dilluns, 10 de setembre de 2012

Encara RPR

La ment humana és capritxosa, de vegades petits detalls ens poden fer sentir molt malament, quan potser en altres moments els deixaríem passar sense problema, però en aquell precís instant ens deixen tocats. I per complicar més les coses, les sensacions canvien tan ràpidament com han vingut. En un mateix dia pots topar amb la realitat i sentir-te gran, massa gran per la vida que estàs vivint, i hores després improvisar un concert com feia anys que no feies, oblidar-te que ja estàs preparant el sopar, que l'endemà matines per anar a la feina, anar a buscar el cotxe i plantar-te a força quilòmetres per gaudir del grup que, quan se suposava que eres jove i vivies al minut, perseguies per tot el país. Potser ja no ets tan jove per fer el que fas. Potser encara no ets tan gran com per deixar de fer-ho.

32 comentaris:

  1. Potser tot depèn de què estimes i de com ho estimes.

    Potser el que cal és estimar la ruta, llavors el camí deixarà de ser només un mer lloc de pas.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. L'edat la portem al nostre interior. Hem d'acceptar la que tenim, naturalment, però no hem de deixar-nos atrapar sempre pel que se suposa que hem de fer "a la nostra edat". De vegades ens hem de deixar guiar pel que ens demana el cor.

    ResponElimina
  3. L'edat penso que no hi te res a veure amb el que fas o pots fer...Només cal deixar-se anar i deixar que la intuïció o l'interès et guii!!....I si t'has passat, el cos ja t'ho dirà!!
    Això és viure i el que és important és, no perdre mai la il.lusió.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Tenim l'edat que tenim i, inevitablement, tenim uns deures i obligacions. Per això de tant en tant és alliberador deixar sortir "el nen/adolescent" que duem dins i fer alguna cosa que no fem normalment. M'agrada la reflexió que fas sobre com de ràpid canvien les sensacions, és ben veritat.

    ResponElimina
  5. No he deixat mai de ser una nena dins un cos que cada any en suma un més. No ho facis tu.

    ResponElimina
  6. Avui les teves paraules cobren molt sentit per a mi...No perdis les il.lusions, malgrat sotracs i pors. Sí la ment humana és capritxosa, a vegades sols veiem allò que volem veure i les emocions són les capitanes del nostre vaixell.

    Una abraçada Xexu,

    ResponElimina
  7. L'edat no hi és als anys sinó a l'esperit!

    ResponElimina
  8. el que compte són les ganes i la capacitat de poder-ho fer, la resta tan l'hi fa

    ResponElimina
  9. Entenc massa bé aquest post i me'l faig molt proper. I la veritat, no sé quina resposta donar, xq ni a mi mateixa m'és fàcil. Em miraré els comentaris a veure si veig la llum.

    Tan sols que facis el que et demani el cor i el cos, sense pensar si ets massa gran o encara ets jove, això es porta dins. L'important és viure com un vol viure, fer allò que vulguis fer, sentir-se bé.

    Això si, hi ha coses que sempre et mouran. Al sonar vaig veure una parella vora la cinquantena ballant New Order. Veure'ls gaudir com ho féien era genial, va ser una injecció de vitalitat increïble.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ah, i m'he descudidat a la frase, que qui diu New Order, diu el que sigui, el que et mogui i doni vitalitat.

      Elimina
  10. Viu intensament, l'avui; perquè demà potser no hi seràs a temps. CARPE DIEM!!! T'ho dic per experiència!!!
    Ilusiona´t, pel que sigui, però que et mantingui amb un esperit que et porti a viure moments realment autèntics!!!.

    ResponElimina
  11. Però, qui diu què és propi de cada edat? És una cosa que no he entès mai...

    Segons els "comportaments considerats standard" jo a vegades actuo com si tingués vuitanta anys, a vegades com si en tingués catorze, altres com si en tingués seixanta, en ocasions com si en tingués sis i mig, o trenta-vuit, vint-i-dos, noranta-set... i, fins i tot, alguna vegada com si en tingués cinquanta :-P

    Fa molts anys tenia una amiga, una mica més gran que jo, que tenia el gran dubte de com es pentinaria quan tingués trenta anys. Com pots veure la qüestió és de vital importància...

    Però si ho analitzem en profunditat, ens adonarem que a la pobre noia li havien inculcat una sèrie de patrons segons els quals, a cada edat "tocava" tal o qual cosa. Ella duia el cabell llarg i suposo que pensava que als trenta ja "tocava" no dur una cabellera tan llarga :-DD

    T'ho vas passar bé al concert? Doncs això és el més important!! :-))

    ResponElimina
  12. Respostes
    1. Podem inventar-nos les sigles no.
      Ràpid, passa ràpid ( el temps , vull dir).

      Elimina
  13. No cal prendre'ns en serio massa sovint. Tinguis l'edat que tinguis estàs molt bé. Viu i ja està.

    ResponElimina
  14. Això d'improvisar concerts i fer quilòmetres i al dia següent estar feta un nyap em sona! jo tampoc em sento tan gran com per deixar de fer-ho. Senta tan bé! ;)

    ResponElimina
  15. Jo faig ganxet com una senyora de 65 i aviam qui em diu alguna cosa!!! Em sumo al que ja t'ha dit altra gent, com la rits i algú més: simplement has de fer el que sents que et bé de gust, o si vols "el que et dicta el cor", independentment dels cànons que marqui la societat per l'edat que tens. És a dir, per posar un exemple, ja deixaràs d'anar a concerts quan deixi de venir de gust. Independentment de quants anys tinguis llavors. Una abraçada!

    ResponElimina
  16. Tenia al cap fer un post semblant perquè últimament estic pensant molt en això. Hem costa molt deixar-me anar i fer les coses perquè sí, encara que no estiguin planejades o perquè la vida adulta m'ha "atrapat". No podria estar més d'acord amb el què dius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia dir EM costa, no HEM costa! Quin mal d'ulls!!

      Elimina
  17. El post de la rits m'ha fet pensar en la meva relació amb el ball i tu em fas pensar en l'edat, de fet, la relació hi ha estat sempre i sempre hi serà, encara que ni tan sovint ni les mateixes hores que abans, el mateix passa amb els concerts, suposo, que et tornes més selectiu, que no et suposi tant físicament, perquè el cos no és ben bé el mateix... dit això, aquest cos que no és ben bé el mateix pot estar encantat de la vida davant una bona sessió de ball o un bon concert, o sigui que... ara no sé quina conclusió treure'n, com diu la Dafne, Carpe diem!

    ResponElimina
  18. L'edat és cirmcumstàncial, canvia amb el temps. Allò important és el que som i que fem el que sentint independentment de l'edat que tinguem.
    Com l'Assumpta: Què és RPR? Xafardera sí...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nena, això no és ser xafardera, és curiositat per aprendre coses noves :-)))

      Elimina
    2. M'agrada més la teva versió. Sóc curiosa :)

      Elimina
    3. Clar que sí, tan sols volem ampliar els nostres coneixements. Això és cultura i prou :-))

      Elimina
  19. Estic convençuda de que l'edat de la persona no sempre correspon amb el que marca el calendari. Mentre hi hagi salut i il·lusió s'és jove.
    Jo també soc de les del Carpe Diem!

    Per cert, encara no hem aclarit lo del RPR, Assumpta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haurem d'endevinar-ho... a veure, si diu "Encara RPR" deu voler dir... mmmm

      Encara ric per riure

      Encara reflexiono pausadament, renoi!

      Encara rosego pomes rosades

      ...

      Elimina
  20. Encara recordo promeses de revolució

    Encara refaig ponts en runes

    Encara revisc passades revetlles

    M'han sortit nostàlgico-tristots... el millor és ric per riure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahaha "encara revisc passades revetlles" és molt bo!! ;-))

      Elimina
  21. Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris en aquest post tan espontani que em va sortir tornant d’un concert inesperat, ja gairebé de matinada. Escrivint-lo també em vaig sentir com temps enrere, quan no mesurava tant les paraules i escrivia una mica més a raig, cosa que no he aconseguit fer mai com altra gent, però una mica més íntims sí que eren. Un post que recorda més l’essència d’aquest blog.

    Jomateixa, no em canso de dir que a mi això de l'esperit jove no em va, que en realitat jo sempre m'he sentit gran. I tot i ser una mica cap quadrat, i home en definitiva, de vegades tinc aquest rampells impulsius tan impropis de mi, però sense els quals la vida podria ser realment depriment. Ja fa temps que vaig veure que si el cor crida no sempre li has de tallar les ales.

    Montse, tinc el mal costum de no escoltar-me massa el cos, així que no considero mai que m'hagi passat. Sempre vaig cansat i amb son, així que no és cap novetat. Algun dia no em podré aixecar del llit, literalment, i llavors sabré que sí, que aquell cop he anat massa lluny. Fins llavors, amb il•lusió o sense, allò que diuen de 'fins que el cos aguanti'.

    Sílvia, aquest nen adolescent que es va escapar a un concert fora d'hores, abans, i no fa tant temps, estava ben present i molt actiu. Per causes alienes a mi sembla que deixa d'existir, deu ser el complex de Peter Pan que els amics ja han superat (per força). M'agrada que t'hagis fixat en això de la velocitat de canvi de les sensacions, passem d'una vall a un cim a una rapidesa sorprenent. I millor fer-ho en aquest sentit, oi?

    Ariadna, no puc fer-ho perquè mai ho he estat. Jo sempre he estat un vell en el cos d'algú que cada any en fa un més. I per empitjorar les coses, no faig cap cas d'aquest cos. Però que sempre m'hagi sentit gran no vol dir que no hagi fet animalades, és com una dualitat que no sabria explicar. No em fan sentir jove, només em fan sentir viu, que no és poc.

    Audrey, de tant en tant ens hem de permetre alguna regressió. No sé si se li pot dir il•lusions, però almenys sentir-se viu. Jo no és que estigui excessivament preocupat per fer-me gran, però sí que em sap greu perdre algunes coses que tenia, que per altra banda és inevitable. I és clar, una cosa és fer-se gran, i l'altra sentir-se gran. Això et deixa mal cos segur.

    Elfreelang, això és el que sempre es diu, però ho creieu o no, jo no tinc un esperit jove, més aviat tot el contrari.

    Sr. Gasull, mentre el cos aguanti, anirem fent.

    rits, pot ser una sensació que es té a certes edats quan et sents a terra de ningú. Per algunes coses et sents gran, per altres jove, no t'acabes d'aclarir. Viure una mica a la que salta potser ajuda, encara que la incertesa no és la millor aliada. En tot cas, la gràcia està en deixar la incertesa per moments puntuals, decisions preses a corre cuita com fèiem abans, que demostrin que encara tens capacitat de reacció. Mai és tard per gaudir de les coses que ens agraden, el problema és que ens convencen de que sí. Suposo que seguir l'exemple de la parella que menciones, és viure fora dels complexos propis de l'edat, i per tant, molt més feliçment. És clar, a me New Order no em faria perdre el son, però d'altres coses sí.

    Dafne, no necessito grans coses per estar bé i tranquil, deixo escapar moltes oportunitats perquè no em calen. No sé si això es pot incloure dins això del carpe diem, la darrera vegada que en vam parlar em vau convèncer que no era una cosa tan dolenta com pensava, però no ho entenc com aferrar-me a qualsevol clau roent, senzillament m'ho prenc com que si estic a casa ben escarxofat però de sobte surt l'oportunitat d'anar a un concert que em ve de gust, per què no anar-hi? No cal tornar-se boig tampoc, però no podem refusar-ho tot perquè no toca. Sortir aquest dia no tocava, però em va anar molt bé.

    ResponElimina
  22. Assumpta, cadascú és com és, i no seré jo qui digui com s'ha de comportar cadascú. Jo tinc les meves idees al cap respecte jo mateix, i em moc en aquests patrons. Sé com sóc, i la impulsivitat no és el meu fort, però que tingui rampells d'aquests tampoc no em fa ser una cosa diferent de la que sóc o dic que sóc. Això era molt habitual abans, fer plans amb zero temps de previsió, però només amb alguns dels meus amics. Amics que a dia d'avui estan molt embolicats com per fer aquestes coses sense pensar en mil i un temes abans. Sí, m'ho vaig passar bé al concert, per què mentir. Aquestes coses s'han de fer, la vida ja és prou trista com per no aprofitar-les quan et ve de gust.
    Ja m'estranyava que ningú no ho preguntés. Són les sigles de 'rutines poc rutinàries', una expressió que teníem amb aquests amics que deia precisament, els de la Comunitat, i que va ser motiu de post aquí mateix fa molt temps. Per això encara RPR... només de vegades. Ei, però si voleu podeu seguir buscant possibles explicacions a aquestes sigles. És divertit.

    Maria, jo sóc un paio seriós, però gràcies per això de que estic bé.

    Nimue, però esporàdicament, eh! Bé, aquest cap de setmana he anat a dos concerts i he sortit els tres dies... tampoc no em puc queixar.

    Yáiza, sempre pots dir que això de fer anar l’agulla de ganxet és per agafar destresa amb la mà i millorar amb el bisturí... no cola, oi? Sí, ja sé que teniu raó. Es tractava de venir de gust i prou, surt l’oportunitat, i et dius ‘per què no?’. Doncs si no hi ha un motiu per dir no, millor dir sí. Mentre hi hagi ganes, anirem fent.

    Marta, faig el que puc!

    Susanna, en realitat jo no sento que la vida adulta m’hagi atrapat, en part és aquí el problema, perquè jo sempre m’he sentit adult i gran, fins i tot quan era jovenet. Però mirant al meu voltant sembla que l’ambient marca que hauria d’estar vivint unes altres coses que no visc. De vegades costa ser espontani si no està planejat, però durant una època això era el pa de cada dia per mi, i de tant en tant encara passa, com aquest dia. I acabes pensant que tant és ser gran o jove, el que s’ha de fer és viure conforme al que et ve de gust. No tocava anar a aquell concert, però en vaig tenir ganes. I per què no?

    Gemma Sara, mai no li he prestat massa atenció al meu cos, i li he fotut força canya. Pensa que he fet castells compulsivament molts anys i després d’una temporada de descans ara en torno a fer. No he tingut la sensació de que no em respongui, segueixo dormint poc i no cuidant-me. Potser aquest maltractament al que sempre ha estat sotmès és el que em permet fer alguna animalada d’aquestes i no notar-ho el dia següent. Respecte a les sigles del post, li explico a l’Assumpta més amunt si t’interessa saber què significa, però m¡ha fet gràcia que li busqueu explicació.

    Mireia, cada cop ho penso més així, encara que sembla que hi ha coses que han de deixar de ser pròpies d’algunes edats, però mentre hi hagi forces per fer-les, i sobretot ganes, anirem tirant endavant. Això de RPR significa ‘rutines poc rutinàries’, si t’interessa ja li he explicat a l’Assumpta amb una mica més de detalls.

    Glòria, et diré com a altres que jo no m’he sentit jove mai, aquest esperit de fer coses i de tenir empenta que es pressuposa a la joventut a mi no em diu res. Sempre m’he sentit més gran del que era, generalment no m’importa, però de vegades et veus massa gran, i això és una altra cosa. Ara, que el sentiment no ho és tot, mentre no et tanquis portes a fer coses que et fan sentir viu, potser jove no, però viu sí. Això de les sigles ja li explico a l’Assumpta més amunt, si t’interessa saber-ho.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.