dimarts, 30 d’agost de 2011

Problemes amb els comentaris

Darrerament estic tenint alguns problemes amb els comentaris del blog, alguns de vosaltres m'heu dit per altres vies que no us deixa comentar amb el vostre perfil habitual. També he vist que de tant en tant blogger es menja algun comentari a l'hora de publicar-lo. Tot això no em fa cap gràcia, ja que la gent es pren la molèstia de dir la seva, que no sigui pel sistema que els comentaris no arriben. He obert la possibilitat de comentar sense perfil, però no m'agrada gaire, i si comença a arribar spam m'agradarà encara menys. Si algú ha tingut algun problema a l'hora de comentar al Bona nit agrairé que m'ho digui, i que intenti tornar-ho a fer ara que he modificat l'opció. També voldria saber si us passa en altres blogs o només és aquí, o si sabeu que passa el mateix amb el vostre blog, que veta comentaristes. Personalment, he pogut comentar arreu, sense problema, per això em preocupa que hi hagi dificultats en aquest espai. No sé si té a veure amb el canvi de plantilla que vaig fer, però miro d'esbrinar-ho. Agrairé qualsevol feedback i ajuda que em pugueu donar. Lamento les molèsties que això hagi pogut causar. 

diumenge, 28 d’agost de 2011

Espai personal

Potser no ens n'adonem, però cadascú de nosaltres té moments per estar amb un mateix i prou. Alguns s'aïllen llegint. D'altres dediquen temps a algun hobby entretingut, o a una col·lecció. Hi ha autèntics cinèfils. Fins i tot n'hi ha que miren blogs. És temps en absolut desaprofitat i que ens aporta molt, encara que per algú altre pugui semblar que el dediquem a coses absurdes. La millor manera d'adonar-se de com en són d'importants és deixar de tenir aquests moments de soledat totalment desitjada.

I és que hi ha parcel·les del nostre petit món en els que no hi deixem entrar a ningú, però no perquè no vulguem, sinó perquè és necessari que sigui així. És un espai personal que ens serveix per replegar-nos en nosaltres mateixos i allunyar-nos del soroll. Per més sociable que hom sigui, per més que desitgi la companyia d'altres, sense poder fer ús d'aquest espai quan es vol, és probable que acabem amb un neguit que no sabem ni d'on ve.

Aquest espai es torna especialment vulnerable quan es té parella. Potser els primers temps podem prescindir de 'les nostres coses', però arriba un moment que es tornen a fer necessàries, i cal que hi hagi una bona entesa en el tema. Que necessitem espai i una mica de temps per dedicar a les nostres vàlvules d'escapament no significa que estimem menys ni que la presència de l'altre ens molesti. Això també cal fer-ho extensible a que no és necessari que una parella ho faci absolutament tot en tàndem, s'ha de compartir tot el que es pugui, però no ha de ser cap crim fer activitats per separat. 

Si aquests temes no es tenen ben parlats poden portar problemes, és clar, però els problemes que es deriven de no respectar l'espai personal de l'altre em temo que són força més greus, a la llarga. 

dijous, 25 d’agost de 2011

Auster i la gravetat

Per oblidar una mica el post anterior, m'agradaria compartir una frase que he trobat en el llibre que estic llegint, El Palau de la Lluna de Paul Auster. L'amic Auster, com ho diria... és un pesat. Però no es pot negar que escriu bé. A més, de vegades deixa anar alguna perla, com és el cas del petit fragment amb el que he ensopegat, amb el que estic molt d'acord. L'amor, que mou muntanyes, ja se sap. A veure si us agrada com a mi.
Jo havia saltat al buit i llavors, a l'últim instant, quelcom em va agafar a l'aire. Aquest quelcom és el que defineixo com a amor. És l'única cosa que pot aturar la caiguda d'un home, l'única cosa prou poderosa com per invalidar les lleis de la gravetat.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Zero a l'esquerra

Si imaginem l'estabilitat emocional com una línia, una gràfica, és normal que tingui petites fluctuacions per tots els estímuls que anem rebent, però la tendència que descriu hauria de mantenir una coherència. Si es va de pujada, o si es va de baixada, sempre hi ha explicació. Fins i tot per mantenir-se estables. Però un canvi sobtat sense motiu aparent no té massa lògica. Quan segueixes una trajectòria ascendent se suposa que aquesta et blinda contra certs atacs i et dóna força. Per això una caiguda pronunciada fins a picar contra terra no sembla normal; però és. De vegades un sol fet ho pot aconseguir, però llavors saps per què passa. Però si no trobes un fet culpable, la situació es desconcertant.

Entossudit a no deixar-ho sense explicació, busco els motius en una cadena d'esdeveniments successius que sumats han fet un efecte desmesurat i m'han deixat l'autoestima per terra. Sustentat en la idea ja no de ser algú, sinó de no ser ningú, potser és una estabilitat massa fràgil com perquè la suma d'uns quants detalls desafortunats no me la fotin enlaire. Com si em calguessin gaires demostracions per valorar-me encara menys. Vells fantasmes treuen el cap per recordar-me els moments més baixos, de sentir-se com un autèntic zero a l'esquerra en tots els aspectes.

El pitjor del cas és que no vaig mancat de paraules afectuoses i mostres de suport. Ni de mirades preocupades per saber el que em passa. No reaccionar convenientment a aquest alè que em vol esperonar no és bo per ningú, i és frustrant per tots. Em convenç de que a vegades no n'hi ha prou amb una veu amiga i amorosa perquè les arrels dels problemes són molt fondes. Potser calen altres coses, les que siguin que em convencin de que no es pot ser tan exigent amb un mateix, de que tantes persones no poden estar equivocades si a dia d'avui no estic sol i sense ningú al voltant. Les respostes, com gairebé sempre: a l'interior. Com les fem sortir?

diumenge, 21 d’agost de 2011

Iglú

No és normal dormir en un iglú en ple mes d'agost aquí a la nostra terra. Però si és un bungalou-iglú ja és una altra cosa. Aquest cap de setmana m'he allotjat en aquesta curiosa càpsula que sembla treta de Bola de Drac, i curiosament a dins s'hi estava fresquet, hi havia qui passava fred a les nits i tot. Encara que no tingui vacances aquest agost miro d'aprofitar el temps, i no hi ha millor manera de fer-ho que escapar-te amb la gent que més t'importa en aquest món, quan la conjunció de planetes permet que ens apleguem tots. Llavors és quan no importa el lloc, ni el que fem, perquè només volem estar junts. Però si el lloc és tan curiós com aquest, l'organització tan laxa com ens agrada, i l'escenari és la Costa Brava, la cosa encara millora. He de dir que m'han obligat a anar a la platja, només una mica. Penso que la darrera vegada que hi havia anat era també amb ells... fa cinc anys. Tot i això, és d'aquells caps de setmana que acabes i només et surt de dir una cosa: 'gràcies, ha estat una monada'.

divendres, 19 d’agost de 2011

Gràcia


Flors de paper, cortines de llauna, peixos reciclats i sobretot molta imaginació. Per uns dies un dels barris més caòtics de la ciutat canvia de cara per omplir-se de colors i d'ambient de festa major. Massa gent s'aplega per gaudir dels carrers guarnits amb molta dedicació, però és que val la pena deixar-s'hi caure. Aquest any s'imposa el carrer Fraternitat per sorpresa, però què millor que fraternitat per lluitar plegats per l'objectiu comú de tenir el carrer més maco del barri? A més, el tema és el món de Peter Pan, irresistible perquè ningú de nosaltres vol fer-se gran. Tant de bo poguéssim visitar sovint el país de Mai Més, arribar-hi volant, embruixats pel polsim de la Campaneta.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Ca la poma

Avui he estat en una Apple Store, encara que només hi anava d'acompanyant. No és que sigui un gran amant de la marca de la poma, però he de reconèixer que tenen coses molt maques. Útils no ho sé, però maques són. Hi entres i és com si fessis un salt al futur, però no, els ginys que allà et venen (a preu d'or) són reals i ben reals. L'únic que no sembla del futur és la gentada que hi ha i la inoperància dels treballadors, però potser només tenien un mal dia, qui sap. 

Però el que volia explicar és una sensació que he tingut en un moment concret, entre tanta tecnologia de ciència ficció. Mentre atenien a qui jo acompanyava he decidit treure el llibre i posar-me a llegir, i en el moment que el treia de la bossa he pensat que de sobte es faria el silenci i tothom s'aturaria, se'm quedarien mirant com si el que vingués d'un altre planeta fos jo. Un llibre, amb pàgines, fet de paper. Quina cosa més estranya i més fora de lloc. M'he imaginat l'escena de convertir-me en el centre d'atenció per fer la raresa de llegir un llibre en aquell espai. Una cosa sense pantalla tàctil, impensable. Naturalment, no ha passat. Una mica 'bitxo raro' si que em sentia, però a veure si ara he de tenir vergonya de llegir, per més pomes que m'envoltin!

diumenge, 14 d’agost de 2011

On creien que militaven?

Algú em pot explicar què està passant a Salt? Es coneix la notícia de que una regidora de Plataforma per Catalunya ha estat pressionada per dimitir ja que volia casar-se amb el seu xicot subsaharià. La cúpula del partit li va exigir que la seva parella tingués papers, i davant d'això ella va dimitir. Hores després, el cap de llista de la localitat gironina dimiteix també per solidaritat amb la damnificada. Resulta que ell tenia un xicot dominicà amb tots els papers en regla des de fa temps, però ha volgut donar suport a la seva companya.

La regidora, Juana Dolores Martínez, ha decidit denunciar Anglada i al partit per les pressions, i el cap de llista, Carles Bonet, declara que alguns membres del partit semblen nazis dels anys quaranta. Aquestes accions les trobo normals, però és que no eren conscients del partit on militaven? O dit d'altra manera, com podien militar en aquest partit donada la seva situació familiar?

Em sembla que hi ha gent que no sap al que juga. Ara, com a bons polítics, no renuncien a la poltrona, això sí que no. Deixen el partit, però conserven el seient al grup mixt. Si és que al final, una mica sí que s'entén tot plegat.

dijous, 11 d’agost de 2011

Contra la fam

Fa tres mesos es va presentar a la meva porta un paio tot estrany, molt jove, amb un accent curiós, i diria que obertament homosexual. Anava com atabalat, em va començar a vendre una moto i no hi havia manera de parar-lo. Generalment, no obro ni la porta si no espero a ningú, però a aquest el vaig deixar fer, tampoc no se m'acudia com fer-lo callar, només em deixava respondre amb monosíl·labs. Quan em tenia mig convençut, encara que jo no acabava d'entendre de què anava, em va demanar passar, va seure a una cadira al menjador, em va demanar un got d'aigua, i xerrava i xerrava.

Resulta que era un representant de Acción Contra el Hambre, i sense jo haver-ho triat realment, ja m'estava fent els papers per fer-me soci. No m'agrada que m'ensarronin així, i creieu-me, em va engalipar com qualsevol operadora de telefonia o venedor de cotxes, però en aquest cas vaig pensar que tampoc estava malament donar una mínima quantitat de diners al mes per una bona causa. En total són 15 € cada mes, el mínim segons l'assaltador de camins que em va visitar, i tot i que no estic per tirar els calés, tampoc no és la meva fi.
Avui he rebut un missatge al mòbil amb el següent text (en castellà, però el tradueixo): MOLTES GRÀCIES. Els teus tres mesos com a soci de ACCIÓN CONTRA EL HAMBRE han servit per salvar la vida a nens amb desnutrició. GRÀCIES.

Un text molt breu i molt simple, però que m'ha fet somriure i pensar que la meva minsa aportació està servint per alguna cosa, m'he sentit orgullós d'aportar el meu petit, molt petit, gra de sorra a aquesta causa. Us animo a fer el mateix, no m'he sentit mai especialment solidari i compromès, però val la pena donar almenys una mínima part del que tenim als més necessitats.

Telèfon per fer-se soci de Acción Contra el Hambre: 902100822, o consulteu la pàgina web que he enllaçat.

dimarts, 9 d’agost de 2011

Repoker

A la feina som un repoker. Hi tinc quatre persones amb les que mantenim una relació molt maca i sempre anem junts; quatre noies i jo. Elles són els asos, jo seria el joker. No sé si es pot parlar d'amistat, d'això ja n'hem parlat altres cops, però sí que les aprecio molt. Elles són el motiu pel qual val la pena anar cap allà cada dia, la feina, total, és només feina.

Aquests dies regna una atmosfera una mica diferent. És encara més propera, més afectuosa, si pot ser. Jo que solc ser fingidament brusc i tallant, que és el meu rol, també estic més afectuós. Fa dies que ho veig, però avui he lligat caps i m'he adonat de per què és. Una d'elles marxa, deixa l'empresa. El nostre repoker es trenca.

Ella està molt més relaxada i es nota, ha foragitat la crispació que l'ha portada a buscar una alternativa, i això hi ajuda. I per part nostra també estem molt més receptius i propers, ja que sabem que se'ns escapa. Encara falten unes setmanes, però comencem a mirar-nos i quedar-nos callats, en alguns moments, i amb aquestes mirades ens diem que ens trobarem a faltar molt. De fet, també ho hem començat a dir amb paraules. I llavors és quan et planteges coses, perquè si has perdut un as en pots perdre d'altres, i sense elles pot ser hora de buscar-se un altre camí. 

diumenge, 7 d’agost de 2011

El gat i el ratolí

Hi havia una vegada un gat i un ratolí que eren amics. No s'havien barallat mai i sempre es feien moixaines. Fins que un bon dia, el gat va mossegar el ratolí, que distret i confiat no el va veure venir. 'Per què em mossegues, gat?', va preguntar el ratolí tot estranyat. 'Perquè ets un ratolí.' El ratolí, encara més estranyat, li va dir que sempre havien estat amics, que no entenia per què ara el mossegava. 'No ho he pogut evitar -explicava el gat- t'he vist aquí distret i la meva naturalesa de gat m'ha portat fins a tu, necessitava clavar-te queixalada.'

I així és com descobrim que no tot és el que sembla i que sempre val la pena tenir un ull obert. Per més esforços que fem per canviar, hi ha coses que portem molt arrelades dins i que poden sortir en qualsevol moment. Per sort o per desgràcia, no sempre som gat o som ratolí, juguem el paper que ens toca en cada moment. Les dues posicions poden ser igual de desagradables.

dijous, 4 d’agost de 2011

Temps de qualitat

Aquells que tenim la sort de tenir feina, hi dediquem moltes hores del nostre dia. El normal és treballar-ne vuit, més una per dinar que no compta, i entre que hi anem i en tornem, en podem perdre una altra. Això fa unes deu hores que dediquem a la nostra ocupació. Se suposa que de la resta d'hores del dia n'hem de dormir vuit, però sent optimistes hi posarem set (jo mai no les dormo), i amb això ja sumen disset hores. Amb aquests càlculs, ens queden set hores per dedicar a tot el que no són cap d'aquestes dues coses. La llista podria ser molt extensa, i a més hauríem de descomptar el temps que dediquem a les obligacions que tenim, coses que no fem per gust. 

La conclusió és que ens queda molt poc temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos, o a aquells que estimem. Ens acontentem amb el que tenim, aprenem a estirar les hores, a fer més d'una cosa al mateix temps per esgarrapar segons. Si almenys la feina ens permetés viure tranquils i que no hi haguéssim de pensar fora d'hores, ni en això ni en els diners, encara podríem gaudir una mica més, però no és el cas. Pensant d'aquesta manera m'adono que és necessari que convertim el poc temps lliure que tenim en temps de qualitat, i això vol dir coses diferents per cadascú. Dins d'aquest temps de qualitat, crec que cal saber ser introspectiu i mirar una mica a l'interior, preguntar-nos una mica a nosaltres mateixos com estem, i fer-nos una mica de cas. Segurament això ens ajudarà durant tota la resta d'hores en que no ho podrem fer. 

dilluns, 1 d’agost de 2011

C3

Aquest post és un avís a tota la gent de Barcelona i rodalies, encara que cap racó no està exempte de perill. A partir d'avui serà molt perillós circular per les carreteres i fins i tot transitar tranquil·lament com a vianants. És important que el missatge arribi a la població: m'he comprat un cotxe, i avui me l'han donat.

Doncs sí, en plena crisi, què millor que deixar-se els pocs estalvis que hom té (i que no té) en una màquina que no fa altra cosa que gastar i portar problemes. Ara sóc oficialment pobre, i ho seré un bon temps. És el primer cotxe en propietat que tinc, i mai no he conduit amb regularitat, tot i fer molts anys que tinc el carnet. Ja serà hora de que m'hi posi, i que li tregui rendiment. Mira, fa il·lusió. Segur que me'n farà més quan no em posi tan nerviós conduint-lo.

Aquesta és la cara que fa el meu cotxe (que estrany fer servir el possessiu davant aquest substantiu):

Imatge obtinguda de la xarxa.