dimecres, 20 de juny de 2012

Quan em poden

Des de quan aquella mirada, aquella expressió, ja no és sincera? O és que no ho ha estat mai? Confies en algú, o per ser més exactes, no en desconfies, i resulta que rere aquell gest amable i serè no hi ha la proximitat que esperaves, sinó un món de càlculs freds i reserva. És més o menys fàcil interpretar les persones, però com podem tenir la certesa que la interpretació és correcta? Vas de cara, actues seguint el que creus just, i topes amb molt poca transparència. Llavors ja no saps si és d'ara, si és que has fet alguna cosa, o si és des de sempre i no te n'havies adonat. Moment de plantejar-se una altra cosa: com s'ho fan algunes persones per aparentar sinceritat i fer que te'ls creguis? No em considero un babau o algú a qui se li pot prendre el pèl fàcilment. Però algunes persones em poden. Potser perquè he deixat que em puguin. Suposo que és això el que em fa sentir tan poca cosa i tan enganyat.

35 comentaris:

  1. Ai Xexu... hi ha gent molt hipòcrita que sap dissimular-ho molt i molt bé! I d'aquests em temo que en trobarem sempre i a tot arreu. Quan ho descobreixes et sents malament, però a la llarga veus que en realitat t'han fet un favor, perquè d'aquesta manera ja no caldrà relacionar-te amb algú qui no val la pena.

    No em crec que algú pugo amb tu!!!! :))

    ResponElimina
  2. "Mal de muchos, consuelo de tontos" i saps el pitjor d`això? que desprès vas pensat si es tothom que et pren el pèl, fins que tornes recuperar la confiança, més que en els altres, en tu mateix. En el fons ens deixem enganyar, les senyals sempre hi són, els veure-les és el que ens consta.
    De vegades dic "Uep, ja hi tornem!" però rapidament penso també, "bé, no serà així"...i si, si és així i torna a passar.
    Però quan una ja està feta d´aquesta pasta, és molt difícil canviar. A mi m´agrada molt la gent i la meva norma és, tothom és bo fins que no te la pega (malauradament, molt sovint). Potser sigui una bleda i m´ho cregui tot...potser!

    Una aferradeta sincera!

    ResponElimina
  3. És vera que és molt difícil confiar amb els altres, perquè et pots sentir traït o decebut pel qui menys et penses, inclús pels qui més estimes. Així i tot, si hom es tanca i no corre els riscs necessaris per a conèixer gent es perd a les persones que valen realment la pena. Diuen que cal conèixer a moltes persones per a per a trobar els vertaders amics, no sé si ho diuen o ho he somiat, però pens que és així.

    ResponElimina
  4. Oh, vaja, m'has descobert?? Ja t'has adonat que això dels meus comentaris és falsa simpatia per quedar bé amb tu i prou?? Bé, llàstima, algun dia havia de passar...

    =P

    És broma, clar! Noi, no sé. No sé quina mania té la gent de fer veure el que no és, i tampoc sé què podem fer per descobrir-ho. El que està clar és que quan alguna cosa et comença a grinyolar, i et fa sentir incòmode és per alguna cosa. Potser no és cosa de l'altre... però tu et sents incòmode igual. I llavors és hora de fer un plantejament sobre els teus tractes amb l'altre. Per pura comoditat i tranquil·litat teva.

    ResponElimina
  5. Iep! jo avui he tingut una sensació semblant. He de dir, per això, que amb aquesta persona jo també em sento, em sentia una mica hipòcrita, vull dir que forçava la simpatia, perquè em semblava que ella me'n tenia. Però potser ella estava forçant la seva perquè es pensava que jo li tenia (i li tinc, de tota manera). En aquest cas, doncs, em sembla que és més una qüestió de grau que de traïció. Però bé, tot hauria de ser més natural. I com que no hi ha cap test de sinceritat, ens hem de refiar de la intuïció... però de vegades falla...

    ResponElimina
  6. Seria molt bonic que tothom anés de cara però moltes vegades això no és així. Sap greu quan passa, sobre tot si hem dipositat una confiança en aquella persona que després descobrim que no ha sigut corresposta i també sap greu saber que ens pot tornar a passar, perquè la solució no pot ser deixar de confiar en tothom perquè si ho fessim em sembla que hi perdríem més que no hi guanyariem, potser si que ens estalviaríem algun digust però també ens perdríem moltes alegries.
    Sé que aquest comentari no aporta cap solució, però és que no la tinc. Ànims, de totes maneres.

    ResponElimina
  7. Aquesta situació que descrius és molt decebedora i a sobre ens qüestionem a nosaltres mateixos per tenir poc ull clínic, per la confiança depositada. No som infalibles, ens pot passar..., però penso que no ens ha de fer perdre la confiança en la sinceritat de les persones, per sort la hipocresia no és una generalitat!.

    Una abraçada sincera!

    ResponElimina
  8. L'única cosa que saps amb tota certesa és la teva manera d'actuar. La dels altres... uff!! ja és més difícil. No posaria mai la mà al foc per ningú. Bé, menteixo, potser sí per una, dos o com a molt tres persones. La resta, com dius no és que hi confiïs, sinó que no desconfies. M'ha agradat!

    ResponElimina
  9. Ostres, aquest post és dur. És molt trist confiar en algú i comprovar que t'han enganyat... No sé... ara, per un moment, no sé si he interpretat bé el tema o no, el que sí sé és el què m'ha vingut al cap, i el que a mi m'ha vingut és un engany darrera un altre per part d'una persona que considerava amiga. He llegit de nou el post i potser no va d'això... Sinó d'algú que, darrera una falsa amistat, intenta treure'n un benefici (aprofitar-se per coses de feina, per exemple)

    En tot cas, el consell d'en MAC em sembla molt bo... És el mateix que una vegada un amic em va donar a mi "la solució no pot ser deixar de confiar en tothom perquè si ho fessim em sembla que hi perdríem més que no hi guanyariem, potser si que ens estalviaríem algun digust però també ens perdríem moltes alegries." :-)

    ResponElimina
  10. ui Xexu per desgràcia això ens ha passat a tots més d'una i de dues vegades....i diria que moltes més, sí crec que finalment, em resistia, he d'admetre que hi ha gent , com tu dius, que fa i diu les coses per escalar posicions, per interès o ves a saber per quines secretes raons...be de fet pensava en el ambient de treball, en la vida no laboral potser m'ha passat menys vegades i aquí dol més...com deia la meva àvia s'atrapa abans a un mentider que a un coix i tard o d'hora l'acabes clissant i aleshores jo me n'aparto d'aquella persona

    ResponElimina
  11. Jo crec que la postura natural de la persona és la de confiar en tothom, com han dit més amunt. Ara, a partir d'ací convé anar classificant el personal a mesura de que ens les van gastant. Algú va dir "la primera vegada que m'enganyes la culpa serà teua, la segona vegada ja serà meua".

    ResponElimina
  12. No la tenim pas la solució... jo tampoc voto per desconfiar sistemàticament. Hi perdríem molt. A vegades ens sentim molt poca cosa és cert... i jo saps què penso? que tots, tots, finalment som molt poca cosa, sempre hi ha mil coses que ens desmunten o que ens poden. I el que t'enganya també és moooolt poca cosa, més poca cosa que tu.

    ResponElimina
  13. Xexu, honestament crec que al món hi ha veritables escurçons que ens foten amb la moixaina i el somriure a la mà. De veritat. Jo vaig treballar 6 anys amb una i no em vaig adonar que em clavava la daga dia a dia dient-me maca, estimada, gràcies per tot i bla bla bla... Trist, mala gent.

    Petonassos!

    ResponElimina
  14. com més saben dissimular la situació més ens anem d'allunyar....mala gent, no convé

    ResponElimina
  15. Són terribles aquests desenganys amb persones en qui havíem confiat.

    ResponElimina
  16. No sé pas com ho fan per aparentar la sinceritat, però suposo que deu ser gent que té els objectius molt clars i que no s'aturen per qulasevol cosa.
    Ho sento si has conegut algú així.Per sort no tothom és igual.

    ResponElimina
  17. pss company, has de fer el següent: els convides a prendre un cafè (o un te) els apliques el sèrum de la veritat i tot seguit un 3r grau (amb llum enfocada a la cara, taburet i fum del tabac als ulls). Infalible.

    :P

    ResponElimina
  18. Caragirats i hipòcrites en hi ha un fotimer, però també hi ha molt bona gent!
    Desconfiar de tothom és molt cansat, i, de tant en tant, pot passar que baixem la guàrdia i que ens enganyin. No per això ens hem de sentir malament, sinó contents d'haver desemmascarat a una mala persona!

    ResponElimina
  19. Quan et poden has de pensar que, almenys, tu no ets com ells :)

    ResponElimina
  20. Com pot una mirada no ser sincera? Les paraules es poden fingir però les mirades...

    La capacitat de l'engany existeix perquè hi ha persones que encara conserven la seva part innocent (i que no es perdi!). La sinceritat escaseja i molt però bé aquesta opacitat cap als altres és també cap a ells mateixos i sense transparència no hi ha felicitat...

    Salut

    ResponElimina
  21. Cal ser generós, deixar la porta oberta, això és bo. Però cautelosos i conscients, posant límits, proteccions.
    Tot plegat, fàcil de dir i molt difícil de fer.
    Crec, això sí, que els marges de privacitat són importants, útils.

    ResponElimina
  22. Bé, per sort no tothom és de malfiar, si no ens trobaríem en un món literalment irrespirable. No s'hi podria viure. Ara, de tant en tant, hi ha gent amb la que topes que són més freds i calculadors que no pas tu, i saben anticipar-se a algunes jugades. A vegades, fins i tot, ni t'enganyen i no et diuen cap mentida, senzillament no et diuen tota la veritat.

    Mira que jo considero, per exemple, que sé posar bastant bé cara de pòquer quan hi ha algun tema que vull dissimular, però ser tan fred i calculador ja està fora del meu abast.

    ResponElimina
  23. És molt fàcil caure en un parany d'aquests, de vegades hi ha persones que són molt bones interpretant un paper i d'altres simplement és que no ho saben fer millor. La sinceritat pura no existeix, hi ha un marge d'error propi de la condició humana. Tot i així, quan es detecta un cas d'engany premeditat per part d'algú val més guardar una gran distància amb aquesta persona.

    ResponElimina
  24. És molt trist, Xexu. No et sentis malament amb tu mateix, qui t'hagi enganyat, qui surt perdent és ell/ella. Perquè ha perdut la teva confiança.

    Hi ha persones que les veiem venir i n'hi ha que no. Crec que a tots ens passa. A tots ens han enganyat alguna vegada amb falses aparences i cordialitats. I quan ho descobreixes, hi trobes una buidor difícil d'explicar.

    Però cal mirar endavant i oblidar aquella persona, no et mereix ni que li dediquis cinc minuts.

    ResponElimina
  25. com s'ho fan algunes persones per aparentar sinceritat i fer que te'ls creguis? Crec que és perqeu nosaltres ens els volem creure. No és tan sols habilitat de qui tenim davant, sino lliri a la mà per part nostre.

    Just ahir em vaig creuar pel carrer una vella coneguda. Mentre la saludava, em va fer una repassada de dalt a baix i em va obsequiar amb el seu millor somriure fals. Com és que ahir me'n vaig adonar de tots aquest aspectes i temps enrera ni me n'adonava? La diferència rau en mi, de com jo la veig, de com jo veig la situació (amb perspectiva).

    No et sentis enganyat, XeXu. Tu vas decidir que fora d'una manera -en el passat- i has decidit veure-ho d'una altra ara. Bé per tu.

    ResponElimina
  26. Fa tants anys que no em miro les persones segons els meus paràmetres, que considero que ningú ha de veure la realitat exactament com jo, que ja no em sorprenc de les diferències. Procuro ser coherent amb mi mateixa i prou, trio molt i molt bé els meus amics i sempre acceptant que no, necessàriament, han de veure el món com jo. Que la gent se t'apropa en base a uns càlculs que es fan? Bé, és normal, només cal tenir-ho present i ja està :)

    ResponElimina
  27. No se n'està mai salvat de caure en enganys...

    ResponElimina
  28. M'hi he trobat. No és que tu siguis un babau ni que sigui fàcil prendre't el pèl, és que hi ha gent molt molt molt falsa. Com la Barcelona del Carlos Ruiz Zafón gairebé.

    ResponElimina
  29. Em sembla que us he contestat a tots coses molt similars, m’he fet un tio d’explicar les mateixes coses. No deixo que les persones se m’acostin fàcilment, però un cop els obro la porta, llavors tenen la meva confiança. Si és llavors que m’adono que m’enganyen, em sorprèn perquè va passar un temps fins que vaig decidir que valien la pena. Conclusió, hi ha gent molt falsa i que amaga les seves intencions massa bé. Gràcies a tots pels vostres comentaris, i pels missatges d’ànim.

    Alba, doncs ja t’ho pots creure. Però és el que dic, em deixo, perquè crec que alguna gent val la pena. Descobrir que no és així, fa mal. Sí que hi ha hipocresia, però jo crec que de vegades és molt fàcil de veure, a algunes persones les descobreixes de seguida. I després acabes pensant que potser aquestes són millors que les que semblen mosquetes mortes, que almenys no enganyen tant. No sé si ens fan un favor, però les persones que no valen la pena sempre s’acaben descobrint d’una manera o altra.

    Sa lluna, jo no tinc aquesta sensació de mi mateix precisament perquè sóc reservat. No confio en les persones de seguida, ha de passar un temps. I en aquest temps molts cops t’adones de que no cal esforçar-se amb algú més enllà de la cordialitat. Però quan passes aquesta barrera i t’obres una mica més és quan comença a ser conflictiu si les coses van maldades. Puc dir que les persones en les que solc confiar responen a aquesta confiança que els dono, per això em sorprèn de vegades trobar gent que m’ha superat, que els he fet confiança i m’he cregut el seu posat sincer. Potser és per falta de costum que em deixa tan mal cos, a aquest tipus de persones generalment ja no els obro la porta.

    Venta, com explicava més amunt, jo no em tanco a conèixer noves persones, però no els obro la porta de bat a bat de seguida. Sempre vaig amb precaució amb la gent nova perquè no saps per on et pot sortir. N’hi ha que et convencen abans, i n’hi ha que més tard. Alguns potser no et convencen i mantens sempre la porta entreoberta. Però un cop he deixat passar algú generalment no em falla. És per això quan descobreixo que algú no em té tanta estima com pensava quan jo li en tinc que em quedo una mica parat i m’afecta.

    Yáiza, això ja ho sabia de tu i de molts altres! Si ja sé que em feu la gara-gara i em teniu molt enganyat, i jo pobre de mi, confiant en tots i cadascun. Però bé, no pateixis tampoc, perquè us vaig clissar de seguida, eh? Tampoc m’agafa de sorpresa.
    Jo tampoc ho entenc. Ens envolten moltes persones a la vida i no tenim cap necessitat d’apropar-nos a algunes i fer-los el joc quan en realitat no ens cauen bé, posar bona cara quan per darrere els critiquem, i qui sap si ens en riem. Bé, hi ha persones que de seguida endevines que són així, i ja no t’hi apropes, o no deixes que s’apropin prou. Però quan ja has deixat apropar algú, descobrir que són així et deixa molt mal cos. Penses que caus bé a algú i en realitat ets una molèstia. Doncs sí que anem bé.

    Gemma Sara, de vegades no cal ser súper amics, oi? N’hi ha prou en caure’s bé i fer quatre bromes. No té res de dolent mantenir relacions així, de tipus de relacions n’hi pot haver per donar i per vendre. En el teu cas, reduir una mica el grau d’exigència pot ser el que necessiteu. Sigueu simpàtics, però sense més. En el meu cas el meu afecte era sincer, i pensava que recíproc. Potser sóc ingenu però m’agrada pensar que en algun moment va ser així. Sigui pel que sigui, la situació ha canviat i em sento decebut. Però també penso que som grandets com per obligar a ningú a seguir fent el paper, prefereixo perdre una persona a qui apreciava que sentir-me enganyat. Puc entendre que la intuïció falli d’inici, però quan ja havies decidit que una persona valia la pena?

    ResponElimina
  30. McAbeu, sens dubte, tancar-se en banda per un desengany així no és pas la solució. Ja he anat explicant que a mi em costa dipositar la confiança en la gent, però no per dificultat, sinó perquè em miro molt la gent a qui obro les portes. Per aquí no he patit mai, passa un temps fins que jo començo a confiar en algú, i molta gent es queda pel camí, és clar. El cas que explico és d’algú a qui ja havia obert les portes, així que la decepció és sencera. Si et falla algú en qui no confiaves, mira. Però si és algú a qui tens afecte, llavors fot més. Però bé, que per això la por de que torni a passar no em farà deixar de relacionar-me amb la gent, perquè de la manera que funciono això em passa pocs cops. Generalment la gent que ja tens al teu cercle no resulta que et van criticant per l’esquena.

    Audrey, davant d’una situació així suposo que és inevitable sentir-se un ximple. Però bé, un cop m’obro a les persones després ja no m’hi fixo tant, diguem que ja han passat el ‘període de selecció’, i llavors ja no vas escrutant. Potser és quan passa una cosa així que tires enrere i t’adones que no saps per quin motiu vas confiar en aquesta persona, si les imatges que en tens, precisament, són de poca transparència.

    Sr. Banyeres, a mi m’agrada confiar en la gent, et sents més tranquil i més relaxat si tens al voltant persones en les que creure. Però no ho faig amb qualsevol, primer s’ho han de guanyar, i d’aquests ja no n’hi ha tants. Si algú que ja s’ho ha guanyat per mèrits propis després et falla és quan tens problemes. Problemes amb tu mateix sobretot, que et sents un passerell!

    Assumpta, em sembla que la situació actual no és ben bé ni una cosa ni l’altra. Segurament no n’hi ha per tant, no és una persona que hagi enganyat constantment amb mentides, aquest cas millor aparcar-lo, oi? Tampoc és algú que posi bona cara per aprofitar-se de mi, més aviat és el contrari. És algú amb qui pensava que tenia bona relació i ara tot de sobte ja no ens fa cas ni als meus ni a mi. Senzillament passa, i tot i que hi vam parlar i va dir que no tenia cap problema, se la veu incòmoda amb nosaltres i em penso que per darrere no deu parlar massa bé. Jo era qui més relació tenia amb aquesta persona i em sap greu, per mi ha estat sobtat, però qui sap si no era una relació de conveniència, i ara ja no li calem. No vull pensar això, perquè fa molt temps que anem plegats, però és que ja no sé què pensar.
    El consell és bo, però no és una cosa que em preocupi. Jo trigo un temps a deixar que la gent se m’acosti prou, i un cop penso que són de confiança ja em relaxo molt. Aquest cop ha fallat amb algú que ja estava dintre de la gent de confiança, però la gent que pugui conèixer a partir d’ara no patiran les conseqüències d’això, passaran pel mateix procés d’escrutini que sempre he fet fins a obrir-los les portes.

    Elfreelang, em sembla lògic apartar-se d’una persona quan veus que no és el que pensaves. En aquest cas és potser més subtil, aquesta persona ja no està còmoda o prefereix altres companyies, això no és criticable, però pel que en sé, amb aquestes companyies potser fan una mica de mofa de nosaltres. Això fa mal perquè sempre anàvem plegats i és algú a qui he agafat força estima. Pensava que era recíproc, però ara veig que no, que no deixava de ser una conveniència, potser. Aquí les secretes raons que té ja no les conec, però no són per obtenir cap benefici, en tot cas. Potser només vol acostar-se a l’arbre que més ombra fa, i no som pas nosaltres.

    Jpmerch, més que confiar en tothom, em quedo amb no pensar malament. Es dóna una oportunitat a tothom, i anem veient si ens convenen o no. Que llavors t’equivoquis quan has decidit que una persona et convé, ja és un altre tema. I la frase és de les que m’agrada, ben certa. Cal aprendre dels errors, i tant.

    ResponElimina
  31. Carme, desconfiar per sistema no és una opció. És com allò de no tornar-se a donar mai en l’amor perquè ens han fet mal. Segurament sí que som poca cosa, molt inestables i amb una quantitat de punts febles que és normal que sovint ens tirin per terra. El que ja no sé és qui és més petit, si qui m’enganya o jo. Es fa el que es pot.

    Zel, espero que el meu cas no arribi a tant, i que no sigui tan exagerat. Però de vegades les coses que fan més mal no són que t’estiguin perjudicant, sinó que et posin bona cara davant i després facin mofa de tu perquè encara els vas a darrere. Aquest sí que podria ser el cas, i gràcia no em fa.

    Sr. Gasull, el problema és que siguin tan bons actors que no siguem capaços d’arribar-ho a detectar.

    Kweilan, el pitjor és això, que no és algú nou, és algú en qui havia dipositat la meva confiança.

    Maria, jo tampoc ho sé, però sembla que hi ha autèntics experts en la matèria. Però això de que no s’aturen per qualsevol cosa... no cal posar-se tràgics. Potser són supervivents, busquen fer-se el seu camí i ho aconsegueixen acostant-se a qui més convingui en cada moment.

    Carquinyol, a tu et funcionen aquests mètodes? Algun cop t’ha fallat? Se t’ha mort algú en l’interrogatori? És que no voldria que el remei fos pitjor que la malaltia, saps...

    Globos, no és mala manera de veure-ho, certament. Però em sembla que la sensació que t’emportes no és massa agradable. Jo confio i em sento relaxat amb la gent que m’envolta, però perquè els he triat, els he deixat acostar-se. Això no és immediat, solc anar amb peus de plom. Per això em fot que algú, després de tant temps, em decebi en aquest sentit.

    Anna, doncs mira que jo encara tendeixo a pensar que alguna cosa hauré fet...

    Levanah, sigues benvinguda al Bona Nit. Això que dius és molt interessant. Les mirades són molt difícils de fingir.El que penso és que ens hi fixem quan no coneixem les persones, però un cop confiem en algú relaxem la percepció, i ja no estem tan a l’aguait. Almenys penso que això és el que ha passat aquest cop. Tot i que ara ho noto, i tant si ho noto. Però reconec que m’han convençut alguns cops amb mirades que probablement no eren de fiar. Això no vol dir que jo sigui un innocent, tampoc no sóc infal•lible, però sóc més aviat perspicaç. Però potser és un defecte relaxar-se davant de les persones i no fixar-se si hi ha canvis o de quina mena són. Potser sí que són una mica amargades aquestes persones que es guarden tantes coses i desconfien de tothom.

    Jordi Dorca, no et pensis que és tan difícil. Bé, a mi no m’ho sembla perquè és el meu procedir habitual, m’agrada com ho has descrit. Sempre vaig amb cura fins que confio prou en la persona. Generalment em funciona. Però què passa quan algú que ja has deixat entrar resulta que se’t gira en contra? Aquí tenim el problema. Ah, això sí, sempre està bé guardar-se alguna cosa per nosaltres mateixos, és clar!

    Porquet, generalment no solc acostar-me a gent que és tan calculadora, que sempre va mirant què pot treure de la situació. És incòmode, a més els veus a venir. Però quan ho descobreixes en persones que no et penses, a qui ja has obert la porta, la cosa es complica. Està clar que tots ens guardem coses, però pot ser per discreció o per no voler compartir massa la informació. Si el que fas és callar perquè prefereixes escoltar i fer servir la info quan més et convingui, ja no fa tanta gràcia. Bé, divago una mica, però crec que és el cas que em trobo ara. No és agradable.

    Sílvia, vist amb perspectiva, em fixo amb les imatges que em queden d’aquesta persona i la veritat és que tampoc no actuava tan bé. Dec ser jo que li vaig fer confiança i a partir d’aquí no em vaig fixar més que no la tenia tan a prop com pensava. Jo no sé si l’engany ha estat premeditat o és que les situacions evolucionen, però al cap i a la fi, penso que la solució acaba sent la mateixa.

    ResponElimina
  32. rits, em temo que aquesta persona la meva confiança no la vol per res, no li fa cap falta. I potser me n’he de culpar perquè per algun motiu ha perdut la confiança que em tenia a mi, no ho sé. O directament sempre he viscut enganyat i aquesta confiança no existia. Prou temps li estic dedicant, però les coses acaben caient pel seu propi pes. Sobta el gir radical que prenen les coses un cop t’adones que aquesta cordialitat que dius és pura aparença, ja no ho tornes a veure igual mai més, és llavors quan descobreixes on grinyolava aquella relació des de sempre.

    Ariadna, no puc dir, malauradament, que no tinguis raó, però no em considero una persona que vagi amb el lliri a la mà. Potser entra també un tema de voluntat, això sí, hi volem creure i tanquem els ulls a certs temes. Però això no és el que entenc jo per anar amb el lliri a la mà, que seria que t’enreden sense que t’adonis de res. Potser les persones som diferents, un cop arribats a una situació estable, jo no desitjo que canviï. A les persones els costa arribar a mi, guanyar-se’m, no és fàcil. Però quan em deixo, llavors ja ho tenim, em relaxo i aquella persona passa a formar part dels ‘meus’. Sent així, per mi això pot durar el que calgui. No crec que hagi estat cosa meva veure les coses de manera diferents, senzillament les coses ho són. Quan algú que abans et trucava per esmorzar ara ja no et truca, deu ser per alguna cosa. No és que ho vegi així, és així. Quan algú prefereix clarament una altra companyia, i se li nota en cada gest, també és per alguna cosa. El que no puc assegurar és que no sigui culpa meva, que hagi fet alguna cosa dolenta. Però també et puc dir que vaig mirar de parlar-hi i la resposta va ser que no, que no passava absolutament res. En canvi, l’actitud és molt i molts diferent. Doncs que algú m’ho expliqui.

    Clídice, és molt freda aquesta manera de veure les coses, i pel que fa a mi, em sembla que difícilment aplicable. Miro d’aportar alguna cosa, i de la mateixa manera, també espero coses de la gent. No literalment, no res concret, però tots esperem. Assumir que s’han apropat només per interès i que desapareixeran quan aquest caigui no em sembla bé. A aquestes persones no les vull a prop, tret que es tracti d’una transacció laboral. I penso que existeixen persones amb les que pots esperar que no estan allà per interès. Però bé, qui sap, hi ha moments que ja no sé res d’aquesta vida.

    Joma, això em sembla que és clar, però em pregunto quina necessitat tenen algunes persones de fer-ho.

    MBosch, ostres, ara m’ha sabut greu i tot per aquesta pobra gent que descrius... gairebé tan falsa com la Barcelona de Ruiz-Zafón? Uf, això és dir molt, eh! Vols dir que a més són tan previsibles com els seus llibres?

    ResponElimina
  33. Arribo molt tard a fer aquest comentari, ja ho sé, però és que em va ser impossible quan el vaig llegir. Però com que hi vaig donar les meves voltes al tema... doncs ahí va!:
    Jo sempre deia que gaudia d'una bona intuició i qui no em queia bé en el primer moment ja no hi havia res a fer. La veritat és que m'ha funcionat moltes vegades, però clar, a la vida de clatellades n'has de rebre unes quantes i llavors t'adones que en les matemàtiques si que apliquen les fórmules i els teoremes però en les relacions humanes la cosa va per altres derroteros i no hi ha regla fixa ni condicions estandar sinó que la variabilitat és la norma. Per tant, amb això vull dir que a tots ens ha passat que hem confiat en algú i ens ha sortit "rana" de la mateixa manera que potser em desestimat a algú i podia haver estar un éxit. El que si tinc clar és que no es pot un posar un escut que el faci inaccessible perquè de tot se n'apren, inclús de les males experiències, i en definitiva encara segur que tots tenim a molta gent nova i magnífica per a descobrir, no podem deixar passar l'oportunitat, veritat?

    ResponElimina
  34. És trist sentir-se així. Em temo que és inevitable per la condició humana.
    Només hi ha dues opcions, tancar-se en una cuirassa impenetrable o patir el dolor que també ens obra la porta a d'altres felicitats que amb la cuirassa no sabríem trobar.

    Una abraçada

    ResponElimina
  35. Si tu has estat sincer, tal i com ets, transparent, deixo estar Xexu, no et facis mala sang, allunyat i agafa un altre camí. Possiblement has estat massa generós amb aquesta persona i no s'ho mereix. Tu has fet el que t'ha sortit del cor i l'altra persona no.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.