dilluns, 20 d’agost de 2012

Catalans pel món

Amb la meitat del país de vacances, i l'altra meitat ofegant-se per aquí, tenim un munt de gent repartida pel món. Però no és res estrany, algú ha fet un viatge alguna vegada i no ha trobat algun català per allà? Jo penso que no m'ha passat mai, estem per tot arreu! És clar que no he anat massa lluny, però no falla que et trobis un compatriota allà on vas. Bé, també trobes espanyols, i d'altres nacionalitats, però ens quedem amb el que ens crida l'atenció. I precisament és d'això de que volia parlar. 

Em sembla que els catalans no la cridem massa, l'atenció. Espanyols i italians sempre es fan notar molt, per allà on passen sempre t'adones que hi són. Tinc la impressió que els catalans som més discrets o vergonyosos, fins i tot en presència d'altres catalans, posem per cas en una visita guiada, no correm a presentar-nos i a fer pinya. Anem una mica més a la nostra i preferim quedar-nos amb la gent que anem. Bé, hi haurà de tot, però pel que observo, no ens agrada fer-nos notar. Suposo que això varia en funció de com de diferent és l'ambient, si el lloc és remot potser sí que agrairíem una presència propera per no sentir-nos tan aïllats, però no he viscut mai aquest cas. I potser són imaginacions meves, o ganes de trobar diferències, però crec que és propi del nostre tarannà, més reposat i més mesurat i reservat. Com a mínim, a mi els comportaments tan expansius m'atabalen una mica.

31 comentaris:

  1. si justament lo millor de viatjar lluny es poder insultar en català sense que ningú t'entengui! Ningú? no! just al costat tens una parella de Mataró...

    ResponElimina
  2. Jo diria que sempre que he viatjat, i tot i que no tant com voldria, deunidó, sempre m'he trobat catalans pels món. Estic d'acord amb tu que som molt més discrets. Ens trobem i ens identifiquem per l'idioma i majoritàriament queda en una salutació, en un des d'on veniu o amb algun somriure de complicitat.
    I mira que et dic...a mi em fa il·lusió trobar-me catalans rondant pel món!
    Una abraçada, XeXu!

    ResponElimina
  3. A mi em passa a punts de l´illa, sempre et trobes un del poble per tot arreu. Però viatjant fora de l´illa, mai m´ha passat de trobar illencs per ón vaig ... potser perquè no estic massa pendent dels demés...tampoc és que em sàpiga greu.

    Uns bessets de bona nit!

    ResponElimina
  4. A mi m'encanta fer-me notar... el que passa és que, com no ho faci pel barri...

    Clar que, pel barri, també puc sentir molts idiomes... fins i tot, alguna vegada, català!!

    I pel centre, rus, molts russos, gràcies a Déu, que comprin, que gastin, que donin vida a les botigues, que facin consumicions als restaurants, bars, que comprin roba, records...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre tens ocasió d´aprendre´ls de franc, oi? ;)
      M´has fet gràcia, nina!!

      Elimina
    2. Ja se dir "priviet" que vol dir "Hola", "spasiva", gràcies :-)))

      Elimina
    3. Ja en saps més que jo, ja veus!!

      Elimina
  5. El que són les coses, era en una ciutat catalana i estava envoltada de gent que no parlava català i vaig anar a Madrid fa un parell d'anys i a l'hotel on estavem hi havia dues parelles valencianes i una catalana a més de nosaltres.

    ResponElimina
  6. Amb algun amic alemany que coneix Espanya (dit així, en genèric) estem d'acord que els catalans, com a societat, som en algun lloc entre els vistosos espanyols i els molt discrets alemanys. Vaja, tal com es podria pensar deixant-se portar pels clixés (els clixés, normalment, tenen alguna cosa de real).

    Aquests dies, Berlín de catalans n'és ple (d'espanyols encara més, cosa lògica perque ell són més) i sí, normalment es fan veure menys que els nostres veïns.

    ResponElimina
  7. Signo totes i cada una de les paraules que has escrit en aquest post. Totes! És talment com ho sento, com ho visc i com ho entenc.

    Mira, en aquest darrer viatge a Islàndia vam tenir una experiència ben desagradable... amb un grupet d'espanyols. Estàvem en una mena de buffet d'una cafeteria i el cuiner atenia molt amablement les peticions de suggeriments o d'aclariments de què duia cada plat. Et servia i tot amb un somriure, ben amable (i en anglès, òbviament). Tot era bon ambient, acollidor, silenciós...

    Va arribar un grup (i no eren jovenets) d'espanyols i tot va començar a ser xivarri. Però el pitjor és quan van començar a demanar explicacions dels plats al cuiner... en castellà. I quan aquest, aguantant la impertinència i la mala educació els responia (amb un somriure que no els entenia) aquests es giraven als seus companys de taula i amb uns crits ben sorollosos bramaven "no entiende el español!!!!", com si fos una mena de sacrilegi.

    Va ser llastimós, patètic, lamentable. Nosaltres ens vam encarregar de no creuar-nos cap paraula amb aquesta tropa i de deixar ben clar al cuiner que nosaltres érem catalans (no espanyols).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, quina vergonya!! Jo m'hagués amagat, no fos cas que algú relacionés el que no s'ha de relacionar...

      Molt, molt, molt ben fet de deixar ben clar al cuiner que nosaltres no som espanyols... uffff

      Elimina
    2. Al cuiner i a tot aquell que ens vam trobar! ;)

      Elimina
  8. Jo per mala sort no viatjo gaire..... i allà on he anat mai he trobat gent de casa. Quan vaig estar a Cuba no vaig veure cap català ni espanyol, vivia a casa d'una amiga cubana i tot eren cubans, a París vaig estar-hi un dia i mig i la veritat és que els únics catalans que vaig trobar va ser a l'aeroport d'Alguaire i va ser bastant patètic tot plegat i aquest úlitm cop a Anglaterra vam conèixer tres espanyols durant un concert d'un grup basc i ens vam ajuntar perquè parlàvem i ens entenéiem, però ja està....

    Jo diria que això del caràcter deu anar depenent de les persones i no de les nacionalitats, però clar..... si no ho he vist, millor callar!

    ResponElimina
  9. Molt d'acord en el que dius. Segur que a tot arreu hi ha de tot i que també trobaríem catalans als que li agrada fer-se notar i, fins i tot, de tan maleducats com aquests que explica El Porquet. Però la meva experiència també em confirma que quan els catalans anem pel món no ens agrada donar la nota. A mi, aquests comportaments expansius no només m'atabalen sinó que em provoquen vergonya aliena.

    ResponElimina
  10. Coincideixo amb la idea que som una mica com els més nòrdics del sud d'Europa. I som uns belluguets! M'he trobat catalans sempre, arreu, per remot que sia. Al cul del món coincidint amb un màxim de dotze turistes en totes les vacances, te'n trobes quatre de catalans. I això de sentir la nostra llengua sempre ens emociona, som uns sentimentals.

    ResponElimina
  11. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  12. em penso que estic amb tu..els cantalans per regla general són molt discrets, jo diria que respectem molt la intimitat dels altres i això ho trobo be´, a mi també m'atabalen per no dir m'emprenyen els qui es fan notar i fan massa xivarri!

    ResponElimina
  13. Per no trencar la tònica dels comentaris ( bé , i perquè ho penso) jo també estic d'acord amb el que exposes. Suposo que hi ha de tot però per regla general acostumem a ser bastant discrets i a tot arreu. Fins i tot et sorprens si no en trobes. Nosaltres aquest any portavem dotze hores a Amsterdam i no n'haviem trobat cap i em va estranyar. L'altra cosa que em sembla que fem molts ( havia pensat fer-ne un post però m'ho has posat tant bé que aprofito) és explicar el fet diferencial amb els espanyols a tots els que ens volen escoltar. La tipica pregunta:
    -D'on sou?
    -Catalans
    -Ah, Espanya!
    -No , Catalunya.
    I a partir d'aquí i depen de la predisposició de "la victima" acabes explicant més o menys. Som els únics friquis que ho fem o sóm més colla?

    ResponElimina
  14. jo tampoc sóc de generalitzar, però a vegades l'experiència t'hi porta, i sí, les proves conclouen que aquests comportaments se solen donar. m'hi he trobat molts cops, en situacions de vergonya aliena protagonitzades per turistes espanyols, però en recordo una especialment, fa uns quants anys, en un dels aeroports de parís, semblant a la que explica el porquet: una tropa d'"espanyolets" exigint (no pas demanant) a un gendarme no sé quines indicacions, en castellà, i clar, davant la resposta en francès del monsieur, tots ofesos perquè on s'és vist que no parlés l'espanyol (evidentment, ells ni papa, de francès). però hi ha de tot; també m'he trobat espanyols més discrets i que saben anar pel món.

    del que no hi ha dubte és que els catalans ens fiquem pertot arreu. jo m'he arribat a trobar amics i coneguts, voltant pel món: una amiga en un mirador de carretera al país basc, un conegut comprant en una botigueta d'un poble del marroc, un parell de famílies d'amposta a parís i a praga... i altres catalans desconeguts amb qui he compartit trams de viatge per optimitzar recursos, com una colla de badalonins que vam trobar de nit, en una estació de busos a indonèsia.

    podria seguir, però em sembla que ja tens prou material per confirmar les teues teories. ;)

    ResponElimina
  15. Això que dius és ben cert.
    No sé per què alguns espanyols que m'he trobat en viatges internacionals creuen que els han d'entendre a tot arreu.Sort que no som així.

    ResponElimina
  16. A Astúries vam trigar tres dies a veure (o sentir) catalans i se'ns va fer estrany, xq tens raó sempre ens veiem.

    Estic completament d'acord amb el que descrius dels catalans. O d'aquesta manera de ser. Jo tb me'n sento així. I m'agrada.

    Però tb és cert que no tots som iguals. La primera vegada que vaig anar a Paris vam coincidir al vol amb un grup de mitjana edat que cridava de valent i un d'ells anava amb barretina, fent-se notar. Ens els vam trobar a Nôtre-Damme i t'asseguro que em van avergonyir.

    Xò si, hi ha castellans (xq entre aquests castellans cridaners, poden haver espanyols xò encara que et faci mal a l'ànima tb pot ser que hi hagi catalans que parlin castellà. És clar que no crec que ells es sentin catalans.... uix quin embolic que m'stic fent) que criden, que es fan notar... i buf, quin pal.

    Això si. Si és ben cert que estic d'acord amb el que dius de com som i m'agrada ser així, tb s'ha de dir que aquests dies hi he estat pensant. Ens hem trobat gent molt maca, asturians molt agradables i simpàtics, amb ganes de petar la xerrada, de ser agradables. De socialitzar. I nosaltres erem més aviat esquerps. Com que portavem un italià al grup molt sociable, ell ens feia la feineta de quedar bé. Xò hem entés tb xq de vegades ens diuen que els catalans som rancis. Ens costa molt obrir-nos als altres (independentment que puguem ser persones més o menys sociables). Com dius anem a la nostra. I si bé ho valorem positivament tb no deixa de tenir una miqueta de valor negatiu, no creus? Donar-se a la gent, confiar, tp estaria malament.

    Uix, no sé si m'he explicat gaire.

    ResponElimina
  17. Sense voler ferir sensibilitats, jo també crec que els catalans i els españols som diferents, hi ha moltes actituds, comportaments i maneres de fer ben desiguals; jo també comparteixo que el nostre tarannà és més assenyat i prudent.

    Ara bé, trobar diferències no suposa menyprear a ningú, que consti en acta.

    Salut!

    ResponElimina
  18. Ja veig que no sóc l’únic que ha detectat certes diferències, com a tendència, entre catalans i espanyols a l’estranger, amb alguns exemples força evidents. El que vull deixar clar és que això no és menystenir ningú, només és fruit de l’observació. Gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Pons, he viscut més d’una situació curiosa al respecte, no saps mai qui es pot girar i dirigir-se a tu en català, és una murga, has de vigilar el que dius per tot arreu!

    Fanal blau, ho descrius perfectament i em sembla que coincidim molt en la manera de veure-ho. Són justament aquestes reaccions les que m’he trobat, de vegades una salutació just en el moment de marxar, com dient ‘ep, que sóc català, però no t’he volgut importunar’. I no és que no faci il•lusió, eh, potser al post ha sonat com que no hi ha manera de lliurar-se dels catalans, però fa gràcia, és clar que sí. El que passa és que fa gràcia quan les reaccions són aquestes que descrius. Si ens poséssim a cridar al mig del carrer no me’n faria tanta.

    Sa lluna, no et trobes illencs, però et trobes catalans? Això és un bon punt, nosaltres sí perquè ens hi fixem, però tu també deus sentir català per aquí i per allà. Si som una plaga, no pot ser que no. T’has de fixar més en la gent que et trobes!

    Assumpta, així ets de les escandaloses? Malament rai. Ets de qui m'amagaria si et trobés per l'estranger. Una cosa és saludar-se i creuar un parell de frases, l'altra és fer un escàndol perquè has trobat un compatriota, com fa alguna gent. Jo m'estic sorprenent darrerament perquè sento força català pel barri. Per altres llocs del poble ja és més difícil, però anem persistint.

    Jomateixa, si ja ho deia jo, estem per tot arreu, no hi ha manera. De vegades costa sentir català a casa nostra, suposo que als pobles és més fàcil que a ciutat, però quan vas fora, sempre ensopegues un català, parlant en català, és clar. A mi em fa gràcia, sense fer-ne gaires escarafalls, però sempre vaig pensant en quin moment apareixeran.

    Ferran, amb el teu comentari ja veig que la meva impressió és encertada. Segurament hi ha excepcions, només faltaria, però en algunes coses sí que ens veig com més europeus i menys 'mediterranis', però som una barreja estranya, és clar. Jo només parlo per experiència, i de viatges puntuals, mai de viure a l'estranger, però quan passa un grup d'espanyols pel costat te n'adones de seguida. Si passa un grup de catalans, potser només sents unes paraules que es tradueixen en una salutació i poca cosa més. I a mi ja m'està bé que sigui així, m'agrada que siguem més assenyats.

    Porquet, si tu signes cadascuna de les meves paraules, jo et dic que precisament l'anècdota a la que fas referència era el que volia fer notar jo, sense posar casos massa concrets. Coses com aquestes te les vas trobant, no sé amb quins aires viatgen alguns per ser maleducats i poc respectuosos amb la gent del lloc i altres viatgers. A mi em sembla lògic i evident que quan vas a un altre lloc has de fer un esforç d'adaptació, i encara més evident és el respecte que hauries de tenir sempre i en tot moment. Pel món hi ha bona gent que també fan esforços per comunicar-se i ajudar, però ha de ser recíproc. Després agafem mala fama, per culpa d'alguns desconsiderats. És una qüestió d'educació, entesa en sentit ampli. I bé, que ens entenem molt bé, l'exemple que expliques no pot ser més clar. A Islàndia, ni més ni menys. Què es pensaven, que era una província de Galícia, o què? Ah, i que jo també trobo molt bé els aclariments, molt ben fet, això canvia una mica la ment de la gent que no ens coneix, un 'no em confonguis amb aquests' no s'oblida fàcilment.

    ResponElimina
  19. Alba, de Cuba no en puc dir res perquè no hi he estat, però em sorprèn que a Paris o Anglaterra no hagis trobat catalans, em sembla estrany. És clar que hi ha gent per tot, només faltaria que diguéssim que els catalans som perfectes i genials de la vida i els espanyols són fatals. No és així, només m'ha semblat una tendència quan m'he trobat grups de gent a l'estranger. Els espanyols em semblen més escandalosos i expansius, i els catalans més tranquils. Algunes opinions per aquí ho confirmen, però també n'hi haurà que no s'han trobat mai amb cap problema d'aquests.

    McAbeu, ho has clavat, vergonya aliena és una bona definició del que sento jo també. Potser pel fet que automàticament pensem que a nosaltres ens posaran en el mateix sac, quan justament són comportaments que no ens fan gens el pes. També és cert que no és el mateix fer-se notar, que donar la nota. Tu pots anar a saludar uns altres catalans, però si has de fer un espectacle de llum i colors, potser incomodaràs algú. D'excepcions, les que vulguis, naturalment, tot són graus. Però si alguns ens hi hem fixat i ho confirmem, també serà per alguna cosa.

    Joan, em deixes tranquil, jo no he anat massa lluny i fins a cert punt és normal que molta gent es desplaci a destinacions a les que jo puc anar, però que facis un gran desplaçament i allà també hi trobis catalans és tota una demostració. Estem per tot arreu, i pel que vaig veient, el nostre comportament és més prudent que el d'alguns veïns que tenim.

    MBosch, de diferències ens en podem trobar moltes, en molts sentits. Hi ha qui dirà que ens ho busquem, que de tot en fem un fet diferencial els catalans. Però no fotem, algunes coses salten a la vista. Per cert, desconec del que m'estàs parlant. És un programa d'estiu això?

    Elfreelang, mira, un altre bon punt que no havia pensat. Respectem la intimitat dels altres. Potser és una qüestió de confiança, si s'estableix, es pot potenciar. Si no hi és, no ens podem extralimitar. I no, fer xivarri i molestar el personal no em sembla gaire correcte, no sé per què hi ha gent que no ho entén.

    Mireia, doncs sí que és estrany sí. Amsterdam em sembla un destí prou proper i prou llaminer com perquè te’l trobis ple de catalans. Però bé, com que som discrets, potser s’amagaven no? Bé, això del fet diferencial és tot un clàssic. Jo fins i tot he estat amb gent catalana que et posa mala cara si ho vas fent, però també en posen si parles en català a algú que per l’aparença està molt clar que no és d’aquí. No sé per què s’ho han de prendre malament, és una falta de respecte que jo pugui parlar en català a casa meva? I que vulgui explicar a algú, quan sóc a l’estranger, que al meu carnet posa Espanya, però que jo hi molts no ens sentim espanyols? Jo ho trobo molt normal, però ja et dic, tenim l’enemic a casa. Peti qui peti, jo ho seguiré fent.

    Pati, no m’entra al cap com la incultura o la poca educació pot portar a una persona a ofendre’s perquè a un país estranger no l’entenen en el seu idioma. O potser és que alguns espanyols tenen els fums ben pujats des que guanyen mundials i eurocopes? No saben que si hi ha un idioma internacional és l’anglès, i que de vegades no és ni suficient? Bé, és que realment em treu de polleguera, és una manca d’humilitat. És clar que no és una norma, per sort, i com és normal, hi ha gent que se sap comportar, siguin d’on siguin. Criticaria també, i durament, si conegués algun cas de catalans que s’han ofès i han tractat amb poca educació algun estranger (a casa seva), perquè no parla català.
    Genials els teus exemples. Això dels badalonins en una estació de busos d’Indonèsia m’ha deixat frepat! Si això no és estar per tot arreu! M’has fet recordar un cop que jo també vaig optimitzar recursos amb una parella de catalans, un taxi per sortir de l’aeroport, al que havíem arribat tardíssim.

    ResponElimina
  20. Maria, no acabo d’entendre per què s’ho pensen. Com si l’espanyol fos tan important que tothom l’hagués de saber entendre i parlar. Fums una mica pujats, no?

    rits, dono fe de que jo també he ensopegat amb catalans escandalosos, i potser fins i tot hauria de dir que algun cop ho he estat jo mateix. Però per norma general, tret que la situació sigui molt propícia, penso que som més prudents i anem més a la nostra. I també tinc la impressió que som una mica més respectuosos i comprenem que no a tot arreu han de parlar català, ni tan sols espanyol. Amb això, naturalment, no vull dir que tots els espanyols siguin uns escandalosos i aquestes coses que estem dient, però m’he trobat més casos que no pas de catalans. Encertes en una cosa, per estadística, molts d’aquests espanyols que diem que fan escàndol a l’estranger seran catalans. Però m’estic referint a catalanoparlants, no sé bé com fer la distinció, però segur que ens entenem. Reduir-ho a un tema de llengua però, és simplificar-ho massa.
    A mi també m’agrada el tarannà català, però això no vol dir que hagi de ser el millor. Prudència, seny, poden ser coses que ens caracteritzen, però també tinc amics que viatgen i fan tota mena de coneguts perquè són oberts i no es tanquen a relacionar-se amb la gent que es troben, ja sigui del lloc o viatgers com ells. A mi em costa molt més, la veritat, no faig esforç per parlar amb ningú, tret de la gent amb la que he d’interactuar, i no em sembla malament. La gent m’atabala una mica, segons com. I tot i ser conscient que em perdo coses, no m’ha anat pas malament així.

    Gemma, en cap moment no menyspreem a ningú, diem les coses com les veiem. La meva impressió s’ha vist confirmada per diversa gent, però també algú ha dit que no s’ho ha trobat així. I el que coincidim tots és que no és exclusiva ni una cosa ni l’altra, hi ha espanyols que es comporten amb normalitat, i catalans que també fan sarau. Només destaquem tendències.

    ResponElimina
  21. Hahahaha no t'amaguis, home, que era una exageració això que m'agrada fer-me notar... Era per portar una mica la contrària :-P

    ResponElimina
  22. Arribo tard, però que no sigui dit. Trobo interessants les reflexions que fas. Sí que penso que els catalans potser som menys escandalosos que altres (ehem), però a mi sempre m'ha fet gràcia trobar catalans quan he fet un viatge. I com més lluny siguis o més temps passis fora, més pinya hi fas, que parlar la llengua... s'enyora!

    ResponElimina
  23. Jo també me n'he trobat, d'espanyols escandalosos, i me n'he avergonyit, clar, especialment a la Gran Bretanya. Així que saben que parles anglès, se t'empeguen com paparres perquè els solucionis els problemes. "La chica catalana sabe inglés. Ella te lo solucionará." (sic)
    Reconec que nosaltres, per ser família atípica, de vegades fem més soroll del que volem, però en general destaquem per ser discrets i amables. I sempre diem que som catalans, clar. Mai ens han hagut de cridar l'atenció enlloc. El meu marit no suporta ser el centre d'atenció, i menys a crits.
    A veure què passa en els propers viatges...
    Per cert, una abraçada, Xexu! He superat els 45 sense adonar-me'n!

    ResponElimina
  24. Jo he arribat fa poc de l'Argentina i estava preocupada perquè sempre sents parlar català, vagis on vagis, i aquesta vegada no en trobava cap!!! Fins l'últim dia, que ja vaig poder dormir perquè vaig sentir un matrimoni a una llibreria de Buenos Aires.
    Ah! I a Iguazú vaig veure una dona que duia una samarreta que posava quelcom com "per una educació pública de qualitat".
    Però és clar, com ve dius, no em vaig apropar a dir res, només estava tranquila perquè sabia que sí, que els catalans continuaven anant pel món... :P

    ResponElimina
  25. Assumpta, jo que pensava que eres una dona discreta. Una cosa és saludar-se, però l'altra és fer com si et coneguessis de tota la vida amb algú només perquè parla el teu mateix idioma.

    Yáiza, en realitat no sé si ha sonat a queixa el que he dit, però no és que em desagradi trobar-me catalans, de fet penso que sempre ho esperem, perquè sabem que els acabarem trobant. També em fa gràcia, però és com puntuar, saps. Mira, ja hem trobat els catalans de torn. No cal ni saludar-los, la feina està feta. I com més lluny, més sorprèn, és clar.

    Cantireta, home, una cosa és que per algun motiu necessitis una dinàmica una mica més expansiva que d'altra gent, però no ho fas volent, és una qüestió tècnica. Una altra cosa és fer-ho perquè et surt així, com deus haver vist casos. Sí, els espanyols ens estimen molt per algunes coses, aquesta petita escala et demostra que per interès sí que els caiem bé. Ho deveu tenir complicat això de viatjar, per la situació familiar. Però amb voluntat segur que aconseguiu sortir-vos-en de totes.

    Susanna, com deia més amunt, sembla que si no trobem a ningú el viatge no està complet. Ho esperem, ha de passar en algun moment, i si no trobem cap català, ens estranya molt. I jo ho deia perquè sol passar, no perquè em molesti, també ho espero. Però un cop trobats, no em cal establir-hi contacte, senzillament està fet. Veig que pensem igual en això. Fan gràcia aquestes coses, trobar-se una samarreta en català pel món també és molt cridaner.

    ResponElimina
  26. Has fet una descripció molt acurada, tenint en compte que generalitzar és arriscat.
    Jo també tinc aquesta sensació quan he viatjat per altres països. Per caràcter propi o perquè som així, no vaig cridant l'atenció tant com espanyols o italians, però possiblement ho faig més que els nòrdics.
    El que sí faig és dir allà on vagi que sóc català i ,també, aprendre i utilitzar paraules i frases en la llengua pròpia del lloc on m'hi trobi: irlandès, eslovè, islandès... (Això també és un element que caracteritza el nostre tarannà ? )

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.