dilluns, 13 de febrer de 2012

Reprimenda

Que fàcil és criticar. I què difícil fer crítiques. Sento cada dia com afusellen a gent amb ximpleries, amb crítiques absurdes, i a l'hora de dir alguna cosa a algú, una cosa que et molesta o que cal parlar, a veure qui és el guapo que obre la boca. Avui m'han clavat una reprimenda que considero merescuda, l'he acceptat amb voluntat de que serveixi d'alguna cosa. A la persona que m'ha parlat li ha costat déu i ajuda enfocar el tema, he vist com el seu nerviosisme creixia per moments. Per què, que no era just el que m'estava dient? Aplaudeixo la seva valentia. Ens costa, ens costa massa dir les coses. En canvi tenim la llengua molt fluixa quan es tracta de ximpleries i l'altre no està davant. Potser no té res a veure una cosa i l'altra, però avui m'han fet encara una mica més de ràbia els poca-substància que es creuen alguna cosa quan s'enriuen d'un altre a les seves esquenes.

33 comentaris:

  1. Hola. Com tu dius, a la majoria de la gent ens costa dir les coses. A vegades pecam per ser massa callats i no dir allò que és necessari en el moment que ho és.
    Tots som persones i ens equivocam i un moment o altre rebrem crítiques per les coses que feim, però crec que les rebrem molt millor, segons el to en que les diguin. No és el mateix dir-ho cridant que d'una manera raonable i de bones. El cantet canvia molt a l'hora de rebre aquestes crítiques.

    ResponElimina
  2. Planteges dos temes diferents, crec jo, un em passa de llarg... perquè em molesta com tu la necessitat de criticar per criticar i no em surt massa de fer-ho. I l'altra la de dir les coses a la cara, que sí, que costa. M'ha costat un munt d'anys aprendre'n una mica i encara em falta moooolt!

    ResponElimina
  3. A mi em costa moltíssim dir les coses que em molesten a alguna persona, o dir a algú que crec que s'equivoca, o que en tal o qual cosa penso que no fa bé... i és perquè tinc por que s'ho prengui malament, que s'enfadi. Em falta molta seguretat. Em costa tant que fins i tot ho passo malament si he de dir alguna cosa de poca importància. Per exemple, una situació real: em deixen un llibre que no m'agrada, doncs em costa molt dir-ho... miro de suavitzar-ho, com si l'altre es pogués ofendre pel fet que els meus gustos no hagin coincidit amb els seus.

    Ara bé, d'altra banda, tampoc critico per l'esquena. Fins al punt que em molesta tant quan algú ho fa (sobre tot aquelles persones que veus que "s'ho passen bé" criticant) que, instintivament, em poso a favor de la persona criticada, com si sentís la necessitat d'equilibrar la balança. I, si alguna vegada, per alguna cosa ben grossa que m'hagi passat, he arribat a criticar algú, jo mateixa vaig afluixant, afluixant fins al punt que l'acabo disculpant... O sigui, que segueixo equilibrant la balança amb mi mateixa (com si comencés fent de fiscal i acabés fent d'advocada defensora) :-)

    ResponElimina
  4. Què deus fer, que consideres que mereixes que et renyin?? Bromes a part, estic d'acord amb el que dius. Però entenc molt bé que, de vegades, dir una cosa dolenta a algú, costa horrors. No sé qui t'ha renyat a tu, però segur que no era el teu superior a la feina. Renyar civilitzadament a algú amb qui només tens tracte professional o que està per sota teu, és relativament fàcil i, és més, pot ser la teva feina. Si és algú proper o apreciat... la cosa canvia. Penso en certes circumstàncies en què he hagut de dir a un amic o algú que m'aprecio que em sembla que està fent una cosa malament, i no, no és un moment agradable. Però s'ha de fer, oi?

    ResponElimina
  5. jo no se criticar, no hi tinc pràctica...

    ResponElimina
  6. I no ens hauria de costar tant de dir-les....doncs l'experiència ens diu que un cop ens hem deixat anar estem molt més tranquils i alliberats. Només es tracta de treure la por de sobre i posar-hi allò.

    ResponElimina
  7. Per fer critiques, jo faig servir les noves tecnologies, sms, email, fax, etc. i per criticar, les velles, bàsicament la finestra de la cuina i l'ascensor.

    ResponElimina
  8. Ja tens raó, costa molt dir les coses i costa també molt escoltar-les. Ara bé, quan veus que els altres no fan ni l'esforç d'escoltar-les és quan decideixes que així tu no jugues i ni dius ni escoltes.

    ResponElimina
  9. La teva reflexió em porta a un record de fa anys. A una reprimenda que em van fer. I vaig sentir justament tot el que dius al post. En el meu cas va ser en l'àmbit laboral, xò no era una bronca per una feina mal feta, no es tracta d'això. Va ser una reprimenda. Un qüestionament per una actitud personal que estava tenint; enfront la persona que me la feia i en general. I tb era merescuda. I tb em va servir. Desitjo que a tu tb et serveixi.

    I recordo que tb vaig sentir just el que dius, que és molt fàcil criticar xò molt difícil ser crític. I me n'adono que si bé no m'agrada criticar, ho faig. I en quant a fer crítiques, a donar reprimendes,... mmm, no se si em sento amb prou força. Si torno al meu exemple, crec que en el fons, la persona que me la va fer, va ser xq m'apreciava i creia que era per a bé fer-me-la. Per tant crec que si cal fer una reprimenda és xq realment a la persona que se li ha de fer mereix la pena, l'esforç. Total, que segur que qui te l'ha fet era des de l'afecte.

    Caram, què reflexiu que estàs darrerament! (i com em costa explicar-me als comentaris!)

    ResponElimina
  10. A mi m'incomoden molt les crítiques, potser massa i tot. Entenc que hi ha un crítica constructiva, com aquesta reprimenda que dius i que s'ha de ser valent per fer-la, però la meva tendència és evitar el conflicte, trobar disculpes, rebaixar la tensió, potser és covardia i no es pot pretendre estar sempre de bon rotllo...

    ResponElimina
  11. És fàcil passar d'un costat a un altre. Però la sensació és asquerosa.
    De vegades cal prendre's bé les crítiques i intentar descobrir perquè ens les fan.

    ResponElimina
  12. Al pan, pan y al vino, vino. Aquesta dita espanyola l'aplico tant com puc, i la veritat que les coses, ben dites, es poden entendre gairebé sempre. Sinceritat + educació funciona, normalment, crec.

    ResponElimina
  13. D'una crítica a la cara sense ànim de fer mal, se n'apren.

    ResponElimina
  14. Confiança! La confiança és la base de tot. Si confies en el que et critica, saps que ho fa perquè ho troba just i et pot ajudar (compte, que també es pot equivocar). Ens cal confiança per fer el pas a criticar i confiança també per a encaixar-la sense suspicàcies.

    ResponElimina
  15. és admirable acceptar les reprimendes com ho has fet tu, no tothom ho fa. Criticar és moooolt fàcil i sovint ho fem sense conèixer res de l'altra persona, ho fem perquè hem crescut així, en un món que ho critica tot i quan critica ho fa sense pensar, sense consciència...

    L'acceptació és bàsica per crear un món millor, per ser una persona millor.

    ResponElimina
  16. És molt positiva aquesta acceptació teva de la reprimenda i plantejar-te-la com una cosa constructiva.

    Llàstima que no sempre ens trobem en situacions així.

    ResponElimina
  17. L'actitud oberta davant una crítica és una cosa important. El reconeixement de la crítica merescuda, un gest que t'honora. I la crítica cap a l'altre és una qüestió delicada, si senyor. A vegades ens costa fer-ho per por a ferir perquè és important el que es diu però potser ho és més encara la forma en que es diu i certament no tothom te aquesta habilitat. Jo, si cal, no tinc "tapujos" i em passa que la gent, quan els dic les coses, es sent ferida. Segur que no ho dec fer prou bé tot i que en part, a vegades, costa molt acceptar les "culpes". M'ha costat molts disgustos tot això. Al final n'aprens una mica i comences a graduar la intensitat del que has de dir, guarnint-ho una mica per a no causar danys col·laterals. Crec que gairebé sempre és millor dir les coses que guardar-te-les perquè així només pots generar pedres al fetge però resoldre no resols res.

    ResponElimina
  18. A ca meua sempre diuen: "Més val un cop vermell que no quatre cops verd". Procuro recordar-ho sempre que estic a qualsevol de les dues bandes (tot i que sempre n'hi ha una que "domina"...)

    Sort!

    ResponElimina
  19. T'entenc, soc la reina del parlar, jejeje, de dir, de no dir... Jo accepto les critiques si son merescudes, com tu dius. De vegades si que tenim la llengua masa suelta, no se si es pot posar remei, crec que va amb cada persona.

    Un peto!

    ResponElimina
  20. Saps? Crec que el problema no està en que costi dir les coses, sinó en que estem convençuts que costa entomar-les. Això de donar-hi voltes és un acte conscient de la trascendència ja que fer-ho sense el tacte adequat ens sembla perillós. Diria que creiem més aviat poc (o gens) en la capacitat d'autocrítica de qui ha de rebre la reprimenda. Poca gent s'analitza prou com per ser conscient dels seus errors i, a sobre, qui ho fa, tampoc necessita reprimendes alienes...

    ResponElimina
  21. Ahir vaig viure un dia desastrós, vaig acabar amb descomposició i vòmit, i tot perquè vaig ser capaç de dir a la cara, el que ja feia mesos que em corsecava, i ja no podia aguantar.
    Vas ser tu, qui em vas despertar el que feia temps que sabia, però no m'atrevia; tot plegat va ser difícil de descriure, però crec que la persona a qui li vaig dirigir el meu pensament, no n'és conscient, i aleshores, és picar ferro fred. De totes maneres, m'he alliberat d'una càrrega que feia molt difícil el dia a dia. I aquest "individu" o sigui el meu director, ha après alguna cosa, perquè els seus silenci, corroboraven el que jo li deia, i no podia rebatre-ho!!!
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  22. Si és necessari fer una crítica que es faci amb el to idoni, i que aquesta sempre sigui amb la intenció de ser constructiva, i des del mateix nivell doncs no hi ha ningú per sobre de l'altre.

    ResponElimina
  23. Xexu, sempre m'ha agradat lleir cosetes sobre el budisme, i intento aplicar aquestes cosetes que m'agraden i vaig llegir que els budistes abans de dir alguna cosa han de veure si es compleixen tres condicions:
    1. Que allò que volem dir sigui veritat
    2. Que sigui necessar-hi dir-ho
    3. Que puguem dir-ho bé, sense càrregues emocionals.
    Si aquestes tres condicions no es compleixen més val callar, però tolero sempre que de tant en tant es puguin perdre els papers!, sempre que després es recullin....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sempre em perdo en el tercer punt, la càrrega emocional, no la sé controlar!!! és quelcom que he de treballar!!!

      Elimina
  24. Les crítiques haurien de ser constructives!, sino millor estem calladets...que qui més qui menys, va coix d'un o altre peu..., però sembla una activitat massa freqüent i gratuïta.

    Bon vespre!.

    ResponElimina
  25. No m'agraden les persones que al davant t'ensabonen i darrere et deixen com un drap brut, prefereixo les persones sinceres que et facin veure els teus defectes d'una manera constructiva.

    ResponElimina
  26. doncs tens raó, perquè a mi, fer una crítica, així cara a cara, em costa força (tot i que si ho he de fer, ho faig). No sóc molt de criticar, així pel darrera,(diria), però crec que em costa menys que fer una crítica a la cara (m'agradaria dir el contrari, però la veritat és la veritat). I acceptar les crítiques, d'entrada, també em resulta difícil. Tu l'has agafat molt bé, i això és admirable. Si la crítica és justa i la fan amb un to que no sigui ofensiu, és bo rebre-la, però no tothom ho accepta, i veig que tu sí, una bona virtut, pq a més les bones crítiques ens ajuden a crèixer.

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies a totes i a tots pels comentaris en aquesta entrada. Siguem com siguem, hem de reconèixer que criticar el personal és més fàcil que fer crítiques constructives a algú que coneixem. Una altra cosa és que no ens agradi, però no ens enganyem, és l’esport nacional i tots el practiquem, i m’hi incloc, altrament estaria mentint. Però com en tot, hi ha graus, i miro d’allunyar-me del grau més cruent que trobo detestable.

    Miquel Àngel, en el que som experts és en queixar-nos, però si et queixes i no fas res al respecte, vas malament. Generalment ens costa abordar els problemes i parlar amb les persones adients per solucionar els temes dels que tenim queixes. Jo personalment no sóc massa sensible a les formes, com que sé que costa, si em fan una crítica amb la voluntat de millorar, encara que sigui una mica de males maneres, l’accepto igual. El que no s’accepta és una crítica destructiva, encara que vingui amb un somriure.

    Carme, suposo que si diem que no ho hem fet mai això de mofar-nos d’algú estaríem mentint, però creu-me que des de sempre m’ha fet molta mania i miro d’evitar-ho, molta gent fa sang injustament. I parlar clar no em costa, no sempre és fàcil, però sé fer el cor fort i dir les coses, o almenys això penso.

    Assumpta, el que et passa a tu em temo que li passa a la majoria, no és res estrany. Però crec que tu també saps dir les coses, encara que cara a cara potser t’és més difícil. Jo sí que les dic les coses, dic el que penso. I m’he trobat que no tothom ho accepta de la mateixa manera, cert que alguns cops les formes em perden, però també miro de tenir mà esquerra. I no sempre em surt, eh, hi ha coses que per alguna raó em costa més de dir, potser fins i tot coses que a la gent li solen sortir, com per exemple, i posant-nos en la pitjor situació, em costa dirigir-me a algú que acaba de perdre un ésser estimat. No em surten les paraules, fins el punt de defugir una mica la interacció. No m’agrada gent que em passi.
    Referent a l’altre tema, em sembla que jo també acabo fent d’advocat del diable. Al principi ho deixes passar, però quan és continu, a mi em puja la mosta al nas i els he de dir que parin. Segur que jo també ho faig algun cop, no puc dir que sigui infal•lible, és clar! Però com tu dius, un mateix ja va parant i sap que no treu cap enlloc fer una cosa així. N’hi ha que no tenen aturador, això és el que em rebenta.

    Yáiza, penso que a mi em costaria renyar a algú encara que jo en fos el superior. Però bé, no et pensis, eh, que jo també foto bronques als superiors, potser d’una altra manera, però les coses que s’han de dir, s’han de dir. Com dius, la part més difícil és quan hem de dir les coses a un igual, o almenys a qui considerem un igual. Jo m’he vist també des de l’altre cantó de la situació d’avui i reconec que costa, però no sóc una persona a qui li tremoli massa la veu a l’hora de dir les coses, almenys no tant com a altres. Parlem d’això, d’equivocacions, de comportaments erronis. Assenyalar això no ho veig difícil, d’altres coses costen més!

    Pons, però mentir sí que se’t dóna bé, no? Hehehe.

    Garbí, ja no és un tema de quedar-se descansat, que també, però el que volia dir és comentar alguna cosa amb la voluntat de que la situació millori. Tu et quedes més tranquil, però si l’altre t’escolta i hi posa de la seva part, segur que es poden aconseguir grans coses.

    Jpmerch, veig que tens els teus mètodes ben estudiats. Perquè és clar, fer crítiques per la finestra de la cuina, com que no, oi?

    Carquinyol, el que jo penso és que si t’agrada dir les coses i ser escoltat, més et val que sàpigues escoltar també. Si només et dediques a fer sermons i no fas cas de ningú, no tens massa futur. Ara, si es dóna el cas contrari, és normal que acabis fins la gorra i ho vulguis engegar tot a rodar.

    ResponElimina
  28. rits, no és que ens haguem de menjar qualsevol cosa, però s’ha de saber escoltar i rebre les crítiques. Alguns cops segur que ens faran adonar de moltes coses, i si ajuden a que una situació millori, no hem de tancar els ulls i les orelles per qüestions d’orgull. Suposo que això és el que falla en molta gent, l’orgull. Fer-les és tan difícil com encaixar-les bé, i tingues per segur que quan algú fa el cor fort i afronta una situació així no és per passar l’estona, hi ha un motiu, i aquest motiu cal tractar-lo. Tot i així, em temo que el més comú és que qui ha de parlar no parli i les situacions es porten a l’extrem, deixem que petin, i llavors ja es veurà. Tan fàcil que seria tenir unes paraules a temps. Però com diem, se’ns fa molt difícil. Jo trobo que t’has explicat la mar de bé!

    Gemma Sara, no puc valorar la teva actitud perquè no la conec en directe, però tendeixo a no estar d’acord amb els que eviten els problemes i els enfrontaments, això d’estar sempre de bon rotllo em resulta fictici, penso que no és possible. Dintre d’això, és clar, segur que hi ha maneres i maneres de vorejar les situacions. Ara que, generalment no fem el que no ens agrada que ens facin, si no acceptes bé les crítiques, segurament per això no t’agrada fer-ne.

    Maria, si ens critiquen una cosa obertament sol ser per algun motiu, s’han pres la molèstia de fer una cosa que no és gens fàcil, per tant, millor que escoltem. El que no sé si he acabat d’entendre és això de passar d’un costat a l’altre.

    Ferran, ja es veu que tu ets dels que parlen, dels que no es callen les coses, i a mi això em sembla un bon exercici perquè saber el que passa ajuda a millorar. Amb respecte, amb tranquil•litat, no es tracta d’esbudellar ningú. Però que el missatge arribi.

    Kwei, l’hem de saber escoltar primer, el missatge s’ha de saber donar i també saber rebre.

    Maurici, has tocat una de les tecles, penso que tens raó i una de les claus és la confiança que es té amb l’altre, tant si estàs a un cantó o altre de la crítica. La confiança et possibilita, però no vol dir que sigui més fàcil, segueixo dient que ens costa molt parlar. Però si ja no tens confiança amb l’altra persona ja ni t’ho planteges.

    Alba, de vegades no cal massa per acceptar-ho, encara que solem ser molt orgullosos. Només cal veure que l’altre té raó, i això hauria de ser suficient per acceptar el comentari. Però saps, un altre esport nacional és fotre la culpa als altres de tot. Si som d’aquesta mena, cap crítica no ens afectarà directament, farem que se’n vagi a un altre cantó. Jo em defenso molt, però també accepto les culpes quan m’ho mereixo.

    Tirant, quan una acusació no és merescuda tampoc ho accepto. Però hi ha cops que veus que tenen raó, per què mirar de desviar l’atenció? Tot el que ens pugui fer millorar és benvingut.

    Laura T., després de llegir uns quants cops que això d’acceptar la crítica m’honora, penso que sovint em guanyo la vostra aprovació explicant coses positives, però m’adono que això no dóna una dimensió real de mi mateix, que sembla que ho faig tot bé! Mentre tingueu clar que no és així, cap problema. Ni per un moment voldria dir que el que faig jo és el més correcte i la manera com s’ha d’actuar. Per exemple, no em costa en excés dir les coses a la fent, però de vegades no cuido prou les formes, una mica com tu dius. Per aquí amunt han parlat de confiança, sempre és més fàcil dirigir-te a algú amb qui hi tens bona relació, sobretot si el tema és important.
    Pel que fa a la resta del comentari, no podria estar més d’acord amb tu, sóc de la mateixa opinió. La gràcia és que molta gent enveja aquesta capacitat d’atrevir-se a parlar on gairebé tothom calla (normal, tothom enveja el que no té), però no s’adonen que no és pas una benedicció divina, aquella frase de ‘dient les veritats es perden les amistats’ no es va inventar perquè sí, no trobes?

    ResponElimina
  29. Jo rai!, potser m’hauries d’explicar una mica més la frase perquè no sé si l’acabo d’entendre. Vol dir que millor aturar-se i dir les coses un cop que no pas deixar-les passar quatre cops?

    Marienkafer, pel que t’he llegit no em sembla que siguis una persona d’aquestes que els és fàcil dir certes coses, però potser m’equivoco. Amb el temps s’aprèn a fer-ho, i sobretot, s’aprèn a fer-ho d’una manera més correcta.

    Joan, això que comentes posa tant el que critica com el que és criticat en una posició de molta intel•ligència, pensar en com ho entomarà l’altre no crec que sigui el motiu que ens mou a fer-ho o no fer-ho. Això pot ser quan coneixes molt bé l’altra persona, però tot i que trobo que el teu punt de vista no és desencertat, em segueixo quedant més amb la mala estona que ens volem estalviar dient una cosa que ens posa violents. Por a represàlies? També podria ser, però el simple fet de dir-ho ja em sembla molt difícil. La capacitat d’autocrítica és una cosa que m’agradaria que fos més estesa, però l’experiència em demostra que no és així ni de bon tros, i que si podem culpar un altre dels nostres errors, ho fem. Naturalment, jo miro de no fer-ho, però amb casos d’aquests hi ensopego cada dia.

    Dafne, vas ser valenta i crec que tot i la mala estona que vas passar, vas fer el que tocava. Si tu estàs contenta amb el pas, ja és molt. Ara, que l’altre no sàpiga escoltar o que el missatge no li arribi ja no depèn de nosaltres. Tu has parlat, si la situació, la que sigui, no canvia, estàs en el teu dret a canviar l’actitud amb aquesta persona. Ja preguntarà què et passa, ja. I quan pregunti tu li pots dir si es recorda de la conversa. Tard o d’hora, el missatge arribarà, si no és a les bnones, serà a les dolentes.

    Gemma, la teoria crec que la compartim tots, però és molt difícil que es reuneixin totes les condicions, crítica constructiva, saber-ho dir, des del mateix nivell... uf, complicat, eh?

    Marta, doncs mira, jo que no sóc gens d’aquests ensenyaments orientals, avui t’he de dir que em sembla molt correcta aquesta manera de procedir. És d’aquestes coses que s’haurien d’imprimir i tenir-ho sempre ben a mà. El que passa és que és molt difícil complir les tres condicions, especialment la tercera. Les dues primeres les podem tenir clares, però en el moment de plantejar-se la tercera em penso que molta gent ja comença a tremolar, la Dafne mateix ja t’ho confirma. Fins i tot m’ha fet gràcia això que dius de recollir els papers després de perdre’ls, aquí també et donaré la raó!

    Audrey, en el meu post només contemplo aquest tipus de crítiques, no serveix tirar per terra a algú si no li aportes eines per millorar el que li estem retraient. Intento criticar gratuïtament el mínim possible, en canvi miro de no callar quan alguna cosa és important.

    Montse, si pot ajudar, val la pena comentar alguna errada a qui la comet. És una qüestió de voluntat i de saber escoltar, però sempre hauríem d’estar oberts a millorar si el que ens diuen és sensat. Ara, els de la crítica gratuïta ja es poden estar calladets.

    Cas, aprecio la teva sinceritat, un valor que és encara més important que tot això que estem parlant. Ho diguem o no, no som diferents del que tu reconeixes. Potser no som de criticar indiscriminadament, però que és més fàcil que dir les coses a la cara a algú, per descomptat. I respecte a rebre la crítica, no et pensis pas que jo sóc dels que baixa el cap i s’ho empassa tot, al contrari. Tinc un caràcter fort i no sempre accepto les crítiques, especialment en funció de la persona de la que venen. Sí que és cert que quan és evident que tenen raó sé reconèixer-ho i acceptar amb vergonya que m’estic equivocant, però no sempre és així. Aquest cop ho era, sens dubte, el que em deien era un toc d’atenció en tota regla així que vaig haver de tancar la boca i prometre que milloraria.

    ResponElimina
  30. XeXu, primer de tot cal dir que no tothom es capaç d'encaixar una crítica, ni que sigui fonamentada i justificada, tal i com ens expliques que l'has entomat. Sovint ens costa acceptar davant de la resta que hem fet una cosa malament (encara que sapiguem que així ha estat) i davant de la resta de persones intentem defensar els nostres arguments buscant tota mena de justificacions. Per tant, chapeau per acceptar tan humilment aquesta reprimenda. Per mi sempre és un punt a favor quan la persona l'accepta amb "esportivitat".

    El que comentes després, de les crítiques a les esquenes de la gent. Bé, jo crec que està a l'ordre del dia. A la meva feina aquestes coses ja es fan, fins i tot, sense miraments, i veus com dues persones comencen a parlar baixet enmig d'un passadís. No sents què diuen, però quan un persona parla xiuxiuejant és que no vol que la resta sàpiguen el què diuen per un motiu, perquè hi ha algú en aquell entorn que no deu sortir massa ben parat d'aquella conversa.

    ResponElimina
  31. XeXu, totalment d'acord amb tu, però està clar que per dir segons què a la cara, si no vols ferir,etc, cal valentia, tacte,...
    Permetem que t'expliqui,
    sovint la meva moral em fa enfrentar-me a situacions que he de dir a la cara aquella crítica tant fàcil que es diu a les esquenes.
    Penso que criticar i no donar la oportunitat de fer veure en l'altre on l'està "cagant" (perquè evidentment en aquests casos és perquè no se n'adona, o perquè se li "escapa"), no beneficia a ningú.
    Et felicito per haver-t'ho près així, i per la part que em toca, a l'afalagar la persona valenta, que ho ha passat malament. :-)

    ResponElimina
  32. Doncs jo seré el dimoni, però m'estimo més criticar pel darrera que estar sempre dient les coses a la cara, perquè hi ha moltes coses de la gent que poden no agradar-me o molestar-me, però tampoc cal dir-ho a la cara tot. S'han de triar les batalles importants i els detalls petits (que poden irritar més que les morenes) potser millor regurgitar-los a l'hora del café amb un altre company que fer-ne tota una història.
    Ara he quedat fatal... què hi farem, us dono permís per posar-me a parir a la vostra hora del cafè.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.