dilluns, 17 de setembre de 2012

Castells de vuit

Potser se li pot trobar una explicació en el moment econòmic que vivim, les crisis ja les tenen aquestes coses, però cal dir que el món casteller passa per un moment dolç i moltes colles estan a un nivell com mai no havien conegut. Actualment, hi ha moltíssimes formacions que basteixen castells de vuit pisos, és a dir, cinc pisos amb un nombre variable de persones a cada pis (dos, tres, quatre, cinc...), més el pom de dalt, la canalla, que està formada per dosos, aixecador i enxaneta i que compten com a tres pisos més. El fet que moltes colles en facin sembla que els fa perdre valor, però m'agradaria reivindicar la seva dificultat, ja que a més són la base de qualsevol construcció superior.

Aquest cap de setmana he tornat a l'activitat castellera, a tornar a sentir el pes sobre les meves espatlles. Ho he fet sota dos castells de set pisos i un de vuit. Puc assegurar que, per més que es banalitzin, quan no has estat entrenant des de principi de temporada i et poses sota un d'aquests castells, pràcticament sense assajar, no et semblen pas bufar i fer ampolles. Tampoc no puc dir que patís en excés per completar-los, però la meva esquena podria explicar què significa tenir durant uns minuts un pes aproximat de 270 quilos (en el tres de vuit que vaig fer), sense tenir en compte els moviments, que ho empitjoren tot. I gràcies que la rengla (la columna de gent) que portava sobre era lleugereta!

Sempre mirem cap amunt, a aconseguir noves i emocionant fites. Però jo que venia d'una colla molt més petita, m'agradaria no oblidar mai com de difícil és fer castells, independentment de l'alçada i el pes que tinguin. Menystenir un castell de vuit, a més, et pot jugar una mala passada. Ara per ara, i fins que no tingui més rodatge, haver completat un castell així em dóna moltes forces per seguir.

37 comentaris:

  1. Jo no he estat mai en cap colla castellera però sento admiració pels castellers. Potser tècnicament hi ha construccions humanes més difícils a altres llocs (no sé, al circ du soleil, els acròbates xinesos...) però l'ambient que es respira en una diada castellera crec que és insuperable. I sospito que des de dins ha de ser encara més maco.

    ResponElimina
  2. M'alegra veure que aquell retorn al món dels castells que vas anunciar tímidament fa unes setmanes, segueix fent els seus passos! No puc dir que hagi estat a moltíssimes diades castelleres, però quan veig pujar un castell fent tentines, pateixo; i quan els veig pujar ferms i drets amunt, m'emocionen. Sóc una bleda! Però són una cosa molt bonica que tenim, trobo molt xulo que estiguis en una colla i formis part de tot això!

    ResponElimina
  3. Encara que potser que cansat, et veig molt satisfet i motivat, diria jo que no entenc gens ni mica com es fan. Així com ho relates es veu perfectament la dificultat i no em puc explicar com es pot suportar tant pes.
    Sempre que ho he vist m´ha emocionat, és un bon treball d´equip.
    Visualment és una passada, tot i que pateixo de vertigen!!

    M´ha agradat molt veure´t il.lusionat.
    Una aferrada!

    ResponElimina
  4. Jo comparteixo admiració pels castells i castellers amb els comentaristes de més amunt. Però és més que això, m'emocionen tant que gairebé no puc contenir els llàgrimes. Sempre, cada cop! participar-hi deu ser una passada.

    ResponElimina
  5. Deus tenir una esquena ben forta! 270 kilos és moooolt!!! (ara imagino que en XeXu és un tio ben musculós i quadrat :P)
    Me n'alegro que almenys en alguna cosa tot vagi bé i passi per bons moments, perquè la resta..... sembla que estigui ben fumut!

    ResponElimina
  6. Jo he estat una sola vegada sota un castell fent pinya i notant com et pugen per l'esquena......només amb això t'adones de la complexitat de tot plegat

    ResponElimina
  7. Jo, com la Carme. També em corprenen fins a les llàgrimes. I si d'espectador ja és tant emocionant molt més ha de ser viure-ho.
    M'alegra que hi participis i que ho gaudeixis!

    ResponElimina
  8. M'has fet recordar un antic blogaire. Com era el que deia? Crec que "pit i amunt!"
    Doncs això, a estar-ne ben orgullós i a seguir amb l'emptenta.

    Per l'esquena, "l'estirilla" (que no sé com és en català correcte...) va bé?

    ResponElimina
  9. M'agrada molt de veure però no m'hi posaria mai ni a sota ni a dalt. Sóc més aviat patosa i els enfonsaria tots. Me n'alegro per l'estrena, segur que vas reviure sensacions que tenies adormides en el record.

    ResponElimina
  10. Poca broma un castell de 8!!!!!
    Fa uns dies ja parlaves de la teva anterior època de casteller. Veig que hi has tret el nas un altre cop. De ben segur que, malgrat l'esquena, et vas sentir molt bé de tornar a aquest món.
    Fer aquelles coses que ens fan sentir bé. D'això es tracta, no creus?

    ResponElimina
  11. El meu germà i cunyada també són castellers i aquest any per la festa major de Lleida els castellers deixen que tothom que vulgui pugui assistir a un assaig perquè pugin sentir l'emoció des del principi.

    ResponElimina
  12. Fa uns vint-i-cinc anys, més o menys la meitat de la meva vida, un senyor gran, ja jubilat, que passava unes estones per la tarda pel despatx del seu cunyat -advocat- on jo feia pràctiques, em va encomanar el seu amor pels castells. Era de Valls, i tot un expert, de la Colla Vella de tota la vida... Em va ensenyar com es compten els pisos, què és un folre, en fi... les coses més essencials per poder gaudir d'una jornada castellera amb un mínim coneixement de causa... I ho va fer molt bé, perquè em va picar "el bitxet" i, des de llavors, en sóc una gran admiradora.

    M'agraden els castells en sí, veure'ls carregar, l'esforç i compenetració que comporten i tot el que representen de cultura del nostre poble.

    És molt maco, doncs, pertànyer a aquest món, formar-ne part... si hi has tornat és perquè "et cridava"... suposo que, en el fons, sempre has seguit essent casteller :-)

    ResponElimina
  13. Ah, i que sí, clar... Que amb els Castellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa i totes les colles d'elit ens estem acostumant a castells de gama extra, però un castell de vuit, és un senyor castell, un fantàstic castell :-)

    ResponElimina
  14. Jo crec que els que ens emocionem amb e fet casteller no desmereixen els 8 pisos. És tota una fita, aconseguir-los.

    ResponElimina
  15. Cap castell es mereix el menyspreu. A veure quanta gent és capaç d'aixecar un de tres!!!

    ResponElimina
  16. hi ha gent que fa castells, hi ha gent que juga al Starcraft II, cadascú es un freak del que li agrada ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha qui pinta mandales compulsivament... :-P

      Elimina
  17. He vist de ben a prop la cara dels castellers, els esbufecs, el tremolor dels braços quan tot sembla a punt de desfer-se; però sense saber com surt de cada casteller/a una força que manté l'equilibri, permetent coronar el castell.
    Fer castells de vuit, és fer grans castells, i qui els menytingui, que vagi a la plaça i s'hi posi; després que opini.
    A la meva classe tinc dues nenes que l'altre dia van caure del 9 de 8, són de la colla Joves, i que els expliquin a elles, que significa fer castells de 8; o bé tu, ara que has reemprès la teva activitat castellera.
    Força,equilibri i seny, deia Anselm Clavé, i molts èxits, si pot ser, amb poques caigudes.
    Cuida´t molt, i endavant!!! Per cert, en quina colla vas????

    ResponElimina
  18. Quan jo anava a l'institut, crec, es va començar a formar la colla castellera del poble. M'hi vaig voler apuntar però només vaig anar a un assaig perquè 1) sóc toooooooooooorpe i 2) als meus pares no els feia gens de gràcia que m'apuntés a res (la sobreprotecció dels collons!). Però des d'aleshores, i ja han passat uns quants anys, encara tinc al cuquet. Tinc una colla castellera molt a prop de casa, ara, i a vegades penso en treure el nas per allà. A més, conec gent molt maca que és de la colla. En fi, això no sé si ho faré mai.

    El que sempre faig, i pels comentaris d'aquí dalt veig que no sóc l'única, és aguantar la llagrimeta perquè em fa vergonya deixar-la anar. I en sonar les gralles sembla que el cor se'm surti del cos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tinc el toc de castells com a to al mòbil... Queda genial quan rebo alguna trucada :-)

      Elimina
  19. no puc evitar vuere pujar un castell i sentir una esgarrifança
    t'admiro i envejo

    un petó

    ResponElimina
  20. Jo he descobert els castells amb la Sara, abans no hi havia parat gaire atenció, sóc així de pava, però fer-la emocionar i veure que m'emociono jo també és fantàstic. Això de recuperar les tradicions quan tens fills no dec ser l'única que ho fa, potser perquè els vols arrelar més del que tu ho estàs... i perquè s'ho passin bé, esclar! Ja em veig que un dia d'aquests em dirà "truquem al casteller XeXu?"

    ResponElimina
  21. M’agrada compartir aquí els diferents aspectes de la meva vida. El món casteller és força desconegut pel gran públic, tothom sap que hi és però no hi para esment. Però els castells són un patrimoni que tenim, i actualment alguns mitjans se’n fan ressò, cosa que està molt bé, que no tot ha de ser futbol i desgràcies. Si puc acostar-vos una mica aquest món, ho aniré fent. No sóc l’únic casteller que corre per aquí, i també hi ha persones properes a aquest món, sempre és un plaer conversar sobre aquests temes, tant amb gent que en sap com amb gent que no. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    Sergi, a mi, sens dubte, m’agrada més fer-los que veure’ls. Encara que quan mires les millors colles els castells que fan, et quedes embadalit, això és cert. Dintre els grups grans de gent ja saps que sempre hi ha problemes, però l’esperit casteller és molt positiu, certament, i se’n pot prendre exemple.

    Yáiza, fa molts anys que en formo part, amb els meus períodes d’absència també, però enganxa molt, i durant molts anys m’ha omplert molt. Tot i que miri d’agafar-m’ho amb més calma, l’emoció de fer castells hi és. En la meva posició, no veig res, però tens el neguit de com aniran les coses per allà dalt, i creu-me que es nota i es percep. Allà baix, a banda de la informació que ens van passant els companys, acabem sabent com va la cosa. Per mi l’emoció de fer-los és millor que la de veure’ls. Mentre duri, ho aprofitaré.

    Sa lluna, allà a Mallorca teniu algunes colles, així que tens l’oportunitat de veure actuacions amb certa regularitat. Si t’interessa, ja ho saps, pots participar amb ells de moltes maneres, començant per anar-los a mirar. Per dins és tot un món, i molt més complicat del que es pot veure des de fora. Creu-me, aguantes això i molt més. Vaig veure un estudi que diu que en un castell de nou pisos, que pot significar uns 350 quilos de pes a sobre les espatlles dels que estan a la meva posició, per causa dels moviments pots arribar a aguantar puntualment un equivalent a dues tones de pes. Poca broma. Estic content i amb ganes, però no tinc tanta motivació com tenia temps enrere. Però ja va bé, n’hi ha prou com per gaudir-ne.

    Carme, a mi hi ha poques coses que m’emocionen de veritat, i alguna vegada els castells ho han aconseguit. No gaires, no et pensis, però jo sóc així. Entenc l’emoció que desperten en molta gent. Jo els visc de manera més continguda, però en gaudeixo molt, com dic més amunt, més de fer-los que de veure’ls.

    Alba, no m’imaginis així perquè t’equivocaràs de mig a mig. Per estar a la meva posició no cal ser pas massa fort, jo no ho sóc. Tens ajuda, i no poca, encara que el pes cau sobre les teves espatlles, és clar, però no és com si ho estiguessis fent sol. Jo estic a la base del castell, i per això només és recomanable no ser massa alt perquè els que t’envolten arribin millor al paio que portes a sobre. Si ets fort, millor, però no és imprescindible. Més val ser fort de cap i saber què et ve a sobre, l’estona que trigarà, dosificar els esforços, tot això és més important que la condició física. Bàsicament has de saber que, si has de patir, ho comencis a fer en un punt determinat del castell. Si ho fas abans, la cosa serà dura.

    Sr. Gasull, els castells són complexes, i enganxen molt. Suposo que t’hi vas posar només per ajudar. Ves amb compte, després d’una segona vegada potser ja no ho podries deixar.

    Glòria, a mi sempre m’ha semblat més emocionant fer-ne que veure’ls, ja se sap, la intensitat de l’activitat pot amb tot. Però en conjunt són un gran espectacle, tant pels que en fem com pels que els veuen.

    ResponElimina
  22. rits, hi ha molts crits castellers, em sembla que cada colla té els seus. Les expressions, però sí que es mantenen. ‘Pit’ i ‘amunt’, no té sentit que vagin junts, encara que es digui. Donar pit és fer pressió amb el cos a la pinya, per mantenir el castell a lloc. Amunt, és clar, significa pujar cap a dalt del castell. Són dos conceptes diferents. A mi m’agrada més el que se li diu a la canalla, ‘finet i amunt’, hehehe. Ara no sé a què et refereixes amb això d’’estirilla’, m’agafes desprevingut! Què vols dir?

    Sílvia, no t'ho pensis, s'aprèn molt a coordinar, i a més no tothom puja, hi ha moltes coses per fer en un castell. T'asseguro que no és tan fàcil tirar-lo. I sí, vaig recuperar moltes sensacions oblidades, com la del mal d'esquena!

    Ariadna, vaig avisar que ho tornava a intentar, i ara confirmo que, de moment, estic implicat. Ho demostra que he anat als assajos i m'he guanyat l'oportunitat de tornar a fer els castells. Abans en feia molts i tenia la confiança dels tècnics. Ara he de recuperar el lloc, és clar, en la meva absència altra gent ha ocupat el meu lloc. Segurament no estic tan boig com abans, però m'agrada fer-ne, i em ve de gust. A veure quant em dura. El que espero és que, si ho he de deixar, no sigui per lesió, com vegades anteriors.

    Jomateixa, hehehe, els castellers sempre estan encantats de que assisteixis als assajos, si algú s'enganxa, tot això que tenen. I hi ha risc, eh? Molta gent ha passat un dia per allà, i s'hi acaba quedant. Certifico que és addictiu.

    Assumpta, és que no es pot ser de Valls i no ser casteller! Allà viuen els castells d'una manera diferent. Tu ja m'havies llegit alguns posts castellers, de l'època on en feia molt activament, recordo haver comentat amb tu molts aspectes, estàs posada en el tema. Com a aficionat, és un món a admirar, encara que jo prefereixo fer-los que veure'ls. La contrapartida és que quan els fas t'adones de com funciona una colla per dins, i no sempre és agradable. Però el fet de fer-los, sense pensar en altres coses, val molt la pena. Jo porto 18 anys en aquest món, ja més de la meitat de la meva vida. Vaig començar amb 16 anyets. Tenint en compte que conec castellers de molta edat, em sembla que no, que no es deixa mai de ser casteller. Podria estar 20 anys sense fer-ne, i després tornar. Potser ja no em coneixeria ningú de la colla (apostaria a que alguns encara continuarien!), però no passaria res. Els castellers van passant, les colles perduren.
    Fer gammes extres no és tan fàcil, l'altre dia Vilafranca no se'n va sortir i per primera vegada en molt temps no va sortir d'una plaça com a vencedora de la diada, la Jove de Tarragona es va endur l'actuació del primer cap de setmana de Santa Tecla. Un fet excepcional a dia d'avui, ja que els Verds solen 'guanyar' sempre. Però bé, els que no estem per aquest mons de les gammes extres valorem els castells de vuit. Quan els perds el respecte, passa el que passa.
    El toc de castells al mòbil, he vist una quanta gent que el porta. Queda molt bé, però jo no l'he portat mai, jo el sento en directe!

    Esborrall, sigues molt benvingut al Bona nit. Un castell de vuit és un senyor castell, el que passa és que ja no ens hi fixem perquè n'hi ha de molt més importants. Però durant molt temps van ser el sostre, és clar.

    Jordi, n'hi ha de dificultats molt diferents, però també depèn del nivell de la colla. Per una colla petita, fer alguns castells que semblen fàcils és tota una fita, i ho celebren tant com el més gran dels castells aconseguit per les colles punteres. Tot té mèrit, al nivell de cadascú.

    Pons, no comparis! Amb els castells et pots fer mal de veritat, amb l'Starcraft només pots tenir túnel carpià!

    ResponElimina
  23. Dafne, em temo que si les nenes de classe van caure d'un 9d8, no poden ser de la Joves. Aquest castell només el feia la Vella, fins aquesta setmana passada que el va descarregar la Colla Jove de Tarragona. Diria que en aquest castell ningú no va prendre mal, però van caure del 5d9f. De totes maneres, tot i que a efectes de pes el 9d8 és com qualsevol altre castell de vuit, està considerat un castell de gamma extra. Ara sembla que més colles s'atreveixen amb ell, però és de molta dificultat perquè necessites molts castellers molt bons, per exemple, nou terços que et puguin fer castells de vuit, i això és molt difícil de trobar, precisament perquè els castells de vuit són la base de tots els altres, i els terços estan en una posició clau en la que han de tenir força i equilibri. El valor i el seny se'ls pressuposa. Això de la colla no es diu, que després tot se sap!

    Susanna, mai és tard per fer-se d'una colla, entra gent de totes les edats i condicions, i a totes se'ls pot trobar un lloc. Potser no seria per pujar, però hi ha moltes coses a fer en una colla, fins i tot a nivell administratiu. Jo també anava a l'institut quan es va formar la colla del meu poble, i no vaig tenir cap impediment per anar-hi. Després vaig anar a una colla més gran i vaig tenir la sort de ser molt ben rebut i de fer castells de seguida, en la posició que els he fet sempre després. Suposo que per això, després de temps de no anar-hi, estan contents de que hi torni a ser i em comencen a fer servir.

    Sargantana, si puc triar, prefereixo que m’admiris, és clar, hehehe. Res, som molts que ens dediquem a això i ho vivim amb passió. Mai és tard per col•laborar, ja saps.

    Maria, és una afició, no té més mèrit que qualsevol altre esport o activitat física.

    Gemma Sara, si per una cosa va bé tenir fills (per moltes, ja ho sé, però em centro en una ara), és perquè revivim coses i les tornem a aprendre. Per ensenyar-los, ens tornem a amarar d’aquelles coses oblidades, i de vegades, algunes de noves, així que si la Sara et serveix per acostar-te al món casteller, fantàstic. No et fa gràcia apuntar-la a una colla? Qui sap si li podria agradar. I a tu també, que he vist molts casos de pares que porten la canalla a la colla i s’hi acaben enganxant més ells, fins i tot alguns cops els nens se’n cansen, i els pares continuen. Hi ha totes les combinacions possibles en aquestes entrades a la colla. Pensa que l’emoció de fer-ne és més gran que la de veure’ls.

    ResponElimina
  24. Buf! Enhorabona noi, déu n'hi do quina reentrada al món casteller! Ja et dic jo que, almenys per la meva part, no menystinc cap de les construccions que es fan al món casteller, ni que sigui un pilaret de 3. Mai he estat casteller tot i que m'encanta gaudir d'alguna diada de tant en tant, però és que la dificultat que des de fora es veu és tremenda. Almenys jo ho veig així. Quan enfoquen aquelles cares de patiment i, sobretot, quan veus la ràbia que treieu els castellers un cop s'ha aconseguit aixecar un castel imponent et fa veure que allò és molt fort, una autèntica animalada, una heroïcitat!

    ResponElimina
  25. Et veurem dilluns a Plaça Sant Jaume?

    ResponElimina
  26. A la diada de l'onze de setembre a Valls, la Joves va intentar el 9 de 8, i van caure. Em referia a això, gairebé el van coronar però no va poder ser. Així que confirmo que va ser aquest castell i que les nenes són de la Joves. Quan et deia l'altre dia, era el 10 de setembre, no pas el diumenge passat a Tarragona. T'he trobat un xic arrogant, t'ho havia de dir!!! "Pit i amunt"!!!!

    ResponElimina
  27. Concretament en aquest enllaç http://www.tv3.cat/videos/4241510/Camp-i-ciutat (minut 7) veuràs l'intent!!!

    ResponElimina
  28. Doncs només mirant-los ja es veu que deu costar un munt!! I que de fàcils res de res...A mi el que més m'agrada dels castells és com arriben a emocionar, de pell de gallina i llagrimeta. Suposo que si tan sols veient-los ja es viu molt, formant-ne part les emocions deuen ser molt intenses. Que en segueixis gaudint! I chapeau pels valors que transmeten.

    ResponElimina
  29. Porquet, els castells no són fàcil, ni tan sols un mateix castell no és mai igual quan el tornes a fer. Perquè la gent que puja no és la mateixa, o pel que sigui, però un dia tot va rodat, i un altre pateixes molt. I quan parlem de grans castells, l'exigència és molta, les cares de patiment són perquè físicament és dur, però la gratificació després és molta. Quan sents que has aconseguit una cosa gran, i com deia més amunt, gran és molt relatiu, per exemple, per una colla petita un castell de set pot ser molt gran, esclates en una joia col·lectiva difícil d'igualar. Si t'agrada aquest món, et convido a que t'hi acostis, potser t'enganxarà!

    Gemma Sara, dilluns treballo. Si m'ho puc combinar i aniré, però és un dia fatal. Jo em pensava que tenia festa, però no, snif.

    Dafne, et demano disculpes per l'errada, no estic al cas de tot el que es fa. De fet, no em solc fixar massa amb què fan els altres, però vulguis o no, te'n vas assabentant. El 9d8, com et dic, és un castell que només havia fet la Vella fins fa poc. Ara sembla que estan de moda les construccions complexes, i el 7d8 i el 9d8 guanyen adeptes. En els castells també hi ha moda. Francament, no pensava que la Colla Joves estava en disposició d'intentar el 9d8. Sembla que recuperen terreny, però van perdre el lloc a Sant Fèlix d'aquest any en benefici de la Jove de Tarragona, sembla que estaven passos per sota de les que ara són les 4 grans. Però bé, almenys ho intenten, plantejar-se el 9d8 no és cap ximpleria, però cal tenir-lo molt bé.

    Barce, quina gràcia veure't aparèixer. No són fàcils, i costen. Jo no sóc gens fort, però portem els límits físics dels nostres cossos allà on no pensem que arribaran. I arriben, part del goig de fer castells és això. Has aconseguit una fita col·lectiva, però també te n'has sortit tu personalment, en la mesura que et toca. En l'època que més malalt estava pels castells, fer el que feia em pujava molt la moral. Com ja he dit, per mi es gaudeix molt més fent-los que veient-los. Un cop en fas, veure'ls ja no és tan emocionant, trobo.

    ResponElimina
  30. El Cesc de "Sense fer soroll" és qui deia algo així, per donar ànims. Xò potser m'equivoco d'expressió. Això si, "finet i amunt" no l'havia escoltat mai. Com en son de valents els petits!!!

    L'estirilla és allò que es posa quan et fa mal l'esquena, que va endollat i que dóna calor.... ho deia xq com parlaves que l'esquena es resenteix quan portes tan pes, doncs que et posis estirilla i a l'endemà a tornar-hi. Volia ser a mode d'ànims.

    ResponElimina
  31. He de dir-te que, tot i que els castellers del meu poble, són una mica "Hooligans" (i que em perdoni tota la comunitat castellera), fan una pinya preciosa, animen el poble i el més important, senten el que fan. M'encanta el que representa tot això i, tot i que no em veig dins dels castellers, si que ajudo a les pinyes quan puc, i si que els vaig a veure sempre que puc (tot i que quan amics meus pugen a dalt pateixo molt també, ehhh). Dónen vida al poble, i donen vida també a la nostra cultura. Només per això, i perquè sempre estan tocant el cel, he de de dir que els admiro de veritat!

    ResponElimina
  32. rits, ja et dic que cada colla té els seus crits i les seves expressions d'ànim. Que no tingui sentit no vol dir que no es cridi, és clar. Hi ha moltíssimes expressions concretes que fem servir, tot en el castell té la seva terminologia, per exemple, una de fàcil que segur que has sentit. Quan un castell cau es diu que ha fet llenya. Això no vol dir que no ho anomenem de mil maneres diferents, però l'expressió concreta és aquesta. Doncs com això, amb tot. La canalla els té molt ben posats. De vegades es fan enrere, però també altres cops són ells els que fan els castells amb la seva solvència.
    Res, que no sabia a què et referies amb això de l''estirilla', i segueixo sense saber-ho massa perquè no ho he fet servir mai, però me'n faig una idea. Segueixo una mica tocat i no puc fer castells, però hi vaig i col·laboro com puc, fins que em pugui tornar a carregar pes.

    Nymnia, d'alguna manera o altra participes del món casteller. Quan tens amics en una colla ho vius encara que no vulguis. Els seus horaris de vegades condicionen les trobades, i els temes de conversa ja saps quins són. Així que res, continua ajudant i donant suport als castellers del poble, però ves amb compte, que qualsevol dia et trobes amb la faixa posada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.