dijous, 1 de març de 2012

Imaginació

Molts per aquí intentem escriure els nostres relats, ni que sigui a nivell de blog. Per mi tot va començar quan em van convèncer per participar a relats conjunts, fins llavors era molt conscient de la meva manca d'imaginació i així ho manifestava. Però tot va ser posar-m'hi i adonar-me que puc inventar personatges, escenes, situacions i jugar amb trames que em són alienes. Tot i així, penso que tendeixo a fer descripcions de la quotidianitat, a basar-me en fets reals com a partida per trenar una història. Puc inventar, però no crec que sigui imaginatiu. 

Naturalment, no sóc l'únic a qui li passa i, salvant les distàncies, crec que es pot fer extensible a molts dels escriptors que llegeixo. A partir d'aquí, pot ser qüestió de tenir-hi més o menys traça, però podem dir que tenen imaginació? Es posen realment en la pell de personatges que són totalment diferents a ells? O inventen situacions en les quals no han participat ni podran fer-ho mai? Em sembla que això és una cosa molt difícil de fer, la imaginació és un do i no tothom el té. I trobar una persona amb imaginació i que a més sàpiga escriure, és encara més complicat. Te n'adones quan ensopegues amb algú així. Ser original i diferent amb el que escrius no és tasca fàcil. Es pot ser un més i fer-ho bé. Però no només la canalla té dret a llegir coses imaginatives, penso que dono valor a qui em sap sorprendre i em fa pensar que mai de la vida se'm podrien acudir coses així.

28 comentaris:

  1. La modèstia és un excel·lent punt de partida. Escriure bé molt més que una pràctica, però la imaginació és negar-se obstinadament a pensar que ja tot està inventat ( o escrit)

    ResponElimina
  2. Sempre pensem que nosaltres no tenim les idees tant bones com els altres, però això crec que és inevitable.
    També he vist moltes vegades que una persona ha tingut dins un calaix, perquè ningú no la volia, una novel·la. I que amb el temps algú l'hi ha tret la pols i acaba sent un best seller.
    Tothom fa el que sap i el que li bé de gust. Amb això tenim la llibertat d'expressió.

    ResponElimina
  3. No sé si sabria definir el que a mi em motiva i em fa gaudir d'una novel·la, però sé que no és especialment la imaginació. No és que no m'agradi, però tampoc és el que valoro més.

    ResponElimina
  4. Crec que, quan algú vol començar a escriure, el primer que li recomanen és que ho faci sobre coses que coneix ;-))

    Jo sí que valoro molt la imaginació. M'agrada. Això no vol dir que no em puguin agradar llibres amb situacions reals, però puc gaudir molt amb històries de ciència ficció, em va agradar El nom del Vent, m'he llegit dues vegades tots els llibres de Harry Potter, m'agraden els relats de misteri amb solucions inesperades...

    I, ja que has parlat de Relats Conjunts, normalment, quan els llegeixo, valoro aquestes dues coses: que estigui ben escrit i que sigui imaginatiu, que em sorprengui. Sóc conscient que a vegades he deixat algun comentari tipus "M'ha encantat! Visca la imaginació!" ;-))

    ResponElimina
  5. Mmmm... pregunta malicios: has escrit això pensant en Patrick Rothfuss? Hehehe!

    Estic més o menys d'acord amb les teves reflexions. Jo crec que hi ha un trosset de l'autor en cada llibre. I jo no sé inventar.


    Assumpta! Jo també he llegit dues vegades tots els HP... bé, no exactament. Més de dues els tres primers. Només una el setè. ;)

    ResponElimina
  6. Sempre tenint en compte que és per un la imaginació, ficar-se en la pell d'una altra persona ja ho trobo molt imaginatiu. Imaginar-se com se sent, com actuarà, quin camí seguirà. Ho trobo molt difícil encertar-ho...

    ResponElimina
  7. Per escriure, tant sigui real com imaginari, es necessita certa valentia.
    Plasmar sobre el paper (pantalla :)) allò que sents d'una manera real o imaginària, no és fàcil. Tot i que el plaer de fer-ho compensa.

    ResponElimina
  8. Suposo que haurà de tot, però realment la imaginació depèn d'una musa molt capritxosa, de vegades et ve sovint a veure i de vegades no se n'enrecorda gens de tu.
    En fi, vaig a veure si aconsegueixo que el ficus deixi de devorar les ones de la wifi i la connexió es deixa de caure tan sovint. I si a sobre es dedica a menjar-se les del mòbil del veí i es calla una estona serà un superficus !

    ;)

    ResponElimina
  9. La imaginació es pot entrenar i la originalitat es troba en el punt de vista de cadascú. Per mi ni l'un ni l'altre són els trets més importants en un escriptor o una novel·la. Sense idees o sense un fons sòlid una novel·la no s'aguanta, per molt original o imaginativa que se'ns presenti.

    ResponElimina
  10. A vegades la imaginació està tant passada de voltes que és impossible escriure el resultat. Però, per què tot ha de ser excel·lent, molt bo, etc, etc... Crec que sovint es busquen camins únics que al final empobreixen.

    ResponElimina
  11. Penso que ha de ser difícil escriure coherentment sobre coses que estan tan allunyades de la realitat de l'autor que s'hagi de valer només de la imaginació. Però, com bé dius, és un art que s'ha de valorar. Encara que en un text literari la imaginació no ho sigui tot, sempre ajuda a donar-li aquell toc d'obra extraordinària quan s'acompanya d'una bona història.

    ResponElimina
  12. Xexu, jo com que no tinc imaginació, em limito a explicar allò que veig. És molt més fàcil... ;-)

    ResponElimina
  13. quan llegeixo valoro un punt de vista que em sorprèn, una manera de veure les coses que me les fa veure des d'un punt de vista en què no hi havia caigut, i també valoro i molt, quan l'escriptura em fa adonar de percepcions que tenia sense saber-ho, d'emocions que es transformen en paraules i me n'adono que existeixen..
    la imaginació m'agrada sobretot quan tracta d'allò qÜotidià, quan pot ser real..
    i tot allò que està ben escrit, és en certa manera original.

    ResponElimina
  14. Hi ha molts elements que juguen en la creació d'una novel·la, o si ja parlem de coses menys ambicioses, un dels nostres relats. No sempre és necessària la imaginació. A cadascú li agrada una cosa i per tant n'hi ha d'haver per a tots els gustos. És ben cert que tot és començar si alguna inquietud tens per dintre. I la musa també és important perquè a vegades no hi ha manera de que surti res i en canvi altres les idees i les paraules per enfilar aquestes idees flueixen amb una facilitat aclaparadora. I crec que també és important distingir el qui s'hi dedica professionalment que els qui ens hi dediquem com a hobby. A nosaltres que no ens hi va la pela, ens ha de preocupar el que ens faci gaudir i ja estar (amb un mínim de qualitat, és clar).

    ResponElimina
  15. potser algun dia us sorprenc participant amb un dels relats conjunts, de moment els temes no em motiven, o tan sols es una excusa...

    ResponElimina
  16. Tens molta raó, és força difícil posar-se a la pell de personatges totalment diferents de tu mateix.
    Hi he estat pensant i dos escriptors que ho fan força bé, per mi, són: Ken Follett a "Els pilars de la Terra" i "un món sense fi" i Patrick Rothfuss a "El nom del vent" i "El temor d'un home savi". En aquests llibres hi ha un bon grapat de personatges i estant tant bén retratats que te'ls creus totalment.

    ResponElimina
  17. La imaginació és un tresor! Setmana de poques paraules!!!

    ResponElimina
  18. Crec que això de ser imaginatiu o no és una dicotomia tramposa...tothom en tenim d'imaginació amb menor o major grau....al capdavall la capacitat d'imaginar la exercim a partir de les nostres vivències ...hi ha qui diu que sempre en el fons escrivim sobre allò que coneixem ...jo crec que és una interrelació constant entre el vivim i que somiem...

    ResponElimina
  19. Gràcies a tots els que heu comentat aquest post. Molts heu dit que la imaginació no és el que més valoreu d’un text, i potser tampoc és el que més valoro jo, però si descomptem que cal que hi hagi certa qualitat en l’escriptura i que la història se’t faci propera, a mi m’agrada que em sorprenguin i em capgirin el que penso, que sigui impossible seguir el raonament fins que t’hi trobes. Trobo que és difícil de fer i per això ho valoro.

    Rafel, més que modèstia, conèixer les pròpies limitacions. Bona reflexió la teva. De vegades ens sembla que hem d’imitar els que ho fan bé, i així generalment no anem enlloc. La gràcia és tenir un estil propi, i si tens alguna cosa especial, segur que te’n surts. Però creure en tu, apostar per la teva via, i a l’hora ser conscient de les limitacions és molt complicat.

    Sr. Gasull, deixar-se enlluernar per altres és molt fàcil, però de vegades tot és començar, oi? No sé si els imaginatius saben que ho són, però sé reconèixer quan llegeixo algú i no sabria imitar-lo per alguna cosa. Algú amb una imaginació desbordant està fora del meu abast. Respecte al que dius de llibres que surten de calaixos polsosos, podríem dir que les històries també tenen la seva època, no creus. Potser el món no està preparat per algunes coses que s’escriuen ara, però d’aquí un temps seran obres de renom. Això de la literatura és més complicat del que sembla.

    Carme, tampoc sabria dir-te si és el que més valoro, però sí que sé que li dono importància. Llegeixo prou per saber que no és un ingredient que abundi, així que quan hi és, el tinc en compte.

    Assumpta, és més fàcil escriure sobre coses que coneixes, sens dubte, i hi pots treballar més. Em sembla que coincideixo molt amb la teva opinió, també gaudeixo d’històries reals si estan ben escrites, potser això de vegades compta més, però una dosi d’imaginació i sobretot d’originalitat sempre la valoro. Cal ser diferent per ser especial. I el factor sorpresa és important, que passin coses que no t’esperes i no et pots ni imaginar per mi dóna un plus de qualitat. D’això en trobem entre la gent que fa relats conjunts, no tots, i no sempre, però de tant en tant en surt algun que és digne d’admiració.

    Yáiza, a mi se’m fa impossible pensar que algú pugui escriure qualsevol cosa i no deixar-hi part d’ell mateix, però segur que hi ha gent que ho sap fer. Jo no sabria, per més que barrini i emmascari una trama sempre hi haurà alguna cosa de mi. Però inventar també és una cosa que s’entrena. No, no pensava en Patrick Rothfuss, tot i que m’agrada molt, no sé fins a quin punt és original o imaginatiu perquè a diferència de vosaltres jo no he llegit Harry Potter, ni altres obres similars. Però m’agrada molt el seu estil narratiu, i això és un altre punt important perquè t’agradi una obra.

    Maria, potser serà que a mi no em costa posar-me a la pell d’un personatge si aquest té trets semblants a mi i crear-li una història inventada. Si es fa bé, té mèrit també, però jo parlo de la imaginació inventar una cosa que no existeix, de crear des de zero un escrit, sense basar-se en res que s’ha viscut. No sé, se’m fa molt complicat això, crec que s’ha de tenir alguna cosa més.

    Ona, benvinguda al Bona nit, gràcies per passar. En aquesta casa et pots trobar de les dues coses, escrits molts personals i també alguns relatets que miro que ho siguin el mínim possible. I és que tens raó, el plaer d’escriure compensa l’esforç que costa fer-ho.

    Carquinyol, ja veig que a tu les musses no t’abandonen. Però ja que hi són, els podries dir que t’ajudessin a vigilar el teu ficus, que em penso que en porta alguna de cap...

    ResponElimina
  20. Sílvia, es probable que es pugui entrenar, però com tantes altres coses, penso que depèn d’un talent natural, i que la gent que s’ha d’entrenar per tenir-ne no arriba als nivells que tenen aquest do. No és l’únic que valoro jo en un llibre, m’agrada que estigui ben escrit, per exemple, però tu cites les bones idees. No és ser original o imaginatiu tenir bones idees? També es pot tenir una idea menys lluïda i desenvolupar-la fantàsticament bé, però llavors també entrem en la discussió de què creiem que és una bona idea. Per mi una bona idea és una idea original, diferent. Si no ens posem d’acord en això, discutir el resultat final, que és el llibre, no ens servirà de massa.

    Jordi, trobo que buscar l’excel•lència no està malament, però també s’han de tenir certes aptituds per aconseguir-la. Esforçar-s’hi quan no es tenen les armes per fer-ho segurament fa que el text estigui massa recarregat, massa rebuscat, i això es nota, no fa l’obra millor.

    JJMiracle, una bona història i ben escrita ven per si sola. Però una bona història, ben original i imaginativa que a més està ben escrita té aquest punt extraordinari que dius. El tema de la coherència no l’acabo de portar bé, perquè què és coherent? Moltes coses de ciència ficció o de fantasia no ho són, però les deixem passar perquè són d’aquests gèneres. Per què una història més propera ha de tenir una coherència necessàriament i no s’hi poden barrejar elements irreals o fora de lloc? No veig on és el problema.

    Tirant, molt més fàcil sí que és, i penso que tots ho hem fet. Però tenint en compte les històries del tren que estàs escrivint darrerament, jo no diria que et falta imaginació...

    Lolita, penso en els teus posts i no em sorprèn que t’agradin les històries originals, tu saps dir algunes coses de la manera que ningú més sap. I de vegades el que es diu no és tan important com el com es diu, però si es tracta d’un llibre, és normal que esperem una bona història darrere de les floritures. Saber ser original amb allò quotidià és força difícil, més que fer-ho amb coses totalment inventades, perquè sembla que ja està tot dit. Per això, els que ho aconsegueixen, mereixen tot el nostre reconeixement.

    Laura T, potser la imaginació no és el tret més important que ha de tenir una narració, però jo el valoro força, perquè m’agraden les lectures que em sorprenen. Les idees van i venen, qualsevol de nosaltres en pot tenir alguna de bona, però després també cal saber escriure-la, perquè fer-ho bé és un art. Una cosa és la idea i l’altra com desenvolupar-la. I tant els que s’hi dediquen com qualsevol de nosaltres hem d’estar convençuts del que fem, perquè si no ens convenç a nosaltres com podrem convèncer a altra gent de que ens llegeixin?

    Pons, ja saps que és posar-te excuses, perquè allà no obliguen a cap tema, només ensenyen una imatge i el tema el tries tu. A veure quan t’animes i ens sorprens.

    Jomateixa, segurament hi haurà gent que no estarà d’acord amb tu. Bé, que aquests escriptors ho facin bé potser sí, però que siguin originals o imaginatius no ho sé. Ken Follett es copia a ell mateix un cop rere un altre, però a mi m’agrada com escriu. I Rothfuss m’agrada encara més, però els fans de la novel•la fantàstica et diran que no inventa res de nou i que no és tan original. La veritat és que m’és igual, per mi són uns puntals.

    Dafne, no cal dir massa si es té clar el que es pensa.

    Elfreelang, però això és el que jo deia que em veig capaç de fer. Basar-me en fets reals i després, si cal, capgirar la història com sigui perquè tingui una bona dosi d’imaginació. Però em penso que hi ha gent capaç de crear del no res. Evidentment, el món existeix i tenim molta informació a l’abast, però dins d’això, imaginar coses que els altres no poden veure està a l’abast de pocs. És com els futbolistes, alguns fan coses que els altres no poden fer, perquè tenen un do. Doncs hi ha gent capaç d’imaginar trames que altres no poden... o podem.

    ResponElimina
  21. Tenir imaginació no sé si un do, xò si una qualitat. Xò que l'has de fer servir, xq si no poden quedar xurros, ben xurros.

    I no només en el món dels llibres, hi ha moltes professions on la creativitat i la imaginació son importants com el cinema, l'arquitectura, la pintura,...

    Mmmm, em costa entendre això que dius que no tens imaginació. Com ho saps? Bé crees, inventes, generes,.... O serà que mai t'has inventat històries mirant pel microscopi? Que hi ha qui en té més, segur, diga-li al Tolkien! xò tots en tenim una mica. La gràcia, crec, està en saber trobar les eines per dur-la a terme i expressar-la.

    ResponElimina
  22. Hi he pensat moltes vegades, en això. I ho dic sincerament: sóc molt poc capaç d'escriure quelcom que tingui consistència literària. Malgrat intentar-ho m'adono que sempre caic en el forat d'algun tòpic, i que al capdavall més val deixar-ho estar. I ho provo i ho torno a provar. Però no hi ha manera. Això sí: el mèrit de l'esforç ningú ens el podrà negar.

    ResponElimina
  23. Amb o sense imaginació, més literari o menys, fantasia, realitat...és igual Xexu, Com va dir Miquel Martí Pol juga a perdre la por i escriu a qualsevo paret.....el bloc no deixa de ser una mena de paret púlbica. Perdre la por i escriure res més és un plaer, un vici.. que no perjudica. La imaginació, la originalitat...són criteris subjectius, el que pot ser molt original per tu, jo ho puc trobar ben absurd... i així anar fent. Feliç setmana!

    ResponElimina
  24. Tens tota la raó quan dius que posar-li imaginació a l'hora de fer un post és una tasca ben difícil. Jo també admiro i envejo sanament a la gent que d'un no res, crea una autèntica obra d'art escrivint i té la capacitat de sorprendre. Jo m'identifico una mica amb tu. Amb aquesta quotidianitat, en aquelles vivències que tens en el dia a dia. I mai m'he sentit imaginatiu. N'he tingut espurnes ben petites d'imaginació al llarg d'aquests anys, però han estat tan minses, que ja ni les recordo. Personalment penso que he perdut tota espurna possible, i és que, qui parla de la quotidianitat, hi ha coses que marquen massa.
    El secret, però, el teu éxit en aquest món, és que parles del teu dia a dia, de la teva realitat, de tu mateix encara que no et coneixem. I fas, sabent-ho o no, que el teu blog sigui imprescindible per a molt de nosaltres. I ho deixo aquí, que m'estic posant tendre... :P
    Una abraçada, company!

    ResponElimina
  25. Està clar que tothom té diferents nivells d'imaginació. D'escriptors de ciència ficció bons no n'hi ha tants. En són uns pocs els que tenen la capacitat d'imaginar-se móns totalment inventats i, d'això, crear-ne una bona història. De fet, però, no crec pas que sigui un punt negatiu no tenir aquesta capacitat. Es pot ser molt original retratant o explicant històries basades en la quotidianeïtat, en allò que ens envolta cada dia. És més, a la gent, tot sovint, també ens sorprèn com de coses ben habituals ens podem trobar textos, cancçons o obres meravelloses.

    ResponElimina
  26. rits, la imaginació i la creativitat són molt necessàries en molts camps, és clar, i jo no crec que en vagi sobrat. Sempre m’havia costat molt imaginar coses quan em posaven límits, allò típic de les redaccions de l’escola que no eren tema lliure. I si eren tema lliure potser encara pitjor! Vaig començar a inventar històries de les que estava orgullós amb els Relats Conjunts. És clar que hi ha gent amb menys imaginació, segur, però jo no puc dir que en tingui massa. Pel microscopi no s’inventen històries, només descrius el que veus. Encara que hi ha gent per tot, capaç de veure un relat fins i tot aquí.

    Jordi Dorca, sigues molt benvingut al Bona Nit. El primer de tot és que tinguem ganes de posar-nos-hi, que escrivim de gust. Després podem ser millors o pitjors narradors, i podem descriure més o menys la realitat, però el plaer d’escriure no ens l’han de treure. Especialment si només ho fem com a aficionats.

    Marta, tens raó, no hem de deixar d’escriure sigui quina sigui la nostra manera, ni tant sols si no som originals ni tenim grans idees. Encara tens més raó quan dius que tot plegat és molt subjectiu, per sort hi ha gustos per tot, i mai ens podrem posar d’acord amb que una cosa és bona o no ho és, només ho és o ho deixa de ser per nosaltres, cosa que no vol dir que per un altre sigui igual. Així que a escriure, i a gaudir de les lectures, siguin del caire que siguin.

    JoanFer, entre poc i massa. La imaginació també es pot entrenar. D’un 5 a un 10% dels posts d’aquest blog són relats inventats, en gran mesura gràcies a Relats Conjunts. De tots ells estic molt orgullós, alguns m’agraden més que altres, és clar, però tots els he fet jo. No són ni gaire imaginatius, ni massa originals, i potser algun d’ells està prou ben escrit. Sigui com vulgui, són meus. Com que no pretenc competir amb ningú, ja m’estan bé així, són els meus passets en el món de la literatura, que no arribaran enlloc, tret de saciar la meva gana escriptora. Més enllà d’això, ja saps el tipus de posts que faig, que em són més propis, però pel mateix motiu, no els trobo cap mèrit. El mèrit més gran és després el debat que es genera en els comentaris, és a dir, aportar una porta per on entra gent que sap el que diu. Ja saps que no valorem massa les coses que ens resulten senzilles de fer, en canvi, aquells a qui els costen, ens poden arribar a admirar (no m’agrada pensar en l’enveja) per una cosa que no ens suposa cap esforç. Mai no em creuré un imprescindible per ningú, com tampoc s’ho creuran aquells que jo mateix els puc dir que no em perdo mai i que els adoro. Pensaran que sóc boig, però no saben què signifiquen per mi, quines referències suposen. No m’agrada pensar en aquests termes quan l’objecte sóc jo. Si passa, molt bé, però prefereixo no pensar-hi. Si ho penso, em sento responsable de l’efecte que poden fer les meves paraules, i no ho vull.

    Porquet, en tot cas, si obres sobre coses quotidianes ens sorprenen, ha de ser perquè estan molt ben fetes, en l’estil que pertoqui, però molt ben expressades i que sàpiguen trobar les tecles necessàries. Però per exemple, escriure un llibre sobre el sentiment de ser pare potser no és res de nou. En canvi, fer una cançó en català, simpàtica i ben trobada que parli d’això, potser no és tan habitual. Això ho pot fer original. No sé, potser són dues coses diferents, però és cert que es pot sorprendre i molt escrivint una cosa molt bé, encara que ens resulti propera.

    ResponElimina
  27. Jo de gran, vull ser escriptora, però no tinc imaginació :(
    Però crec que si m'hi esforço puc tenir-ne :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.