divendres, 24 d’agost de 2012

Camisa faixa mocador

En el meu perfil hi posa que sóc bioquímic, català i casteller. No deixaré de ser les dues primeres coses, però la tercera ja fa un temps que la vaig deixar enrere. Alguns encara recordareu quan encara parlava de castells. Doncs avui he agafat la camisa d'assaig, la faixa i el mocador i m'he plantat al local després de molt temps. Molts 'què és de la teva vida?', 'vens per tornar?' i 'estàs més prim', moltes cares conegudes i també força de noves. Hi he anat amb poc convenciment, estic molt acostumat a tenir per mi el molt temps que hi has de dedicar. Però i si m'hi reenganxo una temporada? I si torno a posar-hi ganes? Penso que és molt difícil que torni a viure els castells com ho feia abans, que els pugui atorgar altre cop un lloc tan central a la meva vida. Però potser n'hi ha prou amb que m'ompli l'activitat, que en gaudeixi. Prendre-m'ho d'una altra manera, acceptar que són una cosa més que tinc i no l'eix al voltant del que gira tota la resta. En el passat vaig fer autèntiques bogeries pels castells. Ara, per força, si acaba sent, haurà de ser diferent. Pas a pas. De moment, esperem a divendres que ve.

26 comentaris:

  1. Vaja, això sona a bones notícies!!! Recuperar velles activitats pot estar molt bé si trobes que el moment és escaient. Espero que aviat estiguis per aquí explicant-nos què fas i què deixes de fer per allà!

    ResponElimina
  2. El fet que mai haguessis esborrat aquesta característica del teu perfil indicava el desig clar de no-trencament absolut.
    Ja saps que a mi els castells m'agraden moltíssim així que considero que aquesta és una bona notícia i, com dius tu mateix, penso que el més correcte és agafar-ho com una bona afició però no posar-ho en el centre de la teva vida.
    Espero que en gaudeixis molt! :-)

    ResponElimina
  3. Passa-t'ho bé i el temps dirà. No est tracta d'una obligació sinó d'un plaer, oi?

    ResponElimina
  4. El meu germà i cunyada també són d'una colla (Lleida) i a mi sempre m'han posat la pell de gallina. Però alhora pateixo tant...

    ResponElimina
  5. Saps? El primer que he fet quan he vist el títol del post, ha sigut imaginar-te amb la roba de casteller (tot i que no et conec físicament), però ha sigut un impuls recordant quan jo em vestia de pagesa...
    Saps? Jo crec que s´ha de gaudir d´aquestes coses quan en tens ganes, si és obligació, ja no és un plaer.
    Saps? M´agradarà veure que ens expliques coses de tot plegat.

    Una aferrada.

    ResponElimina
  6. Anava a dir justament el mateix que ha dit la MIREIA, per gaudir de veritat d'una activitat que ens agrada no hem de permetre que es converteixi en una obligació. Si "t'hi reenganxes i hi tornes a posar ganes" que sigui perquè tens ganes de reenganxar-t'hi i tot anirà perfecte. Ja ens ho anirà explicant.!

    ResponElimina
  7. Escrivia al mateix temps que SA LLUNA i veig que també coincidim en l'argument.
    En canvi jo no t'he imaginat vestit de casteller. Ara que ho faig he de dir que els teus companys tenen raó... estàs més prim, no? ;-DD

    ResponElimina
  8. Molts cops el pitjor que es pot fer és fer comparacions que no ens portarien enlloc. Si et va aportar tant en un passat és perquè en el fons ho duus ben endins, de manera que endavant, amunt i a gaudir-ne de nou :) Està molt bé reprendre activitats que abans fèiem, i malgrat el que comentes, crec que també és temps que et dediques a tu.

    Amb el temps tots canviem, per tant tambe és lògic que canviï la manera de viure les coses. Mentre continui éssent una activitat que t'omple i que no fas per obligació... molts ànims!

    ResponElimina
  9. A mi això dels castells em fa por... de fet sóc una cagarrina per gairebé tot, però osti, quan cau un castell es foten una nata grossa ehh??!
    Jo espero que no caiguis de gaire amunt i si et cauen a sobre que no siguin gaire pesats......

    ResponElimina
  10. jo admiro molt els castells i els castellers...em sembla un esforç grupal molt encoratjador , metàfora de col·lectivitat...doncs celebro que hi tornis i com tot a la vida tu mateix et marcaràs el ritme i la implicació...au amunt!

    ResponElimina
  11. i quina es la teva posició en un castell? sempre us poseu als mateixos llocs?

    ResponElimina
  12. hehehehe, ho portes a la sang!!!

    És clar que si, si et ve de gust, torna-ho a provar, fes-ho i implica't en la mesura que puguis, que et faci sentir còmode,... sense pressings i x gaudir-ne.

    Em recordes a mi amb els nanos. Vaig acabar de manera traumàtica i sense gens de ganes, xò vaig acabar tornant, d'una manera diferent, posant la mesura a la vida que porto. Et diré que ara torno a tenir dubtes xò em sembla que això sempre estarà.

    ResponElimina
  13. Diuen que no és boig qui a casa torna! Segur que aquest retorn té molt més significat del que sembla. Hi tornes perquè ho sents, no per obligació, i amb les coses molt clares, des de la maduresa. Amb el temps encara et faran cap de colla, hehe. Ànims i ben amunt ;)

    ResponElimina
  14. Penso que ha de ser un món molt bonic al dels castellers, L'esforç comú, l'esperit del grup... és una llàstima que ho deixis definitivament. Torna-ho a provar des de aquesta nova òptica!

    ResponElimina
  15. Que bé que hi tornis! A més, si tens clar les teves prioritats, s'ha de poder compaginar tot :)

    ResponElimina
  16. Bona cosa, tenir altres activitats ens ajuda a oblidar-nos dels problemes diaris, ens ajuda a desenboirar-nos

    ResponElimina
  17. Xexu, el que sigui del que facis ara no serà com abans, ja que el passat queda enrere, m'agrada llegir que has tornat a agafar la faixa, la camisa i el mocador... gaudeix de la companyia, dels amics, de les xerrades, de l'acte social que comporta un assaig, de les activitats al voltant dels castells, sense masses objectius, ni fites, m'agrada llegir que et va venir bé anar a un assaig...senzillament així, i no com una cosa més, sinó com una cosa que estimes, sense deixar-hi la pell, viu!

    ResponElimina
  18. Xexu,
    Volem una foto teva. Amb la camisa d'assaig, la faixa i el mocador.
    Que acabis de passar un bon estiu!

    ResponElimina
  19. Pas a pas i anar mirant com van sortint les coses. En saps de plantejar-t'ho.
    Està bé tenir eixos a la vida, però no pas només un, sinó uns quants.
    A mi m'ha passat amb el bloc i ara vaig tornant mica en mica, hi ha dies que penso que faig massa mica i n'hi ha que no en faria gens.
    Hem de retrobar el nostre ritme i si no volem el que teníem marcar-ne un de nou amb el que sentir-nos a gust i que no ens afogui ni ens faci córrer constantment.
    Allunyar-se d'allò que tenim massa aprop ens ajuda a veure noves perspectives.
    Ànims i fes el que el cos i el cap et demanin. El teu cos i el teu cap, és clar.
    Una abraçada molt forta!

    ResponElimina
  20. Passen els dies i de moment segueixo convençut a tornar-ho a provar. Espero que no em passin les ganes. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris en aquest post tan personal, parlant de castells aquest blog recupera una mica l’essència dels seus principis.

    Yáiza, malament no sona, però també sabem que segones parts de vegades no acaben de quallar. L’empenta que hi posava abans suposo que no serà la d’ara, i si no ho passo bé, suposo que me n’acabaré cansant, perquè és molt exigent. De moment, ho intento, i si tiro endavant segur que algun post de tant en tant se’n derivarà.

    Assumpta, durant molts anys els castells eren el punt central, marcaven els meus horaris i de retruc el dels meus amics, alguns d’ells, per sort, també castellers. Ara no podrà ser així, em nego que dominin el meu temps així, però veurem si em poden aportar algunes satisfaccions encara. Van ser molts anys, la meitat de la vida ara, i això té una importància. De fet, fa més anys que sóc casteller que bioquímic. Català no, és clar.

    Mireia, això és el que diem sempre, però em temo que una mica d’obligació hi ha de ser. Pensa que per anar-hi uns 150 dies a l’any, com és el cas, t’hi has de forçar una mica, perquè no tots ells et ve de gust anar a deixar-te l’esquena allà.

    Jomateixa, els castells són molt macos, veure’ls val molt la pena, sobretot en companyia d’algú que et pugui explicar com va cada cosa, que res no es fa per atzar. Fer-los és encara millor, es viu d’una manera especial. Ara, que sempre tens risc de prendre mal d’alguna manera, molt menys del que es pensa la gent, però hi és.

    Sa lluna, en aquest cas anava amb roba d’assaig, que és molt més lliure. Quan vaig vestit per actuació faig molt més goig, home. Et vesties de pagesa? Per quin motiu? Algun tema tradicional, o per anar a feinejar al camp? Com li deia a la Mireia, fem les activitats perquè ens omplen, però una cosa com els castells no és anar un cop per setmana a fer l’actuació i prou. Exigeix molts dies d’assaig al llarg de l’any, i per tant t’has d’imposar una disciplina que acaba sent obligació. Però quan en tens ganes aquesta no se’t fa feixuga. Si m’hi reenganxo, segur que en sentireu a parlar.

    McAbeu, doncs t’hauré de contestar també com a la Mireia. Per plaer sí, sobretot perquè estimula molt i enganxa. Però sense disciplina i obligació no vas enlloc, perquè és molt exigent. Has de ser regular i no faltar a assajos ni actuacions, almenys si pretens tenir la confiança dels tècnics i que et facin servir. Per això en aquest cas concret el puntet d’obligació no falta mai. En altres casos estaria d’acord amb vosaltres, però aquí ho estic amb matisos. El secret d’estar més prim és la faixa, home. Me l'embolico ben forta i així rebo els elogis!

    Laia, després de tants anys, és normal que els castells formin part de mi. Ara la veritat és que no els trobava a faltar, són molt exigents i estava molt tranquil. Faltarà veure si em puc reenganxar i tornar-los a trobar el seu punt, però no crec que arribin a provocar-me l’eufòria de temps enrere. La idea és aquesta, que m’ompli, que em distregui, i fer alguna cosa de profit per no estar sempre tancat a casa. Veurem si aquest intent reix, que de vegades les segones parts... tinc la impressió que quan deixo enrere alguna cosa que faig, és per alguna cosa.

    Alba, els castells comporten un risc, però aquesta és una de les gràcies de fer-ne. Si sabessis que no passa mai res, no farien tanta gràcia. És com fer esports d’aventura, no? En teoria no passa res, però sents l’adrenalina del risc que corres. Amb les caigudes et pots fer mal, però generalment molt menys del que es pot pensar, del que el sentit comú marca. En el meu cas, estic a baix amb el pes a sobre. Pateixo pel pes i per l’estona, però amb les caigudes, precisament, ni caic d’enlloc, ni percebo cap cop perquè els que m’envolten em protegeixen.

    ResponElimina
  21. Elfreelang, és cert que per tirar endavant els castells cal un gran esforç col•lectiu, cal anar tots a una. Però des de dins les lluites d’egos de vegades fan una mica de por. Inevitables en tot grup gran de gent. Veurem quin ritme em marco, i si realment m’enganxo i no penso que ja estava bé a casa sense anar a carregar-me l’esquena cada cap de setmana.

    Pons, hi ha diverses posicions que cadascú pot fer, però no totes, és clar. En el meu cas estic a baix, a la part central. Allà puc estar en diverses posicions, però la desitjada és la de ‘baix’, que és el primer pis, les espatlles sobre les que reposa tota la part del castell que es veu. No sembla massa estimulant, però també porta les seves satisfaccions.

    rits, han estat molts anys de castells, molts dies dedicats i molts esforços. Ara no ho trobava a faltar, però potser estarà bé dedicar-hi una mica més de temps, si sé trobar la manera de que no es converteixi en una bogeria com abans. I bé, si passés, cosa que no crec, tampoc seria dolent. Suposo que hi ha moltes maneres de dedicar-se a les activitats que coneixem tan bé, ara un home que feia castells quan jo vaig entrar a la colla i després va marxar uns quants anys, veig que ha tornat i està a l’equip tècnic. No fa activitat física, però està per allà i hi dedica un bon temps, aplicant els seus coneixements. És sempre una opció, però si hi he d’anar, de moment prefereixo participar activament, mentre l’esquena m’ho permeti.

    Sívia, tens raó que les coses no solen passar perquè sí, i que de vegades hi ha motius pels quals fem les coses que es pot dir que són complementaris als reals. Miraré de reenganxar-me un temps i mirar de recuperar una part de l’emoció que sentia. Però cap de colla no, per Déu, que és la cosa més estressant del món!

    Glòria, qui sap, potser el que em calia era una mica de distància, o de descans, per aprendre a prendre’m les coses d’una altra manera, i a seguir gaudint-ne, encara que no sigui de manera tan esbojarrada. Ja us diré si me’n surto, o si quan deixo una cosa és perquè ja no dóna més de si la cosa.

    Anna, doncs el punt important és aquest, saber que ara la prioritat no són els castells, o no permetre que ho siguin. I així potser podré tornar a gaudir-ne.

    Martí, temps enrere els castells m’havien servit per això i per més. Anar allà era una estona d’exigència física i només pensar en fer-ne més i més. Fora altres cabòries.

    Marta, doncs resulta que abans els castells eren un objectiu com a tal. Jo anava a fer castells i prou, no amics. És més, si no hi havia castells, no m’apuntava a cap activitat, se’n fan moltes per fer colla i que la gent s’enganxi, vida social. Però jo no necessitava vida social, necessitava castells en vena, per això hi anava. Potser ara aquestes ànsies ja han volat, ja no em cal i el meu cos no està tan necessitat d’aquesta adrenalina, ni tan sols preparat per aguantar la càrrega física que suposa. Així que ja veurem com va, si el cos aguanta em sentiré bé, i fer petar la xerrada amb la gent també. Més enllà, de moment és una incògnita.

    Jordi Dorca, em temo que no penjo fotos meves al blog, però portar l’uniforme, i fins i tot amb la roba d’assaig, és tota una disfressa.

    Elur, si parlem d’eixos centrals, jo no puc dir que el blog, o els blogs, no siguin un de meu. Però no és això el que m’ha allunyat dels castells, és clar. Tampoc faria malament de dosificar-me, però m’omple massa i ho passo massa bé com per relaxar-me virtualment. Pel que fa als castells, és una activitat tan absorbent que t’acaba cremant. Però ho és sobretot per la manera com m’ho prenia jo. Veure que dones el 100% i que altres s’ho prenen a conya és fatal, t’agafen ganes d’engegar-los a tots. Doncs ara seré jo el que potser no ho donarà tot, sense faltar als compromisos, però sense tornar-me boig. Aquesta és la idea, ja veurem si me’n surto. La teoria, com sempre, ens la sabem molt bé. Gràcies per passar.

    ResponElimina
  22. Doncs jo penso que, com bé dius en aquest mateix post, podràs trobar la manera de tornar a la colla sense fer que sigui el centre de la teva existència. Bé, jo crec que és possible, i espero que trobis aquest equilibri! Si castells és una cosa que t'ha agradat, tornarà a fer-ho. Ja ens ho aniràs explicant!

    ResponElimina
  23. Osti, XeXu, clar que sí! M'ha agradat molt llegir aquest post-notícia! De veritat. Sempre és bo recuperar coses que t'han fet sentir molt i molt bé i reviure-les. Només has de tenir clar que no tornarà a ser el mateix, no dic que sigui pitjor, però sí que ho viuràs de forma diferent, però que et pot gratificar molt igualment (bé, no sé que t'explico si ja veig que ho tens molt clar).

    Molt bé, molt bé. El tema és que tinguis molt clar fins on t'hi vols implicar i sobretot, també, deixar-los molt clar quins són els teus límits a la colla. Segur que estan ben contents de tornar-te a tenir entre ells! A més, a les colles sempre els manca gent, així que et deuen haver rebut amb els braços oberts!.

    De veritat, XeXu, chapeau!

    ResponElimina

  24. Em sembla que entenc el que vols dir. Que una activitat no absorbeixi tot el temps d'oci del que es disposa. Crec que és possible si un s'ho proposa.
    D'altra banda, dir-te que els castells són de les coses que més m'esborronen de la nostra cultura. Se'm posa la pell de gallina i sovint em fan plorar del goig de veure tanta bellesa construïda de la mà dels humans. Són un tresor que no hauríem de perdre mai. Felicitats, per ser un casteller i fer-ne bellesa puríssima d'aquesta tradició tan nostra.
    Visca la terra!

    ResponElimina
  25. Nen, el teu escrit sona absolutament a "em fa il.lusió tornar-hi!", que ho sàpigues per si no te n'has adonat. Tot té el seu temps, i enlloc no és escrit que els temps s'acabin per no tornar mai més. Tens pessigolles a l'estómac, quan hi penses? una mica? Disfruta del moment, XeXu, i que sigui el que hagi de ser (enganxar-t'hi o no)

    ResponElimina
  26. Yáiza, veurem com va, no seria un mal exercici aconseguir això. Abans pensava que era tot o res amb els castells, i per això em forçava molt, però també en gaudia molt, és clar. Ara no pot ser així, he d'anar amb més calma. I potser ja em convé, no ser tan complidor, i que no em posin a tants castells. Abans ho volia, però ara no em cal. Però ja ho veuré quan comenci a fer-ne de veritat, potser els tornaré a voler tots!

    Porquet, no et pensis, la teva visió també m'explica coses. No ho tinc tan clar, però el dubte està precisament en si sabré trobar aquest punt perquè m'ompli però no m'obsessioni ni acapari el meu temps. No ho veig fàcil, això serà el primer que hauré d'aconseguir.
    Quan vaig arribar a la colla fa 8 anys, només entrar per la porta em van dir que tenia una mida perfecta per la posició a la que aspirava en realitat, la de baix. No es van equivocar, no havia fet mai massa res abans amb la meva anterior colla, però allà vaig començar a fer castells com un desesperat, i realment la meva mida m'ajudava a tenir un lloc assegurat. Segur que no els anirà malament que torni, però com tu dius he de saber deixar clar que ja no seré l'esbojarrat d'abans i que vinc a sumar, però no a morir. Veurem com surt tot plegat.

    Helena Arumi, sóc una mica d'extrems, i quan faig alguna cosa la faig amb tota la intensitat. Per això estar a mig gas no sé si estarà fet per mi, però ara podré comprovar-ho. Els castells són un patrimoni que tenim, una cosa nostra i prou, encara que a altres cultures existeixen tradicions similars, però molt diferents, en realitat. M'agrada formar-ne part, i sempre m'he sentit orgullós de ser-ho, però com sempre dic, una cosa és el que es veu per fora, i una altra és estar dins d'una colla i veure tota la merda que s'hi mou. No és cosa només de castells, és clar. Passa a qualsevol grup gran de gent i amb qualsevol activitat. Però en una colla som molts!

    Ferran, no diria tant. Em fa certa gràcia tornar a provar, però tant com papallones em sembla que no. Veurem com va. Sigui com sigui, penso posar-hi una mica de ganes, a veure si em reenganxo. I si veig que no, doncs mira, almenys ho hauré provat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.