divendres, 29 de juliol de 2011

Bambouseraie

Dies de relax i casa rural. Dies de mirar de no pensar. Carretera i música, lluny de tot i de tothom. Dies només per nosaltres, gats de tres potes i portes que no tanquen. I sobretot, bambú.

Gràcies per la recomanació, Garbí.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Fumes??

A arrel dels comentaris del post anterior, he quedat sobtat per com us estranyava a molts de vosaltres el fet de que jo pogués fumar. Als que més fa que em coneixen això els va donar pistes de que no parlava de mi mateix, i alguns de més nous es van mostrar clarament sorpresos. Faré l'aclariment, per si queden dubtes: efectivament no fumo. Però no entenc què seria tan estrany, sorprenent o fins i tot decebedor de que l'autor d'aquest blog fumés. La veritat és que sóc força anti-tabac, però cal respectar els que trien aquesta opció, és clar. Amb el pertinent respecte que tothom mereix, avui m'agradaria preguntar com és que teníeu tan clar que no sóc fumador, no recordo haver-ho dit mai obertament, i segurament he fet comentaris al respecte, però és per la imatge que dono? Per com sóc? Molts heu dit que no va gens amb mi fumar. Per què? Espero que els vostres comentaris, els que tingueu a bé fer, m'ajudin a entendre quina mena d'imatge dono a través del blog. Per què no quadra que en XeXu fumi? Us dono les gràcies per endavant.

Per cert, seré uns dies fora, però suposo que estaré connectat. Només ho dic per si de cas.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Tic-tac

Cauen les hores mentre espero que arribis. M'imagino un gran rellotge, dels antics, que fa un tic-tac lent, marcat, que allarga els segons tant com és imaginable. Ja no n'hi ha de rellotges així, els que m'envolten són digitals, però no per això fan passar el temps més ràpid. L'habitació s'omple del fum de la meva cigarreta, el cendrer és ple de burilles. M'he servit un whisky i deixo fondre el gel, faig giravoltar els glaçons dins el got i fan aquell soroll tan característic. El llibre que llegeixo és un volum antic, amb les pàgines esgrogueïdes, probablement pel fum de fa tants i tants anys. Llegeixo d'esma, no m'interessa massa la lectura i aquest llibre ja l'havia llegit. Ja no em va agradar la primera vegada. Els ulls em pesen, l'insomni d'aquests dies m'està matant. Amarga és la meva espera, com ho ha estat la meva vida. La cigarreta es consumeix i l'acabo amb una darrera calada. N'encenc una altra amb el meu encenedor de benzina. Sento el tic-tac imaginari, és dins el meu cap. Confonc la realitat. Necessito dormir. Necessito deixar de fumar. Sé que no faré ni una cosa ni l'altra. En poques hores el sol tornarà a sortir. M'imagino que sento les claus a la porta, m'incorporo esperançat. Mirada al terra, ha estat un miratge, una al·lucinació més. Deixo caure el llibre a terra, sense forces per estampar-lo contra la paret, com voldria. Primer tic, i una eternitat després, tac. Un cop més, tu no vindràs.

*****

Em sembla que no està quedant prou clar... el text és un relat inventat! No us espanteu ara...   

divendres, 22 de juliol de 2011

Lazy

Avui vull compartir un vídeo amb vosaltres, és una de les cançons de l'estiu, del tal Bruno Mars, que darrerament te'l pots trobar fins a la sopa (o el gaspatxo, per l'època). La cançó a mi em dóna molt bon rotllo, i el vídeo, molt senzill i ximple, amb algun toc una mica obscè, em fa molta gràcia, segur que us arrenca un somriure. La cançó no pot ser més lamentable pel que diu, un paio que no té ganes de fer res, que avui, de fet, no pensa fer res i que demà serà un altre dia. Pura mandra. Però és que avui jo agafo vacances, i efectivament, no penso fer res de res de profit, per tant el vídeo i la cançó em van perfecte per anunciar-ho. Unes vacances súper llargues, tot just una setmaneta, però millor això que res. Cantem plegats: Today I don't feel I'm doing anything...

dimarts, 19 de juliol de 2011

Mal client

Mira que em faig un fart de comprar llibres, que gràcies a mi els escriptors arriben a final de mes. Però si continuem per aquest camí, n'hi ha un que no pagarà les factures. He de dir que sóc un mal client, un client pèssim, de Salvador Macip. I per què? Doncs perquè fa uns mesos ell mateix em va donar un llibre seu com a premi d'un concurs facilíssim que va fer, i ara he estat guanyador de la seva darrera novel·la (a mitges amb Sebastià Roig), al joc d'encertar llibres de ca la Jomateixa. Vaja, que Macip sempre el llegeixo de gorra! Per si serveix de consol, una de les quatre novel·les per a adults que té sí que la vaig comprar, i posteriorment també la vaig regalar, per tant deixem-ho en dos de quatre.

Li vaig dir per activa i per passiva que no pensava llegir Ullals perquè no m'agraden ni llibres ni pel·lis de por, però no hi ha manera. Ell insistia, i jo que no. I va, i em toca el llibre. Segur que ell hi ha tingut alguna cosa a veure, perquè si no de què puc igualar jo en McAbeu per guanyar un joc a la catosfera!? Doncs res, que l'hauré de llegir. Però si després necessito un psicòleg, algú me l'haurà de pagar.

Per si cal alguna prova, aquí la deixo:


Va, que així a més fem una mica d'spam dels seus altres llibres, i de retruc, del d'un altre conegut científic i blogaire, que per protegir el seu anonimat no direm que és en Daniel Closa del Centpeus.

diumenge, 17 de juliol de 2011

Adolescència


En aquestes escales em vaig passar gran part de la meva adolescència. Poden explicar moltes coses, per exemple com he arribat a ser com sóc ara.

divendres, 15 de juliol de 2011

Somiatruites

Recordo que ja a l'institut un company estava convençut que es menjaria el món en sortir de la facultat. Que el primer sou que tingués seria de cinc-centes mil pessetes (uns 3000€), deia. No es conformava amb menys. Jo pensava que era un boig (creieu-me, ho era) i mirava de convèncer-lo de que en aquesta vida has de treballar molt i menjar molta merda per arribar a tenir un sou decent. Teníem 17 o 18 anys.

Em trobo ara amb una jovenalla que pensa que quan acabi la carrera ho tindran tot a l'abast de la mà, que canviaran el món, perquè es pot. Jovenalla que no volen treballar per compte de ningú, que la vida és fàcil i podran muntar la seva pròpia empresa amb unes idees revolucionàries. Escolto entre divertit i preocupat, fa gràcia sentir les bajanades que surten de la boca d'alguns elements. Vull creure que ser jove no és igual que ser inconscient. Jo ho vaig ser i sabia que no seria fàcil. Es pot ser jove i molt conscient de com funciona el món actual.

Però per altra banda, si no és aquesta gent la que té il·lusió i es pensen que tot ho poden, qui la tindrà? Em debato entre tractar-lo de criatura immadura o esperonar-lo encara més a tirar endavant les seves esbojarrades idees. Penso que s'equivoca, que és un somiatruites, però per algú amb ganes i empenta que em trobo... Les lliçons ja li donarà la vida, no li he de donar jo. I per més que ho intenti, tampoc no em farà cas, suposo. Total, em deu veure com un vell acabat, i ell té el món als seus peus. Pobrissó.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Detall

Sóc una persona estranya a qui no agraden les sorpreses. Però de sorpreses n'hi ha de diferents tipus. El que no m'agrada són les conspiracions a les meves esquenes per preparar-me alguna cosa, mai m'ha agradat que es parli de mi, ni bé ni malament, quan jo no hi sóc, però m'he hagut de resignar perquè és inevitable que passi. El que és relativament evitable és que em preparin sorpreses en grup, no m'agrada no saber el que està passant, no estar al cas, manies que té un. Manies i la necessitat de tenir la situació controlada.

Però sí que aprecio els detalls. En realitat sí que m'agrada que pensin en mi, que tinguin alguns gestos poc habituals. Espontanis o preparats, sempre és maco saber que algú ha fet l'esforç de fer alguna cosa amb la millor de les intencions, senzillament per arrencar-me un somriure i fer-me sentir bé. A mi m'agrada tenir aquests detalls, i he de reconèixer que no sempre han rebut la millor acollida, cosa que és força decebedora. Que els tinguin amb mi em genera aquella barreja de benestar i de creure'm poc mereixedor del gest, gairebé incrèdul. Però això no vol dir que no en gaudeixi, les endorfines estan assegurades per una temporada. 

Ara caldrà buscar la manera de tornar el detall, no es pot rebre tant sense donar-hi resposta.

diumenge, 10 de juliol de 2011

El dia del gelat

En aquestes èpoques de l'any hi ha coses que venen de gust i són irresistibles. Els gelats en són un bon exemple, i qui diu gelats diu orxata, llet merengada o qualsevol cosa fresca que es pugui prendre en una terrasseta a qualsevol hora del dia. A mi els gelats m'encanten, i els diumenges són molt bons dies per sortir a fer-ne un. Perquè el diumenge és el dia del gelat. El que passa és que de quan data aquesta nomenclatura, el gelat en qüestió era una mica especial.

Ens situem força anys enrere, a l'estiu, en un poble de platja (que per motius de privacitat no revelarem que era Torredembarra). Joventut, molta festa i moltes ganes de passar-ho bé. Tot i que cada dia de la setmana era dissabte, els dissabtes eren una mica més dissabte que la resta. Sinònim del sisè dia de la setmana: alcohol. Sí, els dissabtes eren alcohòlics, i aquell ho va ser molt i molt. Una nit per recordar, de la qual, naturalment, no en recordo res. (Dramatització: jo mai no bevia fins aquests extrems). El dia següent, diumenge, ningú no s'aguantava. La majoria van refusar sortir a fer un volt al vespre, només quatre o cinc valents vam trobar-nos sota la consigna 'avui un geladet i prou, i cap a casa'.

El geladet va convertir-se en una primera copa, per prendre alguna cosa, seguida d'una segona, i totes les que caiguessin, que no ho recordo. El geladet es va convertir en baixar al Port a ballar cançons de dubtós gust que per motius de vergonya no direm que l'única que recordo era d'Enrique Iglesias. Va ser una gran nit. Quan ens en vam adonar vam dir 'collons, això de sortir a fer un gelat i cap a casa, no està gens malament!'. Des de llavors, diumenge va ser el dia del gelat, i sabíem que des d'aquell moment els diumenges deixarien en ridícul els dissabtes. 

Tothom té un passat.

divendres, 8 de juliol de 2011

La primera nora

Ja he dit alguns cops que a casa no es pot dir que tinguem una relació gaire profunda. Tant el meu germà com jo hem explicat sempre escasses coses als pares i hem buscat consol i consell més aviat fora de casa. Parlant sobre això em va venir una anècdota al cap que em fa gràcia. Es tracta del primer cop que vaig portar una noia a casa, devia tenir uns 20 anys. Els meus pares no sabien res sobre la meva vida privada, per dir-ho així, i de sobte el nen de la casa porta una noia. El cas és que hagués tingut material per parlar, però ella es tractava només d'una bona amiga. Però no vaig dir res, només que venia, i ma mare es va muntar la pel·lícula, és clar.

Vaig veure com els meus pares es comportaven de manera molt formal, molt propers i atents, volien quedar bé amb l'acompanyant del seu fill, donar bona impressió. La veritat és que tant per la noia com per mi era un moment de total inconsciència, érem amics i prou, ni ens passava pel cap altra cosa, i això contrastava amb els esforços dels meus pares. El moment clau va ser quan a mig sopar va sonar el mòbil de la noia (una de les primeres persones que recordo que en tingués), i es va excusar per anar a atendre la trucada fora del menjador. Em vaig trobar amb quatre ulls interrogatius que em miraven, i amb tota la naturalitat del món, sense que em semblés res estrany, vaig deixar anar un 'no, és que és el seu nòvio que la truca...'.

Això va provocar un curtcircuit en ma mare, ho vaig veure, i acte seguit també vaig llegir al seu rostre una expressió de 'més val no preguntar'. De tot això me n'he adonat anys després, recordant la situació. En aquell moment ni els meus pares ni jo enteníem que passava pel cap de l'altre. La gràcia és que temps després aquella noia i jo sí que vam esdevenir parella, però tampoc no ho vaig explicar formalment a casa, així que ma mare es va guardar prou de fer preguntes, no fos cas...

dimecres, 6 de juliol de 2011

Naoko

Ja sabia que havia de passar, perquè és llei de vida. Després d'una llarga agonia en la que va perdre la majoria de les seves facultats, l'Esther s'ha mort. Ja no s'hi podia fer gran cosa, la pobreta ja no podia dur a terme ni les tasques més senzilles sense patir un col·lapse. I quan veus que passa això, el millor per tots és... renovar. Sí, perquè l'Esther era l'ordinador que m'ha acompanyat des de fa més de sis anys. Com tots els meus aparells informàtics, té nom de dona, encara que sigui una dona de ficció. Ha aguantat com una campiona, però ja no podia ni amb la seva ànima, i ja tocava un canvi. No sembla una gran cosa un canvi d'ordinador, però per ser que és el trastet des del que he escrit la immensa majoria de posts d'aquest blog i milers i milers de mails, una mica d'afecte sí que li tinc. Va ser el primer ordinador que vaig tenir quan vaig marxar de casa els pares, el primer pagat de la meva butxaca. L'han seguit uns quants, i avui ha arribat a casa el darrer de la llista, que ve a ocupar el lloc de l'Esther a sobre l'escriptori. Us presento la Naoko, que em serveix en safata la possibilitat de fer aquest primer post des d'ella per presentar-la. A que és guapa?

diumenge, 3 de juliol de 2011

Amb discreció

Malgrat que tingui un blog i expliqui molts detalls personals, en realitat sóc molt discret i zelós de les meves coses. M'agrada triar les persones a qui explico porcions de la meva vida, i demano i agraeixo que mantinguin la discreció com jo ho faria. Alguns cops m'he equivocat, algú que em semblava de confiança no va saber o no va voler callar, i per mi és motiu de fer creu i ratlla amb aquesta persona. No parlo amb qui no confio. També depèn del que hagis explicat, és clar. He de dir, però, que generalment els que més em coneixen acompleixen les meves expectatives, i com dic, ho agraeixo profundament.

Què se'n treu de tant secretisme? Doncs no ho sé, tranquil·litat? Comoditat en presència d'altres persones? Estalviar vergonya? Cadascú es renta la roba a casa, si no anem pregonant certes coses als quatre vents, la gent no té per què saber-les. I si triem no fer-ho, altres no tenen dret a fer-ho per nosaltres. Si no vols que se sàpiga, no ho expliquis a ningú. Però hi ha coses que cal dir, cal treure-les. I d'altres, senzillament passen i són. No m'agrada que en cap cas es parli en boca meva.