dissabte, 29 de desembre de 2012

Cap al 13

Aquest serà el darrer post de l'any, i és moment de desitjar que el 2013 sigui un any fantàstic per tots. Ens anirem explicant com evoluciona i compartirem els moments alegres, i malauradament alguns de tristos, aquí seguirem. També és moment de fer-se propòsits, sembla ser. Potser algú recordarà que jo no en faig mai, no tinc ganes de posar-me pressions afegides que al final no arribaran a res. Però aquest any he decidit fer una excepció, un propòsit d'any nou i per tots els que vinguin. Porto ja temps al món dels blogs i és gairebé una mena d'obsessió, no me'ls trec del cap, sempre pendent i si hi ha un post nou l'he d'anar a comentar, sigui com sigui, o l'hora que sigui. Arriba un moment que t'adones que això és malaltís, però tot i saber-ho, jo he continuat igual. El meu propòsit és abandonar aquesta obsessió, i obsessionar-me més pel món real, parar atenció a coses importants que he descuidat, i això és imperdonable. Això no vol dir plegar, ni tan sols vol dir que es noti massa, però mentre ho noti en el meu cap ja serà alguna cosa, i no poc important. No vull que els blogs siguin una prioritat, vull que la prioritat sigui una altra. I viure, sobretot vull viure.

Aquest és el meu propòsit. I el meu desig és que tingueu el millor any possible. No ho dubteu ni un segon, jo hi seré per veure-ho. Feliç 2013.

dimecres, 26 de desembre de 2012

Ciclops

Fa temps que no trobo les paraules i com ja he comentat, això ha fet que el blog es despersonalitzi una mica. Però si no les trobes en tu mateix, sempre pots anar a buscar-les a altres bandes, per sort sempre hi ha algú que sap dir les coses millor que tu. I això faig, amb una cançó molt senzilla, que són quatre paraules, però no cal dir-ne més. Perquè vull jugar a ciclops, almenys de la manera que interpreto aquesta cançó.

De vegades
te fan ganes
fantasies
complicades.
De vegades
necessites
altres coses més senzilles.
Amor, jo vull
mirar-te sa cara
veure't només un ull
Amor necessit
llorers i corones
i tu m'ho dones.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Lectures 2012

Per sorpresa meva, aquest any he mantingut més o menys el ritme de lectures que portava l'any passat, que per mi era altíssim, així que estic content, tot i que ha baixat una mica el número de pàgines llegides. Per mi passar de 100 llibres en dos anys és una cosa fora de mida, i no sé quant temps mantindré el ritme. Però de moment, us deixo la meva llista de lectures del 2012 amb la puntuació que vaig posar a cada llibre en el seu moment:

  1. Sé el que estàs pensant - John Verdon   (@@@@)
  2. Brevíssima història del temps - Stephen Hawking   (@@ i mitja)
  3. Animals tristos - Jordi Puntí   (@@)
  4. El bolígraf de tinta verda - Eloi Moreno   (@) 
  5. MiLLoringlix - Carles Roca-Font i Salvador Macip   (@@@@)
  6. La hija del Apocalipsis - Patrick Graham   (@@@)
  7. Wilt - Tom Sharpe   (@@ i mitja)
  8. Natura quasi morta - Carme Riera   (@@@)
  9. La luz fantástica - Terry Pratchett   (@@@)
  10. Tretze tristos tràngols - Albert Sánchez Piñol   (@@@@)
  11. La casa del propòsit especial - John Boyne   (@@@@ generoses)
  12. La porta dels tres panys - Sònia Fernández-Vidal   (@@@)
  13. Torn de nit - Agustí Vehí   (@@)
  14. Hipnofòbia - Salvador Macip   (@@@)
  15. El vell i la mar - Ernest Hemingway   (@)
  16. Sukkwan Island - David Vann   (@@)
  17. Joc de trons - George R.R. Martin   (@@@@)
  18. En el mar hi ha cocodrils - Fabio Geda   (@@)
  19. Fight Club - Chuck Palahniuk   (@@@@)
  20. Grans esperances - Charles Dickens   (@@@)
  21. No es país para viejos - Cormac McCarthy   (@@)
  22. 100 invents que han canviat el món - Daniel Closa   (@@@)
  23. El vigilant del camp de sègol - J.D. Salinger   (@) Relectura
  24. El collidor de vesc - Pau Urgell   (@@@)
  25. El fin de la infancia - Arthur C. Clark   (@)
  26. Los renglones torcidos de Dios - Torcuato Luca de Tena   (@@@@)
  27. La decisió de Brandes - Eduard Márquez   (@@ i mitja)
  28. Pallassos i monstres - Albert Sánchez Piñol   (@@)
  29. Despietat país de les meravelles i la Fi del Món - Haruki Murakami   (@@@ i mitja)
  30. Gent letal - John Locke   (@@@ i mitja)
  31. La dona que es va perdre - Marina Espasa   (@@@)
  32. La metgessa de Barcelona - David Martí   (@)
  33. La carretera - Cormac McCarthy   (@@)
  34. El señor de las Moscas - William Golding   (@@@)
  35. Dos dies a Barcelona - Caterina Cortès   (@@@)
  36. La leona blanca - Henning Mankell   (@@@)
  37. L'edat de ferro - J.M. Coetzee   (@@)
  38. Balla, balla, balla - Haruki Murakami   (@@@@)
  39. El cel és blau, la terra blanca - Hiromi Kawakami   (@@@)
  40. La dama del llac - Raymond Chandler   (@@@)
  41. Homenatge a Catalunya - George Orwell   (@@@)
  42. Dies de porno i kleenex - Cesc Llaverias   (@@)
  43. Xoc de reis - George R.R. Martin   (@@@@)
  44. El crim imperfecte - Teresa Solana   (@@ i mitja)
  45. El carter sempre truca dues vegades - James M. Cain   (@@@)
  46. Ritos iguales - Terry Pratchett   (@@)
  47. Pell d'armadillo - Jordi Puntí   (@@)
  48. Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por - Salvador Macip   (@@@@)
  49. El Hobbit - J.R.R. Tolkien   (@@@@) Relectura
  50. Mecanoscrit del segon origen - Manuel de Pedrolo   (@@) Relectura
  51. Monstruos invisibles - Chuck Palahniuk   (@@@ i mitja)
  52. L'art de no amargar-se la vida - Rafael Santandreu   (sc)
  53. L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra - Jonas Jonasson 

Si he de destacar algun llibre d'aquest any, brillen amb llum pròpia els dos volums de 'Cançó de gel i foc' (Joc de trons i Xoc de reis), que em semblen una molt bona obra, ja estic posat amb el tercer. També content de descobrir Chuck Palahniuk, un autor estrany però que m'agrada. M'he fixat que he fet tres relectures, i això que no en sóc gaire amant. En negatiu, descobrir que autors com Cormac McCarthy o David Vann no estan fets per mi.

Si algú té interès en saber alguna cosa més d'algun dels llibres no dubteu a preguntar, i també podeu trobar la ressenya de tots ells (a excepció de l'últim que vindrà aviat) que en vaig fer en el seu moment al Llibres, i punt!. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes i molt bones lectures aquest 2013 que ja ve!

dijous, 20 de desembre de 2012

La meva fe

Ara que venen les festes de Nadal, m'és una mica inevitable pensar en la religiositat associada a aquestes festes, i en el credo en general. A casa meva mai no se li ha donat aquest sentit, sempre ha estat un temps de trobada familiar, sense més. De petit l'únic contacte conscient amb la religió que tenia era a casa la iaia, vaig dormir en dues habitacions d'aquella casa durant molts anys. En una tenia un gran rosari de fusta sobre la capçalera, i en l'altra un bust de la mare de Déu. Més enllà, la meva vida ha esdevingut una fugida constant de tot allò que fes olor a religió.

A aquestes alçades de la pel·lícula, no crec que això sorprengui ningú, mai no he estudiat ni una paraula de religió i amb prou feines hauré fullejat algun cop un text sagrat (tot i que curiosament recordo una cançó de missa de la comunió de ma cosina, d'ara farà uns 25 anys). Em van batejar perquè vaig néixer al 'temps de silenci', però no vaig passar d'aquí. No sóc creient, em declaro agnòstic, però sóc conscient que tothom necessita creure en alguna cosa, per això respecto molt la fe de les persones, i no tant així la religió, que n'hi ha moltes i variades, i tots els creients pensen que la seva és la veritable. Aquesta diferència entre religions també em preocupa una mica, perquè separa les persones de manera irreconciliable, més que ajuntar-les en una adoració conjunta.

I si no crec en res espiritual, en què crec? Doncs bàsicament en la raó, en els fets demostrables amb arguments i lògica. Necessito que les coses en les que crec tinguin una explicació, un origen, una finalitat. El dia que la ciència demostri l'existència de Déu, jo hi creuré. De moment tot apunta en sentit contrari, per això no crec. I en el que tampoc no crec és en les imposicions que marquen les religions, per benintencionades que siguin. Hi ha corrents de pensament que indiquen unes pautes de comportament, però al meu entendre, aquestes no haurien de ser mai un tot o res. Em costa entendre la mentalitat dels fidels, m'és molt difícil posar-me a la seva pell, però els respecto, mentre ells respectin que jo sigui com sóc, i que no tinc intenció de canviar.

NOTA: aquest és un tema espinós, i no vull ferir cap sensibilitat. Només expresso la meva visió, completament personal i espero haver mostrat el respecte adient. Sobretot això, demano respecte per totes les maneres de creure i pensar que es puguin expressar arran d'aquest post.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Relats conjunts, Els jugadors de cartes


Primer va ser el cotxe, modest, però li va donar un marge per seguir jugant. Després va venir la col·lecció de monedes, portava tota la vida recollint-les i classificant-les, tenia ja força valor. Convençut del canvi de sort, va posar les claus de casa sobre la taula, però la deessa fortuna li va tornar a fallar. Pel camí havia anat perdent altres petits objectes de valor, ja no tenia massa més per oferir, aquell espiral havia començat quan ja no li quedaven estalvis a la butxaca. Però no podia parar, la febre el mantenia jugant una partida rere una altra, i els pocs cops que guanyava no compensaven les pèrdues que s'anaven acumulant. No hi havia camí de tornada, l'única manera de recuperar-ho tot era seguir jugant, i esperar el canvi de tornes, un cop de sort. O uns quants.

Desesperat, va decidir apostar l'única cosa que li quedava, i va advertir que era una partida de tot o res, ja que l'última aposta tenia més valor que totes les anteriors juntes. S'hi va jugar la dona.

El contrincant es va fer el desmenjat, va semblar que rumiava si li compensava aquella jugada o si li convenia més plantar-se llavors. Però només era façana, havia estat esperant aquell moment. No necessitava un cotxe, ni una casa, i encara menys les maleïdes monedes. Tenia més diners dels que el pobre desgraciat amb qui jugava podia somiar, de fet, no li importava tornar-li-ho tot un cop guanyada l'únic cosa que li interessava d'ell, una cosa que no podia comprar amb diners, però que es podia guanyar ara amb la seva sort i el seu bon joc.

Ella li ho havia demanat. Ja no podien mantenir més aquell amor amagat, però no volia abandonar el marit sense més. Els dos van pensar la manera que ell la perdés, i llavors ja no podria fer-se enrere. Era un desgraciat, i un mal jugador, però sempre acabava pagant els seus deutes de joc.


La meva aportació a Relats Conjunts d'aquest desembre.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Balanç 2012

Un any més ha passat i aquest és el sisè cop que faig balanç del meu any el dia 15 de desembre. Els que porteu temps per aquí ja sabeu que no falto mai a aquesta cita.

2012 pot ser considerat un bon any. M'ha portat bons moments i algunes esperances, però lamentablement no acaba com m'agradaria. Va començar amb el meu ascens a la feina per la marxa de la meva companya, i aquí seguim en aquesta posició i amb certa estabilitat econòmica (i que duri). Posteriorment va marxar l'altra companya i acabava de perdre tot el meu equip. Per sort, la noia que em van posar va ser una molt bona substituta.

La primera meitat de l'any va estar marcada per viatges amunt i avall per poder veure la parella. A l'estiu vaig tenir un accident de cotxe; per sort anava sol després d'hores i hores de portar companyia. No em vaig fer res, però el cotxe no en va sortir ben parat i encara en pago la reparació. Aquest fet desafortunat em va fer reflexionar molt sobre la meva vida. Poc després van venir les vacances i el viatge a Eslovènia, l'escapada més notable d'aquest any.

2012 també ha suposat la meva tornada als castells, i ho he pagat amb dues vèrtebres aixafades que veurem si em permetran seguir, però vaig poder fer un dels meus castells somiats, el 5d8. També he entrat al món dels smartphones i hem tingut nou disc d'Antònia Font, molt destacable. Un altre fet remarcable és que es va publicar el primer llibre que incloïa relats meus, el 365 contes.

En conjunt, l'evolució de les amistats ha continuat posant distància amb tothom, però hi ha espai per a l'esperança, potser només caldrà una mica d'empenta perquè algunes relacions tornin a ser com abans. Un apunt pel meu gat Blog, com sempre, més pesat (en tots els sentits) que mai, que segueix aquí al meu costat, literalment, roncant i dictant-me el que he d'escriure.

En part per la situació convulsa que viu el nostre país, i en part per manca de ganes de parlar de mi, el Bona Nit ha derivat una mica en els seus temes i ara sovint parlo d'actualitat i política, encara que sigui des de la meva modesta opinió. Solc dir que he despersonalitzat una mica el blog. Tot i així, continuo tenint sort de comptar amb molts comentaristes fidels, us estic molt agraït. Un any més em vau creure mereixedor del c@t reflexiu, tot un reconeixement després de 5 anys seguits. També el Llibres, i punt! gaudeix de bona salut, el nivell de lectures no ha baixat gaire respecte l'any passat. He participat en diverses iniciatives blogaires a banda de les habituals, i sempre disposat i amb ganes d'unir-me a tot allò que trobi engrescador. Perquè els blogs continuen sent una part fonamental de la meva vida.

Moltes gràcies per ser-hi sempre, us desitjo a tots un magnífic 2013, i que ens puguem trobar aquí mateix d'aquí a un any per poder-ne parlar.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Ciència realitat

Ahir vaig veure el programa Sense Ficció de TV3, que reconec que no havia vist mai abans. Però el tema era del meu interès, parlaven dels científics que tenim al nostre país, i els que hem tingut des del 1900 fins ara. I quan dic científics, parlo d'homes de ciència en majúscules. Potser els seus noms no són coneguts pel gran públic com ho són altres nascuts a terres llunyanes, però la contribució de la ciència catalana ha estat molt remarcable.

Per la pantalla van desfilar un munt d'eminències de moltes disciplines diferents, i es van veure imatges dels principals centres investigadors del país. Moltes cares conegudes per mi, amb alguns he tingut el plaer de parlar, de treballar o m'han fet classe. Tot un luxe. Potser els noms de Massagué, Esteller, Margalef, Clotet o Guinovart no us sonen tant com Pasteur, Fleming o Curie, però són unes autèntiques bèsties nascudes a la nostra terra i amb reconeixement mundial.

És una llàstima viure en un país que dóna tan poca importància a la recerca, un país que menysté la ciència d'aquesta manera. Un país, recordem-ho, que pensa que els joves investigadors i emprenedors marxen fora perquè els agrada l'aventura. Està clar que hi ha llocs molt pitjors, aquí tenim alguns centres potentíssims, però res comparat amb el que pots trobar per Europa o els Estats Units. Un país sense ciència, sense cultura, és un país pobre i decadent. I aquí a Catalunya, comparat amb la resta de l'estat espanyol, encara anem fent. Potser és per això que de tant en tant apareix una estrella nova en el firmament científic. Una estrella que no brillarà senzillament perquè no la mirarem, però que omplirà pàgines i pàgines d'articles que impressionaran a altres científics molt lluny d'aquí.

dilluns, 10 de desembre de 2012

Ja no ve d'aquí

Avui he vist com algú feia el ximple en una estació de tren i m'he recordat d'una mítica frase que em va acompanyar un temps de la vida: 'no estàs sol'. La dèiem mentre estudiàvem infinites hores a les biblioteques i algú començava a desvariejar, li dèiem que no estava sol, que el podíem veure tots fent el que feia. Això m'ha portat a altres frases o expressions que han tingut el seu moment, com el 'ja no ve d'aquí' que entre amics justificava les animalades que ens dèiem, si total havíem d'anar a l'infern igualment per males persones, ja no venia d'aquí. O el crit de guerra que teníem quan jugàvem a voleibol a la platja de jovenets: 'pinya seca!'. Pinya com a sinònim de cop, ja s'entén. Per no dir coses més pròpies meves com 'ja no m'estimes com abans' o dir 'bona nit' a totes hores. O en el moment àlgid de la promoció el 'la noche me confunde', però aquesta és una altra història.

I tantes que em dec deixar que en el seu moment eren la moda, l'afegitó de moltes converses. I vosaltres? Recordeu alguna frase o expressió concreta que repetíssiu sovint entre amics, o en família, que tingui alguna explicació curiosa? Va, que riurem una estona.

divendres, 7 de desembre de 2012

Tacones lejanos

No hi ha res que ens esgarrifi més als integrants del meu despatx, passats, presents i m'atreviria a dir que futurs, que el so d'uns tacons acostant-se pel passadís. Pèls del clatell eriçats, tots en guàrdia, converses aturades i pantalla convenient a l'ordinador. Sentir uns tacons és el preludi de l'arribada de la nostra superior. Que no és pas mala dona, eh? Però és una persona recta i ens fa cosa que ens vegi en actitud 'poc professional'. El problema és que a l'empresa hi ha majoria de dones, ens guanyen per golejada, i naturalment a totes els agrada lluir. La nostra cap sempre vesteix de manera molt elegant, però sovint altres noies també porten tacons i ens espanten. Algunes ja ens avisen abans d'aparèixer a la nostra porta, coneixedores de l'efecte, a mode de gos de Pavlov, que ens fan els tacons. Sempre els diem a totes que a la feina sabata plana, que no s'ha de presumir, i que a més ens posen la por al cos, però no hi ha manera. Si no les sentim venir no passa res, però tenim un munt de falses alarmes, i el cor no sé si aguantarà tants ensurts.

Però el veritable problema és que la nostra estimada cap, de tant en tant, ni que sigui un cop al mes, tampoc porta tacons...

dimarts, 4 de desembre de 2012

El primer cate

Vaig arribar a l'institut amb un expedient net com una patena, tot eren bones notes i cap queixa, tret la meva afició a parlar a classe, que no vaig perdre mai, ni a la universitat, fins i tot allà m'ho retreien! No semblava que el primer any a l'institut hagués de suposar cap canvi en el meu currículum, i no va ser així, però hi va haver una taca. Vaig suspendre Català, el primer suspens de la meva vida, al primer trimestre, pam. 

Com? Català? Però com podia ser, si venia d'una escola catalanista, on tot es feia en català. Si a casa sempre hem parlat català. Si la música, la tele, tot era català al meu voltant. Català, jo?  I Notable a Castellà, toca't els ous! Vaig anar a parlar amb el professor, el recordo perfectament, tenia el mateix cognom que un defensa central del Barça que no és en Puyol (no fotem, tampoc es deia Mascherano!). L'examen m'havia anat bé, però el que m'havia fet trontollar era l'ortografia. No te'n passaven ni una a aquell nivell. Em va ensenyar la meva redacció i les faltes que havia comès, greus, gravíssimes, havien estat no posar accent a 'és' i 'però'. Potser alguna altra, però aquestes són les que ell m'assenyalava com a causants de la nota. Li vaig preguntar si realment es pensava que jo no sabia escriure aquestes paraules, no les havia accentuat per deixadesa. Però no va colar, és clar, em va dir que si en sabia, que el proper cop ho faria millor.

No va passar més, mai no vaig tornar a suspendre ortografia catalana, però tinc aquella espineta clavada perquè per mi era important saber català, fer-ho bé, la meva llengua, el meu orgull. I ara ens el volen prendre, com tantes vegades. No se'n sortiran. Perquè ara i sempre molts joves puguin anar a demanar explicacions sobre la seva mala nota de Català, ara i sempre, l'escola en català.

diumenge, 2 de desembre de 2012

A la part baixa

No vaig voler fer una valoració dels resultats electorals perquè vaig pensar que altra gent ja la faria i molt millor que no pas jo. S'ha parlat molt de la part alta de la 'classificació' i de les conseqüències que està portant, però menys dels partits més minoritaris, i són aquests en els que em vull fixar. Un partit amb representació parlamentària i de tendències eminentment independentistes, Solidaritat, va desaparèixer del mapa en un moment molt propici per aconseguir un bon resultat. Que facin la seva pròpia valoració i una profunda reflexió, que bona falta els fa. La meva sorpresa va ser en consultar dades de vots totals i descobrir que no s'havien quedat ni a les portes de l'escó. Una altra força s'hi havia apropat més: Plataforma per Catalunya.

Sota aquest nom tan prometedor s'amaga un partit xenòfob de tendències ultradretanes. Fa tot just una setmana, aquest partit va obtenir més de 60000 vots al nostre país, i això em preocupa en gran mesura, em sembla molta gent. Em pregunto quin és el perfil del votant d'aquest partit. Una part, de ben segur, són persones racistes que senten un odi irracional pels immigrants, i que aparentment no tenen altra preocupació que fer-los fora del país (o coses pitjors). Però em temo que gran part dels votants són gent de classe molt baixa que es deixen enganyar per un discurs fals i demagog que denuncia que els immigrants tenen més avantatges que la gent autòctona.

La veritat és que no veig els immigrants àrabs, pakistanesos i similars viure una vida de luxe i xerinol·la. I sincerament, no tinc cap por que vingui un immigrant a prendre'm la feina. Els immigrants fan feines que ningú més vol fer perquè aquí alguns les consideren indignes, o feines del nivell més baix a uns salaris que ningú no vol cobrar aquí, per massa baixos. Però hi ha gent que no pot aspirar a res més, i en comptes d'esforçar-s'hi, d'aprendre un ofici, prefereixen queixar-se i fotre la culpa als que venen a guanyar-se les garrofes al nostre país perquè al seu es moren literalment de gana. El més curiós del cas és que posaria la mà al foc que gran part d'aquests votants són fills de l'onada migratòria andalusa dels anys 60, o els mateixos que van venir. Però ells no eren immigrants, és clar, ells venien a aixecar Catalunya. Són rasers diferents. Sort que la majoria no són tan curts de gambals com aquests, si no no sé què seria del país.  

dijous, 29 de novembre de 2012

Usurpadors

Tinc el mal costum de no esborrar mai els blogs que vaig afegint al google reader per seguir, així el tinc ja amb més de tres-cents noms. Molts d'ells, però, estan inactius, si no no faria res més en tot el dia. Em passa com a la vida, em costa molt desprendre'm de les coses que vaig acumulant. Tot i saber que un blog ha tancat, em resisteixo a eliminar-lo. Total, allà no fa cap mal.

És precisament dels blogs inactius que vull parlar. Hi ha gent que tanca la paradeta i ja està. Però alguns senzillament deixen d'escriure, i sempre penses que algun dia tornaran. Darrerament m'he trobat actualitzats alguns blogs que havien quedat inactius, i sempre és una agradable sorpresa. El problema és que quan hi he anat m'he trobat amb posts promocionals, en anglès, i ni rastre de l'autor habitual del blog. Com que feia molt que no els visitava, no sé per quin procés han passat, no sé si es van quedar allà o si van tancar del tot i van alliberar el domini. Sigui com vulgui, aquest domini ha estat repescat per algú que clarament vol aprofitar els seguidors que tenia aquell blog. Un usurpador. Desconec si això és legal o no, si està permès i sobretot la manera com ho fan, però m'espanta. Que et puguin piratejar el blog, fer-lo servir amb finalitats poc nobles, i que a sobre es perdi tot el que tenies escrit no és una idea que em resulti gens atractiva.

No sé si algú de vosaltres s'ha trobat amb algun cas d'aquests. No són els únics, però darrerament ho he vist en els blogs de blogaire que potser alguns recordareu, com la Nits o l'Albert BIR. Cal anar amb compte, potser encara que no publiquem està bé vigilar els nostres blogs, és una merda que algú ens els pugui prendre.

dimarts, 27 de novembre de 2012

El mocador

Havia de fer temps i me'n vaig anar a llegir a una cafeteria, amb una gran tassa de cafè davant. Una estona després, van entrar un grup de persones i van ajuntar dues taules per seure al costat d'on jo era. Immers en el llibre, no prestava cap atenció a la seva conversa, però alguna cosa al cervell es dispara quan sents una paraula familiar. Una de les noies va dir el nom de la meva empresa i va haver de callar en veure que jo me la quedava mirant amb els ulls com taronges.

Explicava als seus amics alguna cosa d'una ex-companya de feina meva, i va esmentar la seva procedència. Vam acabar parlant, resulta que tots ells són del ram, de diferents empreses del sector, i com que el món és un mocador, sempre coneixes algú que ha treballat a o amb qui sigui. La vergonya i l'hora van impedir que segués amb ells una estona i ens féssim cinc cèntims de qui érem, però hi va haver temps per parlar de currículums i per constatar que hi ha gent sense feina i que els que en tenen voldrien canviar. Com si a algun lloc regalessin duros a quatre pessetes. 

Abans es lligava als locals d'oci, però ara sembla que s'ofereixen també serveis laborals.  Vaig haver de dir que jo no tinc potestat per contractar ningú, que ja m'estaven explicant totes les seves virtuts...

dissabte, 24 de novembre de 2012

Miau miau

Em deia el meu amic GG que el seu fill comença a fer relacions d'idees i a recordar coses. Un dia, de camí al jardí d'infància, va veure un gat posat en un lloc i va dir el típic 'miau miau'. En dies posteriors, en passar per allà, tot i que el gat s'havia fet fonedís, el nen continuava fent 'miau miau'. Penso que aquests dies he pogut comprovar la seva evolució en el terreny cognitiu.

La gràcia és que parlar d'això va sortir arran d'alguns records que jo explicava d'altres visites a la capital escocesa. Però no records de vivències o d'anècdotes, sinó de converses intranscendents que vam tenir ja fa molt temps. Res que marqui, res important, només passar per un lloc i recordar que allà vas fer una pregunta d'un tema qualsevol, només per curiositat, sense que allò anés més enllà. No és exclusiu d'aquí, és clar, només em pregunto com és possible que no recordi què vaig sopar ahir i em vinguin a la ment unes converses tan absurdes en el lloc exacte que van tenir lloc.

Sí, ja sé que tenim memòries de diferents tipus i que cursa per diferents vies, però no deixa d'encuriosir-me. Moltes vegades miro un racó concret dels que trepitjo habitualment i immediatament em venen coses que hi han passat, paraules dites, i la majoria de vegades són d'una importància nul·la, però estan allà, es neguen a desaparèixer. Aquesta és la capacitat del nostre cervell, un disc dur infinit del que no cal esborrar res. Qui sap si el fill dels meus amics, d'aquí molts anys i de visita a Edinburgh, en passar prop de la seva guarderia deixarà anar un 'miau miau'.

dimecres, 21 de novembre de 2012

S'alegria des conill

Com alguns sabreu, un dels grups que més m'agraden, Antònia Font, ha tret nou disc recentment. Es diu 'Vostè és aquí', i és ben estrany. 40 cançons curtes, impressions, detalls, situacions quotidianes... la idea sembla estrafolària, però a força d'escoltar-lo hi estic més que enganxat. El disc conté petites perles que no em trec del cap. D'entre elles, vull presentar-vos S'alegria des conill, que com els companys mallorquins podran certificar, és una alegria de poca durada. Això explica la cançó, un minutet escàs i quatre paraules que, un cop enteses, expliquen una situació en la que tots ens hem sentit abocats alguna vegada. A mi m'ha fet pensar força. Aquí us la deixo amb la lletra, a veure què us sembla.


Arpes, saltamontes, cinta aïllant, fil de ferro, 
es Dymo i es Blue tack, un boli Bic per estrenar, 
una màquina d'escriure, barrobins i samarretes,
dur un paraigües, mandarines, doblenxufes, dibuixar,
anar a córrer, mirar fotos, i es mobles auxiliars.
Tot això són ses coses que tenc dins es cap,
jo que pas tot sol ses hores, som tan mal d'aguantar.
Tot això són ses coses que me fan feliç,
jo que tenc un mal caràcter i que m'han fuit es amics.


Marxo uns dies fora, porteu-vos bé en la meva absència per si no puc passar massa per aquí, traieu la pols i aquestes coses, ja sabeu.

dimarts, 20 de novembre de 2012

Dia de l'enigma i l'endevinalla

Per ser blogaire s'ha d'estar una mica tocat de l'ala, ja ho sabem. Estic segur que si ens posessin davant d'un d'aquells tests de Rorschach de dir que veus en una targeta amb taques, el que necessitaria medicació després seria el psicòleg. No anirem tan lluny, però sí que us animo a descobrir què s'amaga en aquest conjunt de taques d'aquí sota, i així de pas celebrem que avui és l'aniversari d'en McAbeu, el mestre dels enigmes de la catosfera (i millor persona, eh!). Un dels tipus d'enigma que més m'agraden són els visuals, i amb aquest, que és facilet, li faig un petit homenatge. Que hi veieu en tot aquest galimaties?


Felicitats Mac, que en facis molts més, tant d'anys com d'enigmes!

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A "Lluna"

dissabte, 17 de novembre de 2012

Relats conjunts, Biblioteca


Era ric, molt ric. Però no es conformava en deixar el seu imperi com a llegat, ell volia alguna cosa més. Ho tenia tot a l'abast i no pensava escatimar esforços. No hi havia res que es proposés que no pogués aconseguir. I es va proposar saber allò que ningú més havia sabut: quin era el sentit últim de l'existència. Per això va decidir consultar els savis més eminents del món. Sabia que ells no tenien la resposta, però esperava que l'ajudessin a descobrir com trobar-la. Però l'únic que li va dir alguna cosa coherent va ser un vell monjo d'un monestir budista: 'Si la resposta existeix, està en els llibres'. I li va fer cas. Es va fer construir la biblioteca més gran del món amb l'objectiu de llegir tots els llibres fins a trobar la resposta. Però quan va estar acabada es va adonar que hi havia més llibres dels que havia pensat, era impossible llegir-ne ni una petita part en el temps que li quedava de vida. Però això no havia de ser cap problema. Amb els seus recursos va finançar la construcció d'una màquina que li allargués la vida, si no indefinidament, sí prou temps com per llegir tots els llibres de la seva biblioteca, a la recerca de la resposta. I allà estava des de feia dos cents anys, llegint i llegint, impertorbable al pas del temps.


La meva participació al Relat Conjunt d'aquest mes.

dimecres, 14 de novembre de 2012

Serotonina

Es pot creure que el nostre ésser té separades la part física i la part psíquica, però aquesta part més pròpia nostra, més etèria i canviant, és bàsicament bioquímica. Som unes màquines tan perfectes que tot, qualsevol funció que fa el nostre cos, qualsevol percepció interna que tenim, ve regulada per un sistema complex a nivell molecular o a nivell de xarxes neuronals. Som tan perfectes i tan complexos, és clar, que quan alguna cosa falla es nota i molt.

Una cosa tan abstracta com els canvis d'humor té una explicació també bioquímica. Bé, probablement tingui moltes explicacions, perquè sol haver-hi mecanismes de seguretat, no ens la podem jugar només a una carta en un sistema tan perfecte. Els nivells baixos de serotonina estan relacionats amb davallades d'humor, estats d'ànim melancòlics i depressius. La serotonina és una petita molècula que actua com a neurotransmissor, una manera de comunicació entre neurones. Quan envien el seu senyal a les neurones receptores es manté el benestar, però si no hi ha prou serotonina per mantenir aquesta via, l'estat d'ànim cau. De fet, algunes drogues antidepressives, com el conegut Prozac, actua a nivell d'impedir que la serotonina desaparegui de l'espai sinàptic, el que hi ha entre una neurona que deixa anar el neurotransmissor i la que el recull. Si la serotonina continua estant per allà, tot anirà bé.

Aquesta molècula té moltes altres funcions, potser més importants a nivell fisiològic, però no tan distretes de conèixer, és clar.

Hom pensaria que la solució per recuperar l'alegria seria subministrar-nos directament aquesta molècula. Doncs no, perquè, per sort, el nostre cervell, que és on la serotonina fa aquestes funcions, té una barrera per impedir el pas de substàncies potencialment perilloses, la barrera hematoencefàlica. La serotonina no la pot passar com a tal, però sí que podem ingerir aliments rics en triptòfan, un aminoàcid que podem convertir fàcilment en serotonina, i que sí que passa. Així que aliments rics en triptòfan, com ara els ous, la carn o fruites com el plàtan o la pinya poden actuar com a antidepressius natural, i a més, són molt més agradables de prendre que qualsevol pastilla.

Així que ja sabeu, menys Prozac, i més plàtans!

diumenge, 11 de novembre de 2012

Si fos indecís...

No és que em senti indecís, però la situació que vivim actualment m'ha fet interessar una mica més per la política i m'he engrescat a mirar els vídeos electorals dels partits, a veure que ofereixen cadascun d'ells. L'única conclusió que n'he tret és que, si fos indecís, acabaria no anant a votar, o votant en blanc.

Parlant clar: tots aquests vídeos són una porqueria, cosa que posa de manifest el baix perfil polític que hem d'aguantar. Critiquen a CiU que utilitza la independència per amagar la seva mala gestió, però és que cap d'ells no explica què pensa fer per les persones, ni que sigui per redreçar la difícil circumstància del país. Ara només hi ha un tema: la independència, ja sigui per estar-hi a favor o en contra. I això m'ofèn, i molt. Ja sé que és EL tema, i sóc el primer a donar suport a qui sigui que em permeti assolir l'objectiu, però no vull que ens haguem de preguntar 'i ara què?'. Vull un projecte, vull que m'expliquin què pensen fer i com s'encararà la situació, quins beneficis tindrem amb la independència i en quins punts haurem de tenir paciència i posar-hi de la nostra part. Fins i tot m'agradaria que els contraris m'exposessin arguments de pes per convèncer-me que estar amb Espanya és beneficiós.

Però no, tot el que sento és 'junts ho farem possible', o 'vota'm a mi que jo et garanteixo la independència', o pitjor encara, 'si els votes a ells, et canviaran el cognom!'. Fins i tot vaig veure com gent amb l'odi als ulls proclamava 'ens agrada Catalunya!'. Per no parlar de crits a la xenofòbia directament. Només em desperta certa credibilitat l'spot de ICV, ho reconec. Ja sé que en un minut és difícil resumir un programa electoral, i que aquests estan allà per llegir-los. Però siguem sincers, qui ho fa? Ens prenen per ximples, com sempre. Es gasten diners per fer propaganda barata, molt barata, amagant les intencions reals. I un cop més a suportar aquesta olor de socarrim...

dijous, 8 de novembre de 2012

Barri Sèsam

Avui, estimats amics, explicarem la diferència entre lluuuuuny, i prooooop. Lluny és quan una cosa o persona està a certa distància, o molta distància, no ho veiem, no hi podem arribar de cap manera perquè no està al nostre abast. Tan lluny com a Austràlia, per exemple. I prop és quan aquesta cosa o persona està al nostre costat, ho veiem amb els ulls, ho podem tocar fins i tot si allarguem la mà; té proximitat.

Així doncs, nens i nenes, algú em podria explicar per què avui, a l'hora d'esmorzar, em sentia més a prop d'una persona que està a Austràlia, a través de la pantalleta del mòbil, que no pas de les dotze o tretze persones que seien amb mi?

diumenge, 4 de novembre de 2012

Dolor

La part amarga dels castells és que són físicament molt exigents. Si tens una posició de cert compromís, el cos està sotmès a un esforç considerable. Una constant entre els castellers és que solem portar les nostres forces al límit, donem tot el que podem i sovint no calculem bé. Els castells són més perillosos per la temeritats dels mateixos castellers que no pas per l'activitat per ella mateixa. Prova d'això és que un castell pot anar perfectament, però algú es pot fer mal si no està en un bon estat físic. I això em passa a mi. Vaig forçar la tornada sense un bon procés d'adaptació. He afrontat castells grans en mala condició, perquè el cos se'm va ressentir després dels primers esforços. Però de vegades et sembla que pots, que estàs prou bé, i el cos diu prou. Diguem que el seny és la part de la famosa màxima que més ens falla als castellers. Ara em toca conviure amb el dolor i dir adéu a la temporada abans d'hora. Més per necessitat que per voluntat, el tòrax i l'esquena m'obliguen a parar.

dijous, 1 de novembre de 2012

L'equip de bàsquet

Curiosament, la castanyada és una de les poques festes de l'any que ens trobem els quatre de la família. Ahir al meu germà li va agafar per buscar fotos antigues i les vam estar mirant. Me'n va passar una tot dient que un dels meus companys d'escola se'l troba al mateix edifici on treballa. A la foto hi sortim els integrants de l'equip de bàsquet, nens de la meva classe i del curs més petit. Calculo que té uns 25 anys.

Fa gràcia veure'ns les cares i els cossos. Recordo el nom de tots, fins i tot de l'entrenador. Mirant-los, em posava a pensar què sé de cadascun avui en dia. Un d'ells va posar un bar de tapes que freqüento de tant en tant. Un altre me'l trobo al tren de vegades, és periodista esportiu, sembla ser. Aquest era de l'altre curs, com un nano esprimatxat que veig per la plaça arrossegant un cotxet amb la seva dona. Segueix sent molt prim. L'estrella de l'equip em sembla que és enginyer i és el que es troba mon germà. Dels altres n'he perdut la pista.

No tinc massa interès en recuperar cap d'aquestes persones, però veure una foto així et fa fer un salt al passat i recuperar la realitat des d'allà. Tothom creix, evoluciona a la seva manera i es genera un espai cada cop més gran entre gent que abans era molt a prop. Aquest espai no és només físic. Com són, què fan, com han crescut? Ara són tots homes fregant l'edat en que es deixa de ser 'jove'. Com jo. Segur que entre tots nosaltres, no n'hi ha dos que visquin la mateixa situació. Però en aquella foto serem per sempre aquells nens que ens les vèiem negres per encistellar la pilota. 


dilluns, 29 d’octubre de 2012

Uatsap

Els missatges eren enviats a les hores convingudes, rutina diària. Cada cop que cremava una etapa del dia, ella deixava petja via mòbil i continuava el pas inexorable de les hores. L'indicador mostrava que els missatges eren rebuts, però no es queixava de la manca de resposta, les obligacions sempre han de passar primer. Esperava pacientment alguna notícia, mirant l'aparell cada cop més freqüentment. Però no arribaria cap mena de comunicació, malgrat que ella seguia deixant petits fragments de text amb cada canvi d'ubicació, d'activitat. Després de separar-se aquell matí, ell no havia vist el cotxe que se saltava el semàfor en vermell mentre desava el mòbil a la butxaca, un cop enviat el primer missatge.

divendres, 26 d’octubre de 2012

Jorge R.R. Martín

Em fa gràcia quan em veuen llegir un dels llibres de la saga de Cançó de Gel i Foc (més coneguda pel nom del primer llibre: Joc de Trons) i s'adonen que és en català. El mateix nom de la portada els sobta i els fa arrufar el nas. 'Xoc de Reis'? Però què és això? Llavors em diuen que Jon Neu sona fatal, que 'Jon Nieve' molt millor. I que com es pot dir Port Reial, si es diu 'Desembarco del rey'. I quin mal que el sobrenom d'un gran personatge sigui Ditpetit, està clar que és 'Meñique'! I el primer lloc important que coneixem? Hivèrnia? Noooo, 'Hibernalia'! 

Què tindrà l'espanyol que ho absorbeix tot? Que el llibre sortís en català va ser el que em va fer decidir finalment a llegir-lo, tot i la pressió de l'ambient, perquè em feia certa mandra. La sèrie de televisió ha fet molt mal, és clar. Però no serà que l'autor dels llibres, George R.R. Martin, nascut a New Jersey, va escriure Jon Snow, King's Landing, Littlefinger i Winterfell respectivament? Per què redimonis ha de sonar millor la traducció a l'espanyol?

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Anna

Aquesta noia de la foto és l'Anna Vives. Té síndrome de Down, però això no li ha impedit tirar endavant una feina que ha tingut ressò mediàtic els últims temps. L'Anna ha creat una tipografia homònima amb l'ajuda de dissenyadors de la fundació Itinerarium, que fomenta el treball col·laboratiu i en xarxa i la innovació pedagògica. L'Anna té voluntat d'ajudar gent amb problemàtiques socials i espera que la seva feina doni una empenta a tothom que té dificultats d'adaptació. El lema que han creat per a l'ocasió és 'sumant capacitats', molt encertat. La seva tipografia, que ja està disponible per fer servir en els processadors de textos, és infantil i irregular, però també molt fresca i alegre. L'Anna ens demostra que quan vols aconseguir una cosa, cal treballar-t'ho, siguin quines siguin les dificultats que et posa la vida per davant. I l'esforç de l'Anna pot tenir un premi molt gros. Sembla que hi ha hagut contactes amb el Barça perquè en un futur el club faci servir aquestes lletres per usos diversos, fins i tot els dorsals dels jugadors podrien ser impresos en aquesta tipografia, quedarien com a la samarreta de la foto. No cal dir que la proposta ha rebut ja algunes crítiques, però també força elogis, i jo em vull sumar a aquests últims. Els crítics s'emparen en que la feina d'una dissenyadora no es pot perdre en una samarreta de futbolista, però per mi es fa evident que trobarien indigne una tipografia així. Doncs ja s'ho faran, crec que si això tirés endavant l'Anna seria molt feiç. A mi m'agradaria que la fessin servir, l'Anna ens ha de servir d'exemple a tots nosaltres i es mereix tot el suport que pugui aconseguir. Avui no explico res de nou, ja fa dies que corre aquesta notícia. Però ahir hi vaig pensar i faig el meu petit reconeixement a aquesta artista. I aquí sota, la seva feina:


diumenge, 21 d’octubre de 2012

On van els vots?

Jornada d'eleccions a dues regions d'Espanya, que per cert demostren com en són de diferents, i justament avui és el dia que jo he aprofitat per enviar la carta per sol·licitar el vot per correu. Un any més, i serà el tercer seguit, em munten unes eleccions just quan no seré al país. Fa dos anys, a les anteriors catalanes, ja vaig votar per correu, però a les generals espanyoles de l'any passat no em vaig molestar a demanar-ho. El 25 de novembre de 2012 serà un dia important, i no vull deixar escapar el meu dret a vot.

Es vota per correu si el dia de les eleccions no et serà possible assistir a les urnes. Si resideixes a l'estranger, has de demanar el vot a l'ambaixada espanyola del país en qüestió. Avui he llegit notícies que m'han inquietat, però no sé si les fonts són fiables, les comparteixo perquè em semblen greus, però no puc saber si són veritat. Es comenta que les ambaixades espanyoles d'arreu han rebut ordres de dificultar el vot als catalans a l'exili. Si no els proporcionen els papers a temps, se'ls passarà el termini i seran vots que es perdran. Per més que es queixin després, qui els escoltarà?

Com deia, no tinc manera de saber si això és cert, però em semblaria un atemptat terrorista a la democràcia en tota regla. Per altra banda, això m'ha portat a fer una petita reflexió que va més enllà. Qui em pot garantir que els papers m'arribaran a mi dintre de termini? I encara que sigui així, com puc saber que el vot que enviaré per correu acabarà sent comptat? I anant més enllà? Com sabem que els resultats d'unes eleccions reflecteixen realment el que el poble ha votat? Vull creure que hi ha mecanismes per garantir el procés democràtic, però hom ja comença a veure fantasmes per tot arreu. El mínim que podem exigir és que la veu del poble s'escolti el dia de les eleccions, que ja se'ns prenen prou en conya la resta del temps. No vull sentir-me estúpid pensant que el meu vot acaba a l'interior d'una màquina destructora de paper.

dijous, 18 d’octubre de 2012

Relats conjunts, Esmorzar a l'herba


Des d'aquell viatge a Paris amb els seus pares que havia estat obsessionat amb aquell quadre. Molt dur arrossegar un nen de sis anys per la meitat dels museus de la capital francesa. Ja n'estava tip i cuit quan van anar a parar a l'Orsay, però la veu se li havia trencat, just abans de reclamar un pipi per enèsima vegada, davant de l'Esmorzar a l'herba de Monet. Feina van tenir els pares per arrencar-lo de davant del quadre partit en dos. Va quedar com hipnotitzat per aquella pintura. Un infant no sempre sap perquè passen les coses. Anys després entendria aquesta atracció.

Els pares van estar contents que el fill s'interessés per l'art, una afició que compartien tots dos, per bé que mai no s'hi havien dedicat. Batxillerat artístic, Belles Arts i un doctorat centrat en els expressionistes. Per prosseguir els seus estudis, la seva destinació europea estava clara. Gràcies als articles que publicava en revistes d'art va poder costejar-se un àtic a Saint-Michel, prop del Museu d'Orsay. Els anys que va passar a la riba del Senna van ser plenament dedicats a l'estudi i l'erudició, no va deixar-se endur pels encants de la ciutat de les llums. Sabia de sobres què l'obsessionava tant del quadre que l'havia fascinat i que havia traçat el camí de la seva vida. Un quadre partit en dos, però de mides desiguals. A aquell quadre li faltaven fragments. Això ho va saber de seguida, però més tard es va assabentar de que res no se sabia de la resta del quadre. S'havia perdut. Era fum.

Les seva curiositat malsana el va portar a investigar aquell quadre fins l'extenuació, a seguir la pista dels fragments que faltaven, però tots els esforços eren debades. Fins i tot va intentar pintar el quadre de nou, però tot i que reproduïa els fragments coneguts de manera magistral, no podia extrapolar què continuava a partir dels límits. Sabia que la mirada perduda dels dos comensals asseguts enfocava a un mateix punt, i això és el que volia saber. Què miraven aquells dos personatges? Aquest és el detall que va captar la seva atenció quan era petit.

Després de molts anys d'investigacions infructuoses, va ser el quadre el que el va trobar a ell, i no a l'inrevés. Havia demostrat una devoció fora de mida per aquella pintura, cosa que no va passar desapercebuda pels custodis del quadre, que quan es van assegurar que no suposava cap perill per ells, van anar a cercar-lo per revelar-li el gran secret. Quan va tenir davant els fragments perduts, les palpitacions de l'emoció li van fer perdre els sentits momentàniament. Va entendre per què aquell quadre estava retallat, revelava secrets que no podien romandre a la vista de tothom. Els personatges aristocràtics allà representats compartien esmorzar alegrement amb faunes del bosc, éssers amb potes i banyes de boc, però cap d'ells no se n'estranyava. Un dels dos custodis que va introduir-lo al secret va mostrar la seva aparença per demostrar que l'estirp dels faunes persistia encara avui. Però el món no estava preparat per saber la veritat.

El nostre home, feliç finalment, va veure complert l'objectiu al que havia consagrat la seva vida, però no el va compartir amb ningú, ja que va desaparèixer sense deixar rastre. Ningú no n'ha tornat a saber res. 


La meva aportació a la proposta d'octubre de Relats Conjunts.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Sobre c@ts 2012

Aquest post està escrit amb el benentès dels tres administradors del blog c@ts, i amb vocació de mantenir la transparència que sempre hem volgut mostrar, posat que hem intentat ser només transmissors de la informació, i no jutges. El primer que vull dir és que estem contents d'haver tirat endavant una altra edició, els premis que es van donar el passat dia 14 corresponen als justos vencedors, la repartició s'ha fet amb tota legalitat amb les normes de c@ts a les mans, qui vulgui les pot consultar a la barra lateral del blog.

No obstant, aquest any s'ha donat una complicada circumstància que no volem deixar passar. Haureu vist, els que hagueu anat mirant la llista de votants, que apareixien un gran nombre de persones desconegudes, sense perfil ni blog conegut. Repeteixo que totes les votacions que s'han acceptat (algunes es van haver de descartar) han estat verificades i, segons les normes, eren vàlides. El problema és que tota aquesta corrua de votants desconeguts no s'han acontentat, en molts casos, amb votar el seu blog amic, sinó que han votat aleatòriament en altres categories en les quals probablement desconeixien tots els nominats, cosa que, a efectes de recompte, ha provocat una mica de desgavell, i al nostre entendre, algunes injustícies. 

Entenem que això no és el que volem pels nostres premis, uns premis populars que l'única validesa que tenen és el reconeixement dels nostres seguidors habituals. Voler-los guanyar a tota costa perjudica tots els altres i genera uns resultats discutibles. No està prohibit promocionar-se, però fer-ho més enllà dels límits del propi blog desequilibra totalment el recompte, hi ha duplicitat de vots, adreces inexistents, etc. Ens sap molt greu el que ha passat, això ens ha desanimat i ens fa plantejar molt seriosament cap on va el projecte. Sempre hi posem la millor voluntat, però hem estat esclaus de les nostres pròpies normes. Demano disculpes per tot plegat en nom de l'equip de c@ts, no ho hem sabut fer millor.

Pels motius que he exposat, i a risc de generar algunes decepcions i rebre alguna esbroncada, hem decidit publicar un recompte alternatiu només amb els vots de persones conegudes, per veure com hagués quedat la cosa, tot i que els resultats ja publicats, insisteixo, són els vàlids. Aquí teniu la llista revisada:

C@T REVELACIÓ
1r premi: Fent Punyetes
2n premi: El racó de Sa lluna

C@T DIVERTIT
1r premi: Garbí24
2n premi: Pons's blog

C@T ORIGINAL
1r premi: Col·lecció de moments i El porquet de Sant Antoni
2n premi: Pons's blog

C@T MISCEL·LÀNIA
1r premi: El porquet de Sant Antoni i Blog de l'Assumpta
2n premi: Bona nit i tapa't

C@T OPINIÓ
1r premi: Si dubto és que sóc, si penso és que sóc
2n premi: La cullerada

C@T CATALANS AL MÓN
1r premi: In varietate concordia
2n premi: bloGuejat i Quaderns de Bitàcola

C@T PARTICIPATIU
1r premi: Històries veïnals
2n premi: Relats conjunts

C@T AFICIONS
1r premi: El porquet de Sant Antoni
2n premi: Adverbia

C@T REFLEXIU
1r premi: Bona nit i tapa't
2n premi: Si dubto és que sóc, si penso és que sóc

C@T CULTURA
1r premi: Quadern de mots
2n premi: Adverbia i Paranoia68

C@T LITERARI
1r premi: Cantireta
2n premi: A la llum d'un fanalet

C@T VISUAL
1r premi: Col·lecció de moments
2n premi: A la llum d'un fanalet i Un lloc per nosaltres


NOTA: Aquest post es publica aquí per deixar els resultats oficials al blog de c@ts, i per si hi ha discussió, que es faci fora d'allà. No cal dir que ens teniu a la vostra disposició per tot el que vulgueu comentar.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Penta c@tpió

Un any més, heu decidit atorgar-me el primer premi c@t en l'apartat de reflexiu, i ja són cinc anys seguits de distingir-me d'aquesta manera. D'un temps ençà tinc la impressió d'haver despersonalitzat el blog una mica, però segueixo gaudint de donar voltes a les coses i comentar-les amb tots vosaltres, és un plaer comptar amb tants comentaristes i tan disposats a dir la vostra. Per això, com sempre, vull compartir el premi amb tots vosaltres, un premi compartit per un blog que fem una mica entre tots, ja que les millors reflexions es troben sempre als comentaris. Gràcies, moltes gràcies de veritat per pensar en el Bona Nit, per proposar-lo i votar-lo, és tota una empenta per seguir endavant. Per tots i cadascun de vosaltres, un bocinet d'això:

Com a administrador del blog de c@ts, tampoc no puc deixar d'agrair als meus companys de viatge la seva dedicació, la seva empenta i la seva lluita per superar totes les dificultats. Carme, McAbeu, gràcies de tot cor per ser-hi i felicitats per una nova edició que hem tirat endavant.

divendres, 12 d’octubre de 2012

12-O

Què és espanyolitzar?

Espanyolitzar és matar 20 milions de natius americans i celebrar-ho cada 12 d'octubre.

Algun altre suggeriment?

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Donar exemple

Fa uns dies va aparèixer un vídeo als mitjans on es veien dos policies municipals fent el ximple al so d'una cançó. El que podria semblar una trapelleria queda agreujat perquè estaven conduint, amb el cotxe en marxa i se'ls veu fent coses tals com treure mig cos per la finestra i tapar-se els ulls amb les mans. El vídeo es pot veure aquí, per si algú encara no l'ha vist. La temeritat dels policies ha estat castigada amb una suspensió de feina i sou, un càstig exemplar.

Uns dies després, vaig sentir comentar a una companya que li semblava exagerat, que tots fem molt el ximple i que no n'hi ha per tant, que tampoc no passa res. Jo no penso així, la veritat. No és que els policies no es mereixin els seus moments d'esbarjo, és clar que sí. El que no poden fer, al meu entendre, és contradir les normes que ells mateixos obliguen a complir als altres conductors. D'haver trobat un conductor cometent aquestes infraccions, ells mateixos li haurien retirat el carnet i l'haurien multat severament. No tenen dret, doncs, a actuar d'aquesta manera i sortir-ne impunes.

Aquest argument no va convèncer la meva companya, i llavors li vaig dir que si es tractés d'ella, podia fer el ximple tant com volgués al cotxe, que es gravés i que ho pengés a Internet, que seria tot un èxit. Mentre no l'enxampessin, es faria famosa i podia tenir molta gràcia. El que ella no pot fer és gravar-se fent el ximple amb productes altament tòxics i nocius com els que nosaltres remenem, fent que li cauen, simulant que se'ls beu o coses similars. Si les autoritats pertinents la veuen, les de l'empresa, sanitat o els mateixos companys, les conseqüències serien les mateixes que van patir els agents. Precisament perquè sabem amb què ens la juguem, no es pot fer broma, dóna molt mala imatge. I el mateix pels policies, aquestes temeritats no les pot fer algú que fa complir les lleis i que se suposa que ha de donar exemple, encara que no passés res. Però i si haguessin provocat alguna desgràcia?

dissabte, 6 d’octubre de 2012

L'enemic

Ens insulten...

Ens tornen uns diners ridículs...

Ens riuen de nosaltres...

Ens amenacen amb la violència...

Ens posen la por al cos...

Ens auguren misèria i aïllament...

Però com sempre, l'enemic més gran que té Catalunya, és Catalunya. Ara ens comença a ser igual el que diuen de fora, però no parem ni pararem de barallar-nos, i així no anirem enlloc. Per esdevenir un país, per fer front a tots els problemes que apareguin, cal unitat, arremangar-nos tots i treballar plegats. 

Partits sobiranistes, que de vegades dubto que meresqueu aquest nom... voleu fer el fotut favor d'escoltar-nos i deixar-vos de collonades? Si demostreu que només us interessa la cadira, us garanteixo que us quedareu sense ella. Ara no és el moment de pensar en vosaltres. O és que no heu entès encara per què hi ha eleccions el 25 de novembre?

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Concentració

No em sé concentrar. Sempre ho dic, i per ser que faig activitats que requereixen ser acurat, sona una mica estrany, però no em puc concentrar en una sola cosa i no ser en altres llocs. Dispersió, en podríem dir. Potser és el fet d'estar sempre a l'aguait, però la meva ment no queda en blanc, tampoc. La veritat és que no sé si envejo els que es concentren tant que no s'assabenten de res del seu voltant (conec gent així), o els que els cal centrar-se en el que estan fent per no perdre's (també en conec), però tampoc no suposa avantatges no saber quedar-se només en una sola activitat. A casa llegeixo davant de l'ordinador i vaig saltant d'una cosa a l'altra, ara miro un post, ara escric un mail, llegeixo unes pàgines, contesto comentaris... i faci el que faci, si alguna altra cosa desvia la meva atenció, paro i me n'hi vaig. Després continuo tranquil·lament amb el que estava fent. Segurament si ara anés a l'escola em diagnosticarien alguna síndrome d'aquestes que tenen els nens avui en dia. Per sort ja se m'ha passat això i ho podem deixar en 'és un paio dispers'.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Xiquets xinets

Baixo una mica de l'hort, però aquests dies m'he assabentat que fa un parell d'anys es va formar la primera colla castellera a la Xina. La iniciativa la va dur a terme una empresa tèxtil de Hangzhou que té tractes a Catalunya, i tot i que va costar una mica, perquè els xinesos veien molt estrany això de pujar-se uns a sobre dels altres, sembla que ha acabat quallant i ho troben molt divertit. Aquests dies corren per Catalunya de la mà de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i visitaran diferents seus castelleres, per acabar assistint al Concurs de Castells de Tarragona d'aquest proper cap de setmana per ajudar la colla que els acull.


En els darrers temps els castellers han exportat cultura catalana per tot el món, viatjant com a colla a molts indrets i mostrant arreu una de les tradicions més nostrades. Em sembla lògic que una mostra de folklore tan especial impacti molt a tothom qui el vegi per primer cop, i també que molts sentin curiositat per provar-ho. De fet, no és la primera colla que es forma a l'estranger, des del 2007 existeixen els Castellers de Lo Prado a Santiago de Xile, apadrinats per Castellers de Vilafranca. Hi posen voluntat, però no se'n surten massa. A més, també existeixen els Govindes, unes colles índies que un cop l'any alcen torres humanes descomunals, però no segueixen els estàndards castellers catalans.

Qui sap si en un futur el fet castellers traspassarà fronteres i veurem castells de gamma alta en llocs molt allunyats d'aquí. De moment, sembla que els xinesos tenen un nivell molt acceptable pel temps que porten, i naturalment la seva disciplina els fa prendre-s'ho molt seriosament, lluny del desgavell que pot suposar un assaig aquí. De moment els portem segles d'avantatge, però si s'ho proposen de veritat, em sembla que hem begut oli...

divendres, 28 de setembre de 2012

Sang extremenya

Fa uns dies, l'expresident extremeny Guillermo Fernández Vara va reclamar que Catalunya torni 150.000 extremenys a la seva terra si es fa independent. A banda que tota aquesta gent i els seus descendents encara s'estan pixant de riure davant una ximpleria d'aquest calibre, i a banda també que es tracta d'un polític patètic, això em va portar un bonic record.

Quan era petit, jo sabia que una de les meves dues àvies era extremenya, però no sabia quina, només em vaig quedar amb la meitat de la informació. Resulta que una d'elles era la iaia, amb qui passava totes les tardes i que m'estimava molt i molt. L'altra era la 'iaia dolenta', que només vèiem un cop per setmana i a la força, no és el primer cop que en parlo. Però en aquells moments, la meva lògica d'infant m'indicava que, naturalment, la iaia era catalana, i la iaia dolenta havia de ser l'extremenya. És evident, no?

Com no podia ser d'altra manera, anava errat. La iaia va néixer a Extremadura i va venir de nena a Catalunya amb tota la família. Parlava català sense cap mena d'accent és clar, i no podia tenir massa records de la seva terra natal, però no oblidava el seus orígens. Quan ja vaig ser més ganàpia, la iaia em cridava 'separatista!', a mode de retret quan jo feia les meves proclames independentistes (em ve de lluny la cosa...). Estic segur que si la iaia visqués avui, s'avergonyiria del tracte que ens professen els seus paisans i com a catalana d'adopció que era, i contenta de ser-ho, pensaria que el seu nét, al cap i a la fi, potser no era tan tabalot com ella es pensava.

dimecres, 26 de setembre de 2012

Agreujant

El problema de mirar de fer sempre el que és correcte, ser transparent, sincer i comunicatiu, és que quan un dia falles i no compleixes els teus estàndards deceps enormement.

diumenge, 23 de setembre de 2012

Regal de comiat

No sóc una persona que es mostri propera de bones a primeres. Això es demostra a la feina, on la meva relació amb la gent que no treballa directament amb mi és de molta distància, fins el punt de no mostrar-los massa estima i mantenir-me aliè a les dinàmiques generals. Anar a la meva, vaja. Llavors és quan algú es sorprèn quan els que treballen al meu grup estan contents, i em demostren afecte. No cal ser molt llest per adonar-se que jo cuido els que he de cuidar, i els altres millor que es cuidin solets.

I si a algú li quedava algun dubte, l'altre dia vaig rebre un regal inesperat. Quan algú marxa de l'empresa se li sol fer un detall entre tots, i la gràcia està en arrencar una mica de plorera, no ens enganyem. Però en aquest cas, un cop seguit el protocol, el que gairebé es posa a plorar sóc jo. La meva companya ja ha abandonat l'empresa, després del temps que va donar de marge, i deixa un gran buit. I també em va deixar una carta personal escrita d'aquelles que t'arriben ben endins. En ella explica què ha significat treballar aquest temps amb mi, i encara que no calia, veig que el sentiment és recíproc, es tracta d'una amistat de veritat. Fins i tot m'anima a ser més segur de mi mateix, creure més en mi, ja que ella sap que, tot i que és la imatge que dono de portes enfora, no sóc de ferro com de vegades aparento ser. Com em coneix la maleïda!

Així és com m'agraden les coses. No pretenc ser simpàtic per tothom, caure bé, tenir un munt de coneguts i saludats. No vull importar a molta gent, sinó importar molt només a uns quants. Penso que me'n surto. I això sí que em dóna seguretat.

dijous, 20 de setembre de 2012

Grans noms

Macià va declarar la República Catalana l'any 1931.

Companys va proclamar l'Estat Català l'any 1934.

Tarradellas va ser president de la Generalitat a l'exili durant la dictadura i la va restaurar l'any 1980.

I aquest 2012 tenim un altre gran nom de la història política catalana: Rajoy. És qui més esforços està fent perquè Catalunya esdevingui independent. Agraïm-li.

Per cert, pell de gallina en sentir i cantar Els Segadors a Plaça Sant Jaume...

dilluns, 17 de setembre de 2012

Castells de vuit

Potser se li pot trobar una explicació en el moment econòmic que vivim, les crisis ja les tenen aquestes coses, però cal dir que el món casteller passa per un moment dolç i moltes colles estan a un nivell com mai no havien conegut. Actualment, hi ha moltíssimes formacions que basteixen castells de vuit pisos, és a dir, cinc pisos amb un nombre variable de persones a cada pis (dos, tres, quatre, cinc...), més el pom de dalt, la canalla, que està formada per dosos, aixecador i enxaneta i que compten com a tres pisos més. El fet que moltes colles en facin sembla que els fa perdre valor, però m'agradaria reivindicar la seva dificultat, ja que a més són la base de qualsevol construcció superior.

Aquest cap de setmana he tornat a l'activitat castellera, a tornar a sentir el pes sobre les meves espatlles. Ho he fet sota dos castells de set pisos i un de vuit. Puc assegurar que, per més que es banalitzin, quan no has estat entrenant des de principi de temporada i et poses sota un d'aquests castells, pràcticament sense assajar, no et semblen pas bufar i fer ampolles. Tampoc no puc dir que patís en excés per completar-los, però la meva esquena podria explicar què significa tenir durant uns minuts un pes aproximat de 270 quilos (en el tres de vuit que vaig fer), sense tenir en compte els moviments, que ho empitjoren tot. I gràcies que la rengla (la columna de gent) que portava sobre era lleugereta!

Sempre mirem cap amunt, a aconseguir noves i emocionant fites. Però jo que venia d'una colla molt més petita, m'agradaria no oblidar mai com de difícil és fer castells, independentment de l'alçada i el pes que tinguin. Menystenir un castell de vuit, a més, et pot jugar una mala passada. Ara per ara, i fins que no tingui més rodatge, haver completat un castell així em dóna moltes forces per seguir.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Relats conjunts, Els tres músics


Els tres músics estaven cansats d'aquell home de la gorra, ja era el tercer cop que els anava a demanar, pel que més volguessin, que toquessin una peça que no era digna d'ells. S'havien guanyat un nom, tenien un repertori selecte, i no pensaven fer content aquell pesat, per més vegades que insistís. A la quarta vegada que se'ls plantà davant, el van engegar de molt males maneres, tot i que semblava demanar-ho amb la millor de les voluntats.

L'atzar va fer, un cop acabat el dia, que aquell client torracollons sortís en la conversa entre els tres músics i l'amo del local. Aquest darrer coneixia perfectament l'home de la gorra i es va sorprendre de que els seus músics no coneguessin el gran pintor, client habitual seu. Per la seva incultura potser havien ofès el geni. De manera que els va pregar que el dia següent demanessin disculpes a l'artista, ja que tan pagats de si mateixos com estaven, no li arribaven ni a la sola de la sabata.

Conscients del seu error, i per congraciar-se amb el pintor, els músics van decidir demanar-li disculpes i encarregar-li un retrat d'ells tocant, se sentirien molt honorats de ser pintats pel geni, i així li feren saber. El pintor va acceptar les disculpes, i també la promesa que si tenia qualsevol petició, aquest cop seria atesa. Poc es pensaven els músics que Picasso els faria un retrat tan especial, en el que pràcticament no se'ls podia reconèixer. Aquesta va ser la petita revenja del pintor, que no oblidava les ofenses del dia abans. Però el resultat d'aquella venjança no li va desagradar, i d'aquesta manera va néixer el cubisme.


Tornen els Relats Conjunts! Aquesta és la meva proposta de setembre.

dimecres, 12 de setembre de 2012

El dia següent

I tu què vas fer ahir [11 de setembre de 2012] a la tarda?

...vaig anar al cine. Uf, però no hi tornaré més, eh? Vuit euros l'entrada! Caríssim. Hi havia molta gent a la manifestació? Bé, segur que no eren tants, a la vaga general eren més. La guàrdia urbana diu tants perquè són de CiU, els que manen, els interessa. (Una militant del PSC)

...no hi vaig poder anar, amb una nena petitona... ja se sap. Volia, eh? Però no.

...no hi vaig anar de cap manera. No és que no hi cregui, però és que no crec que pugui ser.

...ho sento, és que jo penso d'una altra manera.

...què dius, que d'aquí no hi va anar gairebé ningú? Nosaltres hi érem els cinc de casa! I sense excuses, eh?

...és que amb la nena... no podia ser. A més, jo sóc una persona pacífica...

...hahaha, sí, és clar, jo estava allà a primera fila! (una madrilenya)

...sis hores m'hi vaig passar, m'estava morint de calor! No, només era allà, no cridava les consignes, jo passo. (El seu xicot sí que és independentista)

...noooo... és que... segueixo neutre en aquest tema... no em defineixo... no sé què pensar...

Tornar a la feina i destrempar és sempre la mateixa cosa. Eufòric pel que vaig viure ahir, he volgut preguntar com ho van viure els meus companys. El resultat és totalment decebedor. Les frases de dalt són tretes de converses reals. Només una hi va anar convençuda. També he rebut el mail entusiasta d'algú que hi va anar i que avui no era a la feina, tot s'ha de dir. La resta, contraris o indiferents. Molts ho veiem molt a prop. Però la realitat em torna a aixafar els morros. Prudència, no està tot fet. Com sempre, molta feina per fer. Creixent, però encara no som prou ni estem prou convençuts. I em fot llençar aquest missatge just el dia següent. Però és el que hi ha. Ahir glòria. Avui patacada.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Encara RPR

La ment humana és capritxosa, de vegades petits detalls ens poden fer sentir molt malament, quan potser en altres moments els deixaríem passar sense problema, però en aquell precís instant ens deixen tocats. I per complicar més les coses, les sensacions canvien tan ràpidament com han vingut. En un mateix dia pots topar amb la realitat i sentir-te gran, massa gran per la vida que estàs vivint, i hores després improvisar un concert com feia anys que no feies, oblidar-te que ja estàs preparant el sopar, que l'endemà matines per anar a la feina, anar a buscar el cotxe i plantar-te a força quilòmetres per gaudir del grup que, quan se suposava que eres jove i vivies al minut, perseguies per tot el país. Potser ja no ets tan jove per fer el que fas. Potser encara no ets tan gran com per deixar de fer-ho.

divendres, 7 de setembre de 2012

Wishlist

L'Assumpta ha pres consciència avui d'una cosa i ens l'explica al petit blog. Algun dia morirem, i molts dels llibres que voldríem llegir es quedaran pendents. Doncs sí, no hi ha prou temps material per llegir tot el que ens passa pel cap en algun moment. Però això m'ha portat a ampliar aquesta idea. Hi ha moltíssimes coses que ens agradaria fer en vida i que no podrem aconseguir mai. Per desitjar, que no quedi, però segur que tots en tenim alguna al cap que sempre ens repetim 'jo no em vull morir sense abans...'. I mira, he pensat que us ho podia preguntar. Quina és aquella cosa (o coses) que voleu fer, viure, sentir, gaudir o experimentar abans de morir-vos. Com veieu, post de divendres tarda total, però a aquestes alçades de la setmana no estic per pensar massa. Començo jo, va. No em vull morir sense visitar Nova Zelanda! Sigueu originals, que anirem fent llista amb els desitjos de tots, no val copiar!

Per cert, heu votat ja els finalistes de c@ts? Si feu click aquí anireu al formulari directament, més fàcil impossible!

Els vostres desitjos...

  • En Pons vol guanyar un premi c@t, o tres! 
  • La Yáiza vol acabar la carrera de medicina i sentir com algú l'anomena doctora. També vol anar a veure l'aurora boreal a algun lloc molt fred.
  • La Sílvia no s'hi posa per poc, vol plantar un hort, trobar un home ben atractiu i sensible, tenir un fill, escriure una novel·la o dues, anar a Japó i aprendre a fer pastissos.
  • En Jpmerch vol enfonsar un o dos bancs!
  • L'Elfreelang vol escriure una novel·la o poemari, guanyar la loteria, exercir de psicoterapeuta i aprendre a anar en bicicleta.
  • La Susanna vol arribar a creure en ella mateixa 100%.
  • La Galionar vol fer el Transiberià de punta a punta i deixar-ne constància.
  • L'Assumpta vol escriure un best seller i aprendre a tocar la guitarra prou bé.
  • La Dafne vol fer la ruta 66 en un mustang, amb el seu marit en Harley al costat.
  • Sa lluna vol viure molt i molt, estimar i ser estimada, arribar a sentir un 'hola padrina', i tenir un piano a casa.
  • La Kweilan vol anar a Austràlia.
  • El Sr. Gasull vol anar a viure un any sencer a Islàndia i escriure allà un llibre.
  • La Clídice vol sentir-se dir padrina, tornar a Àfrica una bona temporada, fer un Paris-Dakar a Amèrica del Sud en camió, i algunes coses que, segons ella, no es poden publicar!
  • La Ventafocs, vol no deixar mai de desitjar.
  • La Marta en realitat no vol morir-se, però per si de cas, vol viure en una Catalunya lliure.
  • L'Audrey vol nedar entre dofins en llibertat i tornar a estimar i ser estimada.
  • En Ferran vol viatjar fins l'últim racó del món, conèixer totes les cultures, poder entendre tots els punts de vista i descobrir què s'amaga rere la realitat que veiem.
  • En Jordi vol acabar de pagar la hipoteca, viure en una Catalunya independent, córrer una marató, aprendre molt, fer bivac en un cim veient els estels, fer la travessia dels Pirineus, fer tots els 8000, viure en un món just i tenir temps per fer-ho tot.
  • La Laura T. vol viatjar a l'Índia, però amb la seva companya ideal de viatges, que si no no seria el mateix.
  • La Cantireta s'apunta a NOva Zelanda, però també vol un premi literari i veure una Catalunya independent.
  • La Maria diu que es conforma amb poc, només vol la independència de Catalunya. A mi no em sembla poc!
  • La Martulina Divina vol trepitjar tots els continents, tenir descendència amb algú especial i sentir-se útil per algú.
  • La Núria Pujolàs vol publicar un llibre, però que a més la gent el llegeixi. Vol veure feliços als qui estima, compartir amb la seva filla, tenir complicitat amb els seus homes i veure una Catalunya independent.
  • La Jomateixa vol treballar a casa i per compte propi, tenir més temps pels qui estima i viatjar més. A més, vol que totes les malalties tinguin cura.
  • La rits vol viatjar a Argentina i veure balenes, o recórrer Amèrica del Sud amb la motxilla a l'esquena. També vol un hortet i ser mare. 
  • La Zel vol ser àvia, per davant fins i tot de voltar món. 
  • La Pati vol una caseta al camp on tenir-hi gossos (però adoptats, eh!), i un hortet, que sembla que està molt de moda. 
  • L'Alba vol visitar Japó i els parcs naturals d'Amèrica del Nord, i de postres coronar algun 3000. 
  • La Glòria vol publicar un poemari, que l'altra feina ja la té feta.
  • La Laia vol fer un gran descobriment científic que ajudi a tractar o a diagnosticar a molta gent, patentar-ho i guanyar molts diners perquè el seu descobriment arribi a tothom. Un cop guanyat el Nobel, anar a fer un viatge de motxilla per Europa tot un mes.
  • L'Eva vol fer un creuer pel Mediterrani, i coses que no pot explicar.
  • La Myself vol tenir dos fills i dues filles amb la persona que estimi, i viatjar a l'Àfrica negra i a Austràlia.
  • La Marion vol ser una escriptora reconeguda, fins i tot fora de les nostres fronteres. 
  • En Josep Lluís vol visitar Jerusalem.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Nosaltres sí que estem tristos

Quan un jugador de futbol d'aquests que es consideren estrelles vol un augment de sou, sempre diu que està trist i que no se sent valorat pel club. Sol ser motiu de comentari perquè de jugadors que es puguin permetre aquesta tàctica no n'hi ha tants. Actualment està passant amb un jugador del R. Madrid de sobres conegut. Resulta que es creu molt i molt bo, i que només és el desè jugador que més cobra del planeta, i això no pot ser. Però avui m'he llevat amb ganes de fer comptes.

Aquest jugador tan mal pagat percep 'només' 10 milions d'euros nets a l'any. Si s'ho reparteix en dotze pagues, cada mes cobra més de 833.000€, prop de 28.000€ nets al dia. Si agafo com a base un tècnic de la meva empresa, que en el millors dels casos cobra 1100€ al mes, vol dir que el seu sou net anual és un pírric 13.200€. Comparant els dos sous, i tenint en compte que l'esforç realitzat per un i altre es decanta clarament cap el tècnic, resulta que el futbolista cobra més de 757 vegades més. També resulta que si el pobre treballador vol guanyar el que el consentit jugador s'embutxaca en un mes, ha de treballar uns 63 anys, i això sense gastar-se ni un duro del que li han pagat.

Tot plegat no contempla que el contracte del tècnic és precari i que en qualsevol moment el poden fer fora pagant-li quatre rals. Tampoc contempla que es redueixen sous de treballadors públics i es retallen beneficis socials tot i pagar molts més impostos. I a algú a qui no li cal pensar en res de tot això posa cara d'anar restret i fa el ploricó per aconseguir un augment que pagarem entre tots, perquè el seu club haurà d'endeutar-se una mica més per pagar-li. Enhorabona Ronaldo, si ja ens queies com una puntada de peu al baix ventre, ara els seguidors del teu propi equip t'estimaran igual que nosaltres. Així et facin botifarra i t'enviïn a cobrar una milionada a la Xina.

dissabte, 1 de setembre de 2012

Gramàtica

Quan era petit no era massa bo en ortografia, tot i que la meva creu era la cal·ligrafia. Tampoc no em van dir mai que fos un desastre amb les faltes, però mai no m'ha agradat cometre errors, com ja he dit molts cops, per exemple, en el post anterior. Sobretot des que tinc el blog, miro de tenir molta cura amb la llengua, he fet un esforç per no deixar-ne passar ni una, encara que és inevitable. Tampoc no aspiro a l'excel·lència, però per escrit intento fer servir el millor català que puc, tenint en compte que fa molts anys que no toco un manual de llengua, la meva formació no ho requeria.

La nostra llengua és complexa, difícil i enrevessada. Però alhora és preciosa i rica. Té la desgràcia d'estar fortament influïda per l'espanyol, i tot i que els bescanvis lingüístics solen ser enriquidors, en aquest cas acomplexen el català i li fan perdre part de la seva essència, infinitat de construccions gramaticals normatives que queden simplificades per l'ús més comú, que habitualment hem manllevat de l'espanyol. M'adono que és aquí on més fallo, ja no tant en ortografia, com quan era petit, els correctors i la lectura m'hi han ajudat. Però molts cops fallo en gramàtica, i també em passen per alt els errors aliens. Són errades molt més difícils de detectar que les ortogràfiques o de vocabulari perquè les escrivim i ens sonen perfectament bé, però no són la forma correcta en català.

Només els que dominen la llengua perquè en fan la seva professió són capaços de fer-la servir de manera òptima, però això no vol dir que no ens haguem d'esforçar a millorar. No tot el que ens sona bé en català és correcte, i viceversa. Voldria aprendre'n, corregir-me allà on fallo, i ja poso fil a l'agulla amb les errades que em fan notar, per mirar d'interioritzar-les i no repetir-les. Mai no seré un Pompeu Fabra, ni ho espero, però estimo la meva llengua i em ve de gust tractar-la el millor que sàpiga.