dijous, 30 de juny de 2011

Lladres de professió

És normal que els amics de Catalunya Caixa em cobrin unes comissions que fan esfereir? No contents en anar-me descomptant tot sovint 3 euros aquí, 1.5 allà, sense saber massa per què, em trobo que aquest mes em cobren 15 euros pel manteniment de la meva targeta de dèbit, 15 euros per duplicat d'un compte compartit que actualment només comparteixo amb mi mateix, però com que existeixen dues targetes, a pagar doble, i 32(!) euros per la targeta de crèdit, que em van fer perquè van voler i que no faig servir mai. 77 euros m'han de cobrar aquest mes??

Vaig a l'oficina que tinc més a prop, però no m'ho poden arreglar perquè no és 'la meva'. Envia un mail via web, em diuen, que arribarà directament a la teva oficina i a veure si t'ho arreglen. Envio el mail, i al cap d'unes hores em diuen que allà no és, que m'he de posar en contacte amb la meva oficina directament. Com redimonis vaig a una oficina de Gràcia si aquesta colla de dropos no obren per les tardes! M'he d'agafar un dia lliure per fer aquesta gestió? A la feina no em deixen agafar mig dia lliure, i perdria tot el matí si hi vaig, així que dia sencer. Una vergonya.

Però ei, senyors del govern, rescatin els bancs, copets a l'esquena i a riure'ls les gràcies. Ens roben descaradament, cap lladre de carrer no m'ha robat mai 77 euros, però no passa res, és igual, oi? Si total la vida és barata, i ens sobrem els quartos.

dimarts, 28 de juny de 2011

Relats conjunts, Home de Vitruvi


L'havia vist en milers d'ocasions, la imatge s'havia fet servir per massa coses, precisament per això a en Giorgio no li interessava especialment. La seva devoció per en Leonardo l'havia portat de l'afició a la dedicació, amb la carrera d'història acabada, especialitzat en el Renaixement, havia aconseguit una beca per fer la tesi doctoral en obres menors del geni florentí, es delia per investigar i aprofundir en la vida i obra del seu admirat Leonardo. Per això quan va veure que en enretirar un polsós volum de la biblioteca del castell queia una làmina amb l'Home de Vitruvi dibuixat, al principi no hi va prestar massa atenció, a qui li importava aquest tractat de proporcions, o la mateixa Gioconda, massa vistos, massa suats.

En recollir la làmina, però, va fixar els ulls sense voler en una inscripció del puny i lletra de Leonardo, la seva caòtica cal·ligrafia el delatava, per bé que en Giorgio havia après a desxifrar-la amb el temps. En ella es llegia que l'obra havia estat feta en aquell mateix lloc, al castell de Vinci, el 15 d'abril de 1467. A en Giorgio no li calia consultar res per saber que aquell era el dia del quinzè aniversari de l'artista. Alguna idea li rondava pel cap, no podia apartar la mirada d'aquella data, no sabia per què. Després d'uns minuts de rumiar, pràcticament immòbil, se'n va adonar. És clar, l'original de l'Home de Vitruvi de la Gallerie dell'Academia de Venecia data de 1487, vint anys més tard que la làmina que tenia davant.

En Giorgio no sabia què fer. Havia trobat una representació d'una de les obres més importants de Leonardo que datava de molt temps abans que la que els experts consideraven l'original. Podia ser una còpia? Per la seva experiència, no li ho semblava pas, el document era totalment versemblant, però això no se sap mai fins que es fan proves. I si realment es demostrava que l'Home de Vitruvi conegut no era l'original, i que Leonardo l'havia dibuixat ja amb només quinze anys? Això suposaria un daltabaix en el món de la història de l'art! Però qui creuria a un pobre estudiant de doctorat?


Aquesta és la proposta de juny de Relats Conjunts

dissabte, 25 de juny de 2011

Desapuntar-se

- Bona tarda.

- Bona tarda... ah, hola! És vostè, quant temps sense veure'l!

- Sí, bé...

- No pateixi, que no és un retret, eh? Però ja està bé que torni a l'entrenament, els capricorn sempre tornen, no els agrada perdre la forma.

- Bé en realitat... vinc a donar-me de baixa...

- Com? Home, n'està segur? Pensi que un entrenament així no es pot abandonar de qualsevol manera.

- No, si ja entreno a casa, no es pensi...

- Ja, però no és el mateix, sempre està bé tenir una mica de guia. Està segur que és el que vol?

- Bé, és que em temo que no podré venir en una bona temporada, i no val la pena continuar apuntat.

- Li podem fer un contracte de manteniment, podrà venir un cop per setmana, si ho vol.

- No... no... és que no crec que vingui, sap?

- Bé, almenys li guardarem la fitxa, per si s'ho repensa en un futur. Però haurà de tornar a pagar la quota d'inscripció.

- No hi fa res, però és millor que em desapunti, ara per ara.

- Sap que hem començat uns cursos nous de 'Solució de problemes inexistents'? Potser li podria interessar. A més, fem unes classes de 'Racionalitat absoluta avançada', penso que vostè assistia als cursos previs.

- Sí..., se'm donava força bé. Però no sé si vull anar més enllà.

- I unes sessions de 'Tossuderia'? Li podria fer uns vals per un parell de sessions gratuïtes.

- No, no, de veritat, prefereixo deixar-ho, almenys una temporada.

- Ara a més tenim entrenadors personals, especialistes en 'Pensar en el futur' i 'Tenir sempre raó', segur que no vol provar? Altres clients han obtingut molt bons resultats.

- No, no, ja li dic que no, ara només vull estar tranquil una temporada, sense entrenament ni res. Ja miraré de seguir pel meu compte, però sense estrès.

- D'acord, si és el que desitja. Però sap que tornarà, oi?

- Segurament...

- Doncs res, signi aquí i es desvincularà del club.

- Fet.

- Agafi aquest tríptic, és d'una conferència que fem sobre 'Com fer sempre el que és correcte', l'entrada és gratuïta.

- Em sembla que aquest dia no em va bé...

dimecres, 22 de juny de 2011

Dies dolents

Hi ha dies que vas a dormir pensant que no et trauràs el somriure de la cara per res del món. Potser no són gaires, però n'hi ha. Llevar-se el matí següent és més fàcil, penses que serà una bona jornada. Però t'adones fàcilment de la fragilitat humana, de la inestabilitat. Petits detalls poden capgirar-te totalment l'estat d'ànim, i parlo de passar de cent a zero. Llavors és quan et tanques en tu mateix i poses mala cara a tothom que se t'acosta, contestes malament i desconsideradament, i et discuteixes per coses que no tenen més importància. I potser encara pitjor, mostres fredor amb aquells que no la voldries mostrar, però no et surt de cap altra manera. Dies per oblidar, dies que els altres et perdonen perquè saben que no ets així. Però que potser tu no et perdones a tu mateix.

Dels dies dolents costa més sortir-ne que entrar-hi. Cal molta mà esquerra i no poca paciència. Però també passen de llarg. Petites ferides que esperes que no generin record. I nous somriure que d'esbossos passaran a realitats.

dilluns, 20 de juny de 2011

Oooooh Jenifer...

De vegades recomano algun grup de música, generalment de la terra, i avui vull presentar la nova sensació del panorama català, un grup que probablement ja haureu sentit en una banda o altra: Els Catarres. Sobretot per la seva cançó 'Jenifer', la del vídeo que adjunto (que fa molta gràcia), s'estan fent molt coneguts. A la seva pàgina es pot escoltar tot el primer disc, jo els vaig descobrint. La cançó en qüestió potser us semblarà una ximpleria i una pocasoltada, però quan us sentiu a vosaltres mateixos cantant 'Oooooh Jenifer...' tot el dia, ja em direu el què...


divendres, 17 de juny de 2011

La seducció

Una anècdota que començava amb un 'tots els homes són iguals', ha portat a una interessant conversa sobre la seducció. És veritat que els homes tenim fama de fàcils, d'infidels i de deixar-nos portar per les situacions favorables. Aquesta fama és discutible, o almenys no generalitzable, però no farem canviar a ningú d'idea. El més probable és que s'ajuntin la gana i les ganes de menjar: les dones tenen un poder seductor fora de tota mida, i en canvi, els homes, som pràcticament nuls en aquestes arts, però molt receptius. Estem parlant, és clar, dels primers contactes. Un cop una dona ja ens ha 'donat permís' perquè la seduïm, potser llavors hi ha alguns homes que se'n surten i tot.

Amb un somriure, una mirada i quatre coqueteries, una dona en té prou per posar-se un home a la butxaca i que aquest es comenci a interessar per ella immediatament. Ja no diguem si es mostra directament interessada i receptiva. En canvi, a la inversa, és molt probable que l'home faci el ridícul més espantós, quedi maldestre o com un depravat. Potser si ets Brat Pitt no passa, però la resposta deu ser una cosa com 'però què vol aquest tio, què s'ha pensat!', amb una cara que... bé, una cara que no descriurem, però que baixa l'autoestima del que ho intenta uns quants enters. També començar una conversa pot ser molt frustrant si no s'obté una bona resposta, o respostes monosil·làbiques.

No, no en sabem. Per sort, les dones tenen a bé deixar-nos creure que nosaltres hem tingut alguna cosa a veure en la seducció, que ha estat un joc compartit. Això almenys ens permet recuperar una mica de la nostra autoestima perduda, tot i que les dues parts sabem que és mentida, però a uns ens cal creure-ho, i a les altres els convé que ho creiem.

dimecres, 15 de juny de 2011

Faccions

La raça humana no té solució. Quan comences a veure un bri d'esperança, creus que les persones són el que importa i que hi ha gent que ho defensa amb convenciment i principis, obres els ulls i et convences que un altre món és possible. Però no són més que miratges, perquè les persones, justament, són les que ho espatllen. Per tirar endavant qualsevol projecte cal unitat, cal remar en la mateixa direcció. Però què ho fa que quan ajuntem un grup de persones suficientment gran de seguida surten discrepàncies, faccions, i tots volen tenir la raó? No em cal anar tant lluny, ho he viscut en primera persona a la colla castellera. Però també puc anar fins les escissions dels partits sobiranistes a les passades eleccions, o quedar-me en el moment present per veure com una de les iniciatives ciutadanes de més ressò de la història, mor del seu propi èxit, i dels mateixos mals -que curiós- que moren els partits polítics, aquests contra qui protesten. 

No en sabem els humans de creure en alguna cosa i tirar-ho endavant fins les darreres conseqüències. O almenys no en sabem a casa nostra. Segurament és que vivim massa bé, malgrat ens diguin cada dia, com perquè ens veiem en la necessitat real d'anar tots a una, o d'identificar l'enemic comú que ens farà forts. L'enemic és dins nostre, i la llavor de la discòrdia és molt fàcil de plantar. Dues persones soles acabaran estant en desacord en algun punt del seu ideari. Afegeix-n'hi centenars, milers, i tindràs el primer pas per arribar al caos més absolut.

diumenge, 12 de juny de 2011

Mos martinitzàvem

Ja no prenem martini.

Em ve a la memòria una nit antoniafònica al meu pis de Barcelona, amb la discografia sonant al reproductor, sense aturador. Dos es van quedar fregits al sofà, però tu i jo no. Per fer-ho diferent, vam anar a seure a terra, entre la butaca i la porta de la cuina. Estàvem animats, amb gens de son. Ingredients: una ampolla de martini, dos gots i un bol gegant de gel, que actualment es fa servir per preparar amanides. L'un davant de l'altre, xerrant, que de xerrera no ens n'ha faltat mai, però fent-ho com mai ho havíem fet abans, tu en alemany i jo en anglès. L'alcohol, ja se sap. Ens recordo una bona dicció, mal m'està de dir-ho. I encara més sorprenent, una considerable comprensió de l'alemany per part meva. Got rere got, cançó rere cançó, fins que quedava només un culet a l'ampolla. No en vas voler més, i vam acordar que seria per esmorzar. Segurament em vas demanar un ibuprofè per estalviar la ressaca, just abans d'anar a dormir. No sé si en recordes els detalls, ja saps, sort en tens dels nostres records.
 
No, ja no prenem martini com abans, sobretot perquè ara estàs embarassada, eh Txarito? Ja no prenem martini però sí que ens seguim trucant des dels concerts d'Antònia Font. Hi ha coses que no canvien.

dijous, 9 de juny de 2011

Aquí i ara

Em parlen de carpe diem i sempre em poso les mans al cap. Per mi té connotacions molt negatives, però no tinc ganes de discutir. En aquesta vida, no tot s'hi val, i jo sempre pensaré més enllà, sempre pensaré en el futur, poc o molt. Potser per això no acabaré mai de ser feliç, en la distància sempre hi haurà algun problema, algun inconvenient. Però aprenc cada dia, això sí. El que el futur em porta, no ho puc saber, tot i que crec veure-ho amb claredat. Ho veig i no ho veig. O tanco els ulls, qui sap. L'únic que sé és que aquí i ara és on vull estar. Aquí i ara és el que importa, i negar-se a un mateix les evidències no duu enlloc. Per més que el futur sigui encara més incert del que era. Però em quedo aquí i ara.

dimecres, 8 de juny de 2011

Discontinuïtats

Tard o d'hora tots prenem consciència de la nostra posició en aquest món, de com n'és de curt i insignificant el temps que vivim. Abans de nosaltres: infinit. Després de nosaltres: infinit. Estem en aquesta vida un període concret, alguns més i d'altres menys, i la immensa majoria passarem desapercebuts en el global del temps, una petita discontinuïtat en el conjunt d'un tot infinit per les dues bandes. En aquesta nostra discontinuïtat, déu n'hi do les coses que arribem a fer, o almenys ens ho sembla. La pregunta és: si som tan poc importants, tan puntuals i anecdòtics en el conjunt de la història, per què ens dediquem a fer servir el nostre instant per complicar-nos la vida?

diumenge, 5 de juny de 2011

La masovera


"Saps qui també està embarassada?"

"Espereu, que ara vindrà una amiga meva amb el crio."

"És molt tranquil, dorm tota la nit, gairebé no plora. En canvi el fill dels nostres amics és molt nerviós."

"A mi em sembla que aquest cotxet anirà bé fins i tot acabat de néixer."

Oh lai la, la masovera, la masovera, oh lai la, la masovera se'n va al mercat.


divendres, 3 de juny de 2011

Primera aturada

Diuen que a Escòcia tenen força ganes de decidir si esdevenen un país independent o no. Tot per la via pacífica, democràtica, i per la voluntat de tot un poble. Me'n vaig cap allà a veure si aprenc alguna cosa que em pugui servir per convèncer el meu, que em sembla que té tantes idees diferents com persones l'habiten. També diuen que aquests dies a Edinburgh hi fa bon temps i que hi haurà solet, que comparat amb la darrera vegada, que no vam pode volar per la neu, és tota una novetat. No conec l'estiu edinburghès encara, però és llàstima anar-lo a conèixer quan aquí a casa gaudim d'una magnífica tardor al juny i hem hagut d'estirar la manta llit amunt altre cop. Tot plegat: miratges. La finestra de l'habitació ja estava oberta i ho tornarà a estar. Probablement quan torni farà un sol que espetegarà les pedres. Un nou aniversari, i un any programat a dues visites a Edinburgh, dues aturades a boxes. Aquesta és la primera.