dimecres, 19 d’octubre de 2011

Al rescat

Un dinar amb molt poques ganes, amb una companyia que no és la més desitjable. Just a davant, l'última persona que hi voldries tenir. La consigna: paciència. No hi ha altre remei. De sobte, el tema de conversa deriva, preguntes indiscretes, informació que amb prou feines facilites als que tens més a prop. La personeta dispara, et mira directament als ulls, no hi ha escapatòria. Obres la boca, no li vols explicar res, però alguna cosa has de dir, ni que sigui per desviar l'atenció, pensa, pensa!

Que en aquells moments algú salti al mig de la conversa amb un canvi de tema ben estudiat per treure't les castanyes del foc, no té preu. Reconec que algun cop jo també surto al rescat desviant la conversa d'alguna manera quan algú no té ganes de parlar d'una cosa que prèviament m'ha explicat. Per això, quan avui m'han salvat el cul amb una oportuna irrupció, ho he agraït molt.

33 comentaris:

  1. Sí, i tant, això és molt d'agrair. Mostra que l'altra persona et coneix, i força, i que et vol bé... És genial tenir gent així, oi?? I la personeta que no et cau tan bé... s'ha quedat amb les ganes de fer el xafarder!

    ResponElimina
  2. A vegades és tan descarada la pregunta impertinent, que fins i tot un desconegut que tinguis a prop també et salva els mobles. En aquest món hi ha elements que haurien de tenir una bona cremallera a la boca...

    Au, salut!

    ResponElimina
  3. Ostres, imagino que l'has convidat a alguna cosa, no? Ah! La Banyera està interessada en entrevistar aquest individu, si vol. Això sí, sense cobrar res!

    ResponElimina
  4. Un bravo pel rescatador! Una anècdota molt maca! Que bé que passin coses així!

    ResponElimina
  5. Hi ha gent amb molt poca-vergonya. Quina sort que t'han salvat hehehe.

    ResponElimina
  6. A mi em fa molta ràbia quan em preguntin coses indiscretes. Sempre pens que si una persona em vol contar una cosa ja m'ho contarà. Així i tot me'n desfaig prou bé quan em demanen, si no tenc ganes de contestar el què volen saber responc amb una pregunta, ni que sigui dient: No saps que això no es demana? També pots dir que al matí has fet l'amor fervorosament i se t'ha oblidat la resposta... potser cola, ;), i sinó segur que deixes a la persona en qüestió sense paraules.

    ResponElimina
  7. Per què vas a dinar amb algú amb qui no vols dinar (ni res pel que he entès)?? No em diràs ara que ets d'aquests que fas el paperina? No m'ho imaginava pas de tu... ostres, ostres, ostres...
    L'any passat una amiga em va dir: per fi he après a dir no, a no fer allò que no em bé de gust, i a no estar amb qui no vull estar. Bona lliçó.
    Ara que tu a sobre t'han salvat el cul. Si és que n'hi ha que tenen sort. Molt bé, molt bé.

    Dues coses més: home havies de ser! el comentari que m'has tornat al post anterior era tan previsible ;-) .... no he pogut evitar de ficar-me una miquetona amb tu, ja em perdonaràs el rampell,
    i segona: he canviat l'adreça--> http://elnoulaberint.blogspot.com/

    Au, bona nit, ja n'hi ha prou per avui.

    ResponElimina
  8. N'hi ha personetes força impertinents tantes com persones amb un dit de front per a sortir al rescat! Però no sempre coincideixen juntes.

    Davant una pregunta que et deixa amb aquest compromís, també va bé respondre.. .Com? No m'estaràs demanant una explicació tan personal, oi? No ho he entés be, veritat?

    Fer això alguna vegada m'ha donat resultat!!!

    ResponElimina
  9. Calla, calla, XeXu, que aquesta situació que descrius em sembla que ens ha passat a més d'un i en més d'una ocasió... amb la mala sort que no sempre hi ha el rescatador a punt per llençar-te el salvavides, glups!

    ResponElimina
  10. Es just el moment de fer rodar la copa de vi plena per sobre les estovalles, amb l'excusa si vols tu de no fotra-li pels morros

    ResponElimina
  11. Felicitats! No tothom té la sort que el rescatin quan més ho necessita!

    ResponElimina
  12. Hi ha gent impertinent que sempre vol saber i pregunta i pregunta.
    Millor contestar amb evasives i contestar amb una pregunta...I tu com ho gestionaries? per exemple.
    Ara persones hàbils per rescatar sónla xocolata del lloro.
    Bona nit Xexu.Ara sí puc comentar-te...

    ResponElimina
  13. Doncs quina persona tan maca! (la que t'ha salvat) :-)

    Darrerament no recordo que em facin massa preguntes impertinents, o potser sé driblar més la situació... o potser no me les fan així, en pla "emboscada", enmig d'un dinar, asseguts al davant i mirant-me als ulls (ufff, quin mal rotllo)... Imagino que deuria ser una mena de dinar d'empresa, un d'aquells dels que no tens possibilitat d'escapatòria.

    Fa anys sempre em trobava amb la mateixa pregunta impertinent que no sabia com respondre tot i que em moria de ganes de dir "deixa'm en pau i ficat a la teva vida, encara que sigui tan avorrida que has d'empipar els demés".

    Ara bé, no recordo haver estat mai rescatada així... intento esforçar-me en recordar un moment així... però no el trobo.

    ResponElimina
  14. Això és treball cooperatiu, avui per tu demà per mi, un bon company... li deus un sopar amb bona companyia, la teva, és clar. Bona nit

    ResponElimina
  15. L'assistència sense ganes a dinars/sopars hauria d'estar prohibida per la Convenció de Ginebra.

    ResponElimina
  16. A casa sempre m'han dit: "Davant d'un barrut, un altre". Si una persona no té prou educació per adonar-se que és indiscreta, no cal que la tinguem nosaltres per contestar-li, si no ho volem fer. Reconec però que això és més fàcil de dir que de fer, així que benvingut el rescat!

    ResponElimina
  17. Sempre hi ha algu que ens coneix prou com per donar-nos un cop de mà en moments que estem entre l'espasa i la paret. Però això no és tasca fàcil, no tothom sap com fer-ho!! Suposo que deu ser cosa més o menys cosa d'instint... no? Segur que ni s'ho va pensar, va dir: he d'intervenir! i Zasca! Canvi de conversa, XexU tranquil. ;)

    ResponElimina
  18. M'ha agradat que ho hagis expressat dient que t'han salvat el cul.

    Realment hi ha gent amb molt poca capacitat d'empatia, per no dir gens, per no dir que el que cerquen directament és tocar el voraviu.

    Quan et trobes un àngel salvador com el que t'ha salvat a tu l'ompliries de petons i abraçades.

    Jo reconec que en aquestes situacions, si em burxen massa, puc acabar fument un estirabot dels perillosos.

    ResponElimina
  19. Aquestes situacions són molt xungues. Jo, que per norma general sóc més aviat discreta i gelosa de la meva vida privada, no suporto a la gent que fa aquesta mena de coses.
    Però a vegades no ho fan amb mala fe ni amb mala intenció, simplement són així. Tinc una companya de feina que no té filtres, ni per ella ni per ningú i has de vigilar què li expliques si no vols que ho sàpiga tot el món. A mi això em fa ràbia però ves, t'acostumes a conviure-hi no? Però per sort tenim els rescatadors, persones com la que descrius, que en moments determinats et salven d'endinyar un moc o passar un mal tràngol.

    ResponElimina
  20. a un "ex" li va agafar un atac de rampa davant una pregunta compromesa que el delatava tant o més que l'atac de rampa.

    ResponElimina
  21. ... en aquests casos, pots tombar un got "sense voler" sobre l'altre i s'ha acabat el problema! És radical, però efectiu... ;-)

    ResponElimina
  22. A saber el que realment vols dir quan dius "personeta"...

    ResponElimina
  23. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  24. A vegades posen a prova l'educació...Quan la paciència, la voluntat s'acaba.

    ResponElimina
  25. Mmmm... Depeche Mode. Diria sobrietat en la seva justa mesura.

    ResponElimina
  26. Bah, aquestes coses pel facebook no passen. Dius que has d'anar a cagar i llestos.

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Em va fer gràcia explicar aquesta situació perquè podria no haver estat res, algú que interromp una conversa, però venint de qui venia, vaig saber de seguida que era un rescat. Després li vaig anar a agrair i no m’havia equivocat. Són d’aquests detallets que valen la pena i que et fan apreciar encara més una persona.

    Yáiza, no tenim una relació amb aquesta persona perquè faci el tafaner d’aquesta manera, almenys per la meva part, però és que és força inconscient, pobreta. I sí, tenir persones de suport al costat que et coneixen i et poden fotre un cable s’agraeix molt.

    Maurici, també tens raó, de vegades les preguntes desencaixen tant que algú altre se n’adona i t’ajuda a sortir del pas. I és que hi ha gent que realment estaria molt millor calladeta!

    Jordi, li he agraït específicament el detall després. Es tracta de dues indivídues, en realitat. A quina de les dues vols entrevistar, a la tafanera o a la rescatadora?

    Carme, és una rescatadora, de fet. Passen coses d’aquestes, i més que ens en passaran, ens protegim tant com podem.

    Maria, en aquest cas no sé si era per poca vergonya, em sembla que és inconsciència pura, ja que no tenim confiança per fer aquestes preguntes. Sort que hi ha gent que sí que té més confiança i està al cas.

    Ventafocs, sóc de la mateixa opinió, si no m’expliquen una cosa, no pregunto. D’això en volia fer un post i tot, no és manca d’interès, és que penso que no m’ho volen explicar, senzillament. I també et diria que sé despistar força bé, ningú no em sol treure més del que vull dir, sobretot si no tinc confiança amb aquella persona. Però en aquest cas era tan directe que era difícil escapar-se. Segur que no li hagués explicat massa, però hagués quedat malament, així que la intervenció de l’altra ha estat providencial. Ostres, no és mala idea això d’atribuir una amnèsia momentània al sexe. Però em sembla que aquesta no m’hauria entès...

    Ariadna, espero que tornis a llegir aquesta resposta també, ja que així no t’emportaràs una opinió equivocada de mi. Jo sóc com es descriu la teva amiga, i et faries creus de fins a quin punt. Si no em ve de gust una cosa, ja poden dir missa, que passo. El cas d’aquest dinar (i altres de similars que hem fet) era una obligació, perquè és cosa de feina. L’organitza la cap de la unitat i ho fa amb tota la bona voluntat del món. Però som dos grups dins de la unitat i no ens portem especialment bé. Ara som molt poquets, havíem arribat a ser el doble en total, així que ara és fàcil que et toqui prop d’algú que preferiries tenir ben lluny. És clar que em podria inventar una excusa per passar del dinar, però quan tothom hi està d’acord quedaria lleig, i em sabria greu per la cap, també, que en això s’ho curra. A més, les meves companyes hi són, i també vull estar amb elles en un ambient no tan laboral. Espero que l’explicació et satisfaci.
    Sí, m’han salvat perquè la noia ha sabut ser oportuna i ficar cullerada quan calia per desviar el tema. Jo també ho he fet per ella algun cop.
    Ja he canviat la subscripció al teu blog, no pateixis. I pel que fa a l’altre comentari, què vols, m’ho vas posar molt fàcil per respondre això.

    Carme J, el que hauré de fer és assegurar-me que sempre tinc al costat algú que em pugui ajudar a sortir del pas en cas que ens trobem un impertinent. S’ha de prevenir. El cas és que no es tractava d’una qüestió tan personal, o sí, no sé. Senzillament era una cosa que jo no volia explicar, i menys a ella. Però marcar-li el terreny d’aquesta manera (que per altra banda, m’ho apunto per una altra ocasió) no feia al cas, que amb ella ja hem acabat a crits més d’un cop, i pel bé de la unitat i de la feina en general, millor mantenir la cordialitat. Però com et deia, deixar algú planxat d’aquesta manera no em sembla mala idea, ja ho aplicaré.

    Leblansky, mira si em considero afortunat de que aquest cop hagi tingut una rescatadora al costat davant d’una impertinència, que n’he fet un post i tot!

    ResponElimina
  28. Garbí, quina gran estratègia! Caram, doncs per sortir del pas no hagués estat gens malament, no se m’ha acudit. La copa ja li fotria pels morros, ja, però com a solució d’emergència, millor fer-la caure per la taula. Quina gran cortina de fum.

    Adbega, he tingut sort, en sóc molt conscient.

    Joana, que bé que hagis pogut comentar sense problema! Entre que la noia en qüestió és tafanera i indiscreta, i que jo sóc molt reservat, malament anava la cosa. Generalment sóc prou bo amb les evasives, perquè no m’agrada explicar coses a qui no li tinc prou confiança, però aquest cop era difícil perquè era una pregunta molt directa i en principi sense massa complicació. Però no em donava la gana de contestar, carai! Sort que m’han donat un cop de mà a canviar de tema...

    Assumpta, just a la fusta. Era un dinar amb la gent de la feina, però no amb els habituals, sinó amb una gent que generalment defugim, però compartim la cap. Jo també he estat fent servir el terme ‘impertinent’ en les respostes, però potser s’escau millor ‘indiscreta’. No tenim la confiança per parlar de certs temes, i ens hem escridassat més d’un cop. Què redimonis pregunta, doncs? En aquest cas no és que volgués respondre de males maneres (de vegades alguns ho mereixerien), però tampoc no volia explicar res, per això m’ha anat molt bé que canviéssim de tema. És una llàstima si no recordes cap cas en que et rescatessin, sempre va bé tenir algú al costat que pugui fer això. Jo sí que ho he fet algun cop, i sé que l’altre ho agraeix. Jo he pogut comprovar que va de conya.

    Carina, treball cooperatiu sí, però tampoc no cal anar pagant sopars. Si sabem que l’altre necessita un cop de mà, doncs allà estem. Per això ens fem confiança i mirem de protegir-nos.

    Carquinyol, no en sóc massa partidari, no et pensis, però aquest l’organitza la nostra cap amb molt bona voluntat, i no és el primer cop. Sap greu fer-li el lleig a la pobra dona, que s’ho curra.

    Mac, no pensava contestar-li, no volia explicar res, però tampoc sabia què dir. Hagués sortit per la tangent, i potser hagués hagut de dir alguna impertinència, així que la interrupció va ser molt benvinguda. Encara que hi hagi gent molt inconscient que ratlli la mala educació, si es pot evitar, prefereixo no posar-me al seu nivell. Que en sé, eh! Però si puc no ho faig.

    Alba, per fer-ho has d’intervenir ràpid, ja he anat dient que jo ho faig de vegades, treus un tema que no tingui res a veure, però t’ha de venir al cap, és clar. No sé si a ella li va costar més o menys, potser esmoles l’enginy quan veus que cal, tampoc no tens tanta pressió com el que està acorralat.

    Porquet, l’empatia de vegades és un bé escàs. La gràcia és quan algú es pensa que en té molta, però no hi ha manera que entengui què li passa a la gent. Però això seria un altre tema, i unes altres persones. El cas d’aquesta em sembla que és inconscient, que no entén que si no tens certa confiança no has de preguntar algunes coses.
    L’àngel salvador és una noia i ben guapa, però tampoc s’escau que l’ompli de petons i abraçades, ho deixarem amb l’agraïment que després li vaig donar.
    Jo també puc deixar-ne anar una de bona. No suporto que em burxin, i més si és amb mala llet.

    Persona, jo també sóc així com dius, no parlo de les meves coses amb tothom, només amb qui vull, per això em molesta que gent a qui no li faig confiança em facin preguntes. I és cert que el més probable és que no ho facin amb cap mala intenció, però que es fiquin en els seus assumptes, home! Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  29. Uf, em fan pànic els perfils com els que descrius després. Jo que sempre sóc tan discret, amb les meves coses i les dels altres, tot i que m’assabento aviat de moltes coses de la meva boca no surt mai res, i després veig gent que es pensa que els companys de l’esmorzar som una ment col•lectiva que funcionem com un tot: ‘però que no surti d’aquí, eeeeh!’ A mi em sembla que estan pirats. Si una cosa no s’ha de saber, és que no s’ha de saber! Que els amiguets xerren! Si t’ho han xerrat a tu quan no haurien de fer-ho, què et fa pensar que no ho xerraran a altres? Mareta de déu, quina inconsciència.

    Color camaleó, interpreto que la pregunta en aquest cas la feies tu? Si és així es permet, que de confiança no en devia faltar. O no n’hauria d’haver faltat, en tot cas... Ara que, com a estratègia d’escaqueig, potser no està malament. Si l’altre no et coneix massa, és clar.

    Tirantlobloc, aquesta proposta ja la fa en Garbí i l’he trobat força enginyosa. Si se m’acudeix en aquell moment, no dic que no la posi en pràctica algun dia!

    Joma, en aquest cas, està fantàsticament aplicat, perquè és una persona molt menuda! (Encara que amb una mala llet molt gran!)

    MBosch, tots som tafaners algun cop, no ho negarem, però no tothom sap fer de salva-culs. Ah, i si fem el tafaner, ja veus què ens podem trobar!

    Agnès, si perdem la paciència és fàcil perdre l’educació també. Però ser indiscret quan no toca per mi és una falta de respecte, i també una maca d’educació per part seva. Per aquí comenten de pagar amb la mateixa moneda...

    Anna G., doncs jo diria que necessitava silenci i tranquil•litat i que ha estat impossible tenir-ne.

    Enfrancis, és que no tinc facebook, jo. I a cagar enviaria a la tia que feia les preguntes. Em sembla que jo, i la resta de la taula també.

    ResponElimina
  30. home, és allò de l'avui per tu, demà per mi. és part de l'amistat. Està molt bé reconèixe-ho i agrair-ho. T'has de sentir afortunat!

    per cert, tornes a tenir música!!! i mooooolt bona! és clar que si, enjoy!!!

    ResponElimina
  31. De gent tafanera en dinars de compromís n'hi ha sempre... em recora la situació als dinars de familia al complet... aquells amb qui et veus un cop l'any es marexen les mateixes explicacions que els que comparteixen el dia a dia amb tu? dons no. I sempre hi ha aquell quee et veu la cara i et llença un cable per srt teva.
    Bona reflexió

    ResponElimina
  32. Uff...aquestes persones que ens treuen d'aquestes situacions tan incòmodes són veritables sants!!! En aquell moment t'aixecaries, els faries una abraçada enorme i després continuaries amb la conversa salvadora. Però suposo que la mirada que es fa a la persona en qüestió de "gràcies" ja no té preu. Quan que arriben a molestar les preguntes, "terra traga'm que no tinc cap ganes d'explicar això a aquesta persona".

    Em sembla que nosaltres, com els polítics, hauriem d'aprendre a respondre el que vulguem indepentment del que ens hagin preguntat. I la cara que se li ha de quedar al curiós després de la nostra resposta totalment inconnexa ha de ser boníssima!

    ResponElimina
  33. rits, doncs sí, ella sap que jo també saltaré quan li calgui, s'ha d'estar al cas de quan pot anar bé un cop de mà. La cançó de Tsunami em va fallar. Jo mateix la vaig pujar al programa i semblava que funcionava, però després va desaparèixer i no es troba. Com que no sabia què posar perquè no tenia cap cançó especial, no en posava una altra, fins el dia que vaig necessitar molt i molt el silenci, i no hi havia manera. I d'aquí la cançoneta, que és fantàstica.

    Judith, mira, no ho havia comparat amb els dinars familiars, la veritat, però no et falta raó. Allà tothom es creu amb dret de preguntar, i els joves generalment tenen poques ganes de parlar de res, i menys amb gent que veiem tan poc. El problema és que als àpats familiars no et solen salvar el cul, perquè els que ho podrien fer s'alegren de que no els hagi tocat a ells l'interrogatori!

    Barce, l'agraïment va venir després, i era totalment merescut. Per sort amb aquesta persona m'hi entenc bé, i amb una mirada de vegades ja fem. Aquest cop no va caldre tampoc, i va passar desapercebut, però després li vaig comentar i efectivament ens havia tallat expressament. Una sort tenir persones així a prop. Jo no serviria per polític, encara que desviant l'atenció sí que me'n surto força. No crec que aquest cop hagués explicat res del que no volia explicar, però igualment m'hagués hagut d'inventar alguna cosa, alguna ximpleria salvadora. Però estava complicada la cosa, que la pregunta donava poc joc a sortir per la tangent. Vaig tenir sort, la veritat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.