dilluns, 29 d’octubre de 2012

Uatsap

Els missatges eren enviats a les hores convingudes, rutina diària. Cada cop que cremava una etapa del dia, ella deixava petja via mòbil i continuava el pas inexorable de les hores. L'indicador mostrava que els missatges eren rebuts, però no es queixava de la manca de resposta, les obligacions sempre han de passar primer. Esperava pacientment alguna notícia, mirant l'aparell cada cop més freqüentment. Però no arribaria cap mena de comunicació, malgrat que ella seguia deixant petits fragments de text amb cada canvi d'ubicació, d'activitat. Després de separar-se aquell matí, ell no havia vist el cotxe que se saltava el semàfor en vermell mentre desava el mòbil a la butxaca, un cop enviat el primer missatge.

31 comentaris:

  1. La maledicció del doble check acabarà amb nosaltres. Literal.

    ResponElimina
  2. Terrible. I tremendament actual.
    Això deu passar sovint, ben segur...

    ResponElimina
  3. Si és que ja ho sabem.....nosaltres no podem fer dues coses a l'hora. Ara ja és massa tard, potser ella ho sabrà quan vegi la notícia al twitter.

    ResponElimina
  4. jolin... saps que jo tinc wasap des de fa exactament 3 dies? devia ser de les poques que encara no tenia! espero que no em passarà res semblant, arf!

    ResponElimina
  5. Xexu,... quin mal cos que deixa el relat! això és x compensar que ja no fas RC negatius? no podia simplement, que li haguéssin robat, que se li hagués acabat la bateria o simplement, que no cal dir-se cada moment del dia (visca el meu poc romanticisme!)

    Per cert, llegia el títol i pensava, merda! m'ha pispat el títol del meu proper post! xò bé, crec que el podré escriure igual xq no tindrà res a veure (no et fa res, oi?), doncs espero entre demà i demà passat tenir whatsapp d'aquest!! (ja veus, nimue, no ets la única).

    I x cert, 2. Connec una història semblant que no sé si puc explicar xò bé, no crec que ningú s'ofengui. Un amic d'un amic va tenir un accident. Va estar en coma molts dies i al mòbil van aparèixer unes trucades d'una noia. Finalment, van contestar el missatge explicant la situació i la noia va anar a l'hospital. Feia poc que havien començat una història (no se sap quin tipus d'història). Va marxar i ningú n'ha sabut res més. Alguna vegada he pensat que estaria bé que sapigués que el noi se n'ha sortit (xò bé, això si que no m'incumbeix, xq d fet ni connec el noi, xò si sé que el meu amic és ben feliç d'haver recuperat un amic que va estar molt, xò que molt malament)

    ResponElimina
  6. Això passa per no posar les carreteres també pel mòbil. així no hi ha qui condueixi

    ResponElimina
  7. uf, no et quedes curt tu tampoc amb històries punyents. Sempre que algú no em contesta un "uatsap" que jo penso que és important em ve al cap que no li hagi passat alguna cosa. Aquests missatges provoquen una comunicació que abans no exigíem. Esperem una resposta, estem acostumats a conversar i a rebre confirmació de rebuda del missatge. En aquest cas no rebre resposta és l'eix del drama principal, encara no descobert per ella. És un relat breu, actual, impactant i trist.

    ResponElimina
  8. Ei, quin mal rotllo. No escriguis coses d'aquestes! Jo sóc una mica paranoica, i quan espero notícies d'algú i no arriben, sempre acabo pensant fatalitats diverses... =(

    ResponElimina
  9. Encara es pot viure sense Uatsap.
    Una història molt trista...

    ResponElimina
  10. Ei! que jo sobrevisc sense uatsap! Quina història! fa venir esgarrifances!

    ResponElimina
  11. Jo em pensava que seria una reflexió tirant a negativa sobre el uatsap, tipus Facebook, no sé per què, i em trobo amb una història ben trista, aquests missatges sense resposta cada cop més angoixants...

    No té res a veure, però avui he llegit un article ben maco del Romeva sobre els castellers i he pensat en tu, que ets EL casteller :)
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/228813

    ResponElimina
  12. Aquest text em recorda a alguna de les meves Històries inacabades.

    Aquesta mena de textos deixen un regustet de boca... ufffffffff!

    ResponElimina

  13. A mi m'ha recordat, als que es van morir a les torres bessones de Nova York i els van enviar un missatge als familiars. I molts d'ells van trobar aquest missatge de comiat al contestador. Deu ser una de les coses més fortes de superar, l'adéu d'un familiar que sap que es mor en accident i s'acomiada amb la veu. I tu guardes la veu, perquè és millor que una fotografia, és la persona mateixa.

    ResponElimina
  14. Però... XEXU!!... què animal!!

    Ostres, perdona... ha estat el primer pensament que m'ha vingut al cap... He estat a punt "d'auto-censurar-me", però és que és ben bé així... Com has pogut matar-lo?? Pobre noi!!... I ella... anar escrivint missatges que... ooooh!

    Està molt ben escrit i has aconseguit un efecte molt fort en un relat molt breu... M'agrada quan escrius així, perquè et ve un "atac d'inspiració"... però, si us plau, el proper que no sigui tan bèstia, eh? :-))

    ResponElimina
  15. Alaaaaaa!!! Molt bon relat. Collons, quin mal cos que queda.

    ResponElimina
  16. mira! una història que podria ser ben bé realitat, que n'hi ha que estàn més pendents del mòbil que del món real!

    ResponElimina
  17. M´apunto al grup dels que no tenen uatsap, diré de moment, encara que volia dir, ni falta que em fa!.
    I dit això, la història és ben forta, que també pot passar amb els que funcionem amb sms, tot i que mai l´he fet servir al cotxe, ni tans sols per una trucada. Abans d´haver-hi mòbils la gent vivia també i esperàvem una trucada al fix i, abans de tot això, una cita o una carta.
    La tecnologia té les seves coses bones i les menys bones, anem massa accelerats!!

    Molt bon relat, curt, intens i amb final tràgic.

    Aferradetes!

    ResponElimina
  18. Jo tampoc no en tinc, resulta que encara sóc d'aquelles persones que només fan anar el mòbil en cas de necessitat.
    Però tinc dues filles que no se com explicar-los que si haguéssim de tenir cada cosa que es posa de moda ja estaríem vivint sota un pont. Quan saps com funciona la meitat de les coses que té el teu mòbil resulta que ja han sortit dues o tres versions més modernes, més complertes i amb més funcions.
    Els sembla que necessiten "facebuc""uatsap" i què se jo què més per parlar amb amics i resulta que quan es troben no saben que dir-se.

    ResponElimina
  19. juro que no el tornaré a mirar al carrer! kin iuiu!

    ResponElimina
  20. Vaja, aquesta tarda volia trucar a la companyia telefònica per veure què passa amb el meu mòbil que, tot i tenir WiFi a casa, no hi ha manera de què se'm pugui connectar a la xarxa. Però quan ho anava a fer m'ha trucat ma mare i... aix, potser és un senyal!! ;)

    ResponElimina
  21. Hem arribat a un punt tan esperpèntic amb l'ús del mòbil que fa pena, molta.

    ResponElimina
  22. mai es pot travessar un carrer pendent del mòbil, per molt que tinguem el semàfor en verd!

    ResponElimina
  23. Fa un mes que he canviat de mòbil, i tinc aquesta aplicació, no la utilitzo massa, dec tenir poquetes coses a dir, em pregunto quin lloc ocupa la comunicació verbal i no verbal, una mirada, un gest, una olor, dues paraules...història dura la que expliques.

    ResponElimina
  24. Uf, de gallina de piel, però francament bo.

    ResponElimina
  25. Gràcies per comentar el relat. M’alegro que us hagi agradat, o sobtat, almenys. Curiosament, jo m’imaginava el protagonista creuant el carrer, caminant. Molts heu pensat que anava en cotxe i que es produïa un accident. Bé, com que no ho explico clar, qualsevol versió val. El final, malauradament, és el mateix. Les trampes de la tecnologia. Estem molt enganxats, oi?

    Senyu Reykjavík, tanta comprovació no pot ser bona.

    Pons, es farà necessària, com aquella de prohibit fer el Gagnam style.

    Glòria, el tema és actual, però espero que el desenllaç que explico no sigui una cosa massa habitual!

    Sr. Gasull, bona aquesta! M’ha fet gràcia això de que ella ho veurà al twitter. Tal i com estan les coses, ja no m’estranyaria gens. Som totalment dependents de la tecnologia!

    Nimue, vigila, que ara ja saps què pot passar! Bé, espero de veritat que no passi, quin ensurt, tu!

    rits, ja saps que si no acaba malament, és que no és meu. Home, alguna cosa greu havia de passar, no? Però tampoc dic quina. Cadascú que pensi el final, segur que va algú i me’l capgira.
    Home, què és això de copiar tant? Em copies els posts dels gats, ara el títol d’aquest... fatal, eh! No, que és broma dona. A veure què ens expliques del trastet aquest. Mòbil nou, suposo.
    Ostres, la història que expliques és digna d’una pel•li romàntica, eh! Tret que, com que no és una pel•li, no acaba bé. Però no diràs que no és un bon argument, de fet ja n’hi ha algun de similar, oi? Si no pregunta-li a la Sandra Bullock

    Dani...él, benvingut al Bona Nit. Em sembla que barrejar carreteres i mòbil, mai no és un bon negoci...

    Sílvia, ja saps que competim per veure qui entristeix més els lectors. Algun dia ens hauríem de posar d’acord per escriure un relat ‘flors i violes’, i la gent fliparia. Recordo el teu relat que parlava de Whatsapp, era una altra mena de desgràcia la que descrivies, oi? Bé, la manca de respostes era per una altra cosa, però mai se sap. Això d’esperar resposta ja passava amb els sms i els mails. Però com que ara és gratuït, es fa des del mòbil, en qualsevol moment i lloc, sembla que no respondre sigui un sacrilegi. Per sort, no el faig servir massa, però igualment sóc patidor, així que espero no barallar-me massa amb aquest trasto.

    Yáiza, home, al dia s’escriuen milers de milions de whatsapps, i no crec que passin aquestes coses massa sovint. No volia emparanoiar ningú, és clar. És només un relatet. Se m’acudeixen coses molt macabres, ja ho sé.

    Maria, ja veus, aquest sí que en tenia, i ja no viu.

    Porquet, com deia en Gasull, potser ella s’assabentarà de la notícia per twitter, ja seria el que faltava.

    Carme, el que fas tu és més del que pot dir el nostre protagonista, que sí que en tenia.

    Gemma Sara, segueixo tenint mania al facebook, però el whats és una útil eina comunicativa, ràpida i fàcil. Massa ràpida i fàcil, perquè de vegades atabala una mica. D'aquí també que em surti aquesta història, en el cap de cadascú tothom deforma la seva pròpia realitat fins ensopegar amb els seus elements narratius. I a mi sempre em surten històries tristes.
    He llegit l'article, està força bé. Escrit des de l'emoció d'un pare casteller, i un casteller novell, és clar. Jo no posaria el meu nom amb l'article en majúscules, sóc un casteller qualsevol, i a dia d'avui no pas el més emocionat ni complidor, però ja he passat molts anys dedicant la vida als castells, ara només hi dedico bona part del cap de setmana, que no és poc.

    Kuroi, si volen els el passo, però que em paguin els drets d'autor!

    Maurici, som amants de finals tràgics, oi? Quan no és la nostra vida la que està en joc, som capaços d'escriure qualsevol desgràcia. A més, sabem que remourà tothom que ho llegeixi.

    ResponElimina
  26. Helena Arumi, el cas que expliques és més greu perquè ja no és que sigui basat en un fet real: és un fet real! Va ser molt fort allò, i segur que hi ha mil i una històries d'aquestes. Ha de ser molt dur saber que moriràs d'un moment a l'altre, que facis el que facis, no hi ha sortida. Cadascú reacciona a la seva manera, això és tot un estudi psicològic. Fins i tot hi ha gent que es tirava per no quedar-se esperant la mort...

    Anna, les meves històries, ja ho sabeu, sempre són una alegria...

    Assumpta, ja em pots dir animal, però sembla mentida que no t’ho esperessis, si ja em coneixes! Res, sóc perfectament capaç de carregar-me algú en un relat tan curt, ja veus. Lamentablement, els meus atacs d’inspiració ja saps com són també. M’alegro que t’hagi agradat i que el trobis ben escrit. A veure si algun dia t’arrenco un somriure en comptes d’una esgarrifança.

    Jordi, si deixa mal cos, ja és l’objectiu que es buscava!

    Alba, i tant! El problema és que he de reconèixer que jo de vegades també, i potser per això em surten aquests relats. És clar que jo vaig llegint pel carrer i no li veig el problema!

    Sa lluna, cal reconèixer que aquests sistemes de missatgeria ràpida són molt útils, practiquíssims, però potser massa llaminers, perquè són gratuïts, i hi ha qui es passa enganxat a l’andròmina tot el dia. El preu dels sms fa que no hi dediquis tant temps. Abans les coses eren diferents, però en cada època hi ha hagut les seves coses. I la tecnologia ens fa més capaços, però també ens resta coses, i en realitat no ens fa tanta falta. Senzillament ens facilita la vida, i un cop t’hi acostumes, estàs perdut.

    Jomateixa, ets una heroïna. Jo volia ser així, vaig trigar molt a tenir mòbil, però quan tens un trastet a les mans que es pot connectar a Internet de manera fàcil i ràpida... La tecnologia té les seves trampes, i les relacions virtuals que s’estableixen són diferents de les reals. Parlem de gent coneguda, el que fem per aquí als blogs és diferent. Però sembla que si no estàs a la última i tens aquests mètodes de comunicació no ets ningú. Encara et queda molt per barallar-te amb les teves filles!

    Clídice, mira’l, però aturada, i assegurant-te que no pot passar-te res dolent!

    Marion, home, no és preocupant que el mòbil no se’t connecti a la xarxa de casa, mentre tinguis un altre lloc del que connectar-te, és clar! Com que comentes, interpreto que sí que tens un altre trasto amb connexió, així que cap problema.

    Pati, només és un relat, però ja se sap que els relats els inspira la realitat.

    Dafne, ja buscava que es capgiressin una mica les sensacions.

    Sr. Mayol, has imaginat el relat com jo! Molts han pensat que el protagonista anava en cotxe també. Jo me l’imaginava creuant el carrer. Però com que no ho explico, interpretació lliure, tu!

    Marta, però el trasto aquest no està per substituir la comunicació verbal i no verbal. Serveix per comunicar-se amb gent que està lluny, tant si és molt o poc, per dir-se coses quan no tens l’altre davant, de manera fàcil, instantània i gratuïta, a més. Tot el que fomenti la comunicació és positiu, al meu entendre. L’únic problema és que se n’ha de fer un ús responsable, i aquí és on els humans fallem. Rarament fem un ús responsable de les coses.

    MontseLladó, ja era això, esparverar una mica el personal.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.