dimarts, 7 d’agost de 2012

Doble hèlix


L'espiral doble descendeix sense fi, una davallada pronunciada cap a les fondàries desconegudes. Una escala amb incomptables graons i cap descans. Fins allà on abasten els ulls, foscor.

22 comentaris:

  1. Uix, tu has vista Batman, oi? Va confessa-ho! Xq aquesta espiral me la recorda i fa por! Doncs com en els pitjors malsons d'en Bruce Wayne des de la foscor, sols et puc dir "para que caemos? Para volvernos a levantar" crec que es així.

    Vols dir que val la pena baixar? Si pogués, jo no baixaria.

    ResponElimina
  2. És boníssima la foto, està molt ben agafada... jo avui en volia fer una d'una làmpada rodona, mirant cap amunt, i no hi havia manera d'enfocar-la bé, a tu t'ha quedat molt bé :-)

    El text impressiona una mica. Això sí, espero que no sigui una metàfora de cap estat d'ànim :-)

    ResponElimina
  3. T'aconsello mirar-ho des de abaix, aleshores es veu un cel ple de llum amb unes escales que conviden a pujar i pujar sense parar. Ho hem de fer, per nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  4. Potser sí que és cert que cal tocar fons per a tornar a pujar, però que ningú m'ho digui avui a la cara, perquè es guanyarà un tret al genoll. Si et consola, les fondàries no solen ser completament desconegudes: tots hi hem baixat abans (excepte que visquis en un món paral·lel amb els teletubbies), i tots sabem que hi ha un final. Remuntar és una altra cosa.

    ResponElimina
  5. Les escales, igual que es baixen es poden pujar. Amb esforç, això si, però pas a pas i graó a graó. Amunt i crits!
    Avui no em diràs que et contesto de manera pessimista, eh!

    ResponElimina
  6. Estàs parlant de l'ADN dels usurers?

    ResponElimina
  7. Respostes
    1. Però si les fotos queden molt millor així... amb l'instagram queden granulades... a vegades queda bé aquell efecte, però en general, per mi, és com treure-hi qualitat.

      Elimina
  8. Caram! Una foto al Bona Nit! Ara m'has deixat ben sorprès, tant amb la foto com amb el text. Com diu l'Assumpta espero que no sigui cap metàfora d'alguna cosa negativa...

    La foto és molt guapa!

    ResponElimina
  9. tinc vertigen i aquesta foto m'ha regirat l'estòmac. Encara que hi ha tantes coses últimament que em fan regirar l'estòmac que ja m'hi estic acostumant.
    m'ha agradat la visió d'en Garbi.

    ResponElimina
  10. Quan l'he vist m'ha fet una mala impressió. Primer he mirat la foto, sense llegir el breu text. Però la sensació no m'ha agradat gens ni mica. Ni l'ull fosc, ni les escales cargolades, ni l'espai buit entre, ni cap replà. Buffff, XeXu, quin mal rotllo!!! O sóc jo???

    ResponElimina
  11. Fabulosa, la foto! M'atrapen, sempre, imatges d'escales cargolades com aquesta; em fascinen!

    ResponElimina
  12. Canvis a l'estil del Bona nit...

    No hi sóc gaire però trec el cap de tant en tant... espero que l'escala sigui reversible i es pugui pujar i baixar a voluntat.

    ResponElimina
  13. Una visió una mica pessimista de la nostra estimada doble hèlix, tu!

    ResponElimina
  14. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  15. Jo no he perdut res a baix, i tu? Au... venga, cap amunt!

    ResponElimina
  16. Estic d´acord en gairabé tots els comentaris.
    La foto impressiona, molt bona per cert, però millor mirar cap amunt. La foscor no ens porta a bon port mai.

    Ànims ehhhh!...uns bessets.

    ResponElimina
  17. tot el descendeix per força ha de tornar a ascendir ....molt bona foto de vegades ens sentim així com en un xuclador vertiginós cap avall però quan hem tocat fons per força hem de tornar a ascendir!

    ResponElimina
  18. Si descendim..., no ens toca més remei que tornar aixecar-nos, 'till the infinity and beyond!, com deien a Toy story, perquè aquests pous sense fons et xuclen i no hi ha res de bo...Si la mirada canvia, abastarà la llum!.

    Bon vespre, planer..

    ResponElimina
  19. no sé per què, però el text que acompanya la imatge no em sona gaire a definició científica. i l'he llegit més com una metàfora del temps que estem vivint que no pas en clau personal. en tot cas, tant si és una cosa com l'altra, cal invertir el punt de visió i mirar cap amunt, sempre, que al forat negre no hi ha res, absolutament res.

    enmig de tot, contenta de tornar a la blogosfera. una abraçada, xexu! :)

    ResponElimina
  20. Me n’alegro que us hagi agradat la foto, tot i que tot plegat, foto i text, era una mica inquietant. Millor quedar-se amb la idea d’alguns de vosaltres, que un camí de baixada és per força un camí de pujada si canvies de direcció. A veure si és veritat. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

    rits, no l’he vista, no, i tampoc tinc intencions de veure-la, en principi, ja que Batman no és una figura que m’agradi especialment, i si fa anys, diria, que no vaig al cinema, imagina. Així que no sé de què m’estàs parlant, però d’espirals ja en tenim coneixença nosaltres mateixos, no cal recórrer a pel•lícules. Ara, la frase és ben bona. Si es pot triar, més val no baixar, tu ho has dit.

    Assumpta, ja saps que en aquest blog les coses no solen passar per casualitat. M’alegro de que t’agradi la foto, a mi també m’agrada, és d’aquelles que surt per casualitat, sense provar ni res, i saps que l’acabaràs posant en algun lloc.

    Sr. Gasull, és molt bon consell, però primer s’ha de baixar, oi? Aquest és el problema, primer endinsar-se en la foscor per tornar a veure la llum.

    Yáiza, un tret al genoll... això supera els meus trencaments de cames... m’hi hauré d’esforçar. Sí, una frase que hauria pogut incloure, que ben bé tampoc no és desconegut el que hi ha al fons, però això no vol dir que no espanti igualment. I tornar a pujar és la part complicada, encara que el que deia en Gasull no està mancat de sentit, si mires amunt sembla que hi ha llum, no? Quina rabia fan els teletubbies, els ninots i els de carn i ossos.

    Glòria, no pas, avui t’has guanyat un ‘ole’. És clar, en realitat és una qüestió de percepcions, de vegades ens sembla que tot va de baixada, i no hi ha res a fer. Però si una pendent baixa no cal altra cosa que girar-se per veure-ho com una pujada. Costa, però estem en el bon camí. Ara, com es fa això de girar-se quan veus la baixada?

    Jpmerch, això no pot ser, perquè no s’ha demostrat que constitueixin vida intel•ligent, i per tant no sabem si tenen DNA.

    Pons, ja penjava fotos al blog sota aquesta etiqueta molt abans que existís Instagram, o almenys que cap de nosaltres el conegués, li tinc afecte a aquest format.

    Porquet, guarda’m de mentir, però diria que a la darrera foto que vaig penjar vas dir exactament el mateix. Però no és res nou, sota l’etiqueta ‘fotoblog’ ja hi ha 51 imatges, la immensa majoria sortides de la meva càmera, si vols hi pots fer un cop d’ull. No faig fotos gaire maques, però quan alguna m’agrada l’acabo posant, quan s’adiu a alguna cosa que vull dir amb poques paraules.

    Jomateixa, a mi la visió d’en Gasull també em va agradar. Ves en compte amb aquest estómac, però reconec que la imatge mareja una mica. Ja saps, si mires cap amunt des de baix, potser no és tan terrible.

    Dafne, tot i que l’escala era bonica, la veritat és que sí que dóna una mica de mal rotllo, i generalment no faig servir les imatges perquè sí. El text que acompanya la foto és més explicatiu, però no us ha de generar mal rotllo a vosaltres, amb que me’n generi a mi ja n’hi ha prou.

    Ferran, caram, estaríem parlant de fetitxisme? A mi sempre em semblen curioses i em fan gràcia, pensa que aquesta és doble, eh.

    Carme, la teva primera frase m’ha fet pensar, fa tant temps que corres per aquí que ja em coneixes les maneres. Ai mama blogaire, que faria jo sense tu. Gràcies per passar des del teu retir. L’escala s’acaba pujant sempre, tard o d’hora.

    Salvador, m’aprofito que probablement en Watson no llegirà aquest post. En Crick per descomptat que tampoc...

    MBosch, però tu has vist la foscor que hi ha a baix? Si home, jo no baixo per fer la foto des d’allà. És clar que llavors veuria les coses de manera diferent, que és veritat que les escales pugen i baixen, però de vegades no es tria la direcció que agafes.

    ResponElimina
  21. Ventafocs, molt ben vist. Ben mirat, a mi tampoc se m’hi ha perdut res, a baix.

    Sa lluna, la foscor va bé, per exemple, per poder dormir, no? Per alguna cosa serveix. Però hi ha foscors i foscors. Aquesta impressiona una mica, però amb tots els vostres consells, serà qüestió d’anar mirant cap amunt, on es veu la llum.

    Elfreelang, el problema és que no es veu el fons, no sabem quant ens tocarà descendir per poder tornar a pujar. Tard o d’hora passarà, però quan? Me n’alegro de que t’agradi la foto.

    Audrey, ho hem fet molts cops, i tants altres que ens tocarà fer-ho. Baixes i puges de nou, no queda altra. Perquè a baix no ens quedarem, no pot ser, que no es veu res i segur que hi fa fred. Doncs res, pujar és cansat, però s’haurà de fer.

    Pati!! Que bé llegir-te de nou! Gràcies per comentar, però m’agradaria més que tornessis a la blogosfera de veritat! Doncs ni ciència ni la situació que estem vivint, que ja n’he parlat prou darrerament. M’agrada la foto i volia posar-la, i les quatre paraules són més aviat de caire personal. Però bé, anar fent, i si baixem, ja tornarem a pujar, ves quin remei.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.