diumenge, 23 de setembre de 2012

Regal de comiat

No sóc una persona que es mostri propera de bones a primeres. Això es demostra a la feina, on la meva relació amb la gent que no treballa directament amb mi és de molta distància, fins el punt de no mostrar-los massa estima i mantenir-me aliè a les dinàmiques generals. Anar a la meva, vaja. Llavors és quan algú es sorprèn quan els que treballen al meu grup estan contents, i em demostren afecte. No cal ser molt llest per adonar-se que jo cuido els que he de cuidar, i els altres millor que es cuidin solets.

I si a algú li quedava algun dubte, l'altre dia vaig rebre un regal inesperat. Quan algú marxa de l'empresa se li sol fer un detall entre tots, i la gràcia està en arrencar una mica de plorera, no ens enganyem. Però en aquest cas, un cop seguit el protocol, el que gairebé es posa a plorar sóc jo. La meva companya ja ha abandonat l'empresa, després del temps que va donar de marge, i deixa un gran buit. I també em va deixar una carta personal escrita d'aquelles que t'arriben ben endins. En ella explica què ha significat treballar aquest temps amb mi, i encara que no calia, veig que el sentiment és recíproc, es tracta d'una amistat de veritat. Fins i tot m'anima a ser més segur de mi mateix, creure més en mi, ja que ella sap que, tot i que és la imatge que dono de portes enfora, no sóc de ferro com de vegades aparento ser. Com em coneix la maleïda!

Així és com m'agraden les coses. No pretenc ser simpàtic per tothom, caure bé, tenir un munt de coneguts i saludats. No vull importar a molta gent, sinó importar molt només a uns quants. Penso que me'n surto. I això sí que em dóna seguretat.

29 comentaris:

  1. sóc dels que penso que es poden tenir moltes amistats, però de les de veritat n'hi han poques i potser així ha de ser perquè siguin veritables.

    ResponElimina
  2. si no es ser molt indiscret, quant de temps portaves treballant amb ella?

    ResponElimina
  3. Doncs enhorabona, perquè si aconsegueixes ser molt important per a uns quants, aconsegueixes el que molts es marquen d'objectiu a la vida. Ei, que a mi m'agrada tenir molts coneguts i saludats, eh! Però no hi dedico grans esforços... com dius tu, més val esforçar-se en els més propers.
    Llàstima que marxi la teva companya, sobretot si a més era amiga. Segur que la trobaràs molt a faltar!

    ResponElimina
  4. Aquests regals són els que arriben més endins! amistats de veritat i qualitat ben poques...els altres com deia el Pla coneguts i saludats....amb qui tenim afecte i afinitat es amb qui de debò compartim, als qui escoltem quan ens diuen segons què...perquè són ells, elles, qui ens importen ....

    ResponElimina
  5. És que no cal ser simpàtic amb tothom, ni el centre, ni voler tenir mil amics. Només amb qui realment s'ho mereix.

    Això crec que és ser un mateix, i quan un és un mateix és quan s'estableixen relacions veritables. I en les relacions veritables es dóna i es rep afecte.I quan t'ho demostren, et sents genial, xq si que cal que t'ho diguin. A tots ens cal.

    ResponElimina
  6. Crec que amagues un gran cor però et poses una cuirassa que amaga la teva sensibilitat i no deixes opció fàcil als altres a descobrir la gran persona que ets. T'has de deixar anar una mica, i això no vol dir que siguis amic amb tothom, però tampoc cal ser tant distant en general. Vaja, crec jo. Trobaràs a faltar a la teva companya, però ja teniu un raconet l'un al cor de l'altre i això és bonic i reconforta davant l'absència.

    ResponElimina
  7. Tu parlaves molt bé d'ella i, pel que expliques ara, es nota que ella també t'aprecia molt a tu... Doncs això és molt maco!! Ara ja saps que malgrat la gran distància en quilòmetres que us separarà, la vostra amistat us farà sentir sempre propers... No podràs anar a fer un cafè amb ella, però gràcies a les noves tecnologies podreu seguir totalment en contacte :-))

    ResponElimina
  8. Una carta de comiat escrita amb el cor i que arriba al cor és un gran REGAL.
    Felicitats doncs,no tothom és mereixedor d'aquests regals.

    ResponElimina
  9. Cada un és com és. No cal anar fent-se el simpàtic amb tothom, si un no és de temperament extravertit. Si un obra amb correcció i amb noblesa pot fer amistats de les que duren tota la vida.

    ResponElimina
  10. Jo faig el mateix. Hi ha gent que es dedica a ser molt simpàtic i a caure bé a la gent però després els altres, a qui cauen molt bé, han de fer part de la seva feina (moltes vegades sense reconeixement). També és un sistema per anar a la seva i no fer-te cas perquè és clar, és tant simpàtic/a. No tothom eh!! però ja m'he trobat uns quants.

    ResponElimina
  11. El més important és ser un mateix, i sentir-se bé essent-ho. L'amistat autèntica és la que ens fa sentir el que som. La trobaràs a faltar!!!!

    ResponElimina
  12. És tota una sort aconseguir una amistat així. Com ja vaig dir, no la deixeu refredar encara que hi hagi distancia.

    ResponElimina
  13. Tothom pren les seves opcions i l'important és que funcionin. A tu et va bé funcionar així. Em sembla perfecte! I fa il·lusió veure la reciprocitat en els afectes, i les amistats. Em fa il·lusió que ens ho expliquis!

    ResponElimina
  14. a mi també m'ha agradat que ens ho expliquis així tal com ho sents i com ho vius..
    enhorabona per aquestes experiències tan gratificants!

    ResponElimina
  15. Ja t'havia llegit anteriorment alguna entrada similar amb això de no ser proper i aparentar, però, tot i que no et conec personalment, crec que tot és façana i aquesta companya t'ha ben clissat!
    Un bonic regal, sí senyor.

    ResponElimina
  16. malgrat la carcasa que de vegades ens posem...hi ha qui ens arriba ben endins
    genial!!

    ResponElimina
  17. Fins fa relativament poc no he volgut tenir a la feina cap mena de vincle més enllà del que és la convivència i el respecte amb persones amb qui passes moltes hores.

    Sé que hi ha persones que d'aquest respecte i convivència en diuen amistat. Crec que tots posem el nivell segons pensem i volem. A la feina, als blogs i a fora.

    Després hi ha les coincidències i les discrepàncies, i la forma de viure-les i compartir-les. I aquí, em sembla, és on comencem a conèixer la forma de ser dels altres i la pròpia. I després de conèixer hi ha la possibilitat de "ser-hi", de fer costat quan cal si es vol. Una suma de responsabilitat i de voluntat.

    Algunes vegades, per timidesa, per incompetència, per maldestresa... alguna de les variants no s'explicita. I el que no es diu, no se sap. Encara que s'intueixi.

    Estic content per tu si la teva companya ha tingut la gosadia -sovint associada a la joventut i inexperiència, i a la impúdica expressió dels sentiments dels innocents- de demostrar-te en lletra escrita els seus sentiments. És un gran regal.

    Només, doncs, donar-te l'enhorabona.

    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  18. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  19. L´estima es guanya de mica en mica, quan veus que hi ha una bona comunicació i no només a nivell de treball. Per estimar, el coneixement de l´altre persona és la clau, saber com es comporta en diferents situacions, saber que et dóna suport en moments difícils... vaja, jo sempre he dit que hi ha una química especial entre els amics, que amb les altres persones no hi és.

    El detall és magnífic, no deixis de comunicar-te amb ella!!

    Molt bona nit!

    ResponElimina
  20. Xexu, fa dies que no et comento, perquè et llegeixo des del mòbil i no sé per quin collons de motiu, des d'allà no puc deixar comentaris. Els escric i després de clicar a "Publica", s'esborra. N'he perdut de molt bons!! Avui, però, et llegeixo des del portàtil i no he dubtat ni un moment el que volia escriure.

    Tu diràs el que vulguis, i t'agradarà que et diguin que ets un FPM, però de malicia no en tens gota, quan es tracta dels teus. Sovint penso que tinc sort d'haver-me topat amb persones que m'han sabut conèixer, com tu i de qui avui puc dir que m'han fet créixer i anar obrint portes a altres maneres de veure les coses. És una llàstima que no poguem traballar junts. A mi m'encantaria!

    Sap greu perdre companys de feina d'aquesta categoria, el dia a dia se'n ressentirà. El consol és que has guanyat una amiga i això s'ho val tot!

    ResponElimina
  21. És difícil arribar al cor de les persones, caure bé a tothom i ser super mega simpàtic amb tothom.... de fet, crec que això és impossible. Per tant, allò que compta és que arribis a ser realment important per algú.
    A mi personalment m'encantes.... m'agrada la teva manera de dir les coses que penses així... pam! sense ser gaire simpàtic, ni gaire antipàtic i suposo que sol per això ja deixes una petjada important a la memòria de qualsevol!

    ResponElimina
  22. El meu agraïment és per a l'amiga que dóna força i seguretat a l'amic blogaire.
    De passada, aprofito per donar les gràcies a l'enemic Rajoy pel coratge que ens dóna. Espanya cau sola, de fet. Poques empentes necessita ja.
    Salut i llibertat!

    ResponElimina
  23. Estic amb tu: posats a triar entre quantitat i qualitat, no hi ha cap mena de dubte.

    ResponElimina
  24. Un d’aquells posts que ve de gust escriure, però també reflexionant sobre com em veu la gent que no rep tantes atencions per part meva. Sóc conscient que no tenen massa bon concepte de mi, almenys en alguns aspectes, però m’és força igual. Mentre els més propers sàpiguen com sóc, ja en tinc prou. Gràcies a tothom pels comentaris.

    Sr.Gasull, d’amistats de veritat no se’n poden mantenir gaires, que és molt cansat. Però les que tenim s’han de cuidar tant com puguem, que val la pena conservar-les.

    Pons, han estat prop de tres anys, em sembla. Però el temps no hi té massa a veure, ens vam entendre bé de seguida i hem continuat donant-nos suport fins el darrer dia. I espero que continuem fent-ho en la distància.

    Yáiza, sí que la trobaré a faltar, però s’ha de tirar endavant i fer servir els recursos que ara tindré. El que espero és no perdre el contacte amb aquesta persona, ara per ara li farà falta, i espero que l’amistat es pugui mantenir, tot i la distància. A mi no em desagrada conèixer molta gent, però no els presto l’atenció que podria, perquè m’agrada centrar-me en uns pocs. Sempre ho he fet així, i penso que no m’ha anat malament. I ja sé que no cauré bé a molts, però què hi farem, no?

    Elfreelang, i tants altres que n’hi ha a qui més val no fer esment. Si hem d’estar per tots, mirar de caure bé i no molestar a ningú, és massa feina i massa estrès. Cordialitat, brometes i el que faci falta. Però l’afecte i l’amistat la guardem per aquells que la mereixen de debò perquè ens la saben tornar en la justa mesura.

    rits, ho expliques perfectament, senyal que ho has viscut de molt a prop. Estar a l’aparador de tothom és molt cansat, i no acaba aportant res de bo. Després quan necessites algú de veritat és possible que equivoquis la tria, perquè suposaves més relació de la que hi ha. Tenir a prop aquells que saps que no et fallaran és la clau. Encara que sovint la gent ens falla, i nosaltres també fallem, però no podem valorar-ho per un cop, cal tenir en compte tot el que algú ha fet per algú, com ell o ella té en compte el que hem fet nosaltres.

    Laura T, em sembla que em defineixes perfectament. Seria com una assignatura pendent, el que passa és que no acabo de voler millorar en aquest aspecte. No em molesta tenir lluny a les persones que no em toquen directament, i en canvi m’esforço en tenir prop aquelles amb les que comparteixo coses. És una orientació dels esforços. Ara, amb els altres cordialitat i bromes les que vulguis, tampoc no sóc tan esquerp, però no els deixo que s’acostin massa, ni m’hi acosto massa tampoc.
    La companya que marxa és especial. Potser si no hagués treballat amb ella directament no l’hauria conegut tant, i m’ho perdria. Però ens hem entès sempre molt bé i ens hem ajudat molt. La considero una amiga. Ara la feina és mantenir la relació, encara que estarà a l’altra punta del món. Veurem si els dos som capaços de complir les intencions que ens hem mostrat.

    Assumpta, espero que les paraules no es quedin en res, tenim voluntat de seguir en contacte, en principi per mail, i encara que sigui a tanta distància, seguir-nos fent costat com fins ara. No treballarem junts, que també fèiem un bon equip, i no ens veurem, però hi ha coses que no tenen per què perdre’s. Està bé no estar equivocat, els dos ens teníem molta estimació, no és només jo que la valorés molt, ella també aprecia tot el que he fet per ella, i això està molt bé.

    Joana, precisament per això, perquè sé que no és un regal que es mereix tothom, li dono moltíssima importància i m’arriba el cor. Em demostra que el sentiment és compartit.

    Glòria, dedico els esforços a ser més que correcte amb la gent propera, m’agrada ser-hi en tot moment. I els que no, doncs mala sort. Cordialitat i no perdre les formes, almenys s’intenta, però no cal posar-hi tant esforç.

    ResponElimina
  25. Jordi, ja no dic tant. HI ha gent que té la necessitat de caure bé, però no va més enllà ni ho fan per aprofitar-se de res. Res és criticable, només dic que jo no sóc d’aquests, m’agrada estar bé amb la gent que m’envolta, però no faig grans esforços per estar bé amb tothom. No cal, no?

    Dafne, segur que la trobaré a faltar. Està bé trobar una persona amb qui pots ser tal com ets i entendre-t’hi, sense haver d’amagar-te o fer coses que no et són pròpies. És una sort si és algú amb qui treballes.

    Jomateixa, això intentarem, no refredar-la i seguir en contacte. Això de que hi hagi 15000 quilòmetres de distància no hi fa res, oi?

    Carme, doncs sí, és la meva manera de funcionar, i més o menys em va bé, perquè quan notes la reciprocitat en els afectes, veus que te n’has sortit. Són relacions més plenes, que no aquestes més superficials, almenys jo ho veig així.

    Lolita, aquest blog ja és això, un lloc on abocar vivències i impressions de les coses que m’envolten. A mi m’agrada compartir-ho i m’alegra que em llegiu.

    Deric, sóc persona esquerpa amb aquells que no em són propers, però és una mena de mecanisme de defensa, és clar. Tampoc no és que passi per algú que no sóc, és la meva manera de ser amb ells. En canvi, amb els que em toquen més de prop i la meva gent sóc molt més proper, aquests reben el que els altres no perceben. I és clar, aquesta companya sap que em tenia per a tot, igual que jo a ella, com no m’havia de clissar!

    Sargantana, podríem dir que aquells que deixem traspassar la carcassa són els importants de debò.

    Docus, sempre he trobat còmode tenir una persona de suport a la feina, algú a mà amb qui descarregar-se de moltes coses. Però no atorgo el grau d’amic a qualsevol. Tampoc sóc ingenu, ja hem parlat altres cops aquí mateix de les amistats de la feina, i com desapareixen un cop deixes el lloc que ocupes. Com sempre, hi ha una possibilitat que això passi, no ho negaré. Però en aquest cas, es tracta d’una persona que val molt la pena, algú per qui he lluitat a capa i espasa i que he defensat moltíssim. Ens hem entès i ens hem protegit, a banda de servir-nos de confessors. Per això ara més que mai m’agradaria conservar aquesta persona que marxa, sigui de la manera que sigui. I sí, les coses ens les hem dit, tot i que entre amics no cal dir-se massa, tant ella com jo ens hem dit com hem estat d’importants aquest temps que hem compartit colze amb colze. Potser ara s’acaba i haurem de buscar noves persones importants, la vida és molt fluctuant, però això no farà oblidar totes les coses viscudes, i pensar que és una persona amb la que es pot comptar. I que no són tot flors i violes, eh? També hem tingut enganxades, però les hem solucionat parlant, i això encara parla més a favor d’aquesta amistat.

    MBosch, bàsicament penso com tu, ja ho veus. La cordialitat no s’ha de perdre mai, i fomentar el bon ambient potser tampoc no costa tant. Els problemes venen quan gent per qui no tens interès et demanen compromís, que participis, que t’integris... i no parlo de gent amb bona voluntat, ja que això és molt d’agrair, sinó de gent que es munta el seu clan i t’hi vol incloure, d’aquests de ‘estàs amb mi o estàs contra mi’, i per aquí no hi passo. Amb aquest, estopa. Amb mi pots estar, però no anirem en contra de ningú.

    Sa lluna, com deia més amunt, quan aquesta noia va arribar jo ja tenia una persona de suport a l’empresa, algú amb qui parlava força de les nostres coses. Però ella la va substituir totalment, el nivell d’enteniment era molt més alt, a banda que és una treballadora incansable, compromesa i és d’una manera que valoro molt. Això no vol dir que ens entenguem sempre, que té caràcter la noia, però tot s’arregla parlant, i això fa que l’amistat guanyi enters. Intentarem no perdre el contacte, i a veure si dura, que sempre es diu molt i després no se sap mai. Jo m’hi esforçaré, val la pena.

    ResponElimina
  26. Txaro, els mòbils els carrega el diable, ja se sap. Bé, el diable i els carregadors. Gràcies per seguir-me, encara que et quedin coses al tinter, m’agrada que ho facis.
    Em sembla que dels temps de FPM han canviat coses, tampoc no sóc com abans. Però sí que em comporto molt diferent amb ‘els meus’ que amb ‘els altres’. Cosa gens estranya per altra part, no trobes? Ja m’has dit altres cops que t’he ajudat a créixer, hem viscut coses que ens han ajudat a tots dos, i així es fa camí. Sempre ens hem dit les coses com no les diuen els altres, això fa una diferència, i fa que valorem l’amistat que tenim. A mi també m’agradaria treballar amb tu algun cop, encara que penso que la nostra productivitat seria força baixa!
    A les feines ja se sap, la gent va i ve. Potser és per això que no acabem d’agafar estimació als companys. Però bé, si passa, cal aprofitar-ho.

    Alba, hi ha gent que se’n surt molt bé, no creguis. N’hi ha d’aquest que es porten bé amb tothom, alguns perquè tenen encant natural, i altres perquè els agrada ser el centre. Però pel meu gust, millor no donar massa la nota i esforçar-se amb els que tu vols.
    De vegades em passo amb la manera de dir les coses, oi? Això em falla una mica. Es pot dir el que es pensa de moltes maneres, i jo faig curt de diplomàcia. No sempre, però de vegades sí. Què hi farem.

    Jordi Dorca, ets un paio agraït, hehehe. Doncs res, a repartir agraïments per tots, però posats a fer, jo prefereixo els de la meva companya. A en Rajoy no l’ensabonem més que encara s’ho creurà. Com que és tan passerell, seguirà dient bajanades, i nosaltres seguirem inflant-nos.

    Montse Lladó, és un dels casos en que aquesta distinció queda molt clara, per mi no hi hauria d’haver dubtes.

    ResponElimina
  27. Jejeje... Ai Xexu, quina gràcia... parles de tu però són paraules que podrien haver sortit ben bé de la meva!!! Jo sóc del mateix parer... en tinc pocs però amb unes arrels que són difícils d'arrencar. Com un mirall vaja.

    ResponElimina
  28. Caram, XeXu, quin regal. Això més que un regal és un tresor. Jo, una mica com tu, sóc d'aquells que em costa molt obrir-me plenament a gent que no conec. Com t'he dit altres vegades encara pateixo de força vergonya tot i que he aconseguit moderar-la una mica. Això, on se'm nota més, evidentment és en l'entorn laboral on difícilment passo, amb la majoria de persones, d'una relació laboral estricta. Amb això no vull dir que no pugui fer bromes o somriures quan pertoca, però faig una distinció bastant marcada entre feina i vida personal. I no m'agrada massa que una interfereixi en l'altra, especialment en la direcció de vida laboral cap a personal. Suposo que per això marco forta distància i em costa fer grans amistats al món de la feina. Amb això no vull dir que en les diverses feines no hagi aconseguit tenir relacions força properes, però sempre ha estat qüestió de força temps i d'anar cuidant aquestes relacions!

    ResponElimina
  29. Martulina, per mi és la manera. De què serveix tenir una miqueta de cadascú quan pots tenir molt i ben profund d'uns pocs? Em quedo amb la segona opció.

    Porquet, hi ha una petita diferència. A mi em costen horrors els primers contactes, establir aquesta coneixença em resulta molt difícil, però un cop coneguda una persona, no em costa apropar-m'hi... si vull. Aquí està el tema, no és que tingui vergonya o em costin les relacions socials, senzillament que no m'interessa establir-les, si no és que veig en l'altra persona alguna cosa especial. I això, on es veu molt, efectivament, és a la feina. Jo també sóc de fer bromes i dir moltes animalades per fer riure, però això no és sinònim de proximitat. On sí que coincidim és en no deixar que la vida personal es difongui massa a la feina. Hi ha amb qui tinc molta confiança, com la noia del post, però penso sincerament que la majoria dels altres companys no n'han de fotre res de la meva vida, i així els ho deixo clar. Com a totes les feines, hi ha molts amants de les tafaneries, i jo no penso entrar en el seu joc. D'això ja n'hem parlat altres cops també. La meva vida és meva, i només la sabrà qui jo vulgui.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.