dilluns, 31 d’octubre de 2011

Llegeixo Messi

Darrerament hem pogut celebrar que alguns diaris clàssics per fi han tret al mercat la seva versió en català. És el cas de la Vanguardia, que rebia fortes crítiques perquè no feia el pas. Des de fa una temporada tots aquells lectors del diari poden gaudir ja de fer-ho en la nostra llengua. He dit gaudir? Bé, és un dir, és clar. Els amics de la Vanguardia han tornat a demostrar que fan servir un traductor automàtic (no és el primer cop), que com no pot ser d'altra manera, de vegades tradueix animalades. Però el més greu del cas és que no tenen ni un trist becari que ho repassi. Segons l'Ara, en l'edició d'ahir diumenge la Vanguardia va rebatejar el futbolista Leo Messi com a 'Llegeixo Messi', en la seva versió catalana. Això, evidentment, és una errada d'un traductor automàtic, però és molt trist que ningú s'ho hagi mirat per corregir-ho. A més, l'errada és particularment cruel, en Messi amb prou feines deu saber llegir... Aquí la prova:

Imatge de Ara.cat

divendres, 28 d’octubre de 2011

La tele

El 3 d'abril del 2010 es va dur a terme finalment l'apagada analògica de les televisions. Aquest any 2010, fins aquell moment, jo només havia engegat l'aparell un cop, per veure un partit del Barça retransmès per la Primera de TVE. Després d'aquesta degradant experiència, vaig decidir que no veuria més partits per aquesta cadena. Tampoc no veia altra cosa a la tele, així que no la vaig tornar a posar en marxa fins passada la data esmentada, només per comprovar que, efectivament, la meva antena de banyes ja no rebia el senyal de la tdt, ni que fos amb interferències. Vaig anar a comprar un cable i tot el que calia per rebre el senyal via antena col·lectiva, però aquest cable encara roman a l'armari on el vaig desar el mateix dia d'haver-lo comprat. Des de llavors, ni un intent més de tornar a la vida el meu aparell.

Realment, a la tele d'avui dia no fan res que em cridi l'atenció. Les poques coses que veuria, me les poso per internet, quan vull i sense limitació horària. I mira que jo era de tele, eh! Vaig tenir èpoques que em sabia la graella sencera, a casa els pares, sempre que hi hagués algú, la tele estava encesa. Però bé, hi ha coses que queden enrere, i aquesta n'és una. Des que internet ofereix tot el que vulguis i més, trobo la tele una andròmina absurda i arcaica. Potser en un futur m'hi tornaré a aficionar, qui sap. He de dir que si hi ha una cosa que segueixo veient per l'aparell de tota la vida, aquesta són els partits del Barça, però mai a casa meva, sempre a casa d'algú altre o al bar, encara que siguin en obert. Això deu ser fer trampa, oi? 

dimecres, 26 d’octubre de 2011

L'hora dels desaprensius

Després de mirar la feina que hi haurà aquell dia, obres per primera vegada el reader, a veure què hi ha. Uns quants posts matiners, segur que eren programats! Alguns comentaris, i ja el deixes obert per quan tinguis una estona. Al llarg del matí en va apareixent algun i, si hi ha temps, els vas comentant. Cap el migdia n'apareixen alguns altres, aprofites per repassar-los amb el cafè dolent de la màquina, després de dinar. Llavors comencen les hores més ràncies. A l'hora de la migdiada (tant de bo!) ningú sembla tenir ganes de publicar, potser algun despistat. I arribes a casa amb tot llegit. Amb un ull posat al reader vas fent altres coses, però la cosa no prospera, et ventiles ràpid el que apareix. Just abans de sopar alguns s'hi animen, però saps que una bona hora serà després de l'àpat. Molta gent aprofita per escriure i fer la ronda diària d'altres blogs. Com que no tens feina acumulada, tampoc no n'hi ha per tant. I quan s'acosten les hores de dormir, la cosa ja afluixa. Volten les dotze, penses que obriràs el llibre per llegir una estona i que t'agafi son. Per fi podràs anar a dormir d'hora, avui sí que sí. I quan, cofoi, mires totes les pantalles a zero i potser tancaries, t'apareix un (3) al reader. Amb el temps que comentes el primer, en tornar a mirar hi ha un (5). És l'hora dels desaprensius, els que faran que, un cop més, de descansar les teves hores res. Saltant d'un lloc a l'altre, caram, si el rellotge se'n va cap a les dues! Demà serà un altre dia, segur que aconseguiré anar a dormir d'hora. Segur.

Penseu que m'ho conec molt bé. Tot sovint, un dels desaprensius sóc jo.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

La grip

Ara que sembla que la tardor ha arribat finalment, comença a ser hora de preocupar-se per una de les malalties que causen molts problemes, sobretot de manera estacional: la grip. La grip sovint es confon amb altres malalties més lleus com els refredats comuns i d'altres de simptomatologia semblant, però l'agent causant no és el mateix. La grip la provoca un virus que s'anomena virus de la grip (fàcil, eh?) i sol causar febre alta, calfreds, mal de cap i dolor generalitzat. Casos més greus també poden provocar nàusees, vòmits i fins i tot la mort, però això sol ser en poblacions de risc, canalla o gent gran.

Per ser una malaltia que generalment no causa massa problemes a persones sanes, és molt persistent i cada any es repeteix, malgrat que actualment hi ha vacunes per prevenir-la. No hi ha manera de tractar-la de manera efectiva. Això és perquè el virus té una gran capacitat de canviar any rere any, va per davant nostre quan intentem perseguir-lo. Ho aconsegueix perquè té molta capacitat de bescanviar material genètic amb altres virus de la família, i els virus resultants poden ser molt diferents. El virus de la grip es sol classificar en funció de la forma de dues proteïnes que té, l'hemaglutinina (H) i la neuraminidasa (N). Per exemple, la famosa grip aviar era del tipus H5N1. I com que cada any hi ha una forma diferent, les vacunes només són efectives per aquell any concret, i no sempre ho són.

Sense voler entrar massa en el tema, perquè d'informació n'hi ha molta, el que em crida l'atenció és que, per sort nostra, el virus mateix es posa pals a les rodes per no tenir unes conseqüències nefastes. En funció del tipus que és, el virus pot ser molt agressiu o pot propagar-se molt ràpidament, però les dues coses no es solen donar al mateix temps. Això és perquè si és molt agressiu es pot carregar el seu hoste (és a dir nosaltres), i no té temps de saltar a un altre cos. En canvi, si salta massa ràpid, no té temps de fer gaire mal. Ara, sempre hi ha la possibilitat de que algun dia aparegui alguna mutació del virus que tingui les dues característiques de virulència, i això podria tenir conseqüències força greus. Encara hi ha una altra característica que ho podria agreujar, la resistència als fàrmacs habituals, que el podria fer més invulnerable. Per sort, no es solen donar aquestes tres característiques juntes en una sola forma del virus, però fem bé d'estar previnguts i tan protegits com puguem davant d'aquesta possibilitat. D'això, els governs ja se n'encarreguen, s'inverteixen molts diners a l'any perquè estiguem preparats, i esperem que si algun cop cal, podrem reaccionar a temps. 

Si en voleu més informació, aneu a una font més fiable que jo. Ho he tret d'aquí: Las grandes plagas modernas de Salvador Macip.

divendres, 21 d’octubre de 2011

A un mes de les generals

Quan era petit sentia dir als meus pares que anys enrere la gent tenia cert respecte a ETA. Deien una cosa que em sobtava, sembla ser que es comentava que si ETA matava algú, és que aquest algú n'havia fet alguna. Naturalment, ningú hauria de tenir dret a decidir sobre la vida dels altres, però en en aquest cas semblava que d'alguna manera els objectius de la banda s'ho mereixien. Això era al principi, és clar. Ja quan jo era petit, ETA havia deixat de tenir sentit.

Fa molt que ja no sóc petit, i des d'això que explico la banda terrorista ha anat fent una travessa pel desert convertint-se més aviat en una colla de mafiosos i extorsionadors. Hi ha hagut uns quants atemptats, sí, uns fets lamentables que em sap molt greu que hagin tingut lloc. Però per mi el pitjor del cas és que ETA fa molts anys que s'ha convertit en un argument polític, en una arma política, més aviat. Del país basc? No, dels partits majoritaris d'Espanya. El terrorisme ha estat número 1 del programa electoral d'uns partits que, curiosament, no han fet res per impedir la crisi en la que estem, ni faran res per sortir-ne. No han fet res de res. Però es preocupen pel terrorisme, que fa molta por. El terrorisme d'una banda agonitzant, perduda i sense motiu que només existia de paraula.

Vull dir una cosa. Potser sóc molt paranoic, però ho vull dir. Si ETA deixa les armes i desapareix perquè realment ja no té motiu de ser, benvingut sigui, millor per tots. Però el que més m'escama és que això passi en vigílies d'unes eleccions generals. Han tingut quatre anys per fer-ho i ens hem conformat amb una treva dubtosa. Per què ara? Per què quan queda un mes per les generals? Serà que el partit sortint ho té perdut i necessita un cop d'efecte? Ho sento, però estic fart de que ens enganyin i ens manipulin. No m'ho crec.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Al rescat

Un dinar amb molt poques ganes, amb una companyia que no és la més desitjable. Just a davant, l'última persona que hi voldries tenir. La consigna: paciència. No hi ha altre remei. De sobte, el tema de conversa deriva, preguntes indiscretes, informació que amb prou feines facilites als que tens més a prop. La personeta dispara, et mira directament als ulls, no hi ha escapatòria. Obres la boca, no li vols explicar res, però alguna cosa has de dir, ni que sigui per desviar l'atenció, pensa, pensa!

Que en aquells moments algú salti al mig de la conversa amb un canvi de tema ben estudiat per treure't les castanyes del foc, no té preu. Reconec que algun cop jo també surto al rescat desviant la conversa d'alguna manera quan algú no té ganes de parlar d'una cosa que prèviament m'ha explicat. Per això, quan avui m'han salvat el cul amb una oportuna irrupció, ho he agraït molt.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Relats conjunts, Temps moderns


Sóc incapaç de saber quanta estona ha passat, probablement hores, però és com si cap segon no hagués existit des que m'ha atrapat aquesta imatge. La miro i desapareix el temps; i tot el que m'envolta. De fet, per mi ja podria passar. Chaplin fa una mena de somriure desesperat mentre dels meus ulls no en surt ni una gota. Sé que la sequera no respon al meu estat, que tinc el plor bloquejat. Ploro per dins. Mentrestant, la imatge em segueix absorbint, estic abstreta.

Sempre t'ha fascinat aquesta pel·lícula. No hi ha vegada que no riguis en veure aquesta imatge, és sens dubte la teva preferida. Tant és així, que em sembla que aquest va ser el regal que et va fer més il·lusió de tots els que t'he fet. Un fotograma emmarcat, metre per vuitanta centímetres. Vam penjar-lo al menjador i d'allà no es va moure ni quan vam canviar la decoració. T'agrada tenir-lo sempre a la vista, i a mi m'agrada que t'agradi. Més d'un cop et sorprenc mirant-lo, somrius al quadre i em somrius a mi. No necessito gaire més.

Avui has marxat. Un descuit t'ha jugat una mala passada a la fàbrica. Uns engranatges massa a la vista, una camisa que s'hi enganxa... no he volgut saber més. El meu cor s'ha esquinçat i no he pogut reaccionar des que he rebut la notícia. Llavors he topat amb la imatge de la paret, la teva preferida. Quin destí més irònic, quina fatalitat. Sóc incapaç de moure'm, ni tant sols puc apartar la mirada. Els meus ulls continuen secs.


És la meva aportació a la proposta d'octubre de Relats Conjunts.

***

Aprofito per dir que alguna gent està tenint problemes per comentar el blog. En cap cas no he restringit l'accés a ningú, al contrari. Pot tractar-se d'un tema de navegadors, mireu de no fer servir Internet Explorer a poc que pugueu, no per comentar aquí, sinó en general. De totes maneres, agraeixo molt l'esforç que feu per poder comentar i lamento les molèsties que us pugui ocasionar, són totalment alienes a la meva voluntat.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Perdona, com et deies tu?

Llegia ahir a l'Ara una notícia que em va sobtar i de seguida vaig pensar que n'havia de parlar. I no, no m'estic referint a les interessantíssimes declaracions de Coentrao explicant que Cristiano Ronaldoun hort a casa seva. Es tracta d'un estudi que diu que practicar sexe pot produir amnèsia global transitòria, és a dir, que pot esborrar la memòria de les 24 hores anteriors. Es veu que han detectat algun cas i s'han posat a investigar-ho, una dona que va anar al metge explicant que havia tingut unes relacions sexuals molt satisfactòries (sortosa ella), i que no recordava res del que havia viscut el dia anterior. No saben ben bé perquè és, però creuen que pot ser per un mal funcionament d'unes vàlvules de la vena jugular que fa que no arribi prou sang a les zones on es forma memòria.

Sincerament, jo penso que es tracta d'una de tantes amenaces que corren per evitar que la gent practiqui sexe, per posar la por al cos, però què voleu que us digui, tampoc sembla que els danys siguin tan greus ni irreversibles... tenint en compte que molts cops tenim una vida rutinària i avorrida, oblidar-ne algunes hores a costa de passar una bona estona no em resulta tan mala idea. Això ja depèn del que cadascú valori els seus records. Això sí, diu que el col·lectiu més vulnerable és la gent entre 50 i 60 anys. Així que ja sabeu, aneu amb compte. O no.

*El títol del post és una altra de les frase en conya que dic sovint, aquesta és per quan algú es queixa de que no li faig cas, o en situacions similars. Si no les explico no m'entén ningú!

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Quatre c@ts

Per quart any consecutiu m'heu fet immensament feliç atorgant al Bona nit i tapa't el premi c@t reflexiu, un honor que, per més que digueu, es deu a tota la colla de gent que amb molta paciència i dedicació comenteu cadascuna de les entrades. Mai podré agrair prou la bona voluntat i predisposició que tots hi poseu per convertir aquest petit espai en un lloc de conversa sempre pacífica i enriquidora. Aprenc molt de cadascú de vosaltres.

Com que no podré mai agrair prou tot el que m'aporteu, almenys sí que vull donar les gràcies a tots aquells de vosaltres que m'heu proposat i votat perquè el Bona nit torni a estar de festa el dia d'avui. És un gran plaer per mi exercir de capità i aixecar el premi enlaire, però amb tots vosaltres al costat, que sense un equip així, això no seria possible. Jo l'aixeco, i després ens l'anem passant!


I bé, com a administrador del blog de c@ts, no vull acabar el post sense agrair també a tots els participants el joc net d'aquesta edició, també a aquells que ens han ajudat a fer la gala (quina colla de cracks), i encoratjar-vos a no deixar mai de participar en el projecte, que és de tots i per a tots. Però sobretot, sobretot, sobretot, avui no acabo sense destacar dues persones que han fet una feina extraordinària i que són d'una qualitat humana indiscutible, que m'han emocionat amb la seva implicació, amb la seva feina i la seva empenta, i que s'han guanyat un lloc al meu cor per sempre més (tot i que, per què enganyar-nos, ja en tenien una parcel·la...). Carme, McAbeu... no tinc paraules. Només Gràcies.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Lladres

Ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, em vaig trobar els veïns al portal i vam pujar junts amb l'ascensor. Un cop al replà, ell em va comentar que d'un temps ençà la seva clau de casa no entra bé al pany i que li sembla com si algú hagués intentat forçar-lo. Em va preguntar si jo havia detectat alguna cosa similar. Vaig mirar-me el meu pany astorat, no he vist que la meva clau faci el burro. Vam parlar uns minuts, maleint la gràcia que ens fa que ens intentin entrar a casa. Les nostres portes estan separades tant sols un metre i mig.

Aquest matí recordava aquest fet, en el qual no vaig pensar més un cop vaig entrar a casa. Ha estat quan era a punt de marxar a la feina. M'ha envaït un sensació estranya, el pensament que qualsevol dia d'aquests em puc trobar la casa buida quan torni de treballar. No hi tinc massa res de valor, la veritat, no seria un botí quantiós. Però a saber quina mena de brètol pot entrar-te a casa i deixar-t'ho tot de cap per avall. El primer que he pensat ha estat en els ordinadors: hi tinc molta vida dins d'aquesta caixa negra des de la que escric. Després he pensat en el gat. A saber què seria d'ell si m'entren. Em sabria molt greu que em capgiressin la vida així, robant o fent malbé coses que tenen poc valor material, però incalculable valor sentimental. Només de pensar-ho quedo desolat.

Avui no ha estat, tot és a lloc. Però qui em diu que no serà demà? No hi ha cap assegurança de que no hagi de passar algun dia. I mentrestant, els records segueixen acumulant-se en el meu petit espai.

divendres, 7 d’octubre de 2011

La lluna en un cove

Resulta que hi ha tòpics que es compleixen i tot! Hi ha moltes creences que s'estenen entre la gent, promeses i acords en els que confiem i que són molt macos de fer. Parlo d'amistat, però parlo sobretot de relacions sentimentals. Hi ha qui promet la lluna en un cove tot i saber que no la podrà entregar mai. Però sí que ens comprometem a algunes actituds més realistes en les que creiem a l'hora de fer la promesa. És el cas de dir-se que no deixaràs que l'altre caigui, que quan això passi seràs sempre allà per aixecar-lo. Es crea la confiança de que serà una cosa recíproca, que quan un estigui baix l'altre tindrà força pels dos, i rebrà el mateix tracte quan sigui a l'inrevés. Després, però, és quan arriben les baralles i el pensar només en el benestar d'un mateix, l'orgull, els retrets en moments que no toquen... i no cal que sigui amb el pas dels anys, hi ha relacions que ja comencen així. La gent és bàsicament egoista.

Seria tan maco que fos possible... doncs crec que per mi, ho està sent. He passat darrerament uns moments tensos en els que ha calgut mà esquerra, i sobretot molta paciència. El malestar de l'un acaba soscavant l'altre, tot i els esforços realitzats, i llavors es giren les tornes. En acabat, un cop retrobats en un mateix punt, t'adones que, malgrat passar males estones, la situació s'ha gestionat de manera correcta. Tu hi has estat quan jo estava molt baix. Jo hi he estat quan tot plegat t'ha afectat massa. I ens ho hem reconegut. I ens ho hem agraït. I si aquestes promeses d'estirar l'altre quan cal són possibles, si sabem que es pot comptar amb l'altre, no hi ha motiu per no creure en unes altres promeses, encara més ambicioses, i en totes les bones intencions que dipositem en el conjunt.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Onomatopeies virtuals

Els que ens movem fa temps per aquests ambients virtuals ens hem anat acostumant a un llenguatge propi en el que molt poquets caràcters signifiquen moltes coses. Tant si el fem servir com si no, almenys el sabem reconèixer i entendre. És el cas de les emoticones, qui li havia de dir a qui es va inventar els parèntesis i els dos punts que a dia d'avui s'utilitzarien tant! També fem servir algunes onomatopeies per fer entendre millor algunes coses per escrit, com ara un petó amb 'muà', o una rialla amb 'hahaha' (habitualment amb j, per mala sort). Però justament per aquí van els trets d'aquest post. El petó onomatopeic agafa moltes formes, cadascú l'escriu com vol. I un petó està molt bé, no ens enganyem. Però i una abraçada, que no està bé? La veritat és que a mi m'encanten les abraçades, tant fer-les com rebre-les, i no aconsegueixo trobar una possible onomatopeia per substituir una abraçada virtual. Això em neguiteja. Normalitzem el nostre vocabulari virtual, si us plau. No podem viure plenament sense una abraçada virtual! Idees?

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Recomanar llibres

Quan l'altre dia parlava de no fer-se cas a un mateix va sortir el tema d'aconsellar. Això em va molt bé per enllaçar-ho amb un fet al que fa temps que dono voltes, el de recomanar llibres. Penso que no tothom sap aconsellar, molta gent només diu el que fa ell en aquella situació, o deixa anar les seves experiències personals. Si no tens en compte l'altre, les diferències que té amb tu, i les seves circumstàncies, millor que no l'emboliquis. Recomanar llibres és una mica així, si afegim que, per gustos, els colors.

Tendim a pensar que un llibre que ens ha encantat és boníssim. Això no és estrictament cert. L'únic que vol dir és que ens ha agradat a nosaltres. No podem pretendre que tothom el llegeixi i el gaudeixi per igual, segurament molta gent ens el tirarà pel cap si ens fan cas. Ara, si saps a qui li pot agradar, perquè li coneixes els gustos, perquè saps què llegeix o perquè parla de temes que li poden interessar, és probable que encertis i que t'ho agraeixi. No es pot recomanar un llibre a la babalà, només perquè ens ha agradat molt. Talment com quan aconsellem, que no deixa de ser el mateix, en recomanar un llibre hem de tenir en compte l'altra persona abans que nosaltres; només el llibre i l'altra persona.

Jo he recomanat un llibre que no m'ha fet el pes a algú que crec que li pot agradar, això és possible. I sobretot, el contrari. Tinc exemples de llibres amb els que he xalat com un camell, però que no recomanaria a ningú! Si sóc un friki llegint i gaudeixo amb el techno-thriller futurista, com li puc recomanar un llibre de l'estil a una mossa que llegeix novel·la romàntica? Per més que sigui la joia del gènere! Pensem en els altres, no intentem encolomar-los els nostres llibres preferits, perquè la gràcia de la lectura és que cadascú decideix els mons en els que refugiar-se.