dissabte, 30 d’abril de 2011

Me falten paraules

Els alemanys tenen el concepte de pre-alegria, el conjunt de sensacions i bons auguris que et comporta el saber que alguna cosa està a punt de passar. Ahir a la nit vam assistir al concert d'Antònia Font, el primer després de tres anys de llarga espera. Ho necessitàvem.

Abans d'entrar estava com sempre, nerviós per no fer tard, neguitós per les ganes. Com marcava el guió, després de tant esperar hi havíem d'anar els cinc habituals, i tot i que la vida de tots ha canviat, tot i que cap de nosaltres és igual, les ganes i l'emoció sí que eren les mateixes. I el concert també ho va ser. Després d'un inici decebedor i de mirades i negacions amb el cap, la cosa es va capgirar i vam recordar temps passats, res no va fallar, ni cap de nosaltres. Les nostres petites tradicions, els nostres canvis de lletres i les nostres complicitats. Sense haver-ho parlat, tot era allà. Tot va ser com sempre, com un salt en el temps per recuperar aquella cola que ens va unir per sempre més. No es pot demanar més.

Va ser tan emotiu, tan proper, tan real, que hom no pot tenir un grup favorit del que n'estima les lletres i la música, que el transporta més enllà dels records i de les vivències, sense que això li faci mal. Massa intensitat, massa magnitud i massa llibertat. Pot resultar difícil d'entendre, però Antònia font bé val el masoquisme de cantar les seves lletres, encara que et recordin coses en les que preferiries no pensar.

Han tornat. Hem tornat.

dijous, 28 d’abril de 2011

Relats conjunts, Diada de Sant Jordi


Com cada any, la recol·lecció havia estat un èxit. Un cop més complirien les expectatives, no els caldria patir i potser acumularien excedent per l'any següent. Les roses eren una part important de l'alimentació dels habitants del seu petit planeta, i els llibres constituïen la principal font de combustible. De tornada a la nau, el tinent, individu veterà en la tasca de recollia, explicava al seu nou company les peculiaritats de la feina:

'Com saps, al nostre planeta tenim escassos recursos. Segles enrere el consell mundial va trobar solucions viables als greus problemes als que s'abocava la nostra civilització. Actuem com a paràsits, d'això no hi ha cap dubte, però no ho fem de manera agressiva, això no s'adiria al nostre tarannà. Vam descobrir que és molt fàcil introduir idees a la ment d'altres espècies, sobretot si tenen un nivell tecnològic tan endarrerit comparat amb el nostre - de tant en tant el tinent tenia alguna venada imperialista - i ens vam servir d'això. No podem actuar a nivell global per no ser detectats, si no hauríem de tornar a començar, però fixem l'atenció en un punt concret de cada planeta que parasitem, en aquest cas vam triar un lloc en el que potencialment podíem aconseguir roses i llibres, recursos prou preuats. Va ser fàcil generar una llegenda i introduir-la a la ment de la gent que viu aquest territori, i vam fomentar que es transformés en tradició. Així cada any, el 23 d'abril del seu calendari, poc abans de les festes de celebració estival al nostre planeta, tenim a la nostra disposició elevades quantitats dels bens que busquem, només hem de procedir a recollir-los i emportar-nos-els, ells ens els serveixen en safata de plata, mentre celebren una festivitat totalment inventada per nosaltres.'

El nou recluta prenia nota nerviosament a la seva pantalla glifodirigida. Com admirava el seu mestre. I com admirava el seu planeta, eren certament una civilització molt astuta.


Aquesta és la proposta de Relats Conjunts d'aquest mes, animeu-vos a participar!

dimarts, 26 d’abril de 2011

La conversa

Tu i jo teníem una conversa pendent. Però aquesta conversa no s'ha donat, ni crec que s'arribi a donar. Per contra, declaracions, monòlegs i molt pensar. Perquè arriba un dia que les parets cauen i la realitat es difumina. I llavors la pregunta: és així com vols passar la resta de la teva vida? Una pregunta trampa, és clar, només admet una resposta: NO. Llavors aquesta no era la realitat? I alguna cosa ha canviat. Alerta, no corris, converteix això en pregunta. Ha canviat? Creus que sí. Has obert els ulls. Uns ulls qualssevol, eh, res especial, marrons i petits, sense més. Però estan oberts.

Enyoro el Bona nit, i això només vol dir que m'enyoro a mi mateix. No sóc una persona que va fent saltirons per la vida ni recollint floretes. Mai no ho seré. Déu me'n guard, per altra banda. Em fa por penedir-me d'escriure això, tornar a una mala època i pagar-ho amb el blog. La d'ara no és especialment bona, ni dolenta, és l'època que vius quan et poses mans a l'obra per reconstruir una vida. Hi ha molta pols per netejar i runa pels racons. M'arromango i em poso a la feina, cosa que fa molt temps que hauria d'haver fet. El canvi, si és que d'això se'n pot dir canvi, és adonar-se que ja toca. Això no és com arribar a la Lluna. És un pas petit per la humanitat, però un gran pas per un home.