diumenge, 5 de febrer de 2012

Una estoneta de parlar

No descobreixo res de nou si destaco la importància de parlar, de treure les coses que ens neguitegen. Sempre he cregut que és molt sa tenir algú amb qui poder fer net, anar comentant la jugada perquè no ens creixi dins. Com em deia un amic, verbalitzar els problemes ja ajuda. Però fa poc vaig tenir l'oportunitat de comprovar justament el contrari. En una època que no em venia gens de gust parlar de les meves coses, ni trobava ningú amb qui volgués fer-ho, vaig començar a sentir-me irritable, a treure la mala llet i a tractar la gent del meu voltant com no es mereixien. No acabava d'entendre per què, però alguna cosa m'estava passant factura.

Un dia vaig seure amb algú i vaig treure un munt de coses que no havia explicat encara. Un cop vam acabar, res de sessions maratonianes, mitja horeta, em vaig sentir com nou, més lleuger, com si realment m'hagués tret un pes de sobre. I és que és cert que portava una càrrega. Però el millor del cas és que em sentia descansat i molt més alegre. I agraït amb qui m'havia escoltat, és clar. Una millora molt palpable. Això demostra què pot haver-hi rere una persona emmurriada i que aquest estat pot canviar molt fàcilment, només amb una estoneta de parlar.

30 comentaris:

  1. Està tan clar, XeXu, que no se m'acudeix res més per dir...

    Bé, potser que hem d'aprendre que és això el que s'ha de fer i si no tens ningú per parlar, ho escrius als amics que no són a prop, però s'ha de treure, s'ha de treure.

    ResponElimina
  2. Sí, totalment d'acord amb el que dius i amb la CARME, i tant... Quedar-se les coses a dins no és bo. Poder confiar en algú i explicar-ho ajuda moltíssim... És com si una tensió interior s'anés afluixant i et sents molt millor :-)

    ResponElimina
  3. Tots podem tenir un mal dia i mostrar-nos antipàtics al món, però si la cosa es perllonga en el temps... gairebé segur que portem alguna cosa al sarró que ens està fent mal. No hi ha millor psicòleg que un bon amic, en un moment determinat.

    ResponElimina
  4. Completament d'acord. No em considero indiscreta però tinc unes quantes persones a qui sé que puc explicar les coses. I no ho freno gaire, m'agrada fer-ho i sé que em va bé. Tinc alguns amics sumament reservats i sempre els insisteixo que tinguin algú amb qui parlar, no demano ser jo, simplement vull saber que tenen algú que els escolta. És molt necessari!

    ResponElimina
  5. jo pensava en "l'amistat" com a part del sentiment de compartir estones, pensaments i sensacions bons i no tant; no tinc tant clar que sigui així. Alguna vegada (no gaires) he fet un viatge llarg i he pogut parlar amb algú desconegut -perquè s'hi ha prestat i no per donar-li la tabarra- de coses que no sabia com parlar amb gent propera. Aquesta sensació la vaig tenir al principi d'escriure als blogs. Després he pensat si no ho fem sovint això de "lliurar-nos" a la confiança d'algú per la seva imatge i per la nostra. Per una química o una física que ens estalvia psicòlegs i capellans. I al final -només?- pel pur egoisme de treure'ns un pes de sobre?

    No despotrico ni d'amics, ni de psicòlegs ni de capellans. Serà que en això no he tingut sort. Però algunes vegades ser mut pot ajudar a un mateix i als altres.

    ResponElimina
  6. A veure si penses que l'Església va muntar això de les confessions a la lleugera !! No hi ha res com conéixer la natura humana per a treure'n partit !!

    ResponElimina
  7. Jo a vegades ho escric per mi. Ho trec. Ho miro.Finalment decideixo parlar.ne i em funciona. O sigui que el més important és ser conscient que hi ha quelcom que ens neguiteja i treure-ho.

    ResponElimina
  8. Tant important és parlar-ne com saber amb qui pots fer-ho. No tothom té les orelles que nosaltres necessitem.

    ResponElimina
  9. No sempre és fàcil però el resultat val molt la pena :)

    ResponElimina
  10. No podem contar tot a tothom ni tothom està preparat per escoltar-mos, però sempre hi ha un àngel de la guarda que trobem en el moment oportú :)


    365 contes
    Terra de llibres

    ResponElimina
  11. Una estoneta o estona de parlar amb algú que t'escolti és una de les millors medecines per l'ànima ! la qüestió és tenir aprop i a mà aquest algú...no tothom està preparat per escoltar! què be que estiguis alleugerit!

    ResponElimina
  12. És veritat que una bona conversa influeix en el nostre estat d'ànim.

    ResponElimina
  13. El problema és la humitat. Quan guardes al calaix quelcom humit es podreix i fa pudor. Però si és ben sec només s'endureix i s'enquista. Ficar les cabòries al calaix no les resol, però tampoc les podreix sempre. Ara, et serveix que s'enquistin?

    ResponElimina
  14. I perquè es van inventar els safarejos i la plaça de vendre? Amb la rentadora i les grans superfícies es van fer necessaris els psicoanalistes. :)

    ResponElimina
  15. Quan el dolor et colpeix l'ànima, i tot et sembla feixuc, trobar amb qui compartir la teva càrrega, alleugereix el turment que et pot suposar el silenci. Torno a deixar la meva part personal, ara que entre tu i jo no hi ha d'haver malentesos, i et diré que durant molt de temps vaig callar, quelcom que em feia posar una màscara, i semblar la més feliç de la colla, quan era tot el contrari. Fins que un dia, vaig deixar la careta sobre la taula, i vaig començar a plorar la meva angoixa. Des de llavors, sé, igual que tu també saps, que compartir el que pot fer-nos ser diferents, és el millor per trobar el nostre "jo" autèntic. Trobar qui t'escolti, també és un veritable tresor!!! Com diu la Clidice, així no caldrien tants psiconalistes.
    Una abraçada!!!
    Celebro que puguis deixar anar el

    ResponElimina
  16. teu ensopiment i esdevenir una persona encantadora!!! (m'havia deixat aquest trosset!!)

    ResponElimina
  17. qualsevol persona serveix per desfugar-te? el qui seu davant teu en el tren serviria?

    ResponElimina
  18. Jo, per aquest any 2012 m'havia proposat parlar molt menys del que parlo... bé, és com diu en Garbí, que has de saber amb qui parlar.

    És que quan em poso nerviosa, parlo. Sóc molt tímida i els silencis em provoquen palpitacions, llavors començo a parlar i ja l'he pifiat.

    Així que em vaig proposar una mica d'autocontrol i la boca tancada.
    encara que tens raó, quan es tracta dels embussos importants, has de buscar algú de confiança i tenir-hi una bona conversa, i també saber escoltar quan a l'altra persona li convingui.

    ResponElimina
  19. Sí que alleuja poder parlar, i tant, amb un amic o amb un psicòleg, no n'hi ha prou amb un mateix (potser fins i tot en un moment donat pots trobar bones orelles al tren, però potser millor deixar-les tranquil·les...). Hi ha una frase de Jung que m'agrada: "el que no es fa conscient es manifesta com a destí" (és a dir, el que no domines et domina). I parlar és una manera de fer conscient.

    ResponElimina
  20. Comparteixo la teva opinió, però cal saber buidar-se, voler-ho i trobar la persona adequada, aquella amb qui tot flueixi com l'aigua d'un riu...I cert, la majoria d'actituds tenen un perquè...

    Bona setmana!, Xexu

    PD. he canviat a l'explorer, que no uso, no hi ha manera de deixar un comentari, coses del blogger...:-S

    ResponElimina
  21. Completament d'acord.

    Tb he passat per aquestes experiències, en els dos cantons. Afegiria que cal trobar el moment. Quan un està molt afligit pel què sigui xò no ho sap o no es veu en cor de xerrar-ho (xq tb vol dir afrontar-ho) x molt que et diguin què et passa, parlem-ho,... tampoc dóna sempre bons resultats.

    De vegades cal estar-hi i esperar el moment xq l'altre pugui buidar-se.

    I tb al revés. De vegades t'aclaparen tant les coses (o almenys parlo per mi) que encara que volgués, que tingués la sort de la companyia que em pot escoltar, m'és impossible deixar anar el neguit.

    O potser només em passa a mi, que sóc força complicada.

    ResponElimina
  22. Eren d’esperar els comentaris que heu deixat perquè com deia és un tema que veig força clar. Més que lloar les excel•lències d’una conversa necessària, us volia fer partícips de com em vaig sentir quan no tenia una vàlvula d’escapament com toca. Realment, si és que calia, me’n vaig convèncer del tot. Moltes gràcies a totes i a tots pels comentaris.

    Carme, a mi també m’ha semblat sempre molt clar, i ho he posat en pràctica. Mai he tingut problemes per trobar a algú per parlar, per això m’ha sorprès tant trobar-me una situació en la que em faltava això, i com em va afectar. Una altra lliçó ben apresa.

    Assumpta, el que em sorprèn és que aquesta tensió es nota en el pla físic, quan el que sigui que ens neguiteja és més aviat del pla mental. Cos i ment es barregen sovint en coses que no pensaríem, com quan estem nerviosos i ens baixen les defenses. És un alleujament de la ment, però ho notem a tot el cos.

    Ferran, amb el temps també he vist que un psicòleg i un amic no són el mateix, han de tenir funcions diferents per força. Però també penso que molts cops amb parlar una mica amb algú que et sàpiga treure les coses és suficient per no necessitar un psicòleg més tard. Anar buidant mentre no s’acumulen massa cabòries.

    Yáiza, jo també he tingut aquesta conversa amb algun amic! Ostres, és que et llegia i m’han vingut els meus propis casos al cap. També he recomanat a gent que parlin, que treguin les coses amb algú, no necessàriament amb mi, però que es busquin una espatlla en la que plorar. I pel que fa a mi, sempre he tingut gent per fer-ho, perquè ho trobava necessari. Me n’he acabat de convèncer quan he vist com em sentia quan no ho tenia.

    Gatot, hi ha alguna mena d’avantatge en parlar amb desconeguts, cosa que es podria equiparar amb escriure les coses en un blog. Penso que és perquè la gent que ens envolta molt sovint està relacionada amb les coses que ens afligeixen, o si no és així, almenys tenim algun motiu per no sentir-nos còmodes a l’hora de parlar amb ells. Parlar amb algú que no té cap relació amb nosaltres pot ser útil, però no deixa de ser el que deia en el post, parlar per necessitat. Que és egoista? Doncs sí, si ho vols mirar així. Però potser algú ens buscarà per desfogar-se i l’escoltarem, segur que el seu acte d’egoisme no ens molestarà. En les experiències de cadascú no m’hi puc ficar, però en el meu cas he vist que quan em quedava mut massa temps me’n ressentia.

    Carquinyol, capellans i psicòlegs fan el seu ofici fent parlar la gent, oi? Però ja va bé, els resultats que s’obtenen són igualment bons. Qui es creu que confessant-se anirà al cel, li funciona perfectament!

    Joana, de maneres n’hi ha moltes. Suposo que escriure-ho és una d’elles, tant si és un blog públic on ho veu tothom o per nosaltres només. D’alguna manera ja ho hem tret. I si després cal algú a qui abocar-ho, doncs també.

    Garbí, el que sempre m’havia passat a mi és que quan em veia amb la necessitat d’explicar alguna cosa em venia un nom al cap, el de la persona que creia que millor em podria escoltar en aquell cas. I el nom variava en funció de la història a explicar, sortia sol. Sempre m’havia encuriosit perquè passava, però em sembla una bona cosa. No tothom ens serveix, ni ha de ser la mateixa persona sempre.

    Anna, a molta gent li costa parlar del que sent, ja ho sabem, i a qualsevol li pot costar en un moment determinat, però com dius, val molt la pena aconseguir-ho.

    Bajo, naturalment no vull dir que haguem d’anar explicant la nostra vida en fascicles, publicant-la. No cal explicar-ho tot, però hi ha coses que són necessàries perquè no s’enquistin dins. Llavors és quan cal aquest àngel de la guàrdia, i segur que el sabem buscar i trobar quan cal.

    Elfreelang, no tothom està preparat, és clar que no, cadascú ha de trobar els seus ‘oïdors’. Però de vegades, si no tenim a mà algú apte, ens el creem de nou, i fins i tot podem trobar agradables sorpreses.

    ResponElimina
  23. JJMiracle, parles de qualsevol conversa? Vull dir, una que sigui ben argumentada i interessant, però sense vessar pensaments íntims també?

    Joan, em costa seguir el raonament. Es tracta de treure fora del calaix el que sigui, tant si és humit com sec, per tal que ni es podreixi ni s’enquisti. Justament el que no vols és quedar-te res dins, si ho treus almenys ja no és per tu sol, comparteixes l’aflicció.

    Clídice, pensava que aquests llocs servirien per fer el tafaner, no per treure pensaments íntims! Parlar de coses compromeses en un safareig no és massa bon negoci!

    Dafne, si hi penso bé em venen un parell de casos propis al cap de situacions en que no es pot ser un mateix i s’ha de callar i fer el paper, a escala molt més petita que la teva, suposo. Es passa malament i l’angoixa apareix. Aquesta ha de sortir per alguna banda, i t’asseguro que plorar és una bona manera. Pensa que l’angoixa porta a estats de nervis que de vegades impedeixen plorar. Quan s’aconseguix és un gran descàrrec. I després està parlar, és clar. L’angoixa potser no ho permet tampoc, però trobar gent amb qui poder desfogar-te en algun moment sempre va bé. I de vegades no cal que siguin les persones més íntimes, amb que t’escoltin ja n’hi ha prou, algú inesperat et pot ajudar a sortir del pas, això també m’ha passat!

    Pons, home, potser serviria, però potser li hauries de preguntar si et vol escoltar. De totes maneres, que no parlem amb gent virtual i de vegades els confiem coses? Qualsevol persona de bona voluntat ens pot servir per treure coses de dins.

    Joma, crec que conec casos com el teu, suposo que el silenci us ho fa passar molt malament. A mi el silenci no m’incomoda gens, potser sí si no tinc gens de confiança amb la gent amb la que estic, però generalment no tinc necessitat d’omplir-lo. Però no parlàvem d’aquestes converses, sinó de la necessitat de treure coses que ens afligeixen d’alguna manera. Per això, com dieu, s’ha de saber triar bé. Escoltar i ser escoltats, tot un art. No sempre trobarem les mateixes orelles, però cal tenir-ne algunes ben a mà. I quan toqui, si ens trien, saber escoltar també.

    Gemma, en parles en termes que em costen de seguir i tot, poses qualitat a les meves paraules. Millor dit, les expliques, dónes un motiu que demostra que parlar va bé, que no és perquè sí que tenim aquesta necessitat. I penso que qualsevol persona ens pot anar bé si té la bona voluntat d’escoltar-nos. Ara que, jo sempre he estat de triar força a qui li explico què.

    Audrey, primerament, gràcies per insistir en el comentari, al final te n’has sortit, ja saps que si no es pot comentar és totalment aliè a la meva voluntat. Per això aprecio l’esforç. Generalment tot té un motiu. De vegades va bé buscar-lo, d’altres és millor que no. Ara, això de que amb algunes persones tot flueix... de vegades he sabut que volia explicar una cosa a una persona concreta, però per algun motiu m’ha costat molt començar. Potser després ja està, però en el moment que tinc la persona allà i tot de cara, m’he entrebancat més del compte. I no parlo de confessar res que impliqui l’altra persona, eh, senzillament que les paraules no surten de manera fàcil tot i saber que és l’amic amb qui ho vols parlar.

    rits, no és una eina infal•lible, és clar. De vegades parlem i no fem net. És una cosa bona i útil, però ningú diu que sigui la solució definitiva. Tot i això, si el que t’escolta ho sap fer bé, potser et podrà posar sobre la pista perquè la trobis. Ve de dins nostre, ja ho sabem, però una empententa no va malament. I també sabem que per poder rebre l’empenteta ens cal haver treballat abans a nosaltres. Una feinada. Tots ho som de complicats, hem d’estar predisposats a parlar, i també a escoltar. Un post així no es pot fixar en casos concrets, només el meu que em serveix d’exemple, i parlo del que em sembla una norma general, però no única, és clar. Cadascú es coneix i sap què pot oferir o què s’atreveix a rebre. No saber rebre també és un gran problema, ho saps, oi?

    ResponElimina
  24. Ufff... És cert. Jo vaig tenir una època fosca, que no recordo si al bloc va quedar reflectida o no, perquè jo sóc bastant de callar-me les coses (i mira que m'encanta parlar...). Però el fet és que no podia descarregar amb qui tenia al costat, perquè sabia que faria mal. I m'ho vaig anar callant, només de tant en tant deixava anar petites perles, aïllades: la història en capítols, alhora incomplets, però que traspuaven la meva necessitat de fer net. Fins que un dia vaig petar, literalment, vaig migexplotar, i ho vaig deixar anar tot, des del principi fins al final. I va ser un canvi, un canvi important. A més, crec que ho vaig fer amb la persona adequada, la que em va ensenyar a veure-hi una mica de llum, i a ajudar-me a pensar el per què de tot plegat.

    I tot el rotllo per dir-te que sí, que felicitats, que jo considero que és necessari fer aquest pas!! :) I també m'ha passat això que comentaves amb el Gatot, d'explicar les coses a algú potser no molt proper, o que no veus cada dia.. A mi m'ajudava a no haver de veure reflectida en les seves mirades dia rere dia un sentiment de pena o aflicció després d'haver descarregat el que duia a dins.

    ResponElimina
  25. Si en tens de raó!! És difícil trobar la persona i també el moment. I no és trivial... em sento afortunada de tenir molt bons amics, però la distància, les rutines (encara que poc rutinàries...) fan que sigui difícil que es doni el moment. Perquè sí, sóc una ferma defensora de que el moment es dóna*.

    Estic contenta de que estiguis més feliç i alegre :)

    *Com totes les coses que es "donen" (la inspiració, l'enamorament, ...) hi hem d'estar una mica predisposats. Si la inspiració no t'enganxa amb un paper i un llàpis, no la podràs aprofitar. Doncs amb les buidades igual.

    PD: sobre el "bentornat": m'he perdut molts posts perquè tenia algun problema amb l'rss... em pensava que feia menys que "havies tornat".

    ResponElimina
  26. Bé, quanta raó! com sempre! Parlar descarrega, però molta atenció d'explicar segons què a segons qui!!!!!

    ResponElimina
  27. Laia, recordo un cop que vas fer un post en un moment una mica baix. Et disculpaves perquè havies decidit no escriure durant una temporada perquè tot el que podries dir seria trist, així que fins que no et vinguessin idees més alegres al cap no ho faries. Em va semblar digne d'admirar, de veritat. No té res a veure potser, però m'hi has fet pensar. Tant de bo t'hagués sabut imitar.
    Veig que has experimentat en pròpies carns el que és tenir la pressió dins de coses que no deixem sortir. El normal és que acabi sortint de cop, com dius que et va passar. I pot ser que sigui a les bones o a les dolentes... És una sort trobar una persona que t'escolti, t'aconselli i t'ajudi. Ets afortunada. Ara, no sé si pensar que en algun moment et van compadir, pel que expliques després. La compassió no és una cosa que esperis de qui t'escolta, al contrari, es pot estar per una persona sense dir-li 'pobret' tota l'estona. Hi ha millors maneres.

    Txari, el moment el busques ràpidament quan tens la necessitat, potser és més complicat triar la persona, però generalment a mi el nom que busco em ve sol, i llavors genero el moment amb l'escollit/da. És la meva manera de funcionar. O ho era, no sé, ho dic i em sona una mica a passat remot, molt més antic que la nostra història. Potser després ho he tingut més a mà o la tria no ha estat tan complicada. Les meves rutines han deixat de ser poc rutinàries, aquests temps sí que han passat del tot. Ara hi ha agradables excepcions, però incerteses poques.
    Mmm... problemes amb rss? Comencen per N? No passa res dona, no t'has perdut res. Ja saps que a casa sempre ets benvinguda, però si hi ha res per saber, ho sabràs per altres vies.

    Cèlia, els bocamolls te la claven un cop i no més. Al final aprens a clissar-los de seguida. Si vols conservar els secrets és millor guardar-los, és clar, però quan cal parlar, que sigui amb algú de la més absoluta confiança!

    ResponElimina
  28. És veritat que, molt sovint, parlant tampoc no arregles massa problemes (a no ser que sigui amb els que estan implicats directament amb el problema o la solució), però ajuda a posar ordre als pensaments, a tenir altres punts de vista, a la reflexió.

    En definitiva, utilitzar la nostra capacitat sàpiens ens dota de cert equilibri vital! Llàstima que sovint ens oblidem del nostre cognom d'homo...

    ResponElimina
  29. Ho sé, malauradament ho sé.

    Crec que no em vaig explicar. Sols volia dir que estava completament d'acord i que afegiria saber trobar el moment, encara que ben mirat, qualsevol moment hauria de ser bo, oi?

    ResponElimina
  30. Porquet, parlar va bé en sí mateix, no és el mateix tenir-ho dintre i donar-hi voltes que veure com surt. Si a més qui t'escolta sap fer-te canviar una mica la manera de pensar aportant un altre punt de vista, fantàstic! A més, tenir coses per explicar ens humanitza, no trobes? Ens fa més febles, però no hem de renunciar mai a mostrar la nostra feblesa si ens cal.

    rits, no sé si tots els moments són bons, però penso que quan ens cal, en sabem trobar un de propici. La necessitat fa trobar temps allà on no n'hi ha.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.