dimarts, 17 d’abril de 2012

Generació 2.0

Qui més qui menys, a dia d'avui, està acostumat a tenir part de la comunicació de manera 2.0, que en diuen. O almenys això ens sembla als que ens movem per la xarxa i tenim blogs. Aquest potser és un primer pas, encara que abans van venir el correu electrònic, els missatges de mòbil, i posteriorment les múltiples xarxes socials existents. Cada cop més, la comunicació es dóna per aquestes vies. Però no per tothom és igual. M'hi va fer pensar aquest brillant post de la Marta al Volar de nit és perillós.

Fa un temps, entre la gent que ens escrivíem mails, tres de nosaltres no podíem entendre com alguns de la llista podien trigar més de 24h en contestar un correu. Era impensable, generalment érem algú de nosaltres els que començàvem la cadena, i els altres dos responíem de seguida. A la resta calia esperar-los, en cas de que acabessin contestant. El mateix em passa si envio un missatge de mòbil, com pot ser que algú contesti hores o fins i tot dies després? Si tothom va amb el mòbil enganxat! I no puc dir que sigui massa usuari de xarxes, però no em cal perquè de maneres de comunicar-se ens en sobren. Trobar-me és senzill, hi ha diverses maneres eficients que veuré aviat i respondré així que pugui.

Però encara hi ha gent que viu aliena a aquest món tan ràpid i immediat, gent per qui Internet només és una cosa que està allà, una eina de consulta puntual, com a molt. No miren el correu en setmanes, no tenen comptes de cap xarxa social o en fan cas omís. I no parlo de gent gran, parlo de qualsevol edat. Senzillament no tenen interès. Em sembla que ens entenem molt poc els d'un tipus al de l'altre, almenys a mi em costa moltíssim entendre'ls! Els que vivim connectats no concebem no estar-ho, i els altres no volen atabalar-se, ni tenen cap pressa per rebre missatges. Si sempre hem trobat la manera de localitzar-nos, per què estressar-se ara?  

34 comentaris:

  1. Jo també estic connectat gairebé tot el dia. Això sí, sempre des d'un ordinador, i quan no en tinc cap davant és que toca desconnectar. Per això em resisteixo als smartphones aquests que estan tan de moda.

    Ah, i tampoc entenc com la gent pot trigar dies i dies a contestar correus, però vés, què hi farem...

    ResponElimina
  2. Jo sí que ho puc entendre.... a vegades jo (que sóc 2.0 total) visc tant i tant enganxada a aquests móns virtuals que m'impedeix viure tranquil·la... és a dir, quan publico quelcom al blog, o a facebook, o a twitter, o on sigui, les hores següents me les passo pendents de si algú m'ha respòs o no....
    Per això comprenc perfectament aquells que en volen viure al marge, no puc entendre el seu desinterès, però sí que comprenc que no vulguin formar part d'aquest entorn gairebé malaltís!
    Ep, malaltís, però emocionant alhora! ;)

    ResponElimina
  3. Potser viuen més tranquils i més feliços... De vegades m'agradaria poder passar de tot. Però el meu estil de vida no m'ho permet. I no tinc ganes de canviar el meu estil de vida, ara per ara.

    ResponElimina
  4. El meu avi deia:
    "tots es mases(extrems)fan mal, ni tant poc, ni tant molt"
    i crec que no anava malament, cal no quedar-se enrere,
    però sense que arribi a ser una malaltia.
    I ara, ja he deixat comentari! ;)

    ResponElimina
  5. Que ja ha eixit la 2.0?, jo encara tinc la 1.2. Mira, jo també crec que hi estic bastant enganxat, però de vegades em deixe el mòbil a casa i superades les dues primeres hores, ja no el trobe a faltar la resta del dia. I encara no s'ha enfonsat el món.

    ResponElimina
  6. A mi també em costa entendre la gent que no contesta, tot i que algun cop per excés de mails acumulats, jo també n'he oblidat algun. Trobo que tens raó en que som dos grups de persones bastant irreconciliables, bé no vull dir pas que estiguem barallats, però no ens "comprenem".

    Jo no pateixo quan estic desconnectada, com aquesta setmana santa, intento aprofitar-ho per altres coses, però que no duri massa la desconnexió que ja em posaria dels nervis! :)

    ResponElimina
  7. Crec que la perfecció es troba justament al mig dels dos extrems, les noves tecnologies ens donen el do de la immediatesa, de la satisfacció instantània, però en certa manera són tramposes ens malacostumen a ser impaciaents a no saber esperar, a dir mentides i a viure fantasies (no em malinterpreteu), a mi em són útols per al treball, per conèixer al segon què passa al món, per conèixer gent interessant com tu (ni que sigui virtualment) però en les relacions personals prefereixo el cafè, el sopar, la trucada de bona nit. Sóc material i m'agraden molt més les coses tangibles, a tu, no? ;)

    ResponElimina
  8. Jo estic tot el dia on line...sigui amb smart o sigui amb pc, però la veritat és que no em sento enganxat doncs contesto els mails que convenen i si estic a la feina estic per la feina. Però si un dia m'he deixat el mòbil, no és que faci bestieses per recuperar-lo però no m'agrada.
    Jo també em vaig treure el barret amb l'apunt de la Marta

    ResponElimina
  9. sí, jo també tinc un amic d'aquests, justament es el mateix que quan fem un sopar a casa d'algú cau adormit al sofà de seguida, per mi que l'hem tret del segle XVII.

    ResponElimina
  10. La Marta és una escriptora excel·lent, i jo també sóc 2.0/24h, des d'abans de la Inet i tot, o sigui que, hores d'ara, serà molt difícil que em desenganxi :)

    ResponElimina
  11. Jo no estic enganxat al mòbil, que consti, però encara no entenc com abans podíem viure sense. Quina sensació, no? Com ens trobàvem als llocs quan quedàvem?

    ResponElimina
  12. Jo tinc un telefòn mòbil de l'any de la polka, vivim sense tele, i actualment m'estic dossificant les connexions a internet i bloc, face.......ja que això no afavoreix per res la convivència i el diàleg a casa, m'has fet pensar en una situació que vaig veure no fa gaire a un Mas aprop de casa que és un restaurant, una parella sopant junts i cadascú amb el seu telèfon (o el que sigui) sense cap mena de diàleg, però al costat una taula de 7 o 8 joves i tots amb el trastet a la mà, on és el diàleg, l'intercanvi, la festa.....? Prefereixo una bona abraçada, una encaixada de mans, una mirada, un petó, una carícia, tres paraules.....que qualsevol cosa virtual.

    ResponElimina
  13. Gràcies, Xexu, per treure suc del tema 2.0. Jo diria que és impossible quedar-se'n al marge.

    ResponElimina
  14. Hola. Vivim massa de pressa i volem les coses al moment i ara.
    No hi ha per què !!!!!!
    Jo moltes vegades no contest tot d'una als mails o el missatges de mòbil . I no passa res !!!!!
    Pot ser inclús viurem un poc més tranquils si no ho feim.

    ResponElimina
  15. Jo el que si sé és que quan t'agafes uns dies de desconnexió… ai… quina tranquilitat !! De fet, estic pensant tornar a allò dels coloms missatgers i tot…

    …quan Apple presenti el iPidgeon, és clar !!! :P

    ResponElimina
  16. A mi també em va encantar el post de la Marta, el vaig trobar genial. No suporto la gent que triga tant a contestar missatges, simplement no ho puc entendre. Estic d'acord amb el que diu l'Alba, que gairebé és malaltís... Quan vaig ser de vacances per setmana santa vaig desconnectar i tenia com un buit a dins immens. Suposo que també puc estar tot el dia connectada perquè la feina m'ho permet, però a mitges vacances també em vaig escapar a algun locutori, heheh.

    ResponElimina
  17. El meu marit n'és un. No us ho creureu però el meu marit no sap ni engegar un ordinador. He intentat que miri el correu però no en vol saber res. Té mòbil però quan ha de respondre algun missatge els demana a les nenes que ho facin.
    Encara que sembli increïble, té 46 anys i passa de tot això voluntàriament. Vol involucrar-s'hi el mínim i no atén a raons...

    ResponElimina
  18. Jo crec que de moment estic a un punt mig; estic connectada la major part del dia ja sigui a la feina o casa però no tinc un smartphone i per tant, quan marxo un cap de setmana és això, marxo.
    De totes maneres la meva parella si que en te de smartphone aixi que desconectada 100% tampoc estic.

    ResponElimina
  19. Jo, per exemple, estic bastant reconnectat a tot i immediatament rebo els mails, les alertes i tot el que envolta el món 2.0 en el que estic ficat... Ara bé, reconec que a vegades em pot passar, especialment amb els mails, i trigo en contestar fins i tot dies. Té una explicació! Un mail es pot llegir ràpidament per un smartphone, per exemple, però respondre amb certa elaboració ja no ho és tant. Llavors penses, ja el respondré quan tingui un moment... i què passa, que no trobes mai el moment, que quan el tindries ja no hi penses, etc. I així poden passar dies fins que, oh! my god! havia de respondre el correu. I llavors és quan responc sempre amb el mateix inici "disculpes per no respondre abans!".

    En fi, que a mi m'agrada estar molt connectat, però reconec que puc caure en aquesta mena d'espirals, a vegades... deu ser una rèmora de la vida 1.0. Ara bé, també et dic que no em preocupa excessivament ja que el que no ull és viure angoixat en la immediatesa del 2.0. Sempre que puc ho sóc, però si no, doncs mira, també tinc la meva altra vida i no em vull tornar un dependent excessiu d'aquestes màquines que les carrega el dimoni!

    ResponElimina
  20. Doncs a mi comencen a emprenyar-me aquestes persones amb qui quedes però no pots mantenir uns conversa de més de un temps determinat perquè de tant en tant consulten el mòbil. Pot ser que jo sigui molt avorrit o potser prefereixen els comunicats i la idea pròpia d'una persona a la seva presència: Tenint en compte que el 70% de la comunicació és no verbal crec que es perden molt.

    La connexió 2.0 és com la beguda: en la seva justa mesura. I... fa falta contestar tant depresa sempre?

    ResponElimina
  21. Connectat, desconnectat, cadascú que faci el què li vingui de gust.

    Salut!!!

    ResponElimina
  22. mmmm, crec que per una part hi ha el reflex de com som. És una manera més d'expressar-nos i mostrar-nos. Tenir cura dels correus és una part més de com tractem els altres i a més és una eina fàcil que ens ajuda molt. Xò alhora crec que hi ha el factor informàtic tb. I no tothom ho té interioritzat.

    X altra banda, i no té massa a veure amb el post, hi ha una conseqüència en la manera de relacionar-nos. Ara és molt més fàcil no tenir compromís. Fins al darrer moment pots anul·lar les coses. I no sé, és algo que em fastigueja molt. És a dir, hi ha vegades que poden passar coses i llavors poder contactar fàcil amb la gent està bé, xò d'altres, si quedes, quedes. No sé com explicar-ho, facilitar les coses està molt bé xò alhora pot portar planxasos que d'altra manera no es donaven.

    A mi m'agrada tenir cura, m'agrada contestar ràpid i reconec que ho tinc fàcil, passo vuit hores amb el correu obert a la feina i després a casa tb tinc l'ordinador aprop i poques distraccions. Xô entenc que no tothom ho té tan fàcil. I no tothom vol ser esclau dels correus. I alhora tb el cert és que sóc molt despistada i si no contesto aviat, el correu pot quedar en l'oblid. I sobretot això em passa amb el mòbil, amb el que sóc un desastre absolut.

    ps. he pesat el puck....6.6kg! a dieta ja!!!

    ResponElimina
  23. Responc sense llegir els comentaris anteriors que vaig amb retard de posts :-))

    Exemple d'algú que passa totalment de missatges als mòbils, mails, xarxes de qualsevol tipus: El meu Josep Lluís. Enviar-li un missatge al mòbil la majoria de les vegades és una pèrdua de temps i de diners perquè el porta apagat. El té (antic, sense càmera ni sense cap cosa d'aquestes que a la majoria els semblen imprescindibles) NOMÉS per si l'ha de fer servir en un cas d'emergència i prou.
    Xarxes socials? No li agraden gens. Ni idea de com funcionen, però, pel poc que sent a dir no li atrauen.
    Enviar mails?... Bé, algun, a la seva nena (jo) des de la feina, per alguna cosa en concret (carinyós, això sí, clar)... però res més. El seu compte "particular", el que té al Micky, fins i tot està mal configurat i passa totalment del tema.

    Fa uns anys jo era de les que enviava un mail, esperava cinc minuts i començava a clicar "enviar y recibir" com una histèrica... El missatge més xulo que em podia donar l'ordinador era "recibiendo mensajes"... però he canviat molt en això.
    El mòbil el faig servir poquíssim. Vaig carregar 20 Eurus el passat octubre i encara tinc saldo (no és broma, és la pura veritat).
    Els mails, poc a poc em vaig adonar que la immediatesa podia arribar a ser estressant. Miro de respondre ràpid si estic asseguda a l'ordinador i puc fer una mena d'intercanvi de correus gairebé immediats, com una conversa... però també puc deixar passar un dia o dos a respondre.

    Fa un temps, una amiga a la que vaig tardar dos dies a respondre un correu em va tornar a escriure tota preocupada... i llavors ja vaig decidir que no, que un mail curtet es pot respondre ràpid, però un mail llarg (i jo els puc fer moooooooooolt llargs) necessita el seu temps, que tothom té altres coses a fer i que no passa res per tardar un, dos o tres dies... I doncs, com era amb el correu postal? I ningú mai s'havia mort esperant (crec)

    Així doncs "mailejar", com jo li dic, és molt maco, però amb calma i tranquil·litat, quan tens temps i ho fas a gust... Si no, malament.
    Smsjar ja no m'agrada tant.
    Les xarxes socials em fan al·lèrgia.

    ResponElimina
  24. Tal com ja han dit per aquí dalt entre poc i massa, com en tot...està bé estar connectat, però ser una persona enganxada a un mòbil és fer-ne un gra massa. Suposo que cadascú porta el seu "ritme" depenent de les seves necessitats.
    En tema feina sí que molts cops m'ha passat pel cap com es podia treballar abans sense enviar mails. Em costa imaginar-m'ho i tot!

    ResponElimina
  25. L'entorn 2.0 és divertit i útil i... addictiu. Qualsevol dia em veig envoltada de desconeguts, posant-me dreta i dient "Hola, em dic Montse i ja fa tres dies que no em connecto a internet" i tothom m'aplaudirà i em dirà que molt bé i tot això.

    ResponElimina
  26. Ara sí que entrem en un tema polèmic. Jo tinc un problema amb el mòbil, Com que sempre vaig amb els meus fills, amunt i avall, no pateixo per engegar el mòbil; i aleshores és quan la gent, que sap que 9 a 1 estic a classe, i jo no sóc de les que porta el mòbil a la butxaca, senzillament perquè el tinc moltes hores apagat; s'enfaden. Puc tenir trucades en un cap de setmana, i veure-les al dilluns. Em sap greu, però sóc un desastre, i a més no vull connexió ni res de res al mòbil. Per què??? Perquè m'enganxo de seguida.
    I un amic meu, "l'homenot" del post dels parçoners, no té mòbil, ni res de res. Viu lliure!!! Diu que qui el vol trobar, ja s'espavila, i és cert!!!
    Com diuen per aquí dalt, totes les masses fan mal, per això s'han de saber raccionar.
    El correu electrònic, el miro molts cops al dia, i procuro respondre´l, tot i que n'hi ha que responen quan volen sense excusar-se, o senzillament no responen. Aquests em fan una ràbia!!!
    Caram, sembla una declaració!!!
    M'encanta trobar-vos!!!

    ResponElimina
  27. Doncs jo dono les gràcies a les conexions. Elles m'han permés enriquir i alimentar una història d'amor que, per la distància, hagués estat impossible de mantenir.
    Salutacions!

    ResponElimina
  28. Reconec que jo sóc de la generació -2.0.
    I que, a més, pateixo aquesta mena de morositat que tu descrius tan bé.

    ResponElimina
  29. Moltíssimes gràcies per tots aquests comentaris. Com era d’esperar, la majoria dels que heu comentats sou força actius en temes de comunicació 2.0. Però m’ha agradat també rebre alguns comentaris contraris a estar tan enganxat a aquestes vies comunicatives, fins i tot un parell de testimonis que comparteixen vida amb persones totalment alienes a l’entorn virtual. Era esperable, no m’ho he inventat pas, aquestes persones existeixen, per més que se’ns faci difícil de creure als altres!

    Maurici, el meu mòbil és una carraqueta, però em connecto des d’allà i també escric mails, però només quan no tinc l’ordinador davant, és clar, que és gairebé sempre. Per això jo, de desconnexió, poca. De moment també em resisteixo a canviar a un mòbil millor, però és que encara funciona! I bé, mentre sàpigues que alguna gent no respondrà immediatament, no passa res. Però si esperes resposta ràpida i aquesta triga setmanes...

    Alba, és cert que el sistema té trampes, no ho negarem, i té un puntet addictiu, aquest exhibicionisme nostre fa que estiguem una mica més pendents del que tocaria, però bé, com dius també és emocionant. No sé si hi pot haver un terme mig, jo crec que hi ha gent que ho aconsegueix, però realment penso que jo hi estic molta estona, no m’allunyo mai massa de l’ordinador. I és en gran part per la comunicació, m’agrada estar al cas de seguida de qualsevol cosa que es digui, per les diferents vies. Segur que molta gent no aprovaria el meu comportament.

    Yáiza, vaig més enllà, no en tens ganes, però creus que sabries? O que podries? Jo penso que no. Ho penso de mi, eh? Però els que som així suposo que no sabríem estar desconnectats i despreocupats tan temps, aliens a tota la informació de la que podem tenir coneixement. Ni em plantejo canviar.

    Sa lluna, els avis ja se sap, són molt savis. Com en tantes altres coses, cal trobar el terme mig, però és difícil. Sembla que els que estem enganxats, ho estem molt, i els que no, gens. Però jo crec que hi ha gent que ho aconsegueix, eh. Hi inverteix uns temps raonables i sense estrès. Que no seria el meu cas...

    Jpmerch, ho sabem de sobres que el món no s’acaba ni s’enfonsa perquè no estiguem comunicats una estona, però pensem que ja ens desconnectarem quan tot falli, mentre es pugui, no cal, oi?

    Carme, a mi també em passa que m’oblido de contestar! Al final solc recuperar el mail, però de vegades el llegeixo en un moment que no tinc temps de contestar i després em fuig completament. Però també és això, massa mails acumulats, i també massa coses al cap.
    A veure si hem de patir més nosaltres per la teva desconnexió que tu! Hehehe. A mi em costa estar un temps sense consultar correus i blogs, n’he d’aprendre, que segur que va molt bé. Però mai arribar al nivell dels desconnectats, això no!

    Carina, no trobo que tingui res a veure una cosa amb l’altre. Virtualment no només ens comuniquem blogaires que no ens coneixem en persona (en molts casos), també m’escric mails amb amics. I si me n’escric, en molts casos és per quedar amb ells, per planejar què fer el cap de setmana, per exemple. Si jo escric un dimecres per veure si fem la cervesa divendres a la nit, i a la tarda de divendres encara no m’ha contestat ningú, doncs fa força rabieta. Hi ha qui contesta als cinc minuts dient que sí o que no. Però estant tots davant d’un ordinador com sé que estem, no sé què costa escriure una línia de text. Si tenim la sort de poder-ho fer, comunicar-nos d’aquesta manera instantània, per què no fer-ho servir? Hauràs d’explicar millor això de les mentides i viure fantasies, no sé a què et refereixes.

    Sr. Gasull, la premissa és que sabem que podem estar sense aquestes eines, de vegades no les podem fer servir, senzillament perquè tenim molta feina, per exemple. No hi ha temps, però és durant una estona. Però si res no ens ho impedeix, si ho tenim a l’abast, per què prescindir-ne. Jo no em desenganxo si no és que estic a altres coses. Quan no, per què he d’estar desconnectat?

    ResponElimina
  30. Pons, tant com del segle XVII no sé, però que semblen de fa unes quantes dècades... de fet, hi ha gent de fa unes quantes dècades molt més posats en el tema que ells!

    Clídice, per dir-ho de manera grollera, la Marta sovint fa que se’m caiguin els collons a terra... Em sembla que jo tampoc no canviaré, no estic pas a disgust tan connectat.

    Sr.Banyeres, jo no fa tants anys que tinc mòbil, i la veritat és que no és una andròmina a la que tingui massa afecte, però també el porto sempre a sobre i em permet connectar-me a Internet de manera puntual, i sense fotre-li massa canya, però això ho considero una avantatge. Dels altres usos que se’n fa, ja no en parlo. Sobretot d’aquell de ‘arribaré 10 minuts més tard’...

    Marta paraules, una cosa no ha d’impedir l’altra, ni substituir-la, només faltaria. Trobo molt bé dosificar les connexions i l’ús d’altres aparells, sobretot per cuidar les relacions personals. Però no veig res dolent en estar gaudint de la companyia i saber quan t’arriba un correu, poder-lo llegir si s’escau. Això no treu que la conversa amb algú que tens al costat, el gaudir de bons moments, és independent de les noves tecnologies. A mi tampoc m’agrada veure que la gent està enganxada al mòbil quan estan en grup i ni parlen ni res, però fer-lo servir de tant en tant per comunicar-te amb qui no està present, encara que tinguis companyia, no em sembla descabellat. Com m’ha de semblar descabellat, si jo ho faig. De moment no se m’ha queixat ningú, però potser perquè són bona gent i callen. Estic d’acord amb que estar enganxat no és gens bo, però no trobo cap avantatge en decidir tornar al passat i deixar de banda totes aquestes coses fins allà on es pot.

    Martanit, gràcies a tu pel magnífic post, encara que potser a tu no et va fer tanta gràcia fer-lo. Ja saps que m’agrada molt com escrius, i com expliques les coses, encara que de vegades el nus no deixa dir res coherent. Per mi també és impossible, però sembla que hi ha gent que no ho veu així.

    Miquel Àngel, interessant contribució la teva, ens expliques com es viu des de l’altre cantó. Exclames ‘no passa res!’, i aquesta és la teva perspectiva. A mi em costa molt d’entendre, pensa que jo estic de l’altre cantó, del cantó de ‘per què no em contesta?’. Tu no vols viure ràpid, però no et sembla que l’altre es pot preocupar, o pot pensar que no t’importa gens si trigues a dir-li alguna cosa. T’asseguro que ell o ella no viuen més tranquils.

    Carquinyol, ja m’estranyava a mi, bon un estàs fet! Encara que et prenguis dies de descans estic segur que no vas enlloc sense, almenys, l’iPad. iPigeon diu, el tio!

    Sílvia, em sembla que ets totalment dels meus, subscric el teu comentari 100%, començant pels elogis al post de la Marta, és clar. Em costa molt entendre també que no em contestin en un temps prudencial, ja no demano immediatament, com sovint faig jo, però durant el mateix dia, el dia següent si és un mail llarg? També depèn del mail, és clar, n’hi ha que són només intercanvis d’informació i poden esperar, però els que reclamen una resposta?? A mi també em costa desconnectar quan sóc fora, però fa temps que no marxo de viatge sense el netbook. No hi veig res de dolent en seguir connectat per vacances. T’asseguro que l’adreça de la feina no l’obro fora d’aquelles quatre parets. La resta és oci i entreteniment.

    Jomateixa, un altre bon testimoni el teu, de primeríssima mà. No és pas tan gran com per desentendre’s de la tecnologia i les noves comunicacions, però ho tria voluntàriament, què li has de dir? I tu li has sortit viciadeta, hehehe. Però em sembla que tu en fas un ús força responsable, no em facis dir per què, però ho penso.

    Anna, així té truc la cosa. A mi també em deien malalt quan marxava de viatge amb el portàtil, però després els altres me’l demanaven, saps? No vius desconnectada en cap cas, no t’hi connectes tan sovint, però si et cal segur que tens a la teva disposició totes les eines.

    ResponElimina
  31. Porquet, els nous aparells permeten estar molt connectat, però no sempre respondre, precisament per aquesta incomoditat de la que parles, no és el mateix tenir un bon teclat i pantalla gran, que anar amb el trastet prement botonets. Això s’entén, i deixar alguns mails que només són de ‘divertimento’ un temps a la safata tampoc no és greu, penso. Però saps com s’arregla aquest problema de ‘perdona que no hagi respost abans’? Amb un ‘perdona, ara no et puc respondre perquè...’ d’un parell de línies que li diuen a l’altre que no és que no vulguis escriure, és que no et va bé, i així no pensa que estàs passant de fer-ho. Vaja, ho trobo una solució molt eficient, i jo ho faig en els escassos casos en que no puc escriure directament i trigaré una mica.
    Com ja he dit més amunt, no veig gens incompatible tenir una vida social fora de les pantalles la mar de bona i variada, i a l’hora estar al cas de les noves tecnologies que permeten la comunicació amb gent que no veus tan sovint, o que fins i tot no veus mai, com és el cas dels blogs. Està bé saber-se’n separar, però tampoc no crec que les màquines les carregui el dimoni, és a nosaltres els que ens carrega el dimoni.

    Jordi, això és una cosa de saber estar. Depenent com és la situació, a tots ens incomoda que facin més cas al mòbil que a nosaltres. He de reconèixer que jo darrerament el faig servir més per comunicar-me via Internet, i no és que m’entusiasmi, però em cal. I em sap greu per la gent que està amb mi, però espero que em sabran entendre. Estic d’acord amb tu amb que ens hem de mesurar, això sí. Però la resposta a la darrera pregunta és sí. No sempre, hi ha mails que només són per passar l’estona. Però els sms solen tenir un propòsit, i els mails sovint també. Qui els envia ansia resposta, per què fer-lo esperar? És un mètode modern de tortura, creu-me.

    Montse fons d’armari, cadascú que faci el que li plagui, però quan poses junts dos de tan diferents, tindran problemes segur. Com a mínim s’hauran d’adaptar una mica l’un a l’altre, no?

    rits, tu creus que la prestesa en respondre mails és reflex de com som amb els altres? No sé, no ho havia pensat així. Senzillament em sembla tenir poc respecte no contestar a algú que m’escriu amb preguntes directes, però és una opinió personal, no dic que els que triguen més faltin al respecte als seus coneguts. El que sí que és cert és que hi ha a qui la informàtica l’atabala molt. No sé si això és el mateix que no voler estressar-se amb els correus, com dius que fa alguna gent. Jo també tinc gairebé sempre un ordinador a prop, però sé qui dels meus contactes el té també, i per tant, té poca excusa per no contestar. Per exemple, teníem un amic que és informàtic i no contestava mai, tu t’ho pots creure això? No diràs que no té disponibilitat. Doncs el tio passava de tot. Però bé, era una persona especialeta, tot s’ha de dir. Ah, jo també oblido algun correu algun cop, naturalment! Però tenint en compte els que escric al cap de l’any (millor no dir el número...), tampoc és d’estranyar que em despisti amb algun.
    T’expliques perfectament en el segon punt. És una cosa que també he pensat molts cops. Poder comunicar-se fins a l’últim segon fa que el compromís es perdi molt. Sobretot el compromís d’arribar a l’hora. Tots coneixem persones que el mantenen i que no fan trampes, però d’altres utilitzen el mòbil com un escut, i si ja feien ràbia abans, ara doblement. Però parlant d’això ens posem en altres temes que és millor deixar per un altre dia.
    6.6 Kg? Però si està fet un dandi!

    Assumpta, ves en compte, que saps de sobres que no passa tant de tot i que pot llegir això! Però t’entenc, en això sou molt diferents i si ell treu el cap de tant en tant és perquè és una cosa molt teva que vol compartir amb tu. Sempre és un plaer quan apareix, però entenc que passa infinites coses per davant d’aquest món virtual. Bé, de totes maneres no sembla un cas tan crònic com el que explicava la Jomateixa! Continua a baix

    ResponElimina
  32. Respecte els mails, depèn molt de quin tipus de mail es tracti, perquè no tots són iguals. Estem tan acostumats a fer servir aquesta via que ens serveix per expressar moltes coses, però es tracta de tipus d’escrit molt diferent. No és el mateix un mail demanant certa informació concreta, que un altre en el que expliques coses per simple plaer de fer-ho. El primer jo trobo malament que no tingui resposta tan immediata com es pugui, tenint en compte que no sempre estem davant de l’ordinador, és clar. En el segon cas no importa que la resposta s’endarrereixi uns dies (tampoc un mes!), perquè és una correspondència calmada.
    Jo vaig escriure moltes cartes quan era jovenet i m’encantava, però ara sóc totalment de correu electrònic, no concebo escriure a mà per comunicar-me. I sentint-ho molt, potser abans ens semblava normal que una carta trigués, però amb el mail no hi ha excusa, encara que sigui llarg. Com ja diem tant tu com jo, hi ha un endarreriment assumible, però personalment penso que si es triga massa denota manca d’interès. Ei, però sense estrès tampoc, o almenys intentant-ho!
    Sms sí que n’envio, però poquets, és clar. Comunicació immediata per quedar amb coses concretes, i amb gent que saps que mira el correu poc. I de xarxes, doncs poca cosa, me’n mantinc una mica aliè, i algunes m’atreuen més que d’altes, que ja saps que tinc certes aversions...

    Barce, és cert que, tant si ho fem servir molt com poc, sembla inconcebible fer certes tasques sense les eines actuals. Abans es feien igual, però d’una altra manera. En sabríem ara? No sé, suposo que sí, però és que ara és tot tan més fàcil... El terme mig sempre és difícil d’aconseguir, i fins i tot no és estrany passar d’un extrem a l’altre en aquests temes. Però bé, tu te’n surts de dosificar-te, ara que se’t veu menys per aquí?

    Montse Lladó, tres dies sense Internet? Però és que t’has begut l’enteniment?? Ai, que m’has fet agafar una esgarrifança ara... Bé, jo reconec que hi estic força enganxat, però confio que no en sóc depenent, si no malament aniríem. Entenc que davant de la impossibilitat de connectar-se amb el món, doncs mala sort. El problema és que gairebé mai és impossible, llavors, per què no aprofitar-ho?

    Dafne, aquest ‘homenot’ del que parles, podria ser jo fa uns pocs anys. Comparat amb la immensa majoria, fa molt poc que en tinc. Per dir-te que el blog té més anys que el mòbil a casa meva. La resposta del teu amic era la mateixa que deia jo. Però en un punt concret de la història en vaig adquirir un, creia que era el moment, i des de llavors que se’m faria estrany no dur-lo a sobre. Si no l’hagués agafat en aquell moment, qui sap si encara no en tindria. El faig servir poc, i darrerament més per enviar mails que no pas pel que se suposa que serveix un telèfon. Pago molt poc de factura, i la major part és del bonus d’Internet. Ara, ja que el tinc, estic a l’aguait per si algú li passa pel cap dir-me alguna cosa. I des de fa poc se suposa que he d’estar disponible per la feina, encara que sigui de nit o els caps de setmana.
    Efectivament, jo també em moc molt més per correu electrònic, envio força mails al dia. Resulta més barat i força eficient, per la majoria de contactes, encara que també n’hi ha com els que descrius, què hi farem. Una colla de desconsiderats, oi?

    Hania, benvinguda al Bona nit i tapa’t. Si una cosa tenen les tecnologies és que fan molt més petit el món. I de vegades permeten situacions com la que dius que d’altra manera seria impossible de gestionar amb èxit.

    Jordi Dorca, ja ho tenim això els 2.0, quan ens creuem amb algú que no hi està ficat, ens posem nerviosos si no ens responen com a nosaltres ens agradaria.

    ResponElimina
  33. Hehehe l'altre dia em va sorprendre recordant un nom de blogaire que jo no podia recordar... va ser al·lucinant!! No m'ho podia creure... i jo li deia "però... i com pot ser que ho sàpigues?" i res, se li havia quedat la imatge lligada al nom, i jo recordava la imatge però no el nom... un mega crack! Quin riure!! ;-))

    ResponElimina
  34. És així el món en què vivim, que per sort ens ofereix cada dia més eines per a poder-nos comunicar, sense que això obligui a fer-ne ús qui no les necessiti. Sóc del primer grup, què t'he de dir que no sàpigues, i estic encantat amb totes les possibilitats. De vegades, però, trobo a faltar els vells temps, quan amb una carta i una connexió telefònica (fixa) en teniem prou.

    Molt poques vegades, tot sigui dit ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.