divendres, 27 de gener de 2012

Vida 'privada'

Cada dia esmorzem en el mateix bar, prenem el mateix i ens atén la mateixa cambrera. La noia, més o menys de la nostra edat, és simpàtica i ens té afecte, la majoria de clients que té no són com nosaltres. Ara, s'ha de dir que vindria a ser el que es coneix com una peixatera: crida, és tafanera i té un tarannà una mica bast. A mi em cau bé, però no deixa de ser la cambrera que ens serveix els cafès cada matí, res més

La sorpresa la vam tenir, almenys jo, quan l'altre dia li deixa anar a una companya "a la teva boda estaves guapíssima, però ara encara estàs més guapa". La sorpresa no venia perquè hagués anat a la boda, que sabem que no hi va anar, o perquè li digués guapa, que ho és. Després de la perplexitat inicial de tota la taula, crec que vaig ser el primer en endevinar la resposta: facebook.

En aquell moment vaig reafirmar la meva postura respecte aquest invent diabòlic. Sé que té coses bones, que és una eina útil, però la majoria de persones no estan preparades per tenir una arma així entre mans, i en aquest cas ho dic tant per una com per l'altra. Situacions com aquesta s'escapen de la meva comprensió i penso que fins aquí podíem arribar. M'avanço als 'peròs' que els amants de l'aplicació em criticaran, ja sé que té moltes opcions de privacitat. Però també us dic que els que correm per aquí ens passem moltes hores a Internet i sabem el pa que s'hi dóna. Molta gent té facebook només per tafanejar i l'utilitza amb inconsciència. Per ells farà. La situació que descric és innocent, però si això és possible, què no ho serà? Com si no fos fàcil trobar informació nostra per la xarxa, només falta que la servim en safata de plata i amb un llacet.

Facebook no és un invent del dimoni, com m'agrada dir. Però no tots els paladars estan preparats per qualsevol menja. El problema és que, en aquest cas, tenim tota l'oferta gastronòmica a l'abast i de manera gratuïta. Ho veig perillós i em fa por.

40 comentaris:

  1. A mi sempre m'ha fet por el Facebook, però, no sé si has llegit en Garbí, però a partir d'ara, també em fa por el Sr, Google...

    Però ens haurem d'aguantar la por, em sembla, això no té solució!

    ResponElimina
  2. Tinc uns grups molt ben dissenyats respecte la privacitat. Hi ha certs elegits entre els elegits que ho poden veure tot, i quan dic tot, son les fotos que jo he revisat prèviament. Després hi ha la resta de mortals que només poden veure el què escric i gràcies!
    La veritat en el meu facebook no es pot cotillejar gaire... es pràcticament un aparador pels meus tweets més interessants i poca cosa més.

    ResponElimina
  3. Em pensava que hi havia més possibilitats de fer-ho més privat...
    A mi només em serveix per jugar.

    ResponElimina
  4. Jo també tinc facebook, hi penjo allò que em sembla, i ho comparteixo amb qui vull. El problema, no som els adults (o potser sí que alguns són perillosos), sinó els pares dels meus alumnes i de molts alumnes, que només amb 9 anys tenen aquesta finestra oberta al món, amb fotos de casa seva, què fan, quan van, quan tornen, són armes molt bestials en mans de nens, que no tenen ni idea de res, però el sorprenent és que els pares els ho consenten, deixant-los posar que tenen 20 anys o els que els sembla, per tal d'entrar al face.
    Cada any, a 6è faig venir un mosso a parlar d'Internet, però crec que a 6è ja faig tard!!!
    Saben que em nego a acceptar-los, i a igual que hi ha certa gent que mai l'acceptaré.

    ResponElimina
  5. Potser sóc dels usuaris més estranys del facebook, en el que apart d'amics reals, blocaires força coneguts i algun familiar no hi habita gaire ningú mes. De fet penso que no arribo als setanta amics, però també haig de dir que tinc amics tant estranys com 3/24, espai terra, algun diari digital i altres informatius que fan que amb pocs minuts estigui informat del que necessito.
    I de vegades penjar alguna frase que et passa per el cap i no saps on compartir. El que trobo patètic és el fet de que molta gent encara publiqui parides del tipus: esperant el bus.
    Es com tot, pots inventar la roda......el difícil és que no serveixin per fer còrrer canons mortífers.
    L'autèntica privacitat l'hem de posar nosaltres mateixos.......
    Ostres qui rollo......:-)

    ResponElimina
  6. Jo reconec que m'encanta tafanejar.... tafanejo a aquella gent que, com tu dius, publiquen coses per a que tothom o sàpiga, si no no ho publicarien. Jo per contra intento mesurar les meves paraules i dic el que realment m'interessa dir.... perquè com tu has dit pot arribar a ser perillós. Però depèn d'un mateix.

    ResponElimina
  7. És tracta tan sols de fer-ne un bon ús, jo sóc amiga de moltes companyies de dansa, i em serveix per veure el que estan fent i com estan treballant, el face té coses moltes coses bones sempre que en facis un bo ús. Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  8. T'entenc, jo de vegades tafanejo on no em toca, malament per mi! Com dius hi ha privacitat, jo u tinc al màxim, pero sempre hi ha coses que s'escapen. Suposo que el ser huma es tafaner per naturalesa i aixo ens u posa en bandeja.

    Un peto!

    ResponElimina
  9. D'entre els facebookers, n'hi ha que sovint ens preguntem perquè hi som i si hi volem ser. La resposta sempre acaba sent "sí, vull", però com tú mateix has dit (i algú altre per aquí dalt), la privacitat la decideix cadascú, en algunes coses. En el meu cas, molt poques fotos de persones reals (només les meves del perfil, però pràcticament cap d'amics i, en qualsevol cas, ningú està etiquetat. O, per exemple, ni tan sols els meus contactes poden veure la llista dels meus contactes, està bloquejada i només la puc veure jo.

    No sé, té coses bones (informació) i dolentes (mancances en la privacitat), i entenc que hi hagi persones a qui no els agrada.

    ResponElimina
  10. Jo reconec que sóc bastant inconscient en l'ús del facebook, perquè no tinc molt clar quina privacitat tinc (em sembla que poca), però després d'estar molt enganxada al principi ara no hi entro gaire, hi penjo música, parlo amb la meva germana (com si no parléssim prou en directe) i poca cosa més. Com els blogs, té un component addictiu, almenys per a mi, que té a veure amb la quantitat d'estímuls que hi circulen (anècdotes, recomanacions, música, cotilleig...). Suposo que quan la Sara sigui més gran (que suposo que hi haurà una evolució de l'invent) em preocuparé més pel tema de la privacitat...

    ResponElimina
  11. Jo soc de les poques persones que no té Facebook ni en tindrà. Ara els meus amics fins i tot s'han cansat de dir-me alló de "ahh si tinguessis Facebook..." ;) No sé, no dic que estigui bé o malament, és que senzillament no vull entrar en aquest "món" on tothom ho sap tot de tothom.

    ResponElimina
  12. Responc sense llegir els comentaris anteriors perquè, no sé si són els meus ulls o què, però veig la lletra diminuta. Igual és una nova "gracieta de Blogger" però diria que això és microscòpic.

    Bé, jo tampoc sóc gens amiga del Feisbuc. A un company de la feina de la meva germana li va passar una cosa semblant. La gent va penjar fotos d'un comiat de solter (sortosament molt moderat i innocent, però on la gent reia, bebia, feia el ximplet) i aquest noi hi era. Les fotos les va penjar una altre persona al "seu" feisbuc, però allí va sortir ell, el seu germà, i altres amics... i ho va veure un munt de gent. A ell no li va fer cap gràcia.

    Jo no en tinc, ni tampoc intenció de tenir-ne.

    ResponElimina
  13. L'eina no és dolenta, l'ús que en fan alguns si. Jo tinc facebook però ningú hi trobarà una foto meva o qualsevol dada personal que jo no vulgui donar.
    Hem de ser conscients que qualsevol cosa que pengem a Internet la pot veure molta més gent que no ens pensem i el problema és que molta gent, amb això tens tota la raó, no n'és gens conscient d'això.
    Per cert, quan parlo d'Internet em refereixo a Facebook, és clar, però també als blogs, jo no hi veig cap diferència en aquests temes de privacitat. Si la teva amiga tingués un blog i hi hagués publicat un post amb les fotos de la seva boda, la cambrera les hauria pogut veure igual.

    ResponElimina
  14. Com totes les eines té coses bones i dolentes, si penges alguna cosa, dona per segur que acabarà per veure-ho qualsevol persona; si pensem que només ho veuran aquelles persones que tenen permís, acabarem escaldats ja que un amic ho tornarà a penjar perquè li fa gracia o ho vol comentar,..., mil i una maneres de que el que tu vols mostrar només a un grupet, acabi veient-ho tot el mon.
    Però no es sinó una extensió del que ha passat tota la vida, quan encara no hi havia ordinadors ni tant sols telefon: com que et el meu amic et comento una cosa, però només per tú, però ell ho comenta a la parella, que li comenta a la seva millor amiga, i una cosa privada acaba sabent-ho tot el mon.
    Sistemes diferents, però el resultat es el mateix. Les coses privades les acaba sabent tot el mon.

    ResponElimina
  15. Jo em vaig obrir un compte al principi, però com que no li trobava utilitat i a més i m'atabalava la quantitat de peticions d'amistat de gent que no coneixia, la vaig desactivar.

    Supose que l'èxit de facebook té molt a veure amb que tots som una mica exhibicionistes, de fet els blogaires ens exhibim a través del que escrivim.

    ResponElimina
  16. Estic amb en Garbi, la privacitat del féisbuc depèn del qui s'hi fa un perfil. No vols que la gent vegi fotos, no les pengis, passa-les per correu a qui les vols ensenyar i llestos. Fa com amb els blocs, a twitter, a tot arreu. Hi exposem el que volem que es vegi i prou. A partir d'aquí...
    Amb demanar als qui et coneixen que no posin fotos teves en fas prou. I sobretot en fas prou triant a qui vols tenir de companyia i amb qui vols compartir les coses.
    Jo tinc un perfil a féibuc. Ho recordo tan poc sovint que és com si no el tingués. Fa temps que penso en tancar-lo, però amb segons qui només hi tinc contacte per allà i em sap greu perdre el poc que tenim... però això ja són figues d'una altre paner.

    ResponElimina
  17. Jo per ara no m'atreu ni m'interessa, encara que a tots ens agrada xafardejar i saber que es cou a a cuina del veí.

    ResponElimina
  18. Estic d'acord que té coses bones i dolentes. I com tot en la vida, depen de l'ús que en facis.

    Una vegada, una companya de feina ens va explicar, en un esmorzar, que el fb forma part de la imatge digital que tots tenim. Xq si, ens agradi o no, tots tenim una imatge digital. Només cal posar el nom a google x saber-ho. I aquesta l'has de cuidar, tal i com et cuides tu, amb la privacitat que decideixes mostrar, la cura en les teves relacions o no.
    I hi ha de tot.

    A mi, no m'acaba de fer el pes. Xò el tinc i darrerment hi penjo més coses que abans. Decideixo que la gent vegi el que vull que vegin i mai poso coses que em puguin fer mal, xq tal i com dius hi ha qui tafaneja. I tots sabem que hi ha molta gent dolenta pel món (i és molt trist dir això).

    No sé si és que no estan preparats o no. En tot cas, si la teva companya no volia que la gent miri com anava el dia del seu casament, no hauria d'haver pujat les fotos. No veig gens de dolent en el comentari de la cambrera, de fet va anar de cara. Xq podia tafanejar i no dir res, i criticar a l'esquena.

    Amb això, i apart, estan els adolescents i nens. L'ús que en fan i el què passa per la xarxa, on pot ser un gran món pervers. Els nanos del grup jove diuen que sóc paranoica xq sempre els dic que vagin amb cura, xò a ells, en part els mola provocar amb actituds força sexuals. Rsultat? un dia m'explicaven que no hi ha dia que tinguin alguna sol·licitud d'algun adult que no coneixen. I se'n riuen d'ell. Xò jo, a mi em fan patir.

    I aquests tenen ja 17 anys, xò i els nanos de 13 i 14? que d'acord que no son com naltres quan teníem aquesta edat, xò no deixen de ser nens. Van demanant a tort i dret amistats xq creuen que tenir molta gent és de guais, xò a saber què en faran.

    ResponElimina
  19. Jo crec que ja som grandets, no? Vull dir que si juguem amb foc podem còrrer el risc de cremar- nos, però que si hi juguem bé, no hi ha problema.

    Crec que mentre siguem conscients de les conseqüències de jugar a facebook (o a qualsevol indret d'internet - ara Google també està dient no sé què) no hem de tenir por a fer-ho servir.

    Jo entenc que cadascú ha de ser prou sensat per saber on pot arribar i a on no, què pot publicar i què no.

    De fet en els blogs també ens mostrem (gaiébé diria despullem - jo la primera-) i no ens fiquem les mans al cap.

    Ptns.

    ResponElimina
  20. A mi al principi m'havia semblat un invent útil però vist el vist i sentit és un niu de xafarderies insubstancials, salvant algunes excepcions, si crec que és un arma perillosa i em consta que hi ha amics de la propietat aliena que miren facebook per saber quan una casa estarà buida perquè anuncien amb bombo i platerets el seu viatge per exemple...fa por perdre la privacitat d'una manera tant fàcil....m'horroritzaria que em passés alguna cosa semblant....un dia vaig intentar entrar a facebook i dec ser el record guiness en poca duració em vaig dar d'alta i de baixa en poc més de mitja hora i tinc clar que mai hi tornaré

    ResponElimina
  21. Això mateix és el que penso jo...Em sembla estrany cóm algú fa servir Facebook per exposar part de la seva intimitat sense cap escrúpol!!...De totes maneres, ben aprofitat és una bona eina per estar informat de tot el que fan de nou els teus amics o coneguts...Aquests ja saps que el que explicaran són coses interessants per compartir!!
    Bon cap de setmana!!

    ResponElimina
  22. Jo no en tinc tampoc i és que no m'agrada que tothom vegi les meues fotos o pugui tafanejar. Estic d'acord amb tu.

    ResponElimina
  23. Practicament tots som tafaners o voyeurs de la vida dels altres. Però si el trobam a la xarxa, és perquè s'ha exposat allà anteriorment. Clar que un ha de ser responsable d'allò que vol penjar i ha de saber que allò el poden veure mil i una persones . S'ha de fer un us més pràctic d'aquestes xarxes socials i tampoc s'ha de criminalitzar tot el que se posa per allà.

    ResponElimina
  24. Jo dec ser un poc rara. Sí, tenc facebook, però sóc molt poc tafanera, de fet també ho sóc "realment", si ha passat alguna cosa que val la pena contar d'algú, que no m'ho demanin a mi, perquè probablement no ho sabré. Tenc el facebook per penjar les entrades del blog, hi comparteixo coses més o menys impersonals, de les quals es pot deduir la meva manera de pensar, però no hi poso res que no vulgui mostrar. Tenc bastanta gent que no conec personalment, però en les que comparteixo alguna afinitat, llegeixo, trobo enllaços interessants i em facilita el contacte amb determinades amistats. Sí, té coses dolentes, com tot, i s'ha d'anar en compte amb el que penges, però sóc de les que pens que si no saps asumir les conseqüències de contar alguna cosa, no ho facis. L'únic secret és el que no es diu. No veig el facebook com una eina privada, o almenys no més que un blog. Ostres, quin rollo! Bona setmana...

    ResponElimina
  25. Bé, la situació que expliques és certament incòmoda. Em fas pensar en dues coses: la primera, és que els usuaris de facebook mai ens podem considerar "protegits" de les tafaneries, per molta privacitat que hi posem. I si no en posem, doncs amb més raó. La segona, és que la cambrera és realment... una persona d'aquelles que es fiquen on no li demanen! Estic segura que molts ens hem trobat en situació de veure o escoltar o llegir coses que no hauríem d'haver vist, escoltat o llegit, i sabem que el més sensat i educat és callar una mica la boqueta. No?
    Pel que fa el fb en si mateix... jo en sóc usuària. Com molts per aquí, vigilo molt la privacitat, però reconec que pot tenir els seus errors. És un risc que corro, perquè em serveix per mantenir-me en contacte de manera pràctica i senzilla amb molts amics (és el mètode que ha escollit la majoria, per dir-ho d'alguna manera). D'altra banda, reconec que el facebook és molt absorvent i que s'hi pot perdre el temps de mala manera. Amb tot, últimament no considero que jo hi estigui massa enganxada. És allà, l'utilitzo quan em cal, però no em crea dependència. Me'n crea més... el reader...!

    ResponElimina
  26. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  27. Com gairebé sempre el problema no és tan l'invent sinó la forma en que la gent l'usa. No sé que dir-te noi, penso que la gent ja és prou grandesa per saber el que fa ( i el que no ho sigui no hauria d'utilitzar) . Per la meva part tinc una vida tan avorrida que si la publiqués al Facebook causaria greus atacs de badalls a tot el que la llegís i les autoritats sanitàries em tancarien el perfil, així que millor no faig res.

    ResponElimina
  28. Qüestionar el facebook i aquestes xarxes no és nou, se’n parla per tot arreu i fins i tot per aquí n’hem parlat. El cas que descric el vaig viure i això em va portar el post al cap, no em vaig saber d’escriure’l. Sóc un ferm detractor d’una eina que té pràcticament tothom i que fa servir en major o menor mesura. No en trauré res de cantar els seus perills, però mentre tothom en sigui conscient, ja m’està bé. Veig que el que heu comentat esteu força a l’aguait de la vostra privacitat i me n’alegro. Internet em sembla cada cop un lloc menys segur. Gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Carme, quan vas fer el comentari encara no havia arribat al blog del Garbí, però m’hi vas fer anar de seguida. No és que descobrís res nou, ja havia fet un cop d’ull a les noves normes de privacitat que volen establir. Em sembla que no les acabarem d’entendre fins que les patim. Tinc la impressió que Internet tal i com la coneixíem està canviant, i ens hi haurem d’adaptar. A partir d’ara se’ns controlarà molt més, i no m’estranya, a través de la xarxa la gent s’expressa com feia temps que no ens deixaven fer. Normal que ens vulguin tenir calladets a tots els nivells...

    pons007, justament feia esment sobre el que comentes al post. Gent jove i que es passa la vida a Internet com nosaltres, o no tan jove però igualment assabentada, pot controlar molt bé aquestes coses. Però la gent que només ho té com a distracció pot patir més del que creuen. Ja sé que no t’importa l’altra gent, que en tens prou amb guardar-te les esquenes a tu mateix. Però ja veuràs quan algú que no controles pengi fotos teves i t’etiqueti, per exemple, o tantes altres ximpleries que es poden fer. Potser hauries de mirar més cap els altres i no cap a tu, perquè ja saps que tu ho tens ben controlat. Els altres també?

    Maria, d’opcions de privacitat n’hi ha i es poden activar. Però primer s’ha de saber fer, i després que no pots controlar què fan els altres amb informació teva.

    Dafne, el teu testimoni és un exemple més del mal ús que es pot fer d’aquesta andròmina, un mal ús que jo no tenia en compte perquè no me les he de veure amb canalla d’aquesta edat en el meu dia a dia. M’ha costat entendre el que deies al principi, però sí que tens raó, els nens són els que el fan servir, però els pares no ho haurien de permetre. Ara bé, creus que els pares ho saben? Potser no en tots els casos, oi? Si no estan al cas d’Internet, potser tampoc podran atrapar els seus fills embolicant la troca. I prohibir-los l’accés a la xarxa tampoc em semblaria una solució. Realment, el problema és profund i no sembla que sigui senzill de resoldre. Com controlar que els menors no s’hi apuntin? Ben difícil. Saps millor que ningú que la canalla s’espavila ràpid, i a més, avui en dia venen amb un teclat sota el braç...

    Garbí, pel que expliques, d’això jo en diria un ús responsable del facebook. Demostres que pot ser una eina útil, t’ajuda a estar al cas dels teus coneguts i de l’actualitat, sense compartir un excés d’informació irrellevant, o privada. A mi em sembla bé, res en contra. No cal demonitzar una aplicació que fa servir tanta gent, però m’agradaria que les persones fossin de tal manera que només li donessin aquests usos. Tots sabem que no és així, que tothom, i m’hi incloc, pot ser tafaner en algun moment, quan no sempre. La teva frase sobre la roda és tan bona que ja vindré a demanar-te-la per penjar-la al blog, que segurament ja no passaràs per aquí. Trist però cert, una eina comunicativa fantàstica que podria ser molt útil en el nostre dia a dia es converteix en un perill per la indiscreció i la inconsciència de la gent. Els humans no en pensem cap de bona.

    ResponElimina
  29. Alba, el problema és que no només depèn d’un mateix. Si fos així, encara. Però pots assegurar que ningú ha penjat fotos teves? O que expliquen coses en les que tu vas participar i et citen? No podem estar a tot arreu. Potser aquell company de feina amb qui no parlem massa ens té una ‘afecte’ especial i en parla al seu face, amb fotos i noms. No ho sabem mai. Que tu no posis les ximpleries que posen altres no vol dir que estiguis salvada.

    Marta, un altre exemple d’utilitat del facebook, que més d’una persona m’ha destacat. Et permet estar al cas de manera fàcil d’alguns temes que ens interessen. Ho trobo molt bé, pot ser aglutinant d’informació. Però som conscient de que la immensa majoria de gent no el té per aquest motiu, oi?

    Marienkafer, després de posar alguns exemples d’usos positius del facebook, tu en dius un de negatiu, que per mi és fatal, posar els nassos allà on no toca i fer-nos mal. És un dels motius pels que em nego a tenir-lo, vull evitar-me temptacions. A banda d’això, encara que tinguis la teva privacitat al màxim, com controles la dels altres amb material teu?

    Ferran, pensava que en faries una defensa més aferrissada. Sóc conscient que té coses bones, al principi el criticava indiscriminadament i m’adono que té utilitats que s’escauen molt a algunes persones. Com a aglutinador d’informacions interessants ho veig com una eina positiva. Si ets capaç de controlar la privacitat, és possible que en treguis bon partit. Personalment em preocupa que altra gent pugui penjar material nostre. Jo no en tinc, ja saps, però com puc evitar que companys de feina i amics no pengin fotos on surto jo i m’etiquetin? A saber les fotos que corren de mi per internet, que no són públiques perquè la persona té certa privacitat, però a les que molta altra gent hi té accés per ser de facebook. I mira que sempre que em fan fotos dic que res de penjar-les al facebook. Però no sé si em fan cas. Com evito, per exemple, que la meva tieta inconscient i que viu en el seu món particular no arreplegui fotos familiars i les pengi, per més que jo li digui? Que diràs, tampoc és res comprometedor, però que a mi no em dóna la gana donar més informació de la que jo vull!!

    Gemma Sara, ets la primera que relaciona facebook i blogs, ho estava esperant. Per mi hi ha una diferència substancial. Els meus blogs els controlo jo, sé què hi poso i explico fins on vull. Per més sincer que sigui, sempre hi ha temes que es queden només per mi i per la gent que jo vull. No sé d’altres blogs on es parli de mi i es ventilin coses del meu interès. Podria passar, però penso que a ningú se li acudiria. En canvi al facebook algú pot penjar fotos on surto jo, de manera innocent (o inconscient), però que em poden portar algun problema. I si resulta que he dit que no vaig ser en un lloc per conveniència i arriben fotos on es demostra que sí que hi vaig ser a ulls de qui no han d’arribar? I no ens posem a pensar malament, no és que tinguem res a amagar, però i si estàs preparant una mega-festa sorpresa i això t’ho esguerra tot? Jo què sé, exemples els que vulguis. Igual que a la vida hi ha gent que xerra de més, a la vida virtual hi ha gent que la vessa també. Res no es pot controlar, però virtualment em fa més por que una pedregada...

    Anna, apunta’m a la teva llista de gent sense facebook. Tampoc no hi tinc interès, li trobo més inconvenients que avantatges, i encara que m’han insistit més d’un cop, no entra en els meus plans tenir-ne.

    Assumpta, em sap greu que la lletra sigui tan petita. Quan passen aquestes coses de seguida penso en tu, vaig aconseguir canviar-ho però es va tornar a posar malament sol. Almenys les línies no estan tan atapeïdes, però la mida de la lletra no tinc ni idea de com canviar-la. Ho he mirat un munt de cops i he consultat fòrums, res a fer que no hagi provat ja. Tant això com la data i hora dels comentaris és un error de blogger que se suposa que han d’arreglar. Continua a baix.

    ResponElimina
  30. A mi em fa la murga més que a ningú que odio que les coses se’m desmuntin soles. Només ho dic perquè sàpigues que és una cosa totalment aliena a la meva voluntat (si descomptem que el fons negre és innegociable), disculpa les molèsties que això ocasiona.
    Casos com els que expliques són els que em fan por a mi. Cadascú controla el que hi penja, però no controla el que pengen els altres, ni el nivell de privacitat que fan servir. I jo no vull que ningú expliqui o ensenyi res meu sense autorització, cosa que no es pot evitar amb aquest trasto. De moment em mantinc ferm en no tenir-ne. Tampoc no vull tenir la temptació de tafanejar ja que ho tinc tan a l’abast.

    McAbeu, aquí hi ha un error de base, em sembla. El facebook la gent l’entén com una cosa privada, una pàgina que tenim tancada i que només veuen les nostres amistats, encara que siguin 3000 que tenim apuntats allà. Un blog em sembla molt clar que és una cosa pública, si el tens obert, i és molt clar que el pot veure qualsevol fins i tot per casualitat. Si la meva companya hagués volgut mostrar al món que s’havia casat, potser podia penjar les fotos en un blog, res a dir. Però potser ella les va posar al seu facebook perquè amics i familiars tinguessin un lloc fàcil on mirar-les quan volguessin, no perquè les veiés la cambrera del bar. Jo aquí hi veig una diferència. Que és inconscient i que no sap posar les eines de privacitat a lloc? Sí, i tant. Com el 99% de la gent que fa servir l’aplicació. Que gent com tu sigui capaç de controlar molt bé qui veu què? I tant, no me’n queda cap dubte, sé que pocs com tu tindran més i millor control del que fan a la xarxa, és més, si jo necessités controlar alguna cosa de la que desconfio, et preguntaria a tu. Però ni tant sols les persones més curoses poden controlar que algun sapastre pengi fotos seves a la xarxa sense consentiment, i el que és pitjor, sense coneixement. Quan tens un blog, un ús responsable és més possible. Saps que tothom ho veurà, qui vulgui, per tant, si no vols mostrar-te no ho fas, i expliques fins on vols, ja sigui molt o poc. Fins i tot sé de gent que ha moderat els comentaris perquè alguna coneixença seva podia vessar-la amb algun comentari. Amb el facebook, no escampar informació depèn del nostre ús responsable, i el de tota la gent que ens envolta, i això em sembla més difícil. Per no dir que en un blog no pots tafanejar, com a molt mirar entrades antigues, i et trobaràs amb les mateixes restriccions que en l’actualitat. Amb el Face pots burxar molt més, i accedir a informació d’altra gent a través de tercers. Un merder.

    Martí, com li comentava a en Mac, l’error que té molta gent és pensar que el facebook es restringeix als seus contactes, i després passa el que passa. D’alguna manera o altra es pot arribar a coses que no volem que siguin de domini públic, els tafaners se les empesquen totes. Per això jo ni em vull arriscar, ni vull fer el tafaner. No tinc face, però per contra tinc un blog que pot veure tothom, on explico fins allà on vull. És lliure i tothom hi pot accedir, però ni els habituals, que sou les amistats de per aquí, ni qualsevol persona que cau per casualitat per aquí tindrà més que això. Sempre n’hi ha hagut de tafaners, és ben cert, i això que descrius segueix passant al món que que vivim. Però tinc la impressió que la rapidesa i l’extensió a la que es mou la informació és o pot ser molt més gran ara, arribar a gent que no tindria per què saber-ho sense que ho puguem controlar, i en canvi el que s’estén de paraula té un radi d’acció més petit. Potser més fotut, però més petit segur.

    Jpmerch, penso que deu haver-hi unes quantes persones en la teva mateixa situació, s’hi van ficar, però al cap de poc van plegar per no atabalar-se amb tanta ximpleria. Si estem a la xarxa potser ho som una mica d’exhibicionistes, però com a mínim que ens deixin ensenyar només el que volem, no?

    ResponElimina
  31. Elur, tot sembla prou clar i fàcil de controlar. Llavors per què no ho és? Podem deixar-nos coses obertes sense adonar-nos-en i que arribin a ulls de qualsevol, conegut d’amic de familiar llunyà. Com pots controlar que ningú que ni t’imagines no enllaçarà una cosa teva o penjarà unes fotos on hi surts. Que nosaltres siguem curosos ens pot salvar el cul en un blog, però no pas en el facebook. Aquest desgavell és el que em posa dels nervis. I si jo hagués anat a la boda de la companya i m’haguessin fotografiat en alguna actitud censurable?
    Que té algunes coses bones i útils no ho nega ningú, fins i tot jo ho reconec. Però les contrapartides no em semblen justes, hi ha en l’actualitat milers de maneres de comunicar-se que no han de ser a través de xarxes socials d’aquest tipus. Si es vol mantenir un contacte, no hauria de ser difícil transportar-los a un altre mitjà.

    Montse fons d’armari, precisament perquè em sé tafaner, prefereixo no ficar-me en més merders dels necessaris, i aquest és un dels grossos.

    rits, això de la imatge digital és interessant. Tots els que ens movem pels mons virtuals tenim uns perfils que hem de cuidar i tenir actualitzats, si és que hi prestem atenció. La irrupció de facebook i altres xarxes han augmentat moltíssim aquesta empremta que deixem a la xarxa, abans tot era molt estàtic, miraves i prou. Ara participes. Tot ha canviat, i potser els canvis ens emocionen massa per tenir en compte els perills. Tot el que fem queda registrat, d’alguna manera o altra, i no ens podem emparar amb l’anonimat, hi ha maneres de sobres per trobar informació. De fet, si som malpensats, tots aquests perfils i informacions que ens obliguen a donar per poder fer servir certes eines, no és una altra cosa que una recopilació de dades que després s’usaran a conveniència de qui les demana. Ja m’explicaràs per què google necessita tenir el nostre número de telèfon mòbil, i bé que porten temps demanant-lo. No t’estranyi que d’aquí poc sigui obligatori donar-lo.
    Com ja he anat comentant, que tu vagis amb cura amb el que ensenyes no vol dir que els teus contactes ho facin, o que algú que no vols pugui accedir a continguts teus a través de gent en qui confies. Com que no ho podem controlar realment, jo prefereixo no tenir res d’això. La meva companya volia compartir les fotos amb els familiars i amics, no pas amb la cambrera. Sembla una ximpleria, però per mi no ho és gens. Si el trasto m’assegurés que només les tres persones que jo vull veuen les fotos, cap problema. Però aquesta noia no s’ho va mirar prou, i el que es pensava que només veien quatre amics, pot haver arribat a ulls de qualsevol contacte d’un amic del xicot de la cambrera. Això és lamentable. Que ella vagi de cara i ho digui? D’acord, punts per ella per no ser una tafanera que va per l’esquena. Però posa’t a la pell de la companya, no de la cambrera. Tu creus que li va fer gràcia el cas? A mi no me n’hagués fet gens.
    I respecte la canalla, ja ho comentàvem abans amb la Dafne, jo no m’hi he de trobar perquè no tinc contacte amb gent d’aquestes edats, però és com tot, ara tots tenen mòbils i ben moderns, com no han de tenir accés a aquestes aplicacions si estan allà davant dels morros. Donant als nens jocs per gent gran l’únic que aconseguim és que siguin encara més nens, no maduren de cap manera i fan el ximple molt més. Però això ho permetem els grans, la canalla és canalla i sempre ens hem volgut passar de llestos. Si els que s’encarreguen d’això ho permeten, no hi ha res a fer.

    Ariadna, el que jo poso en dubte precisament és que siguem grandets per fer servir aquestes coses, almenys alguns de nosaltres. Em ve al cap quan un cantant o un futbolista fa un twit on es posa en evidència dient alguna bajanada, de vegades ofensiva, sense adonar-se’n. A aquesta gent no se’ls hauria de deixar tenir una xarxa social d’aquestes, per inconscients. Continua a baix.

    ResponElimina
  32. Doncs a molta gent no se’ls hauria de deixar tenir facebook pel mateix motiu, i perquè el fa servir per coses que no s’haurien de permetre. Pensa que la nostra privacitat no depèn només de que nosaltres en fem un bon ús, sinó de que tots els que coneixem el facin també. Els blogs són més personals i no hi posem res que no vulguem que potencialment pugui veure tot el món. És la gran diferència. Al facebook molta gent pensa que només veuran les coses qui ells volen, i llavors pengen fotos i escrits més privats. Al blog ho pot veure tothom i ho sabem, inclosa gent que ens coneix, només expliquem fins on volem i no més enllà, encara que com tu dius, de vegades ens despullem. Però també ens guardem moltes coses, oi?

    Elfreelang, això que expliques és encara més preocupant que el fet de poder veure unes fotos indiscretes. Si hi ha gent que s’aprofita de la informació per entrar a robar en una casa que sap que estarà buida, no és un motiu suficient per vetar aquesta mena d’eines tan inconscients? És clar, ells no són responsables de que la majoria d’usuaris siguin uns caps de pardal, però això és el que em fa més por de tot, els caps de pardal. Als meus ulls, si tens el record negatiu de permanència a facebook, ets la més sàvia de tots.

    Montse, una mica, no tinc res en contra de que la gent exposi les seves intimitats, al cap i a la fi, jo ho faig en certa manera al blog. El que no m’agrada és la falsa idea de que aquestes intimitats només arribaran a ulls d’alguns, dels que nosaltres volem. Al blog ja saps que ho veurà qualsevol persona, així que dius o ensenyes el que vols. Al facebook molta gent pensa que ho veuran els amics, però igualment ho pot veure tothom, i el que s’arriba a explicar allà potser no fa tanta gràcia que alguns ho sàpiguen. Més enllà d’això, com a eina no és dolenta, però se’n fa massa mal ús.

    Kweilan, ho tens tan clar que no puc afegir res, més, coincidim!

    Miquel Àngel, benvingut al Bona Nit. La teva postura és còmoda, si és allà és per ser vist. Totalment cert, sempre i quan la persona que ho posa pensi que tu ho has de veure. Si es pensa que només ho veuran unes quantes persones, però en canvi està a ulls de tothom, ja no em fa tanta gràcia. És clar, això és fer-ne un ús responsable, però hi ha molta gent inconscient, tanta o més com gent tafanera. Fa temps que ja no criminalitzo l’eina en sí, tot i ser-ne un ferm detractor. Però com que no confio en les persones ni crec que la facin servir correctament, la segueixo criticant.

    Venta, no veig malament els usos que fas del facebook, és una eina comunicativa molt potent, si descomptem els problemes de privacitat i tot el que se’n pot derivar, se li poden trobar usos molt positius com a integrador de la informació. Potser és recomanable veure’l com fas tu, com una eina que no és privada, que em penso que és l’error que comet molta gent. Si l’entenem com una cosa pública, és a dir, el que vindria a ser un blog però amb moltes més possibilitats, fins i tot pot anar molt bé. Ara, el que no podem controlar és que els altres facin el que no fem nosaltres, és a dir penjar fotos o anècdotes nostres que preferiríem que no sortissin a la llum. Un cop més, com que no és privat, no sabem on van a parar les nostres coses.

    Yáiza, m’agrada l’anàlisi que has fet de la situació. Això de que no esteu mai protegits em temo que és cert, per aquí han sortit alguns exemples que demostren que no només depèn de la privacitat que nosaltres imposem, si els nostres coneguts no van amb la mateixa cura els efectes poden ser els mateixos, i crec que tots coneixem gent que de cura poca. Pel que fa a la cambrera, en part bé per ella per anar de cara, però en aquest cas no és que caigués accidentalment al perfil d’algú, és que hi va anar expressament a través d’algú altre que comparteixen, va tafanejar amb totes les lletres, i hi va poder accedir. Això és el que no trobo bé, per més de bones que vagi i no se n’amagui, un altre dia ho farà igualment amb unes altres intencions.

    ResponElimina
  33. Molta gent jove (i no tan jove) ha optat pel facebook com a eina comunicativa. En part ho entenc per les possibilitats que dóna, moltes més i en poc espai del que donen altres eines. Entenc que molts ho tenen perfectament controlat, però mentre hi quedi gent que no ho fa, els perills persisteixen. I tot això sense necessitat de voler amagar res, senzillament és que no volem que tothom fiqui els nassos als nostres assumptes!
    Respecte a com n’és d’absorbent, aquí no puc jutjar, tot i que m’ho imagino. Si té una mínima comparació amb el reader, em sembla que més val que, només per aquest motiu, ni m’ho arribi a plantejar. No faria altra cosa a la vida.

    MBosch, gràcies per explicar la teva anècdota, com que jo no utilitzo aquesta xarxa vaig curt d’exemples, però aquest n’és un de molt bo. No és que tingui unes conseqüències massa greus, però hi són. Una imatge val més que mil paraules, diuen, i per més que unes fotos a nosaltres ens facin molta gràcia, no vol dir que tothom rigui tant...
    També cites una de les coses surrealistes de l’aplicació, això de que hi hagi contactes actius amb qui hi tens comunicació virtual, però que després ni et saluden al carrer. Em sembla una bajanada total, una necessitat de ser algú, ni que sigui virtualment. I bé, que portis control dels teus contactes no em sorprèn, la majoria de gent de per aquí segur que ho fa, estem força acostumats a moure’ns per la xarxa i sabem el pa que s’hi dóna.

    Carquinyol, al principi jo em queixava de l’invent en sí, però he acabat veient que, com dius tu, és culpa de la gent i com el fa servir. Dubto que la teva vida sigui més ensopida que la meva, segur que en Micaquet et té més que distret. Però ja no és això el que importa, sinó que si tu vols compartir una cosa amb certa gent, ningú més no n’ha de fotre res. Suposar que tothom qui usa l’invent és prou grandet és una mica agosarat. I no parlo de la canalla, que també n’hi ha, hi ha gent d’edat que no és encara prou madura per entendre quins perills té una eina així quan no es fa servir el cap.

    ResponElimina
  34. Jo me'l vaig obrir quan vaig entrar a una associació de la universitat d'animals marins, perquè penjaven les coses allà, en un grup privat, no obert a ningú, només als membres. I després el tinc mig abandonat, no hi penjo mai res. Hi ha fotos on m'han etiquetat, i unes cinquanta sol·licituds que no he acceptat perquè són persones que no veig des de fa centenars d'anys. I pel que fa a tot això de la privacitat no sé com la puc arribar de tenir de molt o poc controlada, sé que no pot veure el meu perfil ningú, en principi, però com que no el faig servir quasi mai no m'hi he fixat molt, la veritat. El que sí és una eina útil (i pel que la faig servir més) és el fòrum privat de biòlegs. Ara està on fire, tothom hi penja preguntes d'exàmens, les comentem, preguntem aules d'estudi i d'examen, informem quan han penjat les notes al campus virtual... etc. I també, i molt més important, totes les frikades del metablòlic (el vídeo de la klebsiella i la salmonella, els còmics...), totes han sortit d'algú que ho ha vist i ho ha penjat allà, dins el grup de biòlegs ^-^ Ara mateix acabo de veure un vídeo per pixar-se de riure, més friki... Però és clar, per fer això ja podríem tenir una altra eina que no fos facebook...


    Però estic d'acord en moltes de les coses que has comentat, sobretot pel que fa al control de qui pot accedir al facebook. Massa nens del casal on treballava, que no arriben ni als 13, que tenen pàgina de facebook, i que hi pengen fotos que... Vaja... que si jo fos els seus pares els petava l'accés a la web des de casa però ja. I a saber com el tenen configurat, perquè si hi pot accedir tothom... I pel que fa als amics propers, ja els tinc avisats de que no pengin coses on surto jo, sobretot perquè no em passin coses com les que comenta MBosch...

    ResponElimina
  35. No pateixis per la mida de la lletra... al meu blog ha passat el mateix i tampoc ho sé arreglar :-(

    El Chrome té una eina que em permet un zoom... així ja està solucionat :-))

    ResponElimina
  36. Doncs, com en tantes d'altres coses, jo no crec que sigui una eina del dimoni. Crec que, com tantíssimes d'altres coses, no és una mala idea; el problema que té són els usuaris. És com allò del comunisme: la idea del comunisme en sí no és dolenta, el problema és que l'han de dur a terme les persones, i si el comunisme falla és per culpa de les persones, que es corrompen o el que sigui, no de la idea del comunisme. Un cotxe és una eina fantàstica per a moure's i anar on vulguis, però els condueixen persones i ja se sap què passa amb l'alcohol, la velocitat, etc. És per això que un cotxe és un altre invent del diable?

    Jo per això no em queixaré mai de facebook, perquè sé el que hi ha. Si algú té la culpa del que passia amb facebook són els mateixos usuaris. Si aquesta cambrera és tan xafarot i té tant de temps lliure que es pot dedicar a buscar els seus clients per internet (assetjament?, potser és que està mig boja... o boja del tot???), per ella farà. A mi em passa això i t'asseguro que no em tornen a veure per aquest bar. Una cosa és que sigui peixatera i tafanera, l'altra que es dediqui a investigar la gent...

    ResponElimina
  37. Per això cal limitar molt qui pot veure què, i no acceptar amistats que poden no ser amigues.
    Jo ho vaig veure clar el dia que una clienta em va voler afegir com a amiga al feisbuc. La feina i les amistats no es barregen.

    ResponElimina
  38. Laia, en el teu cas no em fa res que estiguis al facebook ja que així ens fas partícips d'aquestes frikades que troben els teus companys que a mi em fan tanta gràcia. Collons, jo encara ric amb el vídeo de la Salmonella, el vaig passar a uns companys i cap d'ells no m'ha dit ni ase ni bèstia! Avorrits... Bé, a banda d'això, si té una utilitat per compartir informació interessant, com una mena de fòrum, benvingut sigui. Els problemes ja sabem quins són, s'han comentat aquí, però els tenim presents. La gent en fa un mal ús, i la canalla especialment. I el pitjor del cas és que per més que l'utilitzeu de manera responsable, sempre hi ha maneres d'embolicar la troca per altres bandes. Esmentes les fotos que pengen els nens del teu casal. I si pengen fotos teves, un dia que has caigut de cul a terra en un bassal? Vaja, potser no és una cosa tan greu, però a mi no em faria gràcia que es riguessin de mi a la xarxa d'aquesta manera. I qui ho controla això? Perquè jo també tinc els amics avisats, però de vegades penso que em diuen que sí com un boig, i que ves a saber què pengen...

    Assumpta, diria que no es pot arreglar a dia d'avui. Jo he tocat l'html i no fa efecte. És una cosa d'ells, crec que ja hi treballen. He pensat que mentre duri el desgavell podria canviar el format dels comentaris, però no m'acaba d'agradar tornar a com ho tenia abans, com ho tens tu, vaja. Amb la finestra emergent es veu amb lletra gran però igualment atapeït. Un desastre. Si us és més còmode posaré això de comentaris a pàgina completa, com tens tu. Més no puc fer.

    Núr, no cal dir que tens raó i que els exemples que posen són del tot aclaridors. Al principi jo em queixava de l'eina en sí, però després vaig veure que tenia molts avantatges, o podia tenir-los, però no era precisament el que interessava la majoria de la gent. Així que res, com sempre, no és l'invent, sinó el mal ús que se'n fa. Ah, però em fa gràcia que citis l'exemple del cotxe, precisament no és un trasto que a mi em faci massa gràcia. Però no tant per conduir-lo jo, sinó pels altres! Talment com el facebook.
    De moment no tenim pensat canviar el bar de l'esmorzar. La noia és una mica escandalosa, però boja tampoc diria que està. Ara, que ja em crec que tu li haguessis tancat la porta completament, no et dic que jo no faria el mateix. Però com que no tinc facebook, podré seguir gaudint de l'entrepà del dia que és molt barat!

    MaryMoon, de vegades tendim a acceptar a tothom sense pensar, i amb el facebook aquest val la pena parar-hi una mica d'esment. Però com hem anat dient, de vegades no n'hi ha prou amb això, un altre usuari et pot sortir per on no esperes. I si no, mira el nombre de contactes que tens. Segur que excedeix els que consideres coneguts propers.

    ResponElimina
  39. Per a mi el FB és un lloc on penjar música i comentar fotografies dels altres i poca cosa més, és quelcom per distreure'm. Ara si ens despullem..., no ens queixem després, no?. Hem de ser conscients de l'ús que en fem...

    Salut!

    ResponElimina
  40. Facebook a dia d'avui no deixa de ser una eina social més. Jo en tinc, tot i que darrerament ja l'he anat abandonant molt (m'avorreix).

    Personalment jo crec que la gent (excepte els menors) ja són prou conscients del què hi pengen i la teva companya, casada i tot, ja és prou grandeta per a triar i destriar quines fotos o coses vol penjar i, sobretot, quines opcions de privacitat activar o desactivar. Per tant, que no es sorprengui tant si la cambrera li diu això, doncs sabem que la gent és de mena xafardera i, si tu deixes les coses obertes per a que les vegi tothom... doncs això, les veurà tothom.

    Dit això, jo al facebook malgrat la seva sortida imminent a borsa no li dono massa anys de vida gloriosa. Conec molta gent que ja l'ha anat deixant i, jo mateix, com he dit, ja ni hi entro gairebé.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.