divendres, 15 de juny de 2012

Relats conjunts, Keith Haring


Just abans de fer-ne 18, en Walt sabia que era un incomprès, per què el món conspirava contra ell? No suportava els seus pares, ni els professors, ni ningú en general. Res no l'omplia i el sentiment que més el dominava era la ràbia, tot suposava una immensa tocada de pebrots. I a sobre tothom s'entestava a tractar-lo com un nen. Un rebel és el que era, s'havia de menjar el món.

Un dia al vespre vagarejava distretament per Internet i la casualitat li va aportar la prova de que ell era diferent, superior als altres. L'obsessionava la majoria d'edat que complia aquell 2008, sabia que a partir d'aquest moment tindria la paella pel mànec, ja no hauria d'obeir més normes estúpides. Buscant la data del seu aniversari se li va obrir tot un món, era un senyal. El 16 de febrer del 1990, just el dia del seu naixement, moria a Nova York en Keith Haring, ara ho entenia tot. Les hores li van passar investigant sobre aquest autor desconegut per ell fins aquell moment, fins que es va convèncer que Haring era el seu mirall, fins i tot podria dir que ell n'era la reencarnació! Artista, com ell, que estudiava belles arts, activista, rebel, transgressor... aquella descoberta li acabava de canviar la vida.

Els dies següents, previs al seu aniversari, els va dedicar a aprofundir coneixements sobre el seu nou ídol, com més en sabia, més convençut estava de que era el seu model a seguir. La seva rebel·lia per fi tenia raó de ser, val a dir que ara encara se sentia més diferent als altres, més especial. Tal era el seu nivell d'idolatria que va voler donar la campanada tan bon punt fos major d'edat i ningú no li pogués prohibir res. El mateix dissabte que celebrava la seva majoria d'edat amb la família, totalment absent i indiferent, va sortir a la tarda per tatuar-se ben visible, a la part posterior del coll, un mural de Haring que mostrava cinc individus de colors amb aparença de moviment, la seva obra preferida. Quan el van veure els de casa van tenir un disgust immens, però esquerp com es mostrava, ningú no va gosar retreure-li res. Es delia perquè arribés el dilluns i el veiés la resta del món.

A classe tot eren xiuxiuejos. La primera hora la tenien amb el vell professor de dibuix natural, esperava que el carcamal fos el que més s'escandalitzés, els companys ja s'havien quedat muts. Quan el professor va entrar a l'aula, per la part posterior, en Walt ni tan sols es va girar, però va dibuixar un somriure confiat. Ja al seu lloc, l'home no parava de mirar-lo, amb posat encuriosit. Era segur que havia vist el tatuatge. El que no s'esperava va ser el que professor va dir, tot traient-se les ulleres que duia lligades amb una cadeneta:

Keith Haring... un gran artista. Malaurat, certament, apuntava alt. Jo l'havia seguit molt de més jove. Sap Walt, curiosament, aquesta obra amb la que ha volgut honorar-lo és una de moltes falsificacions que se n'han fet, no era una obra seva, encara que se li atribueix. Tenia un estil tan fàcilment imitable...

El món d'en Walt s'acabava d'esfondrar, i amb ell tota la seva rebel·lia. Adorava un fals ídol. Efectivament, els 18 anys van ser per ell el principi d'alguna cosa. El principi de començar a fer-se gran.


La meva aportació a Relats Conjunts per aquest mes.

25 comentaris:

  1. Ui, aquest començament, descrivint així el personatge... m'ha fet pensar al que es diu del protagonista de El vigilant del camp de segol! Que has llegit fa poc, no?? Hehehe. Alguna cosa a veure?

    Té gràcia el relat, encara que, realment aquest quadre és una imitació que se li atribueix?? Clar, jo això no ho sabia, així que m'ha costat una mica d'entendre la reacció del professor de dibuix. En tot cas, bon relat i ben escrit.

    Per cert, seria de força mal gust tatuar-se això de coloraines al clatell!! (perdoneu, experts en art modern, però no m'agrada massa... per un pòster encara, però per un tatuatge?!)

    ResponElimina
  2. Xexu, quina inspiració més ràpida que has tingut, jo el trobo rodó... has sabut donar-li una dimensió humana increïble!

    ResponElimina
  3. Ostres, XEXU, què ràpid!!!

    Definitiu: Un tatuatge, ja no es pot treure, tota la vida marcat... Mira, no sé per què però m'ha impressionat aquest detall... Sempre senyalat amb una errada. I, al damunt, qui li explica és "el vell carcamal" (del qual he sentit la veu mentre llegia les seves paraules)

    Ara hauré d'investigar si veritablement aquest quadre és una falsificació o t'ho has inventat pel relat hehehehe

    A mi no em diu res aquest quadre... res de res... i tu n'has tret una història ben complerta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per tot el que trobo, em sembla que el quadre no és cap falsificació hehehehe... M'ho havies fet creure i tot!! ;-)))

      Elimina
  4. Per mi l'important no és que sigui veritat o no que el quadre és fals, el que importa és que el pobre Walt no ho sap si ho és o no. El pintor era el seu ídol i es pensava que en sabia molt sobre ell, però al professor no li ha costat gaire fer-li veure que potser no en sabia prou i això és, com molt bé dius, començar a aprendre a fer-se gran.
    En quant al relat, doncs m'ha agradat molt. La sorpresa final d'en Walt també ha estat una sorpresa per mi que no m'esperava gens per on ens sortiries. Molt bo!

    ResponElimina
  5. adolescents, tan fàcilment decepcionables....

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt. Potser quan l'autenticitat et porta massa de cap és el moment de fer un cop de cap!

    ResponElimina
  7. Per als post-adolescents són més adequades les calcomanies. Sempre poden canviar d'ídol sense que els deixe seqüeles.

    ResponElimina
  8. A mi també m'ha agradat com vas descrivint el noi i les ssues reaccions. Bon relat!

    ResponElimina
  9. ostres, que bo! molt ben triada la història! pegeu-li moltes voltes al cap abans de tatuar-vos! Us ho diu una que en porta un parell i n'està ben contenta! però si m'arrriba a passar com aquest pobre noi em dóna un patatús! amb el mal que fa!

    ResponElimina
  10. Brutal! has captat molt bé aquest miratge adolescent de voler ser rebel i rebec a tota costa ....li va sortir el tret per la culata, i va començar a fer-se gran ostres! m'ha encantat el teu relat! a veure si m'hi poso ( ja veig que no serà fàcil)

    ResponElimina
  11. Quan cauen els ídols, madurem... o és a l'inrevés? Molt bona reflexió. Molt bona.

    ResponElimina
  12. No és or tot el que llueix i això és pot extrapolar als adults també ;)

    Molt bon relat, si senyor!

    ResponElimina
  13. Que trist quan els ideals cauen, eh?! A mi també m'ha recordat el vigilant del camp de sègol. Està molt ben lligat, felicitats!

    ResponElimina
  14. no 'ha de perdre mai la motivació i si al final s'ha de provar l'autenticitat, s'haurà d'intentar fins a no poder més.

    ResponElimina
  15. Aquesta desmitificació la deixat sense esmà i amb ganes d'amagar-se.
    Bon relat.

    ResponElimina
  16. M'ha agradat molt XeXu! Cadascú s'ha de fer gran amb alguna cosa que de debó li impulsi a fer-ho i el que li va passar a aquest noi n'és una bona mostra! de res hagués servit el que li deien a casa... a vegades val més una bona òstia que res!

    ResponElimina
  17. Pobre Walt! Quina frustració! Ara que les frustracions serveixen sobretot per això, per fer-nos grans... li has donat el tomb adequat.

    Una bona història, XeXu, aquesta imatge, a mi se'm fa difícil...

    La meva tarda de divendres per aquí va ser curta... :) vaig marxar de cap de setmana!

    ResponElimina
  18. vAJA, NO SE D'N TREUS LES IDEES...MOLT BO...I TRISTOI!

    ResponElimina
  19. Moltes gràcies a tots els que heu llegit el relat, que era llarguet. Celebro que us hagi agradat. Com ja va descobrir l'Assumpta, el mural del relat no és cap imitació, o no en tinc coneixement, és original de Keith Haring. M'he servit d'això per donar una lliçó a en Walt, però no sabem si la lliçó li dono jo o el vell professor, que coneixent bé el jovent i les conseqüències de les seves paraules, va dir allò per baixar els fums a l'alumne estarrufat. En tot cas, la frustració per la caiguda dels ídols ens ensenya coses, i d'això anava el relat. També d'adolescència i de com de confosos i convulsos són aquells moments per a alguns. Qui no ha sentit el món en contra algun cop?

    ResponElimina
  20. Als 18 anys ens pensem que ho sabem tot, que ningú ens pot ensenyar res.
    Després ve el moment de fer-se gran: els ídols ens cauen, les coses no són com un s'espera, no tot es tan senzill com semblava...i mica en mica anem creixent!

    ResponElimina
  21. Xexu, l'havia començat a llegir tres cops, i per un all o una ceba em quedava a mig escrit. M'ha agradat, hi ha un certa edat que sembla que podem menjar-nos el món i no és així.

    ResponElimina
  22. I ara potser agafarà el carcamal d'ídol... fins que caigui, també.

    ResponElimina
  23. Molt bo! Brutal despertar, el primer dia i ja li cau un ídol als peus.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.