dilluns, 7 de novembre de 2011

+ Descans

Fa ja força temps que algú per aquí deia que rere una persona emprenyada, hi ha una persona trista. La primera vegada que ho vaig veure vaig pensar que no tenia sentit, però a força de pensar-hi, no puc fer més que estar-hi d'acord. Fins i tot afegiria frustrada, perduda. Ja fa dies que em sento així, i de vegades em surt per la banda de la ràbia, en tot cas, per enlloc que sigui agradable. Veig que així no es pot anar enlloc, que necessito recuperar-me a mi mateix perquè m'està passant molta factura a la meva vida diària. No sé si sóc egoista, mala persona o estic completament boig, però el meu cap no rutlla. Ja a principis d'any vaig necessitar una pausa del blog, perquè és massa jo mateix, som una mateixa cosa. Fa dies que penso que em torna a caldre, però m'he resistit, aquest espai és molt important per mi. Si no paro, això corre el risc de convertir-se en un pou d'amargor i frustració, i no ho vull, m'estimo el Bona nit. Així que em dono un respir. No és un tancament de portes ni res, ni tampoc sé si d'aquí quatre dies tornaré a escriure. Escriuré si tinc coses a dir i quan toqui ja recuperaré el ritme, però no em vull posar la pressió de seguir escrivint com ho faig, quan el meu cap se'n va a altres bandes, ni escriure coses que puguin preocupar a ningú. Per la resta, continuo per aquí, als altres blogs, als vostres, per tot arreu. No desaparec, però si el Bona nit va a un altre ritme, que ningú no s'estranyi. Espero tornar aviat a la normalitat. Em sap greu.

68 comentaris:

  1. No has pensat en la possibilitat de contractar un negre? Vinga, ànims i fes el que et demane el cos.

    ResponElimina
  2. XeXu com diu en Jpmerch tu fes el que necessites fer en aquest moment. Si necessites temps per a pensar, te l'agafes, si necessites reflexionar, fes-ho. Al final, t'has de trobar bé amb tu mateix i d'aquesta manera, com ja reflexiones a l'entrada, també podràs fer feliç la gent que t'envolta.

    Una abraçada ben grossa i no et preocupis que mantindrem casa teva ben endreçada i neta de pols!

    Ànims company!

    ResponElimina
  3. No pateixis i sobretot no t'estressis que ja en tenim prou amb el brujit diari. No abandonis del tot pq es veritat que sap greu i quan s'hi està enganxat com n'estem tots nosaltres, costa tallar del tot, però pots prendre-t'ho amb un altre ritme, això sí.
    I estant avisats com estem, ja no patirem si no tenim la teva racció diaria.
    Ànims i molta pau.

    ResponElimina
  4. La vida són ritmes i ens cal seguir el de la música que toca en el moment... tu ves fent, sense pressa, al teu ritme sigui quin sigui. Nosaltres ens acoblarem a ell, sigui quin sigui.

    Em va passar (em passa) el mateix i ja veus, si hi ha ganes escric, sinó ho deixo estar i així anem fent, dia rere dia.

    Una abraçada i ja saps que si necessites res només cal que xiulis.

    ResponElimina
  5. Pensa una cosa XeXu, no has de donar explicacions a ningú més a que a tu mateix (que això a vegades encara resulta més difícil) així és que no demanis disculpes i agafa't el temps que necessitis. El ritme del blog el marca cada persona i ningú ens exigeix res ni ens controla, al contrari. Em sembla que tothom estarà dacord en què el que volem els teus lectors és que estiguis bé i si això passa per baixar el ritme, endavant! Algú una vegada em va dir això mateix i tenia tota la raó del món així és que fes-me cas... no pateixis i sigues tu mateix, escriu quan realment en tinguis ganes i escriu el que tinguis ganes d'escriure.
    Em sap greu aterrissar en aquest post després de tants dies i haver-me perdut els altres, però jo m'he marcat un ritme intermitent que és el que puc sostenir i així són les coses, no puc emprenyar-m'hi. Doncs tu el mateix...
    Enfi, no sé si et serviran d'ajuda aquestes paraules, en tot cas, espero no haver-te fet sentir malament.
    una abraçada i ànims!

    ResponElimina
  6. T'entenc més del que voldria. Jo també vaig tancar el Laberint fa uns mesos i ara tinc ganes de tornar-ho a fer. Perque abocar les penúries no és gens agradable. La roba bruta es renta a casa, oi?
    Com hem dit abans, avui toca una bona abraçada.

    ResponElimina
  7. Tu ves fent... al teu aire i a la teva necessitat.

    No et preocupis per si escrius ni per si no escrius.

    I ja no et dic res més perquè em repetiria molt. ja saps on sóc!

    Una abraçada ben grossa.

    ResponElimina
  8. Em sap greu que et trobis així. Quan tornis, també hi serem, i si no ho fas, ja saps on trobar-nos. Ahir vaig acabar de llegir "Hasta el cielo Dios en una Harley: El regreso. Em va agradar molt una de les converses en les que la protagonista demanava a Déu com podria saber quines havien de ser les seves prioritats a la vida. A la qual cosa Déu contestà que cada matí es miràs a un mirall, i que aquest li diria quines eren les seves prioritats. Fes-ho, amic Xexu... ja sap que hi veuràs. Pensa en tu, en el que necessites, estima't, perdona't si cal,la resta és compon sol. Igual no et diuen res aquestes paraules, però les te dic de cor perquè a mi m'han ajudat i hi crec. Una forta abraçada!

    ResponElimina
  9. No passa res. Jo t'aprecio igual. Descansa i dorm, seràs més feliç. Un petó ben fort.

    ResponElimina
  10. A mi també em sap greu, però no perquè deixis d'escriure durant un temps (ja que sé que tornaràs) sinó que em sap greu que tu no et sentis del tot bé. I si aquest silenci al Bona nit significa que t'ha d'anar bé, doncs endavant. Endavant una i mil vegades. I deixa'm dir-te que no crec que siguis egoista, ni mala persona i encara menys que estiguis boig. Tothom ens hem sentit així en algun moment de la nostra vida i penso que és normal, perquè no som fets de roca i les coses ens afecten. Això sí, hem de procurar que ens afectin el necessari per reaccionar i prou. Ara has reaccionat i això és bo. Prent-te el teu temps i dedica-te'l a tu en la mesura que creguis i veuràs com d'aquí poquet ja et tornaràs a sentir tu mateix... I ja veuràs com aquesta sensació de sentir-se egoista i tal haurà desaparegut. Almenys, així ho espero. Així que molts ànims i ja ho saps, si necessites res, sóc a l'altra banda.
    Una abraçada ben i ben gran... ((((Xexu)))) :)

    ResponElimina
  11. JO crec que ja t'ho han dit tot.....però en poques paraules només s'ha de dir que: Tu ets l'amo del que facis i vulguis fer, de tot es necessita un descans, inclús del que més ens agrada.
    Si has d'estar uns dies out.....fes una entrada més alegre, no deixis aquesta que dona tristor i no ens fa falta....

    ResponElimina
  12. No et sapigui greu, ho necessites i haver arribat fins aquí és important. No et negaré que em sap greu que estiguis així, però tothom necessita respirar de tant en tant no?
    La tristor no porta enlloc.... encara que sé, igual que tu saps, que hi ha moments en que és inevitable... però no per això deixarem de tirar endavant.
    Com diu una cançó d'un grup que m'agrada molt.... Tirem enrere per agafar "carrerilla". Doncs això, que agafis manta carrerilla i quan tornis tornis alegre i xiroi!
    Una abraçada gegant XeXu!!!!

    ResponElimina
  13. Ara que havia descobert el teu blog ara plegues? :(

    ResponElimina
  14. La normalitat no és cap lloc, ni tan sols existeix... Ni les persones som entitats fixes. Així que potser no has de tornar enlloc. Poster això que dius que està sent "massa tu mateix" no és "tu mateix" sinó massa de "tu ficat al fons d'una cova negra". El cap no et començarà a rutllar bé per deixar de fer-lo servir; potser l'has de reeducar. Dona't temps, però que no sigui per covar idees tristes i ombrívoles, sinó per cultivar-ne d'alegres i lluminoses. Si penses que això no va amb tu t'equivoques, és que t'has idetificat massa amb les negatives. Així que no arribarà tot sol; al principi t'hi has d'esforçar, les has de forçar, "fer veure que penses en positiu", fins i tot, però arriba un punt en que a còpia de fer-ho, en lloc de venir de fora, acaba sortint de dins.
    Així que ànims (però els que et serviran són els que et donis tu mateix).

    ResponElimina
  15. Ep, no t'has de justificar de res. El blog és teu, si tens ganes d'escriure, escrius, si necessites allunyar-te, t'allunyes. Sabem que no marxaries sense dir res, fins i tot tens el detall d'avisar que necessites allunyar-te (jo no he fet això, estic menys per la catosfera i llestos.. i et confessaré que fa uns dies que tb em tornava a plantejar la idea de tancar).

    Estigues per tu i fes el que se't posi bé. Intentarem distreure't amb posts que t'entretinguin (encara que els meus millor que no els miris, tp és que siguin "l'alegría de la huerta" precissament).

    La primera frase és ben certa, saber-ho veure és difícil, però veure-ho ja és un primer pas per recuperar un somriure. Només necessites temps.

    Una abraçada,

    ResponElimina
  16. XeXu, t'entenc tant! En la primera etapa del meu bloc em va passar una cosa semblant i vaig tenir la necessitat de dir prou, vaig tenir-lo dos anys tancat, i quan he tornat ho he fet amb més força perquè havia arreglat comptes pendents que tenia amb mi mateixa.
    Per aquesta raó, espero que aquesta temporadeta, lapsus, kit-kat que et vols prendre et facin tornar amb forces renovades amb embranzida. Nosaltres et trobarem a faltar moltíssim, però estic segura que tots i totes les seguidores del teu bloc preferim que tu, la seva ànima mater, estiguis bé, i et recuperis d'aquest moment baix que estàs vivint. Ja saps, per qualsevol cosa ens tens aquí, no ens coneixem personalment, però sense voler-ho ja hem establert entre tots una mena de vincles afectius que ens fa com una gran família. Molts ànims, recupera't i, sobretot, sobretot, torna aviat. Una abraçada fortíssima.

    ResponElimina
  17. Reposa, descansa, pren aire , respira i mira de posar remei al què creus que et passa....ànims, i ens tens aquí aprop .... recupera't, emprenyat si cal i si cal deixat anar per la tristor....deixa't sentir el que sents ..i en quan puguis somriu i riu ben fort....que tot haurà passat....t'envio una abraçada XeXu!

    ResponElimina
  18. Hi ha moments per escriure i hi ha moments per descansar. Agafa't el teu temps i no pensis en res més, que jo almenys continuaré per ací esperant que ens vinguis a explicar que ja estàs molt millor i més optimista !

    T'anava a posar l'icona de l'abraçada... però no sé al final quina va era !!!

    ResponElimina
  19. A la vida hi ha èpoques i dies i moments de tot, per estar trist, per estar enfadat, per saltar d'alegria, per anar fent... i el bloc es una cosa que et surt de dins, així que pren-te el teu temps! Jo que era nova, crec que se'm farà estrny no veure les teves entrades, perquè ja m'hi havia acostumat, però com han dit per aquí dalt no has de donar explicacions a ningú i el primer és que tu estiguis bé. Així que res, calma i ja veuràs com les cosas es van posant al seu lloc! :) ànims i t'esperem! :)

    ResponElimina
  20. Cuida't company la salut és important.
    Descansa, llegeix molt i nosaltres continuarem estant per aqui.

    ResponElimina
  21. "Un respir"... m'agrada aquesta expressió.

    A vegades sentim com si ens faltés l'aire, com un pes que és dins nostre, coses que ens donen voltes i de les que no ens podem desfer per molt que volem. Llavors hem d'aturar-nos, descansar una mica i, poc a poc, recuperar el ritme normal... respirar.

    Per això he dit que m'agrada molt aquesta expressió, perquè resumeix perfectament aquesta idea de fer una parada per descansar... i és quelcom que a vegades és absolutament necessari i s'ha de fer.

    Espero que et vagi molt, molt bé aquest descans i que tot això que fa que no et sentis feliç es vagi esvaint fins a desaparèixer del tot, com si un vent suau apartés els núvols de tempesta.

    ResponElimina
  22. és bo distanciar-se per agafar-s'ho després amb més ganes.
    Bona nit..., i tapa't. :)

    ResponElimina
  23. XeXu, és clar que sí, si necessites fer una pausa fes-la, concedeix-te-la i sense reserves. Espero que aquest descans se't posi bé i et permeti calmar les agües i agafar aire fresc. I fes el favor de cuidar-te i mimar-te.

    En tot cas, quan tornis al Bona nit hi serem amb el braços ben oberts! ;)

    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  24. deixa que el cor marqui el ritme...
    de vegades esta be veure les coses en prespectiva
    descansa maco
    i si vols res...
    ;-) fins ara

    ResponElimina
  25. Ja saps que en penso perquè ho he dit més d'una vegada: Un blog no pot ser una obligació, ens hi hem de sentir bé quan el fem perquè agradi, i sobretot perquè ens agradi a nosaltres mateixos, el que hi surt.
    Dius que ".. escriuré si tinc coses a dir i quan toqui ja recuperaré el ritme, però no em vull posar pressió..." doncs és justament això.
    Molt ànims, Xexu!!

    ResponElimina
  26. Que no t'en sapiga de greu, cadascú fa el que vol i el que pot :) Un blog no és anar a la feina, no és cap obligació així que si toca descansar, a descansar!


    Vols dir que això no és el síndrome d'abstinencia de castanyes? ;)

    ResponElimina
  27. Xexu, està bé així, com ho fas.. tot i el que sigui..

    a estones puntuals recorda que la gravetat de les coses, segons com pot ser una qüestió d'actitud, gires els ulls, ho mires des d'un altre angle.. i ho veus diferent..
    de vegades...funciona..
    estem per aquí pel que calgui!

    ResponElimina
  28. Els nostres blogs són com casa nostra, de vegades necessitem sortir a donar un passeig :)

    Ànims en tot, una abraçada!


    Terra de llibres

    ResponElimina
  29. Descansa. I quan tinguis ganes i forces, torna a escriure al ritme que et vingui de gust!

    Take it easy, que diuen.

    ResponElimina
  30. Xexu, encara que no participi gaire amb comentaris, et llegeixo sempre. Recupera't i torna, quan vulguis, en plena forma. Ànims!

    ResponElimina
  31. Ets un cas. Ets conscient de la de vegades que demanes disculpes? De debò, això no és casa teva? No som la resta, els convidats?
    Venim aquí a gaudir de les teves cabòries, i si no hi són, no has de disculpar-te pas. En tot cas som nosaltres qui hem d'agrair que de tant en tant vulguis compartir-les amb nosaltres.

    Pren-te el teu temps. Al teu ritme. No t'imposis deures ni obligacions. I fes el que et roti, dimonis. Faltaria més.

    Apa, na-nit. Tapat bé, que no agafis fred.

    ResponElimina
  32. Això que dius, que rere una persona enfadada hi ha una persona trista... tb d'entrada diria que no té per què, però m'hi fixaré... En qualsevol cas, segur que de vegades els dos sentiments van junts i es barregen.

    Els bogs... de vegades van genial per expressar-ho tot i desfogar-nos, i de vegades els sentim com un mirall d'allò que no ens agrada veure, tens raó.

    Crec que saber descansar és una gran virtut. El temps, el que necessitis. No sé si és molt encertat el que et dic, però espero que aviat puguis enfadar-te sense estar trist. Jo prefereixo estar enfadada que trista, i les dos alhora, pitjor, està clar

    Una abraçada!

    ResponElimina
  33. XeXu, precisament fa pocs dies, passejant per la catosfera, vaig pensar: "osti, en XeXu és increïble: blog on aterro, blog on hi ha un comentari seu. I a sobre posteja cada dos dies. I treballa, i deu tenir vida social, i dormir unes quantes hores... Com s'ho fa??".

    Descansa i no t'estressis quan i amb quina periodicitat tornar. Jo vaig estar força desaparegut uns quants mesos, segur que ho recordes. Ara torno a estar força, força actiu i sense cap esforç, tot és com abans: en XeXu, l'Assumpta, aquell, aquella... Ens tornarem a trobar, quan tornis a tenir ganes que ens veiem.

    Una abraçada gran.

    ResponElimina
  34. Ho deu fer el temps, jo em sento igual.
    Descansa tant com puguis, però no marxis massa lluny i al ritme que tu vulguis... aquí estarem.

    ResponElimina
  35. és que amb el ritme extraterrestre que portes, si no descansessis lo teu seria un fenomen ultrasideral (que no sé si és més que extraterrestre, però aquesta és la idea).

    no em repetiré, perquè coincideixo amb els comentaris anteriors. només et diré que aprofitis tota aquesta bona energia que t'arriba de la blogosfera per cuidar-te de valent.

    una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  36. XeXu, molts ànims. De vegades les pauses sabàtiques van molt bé per tornar a recuperar de nou la rutina. Ens seguim veient per aquí, perquè segur que dintre d'uns dies tornaràs a penjar algun post. Segur!

    Coincideixo amb la Pati di fusa, el teu ritme a la catosfera és acollonant!

    ResponElimina
  37. Podria ser que això del principi ho haguessis llegit de mi (o no però tan és). Em sap greu, No això del descans perquè quasi ja no llegeixo blocs, sinó el què sigui que et porta fer-lo

    ResponElimina
  38. Ep que de greu no te n'ha de saber pas, GENS! Tots tenim moments, èpoques, eres.... i necessitem les nostres pauses i altres espais de reflexió. Quan tornis, aquí estarem. Tranquilitat i bons aliments! Una abraÇada!

    ResponElimina
  39. Moltíssimes gràcies a tothom per totes aquestes mostres de suport i paraules d’ànims. Sempre em costa fer-me entendre, no vull deixar aquest món, només veient tot el que dieu val la pena no abandonar. Seguiré estant per aquí, sobretot a les vostres cases, però el Bona nit em roba recursos mentals, i ara necessito centrar-me en coses de fora. Quan tingui tot el sistema altre cop operatiu, ja podré dedicar temps mental a escriure aquí. Gràcies, moltes gràcies a tots per ser-hi. Sou una joia!

    Jpmerch, no és mala idea això del negre, però jo crec que es notaria. Ara, algú que em contesti els comentaris no estaria malament. El cos em demana deixar descansar la ment.

    Porquet, sí que em cal pensar i arreglar moltes coses, per això es necessita temps, és cert. Anirem fent, a veure si posem les coses a lloc. No pots fer massa bé als altres quan no saps què fas tu amb mateix, i a més corres el risc d’estar susceptible i agafar-t’ho tot pel mal cantó. Ostres, que bé que em mantingueu la casa endreçada i sense pols, perquè la tinc fatal! Feu, feu... I gràcies.

    Laura T, crec que ara és el que em convé, no tenir la pressió d’anar publicant i responent, quan tinc el cap a ves a saber on. És una activitat per gaudir, i normalment és així, però no estic per posar-me càrregues, i a més escriuria coses que no convenen. Però no ho deixo, és clar que no. Seguiré estant per aquí, només aparco (altre cop) el Bona nit, que és com dir que m’agafo un descans com a persona, però no com a blogaire. Que hi ha molt per comentar. A més, tinc altres blogs que no pararan.

    Elur, veurem com va. Suposo que algunes coses sí que les escriuré, però no vull caure en escriure per necessitat, o que surtin coses que és millor guardar-se. Amb el cap a lloc, les coses són sempre molt més fàcils. És cert que tu has baixat el ritme, i per sort podem seguir gaudint del teu blog, encara que sigui a més petites dosis. No riguis, que no faig conya, que de veritat gaudeixo al teu blog! Gràcies per ser-hi sempre.

    Persona, no és que calgui donar explicacions, però em sento en deute amb tots els que em llegiu. És un privilegi tenir tanta gent post rere post que em demostra que llegeix i que entén el que explico. Els comentaris són fantàstics. Sé que desitgeu que estigui bé, és normal, ens anem llegint i acabes tenint afecte per la gent de per aquí. No sé per què passa que em trobi millor, però per no obligar-se a escriure, per prendre’s les coses amb calma i no dir segons què, segur que sí. Amb la calma i amb el ritme que sigui. Si no escric en una temporada, tampoc no us perdeu res. Com no t’has perdut res tu aquests dies passats, almenys pel que fa al Bona nit. Bé, no t’ho has perdut tampoc perquè he vist que has fet repassada! Seguir el ritme que pots mantenir està molt bé, ja saps que seràs més que benvinguda en aquesta casa sempre que vulguis o puguis passar, i quan no, doncs tampoc no rebràs represàlies, només faltaria!

    Ariadna, sembla que alguns no ens acabem de lliurar mai dels mals rotllos. Jo espero no haver de tancar mai el blog perquè em sento tan malament que no ho puc aguantar. Però donar-me un descans és una solució, almenys per ara. Espero que no tanquis, m’he enganxat al Laberint en aquesta segona etapa, però m’agradaria seguir-hi passant. L’abraçada mútua està garantida.

    Carme, farem el que podrem, el que surti, mirant de no estressar-nos. Gràcies per ser-hi amiga, tu ja m’has vist de tots colors.

    Ventafocs, no vaig enlloc, de veritat, no em moc d’aquí i ja ho comprovareu. Però miraré de no publicar al Bona nit si no és que em surt realment de fer-ho, i no per fer el ploricó. Hauria de prendre exemple de les paraules que em dius, però sempre em costa saber quines són les prioritats, agafar el toro per les banyes no és gens fàcil. Veure el que necessito és el que he d’intentar, i per això necessito temps per pensar i no exigir-me tant. És clar que ajuden les teves paraules, totes ajuden. Que jo us escolto molt, eh!

    ResponElimina
  40. Cantireta, això de dormir no ho porto massa bé, i descansar tampoc no massa. Deu ser per això que em costa tant ser feliç.

    Guspi, el silenci me l’auto-imposo com a mesura. Si em va bé, si és necessari, això ja ho veurem, potser em convindria més escriure, qui sap. Això d’egoista i mala persona no ho dic per deixar el blog aparcat, diguem que m’ho he sentit a dir, d’alguna manera. També és una cosa que he de reflexionar, si ho sóc o no. Em dedicaré temps, a pensar i a actuar, almenys ho espero. Quan agafi empenta i tingui el cap més clar ja tornaré per aquí, perquè encara no he deixat d’escriure i ja ho enyoro. Gràcies Guspi, una abraçada molt forta per tu també.

    Garbí, el problema és que darrerament no em sento amo de res, i molt menys de la meva voluntat. Si sabés cap on tirar, tot seria més fàcil. Això és el que intento, a veure si donant-me un respir, aconseguint una mica més de temps, me’n surto. Tens tota la raó amb això de l’entrada visible, però ara mateix tampoc no em surt d’explicar massa coses alegres. De moment la deixaré, tampoc està malament que la gent que entri vegi què passa. Els que ja l’heu llegit, no cal que el mireu més!

    Alba, sí que penso que ho necessito, per això faré descansar el blog una mica, i la part del cap que hi dedico. No és només tristesa el que tinc, és desorientació, si es pot dir així. Estic una mica perdut mentalment, bloquejat, i necessito fer un click. Espero no trigar massa a tornar, però això d’estar alegre i xiroi... miracles tampoc, eh!

    Atrapat en el temps, m’agrada molt que hagis aparegut per aquí, però no pateixis que no us lliurareu de mi tan fàcilment. Si saps esperar una mica, segur que em veuràs tornar aviat. Jo crec que és una tortura, però si ets així de masoquista...

    Lalu, t’has posat tan profunda que fa por! Primerament, ja no sé si recordo com sóc, perquè la veritat és que porto molt temps recaient, aixecant-me una mica, tornant a caure, no acabo de trobar el camí. Però el que deia que era jo mateix és el blog, és com una extensió de mi, la meva part escrita, si ho vols. Donar-li descans al blog és donar-me descans a mi, a aquesta part que escriu al blog. Tampoc no he dit que deixi de fer servir el cap, al contrari, justament no vull escriure per poder pensar i actuar de la manera que toqui. Però el procés pot no ser agradable, i no us en vull fer partícips. Ara, que m’identifico amb idees negatives sí que és cert i t’he de donar la raó. Tal com ho dius, sembla fàcil arribar al pensament positiu, però jo no ho veig tan clar, això d’auto-enganyar-me no sé si està fet per mi, perquè sé que m’estic enganyant i no crec que em funcioni. Pot ser que serveixi per alguna gent, em sembla que a tu ja t’ho he sentit dir algun altre cop, però probablement no hi puguem arribar tots de la mateixa manera. Hauré de trobar la meva.

    rits, ja no és justificar-se, però sí donar un mínim d’explicacions. La veritat és que és cert que tu has reduït les publicacions i les teves aparicions per aquí, i tampoc no passa res, són maneres de fer. A mi m’agrada dir les coses perquè porto certa periodicitat, i suposo que es faria estrany que fos de cop sense una disminució gradual. Quedeu avisats, i si no escric en un mes o els que siguin, doncs no passa res. El que no faré és desaparèixer, per mi és més fàcil deixar comentaris per tot arreu que mantenir el blog actiu, que em requereix força esforç, sobretot de temps i mental. Estaré per aquí, escriviu el que escriviu, però així com jo, tu també hauries de mirar de pensar en positiu. Ara, no em preguntis a mi com es fa...
    Sí que és certa la primera frase, i miro de tenir-la en compte, quan algú se’t presenta emprenyat sense massa motiu, és que alguna cosa passa darrere. Però és molt difícil de veure, és el problema. És més fàcil ofendre’s per l’enrabiada de l’altre.

    ResponElimina
  41. Carina, el teu cas és espectacular. Recordo quan vas anunciar després de dos anys, penso que ja et coneixia d’abans, però poc contacte devíem haver tingut. Aquests retorns de vegades són només de boca, però en el teu cas ha estat fulgurant! I no pel ritme de publicació, però no només d’això viu el blogaire, és un plaer rebre els teus comentaris, sempre ben complets i argumentats, encara que ens discutim de vegades! Me n’alegro que hagis trobat en els meus blogs un bon lloc per comentar, i que pugui gaudir de la teva presència. La meva absència en aquest blog no serà, ni molt menys, tan llarga. I sobretot, no deixaré d’estar per aquí, només d’expressar-me en el meu lloc més personal. Els llibres seguiran caient, això garantit. I total, penseu que us deixo descansar a vosaltres també, que us trec feina, un post que us estalvieu cada dos o tres dies!

    Elfreelang, em poses molts deures! En part és per tot això, per no deixar sortir coses fora, i no perquè no vulgui, sinó perquè s’entesten en no sortir. Quan trobi la manera de fer sortir certes coses, part del problema ja estarà resolt. Després només caldrà agafar les regnes, res, poca cosa!

    Carquinyol, ei, que no cal que et quedis aquí esperant, eh? Ves a fer un volt per altres blogs, que quan torni a publicar ja t’avisaran els ‘xivatos’. El Bona nit descansa una mica, i com a conseqüència jo també, a veure si ens va bé. Mira, perquè vegis la proposta que més em va agradar, t’envio jo una abraçada molt forta: (((((Carquinyol)))))

    Anna Griera, espero que, ara que t’has acostumat a passar per aquí, segueixis passant quan torni, que segur que ho faré, tard o d’hora. Segurament d’hora, que em conec. Més que de tristesa, és moment de posar certes coses a lloc, i costa. No vull escriure coses que no toquen, a més quan penso en escriure una cosa i no ho faig, el post em persegueix i no em surt una altra cosa. Ja escriuré quan tingui coses a dir, o quan no em persegueixin posts que més val no publicar.

    Maria, si hi ha una cosa més important que la salut física, aquesta és la mental. Aquesta és la que intento cuidar. I encertes, llegiré molt, així que tu atenta al Llibres, i punt!, eh!

    Assumpta, justament això és el que vull fer, agafar aire, vull tornar a respirar amb normalitat. Descansaré i agafaré forces, que encara em queda molta guerra que donar, penso. La rutina blogaire que he agafat m’està bé, sempre i quan no tingui altres coses al cap. Però quan la vida et pressiona per altres bandes, ja saps que costa molt. Que maco que t’ha quedat el darrer paràgraf, que poètic. La metàfora podria valdre, però a mi m’agraden els núvols, ja saps.

    Coloret, ganes no me’n falten, que estic molt viciat. Però de forces no sempre en tenim.

    Barce, no us quedeu aquí esperant, dona, que hi ha molt que voltar! Gràcies per les paraules, miraré de centrar-me una mica, i quan em vegi més amb cor tornaré a donar la tabarra per aquí. Pels altres blogs que tinc i per casa vostra no deixaré de donar-la, em sap greu.

    Sargantana, el meu cor i el meu cap es barallen, i quan això passa, malament. Per això millor fer un descanset. Us dono vacances, què més voleu!

    Mac, el Bona nit no és ni ha estat mai una obligació. Escric perquè m’encanta, i tinc un lloc on compartir les meves cabòries en molts temes que, d’altra manera, no escriuria, però probablement sí que parlaria amb altra gent. Però sí que és cert que em pressiono per publicar, per mantenir un ritme que em sembla l’adient. Quan tot va bé, cap problema, però quan la vida pressiona, costa més. Més val aparcar-lo una mica, que és com dir que la meva ment descansa. Quan pugui tornar a assumir el ritme, ja tornaré. Mentrestant, si surt alguna cosa, aquí em tindreu.

    Anna, no puc suportar haver d’esperar un any a tornar a menjar castanyes, així que ja escriuré l’any que ve per aquestes dates. Bromes a part, el blog és un plaer per mi, però el cap necessita descans de vegades, i el blog surt directament de dintre meu, som una mateixa cosa.

    ResponElimina
  42. Lolita, la meva actitud rarament és positiva, això ho sé de fa temps. No vull que penseu que és res greu, ja ho he anat dient, es poden tenir dies dolents i que no sigui res de l’altre món. Em trobo una mica perdut i necessito direcció, per tant he de fer servir més part dels meus recursos a aquest tema, i el blog se’n ressentirà. Però segueixo estant per aquí, no és res que hagi de preocupar a ningú a banda de mi. Però gràcies!

    Bajo, però si jo ja passejo! Passejo per totes les vostres cases.

    MaryMoon, faré cas exactament de les teves paraules, ho has resumit de conya.

    Marta, gràcies per manifestar-te aquest cop, doncs. Espero no trigar massa, però ja veurem.

    Joan, no s’ha de perdre mai l’educació. És clar que demano disculpes, perquè faig escrits amargs i no vull que ningú pateixi, però igualment els he de fer, m’hi veig amb l’obligació moral. Per mi és un privilegi que gaudiu passant per aquí, evidentment, si no escric anireu a un altre lloc, però trobo que és molt d’agrair que invertiu cert temps a llegir-me i comentar-me. Però no escriuré per vosaltres, és clar, ho faré perquè em surt, perquè en tinc ganes, però no perquè us he deixat temps sense mi. Primerament perquè no crec que us sigui necessari en cap sentit, això és lleure, ningú depèn de llegir el Bona nit, només faltaria. Així que em veig ‘obligat’ a fer el que em roti, pensar en mi en aquest sentit i no en si em podeu llegir i o no.

    Ferran, ja ho sé, ja ho sé. D’això se’n diu addicció. Em seguiràs trobant per allà on vagis, això segur. El que no faré, de moment, és escriure al Bona nit. Treballar... vaig a la feina, això sí, no sempre en tenim massa, però hi vaig. De vida social, la que em deixen. I de dormir... millor deixem-ho córrer.
    Ens seguirem trobant, perquè per sort puc seguir passant per l’In varietate, i allà em tindràs. I tant que recordo el teu descans, que semblava un adéu, fins i tot recordo que era a principis d’aquest any, o finals del passat. Em va valer un post, semblava que hi havia una passa de desercions. Per sort, alguns que dèieu que plegàveu no ho vau deixar del tot, i seguim sent els mateixos de sempre, l’Assumpta, jo... sí, és que mencionar a aquesta gent... què pesats que som...

    Jomateixa, no marxo gens lluny, ja ho veuràs. Només deixo d’escriure al Bona nit, però no als altres llocs, ni a casa vostra.

    Pati, no sé si et refereixes al ritme de publicació o a què. L’únic que es reduirà és la publicació, tota la resta de tasques blogaires les seguiré fent. Així que ho deixarem en extraterrestre. Tot el suport que em doneu m’arriba molt, ostres, només veure el nombre de comentaris ja és un goig saber quanta gent hi ha rere la pantalla. Això em fa sentir bé, és clar, però els problemes me’ls he d’arreglar jo solet.

    Jordi, tu et vas agafar unes bones vacances, no creguis que se m’oblida! I no vas avisar ni res, mala persona. M’alegro molt de que tornis a ser per aquí, ja t’ho he dit, i no t’ho diré més que et puja l’ego. Ens anirem veient, de moment a ca teva, que hi ha molts partits a comentar. Però tard o d’hora els posts tornaran aquí, i espero que hi siguis! Ah, i si no podeu seguir el meu ritme, és que sou us fluixos!

    Tirai, i tant que te la vaig llegir a tu, és un ensenyament teu. Perdona que no t’hagi citat en el post, però no me l’apropiaria mai com a meva, només faltaria. Amb el temps he vist que tenies moltíssima raó. Gràcies per passar, tinc unes quantes coses per posar a lloc, i més val no escriure mentre ho faig. Així el cap descansa.

    Martulina, em sap greu que les meves cabòries afectin el blog, i sobretot em sabria greu que algú es preocupés. Són coses meves i necessito el meu temps. Com que aquest blog és una extensió de mi mateix, descansar el cap implica no tenir la pressió d’escriure aquí. Això intento. Però miraré d’estar pels altres llocs. M’encantarà que hi sigueu quan torni a escriure aquí.

    ResponElimina
  43. M'afegeixo al que diu tothom. Tu ves al teu ritme, que ens tens aquí! El blog no pot ser una obligació o perd tota la gràcia. L'important és no llenár la tovallola.

    ResponElimina
  44. això es un d'aquells posts en que nescessites que tothom et doni suport i t'animi a no deixar el bloc, no? tots em passat una etapa d'aquestes, com a mínim una vegada...

    ResponElimina
  45. Sí, ja sé que t'agraden els núvols :-) quan ho vaig escriure hi vaig pensar, de veritat hehehe... però volia escriure't alguna cosa bonica i el símil que em sortia era aquest... fins i tot ho vaig treure i posar un parell de vegades!! sí, sí... però al final ho vaig deixar :-)

    Aquests nuvolots lletjos no són atmosfèrics, són els que ens envolten el cor de boira i no el deixen bategar feliç... aquests sí que han de marxar :-)

    Una graaaaaaaaaaan abraçada! :-)

    ResponElimina
  46. Ostres, sí que fa una mica de por, el meu comentari; és el que tenen les profunditats abismals (hi ha molta negror) :). Així que agafa una llanterna, pq crec que ara hi tornaré... (Perdona'm per la insistència, però deixa'm fer-ho, pq ho faig amb l'esperança de poder dir alguna cosa que et pugui anar bé.)
    Qui ha dit que t'hagis d'autoenganyar? Precisament que, del que he escrit, n'extreguis això indica com d'arrelat tens el pesimisme, com si aquest fos la realitat en sí. Del que et parlava era de que recordis de que és només una visió, una visió humana, i com a tal, no abarca tota la realitat. És a dir: has de dubtar d'allò que penses, perquè si bé pot contenir una part de veritat, no la conté pas tota. Així que més que d'autoenganyar-te, el que et proposava era que fesis un petit exercici de "fe" en la part que no veus, o de relativitzar la que sí que veus; has de pensar que allò que veus de les coses és només una percepció, i la dimensió real de "les coses" l'excedeix. Així que, dubta, elabora altres hipòtesis, busca altres punts d'observació... I paro, que m'estic ja recreant massa en l'abstracció, potser.
    Bé, sigui com sigui, tots tenim moments baixos, i saber-los afrontar, i sobretot superar, forma part del nostre creixement, d'aprendre a estar bé, d'aprendre a estabilitzar i a reconèixer aquest "estar bé", no? El que vull dir és que ocupar-se d'un mateix és important així que dona't temps i fes el que creguis que has de fer. Però vaja, res que no t'hagin dit per aquí. :)

    ResponElimina
  47. Només afegir una abraçada i desitjar-te que vagi molt bé el descans (i que miris de trencar el cercle viciós del pensament negatiu, que ja sé que no és fàcil...).

    ResponElimina
  48. Clar que si descansa, i escriu quan et suposi una aportació de pau i alegria, al teu ritme, sense pressió de cap mena. De fet tenir un bloc penso que és (o pot ser) una oportunitat més d'aprenentatge i autoconeixement.

    Fins aviat.

    ResponElimina
  49. T'he vist algunes vegades però encara no tinc sensació de coneixer "casa teva", tb ho aniré fent a poc a poc... cadascú al seu ritme, ;-)
    Molts ànims!

    ResponElimina
  50. Bé, doncs bones vacances, simplement. En dos dies espero que ja rebentis si no escrius alguna cosa, je, je. Al final, "alimentar" un blog, vulguis o no, comporta feina, i un cert estat d'ànim. Fins ben aviat. A més, sempre et pots passar a la ficció pura, i per fascicles, si és que no tens ganes de posar-hi tant de tu en el bloc. Eo! només com a idea constructiva, eh ?

    ResponElimina
  51. I jo a la parra... Bé, ja ho has fet un cop i has complert la teva paraula de tornar, ara ja no m'espanto. I si és necessari, doncs benvinguda sigui la pausa. Jo no he volgut fer una pausa aquests dies, simplement tinc més feina de la que puc abastar, no m'he sabut organitzar massa bé o no he sabut destriar què calia aparcar.
    Resol el que hagis de resoldre, però tampoc hi donis massa voltes. Posar-te en pau amb tu mateix pot ser molt complicat o molt senzill, tot depèn de tu mateix, de la situació i de com l'encaris. Cada cas és un món, però si es tracta d'una recaiguda potser has de mirar-t'ho des d'un altre punt de vista, solem complicar-ho tot i potser no hi ha una explicació o una solució plausible, simplement un canvi de xip. I com sempre, parlant per parlar des de la ignorància. Espero que trobis la via fàcil per aparcar aquesta tristesa... :)

    Mil abraçades!

    ResponElimina
  52. Tot i que no et conec massa, pel que escrius entenc que estas en un moment d'aquests que necessites un descans...Parar i deixar que tot el que fa polseguera s'acabi posant i que de nou ho poguis veure tot clar!!
    Quan les coses es converteixen en obligació deixen de tenir el seu encant!!
    Gaudeix del teu silenci i fins aviat!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  53. Descansa, el cos és molt llest i ens avisa, bona sort! però no deixis que la tristesa faci niu....una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tindràs tota la frase ...que la tristesa faci niu..... li agrada molt a la meva dona però no soc capaç ni de trobar-la sencera ni d'enrecordar-me.
      Gracies. aagramunt gmail.c o m

      Elimina
    2. En Xexu m'ha fet arribar que demanàveu aquesta frase, és un proverbi xinès que vaig llegir en un article d'un llibre de medicina natural sobre acupuntura:"No pots evitar que els ocells de la tristesa volin entorn del teu cap però si pots impedir que facin un niu en els teus cabells".

      Elimina
    3. Moltíssimes gràcies Marta (in Xexu).

      És un text per una joia a una persona molt especial. Sé que li agrada molt. Però no la tenia sencera. I és clar, si li pregunto, se'm veurà el llautò.

      Antoni A_g_r_a_munt (SCugatV)

      Elimina
  54. L'únic que puc dir és que gràcies per avisar i prent-te tot el temps que necessitis. Jo també entro i surto i hi sóc menys que més, però vaja... Fes el que hagis de fer, el que tu vulguis fer i el que creguis convenient. Pensar en un mateix quan un sent que no està bé no és egoisme, és tenir cura d'un mateix. Així que ja ho saps! Una abraçada molt i molt i molt forta, estimadíssim XeXu. Continuarem per aquí, uns amb més presència que d'altres, que llegim en silenci... Pitonets!

    ResponElimina
  55. Xexu, tothom t'ha dit coses molt sensates i amb molts bons desitjos. Jo només afegeixo que ens cal ser lliures i no viure atrapats i aquest espai l'hem creat per a sentir-nos vius. El descans es fa necessari. A mi se m'hi ha fet i ara només publico per a ser lliure... Una abraçada!!!

    ResponElimina
  56. SM, no la llenço. I mai no és una obligació el blog, el que és, és un esforç que he de fer, que normalment faig de grat, però que em resta recursos mentals. Ara els vull dedicar a centrar-me una mica, a veure si em serveix aquest descans.

    pons007, res més lluny. No necessito que ningú m’animi a no deixar el blog, no tinc cap intenció de deixar-lo. El que necessito és descans mental, aquest blog parlar de mi i mantenir-lo em requereix un esforç. No escriure-hi em permet destinar recursos a altres coses, pensar en temes que m’afligeixen. Ara em cal això, però el blog no tanca les seves portes, ja ho he dit. Ara, tots els comentaris i els ànims s’agraeixen molt, no cal dir-ho.

    Gràcies Kweilan, això faré.

    Assumpta, la metàfora s’entén perfectament, i després de la teva explicació no crec que en trobi una de millor. Independentment del que ens agradi o no en termes meteorològics, està clar que el sol es relaciona amb bon temps i amb bons moments, i la pluja i els núvols amb temps dolent i tristesa. Què hi farem, passa amb moltes altres coses com el blanc i el negre i fins i tot la dreta i l’esquerra. Sigui com vulgui, espero que passi el que tu intentes dir de manera tan gràfica.

    Lalu, al principi del teu comentari parles de profunditats abismals, espero que no ho diguis per tu i que estiguis bé. No t’has de disculpar, només faltaria, agraeixo el que dius i em fa pensar, cosa que sempre, sempre va bé. T’entenc, fa tant temps que penso en negatiu que he assumit que les coses per mi són així. Però no et sé dir quant temps, m’explico? No sé si hi ha hagut fets concrets de la meva vida que m’han portat aquí, però tinc la sensació que és des de sempre, i que he passat èpoques en que senzillament estava millor amb mi i amb l’entorn i no hi pensava. Tant de bo estigués equivocat i fos com tu dius, que es pot, fins i tot per mi, no pensar des de la negativitat. Sempre miro de veure les coses amb perspectiva, però em sol servir més pels altres que per mi. A mi el món, el meu, se’m sol fer petit, petit, i és com si les parets que m’envolten fossin cada cop més gruixudes. De vegades he arribat a veure això com a normal, i no ho és. A més, sempre he pecat de comprometre part de la meva estabilitat i el meu benestar als altres, i quan l’entorn em falla em sento força perdut. Veus, aquest sí que sé que és un defecte, està bé tenir el suport de la gent, o rebre el que sigui de la gent, però el benestar ve de dins. Fins a quin punt podem acceptar el que ens ve de fora si de dins no tenim la suficient estabilitat? Aquesta és una pregunta que no puc contestar, perquè crec que sempre m’he vist obligat a fer-ho així. Descanso de blog perquè em treu recursos, necessito pensar en la meva vida, asserenar-me, centrar-me, recuperar un camí de pensament prou coherent. Escriure aquí és important, però exigent, perquè llegeixo el que escric, més que ningú sé el to que tenen els posts, sigui el que sigui el que explico, i això em pertorba una mica. Suposo que a molta gent li resultarà estrany que aparqui només un blog, però escrigui en els altres i segueixi comentant a tort i a dret. Potser això dóna una idea, una justa mesura, de com d’important és el Bona nit per mi.

    Gemma Sara, potser si trenco aquest cercle viciós de pensament negatiu ja no seré jo mateix, fa tan temps que m’acompanya, potser des de sempre, que el dia que em vegi positiu i optimista (pel que fa a mi, pels altres ho puc ser fins l’extrem), no em reconeixeré. Gràcies per l’abraçada.

    GEMMA, estic d’acord amb tu, tenir el blog m’ha fet aprendre moltes coses, de mi i de tot en general. Vaig descobrir aquest món tard, quan ja feia temps que rutllava, però de seguida vaig saber que era el meu element, i aquí segueixo, després de quatre anys llargs. Vull que segueixi així molt temps, no és cap obligació per mi, però de vegades passem per moments que estem una mica perduts. Per trobar la guia, potser cal dedicar més esforç mental del normal, i aparcar una cosa tan personal com un blog així pot ser útil.

    ResponElimina
  57. Rokins, mal moment per començar, que suposo que no escriuré sovint durant una temporadeta, hehehe. Però sempre que passis seràs molt benvinguda, això segur.

    atzu, de moment no trobo a faltar escriure, però ja vindrà, això està garantit. És bona idea això d’escriure només ficció, però tampoc no seria l’objectiu d’aquest blog, i em temo que no tinc tanta imaginació. Sí que escric els meus relatets de tant en tant, quan em ve una idea, però tampoc no és un costum. En el que et dono la raó és que un blog pot ser esclau, si hi dediques moltes hores. Cal estar fi per assumir-ho. Cadascú s’ho pren a la seva manera, però a mi m’agrada massa implicar-me.

    Laia, no pretenc espantar a ningú, per això ho explico bé, o ho intento, en el mateix post. També al llarg dels comentaris ho he fet, necessito temps per mi i per pensar en coses que més val no escriure, per això aparco una mica el Bona nit, però no les altres activitats blogaires, per donar-me un descans mental. El Bona nit és exigent.
    Sóc un campió en això de complicar-me la vida, no sé si hi ha camins fàcils o difícils, però sovint ho veig tot costa amunt. Per aquí em diuen que és una manera d’agafar-s‘ho, com dius tu també, s’ha de canviar el xip cap a mirar les coses des del positivisme, i no pensant que tot ha d’anar malament. Però em costa fer aquest paper, perquè tinc ficat el pessimisme molt a dins. Em prendré el meu temps i miraré de tornat amb força. De fet, no tanco les portes a escriure coses, però no les que em suposen abocar coses personals o que em puguin fer reflexionar sobre mi mateix. Si no recordo malament, tu un cop vas dir que no passaves una bona temporada i que no escriuries fins que no et vinguessin coses positives per plasmar. Ho vaig trobar una gran iniciativa. Aquest descans és una mica això, a veure si puc anar recuperant el somriure, i fer que no sortiu d’aquí preocupats.

    Montse, no és una obligació, segueixo pendent del blog, me l’estimo molt i juga un paper important per mi. Però de vegades coses de fora ens fan més pressió, i no és per falta de temps, és per falta d’ànims o d’un bon estat mental per escriure i prestar al blog l’atenció que es mereix. Així que esperarem que passin les tempestes. Però m’ha agradat aquesta frase que dius: ‘gaudeix del teu silenci’. La trobo molt encertada.

    Marta, benvinguda al Bona nit! No arribes al millor moment, ja veus que aparco la paradeta per un temps. Però no tanco, que aquest blog és important per mi i vull que continuï endavant. En aquest cas és més la ment la que m’avisa, no estic en l’estat adient com per escriure, així que em dono descans, i de retruc, també en dono al blog.

    Núr, se’t troba a faltar, sempre em fa gràcia llegir-te quan et deixes caure per aquí o escrius un post. Cadascú s’imposa el seu ritme, i tu has triat aquest. Jo ara aparco una mica el Bona nit, però no els blogs en general. Però tu que coneixes aquest espai i moltes de les meves cabòries, saps que no escriure és equivalent a donar-me descans mental, que ara és el que necessito, per encarrilar una mica la vida. Això de que llegeixis en silenci en el teu cas és una llàstima, sempre m’has fet falta, per parar-me els peus i per portar-me la contraria, amb qui em discutiré jo ara? Hehehe. És broma, però no ho és que sempre és un plaer rebre el teu feedback. Cuida’t molt, i ens anem llegint, d’una manera o d’una altra. Ara més que mai, m’agradarà saber com estàs.

    Cèlia, no és el blog el que m’empresona, en tot cas. Aquí m’hi sento la mar de bé i sempre tinc l’escalf de molta gent, no em puc queixar. Si alguna cosa no em deixa ser lliure és el meu cap. Tinc algunes cabòries que hauria de fer desaparèixer. Com que el blog és jo mateix, aquí escric el que em surt del caparró, si faig un descans mental per estar per les coses que toquen, millor aparcar també les coses que escric. Bàsicament, a això respon aquest descans.

    ResponElimina
  58. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  59. fa temps que et segueixo però mai t'havia comentat, just avui llegeixo això, que vols fer un descans... jo obro un blog per poder escriure el que em passa.

    molta sort amb el teu descans.

    ResponElimina
  60. Sempre que marxes t'enyoro.
    Quan tornis, t'estiré esperant.

    ResponElimina
  61. Ai caram. Sí que aterro en bon moment, jo. Tant se val: quan tornis -amb el teu permís- seré a l'altra banda de la pantalla.

    Ànims! :D

    ResponElimina
  62. MBosch, recordo el comentari, i tant, i m'he reconegut en la frase entre cometes. Què he de dir, és un bon consell, no? Hehehe.

    Júlia, sigues molt benvinguda al blog, en la teva primera participació. Ja passen aquestes coses, uns blogs moren, altres neixen... però tampoc és el cas, perquè aquest no mor. Ja aniré publicant i tard o d'hora tornaré al meu ritme habitual, segur. Ja aniré fent un cop d'ull al que tu tens per dir. Sort en aquest món.

    Eva, no t'esperis, que és molt avorrit. Quan torni a ser jo, ja tornaràs a passar i seré jo el que t'estaré esperant.

    Montselladó, t'he vist en altres blogs, és una llàstima que vinguis a parar ara aquí. Però et dono la benvinguda, i m'encantarà que vagis passant, tard o d'hora tot tornarà a la normalitat.

    ResponElimina
  63. no et sàpiga greu, tot són etapes, si ara cal descansar, doncs a fer-ho.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  64. En primer lloc, i per fotre't una mica de canya, que fa temps que em portava molt bé: què coi és feedback, eh??? Que no hi ha prou paraules en català, o què? N'estic més que farta de meetings (no polítics, sinó de reunions mal traduïdes), de briefings, de mails (quan correu està més que instauradíssim!) i de tants i tants i tants altres anglicismes!!!


    ...hahaha! Ho estaves (...estàvem) desitjant! ;) hihihi

    En segon lloc, torno! A l'habitació dels mals endreços, per no perdre el costum. ;) I m'ha fet il·lusió que hi comentessis de seguida! ains... A veure si a poc a poc reprenc els relats conjunts, també, que els trobo a faltar...

    ai, petit XeXu, aquest caparró teu, que ens porta tants articles fantàstics i a tu tants maldecaps... Pensa en el que hagis de pensar, i pensa de manera constructiva, ja ho saps.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.