dimecres, 26 de setembre de 2012

Agreujant

El problema de mirar de fer sempre el que és correcte, ser transparent, sincer i comunicatiu, és que quan un dia falles i no compleixes els teus estàndards deceps enormement.

43 comentaris:

  1. Doncs no hauria de ser així, tots som humans, oi?
    Pitjor és el que no fa mai el que toca!

    ResponElimina
  2. Doncs com diu la Mireia no hauria de ser així, però jo també penso que és així: deceps i sembla que ho entenguin menys.

    ResponElimina
  3. No tothom sempre té bons dies.... som humans! I per tant, imprevisibles! El que causa la decepció són les idees preestablertes, i això crec que ho fem massa.

    ResponElimina
  4. a sobre de decebre a qui sigui només ens ofereixes un post de dos miserables línies? val més que no es converteixi en una tònica habitual...

    ResponElimina
  5. Són coses que passen i no s'hi pot fer res, ara, el més important és que no ET decebis!

    ResponElimina
  6. Doncs sí... lamentablement és la trista realitat...

    Però bé, les decepcions es passen, eh? I si sempre has mirat de fer el que és correcte, ser transparent, sincer i comunicatiu... segur que, finalment, a la balança pesa més tot això :-)

    ResponElimina
  7. Problemes de ser bona persona, ves! La decepció sempre es fa present quan no es compleixen les expectatives de l'altre, i això és vàlid al nivell de cadascú. És a dir, si els meus pares queden decebuts quan en suspenc una, és perquè normalment ho aprovo tot. Si portés carbasses a carretades ja no vindria d'una!

    Però al final, com diu l'Assumpta, què és el que pesa més per a tu? Portar moltes carbasses i que no vingui d'una o en general fer les coses la mar de bé? Diria que és fàcil anticipar la teva resposta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veus? Si jo només hagués portat una carbassa els meus pares haurien fet una festa... És que els mal acostumeu!! :-DDD

      Elimina
  8. Cert que hi ha gent que es decep, però no hauria de ser. A més, de tant en tant cal no ser correctes i sortir-se'n de les pròpies normes!

    ResponElimina
  9. I a part, les coses i actituds correctes, cinceres, etc, es donen per normal, però a la que alguna cosa o algú te una actitud no esperada, se'l desaprova totalment. (Bé, menys alguns que tenen sort i poden fer i ser com els surti que tampoc se'ls diu res).

    ResponElimina
  10. Ja ho deia aquell "Ningú és perfecte" i es quedava tan ample.

    ResponElimina
  11. llei de vida, nano
    pero no t'hi trenquis el cap..
    ja saps..qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra

    ResponElimina
  12. Justament avui, parlant d'un altre tema, m'ha sortit una frase que t'anirà com anell al dit. És la següent "és molt difícil guanyar-se una bona reputació, i és molt fàcil perdre-la". És injust que un desliz pesi tant.

    ResponElimina
  13. Xexu, doncs tu tens tot el dret de sentir-te decebut de totes aquelles persones a qui deceps si un dia falles i no compleixes els teus estàndards. Al capdavall, és impossible fer-ho tot al gust de tothom...

    ResponElimina
  14. I qui és sent més decebut, els altres o tu mateix que cuides sempre que tot vagi bé, amb transparència, sinceritat i bona fe?...sincerament crec que un mateix.
    No som Déus, oi?

    Aferradeta i bona nit!

    ResponElimina
  15. Eiii, que tots podem fallar, per això s'ha inventat la disculpa! La persona a qui has decebut, que també haurà decebut més d'un cop, ho entendrà...

    ResponElimina
  16. Sí, però sempre és millor que ser un cabrón i que algú es pregunti com és que avui estem tant amables no?
    Continua sent com ets, els clots dels camins són per ficar-hi el peu de tant en tant, i t'asseguro que no passa res.

    ResponElimina
  17. Com has pogut fallar? I jo que creia que mai fallaries. M'has decebut.

    ResponElimina
  18. Tots decebem, i quan ho fem ens sentim molt avall, cert, xò tb anem avall xq ens hem fallat o decebut a nosaltres mateixos. No es pot ser tan exigent amb un mateix, fàcil de dir, ja ho sé. Xò com a mínim aprendre que podem fallar.

    Ànims i amunt!

    ResponElimina
  19. Té raó, la rits... tots decebem però és perquè potser els altres esperen de nosaltres el que no sabem o simplement no podem donar. Jo també sóc molt exigent amb mi mateixa i em costa moltíssim perdonar-me els errors o caigudes però és que no s'hi pot fer res. Si som fets de fusta no podem pas dir que som de vidre. Errare humanum est (o alguna cosa així, diuen). Doncs, res, perdona't que t'ho mereixes, i els altres si són humans com tu també ho faran. I els que se sentin tan decebuts que no ho puguin comprendre, ja s'ho faran!

    ResponElimina
  20. si sempre ets just amb els demés ara toca ser-ho també amb tu. a vegades el pitjor judici és el que fem per a nosaltres mateixos i hem d'aprendre a perdonar-nos (si és el cas) o saber enfrontar-nos als demés.

    ResponElimina
  21. si per un error deceps enormement, el teu entorn el deu regnar la més pura excel·lència. encara que, si no s’és capaç d’encaixar que algú es pot equivocar, malament rai.

    ResponElimina
  22. Les paraules MAI i SEMPRE són les que hauriem de fer servir menys. Som humans i costa de complir els seus significats.

    ResponElimina
  23. Hi ha pensaments o reflexions que no donen per dir res més, tot i que amaguin moltes coses darrere. En aquest cas quedava tot dit amb dues frases, ja n’hi havia prou, i d’aquí han sortit comentaris molt interessants que m’han fet pensar. Moltes gràcies a totes i tots per fer-me veure les coses de maneres diferents, així sempre s’aprèn.

    Mireia, els que no fan mai el que toca no generen expectatives, o les generen dolentes. Si te’n fan una altra, només és una altra, cap excepció.

    Carme, ja se sap que de qui no esperes res, no et decep. Però a aquells en qui més confies, els que solen complir, se’ls noten més les errades.

    Alba, no es tracta de bons dies, hi ha cagades una mica més gruixudes. Però és cert que el que causa el desencís són les idees preestablertes, per més que diguem, esperem molt de la gent que estimem, i quan ens fallen ho notem. Ho trobo inevitable, però quan ens acostumem a rebre molt d’algú en algun sentit, és difícil encaixar una falta, segur.

    Pons, veus, ja ho he tornat a fer. Us tinc acostumats a una mica més de lletra, i ara us queixeu. Però és un pensament, i els pensaments de vegades no donen per més.

    Jo rai!, aquest és un altre tema que probablement donaria per escriure molt més. Quan decebo, em decebo també a mi mateix. No m’agrada que em culpin perquè sí, però si sé que he fet malament, no em deixa gens de bon cos.

    Assumpta, sí, segurament sempre pesen més les coses bones, però la confiança és una línia molt fina que és molt fàcil d’esborrar, difícil de forjar i es pot esvair en un moment. Aquest és el problema, que un cop has fallat un cop en alguna cosa important, aquest fet roman en el pensament de l’altre.

    Yáiza, l’exemple de les assignatures és bo, i força explicatiu. Se’ns demanen unes coses que nosaltres hem demostrat que podem donar. El problema és que no sempre complirem, i aquí és on l’altre reclama, com que sap que som capaços de fer-ho millor, no se’ns ‘permet’, menys. Però de vegades es falla, per força.
    L’Assumpta parla del que pesa a l’altre, si és capaç de perdonar una errada i compensar-la amb totes les coses bones fetes anteriorment. Si em preguntes a mi, intento fer sempre les coses tan bé com puc, és clar, encara que no sempre me’n surti.

    Deric, decebem perquè hem acostumat a algú d’una determinada manera, així que en som responsables també. I això de deixar de ser correcte no va amb mi, no tinc la necessitat de fer-ho voluntàriament.

    Agnès, és ben bé així. Quan acostumes a algú que actues d’una determinada manera, si no és així reps estopa. En canvi, algú altre pot fer el mateix i semblar normal, ja que no ha assolit mai aquell estatus. Una mica injust, perquè tots fallem i que se’ns jutgi diferent ens fa sortir perdent. Però com deia més amunt, en som responsables per deixar les expectatives altes.

    Glòria, això ja ho sabem, i més val ni plantejar-se la perfecció, que seria horrible. No parlem d’això, jo actuo a la meva manera, que no vol dir ser perfecte ni molt menys, però la gent s’acostuma a aquesta i l’accepta. Si no ho faig així, llavors és l’excepció i és criticable. Per aquí van els trets.

    Sargantana, això és cert, però igualment, així com pot no agradar que jo no m’hagi comportat com solc, a mi mateix tampoc m’agrada i em decebo. Llavors no vull pensar en les faltes dels altres, prefereixo reflexionar sobre la meva. Sempre em sentiràs dir que no suporto equivocar-me.

    Txaro, totalment cert. Patenta la frase. La confiança, com deia més amunt, és una línia molt fina. Confiança i reputació aquí poden ser equivalents. Les dues costen d’aconseguir, però en canvi es perden per petits detalls. Qui marca si és just o no? A nosaltres també ens passa, no? Llavors no es pot jutjar a altres perquè els decebem, segurament nosaltres ens sentiríem igual.

    ResponElimina
  24. Galionar, tendeixo a decebre’m a mi mateix. No és actuar a gust de tothom, és acostumar la gent a que ets d’una determinada manera, i quan després demostres que ets humà i que també la cagues, diguem que traint la teva forma de ser, el cop que s’emporten els altres és fort. Però a més, tu saps que no has fet bé, i com que sempre mires de ser correcte, tampoc se’t posa bé. Complicat que és un...

    Sa lluna, si em deixo portar, t’hauria de dir que sí, que els principals decebuts som nosaltres mateixos. Però no és ben bé així. Tu et pots sentir malament i saber que no has actuat bé, amb la qual cosa estaràs fastiguejat un temps. Però t’aguantes, perquè et toca viure amb tu mateix. En canvi l’altre s’emporta una patacada i potser perd la confiança en tu. I la confiança no és cosa de broma, quan es perd costa molt de recuperar, potser no es recupera mai. Qui queda més decebut, doncs? O per qui les implicacions són pitjors? Tu en pagues les conseqüències, però la decepció de l’altre potser ja no curarà.

    Gemma Sara, segur que sí que ho entendrà, però això no vol dir que no se li quedi dins aquella espurna de desconfiança que és fatal. Els detalls decanten la balança, per més ple que estigui el cantó de les coses bones.

    Sr.Gasull, el teu raonament és molt vàlid. És clar que la situació a la inversa és molt pitjor, però a aquests que són males peces quan fan alguna cosa bona se’ls premia, i en canvi als que mirem de fer-ho bé i la caguem se’ns castiga. Fins a cert punt sembla lògic, però és el món al revés. Tampoc no em reivindico, si està mal fet, està mal fet i punt. Però tant de bo algunes coses es puguin relativitzar. Seguiré sent com sóc perquè no conec una altra manera de ser.

    Jpmerch, ja veus que ningú no és infal•lible. Fins i tot jo faig les coses malament algun cop.

    rits, suposo que no és el primer cop que parlem de no fer les coses tal com prediquem que s’han de fer. En aquest cas són coses més concretes, acostumar algú a una manera de ser, i llavors fallar per alguna lloc, fallant-te a tu mateix també, perquè no és com vols actuar, però pel que sigui t’ha sortit així. Trist i decebedor, més que res perquè genera confusió en l’altre, i decepció en un mateix. Pot desenvolupar en una caiguda de la confiança, perquè aquesta línia és fina i es trenca fàcilment, tant com costa forjar-la.

    Sílvia, està clar que s’esperen coses de nosaltres, però el cas que va propiciar el post no era res que no pugui o sàpiga donar, al contrari. Les expectatives les creem nosaltres mateixos, ningú no espera res d’algú si sap que no ho obtindrà. El problema és quan saps que sempre obtens un comportament d’una persona i llavors un dia falla, això no és gens propi d’ella. La confusió i la decepció fan que la confiança dipositada trontolli. No som infal•libles, però quan hem acostumat a algú a uns comportaments, costa de pair que de vegades no som fidels a nosaltres mateixos, per més que vulguem. Es pot ser exigent amb un mateix, però davant d’això, ens hem de perdonar impunement? No dic fustigar-se, però fa pensar.

    Color Camaleó, segurament som els nostres pitjors crítics, encara que hi ha gent que no s’adona mai quan fa coses malament. Però els que sí, som els que més ens reprovem les coses mal fetes. Com ja deia més amunt, nosaltres ens acabem perdonant, però si això afecta de tal manera les altres persones que no ens ho poden deixar passar, al final és més important això.

    Murga, és fàcil posar-se del meu cantó davant d’una mini-reflexió així, tots ens equivoquem i volem ser perdonats. Però no és tan senzill, no és tracta de que els altres ens exigeixin la perfecció, és que nosaltres generem unes expectatives i generalment les complim. Però el dia que no, surten els problemes. És molt fàcil acostumar-se a unes coses, sobretot quan són bones. Quan ja no són tan bones, foten el doble.

    Jomateixa, una frase molt sàvia, la veritat. M’agrada tant que te la demano per posar-la aquí dalt al blog, si me la deixes, la posarem a la vista de tothom.

    ResponElimina
  25. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  26. A vegades ser correcte no implica necessàriament ser transparent, sincer i comunicatiu. Pots ser correcte, i no obrir boca, pots ser correcte i mentir en un moment de necessitat. Qui està decebut tu? els altres?. Xexu, si el que penses, el que fas, i el que sents és coherent per a mi això és ser correcte, si els altres no ho veuen així....penso que hi han coses que es poden resoldre amb un simple, ho sento, disculpa'm m'he equivocat.

    ResponElimina
  27. Sí que és ben cert el que dius...

    ResponElimina
  28. Vols dir?... I les coses bones no romanen?... Doncs jo no sóc així, t'ho prometo.
    Sí que és cert, i ho admeto, que qual algú et té "molt ben acostumat", una errada, per petita que sigui, "es nota més" i pot haver-hi una decepció en aquells moments... Això és totalment cert. Però amb una mica de perspectiva això s'oblida i pesa molt, molt, molt més allò que és bo. Al menys jo funciono així, total i absolutament :-)

    ResponElimina
  29. Ah! I si no fos així, seria molt difícil mantenir cap mena de relació... perquè tots fiquem la pota alguna vegada per molt bona intenció que tinguem de fer les coses ben fetes. Les errades s'obliden i molt més si venen d'algú que normalment actua de la millor forma que sap :-)
    Qui no ha fallat alguna vegada a un amic, a la parella, als pares?

    ResponElimina
  30. arribo tard i a misses dites, segurament, però bé, només per dir-te que l'únic que t'ha d'importar és no decebre't a tu mateix. no som perfectes, tots tenim defectes, febleses... som humans, vaja. tot i així, segur que hi ha mil matisos i tot és molt relatiu , però clar, si només ens poses 2 ratlles... ;) i què t'he de dir jo, que sóc la primera de matxacar-me si no estic a l'altura del que esperen de mi.

    ResponElimina
  31. MBosch, no ens podem emparar sempre en això. Perfectes no som, però dintre de la nostra imperfecció, potser tenim uns estàndards de comportament. Quan no els complim, això estranya molt la gent que ens coneix.

    Marta, el teu comentari comença desorientat, però després, sense adonar-te'n, afines molt més. El problema justament és la coherència, aquí és on rau el problema. Sovint em passa que als meus posts els falta una paraula, i aquesta no hi ha manera que aparegui, ni al text ni als comentaris, i tu l'has dit. On posa correcte pots dir coherent. Aquest és el cas, el comportament no era coherent amb la meva manera d'actuar de sempre, per motius diversos alguna cosa no va ser tan transparent com de costum, i va causar un gran desencís. No era una solució, però la disculpa hi va ser, forçosament, ja que era l'únic que podia fer, no tenia ni justificació ni arguments, i no sóc dels que es defenses a capa i espasa fins i tot quan saben que no tenen raó. Aquest cop no en tenia, i vaig abaixar el cap. Però és això, una errada fa trontollar totes les bones accions, no les fa oblidar, però llavors demostres que no ets infal·lible, que no vol dir el mateix que ser perfecte, però vol dir que traeixes la teva pròpia manera de ser, o el que és pitjor, la manera com sempre dius que ets.

    Maria, guanyar-se la confiança és mantenir-la sempre. Davant d'una errada, aquesta trontolla.

    Assumpta, no et falta raó, és així, perquè com que tots fallem, si no fos com dius ningú no confiaria en ningú, les relacions no serien possibles, o serien molt més desconfiades. Es perdonen aquestes coses, però vulguis que no, es queden a la memòria. Diguem que per renovar aquella confiança cega cal que t'esforcis molt més. A més pensa que les persones són diferents, que tu funcionis així no vol dir que tots ho fem. Potser a mi em costaria molt més que a tu perdonar alguna cosa, o depèn de què.

    Pati, mai és tard. Ja saps de què parlem, i també saps que un mateix es decep molt quan sap que ha fallat a algú altre que li té confiança. Penso que no ho faig sovint, per sort, perquè als que puc fallar són a aquells que he acostumat a que poden comptar amb mi en determinades coses, i miro de ser sempre fidel a mi mateix. Si algú espera de mi alguna cosa que no ofereixo, doncs bé, aquí ja no hi puc fer res. Però pots comptar que quan no em sóc fidel, m'afecta molt, perquè no m'agrada. I és clar, no només sóc jo, també és perquè he fet mal a algú a qui no vull fer-li, i això m'agrada encara menys.

    ResponElimina
  32. Ui, no... no acabo d'estar d'acord amb tu, XEXU... Com he dit abans sí que, en un primer moment, quan algú que tens en molt alta estima perquè veus que el seu comportament sempre és noble i correcte, falla, sí que et decep més que si ho fes qualsevol altre persona. Potser és injust, però és cert, és així... un s'ha creat unes expectatives sobre aquesta persona i, de cop, t'adones que "no és perfecte"...

    Ara bé, les seves errades no s'han de quedar a la memòria... És més, s'ha de fer el possible perquè la "decepció" duri el menys possible. Allò de perdonar però no oblidar sempre m'ha semblat una gran rucada. Qui perdona, oblida... I, "oju" qui no estigui disposat a disculpar -i oblidar- una relliscada... a veure si es trobarà amb que demà serà ell qui ficarà la pota i tampoc li disculparan... o diran que li perdonen però no obliden.

    Hahahahaha sembla una homilia!! :-DDD

    No, no... però m'ha sortit així perquè ho crec al cent per cent... n'estic convençuda. Qui perdona és més feliç ell mateix (mira, fins i tot des d'un punt de vista "egoista") fer el possible per oblidar de veritat i passar pàgina, és el millor per la salut mental ;-)))

    CARMEEEEEEEEEEEEE, què tinc raó? :-DD

    ResponElimina
  33. Sempre, sempre serem més feliços sense rancúnies i sense guardar presents els mals records, sobretot si tenen relació amb alguna persona important per a nosaltres. Tots tenim decepcions. Tots ens equivoquem algun cop i tots hem patit errors dels altres. Jo penso que sí, Assumpta, que s'és més feliç "reparant" seriosament l'entrebanc que mantenint-lo en la memòria.

    A mi, em va impactar molt una vegada que algú em va dir això: que una cosa que jo havia explicat amb tota la bona fe, i amb la bona intenció d'aclarir un tema, li generava un dubte sobre mi i que el recordaria per sempre més. Em va impactar molt. Però en el fons, sabeu? penso que no és cert, que no té dubtes sobre mi, ni jo tampoc en tinc en relació a aquesta persona. Entenc el seu punt de vista i m'agradés o no el que em va dir, mai no vaig voler fer cap problema d'això... la relació segueix exactament com abans. No sé què pensa, però si que sé què fa. I això m'és suficient.

    Si és una persona més llunyana o distant jo crec que és més útil prendre distància que fer molt esforç per perdonar i entendre (sobretot si l'altre no el fa)

    Passar pàgina pot costar un temps, a cadascú li costa el que li costa, però és el millor per la salut mental. I ja paro, ja paro...

    Que consti que l'Assumpta no m'ha subornat ni m'ha enviat cap pernil a casa!

    ResponElimina
  34. Moltes gràcies, CARME!!! És que com tu hi entens d'aquestes coses, doncs m'ha agradat molt poder llegir la teva opinió ;-))

    De veritat, veritable que no l'he subornat ni li he enviat cap pernil (ni cap formatge, ni ampolles de cava ni res de res) :-)))

    ResponElimina
  35. Assumpta i Carme, m'esteu parlant de teoria. I en això hi puc estar d'acord, és més, és la situació ideal que hauria de ser sempre, que ens costi més o menys, però que se'ns esborri de la memòria, o que no hi faci cap nosa perquè ja està superat. Però a menys que em confesseu que teniu el control mental sobre la vostra memòria i la podeu modelar com vulgueu, no em crec que a la pràctica us en sortiu, com no crec que se'n surti ningú. Una altra cosa és la capacitat de perdonar i d'aparcar els desencisos, i aquí reitero que va a persones. No dubto que l'Assumpta sigui capaç de fer-ho, ella i jo ens em enganxat molts cops, i aparentment ella no em té cap rancúnia. En canvi, a mi se m'han quedat gravades unes quantes coses que no he de dir o fer perquè ella no se senti malament. No és una qüestió de rancúnia, però sí de condicionament. Som diferents en la manera de pensar, i també som diferents amb la manera d'arreglar les coses, encara que parlant sempre s'acaba arreglant tot.
    Pel que fa al cas que comenta la Carme, sembla que ella ho té molt assumit i no guarda rancúnia, no li destorba la pau aquest fet. Però el recorda. A més, el que va amenaçar amb no oblidar-ho mai va ser l'altre, i segur que no ho ha oblidat, probablement la relació ja no ha tornat a ser la mateixa. No entrem en què va passar, com jo tampoc he explicat el meu cas, però aquí queda alguna cosa. Que una part sàpiga relativitzar-ho, no vol dir que l'altra també.
    En resum, les persones són diferents i no es pot parlar per les altres. Vosaltres dues em sembleu gent de molt bona voluntat i amb capacitat per raonar, perdonar i passar per davant les coses bones que tenen les persones, totes les coses que han fet per vosaltres, abans que una errada o una relliscada us hagi decebut. Què us fa pensar que jo sigui així? Potser jo no en sé de deixar passar les coses, i queden allà. A més, això pot ser una qüestió de graus. Segur que tots tenim alguna injúria que no perdonaríem mai de la vida. Imagineu-vos el pitjor, però hi és. Potser sou capaces d'aguantar molt a les persones properes que us han aportat moltíssim al llarg de la vida, però segur que hi ha alguna cosa que us faria donar-los una puntada de peu al cul. Faria aquest fet que tot el que us han aportat fos menys important? No, però aquesta injúria no la podríeu perdonar. Doncs això. I no penseu que el cas que ens ocupava respongui a coses tan greus, eh, res més lluny. Només miro de rebatre els vostres arguments, ni que sigui portant a l'extrem els meus.

    ResponElimina
  36. Què interessant aquest tema!! :-))

    Homeeeee si que ens hem enganxat alguna vegada però sempre per coses petitíssimes i t'asseguro que si ara me'n fessis dir alguna hauria de pensar molt perquè no me'n recordo!! :-DDD

    Sí recordo el fet, recordo haver discutit amb tu alguna vegada per mail, però per coses d'ínfima importància... mira!!, ja està!!, ja n'he recordat una i va ser per un excés de susceptibilitat meva, o sigui res de culpa teva... Però no vull seguir pensant... si no m'han vingut al cap de bones a primeres és que no m'han "afectat" més que en un moment concret i que, després ha quedat arraconat.

    Sempre explico la mateixa burrada, ja ho sé :-) però per mi és molt més maco recordar la il·lusió que em va fer, quan jo era una NOVATA total per aquests móns catosfèrics, que em demanessis de continuar un relat teu (aquell dels tres amics)... Mira, no sé, va ser molt important... Vaig passar nervis!!! (però t'ho perdono!! hahahaha) Quin patir em vas fer passar!! Tenia una por que no t'agradés!!... Però ho vaig trobar un detall que em va fer sentir molt, molt bé :-))

    I què dir que quan vas voler fer un joc al teu blog em vas demanar que jo preparés el "Lot de regal"?... Això no tan sols va ser un "detall" a la xarxa sinó que va ser un ajut "real" per mi.

    En fi, que ara et diria un munt de coses, de bromes... em venen tantes coses al cap... Així que... :-))

    Clar que he d'admetre que jo potser són un cas especial... i ho dic de veritat. Porto molt entrenament... una mena "d'autoentrenament" que em fa que, gairebé sense adonar-me'n, sigui capaç de recordar molt més les coses bones que les tristes. Les tristes fan patir i jo no vull patir. Per diverses causes que ara no venen al cas (tu, que el teu blog el llegeix molta gent i no cal explicar la vida hehe) jo he passat moments de bastant patiment a la meva vida... i sí, potser he après una mica (i ho dic de veritat) a fer aquesta mena de control de memòria que dius al principi... com una selecció del què val la pena recordar i el que és millor oblidar per la senzilla raó que fa mal.

    Ara bé, si jo ho puc fer, crec que ho podria fer qualsevol... per la senzilla raó que es viu més feliç si oblides les coses que fan mal.

    De veritat se t'han quedat gravades coses que et condicionen quan parles amb mi? (bé, a part de no dir paraulotes, perquè renyo... Avui n'he renyat a dos al Twitter) No em diguis això, home!! No t'has de sentir tallat per res :-))

    Ara entenc perquè tinc tan bona memòria pels posts que llegeixo!! perquè tinc més espai lliure al disc dur, com oblido el que em posa trista! :-DDD

    Però ja veus el que diu la CARME... psicològicament és molt més bo no guardar rancúnies, es viu més tranquil! :-))

    Ve, plego, que aviat començarà el Barça :-)))

    ResponElimina
  37. Assumpta, jo et crec i no dubto que siguis capaç de fer-ho, les coses dolentes les apartes quan veus que l'altre en realitat té bona fe, i recordes les coses bones, els bons moments i detalls que demostren que aquella persona no és dolenta, tot i saber que no és perfecta. D'aquells que només et donen disgustos ja no esperes res, ni tampoc t'hi acostes, oi? Està molt bé que tu puguis, però no sé si tothom pot. O potser és que realment són coses molt petites, i la reacció és una mica desmesurada i sembla que siguin pitjors, però quan tot torna a la normalitat, no han fet el mal que sembla que havien fet.
    Tampoc és parlar de quedar gravat, però són temes que saps que no s'han de tocar perquè ens podem enganxar, algunes bromes que no es poden fer, i això de les paraulotes, que bé, ja intento evitar quan escric i tinc temps de pensar, perquè a la vida diària sempre he estat una mica malparlat. Són coses que condicionen, però tampoc té per què ser dolent. És com saber si un llibre et pot agradar o no, si ho intueixo és pel que et conec.
    Ja sé que la Carme té raó, però és la teoria que et deia. Si es pot fer, ens anirà la mar de bé. Per exemple, tu no em guardes rancúnia pels greuges que t'hagi pogut fer, potser perquè són petits, i perquè les coses bones passen clarament per davant, i així compleixes el que la Carme diu. Però no sabem si un bon dia en faré alguna, sense mala intenció potser, però que a tu se't creuï de tal manera que decanta la balança cap a l'altre cantó. I a banda d'això, que no tothom ho sap fer com tu, i quan perds la confiança en algú, això afecta molt.

    ResponElimina
  38. A veure si fos quelcom mooooolt gros potser sí que m'afectaria, però tu has dit una cosa molt important per mi, quelcom que sempre, sempre tinc en compte. Has dit: "Però no sabem si un bon dia en faré alguna, sense mala intenció potser, però que a tu se't creuï de tal manera que decanta la balança cap a l'altre cantó"

    Et prometo que si algun dia fas alguna cosa que em fa molt de mal, però després tu mateix m'assegures que ha estat sense mala intenció, el meu "enfadu" (com es diu "enfadament"?) es passarà i, quan hagi passat, per mi serà exactament igual que ara :-))

    Si hi ha alguna cosa per la que posaria la mà al foc per tu -tot i no conèixer-te personalment, em baso en tots els anys que fa que parlem per aquí- és en la teva sinceritat, per tant, et creuria si em diguessis que havia estat sense cap mala intenció :-)

    ResponElimina
  39. No som perfectes ni sempre tenim l'humor ni la capacitat per estar esplèndids en totes les situacions. No et facis més mal. Potser has fallat a algú en alguna situació, però d'aquí a que una persona es senti molt decebuda amb tu i va un tros molt gros. Aquesta altra persona t'hauria de valorar per tot el que fas i dius i no per una situació en concret. Si es falla en algun punt, que tots ho acabem fent, doncs es demanen disculpes. I amb això, la gent que realment et valora ja n'hauria de tenir prou. No som màquines.

    ResponElimina
  40. Vols dir, XeXu? Si algú no té clar que els humans no som màquines, no som perfectes... qui té un problema és ell/a.

    ResponElimina
  41. D'acord amb el PORQUET i amb en FERRAN :-)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.