba tan bé al cervell...

    ResponElimina
  22. Ni idea, xò se't va quedar per alguna raó per absurda que et pensis. N'hi havia centenars, xò no les pots recordar totes, llavors recordes la que en algun moment et va captivar.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.