divendres, 16 de març de 2012

Relats conjunts, Banda de música


A principis dels anys 20, les bandes de jazz proliferaven i tenien un públic nombrós i entusiasta. Però si n'hi havia una que sobresortia per damunt de totes, aquesta era la King & Carter Jazzing Orchestra. El quintet meravellava concert rere concert, no hi havia audiència que se li resistís. El secret? Un enteniment total i absolut dels seus membres. La comunió era tal que sentir-los era com sentir una sola veu, com un únic cant perfecte i sense ni una sola nota dissonant. Els cinc membres es coneixien des de petits i havien tingut temps de cultivar una relació sòlida i prolífica, la seva música atrapava fins i tot els més escèptics.

Els components de la banda tenien per costum relaxar-se amb una mica d'alcohol i bons cigars els instants previs dels concerts, i així ho van fer una estona abans d'actuar a Houston, una actuació important. Però una mica massa de whisky els va deslligar la llengua i van xerrar massa. Així en Julius, el violí, va saber que el trombó Earl es veia amb la seva dona des de feia un any. Encara que ell no estava lliure de pecat, com a tresorer de la banda que era, s'embutxacava una bona suma de cada concert. El contrabaix Reggie s'havia aficionat al crack i feia temps que només tocava per pagar-se el vici. En Joachim, el bateria, era responsable dels rumors sobre l'homosexualitat del trompeta Benny, cosa gens recomanable a l'època, però aquest el que tenia eren deutes de joc i s'havia apostat els instruments de la banda més d'un cop. Només la sort feia que encara els conservessin. 

Després d'aquelles confessions i d'estar a punt d'arribar a les mans en més d'una ocasió, els van venir a buscar per començar l'actuació. L'espectacle havia de continuar.

El concert de Houston va ser tot un èxit, la crítica va assegurar que sonaven millor que mai. Per aquest motiu ningú no va acabar d'entendre que aquell fos l'últim concert de la banda. Els seus seguidors van pensar que ho havien volgut deixar just quan eren al cim.


Aquesta és la meva aportació a la proposta de relats conjunts d'aquest mes.

25 comentaris:

  1. Molt bo, XeXu!

    Una tingut idea fantàstica, has descobert el secret més ben guardat... i fet pols la llegenda que ho havien volgut deixar quan eren al cim.

    Bé, una altra idea fantàstica és fer un post divendres a la tarda... :)

    ResponElimina
  2. He fet una aposta amb mi mateixa i he guanyat!! Divendres per la tarda: ja hi ha un comentari: la CARME!! ;-))

    Molt bo el relat! Les aparences enganyen, moltes vegades, moltes. M'has fet pensar en aquell relat teu dels tres amics que es trobaven a la cafeteria, i que la seva vida real era diferent a la que volien mostrar... i que hi havia un detectiu :-))

    ResponElimina
  3. Ai!, la llengua, sempre donant problemes.

    ResponElimina
  4. Molt bo. Saber tota la veritat no sempre vol dir ser més feliços, més aviat tot el contrari.

    ResponElimina
  5. Bon relat Xexu! I la gent la veritat no l'arribarà a saber mai, solament ells s'ho sabràn! (Ells, tu i ara també nosaltres ;)

    ResponElimina
  6. El meu pare deia que el peix mor per la boca; el que passa és que quan la beguda fa estralls, no es pot controlar; per tant, o tens una vida com una patena, o millor no beguis, jajajajaa!!!!

    ResponElimina
  7. genial.....no hi ha com treure la ràbia de dins per ser un mateix...M'agradaria saber l'espetec de trompades que hi va haver després del concert.
    Molt bona aportació

    ResponElimina
  8. M'agrada com t'ha quedat.Una bona proposta.

    ResponElimina
  9. Ai ai ai, in vino veritas... ara, és curiós que sonessin com mai, deuria ser l'energia que tenien acumulada :-)

    ResponElimina
  10. Molt em temo que deu ser una història més verídica del que pugui semblar en un moment i que més d'un grup s'hi ha pogut trobar d'una forma o una altra. Les activitats més genials de l'home, tot sovint, s'esdevenen en moments de màxima tensió, en moments dramàtics, en que a un se li regira tot i acaba sortint una peça genial i irrepetible per l'estat en que l'ha feta el seu autor. M'ha agradat moltíssim!

    ResponElimina
  11. La roba bruta és renta a casa
    Bon relat, Xexo! A mi també m'agradat molt.

    ResponElimina
  12. Una bona història, relatada amb estil periodístic d'una manera molt encertada i amena. I ja ho té això, a voltes la mort sobtada d'un grup deixa aquella estela de misteri que tot sovint cal conservar pels coetanis i admiradors, la història ho posarà tot al seu lloc, quan toqui.

    ResponElimina
  13. Tan bonica que els hauria quedat la lletra si de tantes confessions haguessin decidit fer-ne una cançó!

    ResponElimina
  14. ....si ! eren uns grans músics ! ...i uns bons "tramposos" !....és el que té baixar la guàrdia...t'acaben descobrint !!!
    Va ser una llàstima pels seus seguidors !!!
    Molt bona la teva història !!

    ResponElimina
  15. Carai amb la banda de música! el que hi havia per dins! molt bon relat!

    ResponElimina
  16. Uou, després de tantes confessions, de banyes, de traicions i de baixos instints, només els quedava deixar-ho córrer o canviar d'estil... però no els imagino cantant tangos, no. Felicitats pel relat!

    ResponElimina
  17. L'èxit de vegades ens fa equivocar el camí i el camí equivocat ens fa perdre l'èxit...

    ResponElimina
  18. Moltes gràcies a tots els que heu llegit i comentat aquest relat, me n'alegro de que us hagi agradat. Evidentment, és una història inventada, tret del nom de la banda que és el que diu a la viquipèdia, però tota la resta és invenció. És clar que si sabéssim la veritat de la separació de tants i tants grups...

    ResponElimina
  19. Ja se sap que l'alcohol no és bo. I l'excés de sinceritat tampoc? Bé, no ens enganyem. El que no és bo és no ser lleial als amics. M'ha agradat molt el relat, la idea és bona i està ben narrat. Crex que queda molt ben expressat el que ols transmetre. Felicitats!

    ResponElimina
  20. Un relat on poses al descobert una realitat dura, que condicionava a molts grups a desaparèixer.

    ResponElimina
  21. Boníssim. M'ha agradat molt. El tema i també com ho has escrit.

    ResponElimina
  22. Xexu, quin marro que hi ha darrera de la música! Segur que a moltes bandes hi havien històries semblants, m'ha agradat!!!!!

    ResponElimina
  23. Com diu la Marta, ja m'imaginava que hi havia molt de marro. Potser el públic no va observar que quan feien els "solos" la resta del grup mirava cap a un punt imprecís i l'acabaven de tallar ràpid.

    ResponElimina
  24. Has desenvolupat una idea genial!

    ResponElimina
  25. Es sublim això de que quan un té èxit plegui. Deu ser alló de EXIT, que es veu en llocs de sortides massives de viatgers... anton.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.