dilluns, 10 d’octubre de 2011

Lladres

Ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, em vaig trobar els veïns al portal i vam pujar junts amb l'ascensor. Un cop al replà, ell em va comentar que d'un temps ençà la seva clau de casa no entra bé al pany i que li sembla com si algú hagués intentat forçar-lo. Em va preguntar si jo havia detectat alguna cosa similar. Vaig mirar-me el meu pany astorat, no he vist que la meva clau faci el burro. Vam parlar uns minuts, maleint la gràcia que ens fa que ens intentin entrar a casa. Les nostres portes estan separades tant sols un metre i mig.

Aquest matí recordava aquest fet, en el qual no vaig pensar més un cop vaig entrar a casa. Ha estat quan era a punt de marxar a la feina. M'ha envaït un sensació estranya, el pensament que qualsevol dia d'aquests em puc trobar la casa buida quan torni de treballar. No hi tinc massa res de valor, la veritat, no seria un botí quantiós. Però a saber quina mena de brètol pot entrar-te a casa i deixar-t'ho tot de cap per avall. El primer que he pensat ha estat en els ordinadors: hi tinc molta vida dins d'aquesta caixa negra des de la que escric. Després he pensat en el gat. A saber què seria d'ell si m'entren. Em sabria molt greu que em capgiressin la vida així, robant o fent malbé coses que tenen poc valor material, però incalculable valor sentimental. Només de pensar-ho quedo desolat.

Avui no ha estat, tot és a lloc. Però qui em diu que no serà demà? No hi ha cap assegurança de que no hagi de passar algun dia. I mentrestant, els records segueixen acumulant-se en el meu petit espai.

35 comentaris:

  1. Hosti...! Ara recordo que l'altre nit tornant de marxa em vaig equivocar de replà i de porta en posar la clau (cosa del grau etílic...). Em sembla que era el teu pis...Perdona! ;-)

    ResponElimina
  2. Evidentment jo he pensat en el mateix en primer lloc... l'ordinador. I tinc mitja vida, fotos, música, arxius de valor sentimental, tracks de muntanya... seria una de les pitjors coses que em podria passar a dia d'avui, com una mena de pèrdua de memòria històrica terrible.

    Després puc pensar en les càmeres de fotos, gps... osti, només em ve al cap tecnologia! Serà que són les úniques coses de valor que tinc per casa...

    Per cert, jo quan sóc a casa, sempre tanco la porta amb doble volta i claus al pany. Des que vaig veure que fàcil és obrir una porta tancada de cop no vull sortir un dia de la banyera i trobar-me un paio passejant per casa amb el meu ordinador sota el braç!

    ResponElimina
  3. A nosaltres ens van entrar a casa farà tres anys, es van endur el portatil i la camara de fotos. Creiem que no van tenir temps de res més. I va passar durant el dia. Però el pitjor no és el que ens van agafar sino la sensació de vulnerabilitat. Ens vigilaven i sabien els horaris que feiem. La por de pensar que ens havien vigilat durant dies, que ens havien vist sortir i entrar de casa que sabien qui erem i on viviem... Això va ser el pitjor. 6 mesos després ens vam canviar de pis.

    ResponElimina
  4. No és una cosa en la que hagi pensat massa. De fet, si hi pensava estant a casa amb mons pares, el que em feia més por era que ens fessin mal. Pensava 'què s'enduguin el que vulguin! jo em faré l'adormida i que no em fagin res'. Quan penso en catàstrofes relacionades amb el meu portàtil són més de l'estil de perdre'l, que se m'espatlli o que me'l robin anant pel carrer amb ell a la motxilla. No se m'havia acudit que em podien robar... Glups! Una por nova?

    De totes maneres, no podem viure amb la por al cos de no saber què trobarem quan arribem a casa. No val la pena preocupar-se, perquè pocs impediments hi podem posar... si passa, esperem que no, ja ens n'ocuparem.

    (Pobre gat!)

    ResponElimina
  5. Com diu la Laura, pensar en això dóna una sensació de vulnerabilitat. És cert. Intenta reforçar el pany i la porta de casa (si creus que ho has de fer) i no t'hi capfiquis més del compte.

    ResponElimina
  6. Ufff...a mi aquests temes em fan posar la pell de gallina, em fa molta por, la veritat. Si entren quan no hi ha ningú a dins encara, però si ets a dins, t'has de quedar de pedra. Ara fa uns anys, quan hi va haver aquella onada de robatoris, ens van entrar a la casa del poble, jo no hi era, però sí els meus pares i els meus germans, que es van despertar quan els lladres encara eren a dins. El que et robin sap greu però al cap i a la fi, tot allò material encara que tingui valor sentimental es pot aguantar. El que és pitjor i que més et trastoca és que et posen la por dins el cos i al principi no estàs tranquil ni dins de casa, i més si són lladres dels violents.

    A mi el que em sabria més greu és l'ordinador, per totes les fotos! Sort que ben sovint me les vaig passant al discdur extern.

    ResponElimina
  7. Serà que estem arribant a allò de la vida en un xip?

    ResponElimina
  8. Gràcies a Déu mai han entrat a robar a casa... a mi m’agafaria una depressió, angoixa, tristesa, em costaria molt superar-ho... M’han robat pel carrer: em van arrancar una cadeneta que duia amb una medalla... als meus germans, (a ell pel carrer, li van arrancar una butxaca de la camisa i tot, a ella la van atracar a un caixer de La Caixa, anava amb la meva cunyada) a la meva mare pobreta dues vegades, (una vegada li van voler estirar la bossa ella, que és petitona i poca cosa, que vesteix sempre senzilla, que no porta joies ni res de res, que és una senyora gran, amb cabell blanc, la van tirar per terra els molt porcs! Anaven amb una moto, li van estirar la bossa, se li va enganxar amb la volta de la màniga de la parka que duia i la van tirar a terra)

    Però pitjor és pensar en que t’han entrat a casa... preferiria que em truquessin a la porta i em diguessin “dóna’m la tele, l’ordinador...” però que no entrin...

    Fa anys, molts, quan jo en tenia dotze, van entrar a robar a casa els meus pares. La meva mare tornava de comprar i es va trobar la porta ajustada però oberta... amb por, i poc a poc, va entrar dins, va començar a mirar per tot arreu i es va trobar que a l’habitació de matrimoni ho havien regirat tot, l’armari, la roba per terra, els calaixos tirats... mentre ella estava allí, veient això, va sentir que la porta del pis es tancava de cop... i llavors va entendre que, quan ella havia entrat, ells lladres encara eren dins, que s’havien amagat i que acabaven de marxar. Va estar bastant de temps que no estava tranquil•la, li va costar tornar a entrar a casa confiada...

    Aquella sensació descrita per la meva mare de veure que t’han estat remenant les teves coses: les tovalloles, els jerseis... ufff... a mi m’afectaria molt

    ResponElimina
  9. A mi m'han furtat dues vegades al cotxe. La pèrdua d'intimitat, perquè sempre s'han emportat documents personals, és el que pitjor he dut. Ja ha passat algun temps i encara m'afecta quan me'n recorde.

    ResponElimina
  10. La vida està plena d'incerteses i temors. I si al damunt tens propietats i panys, encara més. Ens poden entrar a casa i robar-nos, o un emprenedor et pot deixar sense feina, o els bancs poden decidir fondre's els teus quartos. Al capdavall, el destí de la vida és perdre-la en qualsevol moment.

    ResponElimina
  11. Doncs a mi m'han entrat dos cops a robar a casa. Una vegada fa molts i molta anys mentre érem de vacances. L'altra mentre era a buscar els nens al cole. No teníem coses de valor (en aquella època ni ordinadors, mare meva!) I ens van robar poques coses, els diners que teníem que mai no era gran cosa i quatre xorrades: la ràdio, la càmera... però ek que fa més ràbia és que està tot remenat que t'ho han tocat tot, tot per terra... i uf! és ben bé una mena d'invasió. Però considero que els dos cops vam tenir sort, els danys no van ser greus. En cap sentit. Mai no he tingut por que tornessin a entrar. Quan et toca et toca i mentre no et toca a viure tan tranquils com podem. La incertesa de la vida abasta tant i tant, que ja no ve d'aquí.

    Millor no us hi capfiqueu. A la vida passa només el que ha de passar.

    ResponElimina
  12. Des que tinc al Max, el meu fill de 4 anys, no faig més que pensar que em poden entrar a casa -ell dorm just al costat de la porta del pis- i des d'aleshores poso tot un parament darrere la porta (una paperera de llauna, plena de coses i a sobre una caixa amb cotxets del nen ben a la punteta) perquè si entren facin molt terrabastall i ho puguem sentir, no sé que faria si es donés el cas, però jo dormo més tranquil·la. I si entren quan no hi som, doncs que s'emportin el que vulguin si no fan mal a ningú, els records seran sempre això records.

    ResponElimina
  13. No hi donis voltes, XeXu.
    El mateix que et dic, jo també m'ho repeteixo.

    ResponElimina
  14. Aquí els bombers ens van tirar la porta al terra per equivocació. Els problemes venen després, a l'hora de recuperar la teva rutina de sempre.
    No pateixis pel que et pot venir. I si n'has d'estar més segur posa un altre pany.

    ResponElimina
  15. Per sort tinc còpia de seguretat de tot el porno de l'ordinador. No m'agrada viure al límit.

    ResponElimina
  16. psss…noi, una mica més d'ànims !! Què si, que en aquest món pot passar de tot, però si ja sortim de casa amb l'esperit de "a veure si avui no em cau un avió damunt del cap" ja anem malament !!

    Per cert, una recomenació pel que guardes a l'ordinador. Compra un disc extern, fes-te una còpia de seguretat i deixa-la a casa d'un amic/familiar de confiança.

    ResponElimina
  17. Aquest mateix pensament el tinc molt sovint... i és que visc aïllada, ni veïns ni res i quan entro a casa tot estant sola el primer que faig és mirar l'ordinador. _Vale, no han entrat.
    I és que amb els temps que corren... Si em robessin l'ordinador o la càmera de fotos, crec que m'agrafaria un seriós atac d'ansietat, histèria, ràbia i odi tot junt. Esperem que no passi!!! Però per si un cas jo dormo amb un bat de beisbol ben aprop.... ¬¬

    ResponElimina
  18. Estic d'acord amb la Carme, no ens podem capficar pensant en el què pot passar.
    Això no vol dir que hem de fer com si no passés res, perquè passa i és cert que cada vegada més (en les últimes setmanes, en un radi de menys de tres carrers de casa han entrat a dos o tres pisos). Per tant hem d'intentar posar les màximes mesures per evitar que ens toqui, això si, però al que no estic disposat és a viure amb l'ai al cor

    ResponElimina
  19. Però XeXu, no saps allò de "Siempre positifo nunca negatifo"? Doncs això, que no ha de perquè passar home! Cas que passés, millor que sigui quan estàs fora que no quan estàs dintre. T'imagines que entren a robar mentre tu estàs dormint? Uff! Quin ensurt! De totes maneres positifo a tope!

    ResponElimina
  20. Jo també penso que no pots viure pensant amb el problema...Si passa, ja vindrà el moment de passar-ho malament, però preocupar-se de les coses abans d'hora, és una perdua innecessària d'energia que sempre cal que estigui al seu màxim rendiment!!

    ResponElimina
  21. la inseguretat hi és, i ens ho hem de prendre com una loteria i esperar que no ens toqui.

    ResponElimina
  22. Fes còpies de seguretat de l'ordinador i emporta't el gat a la feina!

    Millor no hi pensis.

    ResponElimina
  23. Jo tinc uns coneguts que els va passar igual com a les pelis, que arribes i bé... tret d'alguna porta d'armari que van trobar a mig camí, perquè devien haver sentit algú... la casa estava totalment buida!! Amb les parets.
    Encara ara no s'ho poden creure, això no t'ho esperes mai, que et robin algunes coses, si, però... Tot, tot??! (va ser un fi d'any, que van estar tota la nit fora)
    i encara que et prenguin poca cosa, per tu sempre té molt valor.

    ResponElimina
  24. El pitjor de ser robat a casa -ho sé per experiència; bé, no a casa meva-meva sinó a la masia que teniem fins fa uns anys, al Vallès... el pitjor, deia, és la sensació d'haver estat violat que et deixa molt, molt mal cos. Que algú estrany a tu hagi estat remenant les teves coses, a banda del que s'hagi pogut endur, és una sensació horrible. Mira d'estalviar-te-la, per poc que puguis.

    ResponElimina
  25. A mi em van intentar entrar dins casa quan jo hi era. Es pensaven que no hi havia ningú i varen forçar una finestra. No varen tenir temps d'obrir les vidrieres perquè hi vaig anar de seguida, el lladre es va donar un bon ensurt, i ja us podeu imaginar el meu. En una situació així no penses en el que et poden prendre, sinó en la sort que has tengut de no prendre mal, i també t'envaeix la sensació de vulnerabilitat. Però estic d'acord amb tu que el que em sabria més greu que em robassin seria l'ordinador, o el seu disc dur, ;) . Una abraçadeta des de les illes!

    ResponElimina
  26. Això que diu el FERRAN, és el que jo volia dir "Que algú estrany a tu hagi estat remenant les teves coses, a banda del que s'hagi pogut endur, és una sensació horrible"... per això vaig inventar aquella escena absurda -però certa!!- que preferiria que em truquessin a la porta i em diguessin "va, l'ordinador, la tele... o ens ho portes tu o entrem nosaltres!"... jo els hi donava. Trista, però els hi donava.

    Ara bé, també em vull quedar molt, molt, amb el comentari de la CARME: "Quan et toca et toca i mentre no et toca a viure tan tranquils com podem. La incertesa de la vida abasta tant i tant, que ja no ve d'aquí.
    Millor no us hi capfiqueu. A la vida passa només el que ha de passar.
    "

    Va, respirem fons i no agafem por :-))

    ResponElimina
  27. Quan era joveneta i vivia encara a casa dels meus pares, ens varen entrar un dia. Quin daltabaix! I tot per emportar-se'n 4 tonteries que tenia ma mare guardades. Però el guirigall que ens van deixar perquè l'endrecessim va ser massa. El pitjor és la sensació amb la que et quedes: que algú ha estat remenant allò que per un representa una parcela d'intimitat molt important.

    ResponElimina
  28. Com era d’esperar, a tots ens neguiteja una mica el fet de que ens pugui passar, però m’ha sorprès l’enteresa que hi posen molts de dir que no es pot viure amb neguit, i que si ha de passar ja passarà. Ara, en el que em sembla que tothom està d’acord és amb que veure vulnerat el nostre espai més íntim ens deixa una petja difícil d’esborrar. Moltes gràcies a tots i a totes pels comentaris.

    Veí, si eres tu encara, ja t’hi posarem indicacions lluminoses al teu pis per aquestes nits de difícil tornada, però no em clavis aquests ensurts, home!

    Porquet, que pensem primer en l’ordinador, i segur que no som els únics que ho fem, ens ha de donar una mostra de com en som de dependents d’aquests trastos. Hi guardem tot el que tenim, un munt de records i de coses importants. Seria una pèrdua irreparable. S’han de fer còpies de seguretat i tenir-les ben guardades. Respecte a les altres coses tecnològiques, segurament no tenen tan valor sentimental com el que hi ha a l’interior de l’ordinador, però ens han valgut diners, en alguns casos, molts diners, i fot molt que algú ens ho prengui.
    Jo quan sóc a casa no tanco, i mira que tinc pànic als lladres, a que algú em pugui entrar, però no ho tinc per costum... potser m’ho hauria de pensar...

    Laura, de fet el post ja anava una mica d’això de la vulnerabilitat que tenim, estem totalment exposats. Per això em sento tan malament pensant que pugui passar, perquè realment, pot passar. I el que expliques m’esfereeix. És un testimoni que em posa els pèls de punta, em sap greu que hi hagis hagut de passar. Espero sincerament que en el nou lloc estigueu més tranquils.

    Yáiza, tot pot passar, és clar. A mi que em robin pel carrer, i més a punta de ganivet, per exemple, també em fa pànic. Però que t’entrin a casa té una component de vulnerabilitat, com deia la Laura, que ho empitjora tot. Naturalment, que facin mal als de casa meva seria el pitjor, però ara per ara visc sol i això em preocupa menys. Crec que jo m’hi jugaria el físic per protegir les meves coses, i ja no et dic la gent de casa meva. Però bé, això ho penso ara, potser em cagaria a les calces després.
    Sé que no s’hi pot fer res, això és el que em preocupa. Si un dia toca, veurem què fem al respecte. Però m’ha deixat mal cos pensar que potser han provat d’entrar a casa el veí. El meu pany és encara més feble que el seu. Ah, i per sort el gat de moment està tan panxo. Però si ha de defensar ell la casa...

    Josep Lluís, et fa sentir com si no fossis en absolut amo del teu destí. Bé, no és l’única cosa, és clar, però pensar que allà on et sents més segur de tots els llocs del món, no és en realitat gens segur, et fa perdre l’esperança. No sé si faré res. Igualment, si volen entrar, entraran.

    Barce, això que expliques és el pitjor de tot, et quedes amb una sensació d’inseguretat que no te la treus amb res, i justament al lloc on més segur t’has de sentir, que és a casa. No m’ha passat mai, però segur que em cagaria de por i no sé com reaccionaria. Estant sol potser no faria res, però si has de defensar la gent de casa... no vull ni pensar-ho. Jo suposo que molts que entren a cases juguen amb que no hi ha ningú o en no despertar, però que siguin violents espanta encara una mica més. Si et poden fer mal perquè sí, potser sense necessitat, no podem esperar res de bo. Els objectes materials són això, no tenen més importància. Però pensa que el fet que et robin un ordinador ja no és pel valor que té. Les fotos són importants, però moltes també les tinc pujades a la xarxa. Però hi tinc mitja vida dins, per no dir que és el meu principal mitjà de comunicació. Si me’l prenen, em venen. Em donaria de cops de cap contra la paret molt temps. Millor que no passi.

    Maurici, ara no sé ben bé de què em parles... del programa de tele?

    ResponElimina
  29. Assumpta, que t’ha passat avui? No ets la primera! Si fins i tot en Josep Lluís t’ha passat a davant, hehehe. És broma, eh! És fatal haver viscut de prop tantes males experiències. Em posa malalt pensar que hi ha gent així, que aquestes coses passen en el nostre món. Et fa perdre l’esperança en el gènere humà, com si no la tinguéssim prou debilitada. Que t’entrin a casa crec que és el pitjor que et pot passar perquè et passa el que hem anat dient, ja no et sents segur ni a casa teva, i llavors vas llest. Mira, jo ni pensava en la tele. Jo tinc un trasto vell allà al menjador, però no la miro mai. De fet ni la tinc connectada.
    Ostres, però ja el súmmum és la història que expliques de la teva mare... la veritat és que em sap greu llegir-ho i tot, i t’asseguro que no series l’única que es quedaria molt tocada de viure una experiència així, em sembla que jo em quedaria igual i no sé si m’atreviria a seguir vivint sol. Pensar que ets a casa i estan amagats... més d’un cop m’ha passat pel cap i et deixa molt mal cos. Que passi de veritat...
    Comentari 2: En Ferran ho ha sabut descriure molt bé, potser perquè ho va viure, per mala sort. A mi no m’agrada ni que em remenin les coses la gent que conec, imagina’t uns desconeguts, que a més venen a endur-se el que trobin de valor. Però dona, la tele els la pots donar, però l’ordinador? Ara que el tens arreglat? Ah, ja ho entenc, però et quedaries amb la Minnie amagada, oi? I bé, sí que serà millor que respirem, perquè no es pot viure amb aquest neguit. Tampoc m’ho prenc així, segur que ho oblido en uns dies, però em va deixar preocupat pensar que podria passar.

    Jpmerch, la sensació que et queda potser és el pitjor. Et sents insegur, i costa d’oblidar. Encara recordo l’últim cop que em van intentar robar, em vaig posar tan nerviós que estava fora de sí. I això que no ho van aconseguir...

    Lluís Bosch, de fet el que descric no és pitjor que altres coses que ens poden passar i que no triem en absolut, com ara que un conductor borratxo se’ns endugui pel carrer, o que ens caigui un test al cap i ens l’obri. No controlem la nostra vida, però per sort encara podem parlar de les coses que més por ens fan, encara que no serveixi per prevenir-les.

    Carme, no podia imaginar que se’n podia treure una visió mínimament positiva del tema. Havent patit un parell d’experiències en aquest sentit, sembla difícil que t’hagis sabut sobreposar amb aquesta enteresa. A mi em costaria, em sembla que viuria amb por. El pitjor és aquesta pèrdua d’intimitat, la vulnerabilitat que fa que vegis violats els teus espais més sagrats. De vegades el que et prenen és el de menys, però com ho deixen et toca molt més. Les coses materials són això, diners. Trobar-s’ho tot regirat el que fa és que se’t regiri l’estómac. Espero no haver-m’hi d’enfrontar, però sé que tens raó, quan m’hagi de tocar em tocarà, i no hi hauré pogut fer res. No trobes que fa sentir molt petit això de no poder controlar aquestes coses?

    Carina, estic segur que és molt diferent quan hi ha gent que t’importa i que depèn de tu que pot prendre mal. Defensar els teus és una prioritat, i prevenir sempre està molt bé. Trobo molt encertades les mesures que prens, no només ho sentireu, sinó que de ben segur això farà que qualsevol malparit que pretengui entrar es faci enrere. Però sense ningú a qui defensar, a banda del gat que seria el que millor s’amagaria, penso en les coses que tinc i que no m’agradaria perdre. Em faria mal, realment, encara que no siguin tan importants, però també ho són. Potser si algun cop tinc fills, em canviarà totalment la prioritat, seria el normal.

    Fanalet, viure amb aquest neguit no té sentit, perquè ni ho podrem preveure ni evitar. Però caram, com molesta quan se’t passa pel cap!

    ResponElimina
  30. Maria, ostres, doncs els bombers ja es podien haver tocat el que no sona! Sí, després recuperar la confiança i el dia a dia a casa ha de ser difícil. Ja no és aquell santuari que no profanava ningú. Però bé, com sempre, preocupar-se per coses que no sabem si passaran no té massa sentit.

    Enfrancis, ets un home previsor, arribaràs lluny. Suposo que et sabria molt greu que te’l prenguessin, tants anys d’acumular-lo...

    Carquinyol, ja ho sé que no es pot anar amb aquesta mentalitat per la vida perquè en qualsevol moment ens pot passar una cosa dolenta i no previsible que ens pot fotre enlaire coses pitjors que quatre quincalles. Però bé, això no treu que em senti vulnerable al respecte, és difícil pensar que qualsevol dia torno a casa i no tinc res.
    Ja tinc un disc dur extern i tinc còpia fins que vaig canviar d’ordinador, per tant encara recuperaria moltes coses, però em perdria els últims temps, que hi he guardat coses important. Això sí, el disc el tinc a casa, i això de deixar-lo en un altre lloc... no em fa massa el pes, la veritat.

    Alba, jo també miro l’ordinador primer, i això que passo abans per altres coses ‘robables’, però vaig de cara al que m’importa... Si em prenguessin la tele, ni me n’adonaria... M’ha agradat com ho has descrit perquè jo em sentiria igual que tu. Veig que cadascú té una manera diferent de prendre-s’ho, però em sembla que la teva i la meva serien molt semblants. Avui coincidim força. El que no tinc pas és un bat de beisbol, hauré de fer un pensament...

    Mac, jo dec baixar de l’hort, perquè si aquestes coses passen al meu voltant, no me n’assabento mai. El veí em va comentar això, però per ara no li han entrat, i tampoc no ho sap segur. Estic d’acord amb que no es pot viure amb l’ai al cor tota l’estona, perquè si no no vius. Segur que hi ha gent que s’emparanoia molt amb aquestes coses, jo intento no ser un d’ells. Com em passa tot sovint, tinc pensaments d’aquests i em surt d’escriure’ls, però espero que no penseu que sóc un histèric que ara posaré unes trinxeres aquí a la porta. Però bé, algun mecanisme de protecció sí que no m’aniria malament, que sóc molt feliç de la vida, jo.

    Banyeres, però a veure, quan temps fa que passes per casa meva? Jo positifo?? Si home! Jo no sé què dir-te. Si intenten entrar-me quan sóc dins em sembla que em moriria de por. Però potser hi podria fer alguna cosa, ni que fos fer soroll perquè se’n desdiguessin. Si arribo un dia i em trobo el pis buit em sentiria amb tal sensació d’impotència que no sé què faria. Bé, sí, crec que la impotència després passaria a la ràbia i me n’aniria a cremar alguna cosa. Però bé, em quedaré amb la idea de que no té per què passar, i creuaré els dits perquè tinguis raó.

    Montse, no és que visqui pensant en això, com deia més amunt, no és una paranoia. Ara hi penso perquè es va donar aquest cas amb el veí, però no sé si hi havia pensat mai seriosament. Ara m’ho he imaginat i he volgut plasmar les sensacions que em va transmetre. Si m’arriba a passar, no sé pas com m’hi posaria, la veritat.

    ResponElimina
  31. Garbí, a veure si serà per això que no jugo mai a la loteria! Posats a no jugar-hi, preferiria que em toquessin alguns milions que no pas aquesta...

    Tirantlobloc, pobre gat, es cagaria de por, tot i que tindria molt espai per explorar. En uns dies segur que ja no hi pensaré. Total, si algun dia em passa, m’agafarà per sorpresa igual.

    Jomateixa, el teu comentari fa esfereir. Sobretot perquè fa la impressió de que era una cosa més que planejada. No van entrar a veure què trobaven, van venir a endur-s’ho tot, i si era així, és que anaven preparats per carregar-ho. No entenc que ningú no veiés res, no buides una casa en un tres i no res. Però em sembla terrible que fos una nit de cap d’any, en la que marxes totalment de casa i predisposat a passar-ho bé. Ja saben el que es fan aquesta gent... La veritat és que jo no sé quina cara posaria. Em supera.

    Ferran, el que comentes és de les coses que em preocupa, ja ho he anat dient. Ja ni a casa et pots sentir segur, el lloc on creies que estaves protegit de tot, i el veus violat per desconeguts. Com pots estar tranquil després. I més vivint sol. No crec que hi hagi una cosa pitjor que tenir por d’entrar a la pròpia casa. Comparat amb això, el que hagis pogut perdre no t’importa gens. Però ja em diràs com m’ho puc estalviar, com si ho pogués triar...

    Ventafocs, tot i semblar que vas tenir sort, l’ensurt te’l vas emportar igual. Em sembla que jo em cagaria a les calces en una situació així. No sé si m’atreviria a anar-hi, però potser sí a fer soroll des de dins perquè sabessin que no han d’entrar. A mi prendre mal o no no em preocupa tant, però em preocuparia sí tingués gent a casa de la que cuidar-me. Encara em sentiria més malament per ells, si jo em sento insegur, encara em sentiria més insegur per els que viuen amb mi, perquè no voldria que els passés res. Però bé, com que de moment no hi tinc ningú per casa, a banda del gat el que més m’estimo és l’ordinador, hehehe. Se l’ha de protegir!

    Ariadna, encara vau tenir sort que no es van emportar massa cosa, però aquesta sensació que descrius ja no te la treus de sobre, algú ha violat el teu espai personal i s’ha emportat la cosa més important, la seguretat que et genera estar a casa, l’estabilitat. Sentir-se vulnerable a casa ha de ser una desgràcia. On ens podrem sentir tranquils, doncs?

    ResponElimina
  32. Sí, no sé amb que estava distreta jo que, quan vaig anar a comentar, em trobo que en Josep Lluís ja m'havia passat davant... em fa gràcia quan això passa :-))

    (La Minnie i el Micky ben amagadets hehehehe)

    ResponElimina
  33. Son temps difícils, i malauradament es tornen a sentir masses notícies de robatoris. Al barri dels meus pares en va ple. A veure què passa.

    I si, és una por. Jo la tenia temps enrere, quan em quedava sola a casa els pares, i quan vaig viure a Sgda Família. el pis era estrany i s'hi podia accedir massa fàcilment, a més tenia un veí xungo,... tot plegat feia que em costés massa dormir. Ara, en canvi, no sé xq (i mira que el barri a la nit noa companya) no em fa massa por.

    Curiós que hgis pensat en els ordinadors. Anava llegint i pensava només amb en Puck. Però és ben verita, potser és el que té més valor. I penso que és xq és de les poques coses que tinc que es poden considerar que tenen cert valor econòmic, xò que el que emmagatzema és mooooolt més valuós.

    Però bé, no ens ha d'inquietar, si no, malament anem.

    ResponElimina
  34. Xexu tio però quin mal rotllo, no? ja et val pensar en aquestes coses. Mira, si t'explico el meu cas, et posaries a tremolar. Visc en uns baixos sense finestra i a l'estiu, més d'un dia, m'he deixat totes les finestres obertes del menjador mentre estic cuinant o mentre em dutxo (sí, ara que ho escric em sembla que és una mica greu. Però he de dir que quan surto de casa sí que les tanco xD). No, ara en sèrio, no em preocupo massa del que pugi passar, perquè aquestes coses com més es pensen, més acaben passant, I jo tampoc tinc gaire cosa de valor material, el meu problema és com el teu, valor sentimental, però prefereixo no pensar-hi i esperar que la sort segueixi al meu costat. Jo si fos lladre no robaria a casa meva, perquè no aparenta que hi hagi res de valor. Jo si fos lladre atracaria un altre tipus de casa, que espero que no sigui com el teu. és broma. xD

    ResponElimina
  35. A mi em van entrar al nadal, que era de vacançes, visc sense veins. El cert es que eren un aficionats, s'hen van endur coses com una maquineta d'afeitar trencada i altres cosses sense valor, pero també diners i un portatil apple que ja tenia 7 anys (tenia copia de seguretat del disc) pero anava molt be.

    Van entrar pr una finestra de fusta vella que dona al balcó i es pot desmontar desde fora. Van intentar forçar la porta pero no van poder.

    Ara he canviat la finestra per un d'alumini (350€), també hi possaré una reixa o barrots (60€), al balcó hi he possat una reixa extensible (520€), tinc previst afeguir un pany de seguretat sobrepossat a la porta d'entrada (55€)i barra antipalanca (30€).

    Quant passo la nit fora deixo l'ordinador encess amb un programa que fa servir la webcam com a camera de vigilancia (Evocam), si detecta moviment em truca al movil des d'skype i m'envia fotos per mail (costa el preu de la corrent).

    Potser en possaré una altre a l'escala, tot plegat no son ni 100€.

    Al balcó hi he possat un llum que s'encen sol quant detecta moviment (45€).

    Si mai tornen a entrar, que ho tindrán dificil, els enviaré els Mossos

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.