dimecres, 16 de novembre de 2011

Relats conjunts, Tardor


El malson és recurrent, sempre em fa llevar suat. Una suor freda.

Any 2561. La vida a la Terra ha canviat molt en els últims segles. La tecnologia no va ser la salvació de la humanitat, com es creia al segle XXI i principis del XXII. La Segona Guerra Científica va portar a la més gran devastació que ha conegut el planeta, les antigues gravacions en fil òptic asseguren que el 85% de la població mundial, xifrada en uns onze mil milions, va desaparèixer. Sembla increïble, a dia d'avui, però així devia ser. Va costar molt reparar tot el mal causat, durant més de dos-cents anys els supervivents d'aquell conflicte van passar moltes penúries per tirar endavant, malalties que es creien extintes, fam, disputes sobre la manera d'encarar el futur... la població disminuïa en comptes d'augmentar, l'espècie humana estava destinada a desaparèixer. La ciència i la tecnologia que els havia portat al desastre ara els hagués anat molt bé, les necessitaven. Però no les tenien.

Per sort, tot té tendència a arreglar-se i aquells temps nefastos van donar lloc a una estabilitat que va permetre avançar. Per fer-ho va caldre fer un salt al passat per recuperar els usos més bàsics d'higiene, alimentació, explotació del medi. Semblava que, després de tot, els humans es salvarien. S'organitzaven, s'evitaven els conflictes per no posar traves al desenvolupament, a la prosperitat. Es va viure unes bones èpoques, però aquella estabilitat es va demostrar, un cop més, com una arma de doble tall. Per evitar que s'arribés a una situació com la que va desencadenar la SGC cada cop hi havia governs globals més durs i restrictius, cada cop les mesures eren més estrictes, calia reservar i preservar els recursos.

Va ser a principis d'aquest segle. El govern global va establir finalment la prohibició de menjar carn de qualsevol tipus, una mesura que ja s'ensumava feia temps. Posat que la població mundial estava força controlada i bona part de la superfície terrestre es dedicava al conreu, es va establir que només seria possible menjar productes d'origen vegetal. Una porció significativa de la humanitat no hi va estar d'acord, però les lleis del govern global no es discuteixen. Després de segles d'igualtat entre els ciutadans del món, es va generar un nou estigma social, els partidaris de la carn. En el nostre món els carnívors són perseguits i humiliats, es considera una vergonya menjar carn. Jo em compto entre aquesta minoria, la resistència, a nosaltres ens agrada més anomenar-nos així. No creiem en aquest règim, és injust i insà. Les coses han de canviar.

El malson és recurrent, sempre em fa llevar suat. Somio que uns homes fets completament de vegetals em persegueixen, em volen fer mal. Volen que sigui com ells. Em faran tornar boig.


Aquesta és la meva aportació a la proposta de Relats Conjunts d'aquest mes. Animeu-vos-hi.

dilluns, 7 de novembre de 2011

+ Descans

Fa ja força temps que algú per aquí deia que rere una persona emprenyada, hi ha una persona trista. La primera vegada que ho vaig veure vaig pensar que no tenia sentit, però a força de pensar-hi, no puc fer més que estar-hi d'acord. Fins i tot afegiria frustrada, perduda. Ja fa dies que em sento així, i de vegades em surt per la banda de la ràbia, en tot cas, per enlloc que sigui agradable. Veig que així no es pot anar enlloc, que necessito recuperar-me a mi mateix perquè m'està passant molta factura a la meva vida diària. No sé si sóc egoista, mala persona o estic completament boig, però el meu cap no rutlla. Ja a principis d'any vaig necessitar una pausa del blog, perquè és massa jo mateix, som una mateixa cosa. Fa dies que penso que em torna a caldre, però m'he resistit, aquest espai és molt important per mi. Si no paro, això corre el risc de convertir-se en un pou d'amargor i frustració, i no ho vull, m'estimo el Bona nit. Així que em dono un respir. No és un tancament de portes ni res, ni tampoc sé si d'aquí quatre dies tornaré a escriure. Escriuré si tinc coses a dir i quan toqui ja recuperaré el ritme, però no em vull posar la pressió de seguir escrivint com ho faig, quan el meu cap se'n va a altres bandes, ni escriure coses que puguin preocupar a ningú. Per la resta, continuo per aquí, als altres blogs, als vostres, per tot arreu. No desaparec, però si el Bona nit va a un altre ritme, que ningú no s'estranyi. Espero tornar aviat a la normalitat. Em sap greu.

divendres, 4 de novembre de 2011

Una més...?

La cadena de televisió privada Tele5 ha demostrat més d'una vegada la gran estimació que té per Catalunya, els catalans i la seva llengua. Avui m'he assabentat de la darrera perla que se'ls pot atribuir. A continuació posaré un vídeo en el que es veuen imatges de la sèrie Aída on un dels personatges parla de donar en adopció el seu fill, però no vol que caigui en mans d'un indesitjable, o el que és pitjor, d'un català. L'escena en qüestió és la primera, però després hi ha tota una sèrie de comentaris per l'estil del mateix personatge, però que fan referència a altres col·lectius. Us demano que el mireu.


No sé què pensar. Aquest personatge és per definició fatxa, homòfob i xenòfob, en això recau la seva 'gràcia'. És un tipus d'humor 'falton' que fa riure a molta gent. La primera impressió és d'ofensa, com es poden atrevir a emetre això? A més, no és el primer cop que ens ataquen a la cadena, recordem que fa poc en un altre programa preguntaven a un concursant si preferia tenir un fill negre, homosexual o català. Però es tracta d'humor canalla, caspós, que defineix molt bé el tipus de personatge que volen representar. No crec que estigui massa allunyat de la realitat. Ens hem d'ofendre realment? No riem, encara que sigui políticament incorrecte, quan ridiculitza altres col·lectius o pobles? Perquè si ens ofèn una cosa, ens hauria d'ofendre tot el que diu. Ens ho podem prendre a broma? Bé que riem nosaltres dels acudits de bascs o d'andalusos, recordem què representa un fatxa, no ens pot tenir massa afecte. No estarem veient una persecució on en realitat només hi ha voluntat de fer riure i treure ferro a certs assumptes? Sincerament, no ho sé. Em sento atacat... però no serà que tinc la pell massa fina i que la crispació i la susceptibilitat em porten a veure-ho tot amb mals ulls?

dimecres, 2 de novembre de 2011

El diari

Amb el novembre novament aquí, és temps de començar a pensar en Edinburgh. Per cinquena vegada viatjaré a terres escoceses per reunir-me amb els amics que viuen allà temporalment. L'agost del 2009 va ser el primer cop. En aquell moment vam tenir una bona pensada: amb la perspectiva d'anar fent visites periòdiques, estaria molt bé tenir un diari de viatge per escriure les cròniques edinburgheses. Vam comprar una llibreta i allà tots hi anàvem anotant les nostres impressions i la nostra visió de tot el que vivíem. Era el nostre diari, que fins i tot va fer una escapada a Roma. Allà vam escriure coses molt maques, molt profundes, i algunes de merament descriptives, però era una cosa molt bonica que compartíem.

El diari feia sempre el viatge d'anada i tornada des de Catalunya. La quarta vegada que vam volar a Edinburgh vam pensar que era absurd fer-lo tornar si només hi escrivíem allà. Aquesta última vegada E, el fill dels amics exiliats, ja era entre nosaltres i ens va acompanyar a tot arreu (tot un expert en anar a pubs!). El seu cotxet era còmode per transportar diverses coses, a banda d'ell, entre les quals es trobava el diari de viatge, i allà es va quedar quan vam marxar. I per ser que tota l'estona parlo en passat, ja es pot imaginar que ara el diari ja no és a les nostres mans. Algun mala ànima va robar el cotxet del nen al peu de l'escala de casa. Que et robin el cotxet fot, ja té pebrots. Però que a dins hi hagi una cosa de tan valor sentimental com un diari personal de cinc amics, encara fot més.


Ja no tenim diari, però jo hi aniré igual. En RedCrash en va fer una foto molt maca quan encara el teníem, és l'únic que en queda. Això i alguns dels molts fets que hi vam escriure, que ens havien de servir de records i que, malauradament, acabarem oblidant.