divendres, 20 d’abril de 2012

Relats conjunts, Gronxador


L'amor et dóna ales, però també et fa feble. El problema és aquest, que et fa feble. Quan l'amor s'interposa a la teva vida estàs venut. Ells ja m'ho deien, però només parlaven així perquè no han estimat mai. La feina ens ha absorbit des de sempre, no vam tenir distraccions i per això hem tirat endavant tants i tants projectes. Però llavors va aparèixer ella. Mai havia sentit res semblant, allò era nou per mi. Vaig notar les ales, em sentia pletòric, capaç de tot. I em van advertir, eh? Però no en feia cas, sobretot perquè mai havia estat tan creatiu com llavors. Com poden mirar de dissuadir-te quan et sents en el teu millor moment? Però ara no puc fer altra cosa que donar-los la raó, és clar. Quan voles amb aquestes ales has de saber que no duraran per sempre, i que llavors tastaràs la feblesa.

La seva malaltia ens va agafar per sorpresa, la felicitat que sentíem va quedar estroncada per un diagnòstic funest: li quedava poc temps. Cap dels dos no ho havia ni sospitat, però la degeneració seria ràpida. De sobte vivíem regits per un compte enrere que cap dels dos no estava preparat per assumir. Però jo tenia coneixements, contactes i tots els recursos de l'organització a la meva disposició. Vaig remoure cel i terra per trobar una sortida, una solució. Fins i tot vaig fer les meves pròpies investigacions, però no era el meu camp. Estava disposat a tot, qualsevol tractament per més experimental que fos, no podia perdre-la. Dels científics més brillants de l'especialitat només en vaig obtenir una esperança de futur. Ara no, però segons les previsions, i tenint en compte la legislació, s'esperava tenir cura per la malaltia uns 7 anys més tard. Però no teníem tant temps.

Va ser llavors quan em vaig il·luminar. Temps: aquesta sí que era la meva especialitat. No podia aconseguir una cura llavors, però podia anar-la a buscar. Empès pel meu objectiu i posant-hi els cinc sentits, vaig recuperar el nostre vell projecte dels viatges en el temps. Els meus companys em van prendre per boig, temps enrere l'havíem aparcat perquè el món no estava preparat per aquesta tecnologia, tot i que crèiem que la teníem a l'abast. Ara va esdevenir el meu propi projecte, i la meva trampa. L'amor, les ales i la feblesa. Els sentiments a flor de pell i el rellotge corrent no són bones companyies. Vaig cometre algun error, no sé on, no estic acostumat a fallar. Però és evident que alguna cosa no va anar bé, no era lliure de pensament, no estava perfectament concentrat. La feblesa...

Observo amb llàgrimes als ulls el nostre vell gronxador, immòbil i florit després de 15 anys d'inactivitat. Per assegurar-me el tret vaig avançar el doble del que prometien els científics, 15 anys després segur que podia trobar la cura fàcilment. Però els càlculs no funcionen pel camí de tornada, no sóc capaç d'entendre per què, però no puc tornar enrere. Tinc la cura, però no la tinc a ella, en el meu present ningú no va poder ajudar-la. A més, devia morir sola, sense mi. Aquest gronxador no s'ha fet servir des de llavors.


Aquesta és la meva història pel Relat Conjunt d'abril. Una mica llarga, però espero que us hagi agradat!

31 comentaris:

  1. Ostres, XEXU, si us plau!! Quin final més trist... Ella devia morir sola! :-(

    Està molt ben escrit... gairebé m'has fet llegir més ràpid perquè volia veure on ens portaries amb les teves paraules... i ens has portat a un final que seria molt trist si no fos perquè... Té, aquí dins, en aquest sobre que ara et faig arribar, tens les fórmules per tornar. Corre!! Ella t'espera!!

    ResponElimina
  2. Es com quan el Trunks del futur li porta la medicina pel cor al Son Goku i després no es mor... bé la teva història es més trista.

    ResponElimina
  3. Que trist Xexu, l'he llegit dos cops, ja que el primer no l'acabava d'entendre, però com tu dius l'amor té ales, o sigui a volar, comença a no tocar de peus a terra ves al seu costat! Bon cap de setmana!! i feliç diada de Sant Jordi!

    ResponElimina
  4. Felicitats, un relat molt emotiu, amb aquest gronxador que et recorda aquelles gronxades i ara espera la teva tornada.

    ResponElimina
  5. Per cert... he pensat que, ja que et porto la fórmula per tornar, podries fer-ho uns mesos abans... quan a ella encara no li haguessin detectat la malaltia i mirar de, amb una detecció precoç i el medicament que tu li portes, segur que tot anirà bé...

    Ah, sí... ella va morir sola... però això tu ho canviaràs aviat, va!! No esperis més!!

    ResponElimina
  6. I tant que és trist. Xò suposo que per amor es fa tot el que es té, sense pensar, només deixant-se portar.

    ResponElimina
  7. Una de les putades de la vida, trobar-se en el lloc i el moment inadequat. Si poguessim enredar el temps tot seria més fàcil, oi?! M'ha agradat, i això que és trista... l'amor ens fa febles. Bon cap de setmana!!

    ResponElimina
  8. Però, però, peròooo!!! Hooooomeeee! Està clar quin error va cometre, se l'hauria d'haver endut amb ell!!!!! Així l'haurien pogut curar en el futur!! No?? Aiai, és que ho veig tan clar... i si no poguessin tornar doncs no passaria res, perquè ella estaria sana i estarien junts. Snif...!

    Bé, per la resta... està molt ben escrit, i la història és absorvent. No es fa llarg en cap cas, molt bon relat, XeXu!

    ResponElimina
  9. Morir sols, és el que fem, no?
    i els que quedem -cadascun amb la seva relació amb la persona que ens deixa- ho patim sense comprendre-ho.
    Això és la vida i tu ho has relatat molt bé. Enhorabona!

    ps: m´has animada, el meu relat també és una mica llarg i estava pensant que potser l´haria d`escurçar, però veig que puc seguir endavant ;)

    ResponElimina
  10. les grans històries d'amor sempre són tristes i això no hauria de ser, però és.
    Molt bona aportació

    ResponElimina
  11. Uf! romàntic, futurista, tristoi....un molt bon relat...m'ha sorprès francament....la sorpresa és per que havia llegit un comentari teu on deies que el teu relat era tètric ...home tètric no... trist això sí però això d'anar avant i enrere en el temps té la seva gràcia encara que no ha sortit bé....i si fessis cas a l'Assumpta? una segona part on afinés i pogués retrocedir fins abans....

    ResponElimina
  12. Un ambient de tristor. Encara que sigui per amor, en aquesta dramàtica recerca, hi ha viatges que s'han de fer sols?

    ResponElimina
  13. Una història trista, però molt bonica. No sé perquè m'has fet pensar en Fringe, una gran sèrie.T'agradaria!

    ResponElimina
  14. Una historia molt bonica i triste però és que hi han històries que acaben així.
    Una història que segurament a molts ens ha remogut per dins...tots tenim una vivència trista en la que no has pogut fer res per retenir viva a aquella persona que tant estimaves. Però sempre ens quedarà aquell sentiment d'amor profund, reconfortant i quasibé dolorós.

    ResponElimina
  15. Per si algú creia que la ciència ficció i la tragèdia eren incompatibles.

    ResponElimina
  16. Final trist però molt bo. M'ha agradat molt. L'escena final del protagonista davant del gronxador abandonat fa tants anys amb la cura a les mans però incapaç de fer res és brutal. Felicitats!!

    ResponElimina
  17. aixxxx, quina tristor!!!! casi em cau la llagrimeta Xexu!!!
    Molt bon relat, sí senyor! m'ha agradat!

    ResponElimina
  18. Ens has deixat ben aixafats amb aquesta historia tan trista. Mira que anar-se'n sense calcular bé com ha de tornar! No es pot arreglar això?
    És que fa molta peneta pensar estarà sola quan li arribi l'hora.
    Bon relat, Xexu

    ResponElimina
  19. Preciós i tristíssim.... no pots fer una segona part, o un final alternatiu?

    Bona feina XeXu, com sempre! Petons matiners :)*

    ResponElimina
  20. Voldria dir més coses perquè el relat se les mereix, però només em surt un "és preciós!".

    ResponElimina
  21. És trist però bonic, bonic però trist... ciència ficció quotidiana de la bona.

    ResponElimina
  22. S'agraeix que hi hagi ciència ficció sense ficció. Despullada ens la portes: sols amb les ales dels sentiments.

    ResponElimina
  23. Uix, quina tristor! Quin patiment! Se m'ha encongit el cor i la sensació d'impotència és brutal!! Molt ben escrit!

    ResponElimina
  24. Uff, esteu tots tristos amb aquest banc. El final cru, molt cru... et deixa una sensació d'impotència i de buidor

    ResponElimina
  25. T'aplaudeixo, XeXu, amb aquest relat! M'ha agradat molt tot i que sigui trist... Està molt i molt bé. Molt ben lligat tot.

    ResponElimina
  26. Et trenca el cor!
    Veig que aquest cop els relats conjunts esteu una mica negatius.

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies a tots aquells que heu llegit el relat, me n'alegro que us hagi agradat malgrat us sembli trist, cosa que no m'estranya. Ja sabeu que els meus relats no són mai massa alegres, però espero que almenys la idea us hagi semblat original. Per cert, que com diu Elfreelang, havia comentat en un altre blog que el meu relat seria tètric, perquè aquesta era la primera idea que tenia, però després em va venir aquesta altra i la vaig preferir. I així ha sortit. Gràcies de nou.

    ResponElimina
  28. Xexu... brillant! Un text genial! No ho recordo ara, però no estic acostumat a llegir-te en aquests termes... m'ha impressionat! He vist uns tocs de Manuel de Pedrolo genials!

    Un 10, de veritat!

    ResponElimina
  29. Felicitats pel relat!, sensible i original...Com a la vida, a vegades les coses no succeixen quan voldríem, tot té el seu moment?. La idea, l'amor ens dóna ales, però també ens fa febles m'ha fet pensar..., són elements inseparables?, si superem la por que ens provoca la feblesa, ben segur que l'amor ens fa més humans, no?. Bé...pensaments en veu alta...
    Bon vespre, Xexu.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.