dijous, 12 d’abril de 2012

Reforç

Una companya de l'empresa marxa, d'aquelles que no et fa cap pena perdre de vista. A mode de comiat, proposa a tothom anar a prendre unes cerveses, antiga tradició dels divendres a la tarda, però que ja no segueix ningú. Ho proposa en dijous, però. Jo que no sóc massa donat a aquests actes, a més considero que seria hipòcrita per part meva assistir-hi, hem tingut més d'una discussió forta i, assumim-ho, no ens caiem gens bé. El problema és que, per motius diversos, aquesta persona s'ha guanyat l'enemistat de molta gent, encara que penso que no n'és conscient.

Fent recompte amb una altra companya, ens sortia que pràcticament ningú no hi aniria, qui més qui menys s'ha buscat una excusa. A mi no m'ha calgut, és clar. Llavors he pensat que si se m'acudís fer-ho a mi, convocar a tothom per acomiadar-nos cervesa en mà, a banda de no creure-s'ho perquè tinc fama de ranci, l'assistència seria la mateixa, és a dir, nul·la. No sempre tinc bon caràcter, ni gaudeixo de les simpaties d'alguna gent. Per altres motius, però què em diferencia d'algú que no puc sofrir? La resposta de la meva interlocutora m'ha canviat la cara. M'ha començat a dir noms de gent que no faltaria al meu comiat, entre els quals hi havia alguns dels que avui s'han buscat excusa. Un petit reforç de l'ego no va mai malament.

35 comentaris:

  1. Per alguns som (im)prescindibles. Alguns alumnes meus, per exemple...o jo, també :)

    ResponElimina
  2. Oe, oe, oe oeeee, he sigut la 1ª, Xexu!!

    ResponElimina
  3. Mira, això t'anava a dir jo. Que pel que has explicat altres cops parlant de la feina, hi tens algunes persones properes. No cal que sigui el gruix de l'empresa, ni persones amb qui no sols creuar mai la paraula. Jo crec que l'important d'aquesta mena de comiats és que vingui qui realment t'importa. I segur que importes a aquesta gent, per anar a fer una cervesa, i per més coses.

    Per cert, fa una mica de pena la situació d'aquesta noia. Però s'ho deu haver buscat, no? Mira per on, li poso la cara d'una resident que he conegut a l'hospital i que trobo molt antipàtica!

    ResponElimina
  4. Ostres Xexu, jo també sóc de les que tinc fama de rància i no m'apunto massa a aquest tipus de convocatorie, comiats... però, és veritat que l'ego puja una miqueta quan hi ha qui em diu que m'ha trobat a faltar!
    Antipaties...A totes les feines hi ha qui se les guanya a pols...
    Bona nit!!

    ResponElimina
  5. Això que t'ha passat a tu i que t'ha fet pujar l'autoestima, és el resultat d'allò que en diem recollir el que s'ha sembrat. Però sovint comprovo que els que es mereixen recollir el que han sembrat negativament, tenen força sort o són hàbils (grrr!).

    ResponElimina
  6. Jo prefereixo no saber que passaria... per si de cas. En la meva feina no hi ha contacte diari amb la gent. Jo crec que ens portem bé, però a vegades...
    No deus ser tant ranci com dius, si et poden trobar gent disposada a venir a acomiadar-te... hehehe

    ResponElimina
  7. Saps què penso? que aquestes coses acostumen a ser recíproques, al teu comiat hi hauria la mateixa gent, al comiat dels quals tu estaries disposat anar o hi aniries amb ganes... segur que sí.

    Jo crec que també vindria al teu comiat... ;) ja sé que és difícil perquè no treballo amb tu...

    ResponElimina
  8. Crec que a una persona que no ha caigut bé a la resta s'ha de muntar una gran festa de comiat...hi hauria d'anar tothom.
    De vegades nosaltres mateixos ens posem el llistó massa baix i ens sorprendríem del que representem per els altres. Alimentem l'autoestima que de moment encara és de franc.

    ResponElimina
  9. Moltes vegades ens sorprenem amb comentaris de companys de treball, fins i tot d'amics, en què descobrim alguna qualitat o mancança que desconeixíem de nosaltres mateixos. Tant un com l'altre, són vàlids per a continuar creixent.

    ResponElimina
  10. Ostres, pobre, s'ha guanyat l'enemistat de la gent sense ser-ne conscient... doncs s'endurà un bon "xasco" quan vegi que no hi ha ningú al seu comiat...

    En quant a tu... home! Mentre tinguis detalls tan bonics com aquell d'imprimir una flor i deixar-la a la taula de la companya que havia marxat i que tots estimàveu, no crec que et tinguin per massa "ranci", eh? :-))

    ResponElimina
  11. Per cert, tu parlant de comiats i jo a la lluna de València. Demà és l'últim dia de pràctiques al lloc on sóc ara, i avui hem fet una mena de dinar de germanor de comiat. Els estudiants hem portat teca i begudes i han vingut els residents i els metges. Ha estat molt bé! S'ha creat un ambient agradable i distès. I hem menjat molt i molt bé! Està bé tenir moments així amb gent de la feina, que puguis bromejar fins i tot amb el teus superiors. Clar que... si és en honor a algú que no et cau bé...

    ResponElimina
  12. Si és una tia agra, doncs, que la bombin. Jo estic cansada dels hipòcrites, que davant fan creure que són genials, i per darrera són uns mesquins. Per tant, si no té companyia, és el regal que s'emporta. I que pensi una miqueta!!!
    Malauradament, les persones realment importants, i ara parlo dels que tinc a la feina, m'ho han demostrat, i amb ells, comparteixo moltíssimes coses. Jo per ells, també faig el que calgui, quan calgui i a l'hora que sigui.
    I tu, XeXu, de ben segur que ets genial, malgrat aquesta estranya cuirassa que portes, ( pots pensar què sé jo, que no et conec, però per tot el que percebo, crec que ets fantàstic). I que consti que et vaig maleir!!!
    Petonssss, i quan facis un comiat, jo portaré el pastís, encara que no sigui del teu entorn laboral, hahaha!!!!!

    ResponElimina
  13. Ostres que treballes al mateix lloc que jo? No sabia que la coneixies...
    sense bromes ara, ara que marxa potser se n'hauria d'aprendre i evitar que el paper que hi feia sigui ocupat per una altra persona.

    ResponElimina
  14. Des del punt de vista virtual no sembla que siguis una persona a qui li hagi de faltar recolzament i bon rotllo entre els qui l'envolten... caram, si que perds al natural! (és brooooma :D )

    Jo fa temps que vaig dessistir d'intentar caure bé a tothom: és del tot impossible. Suposo que tot depèn de qui s'ho mira de manera que a qui algú li sembla una persona dolça a un altre li pot semblar que és una bleda i qui pensa que algú és amable un altre pot pensar que és un caragirat que amaga alguna cosa. Suposo que el millor és ser un mateix, tal com raja, perquè si no pares boig per a no res.

    ResponElimina
  15. A la teva feina gairebé podrieu muntar un culebrot… ;)

    ResponElimina
  16. A mi aquestes festes de comiat no m'agraden perquè sembla que les hagis de fer per obligació i amb un munt de gent amb qui no hi ha gaire relació. Quan marxi de la feina (espero que no sigui així de moment) només faré el comiat amb les persones properes, amb les que cada dia parlem o dinem plegades perquè realment ens avenim. I és molt bonic saber que en un lloc que no hi anem per plaer puguem crear vincles d'amistat també, o que hi hagi persones que ens aprecien. Tens molta sort, Xexu!

    ResponElimina
  17. No és la primera vegada (ni segurament la última :-D) que la CARME diu el que et volia dir jo: "Al teu comiat vindrà segur la gent al comiat de la qual tindries ganes d'anar-hi tu". És normal que d'un grup de persones caiguem millor a unes que a d'altres i viceversa, (fins i tot és sa afegiria jo) però tens raó que descobrir que n'hi ha més del primer grup de les que et pensaves, és un reforç de l'ego que sempre va bé.

    ResponElimina
  18. Home, no sé si tinc dret a aconsellar res però, ves-hi home a prendre aquesta cerveseta! Que et pot costar? Una hora de la teva vida? Possiblement menys si hi va tant poca gent... La companya marxa, no sé si per gust o "la marxen", o sigui que és possible que no coincidiu mai més. Potser sí que és la versió humana del 'cardo borriquero' però si no és que us l'ha fet molt grossa, que també podria ser i, aleshores, oblida't del que estic escrivint, marxar d'un lloc amb un regust ni que sigui una mica, mica, mica, agradable, és sempre un consol, que acompanya molt en hores baixes. Dius que ella no és conscient d'haver-se guanyat l'antipatia de tanta gent, no és que sigui el moment de dir-li, però la ironia ajuda i tampoc cal llegir-li la cartilla. "Tan descansat te'n vagis com ens quedem" deia la meva àvia quan ja repapiejava una mica, a les visites que no li feien gràcia... Marxar sempre és una incògnita i fa respecte.
    Jo, quan em tocava, solia anar a totes les festes de comiat i encara solc anar a tots els enterraments. Mai més, és molt temps, tu! N0 m'agraden ni les unes ni els altres però em sembla una qüestió de solidaritat.

    (A la meva festa de comiat, va venir tothom i em consta que mai no he estat una persona simpàtica... sempre els ho he agrait).

    ResponElimina
  19. Els reforços són els que ens fan tirar endavant amb alegria! Quan algú valora la persona que ets, et sents reconfortat i amb forces per fer qualsevol cosa.
    A mi no m'han agradat mai els comiats en forma de "festa"..... potser és que també sóc una rància!

    ResponElimina
  20. Jo hi hagués anat, ni que fós per celebrar (interiorment) que la perdras de vista i ja de pas, per demostrar que tu saps fer ;)

    ResponElimina
  21. Va, que tu moltes amenaces a les cames i tot això però no ens enganyes i sabem que ets un llonguet. Una carcassa més aviat dura però sovint se t'escapa la molla tendre.
    I pel que fa a la cervesa, hauríem de fer una enquesta blocaire: Amb quin blocaire te n'aniries a fer unes birres? M'ensumo que el teu ego pujaria molt, bandarra.

    ResponElimina
  22. Hem d'assumir que és impossible que caiguem perfectament bé a tothom. Les afinitats són capricioses i s'estableixen amb uns i amb d'altres no per coses, a vegades, intangibles, gairebé insubstancials.

    I malgrat sempre diguis que no tens massa bon caràcter, segons com, jo crec que no és pas tant així! I com a mostra el reconeixement que, de tant en tant, ens expliques que alguns companys de feina et fan. Una bona recompensa en temps de males marors a les feines (i creu-me que sé de que parlo).

    ResponElimina
  23. Està clar que no es pot caure bé a tothom, per més que t'hi esforcis. Hi ha casos com el teu, XeXu, que tu ni t'esforces... :-) T'he de dir que, a banda d'això, a cal Banyera sempre t'hi podràs banyar perquè en tindràs una plena d'aigua freda. És a dir, cas hipotètic que pleguessis del Bona nit i decidissis (he dit cas hipotètic) muntar una sortida cervesa en mà, jo hi assistiria. Content? :-)

    ResponElimina
  24. Estic d'acord que no es pot pas caure bé a tothom, segur que també convidaries només als que et caiguessin millor.
    Suposo que aquesta "companya que marxa" no mira el teu bloc...

    ResponElimina
  25. si ets tu el que convides a les cerveses fins i tot jo m'hi passaria ;)

    ResponElimina
  26. Crec que no calen excuses. Ja som prou grandets i si, cal ser respectuós i elegant, xò el lleure amb la gent de la feina, amb qui realment aprecies. Seria hipòcrita i qui es sentiria malament series tu (i l'altra, pel què expliques, no sé si ho valoraria).

    Quan vaig entrar a treballar a la feina on encara treballo recordo que no em preocupava caure bé xò en el fons sí que ho volia. Suposo que tots ho volem. La gràcia està, com sempre, en ser com som, sense màscares ni sense necessitat de ser llibres oberts. I acabes arribant amb qui t'entens. Pots estar bé amb tothom xò tampoc cal ser col·lega de tothom. La gràcia és saber que hi ha algú a qui si que importes, i crec que has descobert que si. Per més que et diguis que ets malcarat.

    ResponElimina
  27. Hahaha, últimament t'estàs estovant, Xexu! Si bé no t'ensabones a tu mateix, ens vas deixant detallets sobre què en pensa alguna gent, de tu. I la veritat és que aquestes coses xoquen bastant, saber que la gent té una opinió agradable de tu. Sovint no ens sabem veure a nosaltres mateixos, o ens pensem que actuem d'una manera i ho exagerem o desvirtuem. A mi m'ha sorprès molt que companys de la uni em diguessin que sempre duc un somriure a la cara... Jo últimament tinc la sensació que estic més neuròtica i susceptible a emprenyar-me que mai!

    D'intentar caure bé ja n'he parlat algun cop i saps prou bé què en penso (em sembla que fins i tot recentment en algun comentari aquí al Bona nit). Senzillament no val la pena. Sigui qui sigui. Una altra cosa és que s'hi barregin interessos col·laterals, la cosa es complica i ja parlaríem de culebrots, com diu en Carquinyol.

    Em sumo a la munió de gent que voldria fer una cerveseta amb tu... I tres i quatre també! (no el mateix dia, siusplau, que a mi em puja de seguida!). Suposo que ens quedarem tots amb un pam de nas...! De tota manera aquí ho deixo, pel dia que la nostra pressió et faci cedir ;)

    ResponElimina
  28. Mira jo ara només la prenc sense alcohol la cervesa però també m'hi apuntaria....

    ResponElimina
  29. A la feina hi ha gent amb la que et portes, i ja està. Que potser no aniràs a fer una cervesa un divendres qualsevol però sí el dia del seu comiat. I si jo penso això d'alguns, per què no ho han de pensar ells també, oi? Així que està molt bé això que, en comptes d'imaginar-t'ho, hi hagi algú que t'ho digui.

    ResponElimina
  30. Aquest post, força personal, ha generat molts comentaris interessants, m’ha agradat molt llegir-los i és d’aquells que aprenc molt quan els contesto. És una sort tenir tants punts de vista diferents sobre un mateix tema, moltes gràcies a tots vosaltres pels comentaris, i per algunes bones paraules que em dediqueu, que sempre s’agraeixen, és clar. Per informació general, la noia no va estar sola al bar, va tenir alguna companyia, però encara més gent va passar d’anar-hi, com ja es preveia.

    Cantireta, la primera, i també la segona, hehehe. Però comentar en qualsevol posició s’agraeix. Tots som prescindibles a la feina, però imprescindibles per alguna gent. Després sabem que podem viure sense uns i altres, però si no ens perdem, millor.

    Yáiza, la veritat és que jo no muntaria un acte així, no he cregut mai en el tot, sinó en les parts. Abans muntaven sopars tots junts per acomiadar gent, que eren molt amiguets, però jo passava. En tot cas, jo m’emportaria a sopar els més propers, aquells que sé que em dirien que sí perquè volen estar amb mi, i no ho diríem als altres, que no cal. Jo em sentiria més còmode que envoltat de tanta gent, i molt millor acompanyat.
    Jo penso que sí que s’ho ha guanyat a pols, per diversos motius, però molta gent li ha acabat agafant antipatia. Suposo que acaba passant a tot arreu, sempre n’hi ha algun que l’altra gent no acaba de tragar.
    Comentari 2: Fer coses amb els de la feina no està malament, però jo les prefereixo a petita escala. Potser unes pràctiques com les que dius és diferent, és la gent amb la que vas trobant-te cada dia i al final es fa una petita celebració, ja no els veuràs més, almenys a alguns, i com a cloenda no és gens estrany fer un pica-pica d’aquest tipus. Allà, encara que algú no us caigui bé, és cosa de tots i per tots.

    Thera, a mi no em diuen que em troben a faltar, però em retreuen que no hi vagi. Fins ara no ho havia vist així, però amb el que dius tu puc pensar que, si m’ho retreuen, és perquè em voldrien allà, i això és bo, no? Jo crec que trobes gent maca a tot arreu, gent que val la pena. Però malauradament, també en trobes algun que engegaries.

    Agnès, no sé si és una llei no escrita o què (o escrita, podria ser allò de ‘tots els ximples tenen sort’), però no puc deixa de donar-te la raó. Hi ha gent que no m’explico com se’n surten a la vida, però se’n surten, caram!

    Mireia, si et dic la veritat, jo també prefereixo no pensar-ho. A la tarda ho comentava i hem arribat a aquesta conclusió, millor no provar sort, a veure si el poc ego que hem arreplegat el tornem a perdre amb escreix. Sóc ranci perquè no m’apunto a les activitats que fan, potser en cas de muntar-la jo es revenjarien!

    Carme, molt ben vist, segur que amb els del grupet amb el que ens movem ho faríem pels altres, potser també amb gent no tan propera però que ens cau bé. Quan has anat apartant a la gent del teu cantó per mèrits propis, et trobes amb això. Penso que quan molta gent et gira l’esquena primer hauries de mirar què fas abans de culpar-los. Home, al meu comiat, que segur que seria en petit comitè, t’hi convidaria segur!

    Sr. Gasull, la festa la podem muntar un cop se n’hagi anat, segur que llavors l’assistència seria plena! Però si ho convoca ella, doncs res, tothom a escaquejar-se. Segurament tens raó, la gent de bé sol tenir gent a prop, de vegades no és molt aparent, però l’escalf que donen ens manté i es fa notar quan més es necessita.

    Sa lluna, per créixer va molt bé que ens diguin les mancances, però de manera constructiva i amb ànim d’ajudar. Algun cop n’he parlat també, fem bé d’escoltar quan ens ho diuen de bona fe, i si intentem canviar cap a millor, segur que serà bo per tots. Quan es tracta d’elogis, què dir, oi? Es posen la mar de bé!

    Assumpta, hi ha gent que no pren mai consciència de res. No ho sé, suposo que a mi em sabria greu trobar-m’hi, i per evitar-ho ja no convocaria. Jo muntaria un soparet amb els més propers, que segur que vindrien. Continua a baix

    ResponElimina
  31. De fet, els altres em seria igual si venien o no. Això és el que em fa ranci, com que la majoria de gent m’és igual, no em solc apuntar a les trobades que fan fora. I no vol dir que em caiguin malament, a la feina molt bé, però no tinc necessitat de veure’ls més enllà. Tenir detalls i portar-se bé amb la gent no t’eximeix de ser ranci després. Precisament, com que alguns em tenen ben considerat, com dèiem amb la Thera, em retreuen que no faci més vida social amb ells.

    Dafne, en aquest cas, no és que faci creure que és genial, és que penso que creu que cau bé a la gent, és alegre i xerraire. Una mica inconscient, la veritat, perquè molts no la traguen. No sé si aquesta gent aprenen d’aquestes lliçons. Ara, així com hi ha gent d’aquesta, també tenim el nostre grupet amb els que ens portem molt bé i tenim llaços estrets.
    Quants elogis. Sóc una persona normal, que faig el que puc. Tinc ‘enemics’ perquè no em callo les coses, gent que segurament no em suporta, però és que tot això em rellisca. Amb la majoria miro de ser cordial, i amb els més propers miro de ser el suport més gran que puc. He fet i faria molt per alguns, i segurament ells també per mi, però més val no refiar-se d’això, si m’ho treballo amb alguna gent és perquè vull, no perquè ningú m’hagi de salvar el cul després.
    Espero que no m’hagis de veure acomiadar, com a mínim dels blogs, que el pastís hauria de ser virtual, i no és el mateix.

    Rafel, no et dic que no m’agradés assumir la seva posició, sense deixar la meva, però no pas el seu paper. Miro de fer la meva feina tan bé com sé, no m’agradaria torna-me un inepte incompetent. Ah, i si treballem junts, no et tinc vist!

    Montse Lladó, m’has fet riure amb això de que perdo al natural, hahaha! Lladre. Ja ho dic jo que perdo al natural, encara que per aquí tampoc no em callo algunes coses que la gent sol callar. Respecte al teu segon paràgraf, no puc estar més d’acord. Crec que mai no he intentat caure bé a tothom, i he intentat explicar que no ho han de fer als que ho intentaven. Està clar que tots tenim els nostres gustos, i això implica les persones, no esn posarem d’acord en valorar la gent que ens envolta quan parlem amb algú, i això ja ho diu tot. Si cadascú té unes preferències o unes altres i nosaltres pretenem caure bé a tothom, o bé tenim propietats camaleòniques que no crec que estiguin massa ben vistes entre humans, o bé fracassarem i això ens generarà angoixa. Per tant, l’única solució és ser un mateix i segur que tindrem la nostra claca, no seran tots, però seran alguns, i a aquests alguns els caurem molt bé i els hem de cuidar. Mira, he recordat una frase que se’m va acudir una vegada, i és que quan em mori potser no sabrà greu a molta gent, però a alguna gent li sabrà molt greu. Doncs això.

    Carquinyol, ja ho pots ben dir! Ja sé que en parlo massa, però pensa que passo moltes hores allà i és la gent que més regularment veig. Normal que molts temes dels que tracto tinguin a veure amb la feina d’una manera o altra.

    Maria, no sé ben bé per què ho dius, però és important, és clar.

    Sílvia, no és ben bé una festa, és una trobada informal al sortir de la feina, però tothom hi està convidat. Abans feien sopars multitudinaris, però això ja va passar. Jo també sóc més de fer un soparet amb els propers i tirar milles. També ho fem per nadal i per altres motius, i ja va bé. Ja hem parlat algun cop aquí que això de les amistats de la feina és complicat. Establim relacions perquè estem fets per això, però quan marxes d’un lloc és estrany quan mantens alguna relació d’aquestes de manera permanent. D’alguna manera és perquè te’ls trobes allà cada dia i t’hi fas, però quan no, no els saps trobar un espai, els has d’encabir en el teu nou organigrama, i això és complicat, perquè sempre anem justos de temps. És una pena, però tots sabem que la majoria de vegades és així.

    ResponElimina
  32. Mac, a la Carme li haurem de dir alguna cosa, perquè jo també em trobo sovint que em roba els comentaris! Quina tia. Seriosament, coincidir amb ella dona credibilitat a les meves idees. Com ja he comentat per aquí, no pretenc caure bé a tothom, de fet, és al contrari, gairebé prefereixo que alguns em tingui tírria o em temin. Però en canvi, m’agrada que aquells als que caic bé, els caigui molt bé, i per això m’esforço. I quan en tens alguna demostració, doncs sí l’ego s’alimenta una miqueta, que ja li va bé.

    Jo rai!, a mi no em sembla que la teva iaia repapiegés gens ni mica, que encertada la seva frase! I és que hi ha gent que s’ho mereix, certament. Aquesta persona no l’han fet fora, marxa pel seu propi peu i creu-me que és la cosa que menys entenc de totes les que han passat a la meva empresa, que no són poques. Jo l’hagués fet fora fa molt temps, però no depèn de mi. L’hem tinguda moltes vegades perquè penso que treballa molt malament, i a mi m’agrada fer les coses bé, i aprendre dels errors. És veritat el que dius, està bé marxar amb un bon gust de boca, però a banda que no sé si a ella li haurà canviat la percepció veient com passen d’ella, la veritat és que no és cosa meva si marxa contenta o trista. I creu-me que si no la veig més, tampoc no passa res. Ja sé que sona molt malament tot això, però és una persona que m’ha aportat tanta mala llet que ja no la puc ni mirar als ulls, no és del tipus de persona que vull tenir a prop per res, especialment per treballar. A ella tampoc li hagués aportat res que jo hi anés, que no hi vaig anar. Fer el paper i que marxi pensant que en realitat no em queia tan malament? No, prefereixo que tingui clar que és un descans per tots dos no haver de veure l’altre més.
    Em sembla lloable la teva postura, però tots no som iguals. La veritat és que jo no penso fer cap celebració de comiat, com a molt un soparet amb els propers, perquè tampoc no m’aporta res que vingui gent amb la que tinc poc tracte, encara que ens coneixem tots. Potser no ens veurem més, o ens trobarem a la següent feina, qui sap. Però bé, sense marxar malament, no crec que calgui massa més que un mail de comiat i passar a dir adéu. Ah, i la gent que pugui assistir al meu enterrament... doncs em sembla que tampoc m’importarà massa en aquells moments...

    Alba, no sempre estem massa fins, així que prendre consciència de que la gent que ens envolta ens té afecte és un què. En el dia a dia som experts en dir les coses dolentes i a guardar-nos les bones, així que no està de més que fem un esforç per fer arribar la nostra estima als altres, que segur que els anirà bé. Ja som dos rancis!

    Anna, i no és millor que quedem els altres després per celebrar que ens l’hem tret de sobre? Què bèstia que sóc, quan vull.

    Joan, el que tu diguis. No amago la meva vessant tendra, molts cops l’he tret aquí al blog i la demostro als que m’envolten. Per tant potser hauríeu de fer cas quan em mostro també esquerp, ranci o poc receptiu. Tot són parts de mi. Pots ser completament afectuós amb algú i cruel amb el del costat. Trencar cames és una broma, però les paraules fan més mal.
    No et dic que no, és molt probable que algú m’anomenés si fèiem aquesta prova, cosa que només de pensar-ho ja em reforça, però tampoc es tracta de fer-se pujar l’ego de manera descontrolada, sé on sóc i no em cal més.

    Porquet, completament d’acord amb el primer paràgraf, sobretot amb això de que el fet de no tenir afinitat amb algunes persones és tan intangible com il•lògic. Però és així. Com li deia a en Joan, explico coses bones de mi quan m’adono del caliu d’altra gent, és la forma que tinc de validar-me, per dir-ho d’alguna manera. Però feu-me cas quan parlo no tan bé de mi, perquè també són parts que tinc, i que tots tenim, aquelles no tan agradables i molestes per molta gent. Els que em tenen afecte les accepten perquè se suposa que altres parts els compensen. És tot un equilibri, però si em creieu quan explico coses bones, no penseu que exagero quan n’explico de dolentes.

    ResponElimina
  33. Banyeres, home, què et fa pensar que t’hi convidaria!? Home, és clar que m’agradaria que vinguessis, molta gent de per aquí m’agradaria que considerés això, com alguns heu dit. Sempre és bo saber que ets apreciat allà on ets, i en aquest cas nosaltres ens coneixem d’anar-nos llegint a través dels blogs, per tant, estar ben considerat entre vosaltres és una cosa que també em fa sentir molt bé. I amb alguns m’esforço més que amb altres per caure bé!

    Jomateixa, pocs companys saben de l’existència del blog, i encara menys el miren. No crec que ho sàpiga, però hem tingut prou enganxades com per saber el que penso d’ella. El que no sé és si sap què pensen els altres d’ella. De totes maneres, jo no faria una convocatòria d’aquestes, com tu dius, jo proposaria un soparet amb els més propers.

    Pons, ja veig que em sortiria cara la broma... pel que en sé ella no convidava, només convidava... a anar-hi.

    rits, no tinc ni idea de què hagués pensat aquesta noia si jo hi hagués assistit, potser que, al cap i a la fi, no li tinc tanta mania, cosa que seria mentida, perquè només se m’acudeix un motiu per anar-hi i és quedar bé. I jo no faig les coses per quedar bé, les faig perquè vull fer-les, o no les faig.
    No recordo que em preocupés massa portar-me bé amb la gent quan vaig entrar, suposo que la meva preocupació era més aviat si sabria fer la feina. Potser és perquè penso que és molt fàcil tenir bona o fins i tot molt bona relació amb els companys. Hi vas per obligació, però vols estar-hi a gust, així que per tenir xerrades, no fer els àpats sol, i desfogar-se algun cop, molta gent serveix. També amb el temps vas trobant aquells que no tragues, i a aquests ja no t’hi acostes més. Trobar algú que es converteixi en important per tu potser ja és més difícil, i crec que jo puc dir que ho he aconseguit. Per això em preocupa menys estar enemistat amb alguns. Amb la resta, cordialitat i bon ambient, fins on es pugui.

    Laia, per poder valorar com és una persona sempre he pensat que és bo veure com actuen els seus amics respecte a ell. Si el cuiden, el tenen en compte, el mimen, en definitiva, em fa pensar que és bon jan i bon amic. No sempre ho aplico, però sí que en faig una mica de cas. Personalment, ni com a persona, ni físicament, ni fins i tot escrivint aquí tingui ni punyetera gràcia. Però llavors veig que alguna gent em té molt ben considerat, que fins i tot agrado a algú i que per aquí sou una colla que m’aneu comentant tot sovint, i alguns des de temps immemorials, i penso que alguna cosa dec estar fent bé. No sé exactament què, però em dóna bones sensacions i m’ajuda a seguir.
    Em sembla que si no ets tu mateix no pots acabar de caure bé a ningú. Vaja, jo valoro les persones autèntiques, i ja sabem que els defectes acaben definint les persones i aportant-los encant i aquell punt de diferència amb la resta. Posar sempre bona cara no serveix, el més probable és que acabis decebent algú, perquè es nota. Si et mostres com ets, a alguns no els agradarà, però a d’altres els agradarà el doble. Per mi està claríssim.
    Home, em fas riure i pujar els colors amb la darrera part del comentari. Probablement sí que us quedareu amb un pam de nas, em sap greu. Ja saps que a tu t’he esquivat algun dia, hehehe. No em peguis! Mira, manies que té un. Qui sap si un dia se’m gira el cap i em dóna per conèixer a tothom, mai se sap. Però potser aquell dia és quan perdo les amistats forjades aquí, i a alguna gent em sabria molt i molt greu perdre-la.

    Elfreelang, fer una cervesa, o fer un cafè, és més aviat un acte social, no obliga a consumir res concret. Jo potser prendria una coca cola zero!

    Susanna, sí, les paraules ajuden molt de vegades, no està malament que ens recordin certes coses de tant en tant, que els records es van desgastant. M’agrada que hi hagi gent que pensi això de mi, i no em preocupa que hi hagi qui no em voldria veure ni per dir-me adéu, com que jo també en tinc d’aquests, és just que alguns no em puguin veure.

    ResponElimina
  34. Hola Xexu, jo sempre vaig tard! ostres amb les relacions laborals penso que és indispensable l'empatia i la tolerància, la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre i la tolerància si no el treball es pot convertir en un infern.I tothom es necessari però ningú, ningú imprescindible (a nivell laboral). Jo també m'hi apuntaria a prendre una cervesa i que algú et toqui l'espatlla i et digui que content estic de treballar amb tu, ja és l'òstia!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.