divendres, 10 de febrer de 2012

Robotets

Passa en totes les fases de la vida, sempre pensem que el que ve després és més seriós, més compromès i que hi haurem de posar els cinc sentits. Passa en el món acadèmic, i fins i tot en temes més personals. I quan arribem al món laboral pensem que s'ha acabat la broma, que ara hem de ser treballadors competents i com petits robots programats per no cometre errors. Res més lluny de la realitat.

Jo, que vaig passar de la pública a la privada, pensava que tot seria molt diferent, més professional. Un cop dins, t'adones que la gent que hi treballa no són màquines, no hi ha perfecció. Es tracta de persones i com a tals, tenen els seus dies bons i els seus dies dolents, cometen errors i per més que estiguin a la feina, necessiten els seus moments de disbauxa i de fer ximpleries. I per sorpresa meva, que ho miro des de dins, sento dir que la reputació de l'empresa és immillorable en el sector. Que diferents es veuen les coses segons el punt de referència!

Llavors penses que és només on ets tu, que les grans empreses que s'anuncien per la tele, o els teus proveïdors mateix, que sempre et serveixen amb gran diligència, han de funcionar diferent. Però parles amb amics i coneguts, i qui més, qui menys, pot explicar un munt de coses que fa o que passen a la seva feina que no són precisament laborals. He sentit cada cosa... Això em porta a pensar que, com a persones que som, si no tinguéssim moments d'esbarjo mental, se'ns faria molt carregosa la cosa. Vuit hores treballant com màquines és impossible. I no significa ser menys professionals, no importa tant el com, només que el resultat sigui bo, i aquest és millor si estem mínimament a gust. Estic segur que això passa a totes les empreses i a tots els nivells. Pensem que el món funciona perquè els que fan les feines són ens perfectes i invisibles, però en realitat són persones, com nosaltres mateixos. I ningú no ens ha d'explicar com funcionem nosaltres mateixos...

Mentre escrivia el post m'ha vingut al cap una frase de la Sara, coautora del blog Truquem al Gegant del Pi?, que preguntava a la Gemma: Mama, tu què fas per divertir-te a la feina? La trobo molt escaient per aquest post!

38 comentaris:

  1. Hehehe! I tu, què fas per divertir-te a la feina, eh? Perquè aquestes reflexions bé deuen haver sortit d'algun lloc...?

    No, ara seriosament, ho trobo molt interessant. Al meu nivell, quan feia l'ESO creia que el batxillerat seria molt seriós i difícil, i no ho va ser tant. I estant a batxillerat, la universitat semblava el súmum, i en la majoria dels casos és més aviat divertit i d'una seriositat... dubtable.

    Amb això que comentes del que coneixes tu per dins de l'empresa i l'efecte que fa als de fora, m'has fet pensar en el cau. De vegades tenim mil problemes per muntar una sortida, coses que no quadren, pegues amb la casa de colònies, o monitors que no preparen a temps les seves activitats. Però al final, el que compta és que l'excursió surti bé, que els nens en gaudeixin, i que els pares tinguin una imatge d'organització i responsabilitat. I tot això acaba sortint en la majoria dels casos. I ningú no n'ha de fer res, de les trifulques internes que hàgim passat els monitors per aconseguir-ho!

    Per últim, m'has fet pensar en el que serà el meu gremi... els metges. Bé, si la gent sentís els comentaris que fan els metges de portes endins, o amb què es distreuen... em penso que començarien a anar a fer teràpies alternatives. Som una mica bèsties. I a la gent de fora, li costa d'entendre. Però bé que tothom fa conyes a la feina, oi? Doncs nosaltres no som l'excepció!

    ResponElimina
  2. si sabessis com la caguem a la meva feina! però no es pot saber per què una empresa líder en el sector amb reputació que bla bla bla però a la realitat tot són nyaps per que funcioni mentre cobres, i moltes vegades no aguanta ni això...

    ResponElimina
  3. per cert, per què aquest bloc es pensa que he fet el comentari a les 02:17PM?

    ResponElimina
    Respostes
    1. De robotets res... res de res... tots som humans i la caguem i rectifiquem i aprenem.

      I fer conya? doncs també! Només faltaria, el bon humor no s'ha de perdre ni treballant!

      Elimina
  4. Bona reflexió!, al cap i a la fi..., som humans o aprofitant la teva metàfora, màquines de precisió, úniques i especials i ...més enllà de seriositats imposades, necessitem moments d'esbarjo!, distendir l'ambient...Penso que els somriures ens fan més 'productius'.

    Bon cap de setmana!.

    ResponElimina
  5. *bip* jo no estic tan segur d'això que comentes *bip* hi ha llocs on …. viper colonial !!

    ;)

    ResponElimina
  6. Errar és d'humans, el que passa que en determinades feines, sembla com si la possibilitat d'equivocar-se no es pogués permetre, i quan passa és garrafal. Sobretot en el sector mèdic. Sempre recordaré, quan va néixer el meu fill, que va ser amb cesària, que els dos ginecòlegs es distreien parlant de com "estava de bona la Nina, i comentaris que a mi em feien estar tranquil·la, era la primera edició d'Operación Triumfo, pensava que sí tenien una conversa tan plàcida i catxonda, era perquè tot anava bé (i va anar perfecte). Així que a la feina amb alegria, si és possible, tot és més portable!!!
    .

    ResponElimina
  7. Jo he viscut les dues coses: feines en les que et pots distreure amb els companys de tant en tant, i feines on ets una autèntica màquina (i no només vuit hores, sinó deu o més). Suposo que ni cal dir de quina en tinc millor record i quina feia més a gust, oi?

    ResponElimina
  8. Actualment a la feina em diverteixo molt, amb els companys fem bromes amb els nois amb qui treballo també... i quan s'ha de ser seriós doncs s'ho és i cap problema. Però hi ha entorns laborals i determinades empreses en que això està mal vist, i tot i que com has dit som PERSONES, no deixen gaire marge a aquests moments de disbauxa que fan que continuem treballant mitjanament contents i amb bon humor. Mal fet.

    ResponElimina
  9. si aconseguim anar contents a la feina, fer la feina que realment ens agrada, les errades i altres coses son petits entrebancs en el dia a dia.
    El que més compte com sempre és la responsabilitat que posem en cada un dels nostres actes, sigui dins o fora de la feina.

    ResponElimina
  10. Jo m'ho passe molt bé a la feina...els xiquets em regalen 'momentassos' brutals i després, amb alguns companys ja ens ho fem per a riure fins i tot de les misèries, que està la cosa mu malita.
    Ser competent i treballar a gust em semblen dos conceptes altament compatibles ;)

    ResponElimina
  11. Una reflexió que em llegeixo en un moment molt oportú. Em pregunto si tot plegat no és una farsa, començant per aquesta necessitat de treballar per ser dignes (qui devia ser el fil de puta que es va inventar allò de "el treball dignifica"?). A mi em sembla que no dignifica res, com no sigui als quatre que s'aprofiten de les hores, les energies i, de vegades, fins i tot les il.lusions dels peons al seu servei.

    Cada dia tinc menys ganes de treballar més que l'imprescindible per poder viure, sense cap dels luxes que ens volen fer creure que són "normals", que hem de tenir i que per poder comprar... hem de treballar molt. I cada dia tinc més ganes d'aprofitar el temps per veure món, conèixer persones, viure com a mi em sembla que paga la pena.

    ps: no he marxat un pèl massa del tema, no? ;)

    ResponElimina
  12. Doncs confesso, que a la meva feina també m'entretinc veient algun bloc que altre, sobretot quan tanquem portes al public i ja no ve ningú a consultar tots els seus problemes, cada vegada més i més greus.
    És el moment d'esbarjo que podem compartir els/les companys/es,de vegades s'impliquen en els meus entreteniments que també fan seus en alguna ocasió. (Com tu ja bé saps, oi Xexu?)
    I clar que es fan parides en el treball, tantes com fora, però tot s'acaba arreglant, o quasi tot, si es té bona intenció!

    ResponElimina
  13. Penso que la clau està en abocar-se en tot el que fas i sentir-se a gust i gaudir de la feina, sigui la que sigui...I per rés mai ser robotets... Equivocar-se i aprendre és la grandesa que tenim les persones!!
    Sempre va be reflexionar!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. La veritat és que aquest hivern el que he fet més a la feina ha sigut pensar en anar-me'n a treballar a un altre lloc -cosa gens fàcis de fer actualment- però ara sembla que l'estrés ha afluixat. Així i tot no tinc massa estones per passar-ho bé.

    ResponElimina
  15. El teu post em desperta un munt dels neguits que estic vivint ara mateix laboralment. Ho corroboro tot i podria dir-te exemples de tot, tant que t'avorriria.

    De tot, doncs si, és veritat, ni les empreses que es consideren les millors del país es salven de cagar-la.
    I si, és necessari poder trobar moments i persones a la feina amb qui relacionar-se i poder-se evadir.

    Amb tot, em quedo amb un cartell que vaig llegir a urgències del Clínic i que crec que és ben encertat. No recordo què hi deia exactament xò era algo així de com que si ens veuen riure, fer broma, fer un café, no pensis que no estem atenent els seus familiars. Precisament per poder-los atendre bé hem de fer descansar el cap. Estava escrit tan bé. Era de treure's el barret, xq és una gran veritat.

    ResponElimina
  16. Toc, Toc... Bon dia. Avui és dissabte, ah! que ja ho sabies? Ja, però, potser el que no saps és que demà diumenge fem un #esmorzarblocaire a la #FMB i he pensat que havia de venir a dir-t'ho perquè estic segur que no te'l voldràs perdre. Serà a les 10 del matí i després anirem plegats a dir la nostra davant del TSJC amb #escolaencatalà

    Vindràs, oi? Què no saps on és? Cap problema, aquí tens l'enllaç a l'esdeveniment al facebook, on no només hi tens l'adreça, sinó que a més t'hi podràs apuntar. Fins demà a la Fàbrica Moritz Barcelona
    Ronda de Sant Antoni, 39, 08011 Barcelona

    http://www.facebook.com/events/270364776365427/

    ResponElimina
  17. Treballar a gust i de bon humor és el millor que hi ha. Això no vol dir que es perdi la professionalitat ja que de vegades hi ha errors que no s'haurien d'haver fet.

    ResponElimina
  18. Vaig llegir aquest post ahir per la nit i no el vaig entendre massa, així que vaig pensar que avui el tornaria a llegir a veure si ho veia més clar i podia deixar un comentari... Però he de reconèixer que segueixo sense entendre massa bé el sentit. I, mirant els comentaris, encara m'he embolicat més... És com si parléssiu de coses molt diferents a la vegada: de tenir una feina on s'estigui a gust, de quina imatge donen les empreses, de si es poden tenir moments de distracció mentre s'està a la feina, o si es fan moltes errades... Estic fora de joc :-)

    ResponElimina
  19. Si poso lo pilot automàtic, me trobo que vaig bé, però com a mig apagada. Si me despisto, m'ho passo bé, però ens costa tornar a la feina. En fi, lo de ser de lletres...

    ResponElimina
  20. Doncs la meva respoosta a lapregunta seria q per divertir-me treballo. M'agrada. Sí, de tan en tant miro el fb, llegeixo algun blog, ... però és més aviat per trencar. Tinc massa assumit el meu paper de robotet i hauria de canviar. D'aquí a dues setmanes m'incorporo després del permís per maternitat i ho posaré en pràctica. Canviaré i intentaré riure més! Això sí, la imatge seguirà essent de robotet...

    (escrit des del mòbil...)

    ResponElimina
  21. No XEXu per sort no som perfectes ni som robots ....és la suma d'imperfeccions humanes que fan que tot plegat rutlli, amb la deguda professionalitat és clar, és a dir el desig de fer-ho bé i treballar bé...jo a la feina amb qui de debò m'ho passo bé, hi ha dies de tot, és a classe amb els estudiants...en les reunions no perquè són per a mi avorrides....tinc 30 minuts al dia per fer petites distensions...riem, prenent cafè....

    ResponElimina
  22. Vaig ràpida pq no tinc més temps però m'ha vingut al cap una cosa que vull escriure aquí: (uff,prou preambuls! Tinc els dits gelats!)
    Quan jo treballava a la privada, un dia que explicava amb molta passió la meva feina (la feia també amb molta passió) el meu fill em va frenar i em va dir:
    -Però tu mamà vas a treballar o a passar-t'ho bé?
    Hem va deixar parada i li vaig contestar:
    - No hi ha res com passar-t'ho bé treballant!
    I malauradament això no sempre passa. De fet, recordo amb molta nostàlgia aquella època.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Canvio Em va deixar parada per la faltorra de l'hem que se m'ha colat! No es pot anar depressa.

      Elimina
  23. M'ha fet molta gracia el titol, robotets, i tens rao, sempre penses que la gent es treballadora, que no fan res mes i de cop algu diu algo i comença la diversió. Ara estaré la resta del dia amb la parauleta robotets al cap, jeje.

    Un peto!

    ResponElimina
  24. Estic fatal, el títol m'ha fet pensar en els robotets d'android. En poques paraules parles de moltes coses, o a mi m'ho sembla.

    *Ser professional a la feina crec que no és fer-ho tot bé. Això és impossible. Crec que està molt més relacionat amb fer-ho tant bé com puguis, millorar, corregir els errors i sobretot aprendre cada dia. Com molt bé diuen no a totes les feines un error té la mateixa importància , però tot i així crec que si tots- independentment de la feina que fem- intentessis fer-la cada dia millor no estariem com estem.

    *Passar-ho bé i mirar de no ser un robot, no crec que estigui renyit amb la professionalitat. És important treballar amb un ambient distès i de tant en tant escapar una mica de la rutina.

    *Pel que fa a la imatge que doneu, potser és que relament sou bons professionals, tot i que sovint des de dins no es vegi així. Això també pot ser per les ganes de millorar .

    ResponElimina
  25. Penso que totes les coses que fem (personals i professionals) les hem de fer el millor que sabem, o com a mínim posar-hi la intenció, i això no està renyit en passar-ho bé, i precisament crec fermament que l'encant dels humans está en les nostres imperfeccions. En meu cas és diferent després de disset anys de treballar a l'empresa privada he passat a la pública i uf! La feina, el treball a vegades pot ser el paradís o l'infern !

    ResponElimina
  26. Com heu comentat alguns, aquest post semblava que deia coses molt diferents, em temo que no no el vaig saber estructurar massa bé. Amb les respostes he mirat d’aclarir tots els dubtes que sortien, i contestar les vostres experiències, que n’hi ha per tots els gustos (i disgustos). En el que sí que coincidim és que sembla que per aquí no hi ha cap addicte a la feina, per sort. Per sort seva, és clar. Moltes gràcies per tots aquests comentaris.

    Yáiza, se m’allargava el post si explicava les coses que faig a la feina per divertir-me, però segur que al llarg dels comentaris aniran sortint. La veritat és que podria dir què no faig, que seria més fàcil. Des de molta conya, a mirar blogs, a cantar amb la música ben alta o penjar tot d’imatges impreses o el que sigui al despatx, cosa que en teoria no ens deixen fer. Però és decoració!
    Com ja deia, en el món acadèmic ens va passant, anem pujant cursos i canviant de centre d’estudis i cada cop ens impressiona, però veiem que no n’hi ha per tant, i sobretot que la gent segueix fent el ximple com sempre, que no es tornen uns avorrits que només pensen a estudiar. I explicat com fas tu, no hi ha tanta diferència entre un grup escolta i una feina qualsevol, o un grup el que sigui que tingui un objectiu per complir. Com en química, és més una funció d’estat, no importa el camí que segueixis per anar d’un punt inicial fins el final, només importen aquests dos, el que seria la idea i l’objectiu. Si acaba sortint bé, qui pot criticar com hi hem arribat?
    Fa una mica de por pensar que els metges fan gaire conya, és un dels gremis que pensem que han de ser seriosos per força, però mentre ho siguin amb la feina, tant és com són entre ells. A més, sou dels que més merda veieu dia rere dia, si no feu conya, si no jugueu una mica, segur que tot es faria molt dur, necessiteu vàlvules d’escapament, i l’humor segurament és la millor, encara que pugui arribar a ser macabre. Així que ja podeu seguir amb les vostres conyes, però la condició és que feu la feina bé, eh!

    Pons, la sensació que descrius és molt similar a la que tinc jo. Treballo amb gent bona i gent no tan bona, però des de fora només es veu que produïm i patentem coses, així que la resta no importa. És el que penso, si ens veiessin per dintre... però això no importa a ningú, realment.
    Això de les hores és una creu. Es va espatllar juntament amb el format dels comentaris, i encara no s’ha arreglat aquest punt. Ja saps, l’amic blogger al qual tu tens tant afecte.

    Carme, a la feina tenim molts motius d’estrès, de decepció i fins i tot d’enrabiada, així que quan estem amb la gent que no té culpa de cap d’aquestes coses podem mantenir l’humor, que sempre ens servirà com a vàlvula d’escapament. Això sí que ho compartim amb les màquines, quan alguna cosa ens fa pressió dins, per algun lloc ha de sortir.

    Audrey, el bon ambient és fonamental, penso. No cal que tinguem una relació gaire profunda, però les bromes i les converses es poden donar igual. Ajuden a treure tensions, a alliberar pressió i encara que alguns caps no ho vulguin veure, això ens ajuda a estar més tranquils i fer la feina millor. Ningú no treballa millor enclaustrat i sense descans.

    Carquinyol, n’hi ha, n’hi ha, i no cal dir que la gent s’aliena moltíssim i acaben pensant que la feina és el dimoni, però l’única manera de subsistir. Treballar en una cadena de muntatge ha de ser fatal, però segur que fins i tot allà, i amb els automatismes, tens les teves converses amb els companys.

    Dafne, l’exemple que expliques és força bo, ja tenim una futura metgessa a la sala que ha defensat els drets del seu ram a fer una mica de xerinol•la. Personalment prefereixo que el metge que m’atén es mostri professional, aquesta falta de formalitat no m’arriba amb bons ulls, encara que a tu et tranquil•litzi. Fora de l’habitació poden fer el que els plagui, naturalment. Continua a baix

    ResponElimina
  27. Jo quan em reuneixo amb els meus superiors també parlo de feina, i quan estic amb els companys i el dia està encarrilat, fem el ximple com volem. No sé si m’explico. Penso que dels metges s’espera molt i han de complir. De cara als pacients han de ser molt professionals, gairebé com màquines de curar, però precisament per aquesta responsabilitat penso que han de tenir maneres de distreure’s allà mateix, si no pararien bojos amb les desgràcies alienes. Tothom ha de tenir dret a la vàlvula d’escapament, si no, tantes hores de concentració passen factura.

    Maurici, em sembla que la resposta és ben clara. Per ara he de dir que sempre he tingut la sort de poder tenir moments d’esbarjo, ni que sigui una broma aquí o un comentari irònic allà.

    Alba, això és un error. Cadascú és responsable del que fa i jo sóc partidari de que demanin resultats, ens paguen per això, al capdavall. Si la feina es fa i està ben feta, qui ens ha de prohibir que tinguem moments de disbauxa? No deixar-nos expressar i tenir-nos treballant sense descans porta a cansar-se molt aviat d’una feina, fer-la a desgana i tenir ganes de fotre el camp el més aviat possible. Potser ara no és massa bon moment, però així que pugui, algú a qui li tallen les ales marxarà a un altre lloc a provar sort.

    Garbí, fins i tot et diria que no cal que sigui la nostra feina somiada, la podem fer a gust i molt bé si ens deixen una mica d’espai. Jo cobro un sou i no vull deixar de cobrar-lo, per tant amb la feina no jugaré, cada dia estarà feta i el millor que pugui. Però si em prohibeixen que faci broma amb els companys o que posi música potser començaré a treballar a desgana, i quan pugui fotré el camp. És així de fàcil.

    Senyu, precisament, les misèries generals i les de la pròpia empresa són les que uneixen més. És allò de l’enemic comú, sempre està bé tenir on focalitzar els comentaris. Per mi tampoc no és pas incompatible ser competent i a l’hora saber estar en un ambient distès, cada cosa té el seu moment, però tampoc cal que siguin dues coses separades, que hi ha feines molt mecàniques.

    Ferran, això de que el treball dignifica és cosa del passat. Cada cop que ho sento em ve al cap aquell brillant monòleg de Rubianes que em fa pixar de riure, i és que es pot dir més alt, però no més clar. Bé, dir-ho més alt que Rubianes també era difícil. Treballem perquè ens cal per viure. Donem part del nostre temps i dels nostres esforços a canvi de diners, que en definitiva, són els que regeixen el món. Em sembla que t’emociones molt amb el comentari. No és res que no haguem pensat tots, suposo. És clar que jo dono prioritat a qualsevol altra cosa abans que la feina, però ja que per poder mantenir els meus vicis, res, viure sol, pagar un lloguer, poder menjar, comprar llibres..., em cal treballar, el que penso és que és millor estar-hi a gust i de bon humor. No sóc una persona brillant, però sí que em considero treballador, i part de la meva motivació depèn del tracte que em professen els superiors dia rere dia, però també del bon ambient que pugui tenir amb els meus companys i les ximpleries que arribem a fer. I en fem moltes, però de moment ningú, que jo sàpiga, s’ha queixat de que treballi poc o malament.

    Carme J, els blogs només són la punta de l’iceberg de les coses que no s’haurien de fer a la feina però es fan. No hi veig res de dolent en fer quatre comentaris amb el cafè de després de dinar o quan tens una estona sense feina. I és una cosa que pots compartir amb els companys o no, en el meu cas alguns ho saben, però d’altres no, i per preservar una mica el meu anonimat, no vaig dient el meu blog a tots. Però sí que algun cop faig algun company partícip de les coses dels blogs, o comento que he llegit això i allò. Al cap i a la fi, forma part del nostre dia a dia, és una cosa més. Mentre això i totes les altres coses no entorpeixin el bon funcionament de la feina, cap problema.

    ResponElimina
  28. Montse, no suporto equivocar-me, se’m posa molt malament. Bé, matisem, quan m’equivoco per mi mateix m’agrada aprendre dels errors, i sobretot em satisfà tenir una solució ràpida i viable. El que no m’agrada és equivocar-me quan això implica altres persones que es veuran afectades. Em fa sentir molt malament. A banda d’això, estar a gust amb el que fas i amb la gent que t’envolta per mi és molt important.

    Jomateixa, el teu comentari reforça el que comento en el post. Dius que no tens estones per passar-t’ho bé, jo ja no dic tant, no és que ens haguem de divertir, encara que de vegades ho fem, però sempre dic que a la feina hi anem a treballar. Calen, però, algunes estones per relaxar el cap, que no pot estar vuit hores a ple rendiment sense quedar tocat. Això pot ser un dia, però si es perllonga massa en el temps i no pots parar mai ni que sigui a petar la xerrada d’alguna cosa totalment diferents de la feina, acabes amb aquesta sensació que dius, volent fotre el camp.

    rits, no em referia tant a que fins i tot les millors empreses la caguen, potser el que dic és el contrari. Parlo del funcionament intern, que tenim la impressió que allà hi treballen màquines, però com que són persones, actuen com a empreses més petites, més d’estar per casa, però els resultats són bons igualment. Això sí, en els moments d’evasió, ja sigui una empresa o altra, estem d’acord. Un bon exemple és el que dius del cartell del Clínic. Dels metges sempre esperem el millor, i no ens agrada veure que s’ho prenen a conya, però justament si volem que facin bé la seva feina també necessiten els seus moments d’esbarjo, com qualsevol de nosaltres. Suposo que aquest cartell responia a alguna crítica rebuda, però bé, quan més va més penso que ells són qui més necessiten evadir-se de la feina, veuen cada cosa dia rere dia que és per parar boig.

    Pensador, ja faig tard per anar a la trobada, però igualment no em solc apuntar a aquestes coses. Gràcies per la informació.

    Kweilan, no parlem de perdre la professionalitat, això és el més important perquè a la feina s’hi va a treballar, això s’ha de tenir molt clar. Però per fer les coses ben fetes penso que ens cal una mica de descans mental, de la forma que sigui, si no ens passa factura i el més probable és que fem la feina totalment a desgana, i això és contraproduent.

    Assumpta, llegeixes tan bé els posts que t’has adonat d’una cosa que a mi no m’acabava d’agradar quan el vaig escriure, parlo de massa coses i no em centro en res. Volia relacionar-ho tot molt, però se’m feia massa llarg el post, lamento que hagi quedat un post així amb una mica de garbuix que no se sap de què parla. La idea és que qualsevol empresa té treballadors, i que aquests són persones. Quan penses en la Danone, per exemple, tu compres uns iogurts la mar de ben fets i penses de manera automàtica que la gent que hi ha darrere són professionals que ni tant sols somriuen, fan la feina de manera perfecta. Bé, és un exemple exagerat, però ja m’entens. Jo conec gent que ha treballat a Danone i diuen que també tenen els seus moments, és clar. Això enllaça amb que la feina es fa millor si estàs mínimament a gust, i això s’aconsegueix tenint vàlvules d’escapament, no estan treballant sense descans de principi a fi. Una conversa, una broma, un cafè una mica massa llarg, ehem, mirar uns blogs..., coses que passen sovint. Des de fora no es veu, la meva empresa té prestigi i fem coses bones, però des de dins es veu diferent, perquè veig la gent que fa aquestes coses tan ben fetes, i de conyes marineres mai no en falten. En resum, cal treballar bé i fer la feina que toca, però segurament hi ajuda el poder estar distès i no exposat a un estrès constant, que per més que sembli més eficient, acaba sent contraproduent. Espero haver-me explicat millor ara.

    Cantireta, hi ha d’haver moments per tot. Jo també he de posar el pilot automàtic alguna vegada, és normal, però no es pot estar sempre així. Si no pares mai ni aixeques la vista de la feina, al final acabes boig.

    ResponElimina
  29. Txari, em sembla que vas errada. Mirar el carallibre o blogs a la feina, el que tu li dius trencar, és justament el que jo volia dir. Si no tens ni un moment per mirar el correu, aquest és el problema. A mi també m’agrada la feina, però la faig més a gust perquè al voltant hi ha bon ambient, segur que tu també xerres pels colzes amb les teves companyes. Una altra cosa és que et concentris en la feina i miris de fer-la el millor possible, això està molt bé. I riure, això sí. Si no ho tenies ara, pot ser un bon punt d’inflexió per deixar-te portar una mica, sempre i quan no perdis la teva eficiència.

    Elfreelang, espero que aprofitis bé aquesta mitja horeta, segur que et dóna vida. Tots tenim part de la feina que ens agrada i part que no. Si hi ha sort, gaudim realment del que fem, i això està molt bé. Però també hi ha maneres i maneres de fer una cosa que ens agrada, en el teu cas hi ha compensació perquè interactues amb els alumnes, i això fa que cada dia sigui una mica diferent. Suposo que hi ha classe que es poden fer molt més avorrides i arribar a fer-les de manera mecànica. Llavors si tens moltes hores segur que et sembla que és tediós. Però si les pots fer animades, en part ja tens una mica d’esbarjo.

    Laura T., no tothom té aquesta sort que descrius, ni tu mateixa si ara enyores aquestes èpoques. S’ajunten diferents coses. Pots enyorar una feina, o un lloc concret per tot el que comportava, unes bones condicions, companyonia, ja saps. I com deia més amunt, hi ha maneres i maneres de fer una feina que t’agrada, perquè per més que en gaudeixis sempre hi ha maneres de que te la facin avorrir. Però sí, no hi ha dubte de que dedicar-se a una cosa que ens apassiona és el somni de tothom quan estem estudiant.

    Marienkafer, hi ha moments per tot, com quan estudiem. Estàs allà concentrat a la biblioteca, tots ben aplicats, i llavors algú en deixa anar alguna i s’ha acabat la concentració. Però per força hi tornem, és el que hi ha i s’ha de fer, encara que tinguem moments de distensió.

    Mireia, android? Si jo pensava que eres més d’Apple, hehehe. El post era una mica dispers, però que ho hagis separat per temes també em facilitarà la resposta a mi.
    Ser professional per mi és fer el que toca, el que se suposa que has de fer, és a dir, fer la feina que et pertoca ben feta. Com bé dius, això no vol dir que no cometis errors, és inevitable que s’escapin coses, però si no aprens d’aquests o els comets un cop rere l’altre, no estàs fent massa bé la feina. Per mi és important tenir capacitat de reacció, tenir solucions preparades, o pensar-les de seguida, per tal d’arreglar qualsevol desgràcia. Això es guanya amb l’experiència, quan comences no tens tants recursos. Però si tens l’experiència i tot i així no hi ha manera d’aconseguir això, no vas bé.
    En aquesta línia, el segon punt. No hi ha res que digui que la definició de professional que donem tingui a veure amb ser un robot i no parar mai de treballar. Justament, ser professional també implica economitzar el temps i els recursos per no estressar-se.
    Vull creure que sóc bon professional, però ho deixaré en bon treballador. La feina que em manen la faig, i tant bé com puc. L’ambient m’afavoreix, perquè estic a gust i no em qüestionen els mètodes. Els que em manen saben com faig les coses i em permeten els meus moments de distensió. A altres no els donen tanta llibertat, deu ser per alguna cosa. Des de dins és així. Des de fora, l’empresa gaudeix de prestigi, els resultats arriben i això és l’únic que importa.

    Marta, està clar que el nostre estat canvia molt en funció de com és la feina, i aquesta pot ser molt variada. Hi ha llocs dels que tothom surt esperitat, serà per alguna cosa. De vegades ens maltracten tant que no hi ha manera de fer la feina bé, per la desmotivació, o perquè ens minen l’ànim. A mi em passava això a la pública, justament, vaig acabar molt enfonsat com a treballador. En canvi, a la privada, vaig recuperar la meva empenta i fins i tot m’han acabat ascendint. Deu voler dir alguna cosa.

    ResponElimina
  30. Ieeeeps, XeXu, arribo tard i em sap greu perquè parles de la frase de la Sara! En aquell moment li vaig dir que intentava fer coses interessants (estic a la pública, en una mena de gabinet técnic on fem informes i estudis). La idea és intentar passar-t'ho bé a la feina, perquè crec que treballes millor (no sempre s'aconsegueix, esclar). També és important el cap que tinguis, si dóna confiança, bon ambient... Precisament avui al País Semanal hi ha un article sobre les relacions laborals i un dels entrevistats, cap de personal, diu que el compte de resultats és directament proporcional al benestar emocional dels empleats. No som robots, no, però millor, no?

    ResponElimina
  31. Ah, d'acord, ara sí que ho entès bé :-)

    Treballar en una feina que t'agradi i en un lloc on et sentis a gust és importantíssim. En la meva opinió ho és més que el sou. Entre un sou normalet amb una feina que m'agradés i bon ambient o un magnífic sou a una feina on no em sentís a gust, sempre triaria el primer cas :-)

    I, clar, és evident que no es poden estar vuit hores diàries treballant intensament minut a minut, llavors enlloc de persones hi hauria els "robotets" que dius al títol del post.

    ResponElimina
  32. D'acord, volies dir que la imatge és molt bona xò potser per dins no tot és tan professional, oi?

    Enllaçat amb lo del Clínic, que ho continuo pensant, hi he estat pensant. En la resta de funcionaris..... dius que, per la seva feina, justament han de tenir aquests moments de desbloqueig. I la resta de funcionaris no?
    I xq tenen tanta mala fama? Justament és la de fer ben poc. Potser també caldria que la gent intentés posar-se en la pell i veure les coses negatives que té la feina de cara el públic.

    On treballo hi ha atenció ciutadana. I cada dia venen un munt de persones amb situacions personals complicades. Tinc 25 min. per esmorzar, i fitxo per anar-hi, doncs xq cada vegada que baixo les escales em sento com si estigués fent algo mal fet? A la gent que s'espera (poden tenir més de 20 números al davant) només les atenen 3 persones, en un espai petitíssim. La veritat és que aquestes 3 persones no poden ni anar a esmorzar? Son molt bons professionals xò després de 3 hores seguides treballant, sentint els problemes, que no els entenguin i repetir les coses 6 vegades, doncs es pot perdre la paciència.

    És com si ningú que treballi de cara al públic pugui fer broma sense deixar de ser professional?

    Evidentment que molts funcionaris han creat una fama que tela, xò hi ha molta gent professional, i en canvi, buf, què difícil és que es reconegui la feina que fan.

    perdona, vaig dir que no parlaria de temes propis i ho he acabat fent... sorry!

    ResponElimina
  33. Gemma Sara, a la feina més val treballar i gaudir del que fem. I quan tenim una estona, permetre'ns moments de distensió amb els companys. Només amb aquests moments la cara ja et canvia. El cap que tens també influeix molt, és clar, n'hi ha que són ogres. Però van equivocats, ja que penso que és evident que generant o permetent un bon ambient a la feina tot surt millor. La gent no sol ser penques, i a aquests els clisses de seguida. Deixar una mica de marge al personal segur que ajuda.

    Assumpta, jo sóc de la teva mateixa opinió, no em compensa més sou si no estic a gust, però no s'ha de menystenir que a la vida hi ha moments que tirem més pel sou que pel benestar, però suposo que a tots ens arriba el moment.
    Tenir robotets és el que agradaria a molts empresaris. Però saps, els robotets no pensen, només poden fer el que els has programat per fer. I crec que tampoc convé tenir treballadors d'aquesta mena.

    rits, sempre em sentiràs destacar els metges perquè per mi és la carrera de les carreres i són gent amb una responsabilitat molt gran que no tenim ni tu ni jo. No em poso amb els funcionaris, a mi no em sentiràs fent bromes al respecte. Però un oncòleg que surt de l'habitació d'un nano de 16 anys i li acaba de dir que té un càncer terminal no creus que li convé poder netejar les idees que li estan passant en aquest moment? No sé, si et vols posar al seu nivell, no t'ho impediré, però jo no m'hi poso ni boig. Jo li donava dos mesos de vacances.
    Una altra cosa és la que tu dius. Entre poc i massa. És evident que tothom té el seu temps, aquest està marcat per contracte, i ningú no t'ha de dir res perquè facis els teus 25 minuts d'esmorzar. La culpa no és vostra, sinó de qui ho munta. També sé que està molt bé anar a esmorzar amb els companys, però jo vaig estar un cop en un centre de control i no es podia deixar desateses les vies de comunicació. Menjàvem per torns, sols. No ho veig mal sistema, encara que no tan agradable, però el públic no s'hauria de deixar desatès. Suposo que això dóna mala imatge, però bé, si és com ho teniu establert, que es foti la gent, tu!

    ResponElimina
  34. ei, no cal que t’emprenyis, eh!

    No, no em vull comparar amb un metge, i els respecto i admiro molt. Si creus això, és que realment m’he explicat molt malament.

    Hi ha professions molt admirables, on s’han de prendre decisions difícils, salvar vides, protegir a les persones, educar. I totes entren dins de la mateixa condició i el meu profund respecte. I crec que es mereixen molt de reconeixement pel què fan.

    Potser la meva condició no és digne d’admirar, ni ho vull, ni pretenc. Xò crec que totes les persones tenim els mateixos drets. I aquí és on volia anar a parar, xq en l’exemple que et posava quedava clar, xò en canvi, en d’altres sectors sembla que no sigui igual. Xò potser és que no és així i les persones no som iguals ni ens mereixem el mateix. En fi, a mi m’agrada pensar que si, que tan un escombriaire com un metge poden riure, passar-ho bé a la feina i fer la seva feina diligentment. I si, son feines diferents, amb diferents responsabilitats que es reconeixen de manera diferent, xò crec que amb els mateixos drets.

    Una cosa que quedi clara, evidentment fan torns i no van junts a esmorzar. Només faltaria. I quan cal es va esmorzar sol o simplement no s’esmorza.

    I mira, ara miro i comento blogs xq avui ja no puc més. I només esperar la reunió que m'espera, entra mal rotllo.

    ResponElimina
  35. Tranquil home! Els metges treballem molt seriosament. O almenys, això deixarem que us sembli!!! No, va, bromes a part.

    (moment de parèntesi)

    He vist que aquí sobre la rits parlava de metges i no he pogut evitar fer un cop d'ull al que heu anat dient. No entenc com no em pitaven les orelles! (serà que no he acabat la carrera?). Amb les coses que explicava la rits he recordat unes pràctiques que vaig fer. El doctor tenia consultes tot el matí, posem de 8'30 a 1 (en realitat fins a les 2, però això no constava en el contracte), i a mig matí paràvem a fer un cafè. Havíem de sortir per la mateixa sala d'espera, on s'acumulaven els pacients que havia d'antendre... Bé, havíem de sortir mirant cap a una altra banda, o per separat, o parlant d'algun pacient,... fins i tot donant alguna excusa i dient que tornàvem de seguida. Sí, l'hora del cafè també està criminalitzada als hospitals! Però bé, quan es pot, es fa igual, faltaria més.

    Recordo el cartell del Clínic del que parla la rits. Ja és això. No perquè siguem metges, ni perquè la nostra professió sigui dura o emocionalment forta. És la nostra feina (ho serà, vaja), i hi estem acostumats. Tothom té moments més durs a la seva feina, per un motiu o per un altre. Però com tots els altres treballadors, necessitem els nostres moments d'esbarjo. I això no vol dir que quan ens hi tornem a posar, no ho fem seriosament.

    Com m'agrada defensar els metges! Au, va, deixo de donar la tabarra. Que tingueu bon dia i no us estresseu treballant. Jo estic de vacances!!! Iupi!

    ResponElimina
  36. Jo no puc parlar de la pública tot i que en tinc algunes referències que fan feredat també. Jo et puc parlar de la privada i, és clar, tothom té les seves estones d'esbarjo, quan no de "penjamenta" total.

    Ara bé, hi ha una cosa més greu que és la incompetència que sovint rodeja i emplena les empreses. Al llarg d'anys de voltar per algunes d'elles me n'he adonat que hi ha un grau elevat d'incompetència ben repartit entre totes les empreses (si tota la incompetència s'acumulés en unes poques aquestes ja haurien tancat la paradeta). Així que, com si d'una selecció natural es tractés, la incompetència es reparteix entre les diverses empreses. Llavors et trobes amb casos que clamen al cel, de gent que treballa colze a colze, fent les coses molt i molt bé, o tan bé com pot, i al costat mateix gent que és incapaç de fer la O amb un canut (però és que he vist casos pràcticament literals).

    Això m'emprenya, i molt. No som robotets, però el que no ens podem permetre és ser incompetents. Perquè la incompetència acaba cremant, i molt, la resta de robotets que intenten fer el millor que saben i el millor que poden.

    Un altre dia parlarem de com es recompensa aquests robotets més espavilats... un altre cas greu d'icompetència, en aquest cas, de ser curt de mires i no donar més a qui es mereix més. Així van les nostres empreses... així va el nostre país (perdona si estic una mica negatiu... per no dir cremat).

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.