dimecres, 2 de novembre de 2011

El diari

Amb el novembre novament aquí, és temps de començar a pensar en Edinburgh. Per cinquena vegada viatjaré a terres escoceses per reunir-me amb els amics que viuen allà temporalment. L'agost del 2009 va ser el primer cop. En aquell moment vam tenir una bona pensada: amb la perspectiva d'anar fent visites periòdiques, estaria molt bé tenir un diari de viatge per escriure les cròniques edinburgheses. Vam comprar una llibreta i allà tots hi anàvem anotant les nostres impressions i la nostra visió de tot el que vivíem. Era el nostre diari, que fins i tot va fer una escapada a Roma. Allà vam escriure coses molt maques, molt profundes, i algunes de merament descriptives, però era una cosa molt bonica que compartíem.

El diari feia sempre el viatge d'anada i tornada des de Catalunya. La quarta vegada que vam volar a Edinburgh vam pensar que era absurd fer-lo tornar si només hi escrivíem allà. Aquesta última vegada E, el fill dels amics exiliats, ja era entre nosaltres i ens va acompanyar a tot arreu (tot un expert en anar a pubs!). El seu cotxet era còmode per transportar diverses coses, a banda d'ell, entre les quals es trobava el diari de viatge, i allà es va quedar quan vam marxar. I per ser que tota l'estona parlo en passat, ja es pot imaginar que ara el diari ja no és a les nostres mans. Algun mala ànima va robar el cotxet del nen al peu de l'escala de casa. Que et robin el cotxet fot, ja té pebrots. Però que a dins hi hagi una cosa de tan valor sentimental com un diari personal de cinc amics, encara fot més.


Ja no tenim diari, però jo hi aniré igual. En RedCrash en va fer una foto molt maca quan encara el teníem, és l'únic que en queda. Això i alguns dels molts fets que hi vam escriure, que ens havien de servir de records i que, malauradament, acabarem oblidant.

36 comentaris:

  1. Oh quina ràbia! Jo també tinc una mena de bloc on hi anoto anècdotes dels viatges... És xulo perquè després te'n recordes i sinó són moments que es perden!

    ResponElimina
  2. Aquests diaris de viatge són aquella mena de cosetes que quan te'ls prenen és com si et robessin un bon tros de vida. I això no té preu.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Els diaris de viatge, com diu la Maria, capten l'instant aquell en el moment que es viu, el record no el pot suplir de cap manera. Per mala sort, XeXu, sí acabareu oblidant aquelles foteses que hi vau escriure en aquell moment i que ara, amb la perspectiva del temps, prendrien una dimensió engrandida i gairebé mítica. Quin greu, perdre aquesta llibreta plena de records, de moments, d'instants irrepetibles. Passa-ho bé en el nou viatge i recupereu aquest esperit de deixar fixat al paper les vostres aventures. Salut

    ResponElimina
  5. Oh! quina ràbia i quina llàstima! Tant boniques que són aquestes coses i tenen un valor que no es pot pas mesurar...

    Haureu de fer viatges nous i records nous per substituir els perduts... però saps què mentre que els aneu compartint i parlant tampoc se us oblidaran tant...

    ResponElimina
  6. Ostres XeXu, quin greu i alhora quina ràbia. Quan perds o et prenen una cosa que té valor sentimental és com si et pessiguessin el cor.
    És veritat que segurament hi ha records que acabareu oblidant, però si hi ha cinc memòries disponibles segur que entre tots podeu recordar la gran majoria. Mentre hi hagi moments i aventures per ser escrites... això si, compreu-ne una altra per recordar les futures.
    Disfruta del viatge!

    ResponElimina
  7. Ostres, quina llàstima. Com dius, fa ràbia que et robin un cotxet, i és una cosa que no hi penses que te l'acaben robant. Sap molt greu haver perdut aquest diari, perquè és la manera de recordar aquelles petites coses tan guais que passen quan viatges. Però com a mínim no hi havia l'E a dins! xD és broma. Jo crec que val la pena comprar-ne un altre i seguir anotant les anècdotes del viatge. Jo de vegades ho faig, i és divertit. passa-ho bé en el viatge! :)

    ResponElimina
  8. Oh, quina llàstima!... Qui pot robar el cotxet d'una criatura? Hi ha coses que no entenc...

    Em sap greu això del Diari... tal com estava és insubstituïble. Cada paraula, cada pensament estava posat en la forma i en el moment en que ja no es pot repetir. Ara bé, el record perdura. Tu mateix, ara que no tens el Diari, bé recordes com eren de maques les coses escrites.

    M'ha vingut una idea, a veure que us sembla. Sense cap intenció de refer el Diari robat, que això és impossible, podríeu mirar de fer, entre tots, un recull de records i sensacions tal com els teniu ara (que tampoc fa tant de temps). Si ho feu quan esteu junts, doncs millor... Quedarà quelcom nou i diferent, però segur que quan ho llegiu d'aquí uns anys us agradarà haver-ho fet.

    La foto és maquíssima!!

    ResponElimina
  9. Això fot molta ràbia, valdria més que et fotessin tres cents euros que no un record tant emotiu.
    M'has fet pensar en que jo sempre porto una llibreta on hi escric mentre viatjo en avió i que ara que dius això, em fotaria molt perdre-la, i més a mans d'uns desaprensius.
    Jo de tu en començaria un altre....

    ResponElimina
  10. Ai, quina angoixa m'has fet venir amb això dels records que finalment cauran en l'oblit... És una cosa molt maca, això que teníeu, i una llàstima que s'hagi perdut. Ja sé que és molt improbable, però t'imagines que el diari volta el món i algun dia torna a parar a les vostres mans? Com us sentiríeu?

    ResponElimina
  11. Recordo quan van robar-me la càmera de filmar a Londres. Em va doldre més per tots el records que havia gravat que no pas per la càmera en si, que total, te la pots tornar a comprar.

    Ja té nassos que et robin el cotxet del nen!

    ResponElimina
  12. Quina ràbia!! Robar cotxets de nen.... qui ho havia de dir!
    Perdre objectes de tan valor sentimental fa mal... El primer cop que vaig anar a fer el Camino de Santiago, vaig descuidar-me el meu diari de viatge sobre un banc prop de l'oficina de turisme. Quan estava a l'alberg i me'n vaig adonar vaig correr, amb els peus fets pols, però sí vaig córrer cap allà i ja no hi era.... volia plorar. Per sort meva algú l'havia trobat i l'havia anat a deixar a l'oficina de turisme... i allà em vaig retrobar amb el meu diari que duia també el meu viatge a Cuba... aix....

    Sempre us quedarà aquesta fotografia com a record, que per cert, és preciosa!!

    ResponElimina
  13. Totes les sensacione si totes les vivències no les podrà esborrar cap "lladregot"
    Que t'ho passis molt bé Xexu i explica-ho quan toprnies...ja saps que aquí ens agrada fer safareig :)

    ResponElimina
  14. Bufff....no sóc de dir paraulotes però això és una putada com una casa de pagès! Mira que s'ha de ser mala persona per robar un cotxet. Quina llàstima que us robessin el diari...amb tot el que devia significar i l'il·lusió que us hagués fet llegir-lo d'aquí uns quants anys. I teniu pensat començar-ne un altre? Per tots els viatges que us queden...

    Trobo molt maco això de cada any anar a Edinburgh a visitar els teus amics...després de tants anys ja deus tenir també un trosset de cor allà amb ells!

    ResponElimina
  15. Potser que el que t'ha robat el cotxet no sàpiga que fer-ne, però segur que no sap ni llegir, ni escriure, i no crec que faci cap diari de viatge.
    Tingues paciència, potser que te'l torni.
    Si més no agafa forces per començar-ne un de nou.

    ResponElimina
  16. Doncs perdreu molts dels records que hi havia escrits, però segur que els fonamentals, els indispensables els conservareu sempre en la vostra memòria. Allò realment bo, realment genial no s'oblida així com així.

    Sempre podeu tornar a reiniciar un nou diari!

    Ja saps que jo, en algun cas (com el Camino de Santiago) he decidit escriure un diari, sempre, però, de forma puntual, per algun viatge o alguna circumstàmncia concreta. En tinc un altre d'una ruta de diversos dies pel Pirineu.

    La veritat, però, sóc més de quedar-me amb bones fotos!

    Què bonic poder fer un viatge com aquest cada any i convertir-lo en un ritual indispensable!

    ResponElimina
  17. ooooh. em sap molt de greu.
    quan passen coses d'aquestes és quan t'adones de la importància relativa de les coses. Em sap moltíssim greu i no sé gaire què dir. Això si, us queda la foto, que és preciosa, i ella et portarà a lletres escrites, a les vivències del viscut.

    ResponElimina
  18. Quina mala llet. Jo vaig fer un diari de viatge amb una amiga a Londres, quan teníem 18 anys. Encara el conservem. Sí que és un record molt especial, però bé, entre tots segur que aniran sortint els records. Espero que tinguis un viatge fantàstc!

    ResponElimina
  19. Conec aquesta sensació, a mi també m'han robat la càmera de fotos en dues ocasions. En una es van emportar tota la bossa amb els objectius i tots els carrets (encara en temps analògics)de les vacances i amb molts moments irrepetibles. He tornat a algun lloc d'aquells però ja no era el mateix. Malparits lladregots, si a més ells d'allò no en faran pas res... El temps cura una mica la ferida.

    ResponElimina
  20. Robar un cotxet de nadons ! A quina ànima maligna se li pot ocórrer tal malifeta? Tan de bo cremi a l'infern !!

    ResponElimina
  21. Ja ho diu aquell anunci: per a la resta, MasterCard.

    Edinburgh... algun dia hi tornaré! Quina ciutat més fascinant!

    ResponElimina
  22. Ostres, sap molt greu que passi una cosa així i més tenint en compte que pel lladre no té cap valor un diari (segurament el devia llançar al moment) mentre que per vosaltres era un record difícil de substituir.
    Jo no he fet mai un diari dels meus viatges però sempre m'ha agradat fer moltes fotos que després em serveixen per recordar les sensacions del moment. Doncs em va passar el què expliquen en JORDI i la LAURA, la primera vegada que vam anar a Roma em va "desaparèixer" la càmera. De la càmera ja ni me'n recordo, però haver perdut les fotos que hi havia encara em dol.

    ResponElimina
  23. Es perdran les paraules, no els records. I aquests seran directes, sense alteracions...

    ResponElimina
  24. Quant de fill de puta!!

    Però pensa que el que compta no és el que hi havia escrit, sinó el que vau viure, i això no es pot robar.

    ResponElimina
  25. Compra'n una altra, de llibreta, i treu la ràbia amb una pujada a Arthur's Seat a bon pas. Puc acompanyar-te?

    ResponElimina
  26. Hola Xexu! a mi, que vaig estar escrivint en un diari durant anys, un diari molt privat, se m'ha fet estrany imaginar un diari compartit. M'ha sobtat. Però m'imagino que ha de ser molt especial compartir un diari amb amics, i ha de saber molt greu perdre'l.

    Però el teu escrit tb m'ha fet pensar que un bloc és una mica com un diari compartit, no sempre escrit per diverses persones, però sí llegit per més gent. Per tant, no sé pq se'm fa estrany compartir diari (en paper).

    Que vagi molt bé per Edimburg! a mi em va encantar!

    ResponElimina
  27. Quina ràbia que ens va fer... grrr...

    ResponElimina
  28. Quina ràbia! A mi em faria més ràbia que em robessin el diari que el cotxet, però totes dues coses fan ràbia, eh! De totes maneres, crec que els bons records els mantindreu igualment; amb el pas del temps, el que no recordarà un ho recordarà l'altre...
    Ei, això del diari m'ha agradat molt i la foto és molt xula!
    Bona niiiiiiit! :)

    ResponElimina
  29. M'ha agradat molta aquesta idea de fer un diari compartit, i em sap greu que us ho hagin pres. Així i tot, el que hi vareu compartir, les paraules que hi vareu escriure, els sentiments, ningú els vos pot prendre, perduren dins vosaltres. La vida està plena d'ensurts, alguns petits, i d'altres de més grossos, però no ens han de deturar. Jo també en començaria un altre. Que tenguis un bon cap de setmana!

    ResponElimina
  30. I les fotos?? que no feu fotos?? com a mi m'agraden molt sempre en faig i hi faig anotacions darrera per no oblidar quan les varem fer.
    Ara si hi torneu podeu començar un blog-diari de viatge i... a veure que s'atreveix a tocar-lo!

    ResponElimina
  31. Moltes gràcies a totes i a tots per haver comentat el post. M’ha agradat compartir aquesta pèrdua, a mode de tribut pel mateix diari, ja que jo li tenia molt afecte a aquell plec de papers. És una llàstima haver-lo perdut. Com alguns dieu, els records es conserven, però molts detalls es perdran per sempre.

    Finestreta, en el nostre cas hi havia molts moments apuntats, moltes coses concretes d’aquelles que no es recorden després. Sabem que vam visitar una capella concreta, però no recordem aquella petita anècdota que va passar allà. Això és el que s’ha perdut. I és una llàstima.

    Maria, la majoria de coses que hi havia escrites ja no seran recuperables, moltes eren visions molt personals de les coses. El que queda escrit ja es pot oblidar. Però si ho perds...

    MBosch, els records es perden, vulguem o no. Perquè l’important d’aquell diari no era el que havíem visitat i les coses que havíem fet, sinó com ho vivíem nosaltres, el moment personal, i el que expressàvem respecte els altres companys de viatge. Els detalls, els moments, això és el que sap greu perdre.
    Tan verd, i tan blanc, perquè probablement ara quan hi torni nevarà. Però què hi farem, la culpa és del meu amic per fer l’aniversari al novembre! Ja podria haver nascut a un altre mes! Edinburgh és molt maco, i ens quedarà pendent repetir la ruta pels Highlands, que val molt la pena.

    Carina, has sabut captar perfectament la importància que tenia aquella llibreta, un plec de paper qualsevol. El que allà hi havia escrit era part de la nostra història, els detalls i moments que donen sentit a un sentiment. Sense ells, potser només és un simple viatge. La dimensió canvia quan hi afegeixes tots aquests petits fets. Per sort, l’amistat és forta i no ens calen potser per reafirmar-la. D’altres viatges he oblidat pràcticament la companyia i tot. Però amb aquesta gent val la pena qualsevol cosa que et plantegis. Ara que hi penso, alguna coseta més queda d’aquests viatges, els posts que jo mateix he fet en aquest blog.

    Carme, aquest post m’ha fet pensar en tu perquè aquest diari era una autèntica col•lecció de moments. Efectivament, el valor que tenen aquestes coses no es pot mesurar. Davant la pèrdua, t’hi has de resignar, no s’hi pot fer altra cosa.
    Sé que amb aquesta gent sempre hi haurà records nous, i entre tots anirem recordant els passats, però és una llàstima, snif.

    Nona, la ràbia és al principi, et venen ganes de matar el lladre. Però després et sap molt greu haver-ho perdut i notes la pèrdua. No sé si hi haurà un nou diari, aquest any no podem anar-hi tots. I segur que recordarem moltes coses, i els nous records que generarem tots plegats, però el que s’ha perdut són els detalls, els sentiments, el copsar l’estat de cadascú en aquell moment. L’essència dels fets, potser. I això crec que és molt difícil de recuperar. Expressar-ho per escrit és una magnífica manera de reviure-ho quan ho llegeixes temps després, i recordes com vivies aquell moment. Amb només el record del que estaves fent no n’hi ha prou. Bé, així és com vivim la majoria dels records, però quan tenies a la mà la possibilitat de recordar més i la perds, fa molt mal.

    Anna Griera, com ja he anat explicant, el que em sap més greu haver perdut són els sentiments abocats en aquell diari. La situació personal, els detalls, el que pensàvem. Ja no és el que fèiem, que això ho podem recordar més o menys. Podem dir ‘recordes quan vam visitar aquells penya-segats? Com plovia!’. Això ho recordarem tots, però no si un de nosaltres tenia un dia especialment melancòlic per qualsevol motiu. No sé, moments. No sé si hi haurà un altre diari, però de records segur que en tindrem més amb aquesta gent. Ah, i encara em queden uns dies per viatjar.

    ResponElimina
  32. Assumpta, vull creure que qui el va robar tenia una gran necessitat, que en va treure un bon profit, perquè si no l’insultaré, i no poc. El teu segon paràgraf és perfecte, m’ha agradat molt com l’has escrit, capta molt bé el que volia dir. Molts records perduraran, però no podrem mantenir l’essència de tots aquells moments. Però no sé si és viable la solució que planteges, jo penso que altra feina tenen ells a dia d’avui. Em sembla que és millor tenir bon record de tot el que hem viscut i mirar de fixar els que anem vivint a partir d’ara. No sé tampoc si hi haurà un nou diari, no crec, és d’aquestes coses que fas amb il•lusió, però que si es perd et desanima. A més, com pots pensar, el més aficionat a escriure de tots ells, sóc jo. En RedCrash t’agrairà la menció a la foto!

    Garbí, està clar que preferiria haver perdut moltes coses de molt més valor econòmic que no pas això. Jo ja vaig perdre una agenda al tren fa molt temps, jo les agendes les feia servir per apuntar què havia fet, no el que havia de fer. Em va doldre moltíssim, així que ves amb compte i cuida molt la teva llibreta, no et despistis mai. No crec que en comencem un altre...

    Yáiza, les coses que vam fer, que vam viure, segurament les recordarem, molt o poc. Però el que no recordarem seran els detalls de les situacions, les circumstàncies que vivíem en cada moment. Allà es plasmaven moltes coses, molt personals, algun cop. Saps, mentre escrivia pensava en la possibilitat de que el diari tornés, d’alguna manera. Aquestes coses passen de vegades. I saps que m’ha passat pel cap primer? Doncs que faria un post explicant-ho, enllaçant aquest! Estic fatal.

    Jordi, és allò de que si te la roben el primer dia, abans de fer cap foto, doncs mira, et puteja, però et compres una d’aquestes d’usar i llançar, i fas el que pots. Però amb totes les imatges captades? Ostres, això és una gran pèrdua. I sí, robar el cotxet d’un nen ja té tela.

    Alba, això de robar cotxets em sembla una cosa molt baixa, certament. Quina sort que vas tenir tu. Hi ha gent de bona voluntat que sap la importància d’aquestes coses, però els que van robar el cotxet no crec que tinguessin massa bon cor com per conservar i tornar un diari de viatge. Encara me’ls imagino fent mofa, a saber on deu parar ara, si és que encara existeix. Si així fos, m’agradaria que el poguéssim recuperar d’alguna manera, tant de bo. Però no crec que el tornem a veure mai més. Conserva bé el teu!

    Joana, les vivències segur que no, però les sensacions, sentiments i circumstàncies allà escrites sí que ens les han robat una mica. Alguna cosa n’explicaré, és clar, és un clàssic fer almenys algun post des d’Edinburgh!

    Barce, aquell diari llegit al cap d’uns anys segur que seria motiu de molts somriures, moltes rialles, i qui sap si alguna llagrimeta. M’agradaria que fos possible, però ja veus, com que i ha gent per tot, fins i tot per aquelles coses que no pensaríem mai que podien passar, com és que et robin un cotxet, doncs ens ho haurem d’imaginar només. No crec que en comencem un altre, la veritat, i espero que no ens quedin massa més viatges cap allà, cosa que vol dir que els amics ja han tornat. Són uns amics molt especials, el que considero més semblant a una família, en el bon sentit. Estan allà des del 2009 i hi hem anat tan sovint com es podia, però al novembre és fix, almenys per mi, ja que és l’aniversari d’ell, i ho vull passar al seu costat, com els últims 10 anys almenys. Ells tenen part del meu cor, i la ciutat, doncs també m’agrada molt, però aniria allà on estiguessin.

    Pep, molt benvingut al Bona nit, gràcies per passar. M’encantaria que el poguéssim recuperar d’alguna manera, encara que ho veig difícil. Em decanto a pensar que ja no existeix. I em temo que no tindrà successor, jo trobo que ara haurà perdut la gràcia si ja no hi ha els orígens.

    ResponElimina
  33. Porquet, en realitat tots aquests recordatoris que ens fem no ens són tan necessaris, ja saps. Després passarem molt temps sense fer-hi cas. Però i el dia que t’ho mires per casualitat? La quantitat de coses que no hauries recordat si no les tinguessis escrites. Les coses grans es recorden, però com he anat dient, impossible recordar les circumstàncies en que van ser escrites. I a mi personalment m’agrada recordar-les, que llegir un fragment em porti a recordar com era la vida en aquell moment, no només el que estava visitant. Una mica passa això amb el blog. Quan mires un post antic et quedes amb el que passava en aquell moment, però també recordes com estaves tu quan el vas escriure. Tot això és el que perdem. Penso que ara tornar a començar no tindria la mateixa gràcia. Les fotos també hi són, és clar, en això no havia pensat. Les que fas tu són molt maques, en general ens poden evocar moltes coses també. Però en aquest cas em quedo amb la paraula escrita, encara que diguin que una imatge val més.
    Aquest viatge l’hem fet en dues ocasions dos anys, i en una només en l’altre. Bé, compto ja el d’aquest any, esperem que no porti mala sort. La qüestió és visitar els amics, però ara el novembre és l’aniversari d’ell, i aquesta, per mi, és la cita imperdible.

    ritstota pèrdua ens porta a adonar-nos del valor que tenen les coses. En aquest cas saps que has perdut una cosa que econòmicament no val res, però que té un valor incalculable per tu. Haguéssim preferit perdre moltes altres coses abans que això. Tenim la foto, i com deia el Porquet, hi ha altres fotos per no oblidar. Però eren paraules escrites amb el cor, amb 5 cors, i això fa mal.

    Gemma Sara, m’agradaria poder dir això d’aquí uns anys: ‘jo vaig fer un diari de viatge amb els amics quan anàvem cada dos per tres a Edinburgh, i encara el conservo’. Però només podré dir la primera part. Haurem d’anar fent memòria. Encara queden uns dies pel viatge, però gràcies.

    Laura T, algú ja ha comentat també el mal que fa perdre les fotos d’un viatge, i més si és per un cas així, perquè et roben la càmera, i en el teu cas, els carrets i tot. És com si ja confiéssim en aquestes fotos o les paraules de la llibreta part dels nostres records, si ens els prenen, ens prenen també tot el que hi havíem dipositat. El temps no cura res, però tenim altres coses en les que pensar. És clar que sobreviurem, però fot quedar-se sense coses d’aquestes que arribem a valorar tant.

    Carquinyol, suposo que tu ara estàs molt susceptible amb aquest tema, no t’agradaria que et fotessin el cotxet d’en Micaquet! Però la cosa important era el diari!

    Maurici, sí, tot el que puguis comprar amb la MasterCard o similar no fa tant mal que t’ho prenguin. Torna-hi, que val la pena!

    Mac, això demostra la importància relativa de les coses. No era més que un plec de papers enquadernats, però per nosaltres era molt més que això. Qualsevol persona només hi veuria gargots escrits, especialment si era escocesa i es troba un quadern escrit en català. Però eren els nostres gargots. Perdre les fotos és una altra cosa que fa mal, justament sol passar quan en tens un munt de fetes i ja tens ganes de poder-les veure en pantalla gran (o revelades, si és el cas). La mateixa manera de dir-ho ja ho demostra, vas perdre les fotos, no la càmera. De càmera segur que ara ja en tens una altra. Sort que, pel que dius, a Roma hi has anat més cops.

    Joan, penso just el contrari. Hem perdut les paraules, però també la manera com estaven escrites i el que expressaven. Ens queden records, però aquests s’aniran modificant amb el temps, recordaré que vam visitar una capella molt antiga, però no recordo què explicava a l’amiga amb la que vaig seure dins. Potser això no ho posava al diari, però altres coses que també oblidaré sí que hi eren.

    ResponElimina
  34. Puji, com ja he anat explicant, el que vam viure no ens ho prenen, però sí el com ho vam viure. Això és el que explicàvem al diari, molts cops hi havia diverses versions d’una mateixa cosa. Ja sé que no és necessari, que molta gent viatge sense això, però ja que ho tens, sap greu perdre-ho.

    Cantireta, no crec que en comprem cap altra de llibreta, però bé, mai se sap. Vols creure que amb quatre cops que hi he anat, no he pujat mai a l’Arthur’s Seat? Sempre l’he vist de lluny. Potser que m’ho pensi aquest cop. Què fas, per exemple, el 24 de novembre?

    Cas, primerament, donar-te la benvinguda al Bona nit, gràcies per passar-te. Li dèiem ‘diari’, però no era un diari privat com el que tu dius, escrivíem coses que tots podíem veure, és més, tots llegíem el que escrivien els altres, ens agradava fer-ho. Veure com escriu el teu amic el que acabeu de viure està molt bé. Quan era molt més jove jo també tenia un diari personal, i aquest no li deixava veure a ningú, és clar. Aquest, o millor dit, aquests, encara els conservo. Però perdre aquest diari de viatge em va doldre.
    Sobre el blog en podríem parlar molt a bastament. D’alguna manera, és una evolució d’aquell diari que parlàvem, però té el component que si no el llegeix ningú no acaba de tenir la mateixa gràcia, i en canvi, aquell que teníem privat ens moriríem si algú el llegís. Senyal que el que escrivim per aquí no és tan privat, tot i que sovint no ens fa gràcia que gent que ens coneix ho llegeixin. Amb gent desconeguda a l’altre cantó és més fàcil, sembla ser. Però generalment no s’expliquen coses tan personals, tot i que ja no ho sé, perquè déu n’hi do les coses que acabo explicant jo...

    Txari, molta ràbia. Hi teníem escrites moltes coses allà, eh? T’imagines que torna a casa, com la tapa de la roda d’en GG? Bé, no era la seva, però va tornar, no?

    Guspi, suposi que als pares la pèrdua del cotxet no els va fer gens de gràcia, però quan ens ho van dir semblaven especialment dolguts pel diari. De cotxet ja en tenen un altre, però el diari no crec que el puguem recuperar. La memòria col•lectiva és important, entre tots recordarem moltes coses, però també es perdran molts detalls i moltes sensacions que van quedar allà escrites. És una llàstima. En RedCrash t’agrairà l’elogi respecte a la foto!

    Ventafocs, a nosaltres també ens va agradar molt la idea, sobretot als primers viatges hi escrivíem molt. Ens quedaran moltes coses d’aquells dies, però els detalls i les sensacions que van quedar escrites s’aniran perdent, almenys la possibilitat de reviure-ho de manera ben fidedigna. Bé, no es pot dir que aquesta pèrdua hagi de canviar les nostres vides, no seria un ensurt massa gros, però sap greu, és una llàstima. Penso que tots estaran d’acord que ja no té sentit començar-ne un altre. La cosa es quedarà així.

    Jomateixa, sí que en tenim de fotos, però la gran majoria en format digital, així que poques anotacions se’ls poden fer. Bé, sí que es pot, és clar, però no ho vam fer en el seu moment. La idea de fer-ho en forma de blog no és dolenta, però no sempre tenim la possibilitat de tenir accés a internet, la gràcia de la llibreta és que ens l’emportàvem a tot arreu i escrivíem al lloc mateix, era comú veure a quatre conversant i al cinquè, a qui li toqués, escrivint les darreres vivències.

    ResponElimina
  35. Respecte al cotxet, sempre hom pot pensar que el qui la robat realment el necessitava. I comprenc el disgust per haver perdut el diari. La part descriptiva sempre es pot intentar reconstruir, ara bé, els pensaments i reflexions, ja és impossible. Però no pateixis, segur que aquesta preciosa ciutat us continuarà provocant noves emocions.

    ResponElimina
  36. Ostres XeXu, quina pena... a mi em sabria molt greu perdre qualsevol dels diaris que tinc, ja siguin compartits o personals! Quina putada... i no heu pensat de començar-ne un de nou!?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.