Grans inexperts

Els meus pares no són gaire grans però no solen moure's de casa. Fa 33 anys que no agafen un avió, i aquell va ser el seu únic viatge a l'estranger, si descomptem algunes escapades en cotxe per España i Andorra i voltants. Van anar a Londres. Des de llavors res, sobretot per temes econòmics. Per aquest motiu, el meu germà i jo, hem decidit enviar-los a Lisboa, per Reis d'aquest any els vam regalar el viatge que serà ara a l'abril.

Avui hem fet una sessió familiar d'aquelles que només es donen tres o quatre vegades l'any, perquè la veritat és que no ens veiem gens ni mica. De fet, sembla un miracle que mon germà i jo ens haguem posat d'acord per fer una cosa així. Calia posar-los al dia de com han de fer tot el recorregut, començant per arribar a l'aeroport des de casa i acabant per recomanar llocs per visitar a Lisboa fent servir google maps, que nosaltres ja hi hem estat (per separat, és clar). Hem acabat que jo els volia facilitar la vida tant com fos possible i el meu germà insistint amb que exagero parlant-los de tantes precaucions, i recomanant-los activitats més pròpies de la nostra edat, com anar caminant a tot arreu. No sé si jo exagero pensant que no sabran moure's estant tan fora del seu hàbitat, però que ell està a l'altre extrem també és cert. Ni en això ens posem d'acord!

He marxat desitjant-los sort, amb encara més dubtes dels que tenia en arribar. Espero que se'n surtin, probablement sí, ma mare sap espavilar-se. Però caldrà estar pendents del telèfon els dies que siguin fora. Els nens es fan grans, i els grans són ara els inexperts.

No faig vaga perquè...

...perquè els personatges contra els qui protestem faran cas omís a qualsevol reivindicació. si ja ho farien igualment, a més tenen majoria absoluta, així que les coses ara es fan 'por cojones'. Per això la vaga em sembla un acte caduc i sense conseqüències. Al poder ja no l'espanta que el poble no treballi, per ell farà. Demà serà un altre dia, i aquí no ha passat res.

...perquè a la meva empresa li surt més a compte que faci vaga que que treballi. Si no hi sóc, la feina l'hauré de fer demà i absolutament res no haurà quedat pendent de fer, no es notarà ni el més mínim. Però s'estalviaran una bona quantitat del meu sou i el que gasti de llum i aigua.

...perquè molta gent entén que dia de vaga és equivalent a dia de vacances, de quedar-se a casa sense més. No només això, molta gent s'agafa el dia de festa, no va a la feina, però sense conseqüències. Es senten millor així? A la meva empresa ningú, repeteixo, ningú (0%) ha secundat la vaga, però hi érem només un terç dels treballadors.

...perquè no crec en els organismes que munten les vagues, ells són els primers interessats en muntar sarau, que així guanyen més diners.

...perquè el poble no està unit de cap de les maneres, fent vaga avui no anem tots a una, i probablement molta gent no sap ni els motius de queixa, com passa sempre. Com a poble hem de fomentar la nostra cohesió i emprendre mesures més contundents contra els qui ens tenen per poc més que esclaus al seu servei. Cal renovar la protesta per aconseguir espantar-los de nou, només així sabran que ens han de tenir en compte.

Aquests són els meus motius amb els quals es pot estar d'acord o no, però són els meus. Des d'aquí, màxim respecte per aquells que creuen en aquesta acció i han decidit exercir el seu dret amb totes les conseqüències. Ho trobo admirable, però no és la meva opció.

S'acaba el Trivial del 5è aniversari!

El trivial del 5è aniversari s'ha acabat. A partir d'avui el Bona Nit torna a la seva normalitat. Vull agrair-vos molt sincerament les felicitacions al post de l'aniversari, sobretot als valents que a més heu participat en el joc donant almenys una resposta. Era difícil, però m'ha sorprès el que heu aconseguit trobar. Les meves felicitacions per vosaltres, sou uns cracks.

A hores d'ara tots els comentaris del post anterior ja estan publicats, podeu comprovar les respostes donades per tots els participants. Comencem per resoldre les preguntes:

1. Al 2007, a banda de blogger i wordpress, imperava un altre servidor entre els blogaires catalans. Quin?

Molts blogaires catalans eren de Blocat, va haver-hi un èxode a blogger perquè fallava molt.

2. Qui va ser el guanyador de la primera edició de la millor iniciativa blogaire de c@ts?

Va ser en Jesús M. Tibau amb els seus jocs literaris, que encara duren!

3. Quin nom tenia el recull de relats blogaires que va publicar Cossetània Edicions al 2008?

Es deia 'La catosfera literària 08', he acceptat també si no posàveu l'any.

4. També fa 5 anys que Relats conjunts ens proposa una imatge per fer un relat cada mes. Quins tres blogaires eren els seus administradors originals?

La iniciativa va sortir de La cambra fosca de l'Ònix, ella juntament amb en Pd40 i l'Alepsi van iniciar el projecte amb un blog específic.

5. Escombrem cap a casa, quin color de fons tenia originalment el Bona nit i tapa't?

El Bona Nit és, sempre ha estat i sempre serà negre!

6. De quin d'aquests escriptors i escriptores dels països catalans NO s'ha fet un homenatge blogaire col·lectiu? JV Foix, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Enric Valor

De la pobra Maria Aurèlia Capmany ningú en parla.

7. Tots coneixeu la polèmica al voltant de com escriure això que fem aquí, blog? bloc? Però qui ho va solucionar dient que en català escrivíssim 'bloq'?

Va ser la Leanan al seu blog homònim. Fa molt temps, aquesta era de les difícils!

8. Quin any es va fer la primera edició d'Històries Veïnals, que per cert ja van per la desena?

Va ser ben d'hora, al 2007.

9. A quin blog es va demanar escriure microrelats en honor al post número 1001?

Iniciativa de la Carme Rosanas al seu Col·lecció de moments.

10. La invasió dels ultrapíxels va revolucionar la catosfera el 9 de març del 2011. Quin blog era territori neutral en aquella guerra?

Per saber notícies i estar tranquil havies d'anar a Riell Bulevard.

11. Quin d'aquests blogaires formava part del projecte Can Pi Quipugui? El Veí de Dalt, Anna Tarambana, Jordi Casanovas, Laprí

Va ser un projecte de curta durada. D'entre els citats, només Anna Tarambana en formava part.

12. Qui va guanyar el joc de la imatge misteriosa del Blog de l'Assumpta al 2010?

Contra pronòstic no va ser en McAbeu. La justa guanyadora va ser la Mireia de 'Un altre invent'

13. Quin blog creat al 2007 ha mantingut un ritme de publicació anual de 778, 890, 848 i 921 posts des de 2008?

Aquest ritme només el pot seguir el 'Tens un racó dalt del món'!

14. Al 2010 va tenir lloc la primera trobada blogaire col·lectiva fora del territori català. On va ser?

Aquesta era fàcil, que a més ara es farà la segona edició: Berlin.

15. Quin conegut blogaire és autor dels llibres 'Mugrons de titani' i 'L'Oriol i en Tururut',  entre d'altres?

Hagués estat més fàcil si hagués dir Ullals o Hipnofòbia, oi? És en Salvador Macip.

En total heu estat 17 els blogaires que heu aventurat alguna resposta, i no s'ha quedat cap pregunta sense contestar, totes han obtingut resposta correcta. Però no totes eren igual de difícils. En un extrem tenim la (7) i la (4), encertades per un i quatre blogaires respectivament, i a l'altre les preguntes (14) i (15) que heu encertat catorze de vosaltres. I passem ja a la classificació final del joc! Aquests són els resultats:

1 encert

Ferran

2 encerts

Sr. Gasull i Rafel

3 encerts

Estrip

4 encerts

Joana

5 encerts

Gerònima, Gemma Sara i Dafne

8 encerts

Jomateixa i Elfreelang

10 encerts

Laia

I passem al podi!

Amb 13 encerts

Carme, Assumpta, Mireia i Yáiza

Amb 14! encerts

rits

I amb un ple al 15 com una casa!

Qui falta en aquesta llista? Segur que tots ho sabeu, però per si hi ha dubtes, haureu d'anar

aquí

5 anys

Avui és el cinquè aniversari del Bona Nit. Estic molt content de poder dir que el blog continua endavant després de tant temps. Segueixo gaudint moltíssim amb la seva elaboració, i sobretot amb la participació de tots aquells de vosaltres que post rere post dediqueu part del vostre temps a comentar les meves cabòries. Gràcies, moltes moltes gràcies per ser-hi sempre. En els aniversaris anteriors del blog he volgut agrair-vos la vostra presència recordant-me de tots i cadascun de vosaltres, però aquest any vull fer una cosa diferent, vull premiar la vostra fidelitat i la vostra estimació pel món blogaire, aquest que tant em dóna i que no deixa de ser el que m'uneix a vosaltres.

Se m'ha acudit que per celebrar els meus 5 anys en actiu podia muntar una mena de trivial blogaire amb premi. Faré 15 preguntes sobre esdeveniments del món blogaire que han tingut lloc durant el temps que porta el Bona Nit per aquí. Podrà participar-hi tothom que vulgui i les normes són molt senzilles: Qui més n'encerti guanya, així de fàcil. Aquest post estarà 5 dies visible i durant aquest temps tindrà els comentaris moderats. Tots aquells comentaris que no facin referència al concurs els aniré publicant, però els que continguin respostes els guardaré fins l'últim moment. Podeu donar totes les respostes de cop quan les tingueu o anar-les deixant en diversos comentaris, jo aniré fent recompte. Podeu canviar una resposta si ho voleu, però només serà vàlida l'última resposta que doneu a cadascuna de les preguntes. Cada resposta ha d'anar precedida pel número de la pregunta. Un cop passats els 5 dies, el dia 26 a les 20h el termini s'acabarà i una estona més tard, aquell mateix dia, donaré el guanyador. En cas d'empat, el guanyador únic es decidirà per sorteig (per ordre alfabètic, segons l'últim número del sorteig del trio d'aquell dia, o el segon si l'últim no és possible assignar-lo, en funció del número de participants empatats).

I quin serà el premi? Doncs aquest fantàstic lot de productes de la botigueta artesanal de l'Assumpta!

El lot consta de dos punts de llibre de feltre, un clauer amb la samarreta del Barça, un estoig porta-bolis, un miniclauer, un joc d'arracades i penjoll, una llibreta folrada amb feltre amb un punt a joc amb la lluna del Bona Nit i un drap de cuina amb el nom del blog brodat. Marxandatge propi i tot! Agraeixo molt a l'Assumpta la seva predisposició i col·laboració en aquest joc. Ella jugarà, que li encanten aquestes coses, però no participarà oficialment en el joc, no podrà optar a premi.

Aquestes són les preguntes. N'hi ha de molt difícils i d'altres de no tant, algunes es poden saber, d'altres s'han de buscar, i encara n'hi ha que només es poden encertar per coneixement de la història blogaire. No us desanimeu, potser amb poques respostes correctes sereu els guanyadors. Aquí van:

1. Al 2007, a banda de blogger i wordpress, imperava un altre servidor entre els blogaires catalans. Quin?

2. Qui va ser el guanyador de la primera edició de la millor iniciativa blogaire de c@ts?

3. Quin nom tenia el recull de relats blogaires que va publicar Cossetània Edicions al 2008?

4. També fa 5 anys que Relats conjunts ens proposa una imatge per fer un relat cada mes. Quins tres blogaires eren els seus administradors originals?

5. Escombrem cap a casa, quin color de fons tenia originalment el Bona nit i tapa't?

6. De quin d'aquests escriptors i escriptores dels països catalans NO s'ha fet un homenatge blogaire col·lectiu? JV Foix, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Enric Valor

7. Tots coneixeu la polèmica al voltant de com escriure això que fem aquí, blog? bloc? Però qui ho va solucionar dient que en català escrivíssim 'bloq'?

8. Quin any es va fer la primera edició d'Històries Veïnals, que per cert ja van per la desena?

9. A quin blog es va demanar escriure microrelats en honor al post número 1001?

10. La invasió dels ultrapíxels va revolucionar la catosfera el 9 de març del 2011. Quin blog era territori neutral en aquella guerra?

11. Quin d'aquests blogaires formava part del projecte Can Pi Quipugui? El Veí de Dalt, Anna Tarambana, Jordi Casanovas, Laprí

12. Qui va guanyar el joc de la imatge misteriosa del Blog de l'Assumpta al 2010?

13. Quin blog creat al 2007 ha mantingut un ritme de publicació anual de 778, 890, 848 i 921 posts des de 2008?

14. Al 2010 va tenir lloc la primera trobada blogaire col·lectiva fora del territori català. On va ser?

15. Quin conegut blogaire és autor dels llibres 'Mugrons de titani' i 'L'Oriol i en Tururut',  entre d'altres?

I fins aquí les preguntes. Ànims a tots, espero que n'encerteu moltes! I per acabar, la secció que tothom està esperant (ui sí...), la de 'No me'ls puc treure del cap'. Els blogaires i els blogs, vull dir. I si no us ho creieu, mireu quines fotos he recol·lectat aquest any. Fent click a sobre les fotos anireu a casa dels culpables.

 

Cedida per l'Assumpta!

I també aquesta altra Montse! 

El meu primer llibre

Em complau molt anunciar-vos que s'acaba de publicar el meu primer llibre. Bé, meu i de molts de vosaltres. 365 contes (un any de contes) és el producte final del projecte homònim que va encetar la Bajoqueta l'any 2009. Es tractava de publicar un conte de no més de 365 paraules cada dia al llarg de tot un any. Va demanar la col·laboració de tothom per assolir el repte i molts ens hi vam afegir de manera molt entusiasta. El que va començar com un joc entre amics va esdevenir un projecte ferm per publicar en paper si aconseguíem l'objectiu, i així va ser. La realitat va fer que la Bajoqueta hagués de lluitar a capa i espasa per aconseguir-ho, però finalment se n'ha sortit i li agraeixo personalment perquè molt aviat tindré a les mans un llibre (en paper, amb pàgines i tapes i tot!) on apareixen escrits meus, i això em fa molt feliç. Aquesta és la pinta que té el meu primer llibre:

Allà hi trobareu escrits de molts blogaires que coneixeu perfectament, companys de viatge en aquest projecte. Us deixo l'enllaç per si teniu interès en comprar-lo, també està disponible en versió digital (molt més barat): aneu aquí. Ah, per si teniu dubtes, sapigueu que si el llibre genera beneficis, els diners es donaran a obres benèfiques.

Finalment, us deixo el vídeo promocional del llibre. Si això no us convenç de que val la pena llegir-lo/llegir-nos, jo ja no sé què més fer!

Relats conjunts, Banda de música

A principis dels anys 20, les bandes de jazz proliferaven i tenien un públic nombrós i entusiasta. Però si n'hi havia una que sobresortia per damunt de totes, aquesta era la King & Carter Jazzing Orchestra. El quintet meravellava concert rere concert, no hi havia audiència que se li resistís. El secret? Un enteniment total i absolut dels seus membres. La comunió era tal que sentir-los era com sentir una sola veu, com un únic cant perfecte i sense ni una sola nota dissonant. Els cinc membres es coneixien des de petits i havien tingut temps de cultivar una relació sòlida i prolífica, la seva música atrapava fins i tot els més escèptics.

Els components de la banda tenien per costum relaxar-se amb una mica d'alcohol i bons cigars els instants previs dels concerts, i així ho van fer una estona abans d'actuar a Houston, una actuació important. Però una mica massa de whisky els va deslligar la llengua i van xerrar massa. Així en Julius, el violí, va saber que el trombó Earl es veia amb la seva dona des de feia un any. Encara que ell no estava lliure de pecat, com a tresorer de la banda que era, s'embutxacava una bona suma de cada concert. El contrabaix Reggie s'havia aficionat al crack i feia temps que només tocava per pagar-se el vici. En Joachim, el bateria, era responsable dels rumors sobre l'homosexualitat del trompeta Benny, cosa gens recomanable a l'època, però aquest el que tenia eren deutes de joc i s'havia apostat els instruments de la banda més d'un cop. Només la sort feia que encara els conservessin. 

Després d'aquelles confessions i d'estar a punt d'arribar a les mans en més d'una ocasió, els van venir a buscar per començar l'actuació. L'espectacle havia de continuar.

El concert de Houston va ser tot un èxit, la crítica va assegurar que sonaven millor que mai. Per aquest motiu ningú no va acabar d'entendre que aquell fos l'últim concert de la banda. Els seus seguidors van pensar que ho havien volgut deixar just quan eren al cim.

Aquesta és la meva aportació a la proposta de relats conjunts d'aquest mes.

Flor simbòlica

La setmana passada van fer fora a dues persones més de l'empresa. Aparentment no és per motius econòmics, tot i que això no deixa de posar-nos la por al cos. Una d'elles va ser molt inesperada, dona de mitjana edat de l'equip de secretaria, sempre atenta i riallera, i penso que força treballadora. No vull pensar què l'ha portat al carrer, però el cas és que em va saber greu. Parlant-ho al despatx, vam decidit tenir un detall simbòlic, imprimir una fotografia d'una flor i deixar-la al seu lloc. Concretament, la foto era aquesta:

 Treta d'aquí.

Jo la vaig pujar i la vaig deixar sobre el teclat de l'ordinador que havia quedat lliure. Ningú no em va veure fer-ho i ella ja no hi era, ni hi seria més.

Ahir una altra companya de la planta de secretaria em va aturar per les escales i va deixar anar un 'vas ser tu, oi?', i va aclarir que es referia a la flor davant la meva cara interrogativa. Ho vaig reconèixer i va dir que no podia haver estat un altre. Es veu que havia parlat per telèfon amb l'acomiadada i li ho havia explicat. Sense saber-ho li va dir que pensava que era cosa meva. 

Aquestes coses m'estoven una mica. En una empresa amb una bona pila de treballadors algú pensa que un gest així només pot haver estat meu. Va ser una acte espontani i que no pensava que tindria més transcendència, però per mi en va tenir molta, vaig rebre un bon regal amb aquest comentari. No tothom em té el mateix afecte, però almenys sé que veuen quelcom en mi que m'agrada, capaç de fer coses molt grans de tan petites com són. Em quedo sense paraules per definir com em fa sentir.

Se l'endurà el tro

Fa pocs dies em parlaven de la gelosia que sent un nen quan neix el seu germanet i totes les atencions passen al més menut. No és cert, és clar, però el gran se sent desplaçat i pot adoptar una posició de rebequeria constant. Em pregunto si això pot passar-nos també de grans a altres nivells, quan ens sentim desplaçats per algú altre.

De totes maneres, el que vull escriure és un record que tinc al respecte, que de fet, no és un record meu. Tenia dos anys, per tant no ho puc recordar, però és d'aquelles coses que sents explicar tants cops que és com si estiguessin a la teva memòria. Quan va néixer la meva cosina-germana es veu que jo em vaig posar gelós i devia fer les típiques coses que es fan, fer-se veure, fer burla de la nena, burxar-la... no ho sé. El cas és que els de casa em deien que m'havia d'estimar la cosineta, que si no un dia se l'enduria el tro, i que em sabria molt greu. Evidentment, això a mi m'era igual, ja em feia el xulo de petit, sembla ser.

Un dia que tronava vaig anar a veure la cosineta i no la vaig trobar, no era al seu bressol. Em vaig espantar molt i em vaig posar a plorar, a la cosina se l'havia endut el tro! Era una tragèdia! Una tragèdia que en realitat era un escarment per mi perquè deixés la cosina tranquil·la i per demostrar-me que l'estimava més del que deia. L'havien tret del seu lloc per fer-me un ensurt, o senzillament van aprofitar l'avinentesa. Quins tips de riure que es feia la família a costa meva.

Campanes

Un altre conegut que es casa, i en la breu conversa que vam mantenir no va faltar la típica pregunta de si ho farà per l'església, a la qual va respondre esbatanant els ulls i fent que no amb els llavis ben premuts. Hi penso i entre els meus coetanis coneguts no hi ha massa tirada a trepitjar esglésies ni per a això (tret de quan anem de viatge, és clar!). Furgant en la memòria em va venir una anècdota relacionada amb una església... i amb altres coses.

Quan era jovenet he de reconèixer que podia resultar odiós. No sempre, generalment era bon nano i respectuós, a excepció de la colla castellera del poble, on vaig tenir una temporada d'aquelles de fums pujats, era cregut i irreverent, una mica milhomes. Era el que els mestres anomenarien un líder negatiu. Només em passava allà que assumia aquest rol, però no n'estic gens orgullós. Un dia havíem d'actuar en una plaça on hi havia una església, no recordo el poble que era. Ens tocava començar, però no ho podíem fer fins que les campanes callessin, no sé a què tocaven exactament, però portaven una llarga estona i no semblava que haguessin de parar. Tots n'estàvem cansats, però amb un dels meus rampells em vaig dirigir cap a l'interior de l'església entre advertències de que no fes cap animalada. I llavors les campanes van parar. Acte seguit, i sota les mirades de molts, vaig sortir per la porta de l'església amb posat de 'feina feta'. Suposo que ningú va voler imaginar què podia haver fet.

En realitat no vaig fer res, va ser una casualitat com una altra. Allà dins no sabia ni què fer ni on anar, no vaig veure a ningú, però les campanades van aturar-se i vaig sortir fora, això va ser tot. Però amb la fama que ja havia cultivat, no m'estranya que els meus companys de colla pensessin el pitjor. Allò em va valer unes quantes bromes en les que jo quedava molt ben parat. El que s'ha de fer per guanyar-se el respecte...

Apte

Pren algun medicament? Malalties? Porta ulleres habitualment? Passi aquí i tapi's primer un ull i després l'altre, quina lletra veu? I aquí? I aquí baix? Pugi's la màniga que li prendré la tensió. Vingui per aquí, la psicòloga li farà una prova. Miri de mantenir les dues boles blanques dins els carrils vermells, no pateixi si pita. Ara vingui que li farem una foto, que ara han de ser digitals. Signi aquí. Doncs ja estem. Pagui 95€, aquí té el resguard, rebrà l'original d'aquí un mes i mig. És apte, ja en té per 10 anys més de conduir.

N'estan segurs??

I ens creiem millors

No miro mai la tele més enllà dels programes d'humor de TV3 (per Internet), i els partits del Barça que miro fora de casa, però és inevitable que senti parlar d'alguns programes a la gent que m'envolta. D'aquesta manera estic una mica informat del que es cou en aquest mitjà, i el que es cou no m'agrada gens, ni em convida en absolut a augmentar la meva dosi.

Tinc uns companys aparentment fascinats per un programa que consisteix en trobar una noia perquè es casi amb el teu fill, una mena de reality show. Pel que expliquen, el perfil de gent que surt en aquest programa és el màxim de denigrant que es pugui imaginar, sento cada baixesa que se'm posen els pèls de punta. No em molestaré en buscar el nom exacte del programa ni on el fan. Masclisme, xenofòbia, classisme, vulgaritat, caspa... i els meus companys riuen. Els meus companys que no són uns analfabets, ni són de l'España profunda, ni una colla de curts de gambals. Bé, això no ho podria assegurar. Ja no dic que no ho mirin, però fer-ne gala?

El que més perplex em va deixar és quan el que em sembla més intel·ligent de tots ells, amb més graduació i a més bon nano, em va deixar anar un 'és un gran programa'. Se'n poden dir moltes coses, però això segur que no. Ja sé que sobre gustos no hi ha res escrit, però com podem criticar o riure'ns de certes coses si donem aquest exemple? Per què ens pensem que som diferents o millors que altra gent? Ni estudis, ni maduresa, ni poder adquisitiu... em fan sentir vergonya aliena; ells són els meus iguals.

Imaginació

Molts per aquí intentem escriure els nostres relats, ni que sigui a nivell de blog. Per mi tot va començar quan em van convèncer per participar a relats conjunts, fins llavors era molt conscient de la meva manca d'imaginació i així ho manifestava. Però tot va ser posar-m'hi i adonar-me que puc inventar personatges, escenes, situacions i jugar amb trames que em són alienes. Tot i així, penso que tendeixo a fer descripcions de la quotidianitat, a basar-me en fets reals com a partida per trenar una història. Puc inventar, però no crec que sigui imaginatiu. 

Naturalment, no sóc l'únic a qui li passa i, salvant les distàncies, crec que es pot fer extensible a molts dels escriptors que llegeixo. A partir d'aquí, pot ser qüestió de tenir-hi més o menys traça, però podem dir que tenen imaginació? Es posen realment en la pell de personatges que són totalment diferents a ells? O inventen situacions en les quals no han participat ni podran fer-ho mai? Em sembla que això és una cosa molt difícil de fer, la imaginació és un do i no tothom el té. I trobar una persona amb imaginació i que a més sàpiga escriure, és encara més complicat. Te n'adones quan ensopegues amb algú així. Ser original i diferent amb el que escrius no és tasca fàcil. Es pot ser un més i fer-ho bé. Però no només la canalla té dret a llegir coses imaginatives, penso que dono valor a qui em sap sorprendre i em fa pensar que mai de la vida se'm podrien acudir coses així.