dimecres, 29 d’agost de 2012

Qui la fa, ho diu

Una de les primeres coses que dic sempre a la gent que formo perquè col·labori amb mi és que les errades, les coses mal fetes, s'han de comunicar sempre. No ens podem guardar un error comès perquè ens fa vergonya o per estalviar-nos una reprimenda. Això és de vital importància quan es treballa en equip, una errada no comunicada es va arrossegant i desconcerta els altres, que no entenen per què les coses no surten. Dir-ho és l'única manera de poder buscar un remei, o com a mínim, de no empitjorar les coses per desconeixement dels altres. Sóc d'aquesta ferma opinió, ens juguem el bon funcionament de l'equip si algú es guarda per ell les desgràcies que genera. 

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de dir-ho altre cop. Però el que m'ha fet gràcia és topar-me amb una situació que explica molt bé això en el llibre que llegeixo. Uns agents no comuniquen algunes negligències que han comès, i això ocasiona greus problemes als altres companys policies, les conseqüències són força nefastes per no dir que havien faltat a les seves obligacions.

Sense parlar de situacions límit com aquesta, a l'escala que sigui, penso que és necessari. Molt pocs cops he esbroncat algú per una errada perquè la meva ment es posa de seguida a buscar solucions, com quan em passa a mi. Tots ens equivoquem, és inevitable. Tolero molt pitjor que no es reconeguin aquests errors. Gairebé tot es pot arreglar si s'avisa amb temps.

27 comentaris:

  1. Bona nit XeXu,
    Això és un tema que lluito aquests dies amb els meus fills; cal ser valents i no amagar el que fem malament; en el cas d'ells, trenquen, taquen, perden, no és comparable amb la teva feina, però sé que ara em toca educar-los sent responsables dels seus actes, perquè quan siguin adults, entenguin que es pot solventar més fàcilment si es diu la veritat, o es reconeix que s'han equivocat.
    I si no té solució, almenys et quedes més tranquil!!!

    ResponElimina
  2. Personalment, quan l'he espifiada m'envaeix tanta sensació de vergonya que reconec que em costa fer el pas de descobrir l'errada comesa. Em costa, i potser trigo, però al final sempre ho acabo dient perquè és l'única manera de començar a espolsar-me la mala sensació interior i, com molt bé dius, començar a arreglar les coses (bé, si faig memòria, algun cop, només alguuuuun, no he acabat de dir si era jo....xxxxxxt).

    Una altra cosa és la gent que no ho reconeix per supèrbia, perquè ells no s'equivoquen mai... oh! éssers superiors! Llavors, com jo dic, engeguen el ventilador per tal de repartir la merda entre tots aquells que els envolten. Això em fa molta ràbia, molta (potser precisament per la vergonya que m'he de menjar jo cada cop que he de reconèixer algun error)

    ResponElimina
  3. Jo sempre dic que qui s'equivoca és qui fa les coses... Qui no pega ni cop segur que no s'equivoca... per tant, donat que errare humanum est, no passa res per comunicar que t'has equivocat en algun punt. No dir-ho és pitjor i més, com tu dius, en el cas de treballs en equip, que una errada es pot anar arrastrant i fer malbé la feina de tots :-)

    Jo mai m'enfado (o gairebé mai) per les errades. Potser perquè jo en faig moltes i tampoc m'agrada que s'enfadin amb mi... Justament, el concepte d'equivocar-se és fer una cosa malament sense cap mala intenció... llavors, si un intenta fer-ho bé i s'equivoca, doncs no passa res :-))

    Exemple: En Josep Lluís està recollint uns pots de vidre, plàstics i paper per anar a tirar als contenidors. Un de vidre li rellisca, cau a terra i es fa miques... comença a dir "ostres, quin desastre!... " i jo dic "oi que no ho l'has tirat expressament? oi que t'ha relliscat perquè hi havia moltes coses per baixar i que jo estava repantxingada al sofà i qui ho anava a baixar ets tu? doncs no passa res. Baixa la resta que això ja ho escombro jo".

    Apa, ja he deixat anar un bon rotllet dels meus...

    ResponElimina
  4. En la situació que exposes, que treballes en un equip i el que fa un dels seus membres afecte als altres és primordial comunicar les errades. I si no fas feina en equip també és molt important reconèixer i assumir les pròpies errades, encara que només ens afectin a nosaltres mateixos (que a vegades també costa), és l'única manera de madurar.
    Bona nit, Xexu!

    ResponElimina
  5. Definitivament series un bon cap.
    Felicitats, no n'hi ha gaires així.^-^

    ResponElimina
  6. Vaja el que m´havia perdut des de que no guaitava per aquí. Bé, com faig tard, vull donar-te el meu suport pel "comentari" del darrer post. Hi ha gent per a tot o per a res, de què li ha servit ser maleducat al "Sr." Bosch???

    I parlant de qui la fa...quan la faig jo, ho dic aviat perquè m´agrada trobar solucions ràpidament. Però al treball també hi ha gent que es dedica a buscar errors dels altres per pujar de "categoria" i ells mai s´equivoquen, és clar!
    Sempre la veritat, encara que et molesti haver-te equivocat.

    Bona nit!

    ResponElimina
  7. Hem de ser sincers i dir que reconèixer les errades no és fàcil, però aquells que ho fan, al meu parer, són més ben vists . De les errades hem d'aprendre i si ens equivocam, vol dir que ho hem intentat i no ens hem quedat de braços creuats.
    A la feina, els que solen estar a un nivell superior al nostre, "mai s'equivoquen" . Si hi ha una errada, és degut als altres. Però quan hi ha una felicitació, la felicitació és de tot l'equip, no d'un sol.
    ¡¡¡¡ Quines coses !!!!

    ResponElimina
  8. Em sembla que ho expliques prou bé, com per no haver d'afegir-hi gran cosa. Que tens tota la raó. És importantíssim per una feina en equip` avisar dels errors. I si la feina no és en equip, també està bé dir-ho, per trobar solucions.

    ResponElimina
  9. A mi no m'importa reconèixer els errors. El primer dia de classe ja els hi dic als meus alumnes que tothom es pot equivocar, que jo sóc la mestra, però no sóc Déu, i també m'equivoco i que equivocar-se no es dolent, el dolent és precidsament el no reconèixer l'error i el creure's perfecte. En el treball en equip, és fonamental el dir-ho. La sinceritat és bona consellera, així que menys orgull i més seny.

    ResponElimina
  10. La distància entre la teoria i la praxis existeix, no sempre és fàcil reconèixer una errada (això donant per sentat que l'errada ho sigui sense pal·liatiu). Però és veritat: quan es treballa en equip, les coses dolentes, com les bones, haurien d'estar sempre sobre la taula.

    ResponElimina
  11. Em sembla molt correcte el que dius, i com pots suposar, aplicat a àmbit mèdic és igual de vàlid. Molts metges tendeixen a amagar les seves cagades (al pacient i a la resta de companys) perquè els errors a l'hospital estan molt, molt mal vistos. Saps? Tothom entén que els metges són semi-déus que tot ho fan perfecte. I... desgraciadament (pels pacients) no és així. Però tot ha de constar per escrit pel bé del pacient, les coses bones i les dolentes, així que firmo el que dius.

    ResponElimina
  12. Tens tota la raó. De vegades costa admetre una errada però, i sobre tot treballant en equip, s'ha de fer i el més aviat possible sinó tot es va complicant i encara és pitjor.

    ResponElimina
  13. Molt encertat, Xexu. A mi em costa admetre que l'he espifiat...si no me n'adono. Ja em vigilen, ja! I a la feina, sempre procurem explicar què ens passa, perque no vagi a més (només som 6 profes). Jo et vull a tu, de company de feina!!

    ResponElimina
  14. Sort que jo soc perfecte i no faig errades...

    ResponElimina
  15. tens tota la raó XeXU i no té la dono per donar sinó perquè penso el mateix , afegiré el poder d'aprenentatge de cometre errades, de reconèixer-les i acceptar-les per poder corregir i tirar endavant...per cert avui m'he assabentat del "comentari" malasombra del interfecte LLuís Bosc i m'he quedat de pedra....deu tenir pa a l'ull! res ni cas....deu tenir enveja o potser té una úlcera i li fa mal....no em vull ni imaginar com deu tractar els seus alumnes!!!! el meu suport XeXu!

    ResponElimina
  16. Els errors són creatius, diuen. A mi em costa molt acceptar que m'he equivocat, no de cara als altres (no em costa dir-ho), més de cara a mi mateixa. Però se n'aprèn i al final agafes pràctica i tot. M'agrada com has versionat la frase feta del títol, un bon eslògan.

    ResponElimina
  17. Un ppi bàsic que molta gent no entén, no vol entendre. Px. els polítics? quants han admés que l'han cagat? quants han rectificat? o és que hem millorat?

    Ais... i mira que és més fàcil admetre l'errada i buscar solucions. Com x ex el barça, ahir va rectificar i encara que no va guanyar, quina segona part! (xq la primera va ser de pena!!)

    ResponElimina
  18. Sempre he agraït als errors l'oportunitat d'aprendre. Dir-ho com més aviat millor i procurar que sigui amb alguna solució a la màniga. Les bronques també cal prendre-se-les com el que solen ser entre persones "normals": per on s'escapa el nerviosisme i, per tant, tampoc cal prendre-s'ho personalment. Altrament seria si fossin constants.

    ResponElimina
  19. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  20. Dels errors s'aprèn.
    (no ho diràs pas pel company/a nou de qui parlaves l'altre dia??)

    ResponElimina
  21. tothom es pot equivocar, sí. ara bé, no tothom és capaç d'acceptar-ho i dir-ho. això, ja és una qüestió d'actitud. a mi, personalment, m’atabala més el fet d'equivocar-me, que haver-ho de dir. segurament, hi fa molt que hi hagi bon ambient a la feina.

    ResponElimina
  22. Per això cal tenir gent intel·ligent i un ambient adequat. També cal dir que hi ha gent que mai s'equivoca. No sé com s'ho fan però davant una errada la culpa sempre és dels altres...aquests són els perfectes.

    ResponElimina
  23. Força d’acord tots amb el que dic en el post, però m’ha sorprès molt gratament veure que alguna gent reconeix que els costa molt fer-ho. I és que per força, entre vint-i-escaig comentaristes, alguns no deuen trobar fàcil reconèixer els errors davant dels altres. Però fins i tot això es pot practicar i millorar. Moltes gràcies a tots pels comentaris i per la sinceritat.

    Dafne, tot és comparable, i és un bon començament ensenyar això els fills. Ja no és un tema de mentides, que jo les detesto, però és per com pot perjudicar amagar una cosa que has fet malament. No deixa de ser mentir, però la importància és que si no es diu, no es pot arreglar segur. Fins i tot poden carregar amb la culpa altres que no es mereixen. I és el que tu dius, si no té solució, doncs mira, de vegades passa. Però almenys saber-ho.

    Porquet, aprecio la teva sinceritat, està molt bé que reconeguis que de vegades no ho fas si és així, que aquí és molt fàcil dir que sí a tot quan en realitat sí que som culpables. A mi més que vergonya em fa molta ràbia equivocar-me i per això sempre vaig amb molta cura. Quan passa, miro de posar-hi remei de seguida, i l’enrabiada que porto amb mi mateix em serveix de motivació.
    L’altre cas que comentes, molt ben vist perquè no és el mateix, també em fa molta ràbia a mi, és clar. Hi ha gent que no només no s’equivoquen mai, sinó que destacar-los una errada que han fet els fereix en el seu orgull de mala manera. Recordo que mentre feia el doctorat, els companys de bona voluntat teníem una llista de cagades que havíem fet i ens fèiem un tip de riure quan les repassàvem. La gent me les venia a explicar perquè les apuntés. Ens rèiem de nosaltres mateixos i això ajudava a relativitzar molt la mala sensació de la cagada. Però n’hi havia uns quants als que veies clarament que no els feia gota de gràcia, tu rient per compartir la desgràcia, i ells amb una mirada assassina que feia por. O de guardar-s’ho per venjar-se, que és pitjor.

    Assumpta, no es mala manera de veure-ho. Si t’equivoques és perquè estàs actiu, fer coses augmenta el risc de cometre errors, és clar. Per tant no hauria de ser mala cosa explicar l’error perquè demostra que estaves fent la feina, encara que no ha anat bé. És clar, s’ha de mirar que això no sigui una constant, que llavors és que ets un sapastre. S’ha de ser comprensiu amb les errades, però també s’ha d’exigir que les coses es facin el màxim de bé possible, perquè de vegades la comprensió es converteix en un tot s’hi val. No, s’han de fer les coses bé per sistema, i si algun dia es falla, llavors no passa res. Com en Josep Lluís, segur que no sempre tira els posts! Si no ja no us en quedarien.

    Ventafocs, assumir les errades és primordial, i penso que una manera molt clara de fer-ho és comunicant-les. Gairebé sempre hem de respondre davant d’algú, sempre tenim algú per sobre, per tant, les errades no ens afectaran mai només a nosaltres. Però bé, com dius, i jo també dic, dins d’un equip de treball les coses han d’estar clares, que si no tot s’embolica molt.

    Maria, és que sóc cap. Molt a petita escala, però tinc gent a càrrec meu. El que passa és que m’agrada treballar en equip i no imposo els galons. Per sort, no m’he trobat amb ningú que necessiti disciplina. Intento fer-ho el millor que puc, m’agradaria que pensessin de mi que sóc un bon superior.

    Sa lluna, probablement, li ha servit per divertir-se a costa nostra. Per unes hores, la gent li ha fet cas, encara que sigui per criticar-lo, però això ja el deu fer content, si no no m’ho explico. Gràcies pel suport.
    Ostres, això de la gent que va buscant errors dels altres és molt agradable. També hi ha aquells que fan una cosa amb tu i abans que te n’adonis ja han anat a explicar-li al cap atribuint-se tot el mèrit. Tots aquests comportaments tenen aquesta mateixa finalitat, pujar de categoria. Jo no sóc així, m’agrada pensar que pujo per mèrits propis. I com que odio equivocar-me, quan ho faig ho reconec perquè el meu principal crític sóc jo mateix.

    ResponElimina
  24. Miquel Àngel, tenint en compte que d’errors en fem tots, hi ha una diferència entre reconèixer-los i no, que és la sinceritat. La sinceritat és una cosa ben valorada. I també ho està que es faci la feina, efectivament, fer la feina comporta risc d’errors. No fer-la no. Això de la gent que mai s’equivoca no és només patrimoni dels caps, però d’ells és gairebé esperable perquè deuen pensar que no poden mostrar la feblesa. Jo faig notar els errors a la meva superior, però al final, quan queda clar que és culpa seva, el que solc trobar és un ‘ara no buscarem culpables d’això...’. Curiós, oi?

    Carme, ja saps que tendeixo a portar les coses al meu terreny i a inspirar-me en l’entorn per crear els posts. A mi m’agrada treballar en equip i com un engranatge, per això insisteixo en que dins d’un grup cal una molt bona comunicació, especialment en allò que pot portar problemes. Però la sinceritat, la humilitat de reconèixer un error, mai està de més.

    Laura T., el missatge que donem és molt similar, doncs. Tu el dones a canalla, suposo, i jo a gent una mica més ganàpia, però l’objectiu és el mateix. A més m’agrada com acabes el comentari, és clar que la sinceritat és important, i l’orgull tota una lacra. La humilitat és un valor que hauria de ser molt més comú.
    Aprofito per agrair-te les teves paraules en el post anterior, defensant el bon ambient que generalment es respira al meu blog. Per mi és molt important que així sigui, i que ho destaquis m’ha fet sentir bé.

    Ferran, en definitiva, parlem de comunicació. Una bona comunicació en un equip de treball és fonamental, la informació flueix i precisament serveix per evitar errades. I quan aquestes apareixen, que acaben apareixent, la comunicació servirà perquè no es propaguin, o perquè no n’hi hagi més. Que és difícil? Per alguns més que per altres. Però aconseguir-ho és funcionar molt millor, ho tinc comprovat.

    Yáiza, m’imagino el sector mèdic com una comunitat en la que els errors marquen moltíssim, i per tant entenc que molta gent miri d’amagar-los. Una petita errada pot tenir conseqüències molt nefastes. Com sempre, parlem de que no tots els metges són uns fora de sèries, i fins i tot els que ho siguin, s’equivoquen de tant en tant. Però és que una feina de tant risc comporta una probabilitat d’error força alta, ja se sap. Està bé que quedi un registre de les coses, tot ben clar. Però falsejar-ho no és tan fàcil com no apuntar alguna cosa?

    McAbeu, per no parlar de la pèrdua de confiança que hi pot haver si saps que algú t'està amagant informació i que això perjudica el treball de tots. I ja sabem que quan es perd la confiança, costa un món recuperar-la.

    Cantireta, no te la juguis! Hauries de preguntar als meus companys, que és molt fàcil parlar bé d'un mateix, però després no són tot mai flors i violes. Pot costar reconèixer els errors, però pel bé de tots sabem que és millor, i si tens un mínim d'implicació amb l'equip, és el que convé. Aprofito per agrair-te les paraules que m'has dedicat al post anterior, la teva defensa, com la d'altres companys blogaires m'ha capgirat totalment la mala sensació que em va deixar aquell comentari. Faig faltes, que sóc de ciències, però digui el que digui, faig servir corrector per les que se m'escapen, i repasso els escrits molts cops. És bo saber que molts penseu que no ho faig tan malament. Ah, i m'ha fet gràcia això de la hipoteca pagada, és clar, seria ja ciència ficció total! Potser només que li haguessin concedit ja seria digne d'admiració!

    Pons, però ja sabem que tu ets l'excepció, tu no cal que reconeguis res, és clar.

    ResponElimina
  25. Elfreelang, com que no és tasca fàcil, cal aprendre'n, però si ho prens per costum la relació millora. El secretisme i l'amagar coses no pot portar res de bo, en un mateix grup de treball la paraula clau és col•laboració. I això inclou, és clar, el comunicar els errors per poder-los arreglar tan aviat com es pugui. Però ja saps, fins i tot d'això hi ha gent que se n'aprofita. Gràcies pel teu suport, molts us heu posat del meu costat, vaja, tots els que us heu pronunciat, i això em reconforta molt. Desconec els seus motius, però penso que es posa en evidència. Jo també he pensat en els seus alumnes, i tampoc em vull imaginar com els tracta. Encara que alguna cosa em diu que potser fa la seva feina molt correctament i és aquí on s'esplaia.

    Sílvia, a mi no em costa acceptar els meus errors, sé que hi són. El que passa és que detesto equivocar-me, i això fa que vagi sempre amb força cura. Tot i això, sempre se n'acaben fent. El que és un fet, és que se n'aprèn. Un mateix error ja no el tornes a fer... almenys durant una temporada. El títol... doncs pescat al vol.

    rits, suposo que amb els polítics, com amb tothom que mana una mica, mostrar els errors és signe de feblesa, no poden permetre que gent que està per sota els vegi equivocar-se. Ja sigui perquè la posició ho reclama, o per l'orgull que aquesta proporciona, no ho reconeixeran. I bé, no cal dir els problemes que tot això comporta. Com per exemple, dir que no hi ha crisi, que estem de conya. Molt poc temps després, les proves parlen per si soles.
    El Barça va estar desconegut a la primera part, probablement no s'esperaven una arrencada tan forta del Madrid. I és que aquests són bons, no es pot negar. Semblava que juguessin a un altre ritme, i naturalment, quan no vas a la velocitat que toca, es cometen errors, com el que va provocar l'expulsió d'Adriano i els gols. A la segona part tot va tornar a la normalitat que coneixem, el Madrid cansat i tancat a la seva àrea, però tot i així no va ser possible la remuntada, va anar de poc. Vam perdre, però van donar la cara, i això és el que importa. I a veure si aprenen dels errors.

    Clídice, saber reconèixer els errors, i a més aparèixer amb una possible solució sota el braç quan el declares, penso que fa de bon company i de treballador compromès. Dels errors no ens en salvem, així que millor aprofitar-los per aprendre’n una mica, i aconseguir una bona cintura per poder sortir-nos-en. També he parlat algun cop de reprimendes i algun que altre crit. Puntualment no els trobo tan greus, si serveixen per posar les piles a algú i són justificats, és clar. Jo he acceptat esbroncades quan les he merescut, i sempre és una sort no haver-ne de fer cap. Però si toca, toca.

    MBosch, una disculpa, com un gràcies, mai no estan fora de lloc. Són coses que es fan molt menys del que tocaria, la nostra societat és així. El rei del país veí és un exemple d’home gran, i res més.

    Jomateixa, el post ve a tomb de que tindré companya nova i perquè vaig ensopegar una situació al llibre que m’hi va fer pensar. La noia nova encara no està amb mi, però això ja li ho he dit, que quan siguem equip, ho parlarem tot. Vull mantenir l’esperit de l’equip original com sigui.

    Murga, em sembla que em passa com a tu. Em molesta moltíssim equivocar-me, tant, que dir-ho als altres no té ni comparació amb la ràbia que em fa a mi mateix, sóc el meu pitjor crític. Per tant, toca buscar solucions, i si ja les aportes quan comuniques l’error, encara millor. Efectivament, el bon ambient convida a la comunicació positiva, ja em cuidaré jo de que aquest es mantingui.

    Jordi, la capacitat d’alguna gent d’espolsar-se les culpes em meravella. Em meravella en negatiu, naturalment. També en tinc alguns d’aquests a l’empresa, però per sort em toquen de lluny i no me les he de veure amb ells massa sovint. La gent que ha treballat amb mi, per ara, sempre han estat d’una altra manera, i ho agraeixo molt.

    ResponElimina
  26. XEXUUUUU!!! Estàs molt, molt, moooolt greu!!! A la meva resposta has posat POSTS en lloc de POTS!!! :-DDD

    Un símptoma més d'addicció :-P

    ResponElimina
  27. Bé, també hi ha l'errada que ningú no descobreix... Per què no jugar-se-la.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.