dimecres, 28 de setembre de 2011

Vademècum

M'adono que se'm considera una persona d'idees clares. Tinc els meus valors, els meus principis i els meus ideals, i els expresso amb convicció. No em costa escoltar i aconsellar en funció del que he sentit, considero que és un privilegi que algú et busqui demanant ajuda. Però el que de portes en fora es veu tan clar no sempre té correspondència dins. Aquí mateix al blog, molts cops faig reflexions i acabo dient com cal actuar en una situació o altra. En primer lloc, això respon només al que jo penso, ni pretenc ni em veig capacitat de ser exemple per a ningú. I per altra banda, m'adono que no n'hi ha prou d'estar convençut d'una cosa, de tenir molt clar com s'ha d'actuar i el que cal fer. Si fos capaç de dur a la pràctica tot el que predico, altre gall cantaria. De vegades semblo un manual, un vademècum. Però a l'hora d'aplicar-ho, o quan analitzo com he actuat o estic actuant en certes situacions, m'adono que sóc molt lluny de les paraules. Ho intento, això sí, però no sempre sóc capaç de ser fidel al que penso. Suposo que ningú deu creure que sóc infal·lible. Em falla la pràctica, com a la majoria. Em sembla que és inevitable, és la feblesa humana. Em ve al cap una frase en italià que em van ensenyar: 'Tra il dire e il fare c'è di mezzo il mare'. Té equivalent en castellà, però no cal, oi?

31 comentaris:

  1. Hola!! T'he vist actualitzat a la barra lateral de la YÁIZA... que estava llegint comentaris :-))

    ResponElimina
  2. Bé, jo sí creia que eres infal·lible... excepte en un tema: El NO reconeixement de la grandesa dels Beatles... bé en dos temes: que t'agradi Murakami... o potser en tres temes, que no vulguis llegir Dickens... o :-DD

    Bromes a part... Ostres! Això també em passa MOLT a mi, a vegades em sento (o llegeixo) donant uns consells que penso "Apa, Assumpteta, això ja t'ho podries aplicar a tu mateixa"... però els castellans tenen un refrany que està bé (alguna cosa bona tenen) que és: "Haz lo que bien te digo y no lo que mal hago" (ho sento, no sé la traducció a l'italià) :-P

    Quan jo era joveneta i sentia aquest refrany pensava que qui el deia tenia "molt de morro"... ara penso que no, que és molt cert, que a vegades pots veure coses clares, que saps que és millor que siguin d'una forma encara que a tu mateix et costi de fer-les.

    Som així... però si fóssim perfectes seriem molt antipàtics i avorrits :-P

    ResponElimina
  3. És més poètica la italiana, no? :)

    No vull desmuntar-te el post, però XeXu em sap greu dir-te que no ets original... mare meva! Com costa ser coherent i mantenir les idees clares. Tenir-les també però si et deixes impregnar per les experiències pròpies i alienes i no t'importa replantejar-te coses... les idees més clares del món també s'han d'anar contrastant amb la realitat i deixen de ser tan clares.

    Però finalment també hi ha barques per travessar il mare...

    ResponElimina
  4. Bé, suposo que per algun lloc s'ha de començar, no?? Comencem per les idees, el que creiem i bonament prediquem... i el següent pas és la pràctica. Intenció i acció?

    Jo sóc de la colla que el que prediquem és que cal "predicar amb l'exemple", però no sempre es tan fàcil. És com saber-se la teòrica del carnet de conduir i després aplicar-la a la pràctica. Ho dic perquè passat l'examen tothom es passa les normes de trànsit per on millor li sembla, clar.

    M'adono que molts cops, quan en resposta a un post a molts us surt donar consells, a mi em surt explicar com visc jo allò, o experiències similars que he tingut. Al final acabo intentant donar algun consellet, però em costa més. No sé si posant per exemple situacions similars i possibles resolucions es pot ajudar o no... Bé, m'estic fent un embolic i marxant del tema! Quin desastre!

    Bé, que res, que no t'atabalis. El primer és tenir les idees clares, i després ja les posaràs a la pràctica tan bé com puguis.

    Per cert, Assumpta, quina gràcia que rondessis el meu bloc! Hehehehe!! Aquella barra lateral està més caduca que ves a saber què... l'he de treure o renovar, que està clar que el bloc d'en XeXu no hi pinta res de res, allà! (Hahaha! És brooooma...!)

    ResponElimina
  5. Sí, YÁIZA, estava llegint quines són les feines que menys desagraden i quines les que més fàstic fan als companys i companyes blogaires... em fan gràcia aquests tipus de posts, són divertits... igual que l'anterior d'en XEXU, de l'"uniforme de blogaire" :-DD

    ResponElimina
  6. Llavors de presentar-te a les elecciones ni en parlem, oi?;-)

    ResponElimina
  7. Ostres XeXu, i ho dius ara? Jo que seguia els teus consells a "peus juntetes"... Ara estic desorientada, qui serà el meu gurú?

    ResponElimina
  8. I aquella frase italiana també té un equivalent català: 'Del prometre al complir, hi ha molt tros per penedir' o simplement 'Una cosa és dir i l'altra és fer'.

    ResponElimina
  9. Jo no me'n fiaria d'algú que diu que no s'equivoca mai perquè dir això ja és estar molt equivocat. Ningú és infal·lible i millor qua sigui així. Una cosa diferent és tenir les idees clares que és una cosa bona, sempre que estiguis disposat a admetre que per molt clares que siguin sempre es poden "aclarir" més, parlant amb els altres o replantejant-te-les. És en aquest sentit que em costa donar consells, sempre penso que la meva manera de veure les coses no ha de ser per força millor que la dels altres.

    ResponElimina
  10. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  11. Això és malt de molts, per alguna cosa sempre s'ha dit que és molt fàcil "torear desde la barrera" o sigui que ves practicant, però aviso que no n'aprendràs mai.....ho dic per experiència

    ResponElimina
  12. sí, sí... ja passa... és més fàcil aconsellar o donar punts de vista sobre temes que afecten a altres que aplicar-se'ls a un mateix. Però bé, intentem ser tan coherents com podrem, no? ;)

    ResponElimina
  13. Es molt facil parlar i si cal donar consells als altres, a mes..tot esta clarisim
    pero quan ho has d'aplicar en pell propia...es un altre historia
    si al menys tu tens clara la teoria..ja tens algo guanyat

    ResponElimina
  14. Això ens passa a tots una mica, per molt que ens proposem que no sigui així...

    ResponElimina
  15. M'encantes, Xexu. M'encanta llegir-te.

    ResponElimina
  16. Molt encertat el títol i molt encertat el contingut. No sempre hi ha solucions definitives per a tot, però de vegades que et posen una tireta no ve de més :)

    ResponElimina
  17. Ai, Xexu, no patexis per no ser perfecte. Més val així. A mi em sembles un tio molt ferm. I la humilitat et fa gran. Així que guarda l'armari ben endreçat i quan vingui el fred, estira de la manta. Avui t'envio fins i tot un petó.

    ResponElimina
  18. Bé, doncs no et pots pas queixar, ja tens una part de la feina feta. I va bé que et declaris oficialment com un vademècum de la vida, podem recórrer a tu i demanar-te consell quan ho necessitem?
    Està clar que sempre és molt més complicat dur les coses a la pràctica del que sembla a la teoria. Estic molt a favor de les petites empentetes del amics i dels "va, tira.." que ens fa sortir dels nostres anàlisis i conclusions i ens fan actuar.

    ResponElimina
  19. És que si sempre fessis allò que raonadament i de forma lògica haguessis de fer no series en Xexu… series l'Spock !!

    (i no em refereixo al gat!!)

    ResponElimina
  20. és el que té la nostra espècie. no sempre fem el què més ens convé. a més, ho sabem, que encara és pitjor. sovint, els raonaments estiren cap a una banda però els impulsos/desitjos cap a una altra.
    t'has parat a pensar l'avorrit que seria fer sempre el més adequat?

    ResponElimina
  21. crec que la gràcia de tot plegat (i això de gràcia no m'agrada gaire, xò no se m'acut altra paraula) és el que dius: valores el que fas, et prens una estona per adonar-te com reacciones. I veus que no sempre fas allò que penses, creus i dius.

    xq és molt difícil ser completament coherent, fer allò que creiem. No crec que hi hagi ningú que ho faci. Potser només les persones molt sàvies, que han anat aprenent amb els anys doncs això mateix que dius al blog: que pots tenir les idees clares i no seguir el que creus. però sols adonant-te pots canviar per la propera vegada i acostar-te una mica més. poc a poc, sense pressings.

    ah, i valora prou el fet de poder-te considerar que tens les idees clares!

    (això si, a mi em passa que quan me n'adono que sóc incoherent em sento molt malament amnb mi mateixa. intento fer broma amb allò de sóc contradictòria, xq sóc bessons, xò de vegades, quan la contradicció és durilla de portar... buf)

    ResponElimina
  22. Al final som persones i fallem com una escopeta de fira. Les paraules poden ser molt boniques i més si es té el do de la paraula (escrita i/o verbalitzada), però posar-se en moviment ja costa més, i a vegades, posar-se en moviment en la direcció que les teves paraules han apuntat encara més!

    Per això a mi em costa tant i tant donar consells... és una posició molt còmoda a partir de la qual jutjar situacions que, només el que les està vivint, sap tots els matisos que aquestes integren.

    ResponElimina
  23. Ostres Xexu!! Quants comentaris, no sé com te'n surts per contestar-los tots. ( jo no prodiar )
    Tot és veu més fàcil des de fora. A mi em passa igual. Quan haig de donar consells ho veig tot molt clar, i els dono tb amb completa convicció,i sempre dic: Si fos jo faria......... blalbalba. ho tinc claríssim o allò de : jo ho veig així, jo de tu faria.....blablablabla.
    Però dpres posar-los a la pràctica en la nostre pell és molt més que difícil la cosa. Jo no me'n surto , ja t'ho dic.
    Des de fora tot és més senzill quan no és tracta de nosaltres mateixos.
    Aris ;)

    ResponElimina
  24. correcció: nostra pell ( volia dir )

    Aris

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Almenys he pogut deixar clar que aquí no pretenc ensenyar res a ningú, encara que de vegades escrigui coses que semblen fets contrastats. Només són les coses que em passen pel caparró, que poden ser tant encertades com les de qualsevol altre. Però en general, ja es veu que no ens fem massa cas a nosaltres mateixos. Si és que som uns pesats, home!

    Assumpta, de tu no em puc amagar, d’una manera o altra sempre ets la primera a arribar! Ja saps, petits defectes que té un. Però ja saps que si et fiques amb Murakami et trencaré les cames. Com a amic t’ho dic. I si te m’escapes, sota teu hi ha la Carme. No dic més.
    Ja tens raó, ja. Molts cops m’ho dic i m’ho diuen que hauria de fer més cas de les coses que predico. Sembla que sóc molt bo encoratjant el personal, però amb mi no em funciona res. Les coses ja es poden veure tan clares com vulguis, que després aplicar-les té la seva cosa. Però jo em considero molt fidel a mi mateix, i veig que també em costa molt, de vegades. Ja ho hem dit altres cops, si existís la perfecció, a ningú no li faria gràcia.

    Carme, ja ho sé que no sóc original, sóc reflexiu, hahaha! Broma molt dolenta, ho sento. M’encanta aquesta frase en italià, que tanta ch sona malament. Ja ho dius tu, quan la teoria xoca amb la realitat, se t’esfondren tots els convenciments. És com el dia després d’acabar la carrera. Tens el cap ple de conceptes, però t’agafen i et posen a treballar, i et sents un inútil total. Però sí, sí, de vegades arribem a l’altre cantó, i és justament perquè sí que aconseguim ser-nos fidels. Només de vegades!

    Yáiza, l’exemple aquest del carnet de conduir em sembla encertat a mitges. És veritat que tothom s’estudia la teoria i després la pràctica és tota una altra cosa. Però allà ho fem expressament, sabem que el 90% de la teoria és inútil, i que no t’ensenya a conduir, t’ensenya les normes de trànsit. Res a veure amb la pràctica de després. En canvi, a la vida en general, la teoria ens hauria de servir per sortir-nos de les situacions, però ens embolica més. Sabem el que hem de fer, és més, ho volem fer, però no ens en sortim. Som febles.
    A mi sí que em surt de donar consells, és inevitable. Sempre estan basats en la experiència, però s’ha de ser conscient d’una cosa, tenint en compte que mai no ho farem perfecte, has de saber a qui li estàs dient les coses. Una cosa que a nosaltres ens serveix no vol dir que serveixi per algú altre. Els consells sempre s’han de donar tenint al cap l’altra persona i no nosaltres mateixos. Però de vegades, qualsevol cosa que pugui fer pensar l’altre ajuda.
    Ja faràs bé si em treus de la barra lateral, dona, tots aquests rotllos que t’estalviaràs de llegir!

    Jpmerch, penso sincerament que tothom té un preu i que el poder corromp. Crec que el meu preu seria molt i molt alt, però crec que prefereixo no comprovar quin seria.

    Carina, tu ves seguint-me a mi, que veuràs com acabes... Tu ets el teu propi gurú, ningú no et coneix com tu mateixa per ajudar-te a dur a bon port els teus objectius.

    Pàmies, saltes com un ressort quan apareix alguna dita per comentar, hehehe. T’ho agraeixo, no se m’acudia l’equivalent en català de la frase italiana, i si l’hagués sabut l’hagués posat a mode de traducció. La primera no la coneixia pas, és ben nostrada!

    McAbeu, el primer que he dit és que el que escric és la meva opinió, i com a tal, quan és arrelada, costa de canviar, però m’agrada molt escoltar els altres, especialment aquí, i com a poc sempre acabo matisant-la. Sempre que escric un post amb les meves idees em sorprenc dels comentaris que rebo, són espectaculars. Llavors penses que si la gent que els fa es dediqués a escriure’ls pel seu compte ho tindria magre per ser nominat de c@ts. Continua a baix

    ResponElimina
  26. Tinc la sort que s’esplaien aquí, i en gaudeixo molt perquè tinc oportunitat, jo que ho llegeixo tot, d’aprendre moltíssim. I precisament et dic que series el més apte per aconsellar i per debatre si assumeixes que la teva manera de veure les coses no té per què ser millor que la dels altres. La humilitat és una gran virtut, trobo.

    MBosch, caram, segur que no sóc un Déu? Llàstima, ara que me n’havia fet a la idea... Tinguis o no tinguis temps per pensar, el fet d’actuar costa igual. Pots pensar-t’ho el temps que faci falta i no acabar actuant mai. Almenys, si actues impulsivament, fas alguna cosa, encara que potser no és la que sempre havies pensat, però no vol dir que no et funcioni.
    La humilitat és important, jo també he pensat en Guardiola mentre escrivia aquestes paraules. Però és exactament això, escriure aquí és una responsabilitat. Hi ha una quanta gent que ho llegeix i que fan cas. Jo no em puc fer responsable del que fa altra gent amb les meves opinions, perquè les escric per mi. No pretenc ensenyar res ni crear un dogma. Faig les meves reflexionetes i gaudeixo molt de les respostes que em doneu, perquè encara em fan pensar més i aprenc molt.

    Garbí, no puc practicar, no veus que han prohibit els toros aquí a Catalunya...? Qualsevol excusa és bona per escaquejar-se...

    Maria plastilina, imperfectes és el que som.

    Nimue, la coherència és una de les meves lluites, sempre intento ser coherent, i renego dels qui no ho són. Però llavors és quan t’adones que no prediques amb el teu exemple, i et sents una mica malament. No ets qui per donar lliçons si ets el primer a fallar-te.

    Sargantana, la teoria la solc tenir clara, i quan una cosa no l’he pensada abans, de seguida se’m presenta amb claredat a la ment. Però aplicar-la és tota una altra cosa, és clar. I després encara ens estranyem quan donem un consell a algú, i no ens fa cas!

    Joma, passar del pensament a l’acció és sempre la part més difícil, per més clar que es tingui.

    Violette, ara és quan en XeXu es posa vermell i no pot dir res, saps?

    Maria bestreta, el títol m’ha vingut al vol mentre anava escrivint, i és que aquest blog de vegades sembla un manual de vida entre el que escric jo i els comentaris que fem. Però no pretenc trobar solucions a res, ho expliqui de la manera que ho expliqui, només és la meva opinió i el meu ideari. Si això ajuda a algú, és fantàstic. Almenys a mi sí que m’ajuda, perquè generalment tinc alguna idea travada que acaba de sortir quan rebo els comentaris.

    Laura T., no tinc cap ganes de ser perfecte, però és que ja tinc moltes imperfeccions a banda de no ser fidel a les meves pròpies idees, almenys això ho podria complir, no? Ja miro de tenir-ho tot endreçat, això sempre.

    Barce, justament el que no em daclaro és un llibre de consulta! Dic que de vegades ho semblo per les coses que explico o que tracto aquí, que sembla que pretengui ensenyar com fer bé les coses, i res més lluny. Jo explico el que em va bé a mi, o el que penso. Si a algú que ho llegeix li va bé, perfecte. Però no heu de creure les coses que dic, perquè justament ni jo mateix sóc capaç de fer-me cas, de vegades. Està bé ser fidel a les idees d’un mateix, però també s’ha de ser flexible i saber acceptar que les idees dels altres també poden estar bé, ser millors de fet. Això em passa molt aquí també, després de fer un post, la percepció del tema sempre se’m modifica amb els comentaris que feu.

    Carquinyol, fins i tot l’Spock, si no recordo malament, tenia dubtes, o li feien tenir dubtes, per demostrar que tant anar amb humans s’anava humanitzant, oi? Però és fals, això no ho faria mai un vulcanià!

    ResponElimina
  27. Murga, ataques una altra vessant del tema, això d’anar en contra de la lògica expressament. Jo parlo més aviat de no sortir-se’n, de pensar que hem de fer una cosa, però no atrevir-nos o no aconseguir-ho, senzillament. El que dius tu és que no sempre triem la distància més curta, que de vegades ens agrada donar unes quantes voltes a les coses. Jo he pecat molts cops de voler fer sempre el més adequat, i els resultats no sempre són millors que els que van més a la que salta.

    rits, solc adonar-me que tinc les idees clares respecte els altres, de seguida em faig una idea de la seva situació i veig solucions molt clares, que després seran fàcils d’aplicar o no. Però a l’hora d’haver de pensar per mi, la cosa es complica. En cas de trobar una solució, que no sempre passa, després veus com n’és de difícil aplicar-la. Penso que ni homes savis ni res, és naturalesa humana creure fermament en algunes coses i no dur-les a terme. Els bessons potser teniu alguna cosa en la que escudar-vos, però els altres què fem?

    Porquet, passar de la intenció a l’acció és la part difícil. Les paraules se les emporta el vent, diuen, però no només això, les conviccions, les idees també. Es perden, perquè encara que poden ser molt encertades, portar-les a la pràctica no és gens fàcil.
    Justament, com posar-se a la pell d’una altra persona per aconsellar-la és tan difícil, i mai ho podrem fer de manera completa, els consells no poden estar basats només en la nostra experiència, hi ha molta gent que creu que aconsellar és dir ‘fes tal cosa’. Almenys aconsellar bé, no és això. Ho has de fer des de la perspectiva de l’altra persona, i si es pot, no donar ordres. Mirar de donar-li eines per reflexionar, sabent com és i el que espera. I pensar que una cosa que ens ha servit a nosaltres servirà a qualsevol altre, és un greu error també.

    Aris, em tenen molts mimat i em fan molts comentaris, el mínim que puc fer és contestar en conseqüència, que s’ho mereixen. No sé si estic d’acord amb la teva manera d’aconsellar. El post no anava d’això, però és prou interessant com per parlar-ne. El cas és que les persones amb les que parles no són tu. Per tant, començar amb ‘jo de tu..’, o ‘si jo fos tu...’ crec que és un error. Si ens atrevim a aconsellar sempre ha de ser des de l’òptica de l’altra persona. Si tu ets súper llançada i no et costa gens conèixer gent nova, però la teva amiga és tímida com una mala cosa, com li pots aconsellar que es llenci, que s’hi tiri de cap i sense xarxa per aconseguir el noi que li agrada, que no costa res? No, no ho pots fer. És un cas extrem, és clar, però és per entendre’s. Li pots aconsellar que comenci per enviar-li mails, que s’hi dirigeixi indirectament a través d’altra gent... jo que sé, però el que val per a tu, no val pels altres. S’ha de tenir en compte. A banda d’això, naturalment, la nostra experiència és l’únic que tenim. Però si no tenim en compte l’altre a l’hora de parlar, millor no fer-ho. No dic que sigui el teu cas, és clar, però t’asseguro que conec gent així. Em posen dels nervis.
    Del que sí que anava el post és que ens costa molt aplicar-nos les nostres pròpies idees, això està més clar que l’aigua. No sabem fer-nos cas a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  28. Ostres, últimament sempre vaig tard...

    Llegint el que has escrit m'he sentit força identificada.
    Jo sóc una persona lògica i racional (a vegades em diuen que massa) i tinc sempre les coses molt clares quan les miro per la finestra, però quan arriba el moment i en certs temes puntuals, no m'aplico el que predico, és com si quan entro per la porta la meva "estimada" lògica se n'anés per la finestra.

    I segur que no és el teu cas, però en el meu jo crec que és per por, tot i que no ho faig conscientment.

    ResponElimina
  29. "ja ho sé que no sóc original, sóc reflexiu, hahaha!"

    Hehehe pobre, porta molts dies comptant vots... l'ha afectat :-))

    Signat: una miscel·lània :-P

    ResponElimina
  30. l'excusa dels bessons només serveix per treure ferro, xò no soluciona res. I no sé si n'aprenem i fem passos per ser més coherents. Ahir recordava aquest post teu i pensava que com me'l podria aplicar ara mateix!!!

    i si, tb passa això de veure les solucions en es altres i en un mateix ser completament incoherent. ais.......

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.