dijous, 8 de març de 2012

Campanes

Un altre conegut que es casa, i en la breu conversa que vam mantenir no va faltar la típica pregunta de si ho farà per l'església, a la qual va respondre esbatanant els ulls i fent que no amb els llavis ben premuts. Hi penso i entre els meus coetanis coneguts no hi ha massa tirada a trepitjar esglésies ni per a això (tret de quan anem de viatge, és clar!). Furgant en la memòria em va venir una anècdota relacionada amb una església... i amb altres coses.

Quan era jovenet he de reconèixer que podia resultar odiós. No sempre, generalment era bon nano i respectuós, a excepció de la colla castellera del poble, on vaig tenir una temporada d'aquelles de fums pujats, era cregut i irreverent, una mica milhomes. Era el que els mestres anomenarien un líder negatiu. Només em passava allà que assumia aquest rol, però no n'estic gens orgullós. Un dia havíem d'actuar en una plaça on hi havia una església, no recordo el poble que era. Ens tocava començar, però no ho podíem fer fins que les campanes callessin, no sé a què tocaven exactament, però portaven una llarga estona i no semblava que haguessin de parar. Tots n'estàvem cansats, però amb un dels meus rampells em vaig dirigir cap a l'interior de l'església entre advertències de que no fes cap animalada. I llavors les campanes van parar. Acte seguit, i sota les mirades de molts, vaig sortir per la porta de l'església amb posat de 'feina feta'. Suposo que ningú va voler imaginar què podia haver fet.

En realitat no vaig fer res, va ser una casualitat com una altra. Allà dins no sabia ni què fer ni on anar, no vaig veure a ningú, però les campanades van aturar-se i vaig sortir fora, això va ser tot. Però amb la fama que ja havia cultivat, no m'estranya que els meus companys de colla pensessin el pitjor. Allò em va valer unes quantes bromes en les que jo quedava molt ben parat. El que s'ha de fer per guanyar-se el respecte...

37 comentaris:

  1. Aquestes casualitats són molt divertides... de fet tothom s'imagina el que vol i ningú té ganes de saber la veritat del que ha passat.

    Una anècdota molt divertida... milhomes!

    ResponElimina
  2. Quin morro, tu! M'has fet pensar en el Kvothe aprofitant les circumstàncies per donar-se-les d'heroi i crear-se fama. Ai, el Kvothe, com l'enyoro... m'estic resistint de començar el segon perquè estic amb exàmens, que sinó...
    Per cert, mai hauria dit de tu que tinguessis un passat tan "gallet". Ets una sorpresa rere una altra!

    ResponElimina
  3. tothom té dret a tenir el seu minut de glòria i de fet no es va dir cap mentida....amb amagar la veritat n'hi va haver prou.

    ResponElimina
  4. Líder negatiu que fa callar campanes, ... carai, com per no tenir-te en compte. Molt bona anèctdota! segur que més d'un s'en recorda.

    Una cosa, xq la gent no vol entrar a les esglèsies d'aquí xò quan va de viatge en fa un màster? no ho entenc. Quan vaig de viatge n'entro a un parell o a aquelles que resulten diferents, xò reconec que no és algo que em xifli de les ciutats (i carai, jo tindria excusa, no?) Per sort, normalment amb qui viatjo els continua tenint al·lèrgia sigui on sigui, i s'alegren xq a mi no em faci res no anar a totes les esglèsies de les guies.

    I una darrera cosa.... què et passa amb els 80? UB40, la frontera... buf,... això és de l'adolescència!!! ais...

    ResponElimina
  5. jo era el que tocava les campanes, m'en deus una!

    ResponElimina
  6. Osti XeXu, porto 21 anys de docència, i et puc assegurar que no havia sentit mai això de "líder negatiu"; jo en dic "cabronets" "tocacollons" "xulillus" "vacil·lons", però a partir d'ara m'has donat una nova condecoració per a dos personatges que aquest curs, els podré fer una banda amb aquest reconeixement.
    I realment, ets fort, voler fer callar les campanes, si s'ha de ser "xulo". El dia del judici final, t'ho retreuran, jajajajajaja!!!! I llavors què????
    Bé, suposo que tu aniràs directe a l'infern!!!! jajajajaja (ho dic de broma, o no!!!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Dafne, també hi ha líders negatius, afortunadament pocs. El que sí hi ha , són tocacampanes.

      Elimina
  7. Jo sí que em vaig casar per l'Església :-)

    Tan maco que és sentir repicar campanes. A mi em dóna pau. M'agrada molt recordar quan era petita, al poble de l'avi... silenci, ocells, calma... i les campanes de l'església... :-))

    Però bé, ja has vist que qui tocava era en PONS!! Ja li pots agrair, que gràcies a ell es va augmentar la gran "Llegenda XEXU" (més o menys com en Kvothe que diu la YÁIZA) :-DD

    ResponElimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Bona, no afegeixo res més. Bé, jo visc davant de l'església ;)

    ResponElimina
  10. He he, molt bona. I molt bé també que reconeguis els teus pecats del passat! Els "líders negatius" me'ls imaginava més aviat vestits de cuir i sobre una moto, però la versió castellera més nostrada m'ha agradat també.

    ResponElimina
  11. Molt bona. Jo hem vaig casar per l'església tot i no creue, per no tenir problemes amb la família política. Em vaig quedar tranquil quan el sacerdot em va demanar diners per les despeses del servei: Només estava contractant un servei!

    Tanmateix m'agraden les campanades. M'agrada que toquin les hores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I et creus que si t'haguessis casat pel civil no hauries pagat res? De veritat que jo al·lucino. La mateixa cosa la fa un Ajuntament i la gent diu amén com si res, però ho fa l'Església i és motiu de crítica...

      Copio de la web d'un Ajuntament:

      "Les taxes per celebrar casaments civils a l'Ajuntament XXX són aprovades al Ple Municipal i inclouen les despeses de personal i d'utilització dels equipaments municipals durant la cerimònia.
      Qualsevol modificació d'horari i/o temps de durada de la cerimònia, s'aplicarà l'import corresponent a la despesa extraordinària del personal.
      "

      Estigues tranquil, home, pensa que el que vas pagar potser va anar destinat al servei de Càritas, així que encara vas fer una bona obra.

      Elimina
    2. No Assumpta, no m'has entès. Veig bé que ho cobrin com un servei. De fet per a mi ho redueix tot a això. El que no hagués considerat just és que a mi no m'hagués cobrat. El que em va sorprendre són les formes de demanar-ho i l'expressivitat no verbal. I ho sento però, hauria d'estar molt equivocat, però aquella persona en concret dubto molt que ho enviés a Caritas. Tant de bo estigui equivocat!. Ja pago cada any per ajudar a una ONG però en cap cas en quedo tranquil. Només és un pegat en aquests societat.

      Elimina
    3. Home, pobre mossèn, dóna-li el benefici del dubte, potser sí que ho va donar a Càritas ;-)) (De fet, totes les Parròquies col·laboren amb Càritas, per això tu pots "imaginar" tranquil·lament que els diners teus són els que van anar destinats a aquest servei) ;-))

      En quant a la paraula "servei"... Potser és aquesta la que et va resultar "xocant". No és que ho cobrin "com" un servei, és que se li dóna aquest nom: Són els "serveis religiosos", de "servir" (ells són els teus servidors, per dir-ho d'alguna manera... pot sonar molt estrany, però aquest és l'orígen) ;-)

      Elimina
  12. Jo m'he quedat amb el dubte de què tenies exactament intenció de fer si les campanes haguessin continuat tocant...

    ResponElimina
  13. A mi m'agraden les ermites romàniques, les grans esglésies no massa... això de les campanes aquí on visc és un poble més aviat petit, aleshores el toc de campanes anuncien que toquen a festa, que toquen a morts, un esdeveniment....un bateig, un casament...i les escoltem sovint les campanes, i per més hivert que ha bufat la tramuntana (que t'hi cagues), les campanes de la capella de Sant Antoni quan bufa fort toquen soles!!!! Bon cap de setmana Xexu!

    ResponElimina
  14. Tu no eres un líder negatiu, tu eres un trapella amb tota regla. I mira que no t'hi feia. Però està clar que tots tenim un passat... I saps què? A mi els trapelles m'agraden, a la classe hi donen moltes vegades vida, tot i que et fan enfadar, trenquen la monotonia (si és que a l'escola d'avui en dia es pot dir que n'hi hagi de monotonia) i sempre aporten una xispa que em dona forces.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No puc comentar si no ho faig responent a algú... :(. Amb el teu permís Laura...

      Sí que eres entremeliat, eh?! Quan era petita m'encantava anar a l'esglèsia, i no perquè fos especialment creient, sinó perquè em transmetia molta pau, m'encantava el seu silenci... es veu que això del silenci ja em ve d'enfora. Bon cap de setmana, Xexu!

      Elimina
  15. Ja m'ho semblava que havies de ser "tremendo" (lleidatanada)
    Ara que, un "lider negatiu" tampoc me l'imaginava jo vestit de casteller... hehe

    ResponElimina
  16. Així que cregut i irreverent?!... tot són etapes!.
    Com diria ma mare, 'cria fama y échate a dormir', la imaginació moltes vegades, vola!

    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi tampoc em deixa comentar si no es que responc a algú! Amb el teu permís, Audrey...

      No et feia pas un trapella entremeliat! Però la anècdota és fantàstica... quin riure, XeXu, només d'imaginar-te sortint triomfal de l'església... Jejeje.

      Elimina
  17. Tinc el radiador parat, i potser per això -no sé ben bé en quina línia del text ha estat- he notat una lleu esgarrifança a la pell. Potser en pensar que algú, entrant en una església, podia aturar, de sobte, tot el soroll del món.

    ResponElimina
  18. Hahhaaa molt simpàtic i entremaliat, he pensat que eren campanades a mort.

    ResponElimina
  19. Ostres! quin momentàs ! tu sortint amb la feina feta ....( casualitat campanera afortunada)

    ResponElimina
  20. Hi ha anècdotes que per molts anys que passin encara ens persegueixen. No me l'imaginava la teva d'entramaliat.^-^

    ResponElimina
  21. Huas! Un super home! Ja m'imagino la cara dels companys castellers! Deurien estar flipant! Aiiiii, si és que no es pot ser a missa i repicar!

    ResponElimina
  22. He he. Les casualitats existeixen... i cal aprofitar-les!!!

    ResponElimina
  23. Haha! M'has fet riure t'he imaginat allà, treient pit i entrant a l'església fent el gest de posar-te les mànigues cap amunt, el punt tancat i prest per fotre un bon cop de taula... o d'altar, donades les circumstàncies.

    M'apunto als enamorats del so de les campanes, a mi també em donen pau i em remeten a quan era nano, allà al poble, a Dosrius. I somric.

    ResponElimina
  24. Gràcies a tots pels comentaris en aquest post. M’ha agradat compartir amb vosaltres aquesta anècdota, com sempre que me’n venen al cap per algun motiu o per un altre. Tots hem viscut moments hilarants que val la pena explicar. Falta que ens vinguin al cap, per aquestes caramboles de la memòria.

    Carme, que diferent que em veig a dia d’avui! Però alguna cosa deu quedar, no? Bé, la veritat és que va ser graciós. No sé si van voler-se imaginar res, però en veure’m sortir d’allà més d’un es devia portar les mans al cap. Avui has pogut comentar sense problemes!

    Yáiza, tots tenim un passat. Hi èpoques per tot a la vida, i jo n’he tingut de molt diverses, com suposo que tots. Em sembla que mentre escrivia el post, o mentre el repassava he pensat també en en Kvothe! Però res més lluny, jo no li puc fer ombra. Les meves gestes són ben petites, ell ho hagués arreglat fent simpatia!

    Sr. Gasull, no crec que fes ni una cosa ni l’altra, la gràcia que va fer que sortís de l’església havent parat les campanes ja ho deia tot. Però no sóc d’atribuir-me coses que no he fet, ni tan sols en aquella època.

    rits, doncs he comprovat que algun sí que es recorda d’aquella anècdota, hehehe. Va fer gràcia, la veritat. Això de per què anem a totes les esglésies del món quan som a l’estranger i aquí no fem cas ni de la que tenim al costat de casa és matèria d’un altre post. No pensis, que quan ho he escrit he pensat que ho podria preguntar un altre dia. És una cosa curiosa. És allò de que la catedral de la ciutat que sigui s’ha de visitar per força, però jo no he entrat mai a la de Barcelona!
    La música no la trio per l’època, la trio perquè digui alguna cosa del moment que visc, o de vegades perquè senzillament se m’apareix una cançó. I què vols, quan tires d’arxiu pensant en una cançó que expliqui el que vius no em surten les d’ara, em surten les de la meva època! No, poso de tot, però darrerament ha coincidit, ves per on. Que grans eren els 80... però només en la seva versió no-petarda.

    Pons, perquè t’amagaves, però si t’arribo a enganxar...

    Dafne, això m’ho explicava gent del ram, líder negatiu no deixa de ser un eufemisme per dir d’una manera més políticament correcta el que tu has dit amb altres noms. És aquell element de la classe que sempre dóna la nota i fa anar malament als altres, que el segueixen perquè és el més irreverent de tots. Que jo aniré a l’infern no és cap secret. Pensa que amb els amics vam instaurar un cop el ‘ja no ve d’aquí’, que volia dir que, posats que som tan cabrons que anirem a l’infern, doncs ja no ve d’aquí, siguem més cabrons encara!

    Assumpta, les campanes poden ser molt maques sonant, però també fan mal de cap! I aquelles portaven molta estona provocant mal de cap. De llegenda cap, però aquell dia vaig quedar molt bé. Ah, a en Pons li trencaré les cames, com és natural.

    MBosch, potser tu no et consideres odiós, però has preguntat a altres? Aquest és el problema. Jo tampoc me’n considerava llavors, naturalment, però vist en perspectiva penso que ho era i molt. No ho dic precisament per això de les campanes, que va tenir certa gràcia, la veritat. Però estic d’acord amb tu que moltes coses les fem per demostrar que ens atrevim a fer-les, suposo que jo funcionava així també.

    Cantireta, si em vols contractar ja et passaré les dades de contacte i tarifes. Eficàcia garantida en fer que parin les campanes!

    Salvador, és ara quan ens podem adonar de com érem de petits, sempre he dit de mi que era molt bon nen i és cert, però vaig tenir moments en que no ho era tant, per què ho hauria d’amagar. Probablement vaig ofendre alguna gent, però mira, és el que té ser jove i despreocupat. Qui et diu que no vaig amb vestits de cuir i en una moto? D’acord, ja t’ho dic jo, res més lluny de la realitat. Ara, de casteller sí que hi he anat molts anys.

    ResponElimina
  25. Jordi, em sembla que actualment molts homes es casen per l’església per fer contentes a les famílies, però que molta tirada no hi tenen. Ara, com et diu l’Assumpta, el servei te’l cobren a tot arreu, que no hi ha res gratis en aquesta vida. Les campanades tenen alguna cosa agradable, sonen a antic, a tradicional. Però home, han de parar alguna vegada!

    Mac, sincerament, no tenia pensat fer res. Vaig entrar decidit, i si hagués trobat algú potser hauria demanat si havia de durar gaire estona, però la veritat és que no tenia cap mena de pla per dur a terme. La fortuna em va somriure. No pensava que en sortir de l’església estaria tot solucionat.

    Marta, només falta que les campanes sonin soles a banda de totes les vegades que les fan sonar per algun motiu. Però suposo que al final t’immunitzes i ja pràcticament ni les sents. En un primer moment, si vens de viure on un lloc on no les sents, com és el meu cas, segur que et poses molt content...

    Laura T, et puc assegurar que a classe em comportava molt i molt bé, a banda de xerrar, que sempre he estat molt xerraire, però en cap cas no vaig exercir de líder negatiu ni de trapella. Potser perquè a classe ja n’hi havia d’altres que exercien aquest rol. Jo era del grup dels ‘empollons’, normal que no m’imaginis d’aquesta manera. Però quan anava a castells, la cosa canviava. Assumia aquest rol perquè no hi havia cap altre jovenet fatxenda, i mira, allà tenia una fama que en altres llocs no s’imaginaven, com tu.

    Ventafocs, lamento molt això dels comentaris, no sé què fer al respecte! L’església és un lloc que es presta a la reflexió i a la meditació, però francament a mi no se m’acudiria anar allà per trobar pau, tot i que moltíssima gent ho fa i troba encara més coses que no pas això.

    Jomateixa, de veritat imaginaves que havia de ser ‘tremendo’? Ostres, doncs no pensava que donava aquesta imatge. Només ho era a castells, a classe en realitat era molt bon nen. I no penseu que tots els castellers són bellíssimes persones...

    Audrey, no sé on he sentit jo aquesta frase, però també la tinc al cap, hehehe. És cert, quan ja t’has creat una certa reputació, després t’atribueixen el que sigui. Espero que ara no us faci aquesta impressió de cregut i irreverent, millor haver deixat aquestes etapes enrere!

    Neo, em sap greu això dels comentaris, de veritat que és en contra de la meva voluntat. Visualitzes la imatge? Hehehe, vaig quedar bé aquell dia.

    Jordi Dorca, home, una cosa és fer una fatxenderia i quedar com un senyor a ulls dels altres, sense haver fet res realment, però d’aquí a aturar tot el soroll del món... fins aquí no arribava.

    Montse, no sóc massa de Lluís Llach. Però d’anècdotes, com tots, en tinc un bon grapat!

    Elfreelang, va ser totalment casual, certament, però el gran moment no me’l treu ningú! Vaig trobar a faltar uns aplaudiments, o alguna cosa... és broma!

    Maria, jo no diria que em persegueix, no és per tant! Però em va venir a la memòria, i m’ha fet gràcia compartir-la. Tots tenim èpoques, ja veus.

    Porquet, vaig quedar bé, no tant com per ser un súper home, però va ser un bon moment. El que no es pot és estar fent castells i repicant!

    Dan, i tant, va ser totalment una casualitat, ben afortunada!

    Ferran, ho descrius millor que jo, que hi eres? Sí, va anar així. La casualitat va fer que no calgués fer res de res, i que en sortís ben triomfant. Que nostàlgic et veig. A mi les campanes no em molesten, però tampoc no em porten records. Això de no tenir ‘poble’ és fatal.

    ResponElimina
  26. Noooooooo!! No li has de trencar les cames a en PONS!! Al contrari!! No veus que va parar tan bon punt vas entrar per fer-te quedar bé? ;-)))

    ResponElimina
  27. Ara ja podem dir que havíem sentit campanes de les teves proeses. .)

    ResponElimina
  28. No m'havia explicat bé. Ho he fet com a resposta a l'Assumpta.

    ResponElimina
  29. Assumpta, no pateixis. Si no és per això, serà per una altra cosa. En Pons es mereix que li trenqui les cames per molts motius, hahaha.

    Rafel, tu potser podries dir que has sentit altres proeses meves, sobre les meves espatlles han descansat alguns castells de nou, però quan això passava no era una persona que em fes notar massa, i ja no era la mateixa colla.

    Jordi, he llegit la teva explicació i això invalidava una mica la meva resposta, però els comentaris que feu com a resposta a un altre comentarista (com va fer l'Assumpta amb tu), entenc que són dirigits a aquesta persona i jo no m'hi fico, tret que hi hagi d'intervenir per algun motiu, però no és el cas. Segur que l'Assumpta també ho ha llegit.

    ResponElimina
  30. mmm, no. Els 80 no eren grans!!! ni parlar-ne!! Avui ha sonat la cançó a la feina, i m'ha fet gràcia, com s'enganxa ... i si, ja sé que les cançons aporten alguna cosa al moment. Jo tb ho faig. Però juro i perjuro al més estil Scarlet O'hara que mai posaré una dels 80'!!!hehehe, dels noranta, segur que gairebé totes.

    Ja faràs el post de les catedrals, si vols. La catedral de BCN la veritat és que per mi no té res. Millor Santa Maria del Mar o el Pi, totes dues molt més maques.

    ResponElimina
  31. Em sembla que parlàvem de temes diferents...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.