dijous, 1 de novembre de 2012

L'equip de bàsquet

Curiosament, la castanyada és una de les poques festes de l'any que ens trobem els quatre de la família. Ahir al meu germà li va agafar per buscar fotos antigues i les vam estar mirant. Me'n va passar una tot dient que un dels meus companys d'escola se'l troba al mateix edifici on treballa. A la foto hi sortim els integrants de l'equip de bàsquet, nens de la meva classe i del curs més petit. Calculo que té uns 25 anys.

Fa gràcia veure'ns les cares i els cossos. Recordo el nom de tots, fins i tot de l'entrenador. Mirant-los, em posava a pensar què sé de cadascun avui en dia. Un d'ells va posar un bar de tapes que freqüento de tant en tant. Un altre me'l trobo al tren de vegades, és periodista esportiu, sembla ser. Aquest era de l'altre curs, com un nano esprimatxat que veig per la plaça arrossegant un cotxet amb la seva dona. Segueix sent molt prim. L'estrella de l'equip em sembla que és enginyer i és el que es troba mon germà. Dels altres n'he perdut la pista.

No tinc massa interès en recuperar cap d'aquestes persones, però veure una foto així et fa fer un salt al passat i recuperar la realitat des d'allà. Tothom creix, evoluciona a la seva manera i es genera un espai cada cop més gran entre gent que abans era molt a prop. Aquest espai no és només físic. Com són, què fan, com han crescut? Ara són tots homes fregant l'edat en que es deixa de ser 'jove'. Com jo. Segur que entre tots nosaltres, no n'hi ha dos que visquin la mateixa situació. Però en aquella foto serem per sempre aquells nens que ens les vèiem negres per encistellar la pilota. 


24 comentaris:

  1. El que pot portar veure una foto. I si, fan molta gràci.

    Si, tots hem anat canviant. El fb (si, ja ho sé, no t'agrada) de vegades fa que puguis adonar-te d'aquests canvis. Xq si, tots canviem i segur que no hi ha dues vides iguals. De vegades em sorprenc de quines vides hi ha amagades.

    Xò crec si bé està bé plantejar-s'ho, en el fons tu ja vas fent camí amb els teus amics i vas descobrint això que dius deixar de ser jove amb ells. Ells son qui estan amb tu i van evolucionant.

    ps. no he pogut fer el post del whatsup,... és que encara no em funciona... coses que passen, xò arribarà.

    ResponElimina
  2. Ostres!! Quin post més entranyable! En sèrio, molt millor que parlar de morts per whatsapp, la veritat! Hehehe!

    Trobo molt encertades les reflexions que fas... En un moment de les nostres vides, passàvem sis hores al dia asseguts colze a colze amb els nostres companys de classe, per exemple, i ara ves a saber on paren... Jo també penso coses així quan les fotos de grup de parvulari i primària apareixen al facebook a mans d'algun ex-company!!

    I què, doncs, no t'animes a penjar una foto d'aquestes al blog?? Si ja no es deu reconèixer a ningú!! Vingaaa! =P

    ResponElimina
  3. el que vareu compartir..no us ho pendra mai ningu
    i aixo tambe te valor.

    bona nit, Xexu

    ResponElimina
  4. Ui, aquest és el típic post en que, segons com m'agafi d'estat d'ànim, em pot portar pensaments alegres i divertits o, si m'agafa de l'altre banda, doncs que els pensaments ja no siguin tan bonics (les típiques comparacions sobre què ha aconseguit cadascú en aquesta vida).

    ResponElimina
  5. Ara, amb tot això del Facebook está de moda fer trobades entre companys d'escola o d'estius que fa molt de temps que s'han perdut la pista.
    I pot ser motiu d'alegria, de nostàlgia o de tristesa, d'enveja inclús, segons com li ha anat a cada un. Però a mi m'agrada fer-les, encara que no sempre surtin com s'espera.

    ResponElimina
  6. Redescobrir aquestes fotos sempre és emotiu. Tal com ho expliques es nota que et va despertar records d'infància molt bons. M'agada molt aquesta idea de la distància física, que ens fa pensar en els altres, què deuen fer, què deuen sentir... i saber que siguin con siguin ara mateix tots ells comparteixen aquest record. Com tu dius, encara que ni hi hagi cap interès a recuperar aquestes persones, perquè el que compta és que hi van ser i que tots junts en un moment concret vau formar un equip. Un post molt reflexiu, m'ha fet pensar i recordar també una mica persones d'abans.

    ResponElimina
  7. de tat en tant fem aquestes reflexions, però no massa sovint, sóc més de mirar endavant, allà tot està per fer.

    ResponElimina
  8. A mi m'agrada molt mirar fotos, però si son massa antigues m'agafa una barreja de depressió nostàlgica i records feliços que em deixa el cos estrany.

    ResponElimina
  9. Mentre et llegia us anava imaginant, un grup de jovenets o nens (segons es miri) amb una il · lusió comú. És difícil saber quina vida han tingut, crec que és molt més important que el que són ara. Si han tingut els mateixos jocs, somnis, pors, experiències que un mateix.
    I al final, quan creia que trobaria una foto de l'esdeveniment, no ha estat així, encara que la meva imaginació seguint les teves paraules, ha fet que posés "cara" a cada un d'ells.:)
    Bons records, Xexu.

    Aferradetes!

    ResponElimina
  10. Una fotografia es el que queda d'un moment que ja es passat, i et fa recordar passat i present amb el fet que les vides de tots han anat per camins diferents, m'agrada el post...però Xexu, quina és l'edat que es deixa de ser jove???. Bon cap de setmana!!!

    ResponElimina
  11. Les fotos sempre provoquen nostàlgia...

    ResponElimina
  12. El passat és part de nosaltres i per tant la foto representa una part del que som.

    ResponElimina
  13. molt entranyable ...quan mirem fotografies sembla mentida com ens recordem a nosaltres mateixos....saber que fan els antics enes d'aquell equip, home, provoca curiositat si més no....de vegades els camins ens allunyen molt i de vegades tornen

    ResponElimina
  14. No és bona idea viure en el passat, gens bona idea, però en canvi sí trobo bonic passejar-s'hi de tant en tant. Al cap i a la fi, el que som avui és productes del que anem visquent; mirar enrere ens ajuda a situar-nos i, què coi, és bonic.

    ResponElimina
  15. A mi em posen malalta les fotos antigues. Penso que no deixa de ser una ironia de la vida... el fet que puguis traslladar-te al passat i veure que ja has desaparegut una mica...

    ResponElimina
  16. Fa poc ja vas parlar una mica d'aquest tema no? Passen els anys i no sabem què se n'ha fet d'aquells amb qui vam compartir moltes hores de classe, hores d'esbarjo... fins i tot algunes hores de les primeres farres. La vida és un camí molt diferent per cadascú. A mi per això m'encanta el facebook on vas seguint la pista a molta gent! hehehe, en plan xafarder! :DD

    ResponElimina
  17. Un dels temes recurrents del blog, el pas del temps, els records, les vivències que ens han portat aquí. Som com som, i cadascú ho assumeix d’una determinada manera. Té gràcia pensar en aquelles èpoques, però ja estan bé on estan, tant elles com les persones de la foto que vaig trobar. Gràcies a tots pels comentaris en aquesta entrada.

    rits, el facebook em permetria saber coses d’aquesta gent, però no és que ho vulgui, en realitat. Hi ha gent que està al meu costat des de fa molt temps i aquests són els que m’interessen. Mai se sap quan alguna persona pot tornar, però si van marxar en algun moment, o millor dit, si els vas deixar marxar, potser és que va passar el seu temps. D’això ja n’hem parlat aquí mateix, segurament hi ha un moment per les persones, algunes aconsegueixen quedar-se, i altres no, i així seguim.
    Quan he vist el post de les frases he pensat que vas dir això de parlar del whats, però bé, la idea no s’escapa, ja el faràs quan toqui.

    Yáiza, la teva generació va néixer amb facebook pràcticament. Al principi el venien com que era molt útil per retrobar gent, tu pots saber perfectament com estan i que fan els teus companys de fa molt temps, i si hi tens interès, buscar els de la guarderia. Jo no tinc cap mena d’interès en això, si veig una foto faig memòria. Per la resta, no em vull ficar en la vida d’algú que vaig deixar enrere ja en el seu moment. Em va bé per pensar, però no passa d’aquí.
    Descartat posar fotos de cap mena de gent que jo conegui, sense permís exprés. I com que per posar aquesta necessitaria també el meu propi permís, no me’l penso donar mai.

    Sargantana, potser estaria bé saber si algun d’ells ha vist aquesta foto alguna altra vegada i ha pensat coses similars a les que penso jo.

    Assumpta, no tenia cap intenció de comparar els elements d’aquella foto entre ells, ni de mirar què ha aconseguit cadascú. Sent com som els humans, els uns sempre envegen els altres, i els altres a uns, cadascú té alguna cosa que agradaria tenir als altres. Però no anava per aquí la cosa. Abans érem nens que jugaven a bàsquet, ara som persones adultes, cadascú a les seves coses. Només això.

    Glòria, no tinc massa intenció de fer cap trobada amb ningú del passat. Com que no tinc facebook, espero que ningú no em busqui, però està clar que em poden trobar igualment. Ja vaig fer una trobada de l'escola fa uns anys i la veritat és que en vaig quedar molt decebut, no em va fer especial gràcia veure en què s'havien convertit els meus companys. Ja sé que hi ha gent a qui agraden aquestes trobades, potser és que han ensopegat amb millors persones que jo.

    Sílvia, ja alguna vegada havia escrit un post parlant sobre les relacions que anem establint, i com en poden ser d'efímeres. La majoria de les persones que coneixem passen per la nostra vida de manera testimonial, i algunes es queden un temps concret, però la renovació és constant. Naturalment, i per sort, hi ha algunes persones a les que ens enganxem i ja no deixem anar. Durant uns anys, aquelles personetes compartien amb mi l'esport, i a banda de veure'ls a l'escola, els veia als entrenaments i als partits. Amb alguns, la cosa va continuar un temps més encara, vam seguir practicant esport plegats fins deixar l'escola. Però com tu dius, que compartíssim aquell temps no vol dir que signifiquin ni més ni menys que d'altres persones, van ser importants en un moment, i després cadascú va prendre el seu camí, de ben segur, tots diferents. Potser d'aquí a 25 anys més pensaré el mateix d'una foto amb els meus companys de feina o de castells d'ara, ves a saber. El temps no s'atura, i el flux de gent tampoc.

    Sr. Gasull, és clar, s'ha de mirar endavant, però com mires endavant quan tens davant una foto de fa 25 anys?

    Jomateixa, mirar fotos de tant en tant no està malament. Suposo que depèn una mica de l'humor que tinguis quan les mires, perquè com dius tu, també et pot deixar tocat.

    ResponElimina
  18. Sa lluna, mai no penjo fotos sense permís exprés de les persones que hi surten, i quan hi ha cares ni tan sols el demano. En aquest cas, també hi sortia jo, i jo mateix no em dono permís per penjar fotos meves, així que res, mala sort. Èrem nens, ens assemblem, però han passat molts anys i moltes coses. No he estat al cas de l’evolució de cap d’ells, i dels que en sàpiga alguna cosa és perquè els he retrobat anys després. Està bé mantenir els records, però com ja he anat dient, no hi ha cap intenció de retrobar-me amb ells per res. Tot té un moment.

    Marta, sempre dic que això de ‘jove d’esperit’ no va amb mi. Crec que mai no ho he estat això. Tinc l’edat que tinc, i llestos. Crec que cadascú es veu jove a ell mateix, perquè això de ser gran sembla que sempre queda lluny, però no és així. Compliré 35 anys, no és ni molt ni poc. El que vull dir és que a aquesta edat es pressuposa unes obligacions, una mena de vida que no és la mateixa que quan tens 20 anys, i encara menys que quan en tens 10, és clar. El temps ha passat i no sé si estic en el moment en el que es pressuposa que he d’estar, però no sóc un xaval, en això hi estem d’acord, oi?

    Maria, depenent de quines. Aquesta tenia la seva gràcia, totalment d’una altra època.

    Jordi, tot el que hem viscut ens ha fet com som, per petit i insignificant que sembli. Anem aprenent i anem creixent. Però jo no vaig créixer massa més, així que el bàsquet es va quedar només en record!

    Txari, sí sí, ja us ho dic: es pot comentar des del mòbil!

    Elfreelang, mai podem tancar la porta a les tornades, però crec que hi ha persones que passen per les nostres vides en uns moments determinats i que prenen sentit llavors, però que després deixen de tenir-lo. Segurament ja no tinc massa en comú amb cap d’ells. Potser me’ls puc trobar i parlar-hi amistosament, però no crec que puguem reestablir una relació. Tenir una relació ara implicaria quedar, veure’ns, compartir coses, i pensa que això no ho teníem llavors d’aquesta manera. Anàvem a classe, jugàvem a bàsquet, i com a molt anaves a jugar a casa l’amiguet, però no era una amistat com la que reclama la vida més adulta. Ja van fer la seva funció, ara no sé si servirien per fer-la.

    Ferran, no és bo penjar-se del passat, ja que prou feina tenim amb el present. Però el passat està allà, l’hem viscut i és el nostre bagatge, i recordar-lo és el que ens pot fer forts, hem après de tot el que hem passat. En alguns casos pot ser dur i en d’altres bonic, però no val la pena renegar d’ell, no en traiem res. En canvi, de recordar-lo sí.

    Virgínia, és una manera de veure-ho. Però també es pot mirar d’una altra manera. És un record de tot el que hem fet, de tot el que hem viscut, i podem estar orgullosos d’haver arribat on som, el nostre passat ens hi ha portat. Que el passat ens faci veure que anem desapareixent és inevitable, però si ens passa de manera malaltissa és que tenim molta por a fer-nos grans.

    Alba, suposo que el pas del temps és un tema recurrent d’aquest blog. Jo no tinc facebook i precisament, un dels motius pels quals no el vull tenir és per això que tu dius que gaudeixes fent. En realitat no tinc massa interès en seguir la pista a aquesta gent. El que fan a l’actualitat no m’importa massa, la veritat. D’alguns en sé alguna cosa, i d’altres no. Trobar una foto de quan érem petits és evocar molts records, però aquestes persones van jugar un paper a la meva vida en aquells moments. Ara fa molt que ja no en juguen cap, i molt probablement la cosa continuarà així. Això no vol dir que me n’oblidi ni que vulgui esborrar el passat, al contrari. Recordar està bé, i tot forma part de nosaltres mateixos. Més enllà, el present és el que ens ha de mantenir el cap ocupat.

    ResponElimina
  19. Doncs mira, nosaltres també sempre fem una trobada familiar per celebrar la castanyada tots plegats. Aquest cop no vam treure fotos antigues (confesso que altres vegades sí que ho hem fet), però sempre que ens retrobem parlem de moments passats, anècdotes viscudes i amics comuns perduts, retrobats o mantinguts.

    Ara bé, el més curiós del cas és que cadascú de nosaltres ho viu o ho ha viscut d'una manera diferent i llavors la versió de la vivència a comentar també és diferent. Sempre acabem tenint tres versions que més o menys convergeixen per alguna banda, la dels tres germans, i una que divergeix per tot arreu, la dels pares, que deixa en evidència l'única realitat de l'instant recordat: que pares i fills pertanyem a generacions distintes i, per tant, vivim les aventures quotidianes d'una manera diferent.
    El que està clar és que ens fem un tip de riure per tot plegat i que els afegits/-des a la família encara riuen més de veure que de vegades no ens posem d'acord ni els tres germans.

    Espero que hagis passat un bon pont (si és que n'has tingut, que espero que sí) amb castanyes, panellets i bon moscatell.

    ResponElimina
  20. Havia de fer un intent, oi? ;)
    Penso com tu, quan he de pujar una foto actual d´algú, cosa que no sol fer, sempre demano permís. Parlo de fotos que les mateixes persones no hagin exposat.
    En quant al seguiment del que fan els demés en les seves vides, crec que no em vaig expressar correctament. A mi m´és totalment indiferent el que faci qualsevol persona amb la seva vida i no em provoca curiositat. El que volia dir és que en si, l´importància del que fas no és el que ets, sinó l´esforç que ha comportat arribar-hi. Com a valor, no per xafardejar. No sé si ho he liat més o no. :(

    Bon dia!

    ResponElimina
  21. Ara m'has dut al cap els molts i boníssims anys que vam compartir tota una colla d'amics (érem molt més que un equip) que vam formar durant molts anys la columna vertebral de l'equip de bàsquet de l'escola. Vam riure molt, moltíssim, vam jugar moltíssims partits i algunes vegades ho vam arribar a fer realment bé (d'altres no tant... però sempre acabàvem la temporada amb balanç positiu de victòries!). Fèiem sopars, anàvem al cinema, ens quedàvem a dormir a casa d'algun d'ells, o a la meva (de mons pares)... Recordo jugar a totes les pistes de Barcelona, en bones i dolentes, a molts altres llocs de la província de Barcelona, els dissabtes al matí amb un fred que pelava, els dissabtes a la tarda, els diumenges... així durant molts anys.

    I ara, si miro la fotografia que conservo d'aquell equip... d'alguns d'ells en vaig tenint alguna notícia escadussera, algun encara me'l creuo pel barri, a d'altres, la majoria, els he perdut la pista... i mira que vam arribar a fer pinya, a fer equip.

    ResponElimina
  22. Marion, a casa no som massa familiars. Ens trobem poc, i quan ho fem parlem sobretot de l'actualitat, del que passa al món. També una mica de com ens va i del que calgui saber de la família, és clar, però poc. També hi ha alguna batalleta, és clar, però em sembla que no ho passem tan bé com vosaltres ni de bon tros. Com a molt, entre la meva mare, el meu germà i jo intentem treure del cap alguna idea esbojarrada del meu pare. Per cert, no, no vaig fer pont, no hi penso mai que n'hi ha, i sempre me n'assabento quan la meva companya de feina em demana si se'l pot agafar. I com que ens hem de quedar un o l'altre, llavors ja no hi puc fer res, que em sabria greu dir-li que pringui ella.

    Sa lluna, molts ho han intentat anteriorment i no se n'han sortit mai, hehehe. Penjar fotos d'altres sense permís em sembla força mal fet, per això em fa por que m'etiquetin al facebook i aquestes coses. Jo no en tinc i no me n'assabento tampoc.
    No sé si t'entenc massa. A mi també m'és igual el camí que ha fet aquesta gent, o qui són actualment. Potser em perdo coses, però ells ja van fer la seva funció en el seu moment. Per més digne que hagi estat la seva evolució, jo no l'he viscuda, perquè no he volgut o perquè no m'han deixat fer-ho, així que no penso fer res per descobrir-ho.

    Porquet, el que jo deia, van fer la seva funció, van ocupar aquella part de la teva vida que vivies intensament i et van acompanyar en aquest camí. Però un bon dia s'acaba el bàsquet, i cadascú pren el seu propi camí. La relació que tens amb ells actualment és exactament igual que la meva, com pots comprovar. Res no impedeix que algun d'ells s'hagués pogut quedar al teu costat fins avui, però senzillament no va ser així, com em passa a mi. Es va acabar el que us unia, per molta cosa de més a més que féssiu. De totes maneres, vosaltres devíeu ser més grandets, almenys els darrers anys, perquè la foto de la que parlo té molts anys, i els nens que hi surten no anaven enlloc sense els pares. Al cinema? Sopars? No pas!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.