diumenge, 29 de gener de 2012

La pregunta incòmoda

Va ser en un tren per Bèlgica, ara farà uns 16 anys. Estava de visita a casa uns amics belgues que coneixia de l'estiu, una escapada a la que m'havien d'acompanyar els altres catalans del grup, però que vaig acabar fent sol. En una època en la que el meu anglès era força més fluid que ara, se'm devia notar igualment un accent poc britànic. Conversàvem animadament quan un noi grenyut, el que ara coneixeríem per un anti-sistema, es va acostar al nostre compartiment per demanar-nos un bolígraf. Li vam deixar i va tornar al seu lloc. En tornar-nos-el, encuriosit pel meu accent, va preguntar-me si era espanyol. Amb la boca petita, i una punxada al cor com sempre em sol passar, vaig dir que sí. El noi va voler saber d'on era exactament, es veu que ell havia passat una temporada a Galícia, em penso. Li vaig dir que era de Barcelona. La seva resposta em va deixar ben parat:  'then you are not spanish, you are catalan!' (llavors no ets espanyol, ets català!).

Tant com em costava fer entendre als amics belgues que no em sentia espanyol, sempre em prenien per boig. Aquella afortunada trobada em va obrir els ulls, és igual que estiguis perdut per qualsevol racó del món, mai no has de renunciar a la teva terra. Des de llavors sempre he respost 'català' davant la pregunta de si sóc espanyol. I espero continuar fent-ho, fins que algun dia em puguin fer la pregunta directament: ets català?

Un record que em va de primera per preguntar: ja has donat la cara per la independència?

33 comentaris:

  1. Jo fa molts anys que responc el mateix; catalana, I els que entenen, afegeixen: de Barcelona (si em llegissin el pensament, al·lucinarien, jajaa). La meva resposta. no de Valls. Mira, què vols que faci, com a molt aproximo a Tarragona.
    Només m'he bofetejat una vegada, quan tenia 13 anys en unes convivències: i saps per què: perquè em van dir "catalana de merda", per tant la meva trajectòria porta un rastre de mostres que no sóc espanyola, sóc catalana de Valls!!!

    ResponElimina
  2. Siii.. ja he donat la cara, i sí, sóc catalana de Mallorca! (i a qui no li agradi que no en mengi!)

    ResponElimina
  3. Sí ja he donat la cara, i sempre dic que sóc catalana, o com a molt que sóc de Barcelona, les dues coses són veritat.

    ResponElimina
  4. Pregunta que em fan tot sovint, estant a París. I com que és tan i tan sovint, em canso de donar explicacions, i acostumo a tirar per un esqüet "sóc de Barcelona", que sol venir de tot un seguit d'exclamacions i admiracions per demostrar que coneixen très bien Barcelona, i que troben que és une très jolie ville. Sempre hi ha casos de gent que fa referència "als catalans" d'una manera o altra. Em queda la sensació que per ells no és el mateix "ser espanyol" que "ser de Barcelona". No sé si és que simplement la Ciutat Comptal els tira molt, o si és que s'adonen que... estem fets d'una altra pasta.

    La teva anècdota és molt interessant, malgrat el que explico mai no he trobat un cas tan evident de que aquí dalt ens distingeixin clarament dels espanyols. Però estaria bé.

    ResponElimina
  5. Sempre que em trobo en una situació així dic, en primer lloc, que sóc de Barcelona i, quan em pregunten si sóc espanyola, dic que no, que sóc catalana... i els hi deixo anar una petita explicació :-) I m'ha fet somriure l'anècdota a Bèlgica, perquè justament allí vaig tenir jo una conversa amb uns nord-americans molt simpàtics justament en aquests termes... tot i que no sé si em van entendre massa, crec que això de dir que era de Barcelona, però dir que no quan, tot somrient ell em va deixar anar "Spain!", no els acabava de lligar) ;-))

    En quant a això de donar la cara, ho vaig veure fa dies a cal FERRAN i, quan ho anava a fer, vaig veure que s'havia de posar l'adreça em vaig fer enrere. De la mateixa manera que no vull feisbuc, no vull posar tantes dades personals a cap web perquè no sé qui en podrà tenir accés. Per cert, que aquesta té un buscador "cerca persones o pobles" que, si la gent ja tafaneja pels feisbucs, no vegis quina mina aquí!!

    ResponElimina
  6. Quan viatjo i em pregunten si sóc espanyola, dic que no, que sóc catalana; i si no viatjo, també!

    ResponElimina
  7. a mi em va passar una cosa semblant fa molts anys, en una botiga de londres. un senyor em va preguntar d'on era i jo, per evitar la cara d'estranyesa, li vaig dir: "from barcelona". i de seguida va exclamar: "oh, from catalonia!" val a dir que aquesta no ha sigut la tònica, però.

    acabo de donar la cara! ;)

    ResponElimina
  8. La pregunta és incòmoda només quan viatges amb espanyols que no acabem de voler veure com és l'Estat on viuen, i ho és més per a ells que per nosaltres.

    ResponElimina
  9. :) a mi em va passar fa anys a Holanda.

    ResponElimina
  10. m'has fet recordar aquesta anècdota .
    Des de aquell dia, no acostumo a dir espanyol...

    per cert jo ja fa dies la vaig donar, la cara... i tu?
    ;¬P

    ResponElimina
  11. hem donat la cara i de fet, la millor manera es en el dia a dia alla on ens trobem. Sempre catalans

    ResponElimina
  12. Jo, a GB, primer sóc catalana, i llavors sóc "from the NE of Spain" :)

    ResponElimina
  13. Mai dic españñññola, que em fa venir esgarrifances això. Si l'interlocutor dubta, davant d'un catalana, li dic "de Barcelona" i tot arreglat :) I ja he donat la cara, perquè si, perquè vull la independència del meu país i la vull a cara descoberta, sense por.

    ResponElimina
  14. Doncs m'hi he trobat poques vegades, perquè per desgràcia viatjo poc a l'estranger jo.... però les vegades que m'han preguntat d'on sóc sempre dic de Catalonia. I com que majoritàriament ja saben on és, doncs no cal més concresions.
    No m'he declarat jo no..... penso que Espanya escanya, sí. Però Catalunya també ho faria. El poble, sempre hi té les de perdre, a la curta o a la llarga..... cal quelcom més. Penso!

    ResponElimina
  15. El què vas sentir a Bèlgica m'ha passat més d'una vegada. Una pregunta molt incòmoda. I certament, quan dic Spain, se m'ha clavat una punxada al pit. Crec que faig servir la fórmula Barcelona. És una marca que coneix tothom. I tb tinc punxades al pit quan poso a les postals Spain.

    Xò lo de donar la cara per la independència.... no ho faré. Seria incoherent amb mi mateixa. Mira, justament dissabte, arrel de tot lo d'Spanair, pensava fer un post. Xò em costa explicar-me xq tinc moltes idees contradictòries al cap, hauria d'asseure'm i pensar-hi seriosament i em fa certa mandra. De ben segur que més de mitja catosfera propera se'm posaria en contra. I em fa mandra. El cert és que si fa uns mesos s'hagués fet el referèndum, el meu vot hagués estat pel sí. He participat d'iniciatives en aquest sentit i tot. Els meus dubtes i interrogants estaven més clars i la meva inclinació anava més cap a un si.

    Ara? Ara votaria en blanc, el que vulgui la majoria. Simplement és que ja no em plantejo independència si o no, sinó que em faig la pregunta del Miquel Calçada al convidat (no crec que el vegéssis). D'acord, ja som independents, i ara què? I el que veig no m'agrada. Veig una societat que només es mira el melic i que es creu millor que els altres, victimista xò sense acció directa, sense un rumb coherent i seriós. Sincerament, no sé què ens creiem tant els catalans, si no som res. Ens creiem millors, i això és algo que no m'omple d'orgull, sinó que em fa una mica de basarda. I no em val el xq no ens deixen, això em sona molt a excusa. De veritat, sempre que algo surt malament, la culpa és com ens estreny Madrid. D'acord si és així, endavant, posem els "collons" damunt la taula, atrevim-nos i mirem endavant. I no ho farem. Xq sincerament, crec que no sabem què farem el dia que siguem independents. A Spanair ens vam deixar 400 milions d'euros, entre ells alguns de teus i de meus. Ens vam arriscar i va sortir malament, xò es va calcular bé el risc? de debó ens pensavem això de l'aeroport important? i si era així, si realment és un mecanisme x aconseguir autogovern, xq la independència ve per l'autogovern i no només per una bandera o un idioma, xq ara es tira enrer? la crisi? carai, si no fem algo, no farem mai res. xq hi ha un altre color polític? si cada vegada que canvia el color simplement ens desdim de l'anterior, així tampoc avancem.

    I ja sé que el primer paràgraf i tota la resta poden semblar contradictoris. Simplement em passa que el meu cor i el meu cap, no van en sintonia. El sentiment és català, xò sento que no som prou madurs x ser independents dins d'una batalla tan gran.

    Perdona el comentari, xò ja veus quin batibull hi tinc al cap entre quatre barres, estrelles i estrellats.

    ResponElimina
  16. Imagina't dient-li que ets català a un funcionari d'immigració americà d'aspecte armari i que té el teu passaport a les mans i et mira empipat perquè allà hi posa Spain... La llei diu que sóc espanyol, però les lleis són discutibles. Els sentiments, no. Donar la cara, sí.

    ResponElimina
  17. La primera vegada que vaig sortir a l'estranger em vaig pantejar que deia i vaig decidir que catalana. Ara ja ho faig més difícil i sempre reivindico la meua ciutat...encara que he de "claudicar" i afegir, prop de Barcelona.

    ResponElimina
  18. Ben fet! Per aquesta mateixa raó, quan sóc a l'estranger i he de parlar amb algú que no m'entendrà de cap de les maneres, ho faig en català. Encara recordo la cara d'estupor d'una hostessa irlandesa de Ryanair a Dublín quan li vaig fotre la cavalleria, en català, perquè no em deixava embarcar la maleta a l'avió. (vaig haver de pagar igual, però em vaig quedar molt descansat). Total, com tampoc m'entenia en castellà ni amb el meu anglès macarrònic, perquè fer-ho en la llengua que ens oprimeix?

    ResponElimina
  19. Evito dir de totes totes que pertanyo a ...glups...a Spain.(així no em costa tan).Sempre sóc d'un petit país que es veu damunt d'un campanar, Catalunya. Immer katalanisch!

    ResponElimina
  20. Fa uns anys vaig tenir una forta discussio amb una gallega quan erem a UK, no recordo el final de la discusio pero segur que vaig guanyar. Jo sempre dic que soc de Barcelona perque la coneixen (ni que sigi pel punyetero futbol) i aixi ja em quedo ben ample ja que si he de començar a explicar que es aixo de "catalan" mi tiraria la vida. La cara no la donc perque no acabo de decidirme, com e llegit per aqui dalt que diuen, trobo que mirem a curt plaç i no a llarg, pero temps al temps ;)
    *i jo que publico tot en castellà soc la que menys hauria de parlar.

    Un peto català!

    ResponElimina
  21. Belgues? Belgues francòfons, tal vegada?

    ResponElimina
  22. Em sento una mica ambaixador. A la tal pregunta -o similar-, la meva resposta és sempre l'única que pot ser: "català". Allò que fa uns anys sonava estrany a moltes oïdes, avui sona -com a mínim sona- failiar a la majoria. Com sempre dic, som en el bon camí...

    ps: i tant, ja he donat la cara :)

    ResponElimina
  23. Eeeeeeei, quina lletra més gran!! Es veu genial!! I les línies amb separació suficient per poder llegir còmodament!! :-)))

    ResponElimina
  24. Em va passar una cosa semblant en un control d'un aeroport francés.
    el del control em va preguntar amb el meu dni a la mà tot seriós si era espanyol, jo li vaig dir que si sense pensar-ho. I ell em va contestar:
    - català español? seguro? i després si que va somriur

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies pels vostres comentaris en aquesta entrada. Tothom qui ha viscut una anècdota com la meva, que n’hi ha, no l’oblida fàcilment. Sembla mentida, però als catalans la terra ens tira força. Seguim exportant Catalunya al món!

    Dafne, tampoc no cal dir ‘sóc de cal menganet’, però està bé que es puntualitzi si es veu que l’altre t’entén. Dir que ets catalana està molt bé, i si t’ho permeten, digues ben fort que ets de Valls. Ja que hi poses misteri, i veient el teu historial de repartir mastegots, jo aposto que ets de la Joves, va. No per res, eh, sempre m’han semblat una mica més quinquis... no t’enfadis eh!!

    Venta, de vegades oblidem que persones com tu existiu. Me n’alegro de saber que comparteixes aquest sentiment, a ses Illes també existeix el catalanisme, encara que certs governants ens vulguin fer creure que no i us tinguin ben amagadets. Ànims, i no amaguis mai la cara!

    Carme, deures fets, ara i sempre. Barcelona és una aproximació, però en el meu cas també és veritat!

    Yáiza, que facin alguna distinció ja està bé. No sé què els deu passar als gavatxos amb Barcelona, però espero que a banda de lloar la nostra capital també valorin prou els seus habitants, entenent que quan ells diuen que algú és de Barcelona, és extensible a tota la nostra terra. Tu per si de cas, segueix dient que ets de Barcelona, millor que et facin aquests comentaris que no pas que et parlin de toros i sangria. Ah, l’anècdota és d’aquelles que a tothom li agradaria viure. No perdis l’esperança, potser tindràs sort algun dia. Hi ha gent informada per tot arreu.

    Assumpta, per molta gent desinformada dir que ets de Barcelona, però d’Espanya no, ha de ser tot un trauma. Prou fan de saber una mica de geografia com perquè ara els la capgirem. Per no dir que molta gent no entén de regionalismes ni res, directament creu el que diuen els mapes i prou. Però de tant en tant et trobes algú més receptiu i que ja sap que a casa nostra passen coses. I trobar-se amb un comentari com el que em vaig trobar jo emociona a qualsevol catalanet!
    Això de posar l’adreça no em va fer gens de gràcia quan ho vaig veure, però no hi ha cap camp que sigui obligatori allà! No cal posar-la. Poses el nom i la població, que sempre fa gràcia, i a més tothom sap que ets de Reus! I no cal posar res més. Si fos obligatori posar l’adreça jo m’ho hagués pensat dos cops, però no! Així que ja no tens excusa, a buscar una foto on surtis ben guapa. I jo després et buscaré, és clar!
    Com pots pensar, no he tingut res a veure amb l’augment de la lletra! O sí, és com tinc posat que s’ha de veure, però fins ara l’html no seguia les meves ordres. S’ha canviat sol i me n’alegro. I que duri!

    Fanal blau, aquesta és l’actitud, sempre ho hauríem de fer així, i parlar sempre que puguem en català.

    Pati, també em fa gràcia que donis la cara per aquí, tot i estar ‘retirada’. Que bé que passis de tant en tant. Anècdotes com aquestes passen, segur que altra gent també en té. No es pot dir que sigui per costum, ni tan habitual com ens agradaria, però ja és alguna cosa.

    Carquinyol, no cal que siguin espanyols, o millor dit, també és incòmode quan viatges amb catalans que se senten espanyols, i que posen mala cara quan intentes expressar-te com et surt. Fins i tot la posen quan parles català a algú que té un color de pell diferent. Els fotria un calbot.

    Alyebard, segur que ho recordes amb estimació, aquestes anècdotes no se’ns obliden als catalanets.

    Barbollaire, i tant que l’he donada! No faria propaganda d’una cosa en la que no cregués. No recordava la teva anècdota, però veig que la vaig comentar i tot! Si en fa d’anys que ens llegim les ximpleries...

    Garbí, posar la foto en una web no significa res si no exercim de catalans en el dia a dia. Ja fem bé, hem d’ensenyar sempre qui som.

    Cantireta, bé, del NE d’Espanya segueix sent Espanya, res en contra. Però està bé que els vagi sonant això de ‘catalans’.

    Joma, sempre!

    ResponElimina
  26. Clídice, això de donar la cara ho trobo una bona iniciativa, però és més important l’altra part, demostrar que ho volem cada dia, encara que haguem d’acabar dient que som de Barcelona quan no acaba de ser veritat, la qüestió és que ens entenguin.

    Alba, està bé fer país sempre que podem. Que després el nostre país no sigui una meravella, és una altra història. Els nostres polítics, per exemple, no han demostrat ser millors que els espanyols. De moment tenim l’excusa de que pertanyem a Espanya i això ens condiciona, però si un bon dia tenim la independència, em temo que es veuran encara més les nostres carències.

    rits, estem una mica condicionats i l’Spain encara ens ronda, però hem de ser forts. Jo a les postals fa molts anys que no poso ‘Spain’, i arriben perfectament. Em sembla que no és el primer cop que tenim aquest tema de conversa amb tu. Penso que ningú se t’ha de posar en contra perquè pensis diferent, o millor dit, perquè consideris les opcions de manera més seriosa. No es pot frivolitzar i demanar la independència perquè sí, si algú se’t tira al coll només per no dir que sí amb els ulls tancats no es mereix cap respecte. Aquesta iniciativa és perquè s’hi apunti la gent que hi creu. Estic segur que molts s’hi han apuntat perquè sí. Però no fer-ho no és cap delicte, ni per això deixes de ser millor catalana, només faltaria!
    Evidentment, el tema de la independència és controvertit. Aquí a la xarxa vivim en un món paral•lel, però jo m’he cansat de dir que les coses fora no són així. Tots sabem, i qui no ho sap és perquè no ho vol veure, que la majoria diu NO a la independència. Jo em dec al que vol el meu poble, no puc imposar el que volem uns quants als set milions d’habitants del país. Una altra cosa és la que comentes, què passaria el dia després de la independència? Tampoc ho tinc clar. No hem demostrar ser millors, ni més íntegres ni més organitzats que els espanyols. Justament contestava, abans de llegir el teu comentari, que de moment sempre fotem la culpa a Espanya dels nostres mals. Quan ja no tinguem aquesta excusa (si és que passa algun cop), n’haurem de buscar una altra. Lamento dir que no he estat prou al cas del tema Spanair, per tant no puc contestar-te com tocaria.
    No et sàpiga greu tenir dubtes i plantejar-te les coses, i molt menys demanis disculpes per un comentari tan raonat. Saps de sobres que hi penses més que la majoria, la independència no és un tema per prendre’s a la lleugera. Naturalment que hi ha pegues, però això no ens ha d’impedir seguir lluitant pel que creiem. Amb cap, amb coneixement, i quan calgui donant un cop de puny a la taula.

    Joan, em sembla que per estalviar-me el mal tràngol passaré d’anar als EUA... ja sé que tu hi tens tirada, però com que a mi no m’atreuen gens, no em costarà. Però bé, en aquest cas no sé si estaria justificat dir Spain, és una mentida com una altra que direm perquè ens deixin entrar al país, com allò de que no pensem matar el president...

    Kweilan, donar una mica més d’informació és complicat, Barcelona és una referència i es coneix a tot arreu. La resta de ciutats, per no parlar dels pobles, estan una mica supeditades a la capital, pel que fa a l’estranger. Bé, tu pots dir que en AVE és un moment anar de Barcelona a la teva ciutat!

    Deric, tota la raó del món! En anglès encara em podria defensar, però si sóc en un lloc on no m’entenen tampoc en anglès, què més donarà parlar en català que en castellà? Tant per tant, jo també parlo en català. Frases curtes, coses petites, però sempre em surt la meva llengua, que per això és la meva. En realitat no té cap sentit que fem servir una llengua que és aliena a totes les parts, encara que nosaltres la coneixem, oi?

    Maria, i els cantes la cançó? Hehehe, llavors sí que els impressionaries. Aprofitant que diem que som del país, colar una mica de cultura estaria de conya.

    ResponElimina
  27. Marienkafer, ens costa molt fer-nos entendre, hi ha gent que només entén el que posa als llibres que li han ensenyat, no contemplen sentiments. Dir que som de Barcelona serveix per sortir del pas, i no cal entrar en detalls, però jo prefereixo començar dient que sóc català, després ja explicaré el que calgui. Respecte a la independència, cadascú és lliure de creure el que sigui, i de pensar-s’ho dues vegades, no s’ha de frivolitzar amb el tema. Si no et convenç la immediatesa de la proposta entenc que no t’hi tiris de cap. Ah, i que cadascú és lliure d’expressar-se en la llengua que millor li vagi, faltaria més! Jo agraeixo que em comentis en català, ja ho saps.

    Josep, tristament, els meus amics parlaven flamenc, també francès, però haurien de ser més susceptibles a la nostra causa, entendre’ns millor. Però són gent de pasta, suposo que això també condiciona.

    Ferran, en el teu cas tens la tira d’oportunitats de fer país, és clar. I estic segur que la gent que t’envolta s’ha familiaritzat molt més amb el fet català gràcies a tu, a força de sentir-te, de la teva tossuderia (gràcies a Déu que la tens). Mica en mica anem posicionant-nos en el mapa, i això no és poc. I encara millor que la gent es sorprengui, si es sorprenen senyal que els encuriosirà com és que aquesta gent estranya del nord-est de la península no diem que som espanyols quan ens pregunten. Ja vaig veure a ca teva la iniciativa aquesta, però ho havia descobert abans en un altre blog, ja som uns quants els que n’hem fet difusió.

    pons007, ja té mèrit tenir una anècdota així en un control d’aeroport, solen ser situacions en les que estem una mica acollonits, encara que no tinguem res per amagar, però ens tracten com delinqüents, ens miren amb suspicàcia, i ens fan sentir malament. I a sobre es queden els nostres líquids!

    ResponElimina
  28. Bé doncs jo he de dir que en aquest tema la cara l'he donat moltes vegades. Però el tema te més xixa de la que parlar. No és tant senzill com dir que ets de Catalunya enlloc que dir que ets d'Espanya. Això només és un petit detall. El pitjor de tot és enfrontar-te a capullos que no entenen res i que només ens volen veure com a l'enemic i en funció d'això l'únic que saben fer és atacar. I que consti que tinc molt bons amics espanyols i que són bellíssimes persones, perquè la veritat és que ser català tampoc és garantia de perfecció que n'hi ha cada un... Penso de totes maneres que el més important és el respecte per a tothom i per a totes les idees i que contra el poder opressor, això sí, una merda molt i molt grossa.

    ResponElimina
  29. XeXXXXXXuu!!! Com vas dir que sí???? Això mai dels remais! Jo sempre responc Catalonia i si veig que posen cara de gripau ja aboco Barcelona (aquesta no falla mai).

    La resposta que et va donar aquell nano jo, sorprenentment, me l'he trobada en més d'una ocasió i en llocs realment inversemblants. No som tan invisibles com a vegades ens pensem o ens volen fer creure. És per això que hem de seguir la tàctica de la gota malaia i no parar. I com més gent sàpiga pel món que hi ha catalans que no se senten espanyols més camí farem.

    ResponElimina
  30. Laura T., no podem caure en la temptació de titllar tots els espanyols del mateix ni posar-los al mateix sac. Conec catalans que repudien tot el que ve d'Espanya i tampoc és això. Si no volem ser com alguns d'ells, no els hem de criticar pel mateix, és a dir, pel simple fet de ser espanyols. Gent lamentable n'hi ha a tot arreu i tant és uns com els altres. Hi ha gent que ho entén, o almenys gent que hi posa voluntat. Amb ells es pot parlar, no es tracta de convèncer ningú, senzillament que acceptin que hi ha una altra realitat. No hem de deixar d'insistir mai, especialment quan trobem gent així, perquè els nostres arguments els demostren que no som pas dimonis com alguns volen fer creure, i transmetran la paraula. Almenys seran capaços de replicar quan sentin al seu voltant que els catalans són així o aixà. Amb propietat podran dir que som un poble amb les nostres idees, encara que ell no hi congeniï. El respecte és el mínim, i es pot aconseguir. Ara, parlar de dirigents no té cap sentit, ja sabem el pa que s'hi dona, amb els nostres mateixos...

    Porquet, era jove, inconscient, perdona'm!!! Vaig aprendre la lliçó, des de llavors sempre he fet bandera de Catalunya. No serveix això com a disculpa? És cert que no som tan invisibles i que ens fem sentir força. Penso que d'un temps ençà ha millorat força la cosa. Abans Catalunya era un concepte inexistent, i ara els sona. Ni que sigui per Barcelona, que és mundialment coneguda, però estem en el mapa. És un pas important. Seguim portant la paraula i ens trobarem amb moltes més anècdotes d'aquestes, que no ho neguem, ens fan caure la llagrimeta.

    ResponElimina
  31. Perdona el meu historial, es resumeix en una sola vegada, mai més he tornat a barallar-me amb agressió física, perquè ho trobo deplorava, però tenia 13 anys i la fal·lera independentista em bullia. I em sap greu que pensis en la colla Joves, utilitzant el despectiu "Quinquis". Si no vols ofendre, pensa en la possibilitat que ho pots fer, i no acabis dient, no t'enfadis eh!!! No m'enfado, només que em dol, perquè SÍ SÓC DE LA COLLA JOVES!!! i si analitzes la paraula quinqui és sinònima de delinqüent. No creus que podies haver escollit un altre adjectiu menys despectiu??? M'adono que segons en quins blogs, hauré de passar sense aportar gaire cosa personal, perquè es treu de mare, i passo olímpicament d'anar donant explicacions.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.