dijous, 8 de novembre de 2012

Barri Sèsam

Avui, estimats amics, explicarem la diferència entre lluuuuuny, i prooooop. Lluny és quan una cosa o persona està a certa distància, o molta distància, no ho veiem, no hi podem arribar de cap manera perquè no està al nostre abast. Tan lluny com a Austràlia, per exemple. I prop és quan aquesta cosa o persona està al nostre costat, ho veiem amb els ulls, ho podem tocar fins i tot si allarguem la mà; té proximitat.

Així doncs, nens i nenes, algú em podria explicar per què avui, a l'hora d'esmorzar, em sentia més a prop d'una persona que està a Austràlia, a través de la pantalleta del mòbil, que no pas de les dotze o tretze persones que seien amb mi?

37 comentaris:

  1. A vegades "prop" o "lluny" no es refereix en termes de distància. Això ho expliquen a Barri Sèsam 2.0, molt més complicat i amb molta més psicologia.

    ResponElimina
  2. Perquè el cor té el seu propi sistema de mesures :)

    ResponElimina
  3. Això Einstein t'ho hagués explicat la mar de bé. Tot és relatiu.

    ResponElimina
  4. Per què la deus enyorar i en aquest moment heu trencat totes les distàncies. Potser si hagués estat aquí no hauria estat tan a prop.Com diu el pons007, el 2.0 hi ajuda molt! Durant un any he tingut molt de contacte amb algú que era fora, a Tailàndia, i ara que és aquí ens comuniquem molt menys. No sé per què ha de passar això...

    ResponElimina
  5. He estat a París un any. No està ni de bon tros tan lluny com Austràlia, però estava prou lluny com per captar aquestes subtilitats de la distància...

    ResponElimina
  6. Potser els sentiments no es poden expressar en termes analítics, i potser ni tan sols es poden explicar... o, també com tu, que m'ho expliquin.

    ResponElimina
  7. Perquè avui en dia les noves tecnologies fan miracles!!!!!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et refereixes al miracle d'alienar la gent quan són uns al costat dels altres?

      Elimina
    2. Depèn de com ho vulguis ententre..... jo em referia al miracle d'apropar persones llunyanes.

      Elimina
  8. les distàncies a curt termini no poden tenir influència en els sentiments, a llarg termini solen ser una llosa que pesa tones.
    tenim molta sort de les noves tecnologies que fan una mica més senzill la comunicació entre nosaltres....abans un tros de paper podia tardar setmanes a ser llegit per el seu destinatari.

    ResponElimina
  9. Sí, estic amb els altres que ja ho han dit. La globalització i les noves tecnologies tenen aquestes coses!

    ResponElimina
  10. Avui he sentit per la ràdio que les noves tecnologies tenen aquesta contradicció. Ens poden apropar a gent que està molt llunyana i, en canvi, allunyar o incomunicar dels que tenim a tocar.

    Intueixo que has passat bona estona amb aquesta conversa de whatsapp!

    ResponElimina
  11. La vida és així de complicada, no hi ha res que sigui ben blanc o ben negre. Conclusió: ni Austràlia és ben lluny del tot... ni el veí del costat és sempre a prop. Simplement va com va...

    ResponElimina
  12. si en necessites una abraçada està lluuuuny, però per sort per compartir bons moments les tecnologies ens poden acurtar aquesta distancia.

    ResponElimina
  13. A veure, petit XeXu... sense llegir les respostes dels altres nens i nenes, et diré que el que tu has explicat és molt cert des del punt de vista material... però és que les persones no som només "matèria" (carn, ossos, pell, venes) sinó que també som moltes més coses que no veiem, però que "sentim"...

    Petit XeXu... quan el Barça guanya, tu estàs molt content, a què si?... I que la pots "veure" i "tocar" aquesta alegria?... No, però "la notas", no ho sabries explicar (ni tu, ni molta gent gran, eh, no pateixis...) però saps que és real...
    I quan es va morir el teu gatet, en Bamboo... durant un temps l'enyoraves... no sabies on era estaves trist, però tampoc podies veure ni tocar ni mesurar aquesta sensació d'enyor.

    I és que els sentiments són la part més misteriosa de les persones (misteriosa i molt maca!)

    Tu pots tenir un vas de Fanta al costat, però si la Fanta no t'agrada, tant se t'en dóna... no li faràs ni cas, i estarà molt a prop... i estaràs esperant a arribar a casa perquè et donin el teu vas de llet amb els galetes Núries... les tens lluny, però hi penses, tens ganes ja de menjar-les.

    A lo millor, només pensar en aquestes galetes ja et poses content! :-))

    Quan hi ha persones que estimem molt però que físicament són molt lluny (perquè els seus ossos, la seva pell, el seu cabell... són lluny) a vegades, parlant amb elles per telèfon, o per l'ordinador, o llegint alguna carta seva... "sentim" com si fossin molt a prop... i, el cert, és que en realitat són a prop... en la realitat dels sentiments.

    Perquè, petit XeXu, els sentiments també són realitat, una part molt important de la realitat... les sensacions, les emocions... :-)

    ResponElimina
  14. perquè la distància física no té res a veure amb la distància emocional. Una és ciència i l'altre no (tp és lletra, seria els sentiments. Serà que aquests tenen una categoria apart?)

    El millor (i el pitjor) és que ambdós tipus de distància mai tenen perquè ser iguals, son flexibles i canviants i el que ara et sembla lluny (tan Austràlia com la taula de l'esmorzar) demà poden ser més aprop.

    Per cert, 14 persones esmorzant? no m'estranya que et necessitis concentrar i sentir-te aprop d'una!

    ResponElimina
  15. El món 2.0 escurça distàncies, però això de sentir-te lluny de qui tens a prop i a prop de qui tens lluny passava ja sense les e-conexi@ns. No es tracta dels km o cm que hi ha entre nosaltres sinó el moure's o no en la mateixa dimensió. Potser és ja més la física quàntica que la tecnologia la causant de tot això!

    ResponElimina
  16. Sí, Barri Sèsam 2.0 estaria molt bé, ja m'imagino l'Epi i el Blas enviant-se uatsaps, la rana Gustavo portant un blog i el Monstruo de las galletas endrapant dvds... Això de la distància física/afectiva és ben curiós, sí, els caparrons i els cossos no sempre van en la mateixa direcció, ara, si hi ha cap i ha cos llavors és per llançar coets!

    ResponElimina
  17. ummm perquè aquesta sensació no té res a veure amb la distància física que separa a una persona d'una altra ? És que de llunys i de prop hi ha de moltes classes !!

    ;)

    ResponElimina
  18. Entenc perfectament el que expliques i sents perque a mi tambe em passa. Crec que aquesta "connexio" es basa en el vincle que tens amb la persona en questio: fort, resisitent, infinit, que t'uneix i que va mes enlla de l'imaginable. Es com magia i ens hem de sentir afortunats de sentir-lo.

    ResponElimina
  19. Hola Coco! Serà perquè estàs aplicant el mateix concepte de distància geomètrica a dos aspectes diferents: la situació d'un cos respecte d'un sistema de referència i la relació entre persones.

    ResponElimina
  20. Estar envoltat de gent no vol dir estar acompanyat!
    En lo referent a lluuuuny i prooooop em sembla que ja ha quedat ben explicat amb tants blocaires que han donat la seva opinió! :)

    ResponElimina

  21. Em sembla lúcida la resposta d'en Sergi: "Perquè el cor té el seu propi sistema de mesures :)" .
    Jo, he estat bastant temps separada de la meva parella per temes laborals i he de dir que ho porto bastant malament, perquè quan és fora sovint va amunt i avall amb un cotxe de lloguer i no hi ha wifi arreu, de manera que no podem fer ni skype i el whatsapp no ens funciona en aquests països tan llunyans. Màxim algun correu quan l'horari destarotat ho permet.
    Això no hauria de ser obstacle en sentir la gent del voltant més propera, però suposo que tots ens tanquem una mica dins les nostres cuirasses, per si de cas, per no rebre decepcions, etc. Una mica trist.
    I com han dit molts abans, sort de les noves andròmines.
    La distància física d'algú que estimem és una cosa dura d'assumir.

    ResponElimina
  22. Amb la frase d'en Sergi ( tot un lema!) i l'explicació de l'Assumpta poca cosa més puc dir. Només felicitats per no perdre el contacte , veus tanta por que tenies!

    ResponElimina
  23. Això és gravíssim ;)

    Com s'ha escrit a un altre comentari, Einstein ens pot donar llums.

    ResponElimina
  24. Coco s'equivocava, no tenia ningú a Austràlia o no traballava amb gent... peculiar. a mi em passa sovint això que expliques, ains...

    ResponElimina
  25. Primerament, gràcies a tots pels comentaris. Però em temo que m’he malinterpretat, o potser he estat jo que he acabat veient fantasmes on no n’hi ha. Aquest post no parlava de com de proper em sento a una persona que està tan lluny. És amiga i se l’enyora, però que en aquell moment em sentís proper a ella va ser casual. El que em preocupa és sentir-me tan lluny dels altres, els que tinc a tocar, i que la companyia me l’hagi de fer algú que està molt i molt lluny. Generalment no és així, però em va sobtar. Les tecnologies ho fan possible, però això no li treu rellevància al fet que es pot estar envoltat de persones i sentir-se sol.

    Pons, aquest me’l vaig perdre, ja sabia jo que aquelles lliçons es quedaven una mica curtes.

    Sergi, res a veure amb el cor. Més aviat amistat amb una persona que ha treballat amb mi, com tots els que m’envoltaven, però que ja no hi és. En aquells moments em sentia molt lluny d’ells i uns missatges en absolut transcendentals em van fer sentir més a prop d’ella.

    Ariadna, Einstein m’ho explicaria tan bé que em sembla que acabaria més embolicat que altra cosa.

    Sílvia, la trobo a faltar perquè la seva proximitat era inqüestionable quan treballava amb mi, quan ella hi era no em sentia mai sol a la feina. Però no és que la trobés a faltar especialment en aquell moment, només tenia una estona out d’aquelles, estàs envoltat de gent però no et serveixen de res, com si no hi fossin. I de sobte uns missatges et tornen a la realitat i et fan estar bé, mentre al teu voltant continua la conversa que no t’interessa. Però m’ha fet pensar, en aquell moment 15000 km no eren res, i en canvi un metre sí.

    Yáiza, és clar que tot és molt relatiu. En el meu cas la comparació era fàcil perquè és gent que ha treballat amb mi. Uns encara hi són i d’altres no. Però això no vol dir que la proximitat sigui més gran amb els que encara estan allà i veig cada dia. Generalment és la rutina diària, però en aquell moment puntual, estava més a prop d’ella que dels altres.

    Joan Canela, potser no té explicació, però de vegades et sents molt lluny de les persones que tens al costat, i d’altres et falten, o senzillament s’apareixen, des de la distància, en el moment indicat.

    Alba, les noves tecnologies fan miracles i les velles persones que ens envolten de vegades no fan la seva funció de congèneres humans.

    Sr. Gasull, tot va millorant, encara que després ens queixem d’estar massa enganxats. Avui el món és molt petit, estem connectats arreu i sempre que vulguem, els missatges són instantanis, per bé que molt més curts, però el que importa és la comunicació. I si aquesta pot fer que les distàncies llargues siguin curtes, benvinguda sigui.

    Kuroi Neko, jo mateix estic parlant de tecnologia, però ara que me n’adono no és d’això del que anava el post, sinó de sentir-se sol quan estàs envoltat de gent, i en canvi que et faci més companyia algú que estigui a l’altra punta del món. És clar que sense la tecnologia això seria impossible, és clar.

    Porquet, doncs està ben vist això, perquè si estàs pendent del mòbil, no estàs (tan) pendent del que passa al teu voltant, és cert. Qui està lluny parla amb tu, però els que estan a prop poden sentir-se molestos. Però el que provava d’explicar no és que ho hagi passat tan bé parlant pel mòbil, sinó que em sentia lluny de la gent del meu voltant, i el que m’ha tornat a la realitat ha estat una petita conversa amb algú que està a l’altra punta del món.

    Carme, em sembla que tu m’has entès més que alguns altres. Hi ha persones que no estan mai prou lluny com perquè no les sentim a prop. Però en aquest cas no era ni buscat ni res, sinó un moment d’aïllament respecte als companys, i una petita conversa m’ha fet sentir-me part d’alguna cosa.

    ResponElimina
  26. Jomateixa, vivim en una altra era. Potser una abraçada serà difícilment substituïble, però acostumats com estem a parlar durant tot el dia amb gent que no tenim davant, pràcticament a temps real, crec que ens estem acostumant a que algun comentari concret, alguna picadeta d’ull en múltiples formes ens acaba generant tant benestar com una abraçada.

    Assumpta, caram, quines explicacions. Amb tots aquests exemples és impossible no entendre com funciona això. Però va ser un moment puntual, aquesta persona que està tan lluny és important perquè és una bona amiga, però quan era aquí era també companya de feina. Amb els companys comparteixo el dia a dia i generalment tot va bé, seguim parlant, rient i fent bromes a les hores dels àpats. Però hi ha alguns moments en que no tens tantes ganes d’aquesta gent, i en aquells moments aquesta persona sempre estava disponible, i si hi era ella no era la cosa tan dura. Tot i això, no és que l’enyorés especialment en aquest moment no tan agradable amb els companys, senzillament és que per casualitat, aquest cop hi va tornar a ser, uns missatges casuals, i era com tornar-la a tenir allà, fent-me sentir part d’alguna cosa, ja que no em sentia part dels altres. Ja dic que no passa sempre, si fos així hauria de marxar d’aquest lloc, però mira, hi ha dies i dies.

    rits, està clar que la distància és relativa. Sovint ens trobem una bona colla de diferents grups per esmorzar i surten converses interessants, o bromes, o el que sigui. Però hi ha dies que jo personalment em sento fora de tot això, hi ha persones que sembla que no els passi mai, però a mi sí. Quan això passa, em sento molt lluny d’aquesta gent, i amb la meva ex-companya això no em passava. En aquesta ocasió, encara que no va ser buscat, va tornar a estar més a prop meu que qualsevol dels altres, encara que físicament està a l’altra punta del món. Encara que no la vaig buscar, i que la nostra conversa no va tenir res a veure amb això, veig que encara puc comptar amb ella.

    Laura T., de pensament podem estar a qualsevol lloc, però en aquest cas estar pensant en aquella persona no m’hagués servit de res, hagués continuat tan aïllat del món com estava. Primerament, perquè no estaria pensant en aquella persona, no tenia motius. Però es va aparèixer al mòbil, i em va fer més companyia que no la gent que tenia al voltant. A això em referia.

    Gemma Sara, jo prefereixo tenir cap i cos al mateix lloc, si estic amb una gent, estar a gust amb aquella gent. Però no fa falta ser massa espavilat per saber que això no sempre passa, i més si estem parlant de companys de feina. No és que estigui pensant altra gent que no està allà, però es va donar la casualitat que no tenia el meu dia, i mentre se suposava que esmorzava amb uns, parlava amb la meva ex-companya, i ella em va fer la companyia que necessitava en aquells moments, mentre els altres garlaven al meu costat sense que m’interessés gens ni mica. Em pots passar l’adreça del blog d’en Gustavo?

    Carquinyol, llavors el Barri Sèsam mentia! Moltes classes de lluny i de prop? Així se’m complica la cosa. Ara que ja havia començat a assumir la diferència entre distància física i l’emocional...

    Rach, la connexió amb unes persones és més forta que amb unes altres, això està clar. Però en aquest cas el que volia dir és que em sentia molt lluny de la gent que tenia al costat, no estava receptiu, i en canvi, una persona que està molt i molt lluny em va fer companyia, em va apropar a la realitat, perquè en aquell moment m’estava aïllant una mica.

    Jordi, no tinc mala relació amb els companys, però aquest dia em sentia molt lluny d’ells. En canvi, amb aquella persona sí que hi tenia millor relació i quan hi era no em sentia mai sol, com en aquell moment. Però que hi fos en aquell moment va ser casual, no va ser buscat, però em va anar bé per no estar tan aïllat.

    ResponElimina
  27. Glòria, una que ho encerta! Justament d’això volia parlar jo, però el que a nosaltres ens sembla evident quan escrivim no ho és tant per aquells que llegeixen. Estava molt acompanyat però em sentia sol, i això m’ho va solucionar la persona que viu més lluny de les que conec. L’explicació del perquè és encertada, però no el que jo volia dir amb el post!

    Helena Arumi, sento dir-te que la resposta d’en Sergi és la menys lúcida de totes, i la que m’ha deixat més fotut perquè no m’agrada que no s’entenguin les coses que escric, però és clar, a poc críptic que hom sigui hi haurà qui no l’entendrà. A tu et perdono perquè ho has portat al teu terreny, és clar. Tu sí que vius aquesta situació d’estar separada de la persona que estimes, però no és el cas que jo descrivia, la noia aquesta que viu a Austràlia i amb la que parlava aquest dia no té res a veure amb res sentimental, tret que ho considerem en el pla amistós, que naturalment, també genera molts sentiments, però no pas romàntics. Una excel•lent ex-companya de feina, i una bona amiga que vull conservar malgrat la distància, i ja en vaig parlar en aquest mateix lloc. Com he hagut d’anar dient en la majoria de respostes, parlava de la soledat que es pot sentir quan s’està envoltat de gent, i d’això me’n vaig adonar (aquest cop), perquè qui estava fent que no em sentís sol estava molt i molt lluny, i els del meu costat em deixaven molt fred.

    Mireia, tu també filla meva? Bé, amb la resta del comentari ja em demostres que recordes bé les coses que explico, però sempre que no consideris res romàntic això que he escrit aquest cop. No són aquesta mena de sentiments els que es despertaven en aquells moments, sinó els de soledat tot i estar envoltat de gent.

    Rafel, Einstein és mort. Sabia molt de física, però no sé si en sabia tant de sentiments o sensacions. Sí que és greu que et faci sentir més connectat amb la realitat algú que està a Austràlia que no els que t’envolten.

    Nimue, potser no estàs prou a gust amb la gent que treballes? Jo generalment sí, però de vegades m’esborro de les converses i de molta ximpleria que he d’escoltar. Sobre la vida privada d’en Coco, no en sé res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet anar a veure le comentari que vaig deixar a veure que havia dit. No, res romàntic. Només una bona amistat que tenies por de perdre amb distància i m'ha fet ilusió que hi sigui. El que volia dir, era que sentir-se sol estant acompanyat no és res tant estrany i que el fet que la persona que et faci companyia sigui lluny fisicament no vol dir res; només que les distàcnies són relatives

      Elimina
  28. Ei, XeXu, he trobat el Kermit's Frog Blog!
    http://www.youtube.com/watch?v=j1wigtWHghg
    El que passa és que per aquelles coses rares de la tecnologia, el puc veure des del mòbil però no des de l'ordinador, si vols provar-ho.. (és més un videoblog ;)

    ResponElimina
  29. Uissss d´això jo en sé un munt!! :)
    El coret, amic meu, és un aparell que sintonitza molt bé entre espai i temps. Per això, el lluny i el prop tenen una altra mesura.

    Felicitats per la sincronització!! ;)

    Aferrades.

    ResponElimina
  30. Mireia, em vaig posar una mica 'borde', oi? És que ja eren molts els comentaris que em semblaven desencaminats, i tu, com a veterana del Bona Nit, vas pagar els plats trencats. Sí, no les tenia totes, i de moment seguim en contacte amb aquesta noia. Per no dir que avui m'ha despertat abans d'hora, la molt...! Bé, només eren tres minuts abans de l'hora, però eren tres minuts!! I sí, això d'estar envoltat de gent no és garantia de res, la veritat. Ja sabem que la qualitat és sempre millor que la quantitat, i la qualitat no sempre la tenim a prop.

    Gemma Sara, això sí que m'ha sorprès! Caram, molt bona la teva cerca, ja veus, diem quatre ximpleries, però al final sempre hi ha algú que hi ha pensat abans i ho ha fet realitat. JO el vaig poder obrir sense problemes a l'ordinador, però entre tu i jo, em penso que no me'n faré seguidor, eh? Però m'ha fet molta gràcia que el trobessis!

    Sa lluna, no confonguem, eh? Si per coret vols dir tot el que signifiqui més enllà de la presència física, t'ho accepto. Però el coret en sentit romàntic no, eh? Ho he dit en la majoria de comentaris, hi ha persones que jo aprecio molt i en parlo meravelles, però no vol dir que tingui sentiments d'aquest tipus cap a elles.

    ResponElimina
  31. a vegades hi rumio, i penso en com ha canviat tot el nostre món rere la tecnologia que ens permet aquestes meravelles. abans, mai haguessis tingut l'oportunitat d'estar ni lluny, ni prop de cap persona que estigués a Austràlia, per exemple.

    ResponElimina
  32. I quan aprecies no ho fas amb el coret??
    Amb el cap jo no en sé, en tot cas seria admiració.

    Aquest era el sentit de les meves paraules.
    Aferradetes!

    ResponElimina
  33. Clídice, home, abans podíem estar perfectament lluny de les persones d'Austràlia. El que no podíem estar de cap manera, era prop. La tecnologia té coses molt bones i ens ha facilitat la vida, però també té les seves trampes, és clar.

    Sa lluna, massa racional sóc jo. Però jo sóc molt d'admirar també, eh? No hi ha res de dolent en admirar les persones per les que tens afecte. Però no gratuïtament, les que jo admiro és perquè tenen alguna cosa digna d'admiració. Però t'ho compro, va!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.