divendres, 6 de juliol de 2012

Clàssics

Anava jo caminant i llegint el meu Murakami quan he tingut un pensament que he volgut compartir. En els llibres d'aquest autor sol haver-hi moltes referències a altres llibres, pel·lícules i música que han marcat d'alguna manera els protagonistes. Són clàssics contemporanis, obres valorades i reconegudes. Hi ha moltes obres del segle XX o una mica anteriors que es consideren clàssics 'moderns', no cal que ens n'anem a Plató i Aristòtil, em refereixo a pel·lícules com 'Allò que el vent s'endugué' o llibres com 'El gran Gatsby'.

Sempre dic que a mi no m'agraden els clàssics, suposo que és perquè em costa transportar-me a unes situacions realistes però tan allunyades de l'actualitat. En canvi no em costen històries d'èpoques més remotes, no les dec viure com a reals. A l'altre cantó, hi ha gent que adora els clàssics i té poc interès per la producció actual, o se la pren com una cosa molt menys valuosa. I en aquest sentit anava el meu pensament. Què passarà d'aquí a 100 anys? Autors com Murakami, Paul Auster o Cormac McCarthy, directors com Lars von Trier o grups musicals com U2 o Coldplay què significaran? Seran oblidats? Seran només uns artistes que van tenir èxit durant un temps? Seran efímers?

Potser és una opinió molt optimista, però crec que aquestes expressions artístiques no les valorem ara perquè les tenim a l'abast, són contemporànies. Quan desapareguin penso que passaran a ser clàssics com els que actualment considerem així. Hi haurà qui pensi que no tenen punt de comparació, que aquells vells escriptors i cineastes arnats, tenien tot el mèrit i que els d'avui són simples imitadors. Jo no hi estic d'acord, cada època valora allò que ja no hi és i menysté una mica el que es fa llavors. És una llàstima no viure per veure convertits en clàssics els autors que tant ens agraden a alguns i desagraden a altres. Però potser llavors deixarien d'agradar-me, oi?

23 comentaris:

  1. Apaaaaaaa "vells escriptors i cineastes arnats"!!

    A mi m'encanten els clàssics... Gràcies, XEXU, per dedicar-me un post així... estic emocionada hehehe...
    Des de que vaig descobrir Dickens, la meva vida té un altre sentit, el pa amb mantega és molt més bo i el te és veritablement un beuratge guaridor :-))

    Acabo de llegir un llibre d'Elisabeth Gaskell (contemporània de Dickens) i, tot i que està a anys llum d'ell, també m'ha transportat i m'ha fet viatjar en el temps...

    Com vaig gaudir amb Jane Eyre de Charlotte Brontë!!

    Ah!! i tinc previst llegir-me "Los hermanos Karamazov" ben aviat... Són llibres que ja tinc a casa i em fa il·lusió conèixer-los (a més, com ja els tinc, no cal patir perquè no representen cap despesa) :-))

    Cadascú té els seus gustos, és clar, només faltaria que tots penséssim igual, seria la cosa més avorrida del món. Però a mi la literatura actual (en general) no m'agrada gens, i el cinema encara menys... tot és sexe i violència i para de comptar...

    ResponElimina
  2. En general els clàssics es fan difícils de llegir perquè no poden competir amb la vertiginosa velocitat de l'estil de vida contemporani. Dels que he llegit jo, només el Candide de Voltaire té un ritme trepidant.

    D'altra banda "clàssic", més o menys vol dir que ha sobreviscut al pas del temps amb una certa gràcia. Per això costa de dir quins seran els clàssics dels nostres temps.

    ResponElimina
  3. Jo no sóc ni fanàtica dels clàssics, ni tampoc puc dir que no m'agradin. Si em ve bé i em cauen a mà me'ls llegiré, però tinc més tirada pels contemporanis. Amb les pelis em passa una mica igual.

    I jo crec que sí, que alguns autors d'aquests actuals seran clàssics. N'hi ha que ja en són una mica. Woody Allen, és un clàssic actual, per exemple. I Murakami si no ho és ja ho serà. Jo estic d'acord amb tu que seran clàssics. I tant que sí. I Jaume Cabré també! Potser en àmbits diferents.

    A mi els clàssics catalans per exemple m'agraden. M'agrada llegir Maragall o Verdaguer o Mercè Rodoreda. No faré la llista de clàssic que he llegit que tinc por que quedi curteta. Però ara segueixo un blog que transcriu a petits tastets El llibre de l'amic i de l'amat de Ramon LLull.

    Com que mai res no és a gust de tothom, crec que és difícil de dir quins es convertiran en clàssics i quins no. Però segur que alguns dels que ara ens fan gaudir, faran gaudir moltes generacions.

    Com en música... els Beatles no són ja uns clàssics? ;) una moda ja no, això segur... i se segueixen escoltant!

    Bon cap de setmana...

    ResponElimina
  4. crec que estem en una època que gràcies a internet les coses no es perdran tant com abans i moltes més coses seran clàssics.......a menys que peti tot i ens quedem sense res.
    En tot cas gaudim-ne mentre els tinguem i podem

    ResponElimina
  5. Jo penso que hi ha autors impressionants, per a mi aquests són els clàssics. Gent que ha fet obres d'una qualitat que en llegir-los et quedes garratibat. A mi m'ha passat amb Espriu, Ausias March, Rainer Maria Rilke, Walt Whitman, Dante, Honoré de Balzac, Víctor Hugo, Jesús Moncada, Jaume Cabré... I sí, com d'altres comenten, molts autors actuals seran clàssics per d'altres generacions. Clàssic, jo ho entenc, com aquell qui té una obra que resisteix el pas del temps amb una obra que en llegir-la et trasbalsa fins al moll de l'os. Evidentment, això sempre anirà a gustos i serà quelcom subjectiu. M'agrada molt que existeixi aquest pòsit, d'autors que ja no hi són però que les seves obres romanen inamovibles per seguir emocionant a qualsevol lector que s'atansi a llegir-los.

    ;-)

    ResponElimina
  6. Jo sóc més de contemporanis, els clàssics em costen (o crec que em costaran). Hi ha casos que per a mi està clar que seran clàssics perquè d'alguna manera ja ho són, com els Beatles o Woody Allen, com ja s'ha dit (si "Manhattan" no és un clàssic...). També ho són "Blade Runner" de Ridley Scott (i el llibre), "La trilogia de Nova York" de Paul Auster o "Suzanne" de Leonard Cohen (casualment són obres que m'agraden molt). També pot ser que Lars Von Trier es consideri un clàssic (des de "Breaking the Waves" a "Melancholia"), ni que sigui per com et trasbalsa... Ah, i Asimov, un altre clàssic... En fi, que hi ha autors i obres que mereixen passar a la posteritat, oitant, i espero que passin. (Ep, clàssics propers: L'estaca, Diguem no).

    ResponElimina
  7. Més possibles clàssics que ja ho són: "Creep" de Radiohead o "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana. Carai, m'ha enganxat aquest tema. Hauré de tornar d'aquí cent anys, està clar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Boníssim!! Jo també m'apunto a tornar d'aquí cent anys!! :-DDD

      Elimina
    2. A veure si només quedarà Dickens...!

      Elimina
    3. Crec que Dickens hi serà ;-)) però probablement també molts dels actuals hauran aguantat el pas del temps! ;-)

      Elimina
  8. No tinc cap mena de dubte que Terry Pratchett serà un clàssic. Molt aviat serà lectura obligatòria a l'escola i tot!

    ResponElimina
  9. Vols dir? no estic gaire d'acord que no es valori el que es fa en cada moment. A cada moment es crea art, bo i dolent. I el bo, és el que perdura. El que passi el temps que passi, segueix emocionant. Doncs crec que el que fa que un llibre, una cançó, una pel·lícula (qualsevol expressió d'art) perduri és la capacitat d'emocionar, de transmetre sentiment.

    Els humans anem canviant, la societat canvia, muta i té interessos diferents, xò allò que és capaç d'emocionar és el que perdura.

    Ja veurem el que passarà d'aquí 20 anys. De moment, com diu la Gemma, Nirvana ja és un clàssic. Pot agradar més o menys, xò va suposar un canvi, un trencament musical i se'l continua valorant. I jo el vaig viure (tard, xq aquí estàvem en la nostra segona joventut de música en català) i em va canviar. I segur que no tothom li agrada. Com no a tothom li té que agradar Dickens o Allò que el vent s'endugué.

    Qui sap què pot passar demà, aquesta és la gràcia.

    ResponElimina
  10. Mentre esperem a que siguin o no clàssics, de moment a gaudir-los.
    PD. Si veig al Bono aquesta setmana ja li donaré records. ;)

    ResponElimina
  11. Penso que el que converteix una obra en un clàssic, és el fet que va passant el temps i aquella obra continua viva es segueix llegint, i es continua reeditant i perquè la gent per molt que passi el temps la continua llegint i això en qualsevol aspecte artístic, és aquella obra que per molt que vagi passant els anys es continua discuntint, se'n continua parlant...encara que personalment no m'agrada la paraula clàssic. Recomano la Ilíada o la Odisea, o Tirant-lo Blanc, fins o tot Crim i Càstig .M'apunto també al clàssic de Blad Runner, Cold Play, Llach, Serrat...ostres n'hi han tants, feliç diumenge Xexu!

    ResponElimina
  12. Qualsevol temps passat va ser millor? No ho crec; possiblement és que els contemporanis de qualsevol època no són conscients de la transcendència dels temps que viuen. M'has fet pensar en la pel·lícula "Midnight in Paris"; si no l'has vista, aprofito per recomanar-te-la vivament.

    ResponElimina
  13. A mi em sembla que no és necessari que m´agradin només uns o els altres.
    Personalment el meus gusts són puntuals, vull dir, miro un quadre, escolto una cançó, llegeixo un llibre...i no necessàriament m´ha d´agradar tota la obra del autor. Puc gaudir amb la mateixa intensitat d'una òpera com d'un rock. És el sentiment que em produeix en el moment de descobrir-ho el que fa que, per a mi, sigui especial i etern dins de la meva vida.

    ResponElimina
  14. És molt possible que arribin a ser clàssics, autors de renom actuals, però de tota manera tampoc arribarem a veure-ho, així que gaudim-los amb el pes que ara tenen, no?. Jo no em classifico ni en cantó ni en l'altre, les meves lectures van molt d'acord amb el què necessito a cada moment..., no sempre l'encerto, clar! :-(

    ResponElimina
  15. Amb els llibres i el cinema deu passar com amb el vi. Amb els anys es tornen millors... o això sembla a qui ho prova. Vull dir, que els anys també donen "solera". Potser si tu visquessis d'aquí 100 anys Murakami et semblaria desfassat i no t'agradaria. Però no pateixis, la biologia i la genètica humana s'encarregaran que aquest daltabaix no tingui lloc.

    ResponElimina
  16. Ja et dic jo que d'aquí 100 anys ningú recordarà Coldplay!

    ResponElimina
  17. Moltes gràcies a tots aquells que heu comentat aquest post. Cap de nosaltres serà viu (probablement!) d’aquí a 100 anys per veure si alguns dels noms que hem dit s’han convertit en autèntics clàssics, però la consigna és gaudir-los tant com puguem ara que ens agraden, i que s’encarreguin les properes generacions en fer-los pujar un graó si és el que pertoca. Això sí, tinguem en compte que el que s’està fent ara no té per què ser ni millor ni pitjor que el que hi havia abans. A totes les èpoques es fan coses bones i la valoració tan positiva sol arribar tard.

    Assumpta, espero que no t’hagis pres malament això d’arnats, és la paraula que m’ha sortit. Suposo que cadascú es posa a defensar les seves coses encara que sigui de manera una mica inconscient. Tots els llibres que cites són d’aquests que jo no llegiré, o que els llegiré amb comptagotes. Ja coneixes els meus gustos, i em costen molt aquestes històries antigues. És clar que està bé que tinguem gustos diferents, però tampoc em referia a gent com tu amb el post. A tu senzillament t’agraden més aquelles històries que les actuals. Naturalment, jo discrepo amb que tot en el cine és sexe i violència i que la literatura sigui pitjor. El que sí que diré és que n’hi ha molta més, i això la fa menys especial, però s’ha de triar el gra de la palla. Tu vius i deixes viure en aquest sentit, però hi ha qui si no té mínim 50 anys ho ha de criticar, només perquè toca fer-ho, i són aquests menysteniments els que no m’agraden. Penso que avui es fan coses molt bones que seran valorades molt més en un futur. Llàstima que ni tu ni jo viurem com per comprovar si tinc raó o no.

    Sergi, bon punt de vista, potser és una qüestió de ritme. Hi ha gent que li va bé el ritme que imprimeixen les obres antigues i a d’altres potser se’ns fan massa lentes.
    Els exemples que he mencionat no són pas definitius, eh? Potser no encerto amb cap, era només per citar alguns noms que tenen èxit ara i que personalment els veig possibilitats, els segueixo o no. Qui esdevindrà clàssic, no crec que ningú ho pugui preveure.

    Carme, també he llegit alguns clàssics, però no hi tinc massa tirada. M’agrada més estar al cas del que tenim avui en dia, és el nostre temps i d’alguna manera m’agrada prestar-li atenció. Com es nota que fa un temps que no faig massa cas al cinema, no estic en mode ‘cinema on’ i no m’ha passat pel cap Woody Allen, que es mereixia totalment ser citat al post. El vaig descobrir tard, però he gaudit força d’algunes de les seves pel•lícules. Ell està agafant categoria de clàssic en vida, cosa que té molt de mèrit. Jaume Cabré ara per ara és un autor de renom, en un futur s’estudiarà a les classes de literatura catalana, d’això no en tinc cap dubte, com altres noms que ens poden passar pel cap. Però veus, jo aquests clàssics catalans tampoc els llegeixo i l’estil no m’arriba. Massa per mi. Per no parlar de Llull, és clar.
    Com ja li eh dit al Sergi, els noms que he citat eren només per posar exemples. Ni jo ni ningú crec que puguem preveure què passarà amb els autors actuals, però alguns dels que tenim ara segur que perduren en el temps. I sí, m’agradin a mi o no, els Beatles són tot un clàssic i perduraran en el temps, s’ho hauran guanyat. Com Michael Jackson i d’altres contemporanis. Els seguirem sentint molt temps.

    Sr. Gasull, també penso que tenint tanta diversitat i tanta oferta sembla que les coses perdin valor. Gràcies a la xarxa probablement es recordarà tot, però tot serà digne de ser recordat? Això ja no ho crec. Ara, que com dius tu, també ho hauríem de valorar ara que ho vivim, almenys gaudim-ne.

    ResponElimina
  18. Helena Arumi, parlem llavors de percentatges, si un autor només agrada a una persona, té pocs números de ser considerat un clàssic. És a dir, sí, un clàssic és un autor amb una obra perdurable i que sacseja el lector, però que ho fa en un percentatge alt de la població, prou alt com perquè sigui de domini públic que la seva obra és meritòria. No podem valorar a dia d’avui el que tenim, perquè és el que hi ha i agrada, però és la moda del moment. Si el que avui triomfa d’aquí cent anys segueix agradant, podrem dir que ha esdevingut un clàssic, perquè moltes coses de les que triomfen actualment convindrem que ningú les recordarà d’aquí a només deu anys, potser. Dels autors que cites molts ja es poden considerar clàssics perquè fa molt temps que crien malves, però se’ls segueix valorant com autors de referència. Ja veuran les nostres generacions futures què és el que els arriba del que nosaltres consumim avui.

    Gemma Sara, molt bons exemples, i una esperança perquè el que dic jo es compleixi. Per bé que molts dels que cites ja tenen uns anys, i la seva maduració ha estat tan positiva que ara els veiem com unes joies, encara que en un futur es valoraran molt més. El que és més difícil de preveure és què esdevindrà immortal del que s’està fent avui, 2012. No n’hi ha prou amb que alguns autors que ja es consideren clàssics segueixin vius, hem de trobar qui perdurarà dels d’ara. És molt més difícil de veure perquè, com comentava, valorem molt poc el que tenim cada dia a l’abast de la mà, sobretot perquè no sabem si demà ja haurà desaparegut o canviat. Però el que no puc acceptar és que em diguin que ara no es fa res de bo, que hem de mirar enrere per trobar coses valuoses. D’aquí cent anys tornaré a fer un post així i en parlem!

    Pons, se m’acudeixen uns quants autors que tenen més números de sortir als llibres de literatura, però no es pot negar que Pratchett té una extensa bibliografia plena de títols. Veurem l’acaben considerant un clàssic, ja ens ho diràs tu d’aquí a cent anys.

    rits, és una bona manera d’entendre-ho, si segueix transmetent, es seguirà consumint i arribant a totes les generacions que sigui. El que no entenc és el que poses en dubte al principi, jo diria que diem el mateix, no?
    Nirvana pot haver esdevingut un clàssic per la mort de Cobain. Però de totes maneres, no sé si considera-lo així. Han passat als anals de la música, van suposar un canvi i una revolució musical que molts van seguir, però crec que considera-los clàssics encara és prematur. La seva obra ha de madurar, ara per ara trobo que està molt desactualitzada, no trobes? Vull dir que si escoltes les primeres d’U2 que es van fer famoses les segueixes notant properes, en canvi Nirvana és com rock antic, una època en la que només es cridava. És una opinió personal, però crec que perdura en la memòria dels qui vam viure aquell moment, però no en la importància de la música a nivell general. Tot això és discutible, no és només que a mi m’agradi més o menys, miro de ser objectiu però no sé si me’n surto prou.

    Rafel, d’això es tracta. I si alguns dels nostres gustos no arriben a esdevenir clàssics, a nosaltres això ja no ens ho treu ningú. No t’oblidis de saludar a The Edge també!

    Marta, proposes una barreja d’estils i d’èpoques, alguns dels que dius ja fa molt temps que van esdevenir clàssics, i alguns està per veure que ho puguin aconseguir. D’acord amb la teva definició, és clar, per força un clàssic no perd vigència amb el pas del temps, o almenys no perd allò que el va fer especial i que fa que les generacions futures ho segueixin consumint, no com si fos nou, sinó amb aquell puntet de maduració que li dóna encara més valor del que tenia anteriorment, i més valor, és clar, en el moment que va aparèixer.

    ResponElimina
  19. Montse Lladó, ho he comentat més amunt, sóc de la mateixa opinió. La frase aquesta de que qualsevol temps anterior va ser millor és precisament perquè no valorem prou el que tenim actualment, han de passar els anys perquè algú s’il•lumini i digui que què bo que era el que es feia en aquella època. No he vist la pel•li de l’Allen, a veure si en tinc oportunitat.

    Sa lluna, és una altra manera de viure les representacions artístiques, potser més objectiva, però no sé si em sento capaç de fer-ho com tu. No cal dir que és molt convenient, tu reps l’estímul i sigui de la categoria que sigui et pot agradar i impressionar igual, cosa que està molt bé. Potser et lliures dels prejudicis d’aquesta manera, mentre que alguns pel fet de ser ‘clàssic’ ja ho mirem d’una altra manera, i d’altres per ser ‘modern’ ja pensen que no els ha d’agradar. Sortosa tu, doncs!

    Audrey, i qui l’encerta sempre? Jo que llegeixo coses més actuals, de vegades també ensopego amb un llibre que és per llençar per la finestra, és clar. Però efectivament, penso que cal valorar el que es fa actualment, tenim tanta oferta a l’abast que si algú destaca potser li hem de prestar atenció. Després et diran que no perquè agradi a les masses ha de ser bo, és cert, però per alguna cosa deu ser.

    Yáiza, ja es veu que la genètica és sàvia i no em permetrà veure si d’aquí a 100 anys Murakami és considerat un patata. Però bé, no crec que calgui esperar tant, senzillament, quan li donin el Nobel, suposo que deixarà d’agradar-me, de moment no n’he trobat cap que em faci el pes. Amb el temps no sé si les coses milloren, però si són d’aquestes que no es perden i continuen funcionant, suposo que la gent ho valora molt més i tenen un plus de prestigi.

    Clint, com ho pots saber això? Jo no n’estaria tant segur, però el temps ho dirà.

    ResponElimina
  20. Nooooooooooooo!! És clar que no m'ho he pres malament!! Com et parlaria després del te i el pa amb mantega si m'hagués pres malament una frase teva? :-)))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.