dissabte, 31 de març de 2012

Grans inexperts

Els meus pares no són gaire grans però no solen moure's de casa. Fa 33 anys que no agafen un avió, i aquell va ser el seu únic viatge a l'estranger, si descomptem algunes escapades en cotxe per España i Andorra i voltants. Van anar a Londres. Des de llavors res, sobretot per temes econòmics. Per aquest motiu, el meu germà i jo, hem decidit enviar-los a Lisboa, per Reis d'aquest any els vam regalar el viatge que serà ara a l'abril.

Avui hem fet una sessió familiar d'aquelles que només es donen tres o quatre vegades l'any, perquè la veritat és que no ens veiem gens ni mica. De fet, sembla un miracle que mon germà i jo ens haguem posat d'acord per fer una cosa així. Calia posar-los al dia de com han de fer tot el recorregut, començant per arribar a l'aeroport des de casa i acabant per recomanar llocs per visitar a Lisboa fent servir google maps, que nosaltres ja hi hem estat (per separat, és clar). Hem acabat que jo els volia facilitar la vida tant com fos possible i el meu germà insistint amb que exagero parlant-los de tantes precaucions, i recomanant-los activitats més pròpies de la nostra edat, com anar caminant a tot arreu. No sé si jo exagero pensant que no sabran moure's estant tan fora del seu hàbitat, però que ell està a l'altre extrem també és cert. Ni en això ens posem d'acord!

He marxat desitjant-los sort, amb encara més dubtes dels que tenia en arribar. Espero que se'n surtin, probablement sí, ma mare sap espavilar-se. Però caldrà estar pendents del telèfon els dies que siguin fora. Els nens es fan grans, i els grans són ara els inexperts.

39 comentaris:

  1. Bonic regal conjunt pels teus pares!, tot i la poca -sembla- proximitat amb el teu germà. Ben segur que se'n sortiran i gaudiran de l'experiència..., aiiii el que són les tornes!, ara vosaltres estareu al cas quan siguin fóra. El curs de la vida que és inevitable...Saps?, nosaltres vam fer el mateix, ma germana i jo i els vam enviar a Paris i en van gaudir molt!.

    Bon cap de setmana, Xexu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n descuidava...t'entenc!!, també sóc molt patidora...:-S (defecte de fàbrica )

      Elimina
  2. XeXu, relaxa't! Pel que et conec, a través del que escrius, crec qie el teu germà té raó.

    Dit això, he de dir a jo també sóc molt patidor.

    ResponElimina
  3. Homeeeee! Dir que són "inexperts" és passar-se, no?? xDDD

    Mira, si han sabut criar a dos xiquets suficientment espavilats com per a que ara els hi puguin donar consells i instruccions... no tindran cap mena de problema! Se'n poden sentir orgullosos. ;)

    ResponElimina
  4. Per poca experiència que tinguin viatjant, segur que s'espavilen, que per poc que t'ho sembli, fa molts anys que corren pel món i també tenen la seva experiència en això! No siguis un fill patidor, que segur que s'ho passen d'allò més bé. Això sí, quin tros de regal, eh!

    ResponElimina
  5. segur que se'n surten molt bé, et pots trobar amb alguna consulta telefònica, però no té perquè passar res. En el que més ens hem de fixar en aquests casos i si ells realment se'n veuen en cor d'anar sols pel mon.

    ResponElimina
  6. Hahahaha, XEXU, que exagerat!! No tinc ni idea de l'edat dels teus pares, però imagino que no passen dels 80, oi? Asseguraria que no deuen ni arribar als 70 :-)

    Doncs si no tenen especials problemes tipus artritis o artrosis, deixa'ls que vagin caminant a llocs, que és molt maco "patejar-se" les ciutats quan vas a fer el turista... Evidentment, que ho facin en etapes no massa llargues, no cal recórrer tota la ciutat a peu en un sol dia, però que caminin que és molt sa!

    Jo vaig recórrer moltes cosetes d'Edimburg a peu i amb un menisc mig trencat... clar que jo tenia 38 anys, però ja estava artrítica :-P

    Per cert, magnífic regal, deuen estar molt contents!! :-))

    ResponElimina
  7. Una ciutat molt bonica, Lisboa, però tampoc és molt convenient anar a peu a tot arreu, que hi ha molta pujada!

    ResponElimina
  8. M'agrada la teva frase final. S'ha girat la truita!! Allò desconegut sempre fa por (jo cada cop que he de marxar de vacances tinc una por horrible!!) però després segur que tot va bé i ho gaudeixen com mai!

    Quin goig que et ragalin un viatge!!

    ResponElimina
  9. Quin detall més bonic. Segur que s'ensurten.

    ResponElimina
  10. :)

    has tret la vena paternal amb els teus pares. Te'n adones?

    Els meus gats també són la nit i el dia. No sé imaginar-los l'un sense l'altre, fent-se costat. Segurament passarà. Ells viuran les seves vides. Si volen o poden més a prop i si no, més distants. No saps com de difícil és provar de donar-los eines perquè siguin independents.

    Ara que fas de pare amb els teus pares... podries imaginar (podríeu imaginar tu i el teu germà) dedicar-los emocions personalitzades? (a cada un d'ells per separat, vull dir)

    Això seria el que en diuen "rizar el rizo": que els germans us poséssiu d'acord i, que féssiu de pare i de mare amb cada un d'ells i amb tots dos alhora.

    Que no sigui per no donar idees...

    :)

    *M'ha semblat un post (i el gest) impressionant.

    Bona nit.

    ResponElimina
  11. Em sembla que tots ens hi anem trobant, en això de fer de pares dels nostres pares, com ells ho han fet amb els seus... (la meva germana fins i tot va fer de "mare" de la meva àvia, durant uns quants anys). Segur que els va molt bé, aquest viatge, no hem estat mai a Lisboa però em sembla que és una ciutat amb molt encant, no?

    ResponElimina
  12. Jo he tingut la mateixa sensació amb els meus pares... Ells han viatjat molt, però sempre en grup i viatges organitzats. Moure's per lliure és una cosa que tu i jo tenim molt per mà, però ells? T'he de dir que a mi m'han sorprès més d'una vegada.

    ResponElimina
  13. Carai carai, quin regal! M'ha agradat la frase d'en Gatot... "fer pares dels propis pares"! Jo la veritat és que fa un parell d'anys vaig tenir una mena de revelació: la mare s'havia fet gran. Segur que és més jove que els teus pares, però ho dic en el sentit que és una persona a qui veig cada dia, i de la qual no n'havia notat la progressió, era com si al meu cap hi tingués una imatge antiga d'ella, que se'm projectés davant cada cop que la veia. De sobte, però, la vaig veure com des d'una altra perspectiva, i va envellir de cop, als meus ulls. Físicament i de capacitats: la vista, moure's per l'entorn, enfilar-se als llocs... I de vegades tinc una mica aquesta preocupació que tu tens perquè se'n surtin, no sé, m'hi has fet pensar!

    ResponElimina
  14. fa de mal dir, no coneixent-los en persona, però em sembla que et sorprendran. Per més que siguin casolans, que no hagin viatjat gaire en els últims moltíssims anys... segur que fan més i us necessiten menys del que sospites (bé, segur segur no, però molt probablement ;)

    ResponElimina
  15. Estic d'acord amb la majoria dels altres comentaristes, estic segur que els teus pares se'n sortiran perfectament. Des del moment que han acceptat el regal és que se'n veuen ben capaços, no?

    ResponElimina
  16. Per sort, els meus pares mai es faran vells ni perdran capacitats...

    ResponElimina
  17. Ai, l'edat. L'edat i que els temps que ells van viure de joves no són ni de bon tros els temps que hem viscut nosaltres de joves. No han tingut ni els mateixos mitjans ni les mateixes facilitats. En definitiva, no s'assemblen a res els seus temps als nostres.

    Espero que els vagi genial i ja ens informaràs. Tu... o el teu germà!

    ResponElimina
  18. Ens tornem joves i infants, segur que sí. Però això té també la seva part positiva. Que els vagi molt bé l'escorcoll de Lusitània. Que el bagatge ja el tenen, segur que sí.

    ResponElimina
  19. T'entenc perfectament. Jo he agafat el rol de protectora amb els pares i em sembla que sóc més exagerada amb ells del que van ser ells amb mi (no hi puc fer més). Ep, si fa 30 anys que no agafen un avió "fliparan" de valent; no és que ara et tractin a patades, però les hosteses de fa un quart de segle no eren el que són ara.

    ResponElimina
  20. Arriba un moment en la vida en que els fills comencem a patir una mica pels pares...és com jugar amb el rol canviat....segur que s'espavilaran! ja veuràs com sí...

    ResponElimina
  21. Com m'hss fet rememorar moments molt semblants als que relates i que he viscut en primera persona! L'un és el de no posar-me d'acord amb el meu germà en gairebé res. L'altre en intentar passejar als pares "inexperts". Se'n sortiran, ja ho veuràs. Potser no ho aprofiten com nosaltres. Jo ho patejo tot i miro fins i tot sota les pedres, però a ells els hi falten moltes hores de vol en això de bellugar-se en una ciutat aliena. De totes maneres al seu ritme ja faran el que podran. Com diu en McAbeu si ho han acceptat és que se'n veuen capaços. Els meus fa un parell d'anys que ja ens van dir que no volien més viatges. I ara ja els hi respectem. Quan pensem que encara tenen corda els hi volem fer aprofitar el món, volem que disfrutin el que no han pogut en altres moments. A vegades els hi fem un regal dels quins ens agradaria a nosaltres... Però tot s'acaba i quan ja no toca, si tu no no veus, ells ja t'ho fan veure. No pateixis que són grandets i s'ho passaran bé i vindran encantats i havent menjat el millor bacallà del món.

    ResponElimina
  22. Que bé que t'aniria en aquest cas un smartphone per saber a on estan !!

    ResponElimina
  23. És com ha de ser.
    Però et diré una cosa, amb els meus pares va passar semblant, i ma mare que amb això també és més eixerida, vam veure que quan estan sols saben espavilar-se més del que ens pensem.
    Estigues tranquil, ja veuras com tot anirà bé i els encantarà!
    Bons dies!

    ResponElimina
  24. Tot serà que els agradi i ja no pararan quiets a casa....En això del viatjar, només cal començar i descobrir-ho i ja quedes enganxat per sempre!!...
    A veure com els hi va??...Per descomptat el regal que els heu fet és molt maco!!

    ResponElimina
  25. No pateixis, ells s'ho passaran bé i vosaltres riureu de les seves aventures.

    ResponElimina
  26. Sempre patim més del que cal, però això demostra que ens importen.

    ResponElimina
  27. Ja veig que la majoria penseu que sóc un patidor i que em preocupo massa per com els anirà. Doncs si després tenen algun problema us ho retrauré! No, és broma, és clar. Espero que de problema no n’hi hagi cap, que tot els surti rodó, i sobretot que gaudeixin molt d’una experiència a la que, malauradament, no s’han pogut acostumar. Ni que sigui una mica tard, que vegin món. Gràcies a tots pels comentaris.

    Audrey, és tot curiós, quantes vegades ha estat al revés, que ells ens financen un viatge, que ens venen a buscar a l’aeroport i que ens diuen ‘envia’m un missatge quan hagis arribat!’. I ara serà just al contrari, ens enviaran un missatge quan siguin a lloc, perquè estiguem tranquils. D’alguna manera, és tornar-los una infinitèssima part del que han fet per nosaltres. No som gens familiars, però quan pots fer-ho, detalls així valen la pena. Ah, i jo no sé si sóc patidor de mena, però vaig trobant proves de que sí, així que ja veus.

    Jpmerch, creus que el meu germà té raó? Que no els fa ni el check in on line, i que els diu que caminin per tot Lisboa? Potser sí, però a mi em sembla que no estan acostumats a massa gresca i que fa massa que no viatgen com per no donar-los un cop de mà en tot el que puguem.

    Alepsi, tant de bo et pogués dir que tens raó, però els seus fills ja fa temps que s’espavilen sols, és clar que ens van criar, però aquestes coses que ara els expliquem les hem après sols, com qualsevol jove i no tan jove que ha viscut l’era de poder viatjar gràcies a les low cost. Ells són inexperts perquè només han fet un viatge relativament llarg en avió i a llocs on no es parla cap idioma que coneguin. D’experiència no en tenen, però confiem que tinguin empenta i ganes de passar-ho bé allà a Lisboa, que és el primer pas per garantir l’èxit.

    Yáiza, confio sobretot en ma mare que és la que més empenta té dels dos i la que hi posarà més de la seva part per gaudir de l’experiència. Dels dos, penso que és qui més ganes hagués tingut de voltar món si hagués tingut diners per fer-ho, a mon pare molts cops li fa mandra sortir de casa! A veure si no fan res que m’hagi de fer patir, a veure si els hauré d’anar a buscar!

    Sr. Gasull, tindrem el telèfon a punt, però segur que un cop allà posen els cinc sentits a gaudir de l’experiència, que normalment no s’ho poden permetre, i ara que tenen vol i allotjament pagat, podran fer turisme gastronòmic tant com vulguin i voltar per Lisboa, que és un lloc bonic per veure si tens pocs dies.

    Assumpta, no no, els meus pares no són tan grans, però l’edat no perdona, i com que no es mouen gaire, es cansaran molt a poc que voltin, d’això n’estic segur. Una altra cosa és que estaran cansats, però contents, això segur. Ma mare sempre es queixa de mal per tot arreu, ja no és la que era, sempre ha estat un belluguet. I mon pare encara està més gueto, pobre. Però això és perquè no es mouen, ja et dic. El cos també s’entrena si li vas fotent canya.
    Quan estàs tocat físicament, les facultats no són plenes, però mai de la vida és el mateix tenir 38 anys que passar dels 60. Jo ara, amb 34, em veig amb cor de seguir el ritme de quan era molt més jove, i viatjar dormint en llocs poc confortables i no parar en tot el dia. Ja t’ho explicaré d’aquí 10 anys, o d’aquí a 20. Em sembla que no serà el mateix.
    Els ha costat una mica fer-se a la idea, però un cop s’ho han cregut, estan molt il•lusionats.

    Maurici, mon germà insistia amb que ell va pujar al castell a peu, i ho trobo molt bé, que encara ha de fer 30 anys el nen! No pretendrà que els pares pugin fins allà, si jo crec que pujant fins la catedral ja patirien una aturada cardíaca!

    Alba, sembla que tot es tomba amb el temps, abans cuidaven ells de nosaltres, i en algunes coses ara serem nosaltres qui n’haurem de tenir cura. És clar, que et regalin un viatge és fantàstic. Però no es pot fer cada dia!!

    Maria, probablement és un excés de patiment, però és gent que no surt mai de casa, jo què sé!

    ResponElimina
  28. Gatot, no vaig tan enllà com dius. No em sento fent de pare de ningú, simplement aconsellant i posant les coses fàcils a algú que no té l’experiència de viatjar i que porta molt temps sense moure’s massa lluny, segur que les coses han canviat molt en 33 anys. Actualment no només els joves, sinó tot aquell que ha sabut aprofitar l’onada low cost té més o menys experiència en els aeroports, en com moure’s. Però els meus pares tot això no ho han viscut, que se’n poden sortir, n’estic segur, però posar-los ho ben fàcil no veig que estigui malament. El que dius amb el meu germà... és poc menys que impossible. Nosaltres sí que som independents, no sabem res de la vida de l’altre. Va ser una bona idea i vam repartir esforços, sobretot econòmics. A banda d’això, poca cosa més. La gent no ho entén massa, però per mi ser germà no implica cap mena d’interès, tenim els mateixos gens i prou, què tindrà a veure això? Si ens posem d’acord per fer-los regals ja és alguna cosa. És més del que sol passar, a banda d’això, ens veiem pràcticament només per nadal i para de comptar. No crec que cap dels dos ens trobem a faltar, francament. Celebro que el post t’hagi agradat.

    Gemma Sara, mica en mica ho anirem fent més, suposo. Ara per ara era només ensenyar i aconsellar sobre un tema que els dos germans tenim molt per la mà, de manera independent. Espero que ens escoltessin, ara ja és cosa seva que se’n surtin. Lisboa és una bonica ciutat per visitar si tens poc temps. Amb dos o tres dies pots tenir-la vista perfectament, i segur que et deixa bon gust de boca. Que no hi havies d’anar aviat, tu?

    Txari, home, no comparis. Bé, la sensació la pots haver tingut, però el que han viatjat els teus pares ja és prou bagatge, saben el que s’ha de fer, ho tenen per la mà. Els meus no s’han mogut de casa en més de 30 anys, penso que la meva preocupació està justificada, però també crec que se’n sortiran la mar de bé, hauria de ser així.

    Laia, també he tingut aquesta sensació que dius, per mil motius, hi ha moments que ens adonem que els nostres pares es fan grans. Són una presència que està allà, sempre per sobre nostre, que han de ser totipotents. Però llavors t’adones que tu fas més coses, tens més empenta, fins i tot que cobres més diners que ells (sembla una ximpleria, però pensa-hi), i llavors t’adones que s’ha girat la truita, que tu ets el gran i que ells cada cop són més nens petits. Només en el sentit de que cal tenir-ne cura, o caldrà, i que cada cop podran fer menys coses pel seu compte, i els perills augmenten. Segur que els meus pares són més grans que ta mare, però la sensació aquesta ens l’anem trobant molts cops a la vida, no m’estranya que hi pensis.

    Ferran, és probable que passi això que dius, segur que troben la manera d’espavilar-se, però per exemple jo insistia que anessin amb temps a l’aeroport, i mon germà els comentava que hi anéssim en el temps que ens cal a ell o a mi. T’asseguro que més d’un cop m’he plantat a un aeroport quan ja embarcava el meu vol, cadascú es coneix, però no facis que una parella gran vagi amb aquestes presses quan ha de pensar cada pas a seguir, no coneix el medi i a més té una mobilitat molt més reduïda. És això paranoia meva o més val que s’ho prenguin amb calma?

    McAbeu, jo també penso que se n’acabaran sortint, és, en gran part, posar-hi ganes, oi? Ara, si a tu et fessin un regal així, podries refusar-lo emparant-te amb que no t’hi veus amb cor? Tampoc els estem regalant que es tirin en paracaigudes o alguna cosa així.

    Pons, això està claríssim, són de la teva família, d’algun lloc has hagut de sortir tu, com podrien perdre facultats?

    ResponElimina
  29. Sr. Banyeres, espero que el meu germà no t’informi de res, millor per tots. Tens raó en part. La seva joventut no ha estat la nostra, però també hi ha un tema d’adaptació i de capacitat. Podríem dir que quan tens capacitat (econòmica), pots tenir adaptació a les noves situacions, però com que els meus pares no han tingut mai diners per fer-ho, doncs han passat de certes coses. Estic segur que altra gent de l’edat d’ells han sabut aprofitar tot això que hem tingut a l’abast els joves d’avui, i n’han gaudit tant com han pogut. A veure si ara podem fer que els meus pares recuperin una mica el temps perdut.

    Jordi Dorca, de bagatge en tenen molt poc pel que fa a viatjar, però els anys et donen experiència per afrontar moltes situacions, i amb això compto perquè se’n surtin molt bé en aquesta aventura que per ells és força nova.

    MontseLladó, a veure si serà que nosaltres hem de ser més patidors amb ells del que ells ho van ser amb nosaltres! La veritat, no ho descarto. Suposo que arriba un moment, i sobretot davant de certes situacions, que els comencem a veure indefensos, patir és el mínim. Jo no vaig conèixer cap hostessa de vol fa un quart de segle, però les d’ara tampoc no m’han tractat mai malament, que jo sàpiga!

    Elfreelang, totalment canviat, els fill aconsellant els pares. Deu ser que és llei de vida... encara que sigui al revés del que seria esperable. Espero que sí que se’n surtin.

    Laura T, una cosa és segura, ma mare va boja per menjar bacallà! Em deia aquest dia que els portuguesos i els catalans són els majors consumidors de bacallà que hi ha, la dona s’ha informat i tot. Segur que en gaudiran, però d’alguna manera penso això que has dit, de vegades s’ha de tenir en compte a qui es fa el regal, i que a nosaltres ens encantés no vol dir que agradi a tothom, encara que pugui semblar una bogeria que algú es resisteixi a viatjar. Ho han acceptat, i segur que els fa molta il•lusió. Per motius diversos, però sobretot econòmics, no han pogut viatjar gens i és aquella espineta que tenen clavada, però a força d’anys te’n vas oblidant i assumint que ja no ho faràs, o que molt difícilment ho podràs fer. Ara els hem donat una oportunitat, dependrà d’això que se’ls desperti el cuquet de tornar-hi, i si és així, els fills sempre hi podem col•laborar, tot i que no sempre podrem finançar, que tampoc no estem muntats al dòlar!

    Carquinyol, no posaria mai un localitzador per controlar ningú des del mòbil, ni que siguin els meus pares. Ah, i si hagués de tenir un smartphone modern (que en tinc un però antic), no seria amb una poma, si ho puc evitar.

    Agnès, si nosaltres ens vam saber espavilar els primers cops, res no ens ha de fer pensar que ells no ho han de fer també. Potser no tenen massa experiència a viatjar, però sí a espavilar-se a la vida, i prova d’això és que nosaltres estem aquí. Això no vol dir que no se’ls hagi de facilitar les coses, si és possible, per què no?

    Montse, si s’enganxen a viatjar tindran un problema, que l’economia no dóna per més! Jo penso que els hagués agradat, però no han pogut mai perquè a casa sempre hem estat pobres, ves. Potser s’ho haguessin pogut plantejar els darrers anys, però després l’un per l’altre, i al final no s’ho prenen seriosament. Ara, si t’ho trobes com a regal, cal aprofitar-ho! Espero que ho facin.

    Montse fons d’armari, segur que s’ho passen bé, i més segur encara que aquest viatge generarà una quantitat d’anècdotes que seran per riure. Qui sap, potser n’hi ha alguna de tan bona que l’acabo explicant aquí!

    Jomateixa, home, no voldria que els meus pares es perdessin pel món per culpa d’un regal meu! Se’ls haurà de controlar una mica, però segur que se’n surten bé.

    ResponElimina
  30. Ai, mare meva, que tendre!! ;-)) "home, no voldria que els meus pares es perdessin pel món per culpa d’un regal meu!" :-))

    Et dono tota la raó en el tema de l'aeroport... que hi vagin amb temps, potser es trobaran que han de preguntar alguna cosa, el que sigui i val més la pena estar tranquils. Ara bé, un cop siguin a lloc, jo estic segura que, gaudint com gaudiran (perquè no tinc cap dubte que s'ho passaran genial), els dolors i molèsties físiques seran més petits (t'ho dic de veritat, ho sé per experiència), un es cansa menys :-))

    ResponElimina
  31. Segur que els anirà molt bé. Entenc perfectament el que dius, és inevitable sentir-ho. I és una mica dur quan veus quan els pares es fan grans i has d'estar allà. Això si, ells tb agraeixen saber que estaràs quan et necessitin i gestos com el teu els ho recorda.

    Els meus marxen pel pont de maig a Almería, al torneig d'Espanya de ping-pong de veterans. Van tots els amigatxos i per tant no tocaria patir, xò com la mare no pot anar amb cotxe tants km, ells van amb avió. Crec que em tocarà tb fer-los una classe com la teva. Sincerament, no els veig per la T1 (se m'escapa el riure i alhora em preocupa).

    ResponElimina
  32. Ai, aquests fills patidors. Suposo que els heu explicat que si alguna cosa cosa és complicada i es fa costa amunt que facin les pujades en tramvia.

    ResponElimina
  33. Ells estan il·lusionats per anar de viatge? estan contents d'aquest regal? segur que sí! a més si han fet la feina de pujar al fills, la resta tot és més fàcil. És un país molt semblant al nostre, transports...menjar..llengua...no van pas a un país per civilitzar. Xexu segur que s'ho passaran d'allò més bé!. Pensar també que les coses que tu faràs en cinc minuts, la logística seva pot ser és una mica més llarga....però preguntant s'arriba a Roma. Xexu segur que s'ho passaran bé! molt bé! per cert.....són llaminers?...ja que Lisboa és una ciutat farcida de pastisseries plenes dolços!!!!!i segur que el seu viatge serà molt dolç. El temps perdut no es recupera, tan sols es tracta de disfrutar ara el que tens al davant! El món es queda petit! davant d'uns pares grans!!! en tots els sentits! Serà un èxit!!!!

    ResponElimina
  34. No et preocupis que segur que se'n surten. Encara que no hagin viatjat gaire és quan ens enfrontem a noves situacions que n'aprenem i creixem. A part, com a parella segur que el viatge se'ls posarà molt bé. Una abraçada.

    ResponElimina
  35. ...Sempre passa... i arriba el dia que els pares aixequen el vol!! Marxen de casa... Ja veuràs, segur que els anirà perfecte, tant que hi trobaran gust! Ja et veig els propers reis regalant maletes i accesoris varis... Avui els avis se'ns tornen viatgers i no hi ha qui els pari!!! Sort!

    ResponElimina
  36. XeXu, saps, heu tingut la sort de poder fer un regal d'aquest tipus als vostres pares. Segur que sabran sortir-se´n, només cal trobar-se "in situ", i anar fent.
    Quan et llegia, pensava, com m'hauria agradat poder fer-los un regal així als meus; el meu pare se´n va anar massa d'hora, i ni tan sols havia pogut fer un viatge en avió. Sempre deia quan "em jubili", i no hi va ser a temps.
    Així, que segur que són inexperts, però més destres del què et penses, i cal aprofitar tot el que la vida ens ofereix!!!
    Bon voyage, pares d'en XeXu!!!!

    ResponElimina
  37. Quin regal més xulo, a veure si després d'aquest viatge agafen carrerilla i s'airegen més sovint. Sortir de casa i veure altres panoràmiques dóna moltíssima salut.

    Bon viatge!

    ResponElimina
  38. Assumpta, home, això de l’aeroport jo ho veig vital. Jo sempre arribo tard i amb el temps més que just, o almenys més d’un cop ho he fet, però quan ho tens per la mà pots jugar una mica. Quan no saps ni el que has de fer més val que vagis amb temps, si no és que t’agrada patir crisis nervioses pensant que perdràs el vol. Un cop allà espero que ho passin molt bé i s’oblidin de les cabòries, encara que vagin lents i que tot els costi més, però allà és tota una altra cosa.

    rits, em sembla que has entès a la perfecció la sensació que tinc. Els meus pares perduts al mig de l’aeroport, si és que ni això m’imagino! Un cop a lloc ja depèn de les ganes que tinguin de voltar, però les coses que han de fer per força són les que em preocupen i vull que els surtin bé, fora maldecaps i només a pensar en gaudir de la ciutat. Vols que et passi els apunts per fer-los la classe de com viatjar sols? Hehehe, primer t’hauré de dir si ha funcionat, perquè si no millor que utilitzis una altra tàctica!

    Rafel, a Lisboa sí, el tramvia és una bona solució. Però a l’aeroport no crec que els serveixi per saber on facturar i com trobar la porta d’embarcament!

    Marta, pujar els fills ho han fet, però si ho han fet bé està per veure encara! Un dels motius d’enviar-los a Lisboa, a banda de que és una bonica ciutat per visitar, és que no els ha de suposar excessius problemes addicionals, com ara l’idioma o la divisa. Prou que ho sé que és una ciutat llaminera, i a mon pare no li convé massa, que és, naturalment, al que més li agraden els dolços dels dos. Però algun hauran de tastar, els vam recomanar anar a Belem, no et dic més. Està clar que han de prendre el seu temps en fer coses que nosaltres fem molt més ràpid, però espero que ells mateixos sàpiguen adequar-se els temps.

    Barce, ja veurem com tornen, potser fins el gorro l’un de l’altre! Tinc la impressió que viatjar amb mon pare ha de ser una murga. Ara, segur que trobaran la seva manera de fer les coses i com a experiència estarà bé. Ja s’ho mereixen.

    Thera, si tinguessin diners no dubto que els agradaria viatjar i que costaria atrapar-los, però malauradament si ni s’ho han plantejat tot aquest temps és perquè no hi ha hagut manera d’estalviar, o sempre hi ha hagut coses més importants en les que invertir els diners. Veurem si els queden ganes de repetir, potser després tindrem un problema!

    Dafne, com ja he comentat per aquí, experiència a viatjar no en tenen, però tenen tota una vida de bagatge, de saber sortir de totes les situacions que se’ls han plantejat, i aquesta no serà menys, segur. Impressiona una mica, potser més a mi que a ells, pensar que s’han d’enfrontar a coses que es fan grosses per persones grans, però al final segur que ens sorprenen. Encara en podré aprendre coses de la seva experiència. Llàstima això del teu pare, la vida té aquests revessos tan injustos, no sempre ens dóna temps per fer el que volem. Per això cal aprofitar, en la mesura que es pot.

    Gemma, no dubto que potser voldran fer-ho, però els impedirà el de sempre, el que no els ha permès plantejar-se fer escapades al llarg de tots aquests anys: l’economia. Sí, és cert, viatjar enriqueix molt.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.