dijous, 26 d’abril de 2012

Cares

Al carrer, als transports, als bars, m'adono que sovint em perdo en les cares de la gent. Avui em passava tornant a casa i no és cap fet aïllat. No m'agradaria incomodar a ningú, però en aquells moments em sento invisible escrutant els rostres, les mirades, les imperfeccions. De vegades imagino què pensen, què s'amaga rere una expressió. Les observo i les estudio, no en sóc cap entès, només m'atreuen, la cara és la finestra a la persona. Hi ha tanta diversitat... també hi ha trets que es repeteixen, però no n'hi ha dues d'iguals. Tant és guapos com lletjos, totes tenen alguna cosa, et pots submergir en els detalls. La meva cara té moltes coses que no m'agraden i en les dels altres descobreixo característiques que m'agraden i d'altres que no gens. Totes són peculiars, totes tenen algun defecte, per més que diguin que han trobat la cara matemàticament perfecta.

30 comentaris:

  1. M'encanta aquest post. No se m'acut dir gaire més.

    Suposo que és xq jo tb jo faig molt, encara que darrerament pujo molt la mirada.

    Això si, tb crec que tb veiem molt de com ens sentim. Fa un temps que només veia tristor en les cares que veia en el carrer, segurament tb és el que volia veure (xò bé, això s'escapa del que dius al post).

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb el que dius. A mi també m'agrada observar, en els trajectes que faig a diari en tren, les expressions i cares de la gent. És més, els poso una història al darrera, una parella, una familia, moments íntims, petits pecats...Uf! algun dia ho deixaré per escrit!

    ResponElimina
  3. A mi també m'agrada mirar la gent, però he de reconèixer que no ho faig sempre, a vegades en els trajectes em tanco a la meva closca i no veig res... a vegades observo tot el que em passa per davant.

    ResponElimina
  4. No hi ha una cara universalment perfecta!! Hi ha cares perfectes per cadascú... vaja, en això rau la bellesa, no? En què és subjectiva, gràcies a déu. (D'acord, ara mirava l'enllaç i la noia és guapeta, sí, clar, però això no és sinònim de felicitat, ni d'agradar a tothom... potser és una borde!).

    No sé què dir-te, no sé si jo em fixo molt o poc en les cares. Quan vaig en bus només en fixo en el llibre que tinc entre les mans! Potser passo dels desconeguts, però sí que observo la gent que veig sovint, cada dia. Me n'aprenc els trets. De vegades trets "imperfectes" fan una cara perfectament harmoniosa, no trobes?

    ResponElimina
  5. a vegades miro les cares sense adonar-me'n que les miro i també sense pensar-les, només mirant-les, com tu dius com si fos invisible, però com que no ho sóc sospito que sovint no saben d'on ve el meu interès..:)
    la cara perfecta és la que t'estimes...

    ResponElimina
  6. A mi m´agrada seure a una terraça i observar els que van i venen, enganxo paraules d´uns i dels altres i faig històries...no sé si per
    casualitat -encara que jo no crec en les casualitats- però sempre enllacen les unes amb les altres i sobre tot, miro els ulls.
    Els ulls ho diuen tot!

    (Veus? els llabis de la Srta. Colgate no m´agraden

    ResponElimina
  7. jo ja no en faig prou de mirar les cares, XeXu: m'aturo a observar-les (no totes, evidentment seria impossible dedicar tot el temps i tota l'atenció a totes) i, sovint, a pensar si m'agradaria veure aquella cara a les 6 del matí -quan em llevo- al coixí del costat.

    També de vegades em pregunto si una cara que "no entenc" amaga el que no puc veure. Vull dir si és la meva incapacitat d'apreciar o és realment una màscara que amaga alguna cosa.

    I, encara... (tercer tema): no sé si t'ha passat... m'he trobat sorprès alguna vegada, sobretot de nit, de no arribar a entendre com de diferent pot ser una cara abans d'anar a dormir, a mitjanit primerenca, abans de trenc d'alba i al matí... la mateixa persona, la mateixa nit...!

    Per no allargar-me: penso que els sentits ens enganyen. Ens en refiem... però si ens parem a observar, sempre ens en adonem que hem perdut matissos. Com amb les lectures. Tornes a llegir i interpretes diferent. Potser cal aprendre a llegir les cares, les veus, els tactes...

    bona nit.

    ResponElimina
  8. Una noia preciosa... Lamentablement no s'assembla gens a mi...

    Jo no em quedo mirant les cares... em puc fixar més en quelcom concret: el cabell, l'alçada, les sabates, una jaqueta de punt, la forma de seure, si va llegint, què fan... però tampoc massa.

    Normalment vaig llegint... Jo no faig trajectes en metro o bus, els meus són (o eren) viatges en tren Reus-Barcelona Barcelona-Reus, amb més d'una hora i mitja per davant i moltes coses per pensar, per imaginar, per somiar... llegir, mirar, escriure, o escoltar música, la ràdio... Ostres, des del dia de Reis que no hi anem... T'enyoro una mica, Barcelona :-)

    A vegades, si hi ha nens petits que es porten molt bé si que em quedo una estona mirant-los. Aquells que van asseguts, quietets al costat del pare o la mare i que et miren ells a tu, sense cap dissimul... i tu els hi fas l'ullet i ells somriuen una mica i amaguen la carona però, als pocs segons et tornen a mirar... i llavors tu els hi fas una cara rara i ells riuen... i així una bona estona... Els miro i penso quina edat deuen tenir, on deuen anar... potser van a veure els avis... Penso que es deuen haver llevat d'hora, esmorzat i que, potser, per ells, aquell trajecte en tren és com un gran viatge...

    Ostres, quin rotllo de comentari... No sé què m'ha passat, per un moment no era conscient que era DINS un blog, em semblava com si escrivís per mi!!

    ResponElimina
  9. Perdó... estava rellegint el teu post... Aquesta noia tan bonica és la cara "matemàticament perfecta"... i quina és la cara "químicament perfecta"? "i literàriament perfecta"?... "i esportivament perfecta"?... "i sociològicament perfecta?"

    És que m'ha fet gràcia que la bellesa es pugui determinar de forma matemàtica... Potser -bé, dic jo- seria més cosa de la poesia... de les lletres que de les ciències...

    I artísticament perfecta?

    Potser sí... potser seria cosa de l'art...

    ResponElimina
  10. Fa no res que pensava algo semblant, en la gent que veig camí de qualsevol lloc. Som curiosos, suposo, i per aixo ens agarada mirar tot el nostre voltant i la gent que ens envolta. Potser ens hem creuat i m'has "diseccionat", seria molt interesant (per mi, no jo).

    Un peto!

    ResponElimina
  11. Un entreteniment curiós, a més, de ben segur moltes cares et resultaran conegudes de trobar-les habitualment (si és que fas el mateix trajecte) i segur que més d'una vegada t'ha sorprès trobar aquella persona amb la que comparteixes metro o bus a un lloc totalment diferent.

    Jo no m'hi fixo, la veritat, amb prou feines sé a quina parada de metro estic !! Coses d'intentar anar llegint els diaris online i barallant-se amb la pobre cobertura 3G d'alguns indrets !!

    ResponElimina
  12. Uf, aquest tema donaria per a fer un potsgrau!
    Jo quan feia trajectes en transport pública també em dedicava a l'observació i a la imaginació del que hi ha via darrere de les cares. M'inventava jocs per a mi mateixa: "avui miraré nasssos" i em fixava en tots els nassos de cada un dels passatgers. A vegades inclús reia en contrastar la curiosa diversitat de la que som portadors. Un altre dia tocaven ulls, un altre dia sabates/peus i així m'entretenia mentre creuava la ciutat.
    Tinc una anècdota molt bona al respecte. Una vegada anava pel carrer i vaig creuar-me amb un individu al que vaig saludar efusivament. Ell es va quedar parat i em va preguntar: "De què ens coneixem?". I jo em vaig quedar freda perquè no vaig saber respondre però estava segura de que el coneixia d'alguna cosa. Vam repassar llocs: la universitat, l'institut, tots els cursos que havia fet, empreses... res. Ens vam acomiadar i jo vaig seguir donant-li voltes fins que al cap de dos o tres dies em va venir al cap de què el coneixia. S'havia assegut un dia davant meu al metro i se'm va quedar tant la seva cara que em feia l'efecte que el coneixia de tota la vida. Encara que tres dies més tard em vaig morir de vergonya.

    ResponElimina
  13. L'has clavat amb aquest posts! A mi també em passa i em faig pel·lis amb segons quines cares. Depèn del dia, si estic de bon humor, les trobo totes curioses i amables, però si tinc mal dia prefereixo no mirar gaire... La noia de la cara matemàticament perfecta és preciosa, sí, però pel meu gust tanta perfecció perd personalitat. Prefereixo una cara menys simètrica, amb una mica més de misteri.

    ResponElimina
  14. Potser em presento a la versió masculina de la cara perfecte, com a mínim se que me mare em votaria xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, al menys l'ull de la teva imatge de Blogger és molt maco! ;-)

      No puc entrar mai al teu blog com a Blogger, no entenc què passa :-(

      Elimina
  15. Les mates no són el meu fort, així que una cara matemàticament perfecta segur que no em fa el pes ;)

    I veig que tu també ets un observador de la naturalesa humana, que és el mateix que xafarder!

    ResponElimina
  16. veig que és una pràctica força estesa això de l'observació de cares. jo també la practico, sobretot, al metro. no puc evitar imaginar-me el què hi pot haver darrere de cada una de les cares amb que em vaig creuant.
    mai, però, m'havia plantejat que algú em pogués estar analitzant la meva. estaré a l’aguait.
    bon cap de setmana!

    ResponElimina
  17. A mi em passa el mateix que tu, però no em quedo en la cara, m'agrada mirar les mans, els gestos, la indumentaria...
    Ho faig el més dissimulat possible, però no puc evitar imaginar una història rere cada persona.

    ResponElimina
  18. Quin ellaç més ridícul. Què vol dir matemàticament perfecta? Que totes les mesures tenen una menor dispersió i al voltant de la mitja? Penseu en aquell animal a qui, per més que vulgueu, no podeu trobar bonic si no repugnant. Doncs bé, segur que hi ha individus d'aquest animal que també té les mesures aproximades a la mitjana.

    I això de l'ideal científic... Una cosa és un ideal estètic però d'aquí a ser científic... Possiblement qui ho va dir de científic tenia poc.

    Simplement mirant les cares que ens poden agradar més o menys (i a més tindrem diferents opinions) ja n'hi ha prou.

    ResponElimina
  19. També miro cares, però potser no m'hi recreo tant com tu. Això de la cara matematicament perfecta..... pffff!!! Que vols que et digui, prefereixo cares que no són perfectes, però sí més boniques! La perfecció me la marco jo! (és que mai he estat de matemàtiques.... ;)

    ResponElimina
  20. si hi hagués una feina on s'ha de mirar la gent ja hi hauria portat el currículum.
    Jo també miro molt.....

    ResponElimina
  21. Ui, sigues dissimulat eh, que això si es descobreix incomoda bastant! ;)

    I això de la cara... sí que és cert que hi ha uns trets matemàtics que hi poden influir. Per exemple, a classe ens van comentar que la simetria era un tret que s'interpretava com a atractiu... I la veritat és que quan en vam fer la prova ens vam quedar una mica sorpresos. Davant de dues cares que ens semblaven gairebé iguals ens en feien escollir alguna, sempre escollíem la més atractiva sense saber ben bé què ens havia conduit a escollir-la. I amb imatges retocades per ordinador simulant simetries i asimetries de la cara, també hi havia una correlació entre aquest paràmetre i el que ens semblava més atractiu.

    Ara bé, ho comento a mode de curiositat, ja que hi intervenen mil aspectes, en això de la bellesa i la perfecció. Enllaçant amb el que t'he comentat, simetria no significa perfecció! Però el to de la pell, el mig somriure o la rialla sencera, el color dels ulls, la profunditat amb què aquests et miren, les pigues... Cosetes d'aquestes no podran ser avaluades matemàticament i jo les trobo ben bufones!

    ResponElimina
  22. Jo també miro i observo ....i de vegades em topo amb ulls que també em miren ...no sabia que hi havia unes mesures de perfecció entre les celles i el nas ....curiós

    ResponElimina
  23. a mi em passa, a vegades, que intento recordar la cara d'algú conegut i no puc... no sóc gens fesonomista

    ResponElimina
  24. Entenc que no només hi juga la simetria, en la bellesa. Com diu la Laia, també hi ha el to de la pell o el somriure... De fet, crec que l'estat d'ànim és important, com quan es diu que algú té el guapo pujat. I també hi ha els ulls amb què es mira, que també poden embellir o enlletgir. La noia la trobo molt guapa, però hi ha moltes guapures que s'escapen del centímetre...

    ResponElimina
  25. Aquesta nit et llegeixo i em sento tu.

    ResponElimina
  26. Caram, m’ha sorprès saber que no sóc l’únic que va fent aquestes coses pel món. Tots mirem una mica, però alguns ens hi fixem més que els altres. Espero que ningú se senti incòmode, i ara no us penseu que sóc jo si algú s’us queda mirant al metro! Moltes gràcies a tothom pels comentaris.

    rits, no està gens malament això que dius, no hi havia pensat. Potser sí que veiem en les cares el que volem veure, ens portem al nostre terreny un rostre com fem quan llegim un post per aquí, que sovint ens hi sentim identificats perquè volem fer-ho. Pel que vaig veient molts ho fem, encara que també va a dies, suposo. Jo generalment llegeixo, però de vegades, com aquest dia, em quedo parat mirant la gent que em passa pel costat.

    Hania, això d’inventar-me històries de la gent no és tant el meu estil, ho he fet amb alguns amics i pot arribar a ser divertit, la bola es va fent gran, però per mi mateix només miro d’endevinar què pensen, com es senten en aquells moments. És tan improbable encertar una cosa com l’altra. Parlant de posar per escrit, veig que no tens un blog públic, no t’hi animes?

    Carme, jo sempre tampoc, eh! Ja saps que solc anar llegint en els transports, però hi ha vegades que m’embadaleixo amb les persones que passen i aparco una mica el llibre. Aquest dia em va passar força, i això que el llibre també el vaig acabar, eh!

    Yáiza, està clar que no hi ha un únic cànon de bellesa, per sort, perquè si a tots ens agradessin les mateixes coses, ens barallaríem molt! Però sí que hi ha uns estàndards, que no vol dir que després siguin el que busques, però que tothom pot reconèixer el seu atractiu. La senyoreta Colgate (tela el cognom) és guapa, no ens enganyem. Segurament les noies li trobareu defectes, i els nois pensarem que quin tros de tia, sempre passa. És guapa i ja està, però com diu tu, potser és una fleuma, una avorrida o no sap enllaçar tres paraules amb coherència, i això la fa lletja immediatament per algú que s’hi interessi.
    Jo també solc llegir als transports, però de vegades m’agafa i em quedo mirant la gent, potser més aviat als desconeguts que a la gent més propera, no sé per què. Penso que totes les cares tenen trets imperfectes, i tot i així la gent s’agrada, com diem sovint per aquí, la perfecció no agrada a ningú, ens posa en evidència que nosaltres no tenim res de perfectes. Els defectes humanitzen, i això és el que ens acosta a les persones.

    Lolita, que maca la darrera frase. A mi el que em preocupa de no ser invisible no és que no entenguin l’interès, que com saps, no és altre que el d’observar, sinó que algú es senti violent i s’ho prengui malament. Això em sabria greu. Però és que les cares de la gent de vegades són hipnòtiques!

    Sa lluna, dels ulls no n’he parlat massa perquè em podria estendre molt, de fet, anava a afegir una frase en aquest sentit, que dels ulls se’n podrien escriure enciclopèdies senceres, però al final la vaig esborrar. Això de crear històries de la gent que veiem és gairebé un esport, però com comentava tan amunt, jo no ho solc fer quan observo, només quan estic amb altra gent. Habitualment només provo d’imaginar què pensen o com estan. Doncs mira, a mi no em desagraden els llavis de la senyoreta Colgate, encara que amb aquest nom, el que deu tenir bonic són les dents, no?

    Gatot, això teu és de manual, eh! Home, jo no arribo a tant, em penso que no m’imagino aixecant-me amb cap d’aquestes cares al costat, senzillament les miro i les estudio, de cara tots en tenim una i totes són diferent, és interessant quedar-se amb els detalls. Algunes són més inescrutables que altres, però ja se sap, generalment la gent que va sola, va seriosa pel món. O com deia la rits, potser el seriós sóc jo i per això m’ho semblen. Continua a baix

    ResponElimina
  27. Sobre l’estudi de la cara al llarg de la nit... no et sabria dir. Suposo que tens raó, però mai m’he dedicat a observar-ne els canvis, per mi és més com el que diuen els físics, una funció d’estat, en la que només importa (en aquest cas, només es percep) els estats inicial (abans d’anar a dormir) i el final (quan et despertes). I a fe que són ben diferents.
    En aquest cas jo parlava de cares dels desconeguts que em trobo, no de les conegudes que veig un cop rere un altre. Com he dit en un altre comentari, em sembla que em fixo més en els desconeguts que en els propers, i llavors no tinc oportunitat de recrear-me massa en les cares, són observacions efímeres, petites, que em fan adonar de detalls que poc després esborraré de la memòria. Però gaudeixo del moment d’observació.

    Assumpta, ni a tu ni a cap dels que correm per aquí, això segur! És com un angelet, però per agradar els altres cal més que una cara bonica. Ja saps que jo també vaig llegint per tot arreu, però de vegades m’embadoco. Em fixo més en les cares que en altres coses, per exemple la roba, a la que no faig massa cas, tret que sigui totalment estrident. És maco el cas que descrius amb la canalla, crec que tots ens devem haver topat algun cop amb un xiquet o xiqueta com els que descrius. Jo els solc treure la llengua, això els encurioseix encara més! A veure si pots tornar a Barcelona ben aviat.
    La bellesa sempre és molt subjectiva, diuen que està als ulls del que mira, i és cert. La persona que tenim al costat la trobem guapíssima i ens és atractiva, i si els altres no ho veuen, és que tenen pa a l’ull. I no és perfecta, segur que no, però no tornarem a parlar sobre la perfecció i com de repel·lent resulta. Ara bé, en totes les èpoques de la història hi ha hagut uns cànons de bellesa objectius i s’ha considerat que la preciositat l’aportava qui els complia. El que demostra que al final tot això no serveix per a res és que aquests han anat canviant al llarg del temps, ja saps, a en Rubens li agradaven rodanxones! Recorda que fa alguna dècada es portaven les models esquelètiques, però això ja ha passat de moda. Doncs avui en dia es considera que si tens els ulls separats tants centímetres i que si traces una línia aquí i allà i tot és a lloc ets perfecte. Aquesta noia compleix els requisits, i efectivament és molt guapa. Pensa que encara que nosaltres no ens en sortim massa, amb les matemàtiques es poden fer moltes coses, fins i tot això.

    Marienkafer, el contacte amb les altres persones és el que ens fa humans, així que la curiositat pels altres de la nostra espècie hauria de venir de sèrie. Qui sap si ens hem creuat, amb tu i amb tants altres de per aquí, però pensa que no tinc una base de dades amb les meves observacions, estudio els trets però després els oblido, és només pel plaer de l’observació.

    Carquinyol, el teu primer paràgraf seria un altre post que molts cops he pensat i que penso que mai he fet. Tot sovint agafo el tren a les mateixes hores, i em vaig trobant cares ‘no tan desconegudes’. Entre nosaltres ens reconeixem, fins i tot he arribat a saludar-me amb alguns, a força de dies. I sí, quan te’n trobes algun fora d’ambient sempre sorprèn. És allò de ‘ostres, pensava que només existies al tren!’. Però el que relatava en el post és lleugerament diferent, no es pot fer això amb gent amb qui et tens força vist, es pensarien que busques alguna cosa! Que malalt que ets, agafa un llibre, home!!

    Laura T, tu ets una professional!! Hahaha. Probablement jo faci jocs similars als teus, però sense plantejar-m’ho gens ni mica, ja saps, només ho faig a nivell aficionat. Em fixo en alguna peculiaritat que m’encurioseix i llavors vaig a escrutar altres rostres per fer-ne comparativa. Hauríem de fer un estudi sobre el que observem, encara ens faríem famosos! Ara, com ja he dit més amunt, el que no faig habitualment és inventar-me les seves històries, és només observació. Continua a baix

    ResponElimina
  28. Espectacular la teva anècdota, hahaha. És com trobar-se un famós i saludar-lo perquè estem acostumats a veure’l per tot arreu i ens sembla que el coneixem. Però en el teu cas és més curiós encara, era una persona qualsevol amb la que senzillament t’havies creuat un dia! Quines jugades que ens fa la nostra ment, ens confon de mala manera, de vegades. Gràcies per compartir-la, estic segur que et vas morir de vergonya quan te’n vas adonar, però ara en podem riure plegats!

    Sílvia, la rits ja comentava que potser veiem en els altres coses en funció del nostre estat. Si estem alegres, els altres ens semblen alegres, i al contrari també. No sé si és cert, però una mica sí que crec que ens ho portem al nostre terreny. La perfecció no és mai bona companya, en cas d’existir no agradaria a ningú perquè posaria massa de manifest els nostres defectes. La noia és molt guapa, res a dir en contra de la seva cara, és afortunada i no se li ha de canviar res. Una altra cosa és que personalment agradin aquestes faccions més o menys. I sobretot, que encara que sigui la més guapa del món, si és més ruc que una sola de sabata tampoc no en farem res.

    Pons, jo prefereixo no jugar-me-la, no fos cas que la meva mare et votés a tu!

    Maurici, si no hagués dit que era la noia matemàticament perfecta i haguessis vist la foto igualment què hauries pensat? A mi em sembla francament guapa, la veritat. Potser sí que sóc tafaner (ho sóc per altres temes també), però millor deixar-ho en observador, no?

    Murga, a mi m’agrada sempre plantejar-me les coses des dels dos cantons, si jo faig una cosa, per què no hi pot haver un altre que la faci també posant-me a mi com a objectiu. Segur que ens miren també, però jo ho faig de manera totalment inofensiva, només pel plaer d’observar, i fins i tot sense imaginar res. Així que mentre m’analitzin d’aquesta manera, tampoc no em cal patir.

    Jomateixa, com molts per aquí declares que inventes històries. Això no ho faig, només de vegades i quan estic amb altra gent, ens inventem una història conjunta. A mi m’interessen les cares més que d’altres coses, mira, cadascú té les seves manies.

    Jordi, no està mancat de sentit el que dius, però tret que sentis un atractiu especial per altres espècies animals, penso que és millor que ens centrem a analitzar si la noia en qüestió és maca o no. A mi m’ho sembla, té unes faccions molt agradables i atractives. Una altra cosa és que sigui del nostre gust personal, si a mi m’agraden morenes i amb els ulls foscos, doncs potser no la triaria, però això no vol dir que no reconegui que és guapa. No sé ben bé com ho han determinat, però cada època té uns cànons de bellesa, i pel que fa a l’actual, qui sigui que ha fet l’estudi ha fet les mesures pertinents per determinar que aquesta cara és la més harmònica, pels gustos d’avui en dia. I siguem sincers, si aquesta noia se t’acostés a parlar-te, oi que el primer que et passaria pel cap no seria un ‘que lletja que és, pobreta...’? A partir d’aquí, és clar, cadascú té els seus gustos i els seus moments. I la cara no és l’única cosa que valorem en la bellesa d’algú.

    Alba, dir que és matemàticament perfecta dóna poca informació, però el que no es pot dir és que la noia no sigui bonica. Pot ser que en trobis d’altres que et semblin més boniques, però la meva opinió d’home és que aquesta ho és. A més, he detectat de fa molt temps que a les noies que sobresurten, les altres sempre els troben mil i un defectes...

    Sr. Gasull, però estem parlant de mirar cares, eh! A veure on mires tu!

    ResponElimina
  29. Laia, això pensava, espero no incomodar ningú, de vegades m’embadoco una mica, però salto d’uns a altres, així que queda repartit. Caram, el teu comentari contradiu a aquests que posen en dubte la validesa de la ciència que hi ha rere aquest article, que n’hi ha algun per aquí. A mi no em resulta difícil de creure, encara que segurament algunes asimetries poden ser atractives, més que res perquè generen una peculiaritat que ens fa diferents dels altres. Interessant que feu experiments d’aquests a classe, a mi només em parlaven de micos i ximpleries diverses! El que sí que és ben cert és que per molta matemàtica que hi hagi, aquesta noia, perquè és de la que parlem, pot ser ximple com una sabata, o un molt mal despertar, coses que li restarien atractiu. Una cosa és mirar-la de lluny i l’altra haver-la de tractar! Mai no es pot parlar de perfecció, no existeix. Sobretot perquè no tothom té els mateixos gustos, i per més que siguis la noia matemàticament més perfecte, no agradaràs a tots. I bé, del somriure ja no parlem, encara que no sembla que aquesta noia el tingui lleig.

    Elfreelang, això pensava jo, nosaltres mirem, però també ens miren! Doncs ja veus, hi ha gent que es dedica a estudiar aquestes coses, però segur que només és per veure noies guapes a la feina!

    Deric, a mi les cares em costen, no et pensis. Les miro encuriosit i n’estudio trets, però tampoc se’m queden. Després ho oblido tot. No sé si et passa, quan penso en algú em ve una imatge seva, generalment la mateixa sempre, en algun posat que el o la caracteritza. La gràcia és que, com més conec una persona, més difícil em resulta imaginar-me-la. Em sembla curiós.

    Gemma Sara, potser podríem separar la bellesa de l’atractiu. La noia és guapa, té molts trets que la fan bella, i alguns són matemàtics, però podríem dir que s’adapta als cànons de bellesa actuals. Però algú potser pensarà que és molt de plàstic, massa perfecta, i no la trobarà atractiva, prefereix aquelles piguetes sota els ulls, una bona cabellera morena, aquelles arruguetes de quan somriu... vaja, aquell encant natural que desprenen algunes persones, i que aquesta noia potser no té. Serà la més bella, però sense conèixer-la no sabem si té res més que això.

    Violette, em sembla que a aquelles hores, et podies sentir identificada amb qualsevol cosa... El pitjor del cas és que vaig veure aparèixer el teu comentari en el moment que el vas fer...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.