dissabte, 4 d’agost de 2012

Una mica d'esperit

Aquests dies seguim parlant de les mateixes coses, però tenim un d'aquells bàlsams que ens manté distrets i serveix per treure ferro als assumptes, una nova cita olímpica, aquest cop a Londres. Com que no tenim remei, seguim amb el ferro roent discutint a quin país pertanyen les (poques) medalles que guanyen aquests que van de vermell. Bé, la discussió no existeix, així que prefereixo fixar-me en alguns aspectes positius dels jocs, més enllà també de tota la merda que s'acumula sota les estores d'aquests esdeveniments.

Acabo de veure un atleta sense cames classificar-se a la primera ronda de 400m masculins. Oscar Pistorius és sud africà i va néixer amb un defecte degeneratiu que va fer que li haguessin d'amputar les dues cames. Fins ara ha competit en paralímpics, però la seva marca personal li ha permès participar a Londres en un fet sense precedents. No li va gens malament, sembla. Però no és l'únic cas. També vam veure l'arquer sud-coreà Im Dong Hyun batre el record del món de l'especialitat en una classificació. Fins aquí res especial. Però és que l'home té només un 10% de visió, és pràcticament cec! Quina punteria... 

Londres també ha permès veure en acció les primeres atletes saudites (Wodjan Shaherkani) i qatarianes (Noor Hussain Al-Malki), mai abans cap dona havia representat aquests països. La veritat és que no els va anar gens bé a cap de les dues, però són pioneres, i la cosa no quedarà aquí. Potser sí que queda una mica d'esperit olímpic, joc net, superació, lluita i competició oberta. Crec que és important que aquests casos tinguin la seva quota de càmera, més enllà de tots els que guanyaran medalles i faran records. Si els jocs olímpics no donen exemple, qui l'ha de donar?

20 comentaris:

  1. No tenia ni idea de cap d'aquests casos i em semblen veritablement admirables. Crec que els Jocs Olímpics són i haurien de ser exemple de moltes coses perquè a tothom li interessen els esports i la competeció independentment de moltes coses.

    ResponElimina
  2. Si, estic convençuda que queda esperit! I tant, i com dius, m'és igual el que hi hagi sota les estores.

    I per suposat els exemples de superació personal que esmentes. Ens haurien de donar alé a molts!!

    Jo tb gaudeixo molt dels jocs. M'agrada sobretot la natació i la gimnàstica. L'atletisme, reconec que m'avorreix una mica...ara mateix està posat, xò no li faig ni cas, tant que ni m'he fixat en la cursa dels 400m.

    I m'agrada xq és el moment dels esports petits. D'aquells que requereixen moooolt d'esforç i els esportistes realment han d'estimar l'esport. Com ha de treballar un gimnasta per fer l'angel a les anelles? no crec que el Messi faci ni la meitat del sacrifici que ell fa... i amb tota l'admiració pel Messi, eh!

    ResponElimina
  3. jocs olímpics? no fan res més distret per la tele?

    ResponElimina
  4. (- Vols dir que és en XeXu aquest que publica un dissabte al migdia?
    - Ni idea... La forma d'escriure sembla la d'ell, però l'hora és ben estranya.
    - Deu ser la calor...
    - Serà això...
    )

    Coneixia tots aquests casos -és que jo sí que segueixo els Jocs Olímpics... no molt, no a totes hores, però sí, vaig fent, m'agrada- i trobo que has fet molt bé de dedicar-los-hi un post. S'ho mereixen!! :-))

    ResponElimina
  5. L'única cosa realment envejable en qualsevol competició esportiva és l'esperit d'equip, l'esforç personal i col · lectiu per arribar a una meta. Traduït a l'àmbit general de la vida en aquest Planeta, malauradament, no existeix.
    I jo poca tele veig, es redueix a alguna pel · li que em vingui de gust.

    Bona tarda!

    ResponElimina
  6. el que més m'emprenya dels és la despesa tant bèstia de recursos per tres setmanes de jocs....hi ha molta necessita al món com per malbaratar-ho d'aquesta manera. Els països competeixen entre si per veure qui fa millor els jocs i posar-se en un lloc del món ben reconegut....Aquest any es beterà el rècord de poca vida útil d'un estadi que ha costat una picossada.
    Mentrestant els atletes d'esports poc reconeguts es deixen el fetge durant quatre anys per intentar destacar en el seu minut de glòria i amb molt pocs recursos disponibles.
    Amb tot això penso que havent-t'hi polítics com els que hi ha i lleons amb gana.....seria millor un circ romà com els d'abans.

    ResponElimina
  7. ups!!! el ld'abans sóc jo que estic amb l'usuari de la meva dona.....deu ser la calor o el carajillo

    ResponElimina
  8. Va bé veure que no tot està tan podrit com sembla.

    ResponElimina
  9. Vaja, resulta que deus esser un dels pocs que no parla del com és que les hagin deixat competir amb el mocador...et felicito "fill"!
    Un petó! Ja has tornat?

    ResponElimina
  10. La superació de les barreres físiques que han hagut de patir tots els que hi són ha de ser molt forta, però les noies de determinats països que a més a més han d'haver superat barreres socials dins i fora de casa, ha de ser brutal. Molt bé per elles: el seu exemple és més colpidor que tots els discursos polítics junts.

    ResponElimina
  11. llàstima que se'n parli poc del que dius. Passa gairebé desapercebut al diari...així com aquell qui no vol però val la pena aturar-se i fer-ne esment.
    Un bon diumenge Xexu

    ResponElimina
  12. No estava al corrent d'aquestes notícies olímpiques, són els millors resultats a donar a conéixer!. Llàstima que el ressó sigui escàs...Exemple de força i superació. Gràcies per compartir-ho.

    Bon vespre Xexu,

    ResponElimina
  13. M'agrada aquesta visió que dones dels Jocs, XeXu: és real, tan real com qualsevol altra visió menys, digue'm-li, romàntica, i aquests exemples donen esperances i fan creure que no està tot perdut. Mira tú per on, me'n vaig a dormir amb una lleugera, recomfortant sensació de bon rollo. Merci per això.

    ResponElimina
  14. M'agrada veure els jocs, sempre quan fan esport m'hi aturo, m'agrada veure esports com l'esgrima, el tir a l'arc...esports que habitualment no veig. Les medalles m'importen ben poc, i els equips encara menys, ara el rerefons dels jocs és terrible, interessos econòmics i polítics, pel que fa als atletes quan veig segons quines marques sempre penso si darrera la marca que fan hi ha tortura física i mental.Feliç setmana Xexu!

    ResponElimina
  15. Gràcies a tots pels comentaris. Després d’aquest post que em va agradar escriure pels valors de l’esperit olímpic, l’esforç i la superació que demostren alguns atletes, acabo de veure com Espanya s’ha deixat guanyar a bàsquet per evitar un encreuament amb Estats Units a la següent ronda. Això sí que és esperit, ho trobo vergonyós. És clar que Estats Units els guanyaria, però no tenen cap mena honor ni valor fent-se caca a les calces d’aquesta manera. I sí, en aquesta selecció hi ha catalans també, però no es mereixen ni el nom d’equip. Generalment passo molt del que fa Espanya, ja s’ho faran, però aquest cop diré molt sincerament que desitjo que no guanyin cap medalla, que el proper rival, teòricament més fàcil, els faci fer el ridícul més espantós. A veure si n’aprenen, covards de merda.

    Myself, quan venen els jocs olímpics tothom hi posa un ull, fins i tot en els esports que pràcticament només coneixem de nom. Són tot un esdeveniment, i val la pena, encara que no tinguin res a veure amb el que eren originalment. Ara que, fixar-se amb exemples com els que he posat acosten una mica aquest esperit.

    rits, no ens pot ser igual tampoc això de les estores, però tampoc no ens assabentarem de res. Els exemples de superació han de servir d’exemple i d’ànims per molts esportistes, podem aconseguir molt més del que ens pensem.
    Aquest cop estic molt més pendent dels resultats que de veure-ho. M’ho he posat una estona a l’ordinador per veure les classificacions de 100m, tinc ganes de veure en Bolt i en Blake competir, però no els he vist. Després han fer 400m i he vist el Pistorius, ha estat bé. Flipo amb Phelps i els nedadors en general, que sempre superen records. Val la pena veure-ho, la veritat.
    Al futbol d’elit no cal estimar-lo massa, ja cobres prou com per no haver de sacrificar-te en excés. En els esports petits és diferent, segurament tampoc van mancats de diners, però el sacrifici és molt gran per tan poc premi i tan poca visibilitat. L’exemple de Messi no és massa bo perquè penso que és pur talent. Aquest nano va néixer així. És clar que s’ha d’esforçar per ser millor cada dia, però un paio així no s’aconsegueix entrenant.

    Pons, CSI Las Vegas. Almenys a la meva tele, que és l’ordinador.

    Assumpta, reconec que era una hora desacostumada per mi, però de vegades hi juguen molts factors. Un d’ells, que se t’aparegui un post justament a aquella hora, un post amb el que no comptaves. També hi ha que potser no has de ser a casa a les hores més habituals de publicació, i com bé saps, no m’agrada programar. Doncs ja ho tens. Si l’estil es reconeix, l’hora no s’ha de mirar. Però qui sap... potser sí que és la calor...
    I me n’alegro que t’hagi agradat el post que m’ha vingut de sobte, pensant en l’esperit de superació i la voluntat d’alguns i algunes atletes,

    Sa lluna, a l’esport també hi ha molta competició i joc brut, encara que se suposa que això no ho contemplen els valors olímpics. La competència, com a la vida, pot motivar molt o treure el pitjor de nosaltres, penso que va a persones. Quan ja hi ha diners pel mig, la cosa es complica. I jo de tele no en veig gens, no en tinc! Però per internet es poden veure algunes cosetes.

    Sr. Gasull, aquesta era la visió de l’assumpte que pretenia obviar. I no és una cara massa agradable, tots la coneixem, però l’espectacle de l’esport ens ho fa oblidar. D’acord que no hauríem, però deixa’m ser positiu per un cop, valorar el que fan els esportistes, en especial els menys afavorits, i no els que posen i maneguen els diners. Mirar sota les catifes no porta mai res de bo, ja ho sabem, però sobre la pista, les sensacions que queden són molt positives.

    Maria, probablement ho està, però entre els esportistes potser encara queda alguna cosa a destacar.

    ResponElimina
  16. Aquest any m'estic deixant entusiasmar una mica pels Jocs, però confesso que la majoria d'anys només he fet cas de quatre esports que em fa gràcia veure i he passat de la resta. Amb les coses que mouen tanta gent, no sempre sé com posicionar-me: deixar-me portar o treure l'esperit crític i fotre'ls a parir??

    ResponElimina
  17. Zel, jo no me’n vaig mai del tot. Per mi poden competir com vulguin, encara que passaran calor... però el fet important és que les deixin competir, és una fita.

    MontseLladó, en alguns racons del món ens sembla que tot són flors i violes, o més ben dit, ens sembla que tot ens va fatal, però a ningú se li passa pel cap que una dona hagi de tenir problemes per dedicar-se a l’esport d’elit (de moment...). En canvi, per aquestes noies això és tota una fita, és un pas cap a la normalització, cap a la igualtat, que en aquests països és remota. A mi m’ha semblat una bona cosa per destacar, molt positiva.

    Joana, no et pensis, jo me n’he assabentat llegint-ho als diaris esportius. Desconec si els diaris més generals se’n fan ressò, jo la part esportiva no la miro d’allà. Però penso que se’n fa força seguiment.

    Audrey, com li deia a la Joana, jo ho he vist en tots els diaris esportius, no sé si en altres també sortia, crec que a l’Ara sí, i se n’ha parlat força. També és cert que jo estic força al cas, que m’agrada seguir els jocs, i per això no se m’escapen notícies d’aquest tipus. I sí, val la pena que aquests casos es coneguin, són un bon exemple.

    Ferran, estem tan cremats amb tants temes, que també tendim a quedar-nos amb la part negativa d’un esdeveniment com els jocs olímpics. La tenen, no ho dubtis, qualsevol cosa té la seva part negativa, però rascant una mica, també podem trobar bons exemples i fets que valgui la pena mencionar sense que creixi la nostra úlcera. Si en vols de mals exemples també en tinc, a un esportista català l’han amenaçat de mort per declarar que juga amb Espanya perquè no té altre remei, però que per ell no és igual sentir un himne que un altre. Sort que això sortirà publicat en un altre moment, no voldria destorbar el teu son.

    Marta, em sembla que ens passa a tots una mica, no és fàcil veure certs esports per la tele, i no ens enganyem, tampoc ens esforcem massa per fer-ho, però els jocs olímpics tenen un caire especial i ens atrapa. Prefereixo no pensar en els altres aspectes, tots sabem que n’hi ha de negatius, i alguns potser molt negatius, però veure els atletes esforçats donant el millor d’ells mateixos és un bon exemple per tots, especialment per la canalla, penso.

    Yáiza, jo em solc mirar força cosa quan venen els Jocs, durant la resta de temps no fan per la tele altra cosa que futbol i bàsquet, i no és que sigui un gran aficionat a esports minoritaris, però fa certa gràcia l’atletisme i la natació, per exemple. Està clar que hi ha moltes coses criticables, però en la majoria dels casos és millor deixar-se portar per l’esforç dels esportistes que competeixen i oblidar, per exemple, la gran despesa realitzada en moments crítics per l’economia.

    ResponElimina
  18. Ho he llegit, sí, això de l'Àlex Fàbregas. No cal donar-li més importància, sabem com són les coses a Espanya; l'important és que a l'esportista no li passi res i que, efectivament, més d'hora que tard pugui competir als Jocs, i arreu, sota la senyera. Amén.

    ResponElimina
  19. I amés del que has destacat hi afegeixo les dues medalles de plata de la Mireia Belmonte jove i de Badalona i que s'ho facin mirar perquè les noies de waterpolo estan guanyant els seus partits i les de handbol....doncs si l'esperit olímpic dones i persones com l'arquer i el velocista que malgrat les seves dificultats tiren cap endavant i de quina manera!

    ResponElimina
  20. Ferran, Espanya és un país on es pot amenaçar de mort algú impunement perquè no se sent espanyol, però no es pot dir precisament que no et sents espanyol. Tu ho veus normal això? Jo no crec que ho arribem a veure això, això de les seleccions catalanes s'ha sobredimensionat. Per mi és un problema a parlar després. Primer independència, després veurem què fem amb l'esport.

    Elfreelang, aquest cop les dones estan donant una bona repassada als homes! Ben fet, que ningú no comptava amb elles i en canvi els equips masculins espanyols tenien els fums pujats. Cura d'humilitat i són les dones les que faran que no sigui un fracàs del país veí, felicitats per elles i per reivindicar que també mereixen l'atenció de tothom. Que ens serveixin d'exemple.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.