dimecres, 22 d’agost de 2012

Cap per avall

Quan hom té unes magnífiques companyes de feina i un equip consolidat sempre se li generen dubtes quan li diuen que tindran una nova incorporació. Com serà? I si no encaixa? I si ens desmunta el que hem construït? A la feina i ha coses importants, però un bon ambient és fonamental.

Dos anys i mig després, aquella nova incorporació és l'última companya que em queda, però per poc temps, ja que és a punt de començar un camí totalment nou: Austràlia. Amb el seu home se'n van a l'altra punta del món per un temps indefinit, una nova vida, un reinici il·lusionant.

Això no tindria més transcendència si no fos que amb aquesta marxa perdo molt més que una simple companya. Perdo el millor company de feina que mai hagi tingut. Perdo una persona de la que aprenc dia a dia, quan se suposa que sóc jo qui li he d'ensenyar. Perdo una persona amb qui compartim moltes opinions, i que quan ens enganxem sabem parlar-ho. Perdo una pencaire com n'hi ha poques. Perdo una confessora i un puntal dels últims temps. Perdo el suport i la força per mantenir-me en un lloc on només unes poques persones fan que valgui la pena quedar-s'hi. Perdo aquella presència que trobo a faltar quan no hi és. Perdo la proximitat d'una amiga.

Avui que he sabut qui serà el seu relleu, i tot i considerar-me, malgrat tot, afortunat, vull dedicar-li aquest post i desitjar-li moltíssima sort en aquesta aventura que segur que serà tot un èxit. Ara ja no hi ha dubtes ni preocupacions de si una persona nova encaixarà o no, si funcionarà al nivell esperat. Com ella no en trobarem cap, per tant, no cal patir per res.

25 comentaris:

  1. Em sembla que l'encerto si dic que crec que ella NO llegirà aquest escrit. Dubto que sàpiga que tens aquest blog (i és una llàstima, però bé... això ja és la meva forma de veure les coses) i, per tant, no sabrà les paraules tan maques que li has dedicat... Segur que estaria molt contenta :-)

    Una gran sort haver pogut compartir un temps amb una persona així... i una llàstima que marxi. Però bé, potser, en la distància, via correus electrònics, podeu mantenir viva l'amistat. Per què no? I, potser, d'aquí un temps, enlloc d'anar a Edimburg, vas a passar unes vacancetes amb els cangurs i els koales... La vida dóna tantes voltes!!

    Espero que amb el nou company/companya que tindràs hi hagi, com a mínim, una bona relació :-)

    ResponElimina
  2. Per cert... per què es titula "Cap per avall" aquest post? Perquè se'n va a les antípodes?

    ResponElimina
  3. Ens en vas parlar d'aquesta noia, oi? Què bé que hagiu pogut arribar a tenir una relació tan maca. La distància no té xq significar que marxi de la teva vida, tot el que t'aportava ho podrà fer cap per avall (uix, què mal sona això....). Si, no baixo de l'hort, és clar que serà diferent, xò no té xq perdre's.

    Tu ja ho dius, amb el nou company/a potser no serà igual xò no té xq ser dolent. Qui sap què et portarà!

    ResponElimina
  4. Home!, dona-li una oportunitat al futur.

    ResponElimina
  5. Caram, que maco! M'alegra saber que entre companys de feina es poden crear relacions tan còmplices com aquesta de la que tu ens parles. Llàstima que marxi, no? Austràlia! Buf, que lluny. Escolta, ja li deixaràs llegir aquest post?? Jo crec que ho hauries de fer. Sempre pensem que la gent ja sap les coses que en pensem o que ens fan sentir, però no sempre és així, i posar-ho en paraules és factible i l'altre... ho agraeix. Ànims amb el relleu!

    ResponElimina
  6. si has tingut la sort de que una persona aixis es creues a la teva vida: no la perdis!!
    potser no compartireu feina, ni proximitats, pero una relacio aixis no es pots enviar a rodar per uns quilometres de res..i menys en l'epoca que vivim i els mitjans de que disposem.
    no te la deixis escapar

    d'altre banda, don l'oportunitat a la nova persona que arriba que sigui tan especial com ella..per el que veig, li han deixat el llisto molt alt

    ets afortunat !!

    ResponElimina
  7. Xexu et vull felicitar. Si, i vull fer-ho per un parell de coses.
    -Per començar, per la "valentia" d´expressar sentiments en públic.
    -Pel reconeixement del treball d´una altra persona i més sent dona (no us tireu dels pèls, encara existeix la discriminació per sexe, malauradament).
    -Per sebre compartir treball i amistat (dificilíssim també).

    I penso, com t´han dit ja, que no tens perquè perdre res, tret de la companya de treball, obviament perquè no serà a prop. Però jo diria que ni això, sempre podeu parlar de treball via internet, encara que crec que hi haurà altres coses més importants per parlar en la distància.
    T`entenc perfectament quan parles de perdre la presència i crec que no cal que sigui física...

    Per acabar, honra la teva senzillesa obrint les portes al sustitut/a. I no perdis el contacte amb la teva amiga. Com m´ha vares dir un dia...
    creus que ho llegirà?, li feràs arribar?...

    Una aferrada ben forta!

    ResponElimina
  8. Malauradament (encara que en alguns casos també per sort) les relacions laborals acostumen a tenir una durada relativament curta. Jo he tingut algunes bones relacions amb algunes persones, molt poques, però amb la gran majoria no he arribat a establir la complicitat que expliques amb aquesta persona que ara marxa.

    És un escrit preciós i com diu l'Assumpta, llàstima que no el llegirà (penso).

    És una sort tremenda tenir companys així i una pena immensa quan els perds. Només et queda que rebre la nova persona que arribi amb els braços oberts i, mica en mica, tornar a teixir una bonica relació (si es pot amb aquesta persona, i vol i es deixa). Ara fa mandra, però tot necessita el seu temps.

    I ara m'has fet pensar en el meu futur més proper, farcit de canvis laborals i personals que ja us explicaré en breu amb una entrada al blog. A dia d'avui, el món de la feina, és més volàtil que mai...

    ResponElimina
  9. Cap per avall ella, que se'n va a l'altra banda del globus (per cert, XeXu, tú que ets de ciències, m'explicaràs un dia perquè la gent de "l'altra banda" no estan cap per avall? Juro que no ho entenc; ¿que no és rodona, la Terra? :S) i cap per avall et quedes tú, compuesto y sin novia que diuen els de l'altra banda (l'altra banda de la frontera, que no del planeta). Ànimus, company!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també vull saber perquè no estan cap per avall... Ho pregunto de veritat, eh? ;-))

      Elimina
  10. desitja-li bona sort en la seva nova vida de part meva, segur que ho aprecia.

    ResponElimina
  11. Espero que pugueu mantenir l'amistat encara que us separi mig món! I espero que la nova companya de feina (o el nou company) pugui estar a l'altura i hi puguis iniciar una relació d'amistat també. Evidentment no serà el mateix, però aquesta és la gràcia. No hi ha dues persones iguals i segur que amb ell/a podràs fer coses que no havies fet mai amb ella i això compensarà el que trobis a faltar de la que se'n va cap a Austràlia. I sempre pots trucar-la o fer-li una visita un dia o altre!
    És un escrit molt bonic i segur que li agradaria.

    ResponElimina
  12. a la feina ens hi passem molt de temps, és una joia quan pots tenir companys amb qui t'entens ....noi sento que la perdis i se'n vagi tant lluny....jo li diria també en persona tot això tan maco que escrius , espero que el nou o nova companya sigui almenys igual de bon company!

    ResponElimina
  13. m'has emocionat.
    Ja m'agradaria a mi, que si un dia plego de la feina deixi aquests tipus de sentiments darrere meu.
    Una gran aventura anar-se'n tant lluny, però jo també et diria que no en deixessis perdre el contacte.

    ResponElimina
  14. Un privilegi tenir un company aixi. Procura no perdre aquesta amistat tan bonica. Confio que la persona que la rellevi pugui assolir aquest llistó tan alt.
    I mirant la part positiva: Unes possibles vacances a les Antípodes!

    ResponElimina
  15. T'enduus un molt bon record, sens dubte. Però pensa que ningú és imprescindible i que els canvis sempre són positius, per bo i per dolent. Que bonic aquest post que li dediques, segur que ets un gran company de feina.

    ResponElimina
  16. Estic de vacances, i em vaig dir que res de facebook ni blogs, però no he pogut evitar fer una llegideta.
    Em trobo amb la teva entrada tan plena d'estima per aquesta persona, amb la qual has compartit moltes coses; va molt bé trobar aquest tipus de persones perquè no sé per què,en els moments complicats i en els més dolços hi són!!!
    Em sap greu per tu, però de segur que mantindreu aquesta relació en la distància, perquè els vincles que us uneixen, no es poden trencar per molts quilòmetres que hi hagi enmig.
    Ara et toca iniciar una nova etapa,lluny de la teva companya!!
    Un petó!!!

    ResponElimina
  17. Sap greu perdre companys tan ben valorats.
    Sap greu perdre gent tan ben preparada perquè aquí no els sabem cuidar.

    ResponElimina
  18. Ostres Xexu, què maco aquest escrit.... i la pregunta del milió: per què ens costa tant dir a la gent directament o per mail, però en tot cas, fer-los saber que són tan importants per nosaltres. Però, no sé, crec que sempre li pots fer arribar aquest link no?
    I pensa que, la vida dóna moltes voltes, de vegades et creues i recreues amb persones que han sigut especials... d'altres també malhauradament et creues amb alguns que no estaran mai lluny! Aprofita i intenta mantenir el contacte amb ella... no estaria gens malament una visita (què coi, unes vacances!!!) a Austràlia???
    També és lloable la bona actitud i predisposició que tens amb el nou/nova. Fa gràcia, encara no fa dos mesos que són "la NOVA" a la feina... m'has fet pensar en què deuen pensar alguns de mi.... m'agradaria que tots tinguessin la teva predisposició. Entre vacances meves i dels altres, encara no he pogur comprovar com vaig "encaixant" amb tothom... Però la tornada de tots serà en breu...ja explicaré. Una abraçada!

    ResponElimina
  19. uff hi ha moltes coses a comentar d'aquest post. El primer de tot és que et pots sentir afortunat d'haver pogut treballar amb algú bo en la seva feina i que a més hi tinguis tanta afinitat. Jo no em puc queixar de la gent amb qui he treballat o treballo; hi ha de tot ,però mai no hi he trobat mala gent ( que ja és molt) però una finitat així, no ho sé. La majoria "d'amistats" laborals que he tingut s'han anat refredant amb el temps .Només en un cas s'ha mantingut després de deixar de treballar juntes ( i d'això ja fa més de 10 anys). També és cert que la relació canvia, sobretot si et veus poc sovint. Amb tot aquest rotllo et vull dir que val la pena intentar mantenir aquesta amistat, però que no sempre és fàcil. Ja n'havies parlat una altra vegada (http://zwitterioblog.blogspot.com/2011/05/amistats-laborals.html)

    També penso, com tots, que s'hi llegeix aquest post s'emocionarà i a tothom l'hi fa il·lusió que l'hi diguin coses boniques. Per tu l'amistat és quelcom bàsic,fonamental i potser tampoc estaria malament poder compartir-ho amb aquesta persona que sents tant propera. Un regal de comiat:
    -saps, tinc un blog i escric coses boniques de tu perquè ets una gran persona
    Què tal, molt pel·lículero? Va deixo d'embolicar-me. Desitjo que puguis mantenir l'amistat tot i la distància i que tinguis sort amb el/la substituta

    ResponElimina
  20. Gràcies a totes i a tots pels vostres comentaris, me n’alegro que us hagin agradat aquestes paraules. Per la vostra tranquil•litat, al final li vaig deixar llegir l’escrit. En alguns dels comentaris us dic que no sé si ho faré, però van ser escrits abans de deixar-li veure, així que ara ja sabeu com ha anat. Li va agradar, és clar, però hagués estat estrany que me’l tirés pel cap, oi?

    Assumpta, doncs aquest cop t’has equivocat, ella sí que sap que tinc el blog perquè és de la meva total confiança. Sempre m’ha demostrat que s’hi pot confiar i en el seu dia ja li vaig dir. De tant en tant llegeix alguna cosa, però no és aficionada als blogs, així que res, jo tampoc no li insisteixo. No sé si li diré que he escrit això, em fa vergonya. Però en tot cas, ella sap perfectament el que penso d’ella.
    Li desitjo molta sort, la veritat és que estic molt content d’haver compartit aquest temps amb ella, ja que he après molt. Espero que la relació segueixi, via mail segur, però ja ha passat amb altres companys que després no hi ha comunicació. Em sembla que amb ella serà diferent, almenys per la meva part. Ah, i sí que m’agradaria fer-li una visita, és clar! Però anar a Austràlia és més car que anar a Escòcia!
    Amb la nova companya hi tinc bona relació, però veurem si sabem treballar junts, a més.
    El títol del post és una petita broma entre nosaltres, però sí, bàsicament és perquè se’n va a l’altra punta.

    rits, i tant que n’he parlat, ha esdevingut una persona important a la meva vida. Mirarem que la relació no acabi aquí, jo tinc ganes de seguir sabent d’ella, però la trobaré a faltar molt a la feina, per la feina en sí, que en fa molta i bé, i perquè és un suport molt gran que marxa del costat.
    Ja ho dic al post, que pel que podria haver estat, la nova companya em genera bon rotllo, però faltarà veure com treballem junts. Penso que anirà bé, amb això és prou.

    Jpmerch, el llistó està tan alt que dubto que s’hi pugui arribar, però ara per ara ho considero una avantatge, perquè no cal pensar si anirà bé o malament. No serà com ara, sé que a qualsevol no li podré exigir tant, i això anirà bé.

    Yáiza, a la feina hi passem moltes hores, per força comparteixes coses. El que passa és que pots acabar-te cansant de les persones, o establint bones relacions. Suposo que en el meu cas es donen les característiques perquè jo li tingui afecte, treball, esforç, confiança, no sé, una persona que val la pena. És veritat que les paraules estan per fer-les servir, però de totes maneres fa una mica de vergonya deixar-li llegir. Suposo que sí que li agradaria, però crec de veritat que ja sap el bon concepte que tinc d’ella.

    Sargantana, sí que sóc afortunat, i miraré de no deixar perdre aquesta amistat, encara que la separació física sigui molt i molt gran. Val la pena, sé que ens trobarem a faltar molt, però ja se sap que a tot s'acostuma un. Després serà una feina de manteniment perquè no ens acabem oblidant l'un a l'altre, i donant prioritat a les noves coneixences de la vida. El llistó està alt, i la veritat és que ja no demano tant, només una bona companya i una bona treballadora. Això posarà les coses fàcils a la nova, no li puc demanar, tant compromís, així que ho tindrà fàcil a poc que doni.

    Sa lluna, no és cap cosa estranya per mi expressar els meus sentiments en públic. A més, no costa gaire quan els estàs escrivint en una pantalla en blanc. Temps enrere aquest blog era molt més 'sentimental', i sovint em deixava anar més. Les coses deriven com deriven. Les facultats de ciències actuals estan plenes de dones, la balança s'ha decantat totalment, així que a l'empresa, actualment, som majoria de dones. Res d'això suposa un problema per mi, tenia una superior que era una màquina i de la que vaig aprendre moltíssim. Ara ocupo jo aquest lloc, i he mirat de seguir la seva estela, perquè val la pena. Continua a baix.

    ResponElimina
  21. Per sobre hi tinc una altra dona, la cap de la unitat, i a aquesta no li tinc tanta estima, però és que no m'ha demostrat, com l'altra, que és un 10 en la seva feina. I per sota, n'he tingut de millors i pitjors, però si no parlés meravelles de la noia que se'n va i no reconegués que és millor que jo, estaria mentint vilment. No, no, cal reconèixer quan una persona és bona en la seva feina, i això no depèn de si és home o dona.
    La meva voluntat és no perdre el contacte, i sí, hi haurà coses importants de les que parlar. Ja ens hem explicat mitja vida, i m'agradaria poder-ho seguir fent. Sort que ara hi ha infinits mètodes de comunicació, això facilita molt les coses i fa el món més petit, encara que estiguis a l'altra punta. A més, ella al principi necessitarà també estar més en contacte amb la vida que deixa enrere, almenys fins que s'hi acostumi.
    A la nova companya la conec de temps, és d'una altra plataforma i ara vindrà amb mi. De la gent que hi ha, crec que és de les millors que podia ser, per això sóc afortunat. Jo li obro la porta i crec que ens pot anar bé. No li puc demanar tant com a la que marxa, i per tant, li posaré les coses fàcils. Quan perds una fora de sèrie, no pots esperar que la següent ho sigui. Si ho és, millor per tots, però millor no fer-se il•lusions. Ja veurem si li deixo llegir.

    Porquet, ja hem parlat altres vegades de les relacions laborals. Moltes, encara que ho sembli, no arriben en lloc un cop canviem de lloc de feina, o marxa algú que ens importava. Confio que aquest no sigui el cas, m'agradaria mantenir el contacte amb aquesta persona, i crec que és recíproc. Les ganes que en tinguem d'aquí uns mesos marcarà el camí. No sé si li deixaré llegir l'escrit, em fa una mica de vergonya, però de fet no és res que no sàpiga i que no li hagi demostrat alguns cops.
    Ostres, a dia d'avui, parlar de canvis a la feina i aquestes coses esgarrifa una mica. Espero que això teu no sigui res greu, ja ens ho explicaràs.

    Ferran, efectivament, ara ella estarà cap per avall. Almenys respecte a nosaltres. Home, com vols que estiguin cap per avall de veritat. El centre de la Terra exerceix una atracció de tot el que té prou a prop i el fa estar clavat a la superfície. Sempre caiem cap avall, i cap avall sempre és el centre. Estrictament, és clar que nosaltres i els que viuen a l'altra punta sí que estem posats de manera inversa a l'espai absolut, però la nostra referència no són ells, sinó el terra, el centre del planeta. Donada la gran superfície que habitem, tots tenim sensació d'anar del dret. Bé, no sé si m'explico, o és això el que volies saber, quines preguntes de fer! Ah, i no pateixis, que ja tinc una altra 'novia'. Veurem com surt aquesta.

    Pons, no sé si li diré que he fet un post parlant d'ella, però sí que tu li desitges sort, i segur que ho sabrà valorar.

    Myself, de moment sembla que la intenció és mantenir el contacte, ens tenim afecte els dos perquè hem compartit molt. Respecte a la nova companya, no li puc demanar que arribi al nivell de l’altra, sobretot laboralment, però si és treballadora i seriosa amb la feina ja m’està bé. A banda d’això, aspiro a que hi hagi bon ambient, i amb això és prou. Si després congeniem bé, millor que millor. Hauré de començar a fer calaix, perquè una visiteta a Austràlia no estaria gens malament, oi?

    Elfreelang, ella sap bé el que penso, perquè sento admiració per ella, és molt bona aquesta xiqueta. Per això estic segur que li anirà molt bé, i se’n va per amor, per dir-ho d’alguna manera. Què més es pot demanar? La nova em cau bé, veurem com ens en sortim treballant plegats, sembla que no hi hagi d’haver massa problema per mantenir un bon ambient, almenys.

    ResponElimina
  22. Jomateixa, depèn d’un mateix el record que queda. Quan jo marxi, probablement ningú no se sentirà així, encara que potser aquesta noia ho faria si fos jo qui marxés. Ella s’ho ha guanyat a pols, tots la trobaran a faltar, però jo especialment perquè treballem colze a colze, és clar. Mirarem que una separació de mig món no acabi amb la bona relació.

    Glòria, sempre trobant el contrapunt més positiu! Hauré d’estalviar molt, però espero poder-la visitar, i tant. M’encantaria anar-hi, sempre ho he volgut, i ara tinc un motiu de més. Però ara per ara és impossible. Hem traçat una amistat maca, mirarem de mantenir-la. I no em cal que la nova companya estigui al nivell, aportarà altres coses, les seves, i esperem que estiguem a gust, almenys.

    Sílvia, ningú és imprescindible a la feina, tot i que hi ha gent més necessària que altre. I en el pla personal, penso que sí que hi ha gent imprescindible, sobretot depenent del moment que visquis. Ara, que seguirem vivint tots plegats? Això segur. Bon company? Bé, depèn de a qui preguntis.

    Dafne, que viciada! Jo faria el mateix. A les vacances es té més temps, no? Parles de situacions molt ideals. Sí que hem aconseguit una bona amistat i ens hem fet molt costat. Ara hem de demostrar que no es tracta d’una de tantes relacions laborals. Jo tinc ganes de que la relació es mantingui, a dia d’avui hi ha moltes maneres de comunicar-se estiguis on estiguis, si fins i tot tenim una maquineta a Mart! Però veurem com ho vivim d’aquí uns mesos, ja saps que les relacions que no es cultiven també es desgasten.

    Maria, et puc dir que a aquesta noia no la valoraven com es mereix, almenys econòmicament, però com he dit al post, no és pas el motiu de que marxi, se’n va a Austràlia amb el seu home, que ell ha trobat feina allà. Si no fos així, potser acabaria marxant perquè no la tracten prou bé, però per un cop, no ha estat així.

    Martulina, reconec que molts cops és difícil dir certes coses a la gent, les bones, concretament. Però no és aquest el cas, aquesta noia sap el que penso d’ella perquè li faig saber sovint. No és que li vagi tirant floretes, però en parlo molt bé perquè és molt bona en la seva feina, i a més m’ha demostrat molts cops ser bona amiga. No m’estic de destacar les qualitats de la gent que en té, aquestes coses cal que es diguin quan es pensen, i ella ho sap.
    Això de que la vida dóna moltes voltes no és broma, eh? La gent es va creuant, separant i retrobant perquè les feines són molt similars, i segur que has treballat algú que canvia de lloc i es troba a algú altre que va estudiar amb tu, ja saps, coses així. I ja et dic ara que si en un futur jo tinc capacitat de decidir alguna cosa i aquesta noia torna a estar per aquí, no em faria res fitxar-la per tornar a treballar amb ella.
    Per encaixar en un lloc només cal tenir-ne ganes. Amb el temps vas trobant les afinitats i també les desavinences, és clar. Però trobar coses que no t’agraden en els companys no fa que ho passis pitjor, només fa que posis els límits de la relació que hi estableixes en un lloc o un altre. La noia que ara treballarà amb mi no és nova del tot, porta temps a l’empresa amb contractes no massa bons i ha passat ja per diversos llocs, però la conec i penso que ens portem bé. Si treballa bé, ja té molt guanyat amb mi, i com que em cau bé, penso que no serà difícil generar un bon ambient. Que després l’arribi a considerar alguna cosa més que una companya, ja depèn dels detalls.

    ResponElimina
  23. Mireia, aquí no es pot dir res, que a les primeres de canvi et treuen els draps bruts de coses que tu mateix has dit! Hehehe, naturalment és broma, m’agrada que citis aquest post perquè jo hi he pensat molt, és clar. Però m’agrada molt, ja em perdonaràs el petit atac d’egolatria, que vosaltres recordeu posts meus, que els tingueu presents. Gràcies. El temor que tinc és precisament el que destaques, que passi això, que molt bé mentre hem estat plegats, però ara que marxa no sigui diferent a altra gent que ha marxat. Però jo la sento diferent també, penso que se’n va una amiga, a banda d’una gran companya de feina, i per això m’esforçaré perquè mantinguem un contacte. Amb el teu exemple demostres que és possible, la gran majoria desapareixen, però que algú es quedi també pot ser.
    Una de les coses que us pot convèncer de que he aconseguit molta confiança amb aquesta noia és que fa temps que sap que tinc aquest blog, i de vegades li parlo de coses de blogs i tot. Ella no és gens aficionada, però de tant en tant passa i llegeix alguna cosa. I em pots creure que no vaig dient a tothom que el tinc, però ella sí que ho sap. Algun cop li he passat escrits que parlaven de coses de feina, per veure què li semblaven. I per si no fos poc, no només em valc del blog per dir-li coses bones, això és un petit homenatge que serveix més per mi que per ella, ja que sap perfectament que li tinc molt afecte i que ens hem recolzat molt mútuament tot aquest temps. Res que no sàpiga, però llegir-ho tot de cop ha de ser diferent per força.

    ResponElimina
  24. Hehehe m'ha agradat això: "Estrictament, és clar que nosaltres i els que viuen a l'altra punta sí que estem posats de manera inversa a l'espai absolut" perquè ho he visualitzat perfectament... i llavors he imaginat el centre i, com tots tenim com a referència aquest centre... i bé, que ja ho entenc :-)))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.