divendres, 4 de maig de 2012

Tyler

Atenció: aquest post pot contenir spoilers de Fight Club.

Imagina que coneixes una persona, tant és, home o dona. Estableixes relació, descobreixes molts punts de semblança entre els dos i es torna de la teva absoluta confiança. Us enteneu molt, endegueu projectes en comú, fins i tot. Tot va com una seda, però mica en mica et trobes incongruències. Et sonen llocs on saps que no has estat abans, et saluden persones que no coneixes, recordes fets que no has viscut. I acabes descobrint que aquest amic teu no existeix realment, que és imaginari. O sí que existeix, però que no és més que una altra personalitat teva, un trastorn d'identitat dissociatiu (personalitat múltiple).

Em poso en aquesta circumstància i m'esgarrifo. I potser aquesta idea ve d'un llibre o pel·lícula, però hi ha gent que ho pateix de veritat. No m'imagino com pot ser perdre el control del propi funcionament mental d'aquesta manera...

29 comentaris:

  1. Jo tampoc m'ho vull imaginar, les malalties de la ment em fan terror. No saber qui ets o perdre la memòria o sentir-te perseguit contínuament...
    Fight Club em va encantar en el seu dia!

    ResponElimina
  2. Uau! Un altre post de divendres a la tarda! :)

    He començat malament perquè no sé que vol dir ni spoilers ni Fight Club.

    He clicat l'enllaç, és clar! I ja me anat orientant... :)

    Jo també m'esgarrifo del tot, XeXu. Suposo que la realitat no deu ser ben bé igual que a les novel·les o a les pelis.

    Però t'he de dir que no m'he trobat mai cap cas d'aquests a la consulta... per sort!

    ResponElimina
  3. Hi ha una pel·lícula "Una mente maravillosa" (ho poso així perquè la vaig veure així, en castellà, per la tele) amb en Russell Crow, sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash, premi Nobel d'economia l'any 1994.

    En Nash se li va diagnosticar esquizofrènia quan s'acabava de casar, als trenta i pocs. Una de les coses que més impressiona de la pel·lícula és que un dels personatges, un amic seu amb el que parla tot sovint, acabes descobrint que no és real.

    Complicades, tristes, dures les malalties mentals... La gent té por de les malalties físiques, del dolor físic... quan el patiment més gran el donen els trastorns mentals.

    ResponElimina
  4. Suposo, i només ho suposo, que l'afectat mai s'acaba adonant del que li està passant, fins i tot quan se'n adona el trastorn no li deixa veure la veritat.
    I potser val més així, si no encara seria més dur

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades sí i a vegades no... o, una mateixa persona, a estones sí i a estones no.

      Elimina
  5. les malasties mentals ho veig com un forat negre, no saps com es pot veure la llum. quan coneixes una persona, fas amistat amb ella. la veus vital, alegre i un dia li dona una crisis que desncadena un transtorn. La cosa impacta....es com un altra persona, et sens una mica impotent pq no saps que fer.

    Consol

    ResponElimina
  6. Fotudes les malalties mentals. Jo crec que tots en patim alguna en major o en menor mesura.

    Per cert, també hi ha amics reals que un dia acabes descobrint que són reals però no són amics.

    ResponElimina
  7. La veritat es que tampoc seria molt dolent acabar convertit en el Brad Pitt xD

    ResponElimina
  8. La ment és una cosa flipant.... les malalties mentals fan esgarrifar i és que ningú n'està a "salvo", a qualsevol edat se't pot girar la pinça i ja està.... A mi també em fot por! No hi vull pensar!!! aix.....

    ResponElimina
  9. Aquí no sé si es tracta d'un relat inventat, o bé d'alguna situació propera. Jo et puc explicar, una de ben a prop, i és un infern per a ells; fins i tot no recorden el que et poden arribar a dir; de ser encantadors, a ser destructius; de sentir-se atrapats en quelcom que no els deixa.

    ResponElimina
  10. Ja veig que t'ha atrapat; no sé si haurà estat el llibre o la pel.lícula. La ment és tan poderosa i en sabem tan poc...

    ResponElimina
  11. He donat una ullada i no hi he vist la meva...
    memòria selectiva, però crec que en patim tots d´aquesta, i d´altres, encara que no siguem concients d`això.

    ResponElimina
  12. Vaja. L'advertència del spoiler no m'ha tirat enrere i he llegit el post. Realment, no conec massa el tema, però no sé si hi ha transtorns de personalitat múltiple tan perfeccionats com per a què et passi això. Ni idea, però sí que és cert que de vegades la ment pot jugar males passades. Ara... algun trastorn d'aquest, no tan currat, però més perjudicial sí que he vist d'aprop. I tela, tela.

    ResponElimina
  13. jajja..no se si soc l'indicada per comentar aqui
    desde que vaig obrir el blog..tinc una especie de desdoblement de personalitat a estones soc l'angels, a estones la sargantana..pero totes dues ens ho pasem de conya aqui..jejjejej

    ResponElimina
  14. No t'equivoquis... els malalts són els altres...

    ResponElimina
  15. Fa por imaginar que t'arribi a passar una cosa com la que expliques, les malalties mentals esgarrifen justament pel poc que les entenem.

    ResponElimina
  16. No conec la peli.

    Si que és cert que és molt fort veure coses imaginàries però que et creus com si fossin reals.

    Esta setmana una persona que conec ha estat malament. Ha tingut una crisi i no podia dormir, i quan li he preguntat per què, em va dir que estava rebent missatges de la humanitat, del futur... I uff! Ella s'ho creu... i clar no pots dir-li que no és cert...

    ResponElimina
  17. La ment és un univers on pot passar de tot.....si esgarrifa pensar.ho!

    ResponElimina
  18. Aquest comentari tb podria ser un spolier: i és que el pitjor de tot és que tot pot venir a qualsevol, que les frustracions, neguits, decepcions o avorriment et portin a això. Xq crec que així anava. El protagonista, que no recordo el nom, era un paio ben normalet, oi? i apa, en on es fica!

    El teu post al llibres i punt em va fer baixar la peli, fa moltíssim que la vaig veure i no la recordo. Sols que em va agradar molt tot i que tb la recordo molt violenta. Aviam si me la poso algun dia d'aquests.

    ResponElimina
  19. La ment és un món a part i et pot portar per on ella vulgui si no la controles... El que expliques ha de ser molt difícil i quan comences a descrobrir les incongruències t'has de sentir fatal. També hi ha gent que se sent perseguida, que pensa que tothom diu mal d'ella fins a nivells obsessius, fins al punt que es gira en contra de la pròpia família que l'intenta fer raonar i no se'n surt... La ment té molt més poder del que ens pensem habitualment. La veritat és que sempre he pensat que les malalties mentals eren les pitjors.

    ResponElimina
  20. Ooh, com m'agrada aquesta peli!

    Un desdoblament de personalitat com el que es descriu a la peli i com el que comentes tu, ha de ser realment horrible. Som animals racionals, i això de que en la nostra realitat s'hi barregin aspectes que podrien ser ben bé dos móns paral·lels, realment em costa molt de ser-ne conscient (no dic pas que no existeixi, sinó que em costa entendre com es pot sentir aquella persona).

    Tot i no arribar a aquests extrems, sí que hi ha gent que realment en certs ambients o en certs moments té una personalitat concreta, fàcilment mutable quan canvia d'entorn. I xoca quan persones d'ambdós ambients parlen d'ell/a, sembla que siguin dues persones completament diferents...

    ResponElimina
  21. No ho sé, però diuen que tots en patim -en una mesura o altra- de tots els trastorns mentals. També m'esgarrifa saber que algú pugui patir una destrucció tan bèstia de la personalitat per causa d'un trauma del passat.

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a aquells que heu comentat aquest post. Espero no haver xafat la pel•lícula a ningú, penso que és prou coneguda. És molt complicat el món dels trastorns d’aquesta mena i no en sé prou per parlar-ne amb propietat. Només em preguntava com de difícil deu ser viure amb un d’ells o tenir-ne algun a prop, i m’esgarrifo de pensar-ho.

    Deric, n’hi ha moltes de malalties d’aquestes, la ment és tan complexa que pot fallar en infinitat de punts, i les conseqüències són fatals. La pel•lícula em va agradar molt, i el llibre també, te’l recomano si no l’has llegit.

    Carme, la pel•lícula, que també és llibre, ja has vist de què va. ‘Spoilers’ es sol anomenar al que fas quan xafes l’argument d’una obra a algú, quan expliques coses que van més enllà de la introducció, vaja. Volia fer un post sobre això, però comentant-ho explico massa del llibre...
    Segur que a la pel•lícula exageren, i en tantes altres que en parlen, però només imaginar una petita part del que passa ja posa la pell de gallina. Sort que no t’hi hagis hagut d’enfrontar, i que duri!

    Assumpta, la pel•lícula la conec, però no recordo si l’he vist acabar, crec que no. Però bé, seria un cas molt similar al que deia, qualsevol trastorn d’aquesta mena fa molta por, t’invalida completament. No saber què és real o què no, sentir-se constantment perseguit... uf, ha de ser esgotador. El dolor físic és molt empipador, i quan és crònic és fatal. Però la ment... això ho supera tot.

    Sr. Gasull, malauradament no sempre serà així, com diu l’Assumpta. Les malalties degeneratives sí que ho tenen això, però els trastorns de personalitat i d’identitat sí que es poden arribar a conèixer i s’han de tractar farmacològicament perquè si no es descontrolen. Potser no se n’adonen quan tenen crisis, però són conscients que pateixen la malaltia i això és fatal.

    Conte, d’alguna manera sembla com si s’hagués fos alguna cosa, com si s’hagués perdut alguna connexió. A més, quan fa mal alguna cosa, moltes vegades, podem percebre-ho i entendre-ho. Però en aquests casos, davant una malaltia així, ens veiem indefensos perquè escapa de la nostra comprensió. Es miri com es miri, és una desgràcia pel pobre que la pateix, i per tot el seu entorn.

    Jpmerch, molt lapidària la teva segona frase! Tens raó, no cal dir-ho, però d’això en parlem algun altre dia, si de cas. Una mica de degeneració si que en vam tenint tots, però trastorns com els que deia, per sort, no són tan comuns.

    Pons, el problema és que el caràcter que descric en el post és més aviat el d’Edward Norton. Si et serveix...

    Alba, pensar-hi és esgarrifar-se. Els efectes que ens fa tenir un trastorn d’aquests em sembla que no són comparables amb res més. De sobte, es fonen els ploms. Que el fetge et vagi malament, els ronyons, són coses que notes i que has de tractar. Però el cap... el cap és amb el que t’adones de les coses que no van bé, precisament.

    Dafne, per sort, només és una reflexió que m’ha generat la lectura d’un llibre i posterior visionat de la seva pel•lícula associada. Qualsevol trastorn mental és un drama tant per qui el pateix com pels que l’envolten, és molt difícil lluitar contra un enemic invisible d’aquest calibre.

    Maria, tant el llibre com la pel•lícula valen la pena, venen a ser una mateixa cosa, l’un amb lletra i l’altra amb imatge i so. La ment humana és molt complexa. Tant, que no la podem entendre, i si un dia la podem entendre, vol dir que ja s’ha tornat tan complicada que tornarem a no poder.

    Sa lluna, una mica tocats sí que estem, això de la memòria selectiva és una murga. Però d’aquí als trastorns greus que s’expliquen aquí, espero que estiguem molt lluny.

    ResponElimina
  23. Yáiza, vull creure que a la pel•lícula (i al llibre) s’exagera molt, però per això és una obra de ficció. Però com tu dius, de vegades la realitat ho supera tot, jo no he vist de prop res d’això, per sort, però m’han parlat d’alguns trastorns neurològics i és per posar-se les mans al cap. Amb la ment no s’hi juga, és una màquina tan perfecta que quan falla alguna cosa, tot se’n va en orris.

    Sargantanta, home, això que expliques ens passa una mica a tots, encara que, vulguem o no, la dissociació és en el nom, però la majoria de nosaltres som una mateixa persona anomenada de dues maneres diferents.

    Gatot, malalts potser, no hi ha ningú sense cap tara, però aquests trastorns són molt bèsties, eh.

    McAbeu, no sé si els que les estudien les entenen massa, però està clar que els que les pateixen i la gent que els envolta, no massa. És complicat, millor no haver-s’hi d’enfrontar.

    Bajo, et recomano tant la pel•lícula com el llibre. El cas que expliques és greu, però real... aquestes coses passen. Probablement no de manera tan definida com s’explica al llibre, però molta gent pateix trastorns similars de diferent grau. Com t’enfrontes a això? Em sembla fora de l’abast de la meva comprensió.

    Elfreelang, bona definició, és tan complexa com un univers. Dins hi poden passar tantes coses...

    rits, precisament, en cap moment de l’obra es diu el nom del protagonista, de l’Edward Norton, i no diré més, que llavors sí que és explicar una mica massa del tema, encara que ja he esbudellat força l’argument. Sí, el prota té una vida avorrida, però pateix insomni. Em sembla que d’aquí li ve tot. Ho passa força malament. Fins que coneix en Tyler.
    La pel•lícula jo la tenia per casa i me la vaig posar el cap de setmana, feia molt que l’havia vista i m’havia agradat. Després de llegir el llibre, vaig voler refrescar la memòria. És força fidedigna i els actors ho fan molt bé. Espero que no et decebi aquest segon cop.

    Myself, no sé si és possible que es doni un cas com el de la pel•lícula a la realitat, però allà el moment en que se n’adona és força difícil per ell. Hi ha molts trastorns diferents, i tots són molt complicats. Estic d’acord amb que les malalties de la ment són les pitjors, sobretot perquè no s’entenen. Ho acabem ràpid dient que l’altre està boig, però els efectes que li fa la malaltia al cap no són gens menyspreables. S’ha de tenir molta paciència quan es conviu amb un cas així, és molt difícil per tots, no només per l’afectat. Esgarrifa, oi?

    Laia, precisament el teu comentari és el que venia a dir jo. És com si et pregunten què hi ha més enllà de l’univers, que no saps com respondre. Quan el cap et funciona, per més esbojarrat que siguis, no pots entendre que a algú li funcioni de tal manera que un dia es pensa que és algú i el següent algú altre. És inversemblant i una broma de mal gust. Però no, és real, passa. No com a les pel•lis, però passa. I suposo que el que comentes després té poc a veure amb trastorns dissociatius, és tota una altra cosa, més aviat sociològica. Almenys jo ho entenc com dos rols diferents que agafes en llocs diferents. Amb alguna gent pots estar molt més cohibit per com són, i amb altres ser molt diferent perquè et deixen expressar-te com t’agrada. Més enllà d’això, hi ha la bipolaritat, però em sembla que és tota una altra cosa!

    Jordi Dorca, generalment aquests trastorns venen causats per traumes forts o per estrès extrem. Deu ser com tibar massa la corda fins que es trenca, i llavors tot va malament. Jo penso que no tots en patim, però que tampoc funcionem al 100% també és cert.

    ResponElimina
  24. I el cas és que, de vegades, quan observes algunes actituds de la gent diguem-ne "normal" penses si no deuen tenir raó els de Sant Boi quan diuen que "n'hi ha més a fora que a dins".

    ResponElimina
  25. Com tothom, jo també preferiaria no esbrinar-ho. Malauradament, hi ha gent qeu pateix aquests trastorns, i d'altres que no són tan coneguts. La ment pot arribar a ser molt recargolada, i perillosa.

    Em vé al cap un reportatge on mostraven gent que tenia algun trastorn mental i alhora eren tremendament creatius. Es a dir, la seva capacitat artística se situava per sobre la mitja. On és el límit de la normalitat? Qui l'estableix?

    ResponElimina
  26. Montse Lladó, hi ha gent que està molt malament del cap, en el sentit no estricte de la paraula, però és massa fàcil dir això, que qui més, qui menys, té una tara o altra. Davant un trastorn d'aquesta mena, no dius que la persona està boja, els efectes són tan devastadors que no podem simplificar-ho tant.

    Txari, molta por, molta.

    Ariadna, no sé si es pot dir que la ment és recargolada. És complexa, i tot ha d'anar a l'hora perquè funcionem bé. Quan falla un petit detall, moltes altres coses es veuen afectades, i els problemes són molt aparents, com si es desencadenés una cascada de conseqüències. Això passa amb altres àmbits del cos, però els efectes en el cervell són molt evidents. Després està el tema de que alguna tara desencadeni unes altres habilitats, suposo que aquesta gent que descrius tenien alguna mena d'autisme, Asperger o alguna cosa similar. Molts tenen unes habilitats sorprenents, molt per sobre de la mitjana. Alguna relació ha de tenir.
    Per altra banda, el tema de la normalitat és massa complex, no em veig amb cor d'afrontar-lo, perquè és una paraula que de cap manera és aplicable, no ens posaríem mai d'acord en fixar uns barems.

    Alyebard, per sort meva, no puc dir-ho per experiència, i no crec ni que m'ho pugui imaginar, però té pinta de ser terrible.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.