—Papa, m'ajudes amb els deures del co...
—Que no veus que estic treballant Lluc? Ara no destorbis, va.
—Però papa, la mestra ens ha dit que ens ajudés el nostre pare amb...
—Que no m'has sentit? Et dic que ara no tinc temps per aquestes ximpleries, per què no li preguntes a ta mare?
—...però només és aquest full...
—Cony de nen! Porta cap aquí, a veure què és tan difícil!
—És això...
—I quin problema hi ha? Això no pots fer-ho tu sol??
—He d'explicar què és cada cosa...
—A veure, ho podries haver trobat al google, a sobre ets un mandrós. Fem via, això gran d'aquí a l'esquerra és el nucli, ho veus?
—Papa...
—Ara no m'interrompis, aquests tres arcs de la dreta representen l'aparell de Golgi i totes aquestes línies són el reticle endoplasmàtic, em segueixes?
—Però papa...
—Xxxxt! La rodona transparent és una vacuola, això ratllat és el centríol i la part verda representa el citoesquelet, no sé on veus la complicació!
—No, però papa, és que...
—Aquí sota a l'esquerra tens dos mitocondris, molt mal fets, per cert.
Després d'uns instants de silenci.
—Què, ja en tens prou o continuo? Per què calles ara?
—És que...
—M'estàs fent perdre el temps, què et passa ara?
—Doooooncs... que aquesta imatge no ens l'ha donat la mestra de naturals... no és una cèl·lula...
—No diguis bajanades, si està claríssim!
—Ens l'han donat a plàstica... en realitat és un quadre de Kandinsky i hem d'interpretar el seu art abstracte.
Ara és el pare el que calla.
Aquest és el meu Relat Conjunt d'aquest mes.
El pare era bioquímic, no? ;) Hehehe! Ai, fa gràcia, però no m'agrada que el pare sigui tan passota-sobrat amb el fill... Quin exemple!!! És allò que dius... la situació és còmica, però coi, quina pena!
ResponEliminaBé, el que està clar és que has preferit... explicar-nos una cèl·lula que un Kandinsky, espavilat!
Em morooooooooooo!!! Apa, va, mira el meu relat!! Gairebé els hem fet al mateix temps!! :-DDD
ResponEliminaMolt divertit... una cèl·lula, se t'havia d'acudir a tu, clar! Boníssim, el pobre pare queda ben fotut... quins deures més comprometedors...
ResponEliminaBé doncs, després d'una lectura més reposada... què he de dir? hahaha que m'agrada molt! que trobo que has tingut una molt bona idea! hehehe
ResponEliminaOstres, ostres... Es nota que tu hi entens, que jo m'he hagut de documentar i retallar la imatge i tot :-DDD
Hahahaha XEXU, m'ho estic passant pipa buscant el reticle endoplasmàtic, la vacuola (que, per cert, s'assembla moltíssim), l'aparell de Golgi... és boníssim! tot el que dius s'hi assembla!! :-))
ResponEliminaPerò ja tenen raó els dos, ja... les cèl·lules, la vida complexa, la natura són una obra d'art!!!
ResponEliminaMolt bo XeXu, i realment amb l'Assumpta us heu convertit en els nostres científics preferits!
És ben bé allò de "todo es según el color del cristal con que se mira", molt bona mirada!
ResponEliminaEncara ric, una escena molt bona!
ResponEliminaPel que sembla, la vida vista al microscopi és també força caòtica. ;-D
ResponEliminaXeXu m'has fet riure de debò!!! Perquè realment els nens tenen aquesta capacitat que de vegades ignorem i de cop i volta ens surten en una afirmació, tal com ha fet aquest nen de la teva història. Encara ric ara, imaginant-me el pare, i pensant que si el pare fos llicenciat en Belles Arts, què hauria dit???
ResponEliminaMolt bo, de debò!!!!
No només m'has ajudat a recordar conceptes de la morfologia de la cel·lula, també m'has fet riure!
ResponEliminaMolt bo XeXu! ostres és clar el pare veia cèl·lules perquè ho mirava des del seu punt de vista....i no ha estat capaç de mirar-s´ho amb altres ulls....això ens pot passar...hem d'ampliar la mirada! m'ha semblat boníssim!
ResponEliminaEntre en Mister Google, i el pare amb les neurones mentals alterades, m'has arrencat com sempre un somriure, pobre fill, malauradament aquest és un fet que passa sovint, pare/mare estressat i el fill necessita ajuda, bon cap de setmana!
ResponEliminaCaram, no se m'hauria acudit mai de la vida veure-hi una cèl·lula. De-formació professional greu.
ResponEliminaApa, que el pare aquest és un soca. Hehehe. Bon escrit, sí.
El defecte professional sempre ens segueix de ben a prop.......Apa va acaba la feina i interpreta el quadre, a veure si no ajudaràs al nen amb els deures
ResponEliminaMolt bona XeXu!! Colpidor. L'escolta activa és molt i molt important. Els pares no escolten als fills.... llavors amb quins valors creixen?
ResponEliminaPooobre nen! amb lo claríssim que ho tenia el pare, hehehe! Molt bo!!!
ResponEliminaAixò de les cel·lules no se'm va donar mai gens bé. També té avantatges: no hagués ficat la pota com aquest pare!
ResponEliminaVagi bé!
a partir de l'ESO els pares fan més nosa que servei alhora de col·laborar amb els deures...
ResponElimina:))) pobre kandinsky si sapigués que la seva obra va ser interpretada com a una cel.lula no la hagués dibuixada amb tanta filosofía (depenent del punt de vista interpretativa és clar:) salutacions
ResponEliminaUna bona lliçó pel pare.
ResponEliminaMolt original.
Vaya "planxasso"! Això li passa per no escoltar el nano i anar a pinyó fixe.
ResponEliminaOstres, el pare! No es pot anar estressat per la vida, encara menys quan t'has d'enfrontar a un quadre de Kandinsky. O era una cèl.lula? ;)
ResponEliminabon relat, t'enxampa... mirar les coses desde una altra prespectiva sempre obre la ment...
ResponEliminaPtonet!
Molt bon relat. M'agrada.
ResponEliminaNo escoltem, aquest és el problema. Ens avancem als altres interpretant i no arribem en lloc. Trobo genial la idea que has tingut!
ResponEliminaAAAHh Bon relat amb un final silenciós per aprendre.
ResponEliminaHahaha, em sembla que em vaig a posar un barret només per treure-me'l davant d'aquest relat, Xexu!!! Ets un crack! Això és deformació professional i la resta són bajanades!!! Tu i jo ja vam avisar amb aquella foto del Juicy salif (el magnífic T4!), i ara ens surts amb això!
ResponEliminaHe rigut moltíssim! És que, a més, no fa gaire vaig tenir una experiència on s'hi barrejaven nens, un quadre de Kandinsky i fer volar la imaginació... I m'ho has fe recordar, quina gràcia!!!
De nou, un relat excel·lent, noi! :)
Un diàleg trepidant i ben lligat, amb silenci inclòs, i ara em miraré aquesta cel·lula amb uns altres ulls.
ResponEliminaPassava per aquí i m'ha fet molta gràcia l'escrit!
ResponEliminaEstic intentat buscar tot el que el pare ha vist i si que tenen alguna semblança l'aparell de golgi i la vacuola :)
Realment, molt original!!
M'has fet riure!,el teu relat és un bon exemple del que passa quan no escoltem, cau un silenci que et deixa planxat!.
ResponEliminaBon cap de setmana!.
Molt bo Xexu, trobo que la paciència del nen amb el pare és admirable.
ResponEliminaEl nen es mereix un 10 com a fill. Bon relat!
ResponEliminaQuè divertit! Felicitats! val la pena llegir el teu relat només per riure una estona ben a gust.
ResponEliminaMoltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris, i m'alegro que us hagi agradat. L'objectiu era deixar en evidència al pare, fer-li pagar la seva desconsideració al fill, es mereix la planxa final per ser tan mala persona! Ara, ja sabeu que la deformació professional...
ResponEliminaM'ha sonat a una situació molt real, per sort o per desgràcia! Molt ben lligat el tema, Xexu!
EliminaHa,ha, molt bó. M'has fet riure amb ganes!
ResponEliminaHahaha, ara veig la coincidència amb el relat de l'Assumpta!
ResponEliminaAquest pare del conte em sona molt real... Ah, molt gran això del 'Cony de nen!' hahaha
Molt bo Xexu... n'hi ha més dels que ens pensam de pares com aquests! Una abraçadeta!
ResponEliminaEscolta, potser Kandinsky volia explicar una cel·lula, potser era aquesta la seva visió! I ningú no ho ha sabut fins ara! El veritable sentit del quadre. Perfecte, encara que el pare sigui tan brusc i eixut en explicar-li el sentit del quadre al seu fill.
ResponEliminaBo, molt bo!
Una interpretació precipitada, però hagués deixat el grup de l'escola ben bocabadat.
ResponElimina